Mostra la font per a Patuet

{{Infotaula llengua}}
El '''patuet''' ({{Lang-fr|pataouète}}) era la [[Dialectes del català|varietat]] del [[català]] parlada a [[Algèria]] durant l'administració colonial francesa.<ref name=:0>{{Ref-web|url=https://www.upf.edu/diversia/_pdf/El_patuet_valencia.pdf|títol=El patuet valencià, un reflex lingüístic de la societat algeriana colonial (1830-1962)|consulta=30-10-2020|editor=Menages, Àngela-Rosa i Monjo, Joan-Lluís|data=2-12-2012|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20201208094628/https://www.upf.edu/diversia/_pdf/El_patuet_valencia.pdf|arxiudata=2020-12-08}}</ref> D'origen, sobretot, [[menorquí]], [[Valencià alacantí|alacantí]] i [[Català septentrional|rossellonès]], es va caracteritzar per les influències del [[francès]] i de l'[[àrab]] i, alhora, va influir en l'argot francès ''[[pied-noir]]''. Després de la neteja ètnica que va seguir a la independència d'[[Algèria]], el [[1962]], la població es va dispersar per [[França]], alguns a la [[Catalunya del Nord]], i una minoria a la [[província d'Alacant]].

L'Associació de Veïns de [[Fort-de-l'Eau]] celebra una trobada anual d'algerians descendents de menorquins a la població provençal [[L'Illa de Sòrga]]. L'any 2001 alguns participants encara conservaven el parlar patuet.<ref>[[#Marfany|Marfany]], p.37-38.</ref>

== Història ==
França va ocupar l'[[Alger]], el [[1830]], i va declarar Algèria com a territori francès el [[1848]]. Ja des dels primers anys es va iniciar un corrent migratori europeu cap a Algèria. Entre els emigrats van destacar, per una banda, els alacantins que es van establir al voltant d'[[Orà]], i per una altra, els [[Menorca|menorquins]] que es van establir al voltant d'Alger, coincidint amb els [[Rosselló|rossellonesos]].<ref name="GEC"/> El [[1889]] una llei de naturalització automàtica concedia la ciutadania francesa a tots els estrangers d'origen europeu. El 1896 la població catalanoparlant d'Algèria superava les 60.000 persones i el 1911 superava probablement les 100.000. A partir de la [[I Guerra Mundial]] el corrent migratori s'estabilitza, exceptuant un breu període de refugiats de la [[Guerra Civil espanyola]].

[[Fitxer:1873-03-19, Le Monde Illustré, Algérie, le lundi de Pâques à Oran, divertissements de la colonie espagnole, Vierge.jpg|miniatura|esquerra|Aplec de la colònia espanyola a Orà el 1873. Hi ha diversos personatges vestits a la valenciana (vegeu el grup a baix a l'esquerra).]]
Els emigrants menorquins eren sobretot colons agrícoles que van arribar a ser majoria en algunes poblacions. El 1834 Alger ja tenia una «rue de Mahon». Entre els anys 1830 i 1850 van emigrar de Menorca unes 9.500 persones, quan la població de l'illa era d'uns 39.000 habitants.<ref>[[#Marfany|Marfany]], p.22-23.</ref> El 1850, 45 famílies menorquines funden el poble de [[Fort-de-l'Eau]] (avui amb el nom arabitzat de [[Bordj El Kiffan]]) on es conservà el català durant més de cent anys, i el 1853 [[Aïn Taia]] és fundat per 967 menorquins. A les poblacions on són majoria es manté una cohesió social i es mantenen els costums i la llengua que es transmet a fills i nets. Fins i tot els treballadors algerians i francesos a les terres dels menorquins parlaven català.<ref>[[#Marfany|Marfany]], p.30-32.</ref> El 1962, amb la independència d'Algèria i els posteriors pogroms anti-europeus, van fugir en massa establint-se principalment al Rosselló i al [[Llenguadoc]].

