Chuck Berry
 |
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
 Berry a Örebro, el 18 de juliol del 2007. | |
| Nom original | (en) Chuck Berry (en) Charles Edward Berry  |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | Charles Edward Anderson Berry 18 octubre 1926 Saint Louis (Missouri) |
| Mort | 18 març 2017 (90 anys) St. Charles (Missouri) |
| Causa de mort | infart de miocardi |
| Residència | Chuck Berry House (en)  (1950–1958)The Ville (en) |
| Grup ètnic | Afroamericans |
| Religió | Església Baptista |
| Formació | Sumner High School and auditorium (en) Sumner High School |
| Lateralitat | dretà |
| Activitat | |
| Camp de treball | Rock and roll |
| Lloc de treball | Nova York |
| Ocupació | Guitarrista, compositor |
| Activitat | 1955 - present |
| Membre de | |
| Gènere | Rock and roll |
| Veu | Tenor |
| Instrument | Guitarra, cantant |
| Instrument destacat | Gibson ES-335 Gibson ES-125 |
| Segell discogràfic | Chess Mercury Atco |
| Obra | |
Obres destacables
| |
| Altres | |
| Cònjuge | Themetta Suggs (1948–2017), mort de la persona |
| Fills | Ingrid Berry |
| Condemnat per | incompliment fiscal (1979) |
| Premis | |
| |
| Lloc web | chuckberry.com |
                
  | |
Chuck Berry (Saint Louis, Missouri, 18 d'octubre de 1926 – Missouri, 18 de març de 2017[1]) va ser un compositor, intèrpret i guitarrista afroamericà de rock and roll dels Estats Units. En la dècada dels anys 60, Berry va interpretar cançons com "Roll Over Beethoven", "Rock and Roll Music", "Route 66" de Nat King Cole, "Johnny B. Goode", i "Maybellene". Va guanyar un Grammy el 1984. El 1989 va publicar la seva autobiografia.[2]
Biografia
Charles Edward Anderson Berry va néixer el 18 d'octubre de 1926 al 2.520 de Goode Avenue (actualment Annie Malone Drive) a St. Louis. La seva mare, Martha, era professora i el seu pare, Henry, contractista i diaca baptista. És el tercer de sis germans. Va estudiar a la Simmons Grade School i a la Sumner High School, aquesta última la primera escola de secundària per a negres de l'oest del Mississipí, on també estudiaria Tina Turner.[3]
Berry havia estat tocant blues des de la seva adolescència i a principis de 1953, comença a guanyar-se un sou extra tocant a la "Sir John's Trio" una banda que actuava a un popular club de Saint Louis. Poc més tard aquesta banda canviaria el seu nom al de "Chuck Berry Blego". A la ciutat només hi havia una altra banda que pogués competir amb la de Berry, la d'Ike Alterni, un altre famós guitarrista.
El 1955 comença la seva carrera cap a l'estrellat. Apareix a quatre pel·lícules. Al maig, viatja a Chicago on coneix Muddy Waters qui li suggereix que entri en contacte amb la Chess Records. Signat el contracte, va llançar al setembre d'aquest mateix any "Maybellene". A la fi del mes de juny de 1956, la seva cançó "Roll Over Beethoven" arribaria al lloc 29. A la tardor de 1957, Berry, els Everly Brothers, Buddy Holly i altres puixants estrelles de l'incipient rock and roll es van ajuntar per a tocar en gira pels Estats Units.
Al desembre de 1959, Berry tenia problemes legals després que contractés una apatxe menor d'edat, que va conèixer a Mèxic, per a treballar al club Bandstand de la seva propietat a Saint Louis. Van arrestar la noia acusada de prostitució i a Berry el van acusar de tràfic de menors per a propòsits sexuals. Va ser condemnat a pagar una multa de 5.000 dòlar i a cinc anys de presó. Va sortir el 1963
Ja als anys 70 Berry va viatjar durant molts anys amb l'única companyia de la seva guitarra Gibson, segur que anés on anés podria trobar una banda que conegués la seva música i a la qual podria contractar.