La comunitat d'origen alacantí provenia de les comarques de l'[[Alacantí]], el [[Baix Vinalopó]], la [[Marina Alta]] i la [[Marina Baixa]]. Era sobretot temporera i no va mantenir una gran cohesió, però va conservar el parlar propi de la marina alacantina influenciat pel francès i l'àrab, i va arribar a publicar, a la fi del {{segle|XIX}}, uns periòdics amb ortografia francesa: ''Journal de Cagayous'' i ''El Patuet''.<ref name="GEC"/> Segons el cens oficial d'Algèria del 1896, havia 56.000 habitants d'origen alacantí residint-hi. A Orà s'arriba a crear la ''Xicoteta Alacant'', i frases col·loquials com ''salut i força al canut'' eren d'ús comú entre la població no catalanoparlant. El 1962, uns 40.000 pied-noirs es va refugiar al País Valencià, majoritàriament en les comarques meridionals, difuminant-se ràpidament les seves peculiaritats.<ref name="Levante"/>

Entre els emigrants que provenien de França també se'n trobaven de la [[Catalunya del Nord]], alguns d'ells funcionaris, que es van integrar a la comunitat catalanoparlant d'Alger.

== El parlar patuet ==
El nom ''patuet'' és el diminutiu de ''[[patuès]]'', del francès ''patois''. El seu ús i el seu abast no és uniforme. Si inicialment designava al català, tant menorquí com alacantí i rossellonès, amb el pas del temps es pot diferenciar el menorquí mantingut sense gaires influències, un parlar de base catalana influït pel francès i l'àrab i d'ortografia francesa, i un argot francès influït pel català i l'[[italià]].

Un exemple de l'ortografia francesa és el rossellonès Jacques Bohé, funcionari a Alger: «La catalane ès oune mignounette achouride, riaïre [...] bastide chimplamèn, mè par cho, bèn gouapète.»<ref>[[#Marfany|Marfany]], p.71, citant: {{citar ref |cognom=Bohé |nom=Jacques |capítol=La Catalane |títol=Roussillou |lloc=Algèria | editorial=Fernandès |data=1920-1930?}}</ref>

=== El «maonès» d'Algèria ===
Els menorquins d'Algèria es designaven a ells mateixos i al seu parlar com «maonès», influït pel gentilici en francès ''Mahonais'' aplicat a tota l'illa de Menorca. El «maonès» no es diferenciava gaire del menorquí contemporani. La influència fonètica francesa és similar a la que es pot trobar al Rosselló: la ''r'' gutural i certes nasalitzacions. En el lèxic s'utilitzen alguns mots francesos adaptant-ne la pronúncia. Alguns d'aquests mots francesos apareixen com a mots crossa, per exemple, ''dissons'', ''voilà'', ''alors''... El mot ''idò'' es fa servir amb el mateix sentit que ''voilà''.<ref>[[#Marfany|Marfany]], p.63-64.</ref>

=== El ''pataouète'' ===
Inicialment el mot francès ''pataouet'' o ''pataouète'' designava al parlar català d'Algèria. A mitjans del {{segle|XX}} es va concretar en el parlar dels barris populars d'Alger, una barreja de francès, català, italià i àrab. La bibliografia francesa relaciona la paraula ''pataouète'' amb el barri de població europeua de [[Bab El-Oued]], situat al nord de la [[Casbah]] d'Alger, pronunciat ''bablouette'' o ''paplouette''. El 1905 va sortir el periòdic satíric "Papa-Louette".<ref name="TLFi"/>

Expressions en «pataouète» derivades del català són: ''faire figua'' ("fer figa"), ''faire frissa'' ("frissar"), ''a la baballah'', ''bourricot'' en sentit despectiu, ''marronner'' (de "marro" en sentit d'enganyar o burlar-se), ''caguète'' (indecís), ''sac à puces'' (gos), ''babao'' (babau), ''ouèla'' ("güela"), ''aspérer'' ("esperar"), ''boutifarre'', ''esclaffer'', ''fartass'' ("fartàs"), ''la figa ta uela'' (expressió popular valenciana), ''j'ai mal aux osses'' ('em fan mal els ossos', amb un plural occitanitzant).

=== Testimonis ===
[[Jacint Verdaguer]] aporta el seu testimoni a ''Excurcions i viatges'' (1883) on explica que a Alger hom es pot dirigir en català amb la seguretat que li respondran en català d'Alacant o de Maó. [[Ferran Soldevila]], al llibre ''Què cal saber de Catalunya'' (1968), explica que el 1923 es podia recórrer bona part del departament d'Alger sense saber parlar res més que català.<ref>[[#Marfany|Marfany]], p.33-35.</ref> [[Joan Coromines]], a ''El que s'ha de saber de la llengua catalana'', explica que allà el nostre romanç és conegut vulgarment com a ''patuet'', i cita el llibre ''Pépète et Balthasar, moeurs algériennes'' de [[Louis Bertrand]].