Després de viatjar pels circuits de velles glòries dels anys 1970, Berry tornava a tenir problemes amb la llei el 1979. Poc després d'actuar a la Casa Blanca per a Carter, el van culpar d'evasió d'impostos. Va Ser condemnat a quatre mesos de presó i a 1.000 hores de servei a la comunitat mitjançant concerts benèfics.
Al final dels anys 70, Berry continuava regularment amb la seva carrera, tocant tant als Estats Units com a l'altre costat de l'oceà. Un dimecres de cada mes, actuava al "Blueberry Hill", un bar restaurant de Delmar Loop, un barri de Saint Louis.
A finals dels anys 1980, Berry va obrir un restaurant a Wentzville, Missouri, al que va anomenar The Southern Air. També posseeix un terreny a Wentzville anomenat Berry Park, on durant molts estius, Berry va fer concerts de rock. El va tancar eventualment al públic a causa del comportament tumultuós de molts assistents.
El documental 'Hail! Hail! Rock 'n' Roll' tracta sobre ell i un concert que va fer el 1987 al costat de Keith Richards, Eric Clapton, i Julian Lennon, entre d'altres. Berry tornaria a ser tema d'atenció a principi dels anys 90 pel seu pretès voyeurisme a les cambres de bany femenines de la seva llar i restaurant.[4]
Tenia un caràcter difícil i sovint hostil. En una ocasió tirà de l'escenari a l'ínclit Keith Richards quan aquest pujà per sorpresa a tocar amb el seu ídol; en una altra ocasió ambdós van arribar a les mans a un camerino. No obstant això no es pot negar que la seva figura sigui una de les més influents en la música rock…
Mort
El 18 de març de 2017 els serveis d'emergències i la policia de la població de St. Charles, a Missouri van rebre l'alerta per emergència sanitària a les 12:40 hora local (les 18:40 hora peninsular espanyola). El guitarrista estava inconscient a la seva casa del carrer Buckner. Els serveis d'emergència van intentar reanimar-lo però al final va acabar morint. La mort fou certificada finalment a les 13:26 hora local (19.26 hora peninsular espanyola).[1][5]
Influències
Com a pioner del rock and roll, Chuck Berry va influir significativament en altres músics com Ritchie Valens, Bill Haley, Little Richard, Mike Laure, i Buddy Holly.
Quan Keith Richards el va introduir en el Hall of Fame, va dir: "És difícil per a mi presentar a Berry, perquè sempre he picat el que ell tocava!". John Lennon, altre devot de Berry, va manllevar un vers de la cançó de Berry "You ca't catch em" per a la seva cançó "Come together" i va ser demandat posteriorment pels administradors de Berry. Angus Young de AC/DC, qui ha citat Berry com una de les seves influències més grans, és famós per imitar sobre els escenaris el "caminar d'ànec" (duckwalk) de Berry.
Mentre es discuteix sobre qui va realitzar el primer enregistrament del rock and roll, els primers enregistraments de Berry, inclosa "Maybellene" (1955) van sintetitzar el seu estil, combinant el blues i la música country amb temes lírics sobre noies i cotxes, amb una dicció impecable acompanyada d'originals solos de guitarra elèctrica. Berry també utilitzaria el popular èxit que arribaria al boogie per a les seves composicions de rock and roll.
La majoria dels seus enregistraments més importants els va fer amb la Chess Records acompanyat del pianista Johnnie Johnson de la seva pròpia banda, del llegendari productor de discos Willie Dixon al sota, de Fred Below a la bateria i ell mateix a la guitarra.
El productor Leonard Chess recordava lacònicament: "Li vaig dir a Chuck que li donaria l'èxit més gran. Coneixen la resta de la història? Els nois volien l'èxit, els cotxes i enamorar-se. Aquesta era la tendència i nosaltres saltem sobre ella".
Clive Anderson va escriure per al recopilatori Chuck Berry— Poet of Rock 'n' Roll: "Mentre Elvis era un noi de poble que cantava en certa manera com un "negre"... Chuck Berry proporcionava el mirall on la imatge de la música country va ser filtrada amb la sensibilitat del R&B".
Les influències musicals de Berry van incloure a Nat King Cole, Louis Jordan i Muddy Waters, el cantant i guitarrista que va presentar a Berry a Leonard Chess en la Chess Records.
Al llarg de la seva carrera Berry va gravar balades com Havana Moon i blues com Wee Wee Hours, però fou el seu propi i nou estil qui el va conduir a la fama. Va gravar més de 30 grans èxits i les seves composicions han estat cantades per centenars d'artistes del blues, del country i del rock and roll.
Les seves cançons
A continuació s'indiquen les cançons que són considerades com autèntics himnes del rock and roll:
- Johnny B. Goode - La biografia d'un noi de poble que podia "tocar una guitarra com si toqués una campana". Va ser triada com un dels assoliments més grans de la humanitat dintre de la col·lecció d'obres culturals que es van enviar a la Voyager I i és considerada com la millor cançó amb guitarra de la història.[6] La cançó també va sonar a la pel·lícula "Retorn al futur".
- Rock and Roll Music - Una de les primeres versions que van gravar els Beatles.
- Sweet Little Sixteen - Amb un toc de lirisme, es convertiria en un èxit en mans dels Beach Boys.
- Roll Over Beethoven
- School Days - La tornada Hail! Hail! Rock and Roll, va ser pres com a títol d'un documental musical organitzat per Keith Richards en tribut a Chuck.
- Let It Rock- Una fantasia dels treballadors de ferrocarrils, escrita sota el pseudònim d'I. Anderson.
Entre els seus nombrosos èxits es poden destacar els següents:
- Maybellene - Va ser un dels dos temes amb els quals es va presentar a la Chess Records i el que cridaria l'atenció de Leonard Chess. Es tracta d'una adaptació a ritme de boogie woggie del tema country de Bob Wills Ida Red. Impulsada pel famós locutor Alan Freed, arribaria al capdamunt de les llistes de música negra i s'escoltaria àmpliament a les emissores blanques. Arribaria al lloc 5 de la revista musical Billboard. Tracta sobre una carrera de cotxes entre joves.
- Too Much Monkey Business - Comenta les actituds dels adolescents. Va inspirar Bob Dylan en la seva cançó Subterranean Homesick Blues.
- Brown Eyed Handsome Man - Tracta sobre les actituds racistes dels adults, "arrested on charges of unemployment" (arrestat per no tenir treball).
- Back in the U.S.A. - Inspiraria els Beatles a Back in the USSR.
- No Particular Place To Go - Cotxes, noies i frustració.
- Memphis - Una dolça història. Lonnie Mack i Johnny Rivers van començar les seves carreres amb aquesta cançó
- My Ding-a-Ling - El seu únic número u.
- Run Rudolph Run - La seva cançó nadalenca.
Entre els seus tributs al blues:
- Confessing the Blues - Amb la famosa banda de jazz de Jay McShann.
- Merry Christmas, Baby - Original de Charles Brown
- Route 66 - Escrita per Bobby Troup i originalment presentada per Nat King Cole, és considerada com un tema de Berry.
- Things I Used to Do
Les seves cançons han estat recopilades en àlbums com:
- The Great Twenty-Eight - Àlbum definitiu dels grans èxits de Berry.
Referències
- ↑ 1,0 1,1
- ↑ «Chuck Berry». Gran Enciclopèdia de la Música. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Chuck Berry». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Dec 27, 1989: Chuck Berry Sued, Accused of Peeping» (en anglès). The best Classic Bands.
- ↑ «Muere Chuck Berry, la leyenda del rock and roll, a los 90 años». El Confidencial, 2017.
- ↑ «100 greatest guitar songs of all time» (en anglès). Rolling Stone.
Enllaços externs
- Web oficial(anglès)
- Dades del documental "Hail! Hail! Rock and Roll"(anglès)
- Enllaços de webs relacionades amb Chuck Berry(anglès)
- Chuck Berry Campos para sempre, ministre de Brasil[Enllaç no actiu] al web de Gilberto Gil(anglès)