L'escriptor [[Albert Camus]] era de pare francès i mare «maonesa», educat per l'àvia materna nascuda a [[Sant Lluís]]. No parlava cap mena de patuet, però l'havia de conèixer i en dona testimoni a la seva novel·la ''El primer home'' (1994) on l'argument és el mateix que ''Gloses qui tracten de l'asasinat que es va cumetre el dia divuit de matcchs de mil nou-cents nou, é nes terme de Kouba pruvincie d'Alger'', de Lluís Teixidó editades el 1909.<ref>[[#Marfany|Marfany]], p.124-129.</ref><ref>[[#Marfany|Marfany]], p.100-124, citant: {{citar ref |cognom=Teixidó i Sintes |nom=Lluís |llibre=Gloses qui tracten de l'asasinat... |lloc=Maó | editorial=Bernat Fàbregues |data=1909}}</ref>

El grup [[Al Tall]] narra en algunes cançons del disc ''Europ eu!'' (1994) la història de gent del sud del País Valencià que emigrà a Algèria i amb la independència se n'hagué de tornar.

L'escriptor [[Joan-Daniel Bezsonoff i Montalat|Joan-Daniel Bezsonoff]] recull en diverses obres la relació dels catalans amb l'antiga Algèria francesa, entre elles ''Les lletres d'amor no serveixen de res'' (1997), localitzada a les ciutats d'Orà i de Sibi Bel Abbès en el moment de l'evacuació dels francesos el 1962.

== Característiques ==
En el [[Morfologia (lingüística)|nivell morfològic]], hi ha una tendència a utilitzar les formes completes dels pronoms febles, com en "''no '''te''' poses d'avant!''". Pel que fa al [[Sintaxi|nivell sintàctic]], la influència del [[francès]] ha deixat calcs en diverses formes. Això és notable en oracions com "''a Alger '''eren ells que''' triomfaven''" o "'''''venen de''' marronar a l’agüelet''". Així mateix, es tendeix a anteposar els adjectius als substantius, com en "''era un '''malorós''' fel·lagà''".

Es intercanvia també l'ús de les paraules ''ser'' i ''estar'', com en "''eixe hotel on vam anar '''estava''' molt bonico''", i l'ús de la preposició ''en'', com en "''ha anat '''en''' Algèria''". D'altra banda, el patuet va desenvolupar també formes pròpies, com en "''quant '''acabaré''' ja t’ho torne''" o "''estava prohibit '''d’'''eixir al balcó''".<ref name=:0/>

Marcel Jover, a l'any 1944, ressaltava l'antiguitat de la presència valenciana a [[Orà]], que ja datava de l'època en què la ciutat va ser part de [[Corona de Castella|Castella]] (des del {{segle|XVI}}). Pel que fa a l'[[Algèria francesa|època colonial francesa]], va subratllar els elements valencians de l'ambient oranès i, sobre l'idioma, va fer una descripció de les seves característiques, que coincideixen en general amb el que és anomenat patuet:<ref name=:0/><blockquote>El [[valencià]] que es parla no és, certament, el mateix que es pot escoltar en terres valencianes. S'han introduït curiosos modismes, gal·licismes originals i alguna que altra paraula [[Amazic|berber]]. Per exemple, del diari es diu ''jornal''; de la font, ''fontana''; de taulell, ''comptuà''; de l'anís, ''aniset''; de la botija, ''garguleta''; del passeig, ''promenà''; dels diners, ''sueldo'' o ''sou'', etc. El valencià es afrancessa i el francès es valencianitza. Persones cultes i acomodades no rebutgen fer servir les expressions més absurdes, barreja confusa dels idiomes. És l'idioma casolà, oranès, utilitzat entre marit i muller, i de pares a fills.</blockquote>També s'ha estudiat la influència del patuet en la parla de diversos pobles de sud de [[València]] en què va ser, en efecte, molt intensa i persistent l'emigració a [[Algèria]]. Vicent Beltran i Beltran-Herrero ho han documentat en algunes localitats de [[la Marina]], i han trobat lèxic del dialecte patuet com, per exemple, ''carrota''.<ref name=:0/><blockquote>Els emigrants valencians a Algèria de finals del {{segle|XIX}} i de la primera meitat de {{segle|XX}}, ens han deixat algunes recialles lèxiques de l'francès. Generalment fan referència a l'alimentació, la indumentària i les tasques relacionades amb el camp i són propis sobretot de [[Bolulla]] i [[Tàrbena]], encara que molts d'ells també s'estenen a [[Polop]] i [[Callosa]] i alguns tenen un abast gairebé comarcal: [...] ''bieta'', ''cacaó'', ''carrota'', ''celerí'', ''culotes'', ''moixú'', ''paté'' (es conserva en tot l'idioma), ''ridó'', ''sicató'', ''tricó''.</blockquote>

=== Influència del francès ===
Entre els [[Gal·licisme|gal·licismes]], hi ha un predomini del [[vocabulari]] pertanyent a l'alimentació (''petit chou'' ‘profiterola’, ''salerí'' ‘api’...). A aquest camp semàntic, el segueixen els objectes domèstics (''bifé'' ‘aparador’, ''frigider'' ‘nevera’...), el món laboral (''bolangeria'' ‘forn’, ''buró'' ‘oficina’, ''comís'' ‘capatàs’, ''ferma'' ‘mas’), els accessoris (''culotes'' ‘calces’, ''xapó'' ‘barret’...), les relacions familiars (''memé'' ‘àvia’, ''tontó'' ‘oncle’...) i l'entorn urbà (''boulevard'' ‘avinguda’, ''rue'' ‘carrer’, ''square'' ‘plaça’...).<ref name=:0/>

També hi ha influències en paraules d'altres [[Categoria gramatical|categories gramaticals]] com els adjectius (''atufat'' ‘ofegat’, ''malorós'' ‘infeliç’...), els verbs (''allumar'' ‘encendre’, ''desbrullar-se'' ‘apanyar-se’, ''marronar'' ‘importunar’, ''reussir'' ‘tenir èxit’, ''regalar-se'' ‘menjar bé’...), els adverbis (''alor'', ''alors'', ''et puis'', ''ben segur'', ''même'', ''mais'', ''quand même'', ''et'', ''enfè'', ''anfè'', ''au fur et à mesure''...) i expressions i [[Interjecció|interjeccions]] (''és tot'', ''comme ci comme ça'', ''oh là là!'', ''hein!'', ''tant pis'', ''voilà!''...).<ref name=:0/>

Joan-Lluís Monjo y Àngela-Rosa Menages van classificar el lèxic d'origen francès del patuet en cinc tipus principals:<ref name=:0/>

* Paraules no adaptades: ''créponé'' ‘tipus de gelat’, ''mais'' ‘però’, ''manège'' ‘cavallets de fira’, ''poubelle'' ‘brossa’, ''quand même'' ‘tanmateix’, ''tant pis'' ‘què hi farem’.

* Paraules amb adaptació fonètica: ''bor'' ‘mantega’ (fr. ''beurre''), ''creveta'' ‘gamba’ (fr. ''crevette''), ''fotoi'' ‘butaca’ (fr. ''fauteuil''), ''jambó'' ‘pernil’ (fr. jambon), ''santoneret'' ‘tipus de pastís’ (fr. ''Saint-Honoré''), ''torçó'' ‘drap de cuina’ (fr. ''torchon''), ''vellosa'' ‘animeta’ (fr. ''veilleuse'').

* Paraules amb adaptació morfològica, tant nominal com verbal: ''allumar'' (fr. ''allumer''), ''cadonet'' (fr. ''petit cadeau''), ''ridons'' (fr. ''rideaux''), ''tapins'' (fr. ''tapis'').

* Extensions semàntiques de paraules homòfones a partir del model francès: ''arribar'' ‘succeir’ (fr. ''arriver''), ''baga'' ‘anell’ (fr. bague), ''brossa'' ‘raspall’ (fr. ''brosse''), ''jornal'' ‘periòdic’ (fr. ''journal''), ''jugar'' ‘interpretar’ (fr. ''juer''), ''laboratori'' ‘taller’ (fr. ''laboratoire''), ''retratar-se'' ‘jubilar-se’ (fr. ''se retraite''r), ''sonar'' ‘tocar el timbre’ (fr. ''sonner'').

* Calcs semàntics: ''carta d’identitat'' ‘carnet d'identitat’ (fr. ''carte d’identité''), ''el dia de l’any'' ‘Cap d'Any’ (fr. ''le jour de l’an''), ''galleta de Reis'' (fr. ''Gallete de Rois''), ''no importa què'' ‘qualsevol cosa’ (fr. ''n’importe quoi'').

Pel que fa a la influència [[fonètica]], s'adopta la [[Consonant fricativa|pronunciació fricativa]] francesa a la lletra ''g''. Així mateix, alguns gal·licismes posseeixen realitzacions vocàliques [[Labialització vocàlica|labialitzades]] (/ü/ i /ö/), mentre que altres presenten vocals [[Nasalització vocàlica|nasalitzades]]. Entre els parlants més escolaritzats, la pronunciació uvular de la ''r'' està molt present.<ref name=:0/>

=== Influència de l'àrab ===
Els [[Arabisme|arabismes]] al patuet són generalment trobats en interjeccions (''auà!'' ‘de cap manera’, ''balec!'' ‘alerta’, ''inxal·là!'' ‘tant de bo’, ''xuia!'' ‘poc a poc’), en paraules de l'àmbit de l'alimentació (''bliblí'', ''burec'', ''cuscús'', ''lúbia'', ''macrud'', ''quémia'', ''xutxuca'', ''zlàbia''), de l'entorn algerià (''bled'' ‘interior rural’, ''gorbí'' ‘habitatge de poc valor’, ''iauled'' ‘embetumador’, ''fel·lagà'' ‘guerriller del [[Front Nacional d'Alliberament d'Algèria|FLN]]’) o en un context més infantil (''lauer'' ‘guerxo’, ''tauet'' ‘tirador’).<ref name=:0/>

=== Influència d'altres llengües ===
El patuet també va rebre alguns préstecs de l'[[occità]] i l'[[italià]]. L'occità va aportar paraules també del camp semàntic de l'alimentació com ''la dob'' (occ. ''l’adòb'') o ''ratatú'' (occ. ''ratatolha''), així com algunes expressions (''e bé!'', de l'occità ''e ben!'').<ref name=:0/>

La influència italiana no ha estat tan significativa. Emperò, s'han pogut documentar paraules com ''birra'' ‘cerveza’ o l'expressió "''mamma mia!''".

== Referències ==
{{Referències|refs=
<ref name="GEC">{{GEC |id=0131756 |nom=Pied-noir | consulta= 21 gener 2012}}</ref>
<ref name="Levante">{{Citar ref |cognom=Garrido |nom=David |article=Los valencianos y Argelia, historia de una relación |url= http://www.levante-emv.com/media/documentos/2005-03-27_DOC_2005-03-20_21_44_58_endomingo.pdf | consulta= 21 gener 2012|publicació=Levante |data=20 març 2005}}</ref>
<ref name="TLFi">{{citar ref |url= http://www.cnrtl.fr/definition/pataou%C3%A8te |títol=Pataouète | consulta= 26 febrer 2016 |obra=Le [[Trésor de la langue française|Trésor de la Langue Française]] informatisé}}</ref>
}}

== Bibliografia ==
* {{ref-llibre|cognom=Marfany |nom=Marta |url= http://books.google.cat/books?id=dWGWMzJuXN8C |títol=Els menorquins d'Algèria | editorial=Abadia de Montserrat |lloc=Barcelona |data=2002 |isbn=84-8415-366-5 |ref=Marfany}}

== Enllaços externs ==
* [http://www.upf.edu/diversia/_pdf/El_patuet_valencia.pdf ''El patuet valencià, un reflex lingüístic de la societat algeriana colonial (1830-1962)'', Àngela-Rosa Menages i Ménages, Joan-Lluís Monjo i Mascaró] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20150402134002/http://www.upf.edu/diversia/_pdf/El_patuet_valencia.pdf |date=2015-04-02}}
* [http://www.raco.cat/index.php/llengualiteratura/article/viewFile/151175/203075 ''L'últim català colonial: els emigrants menorquins a Algèria durant els segles XIX i XX''], [[Marta Marfany i Simó]]

{{Viccionari-lateral|patuet}}
{{Lingüística catalana}}

[[Categoria:Varietats mestisses]]
[[Categoria:Dialectes del català]]
[[Categoria:Cultura d'Algèria]]