Vés al contingut

Xacal

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 08:31, 21 set 2024 amb l'última edició de EVA3.0 (bot) (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
(dif.) ←la pròxima versió més antiga | vegeu la versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)
Per a altres significats, vegeu «Xacal (pel·lícula)».
Infotaula d'ésser viuXacal

Modifica el valor a Wikidata
Enregistrament
Modifica el valor a Wikidata
Distribució

Els xacals són tres espècies de carnívors del gènere Canis, que viuen a Àfrica, Àsia i el sud-est d'Europa.[1] Els xacals ocupen un nínxol ecològic similar al del coiot a Nord-amèrica, el de depredadors d'animals petits-mitjans, carronyaires i omnívors. Tot i que no formen un mateix clade monofilètic, tots els xacals presenten unes mateixes característiques: les seves llargues potes i dents canines corbades estan adaptades per caçar petits mamífers, ocells i rèptils, els peus grans i els ossos de les cames fusionats els permeten córrer llargues distàncies i poden mantenir velocitats de 16 km/h durant moltes hores.[2][3] Marxen sovint a l'ambladura. Fet que mostren les petjades.[4]Són crepusculars, principalment actius a l'alba i la posta de sol.

La seva unitat social més comuna és una parella monògama, que defensa el seu territori d'altres parelles perseguint enèrgicament els rivals intrusos i marcant punts de referència al voltant del territori amb orina i excrements. El territori pot ser prou gran per a acollir alguns adults joves, que es queden amb els seus pares fins que estableixen els seus propis territoris. Els xacals poden reunir-se de tant en tant en grups petits, per exemple, per buscar carronya, però normalment cacen sols o en parelles.

Etimologia

[modifica]

La paraula xacal prové del francès chacal i aquest, del turc čakâl, que prové del persa šaqâl,[5] que al seu torn deriva del sànscrit शृगाल śṛgāla que significa "l'ullador".[6]

Taxonomia

[modifica]
Cànids









Gos



Llop




Coiot




Llop daurat africà




Xacal comú




Llop d'Etiòpia




Cuó




Gos salvatge africà






Xacal ratllat



Xacal de llom negre





Relacions filogenètiques entre el clade de cànids propers al llop existents basat en l'ADN mitocondrial.[7][8]

Les similituds entre els xacals i els coiots van fer que Lorenz Oken, en el tercer volum del seu Lehrbuch der Naturgeschichte (1815), col·loqués aquestes espècies en un nou gènere separat, Thos, anomenat així després de la paraula grega clàssica θώς "xacal", però la seva teoria va tindre poc d'impacte immediat en la taxonomia del moment. Ángel Cabrera, en la seva monografia de 1932 sobre els mamífers del Marroc, va qüestionar si la presència d'un cíngol als molars superiors dels xacals i la seva corresponent absència a la resta de Canis podria justificar una subdivisió d'aquest gènere. A la pràctica, Cabrera va triar l'alternativa de no ser un gènere separat i es va referir als xacals com a Canis en comptes de Thos.[9]

La teoria d'Oken va ser revifada el 1914 per Edmund Heller, que va adoptar la teoria del gènere separat. Els noms d'Heller i les designacions que va donar a diverses espècies i subespècies de xacals viuen en la taxonomia actual, tot i que el gènere s'ha canviat de Thos a Canis.[9]

Els cànids semblants al llop són un grup de grans carnívors que estan estretament relacionats genèticament perquè tots tenen 78 cromosomes. El grup inclou els gèneres Canis, Cuon i Lycaon. Els membres són el gos (C. lupus familiaris), el llop gris (C. lupus), el coiot (C. latrans), el xacal daurat o comú (C. aureus), el llop etíop (C. simensis), el xacal de llom negre (C. mesomelas), xacal ratllat (C. adustus), el cuó (Cuon alpinus) i gos salvatge africà (Lycaon pictus).[10] L'últim membre reconegut és el llop daurat africà (C. lupaster), que abans es pensava que era una branca africana del xacal daurat.[8] Com que posseeixen 78 cromosomes, tots els membres del gènere Canis són cariològicament indistingibles entre si, i del cuó i del gos salvatge africà.[11][12] Els dos xacals africans són els membres més basals d'aquest clade, cosa que indica l'origen del clade d'Àfrica.[7] Canis arnensis va arribar a l'Europa mediterrània fa 1,9 milions d'anys i probablement és l'ancestre dels xacals moderns.[13]

La naturalesa parafilètica de Canis respecte a Lycaon i Cuon ha fet suggerir que els dos xacals africans s'haurien d'assignar a gèneres diferents, Schaeffia per al xacal de ratlles laterals i Lupulella per al xacal d'esquena negra,[14][15] o Lupulella per a tots dos.[15][16]

La mida i la forma intermèdies del llop etíop l'han portat a vegades a ser considerat com un xacal, per la qual cosa també s'anomena vulgarment com a "xacal vermell" o "xacal Simien".[17]

Espècies anomenades xacal

[modifica]
Espècies Nomenclatura binomial Descripció Distribució
Xacal de llom negre[18]
Canis mesomelas

Schreber, 1775 El xacal més lleuger, es considera el membre viu més antic del gènere "Canis".[19] És el més agressiu dels xacals, ja que se sap que ataca animals moltes vegades el seu propi pes.[20] Sud d'Àfrica i costa oriental de Kenya, Somàlia, i Etiòpia
Xacal ratllat[21]
Canis adustus
 Sundevall, 1847 Resideix principalment en zones boscoses, a diferència d’altres espècies de xacals. És el menys agressiu dels xacals, rarament depreda grans mamífers.[22] Àfrica central i meridional
Xacal comú[23][24][25]
Canis aureus
 Linnaeus, 1758 El més gran i estès dels xacals, està més relacionat amb els llops que amb les espècies de xacals africans. Sud-est d'Europa, Orient Mitjà, Àsia occidental i Àsia meridional
Xacal d'Etiòpia[26][27][28][29][30]
Canis simensis
 Rüppell, 1840 Malgrat que se sol anomenar xacal, realment és molt més proper als llops i als coiots. Es distingeix fàcilment dels xacals per la seva mida més gran, les potes relativament més llargues, el seu pelatge vermellós i marques blanques. Etiòpia

Referències

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Xacal
  1. ↑ Ivory, A. 1999. "Canis aureus" (On-line), Animal Diversity Web. Consultat el 18 de gener del 2007 a http://animaldiversity.ummz.umich.edu/site/accounts/information/Canis_aureus.html.
  2. ↑ Nanditha Krishna. Sacred Animals of India. Penguin Books Limited, 1 maig 2014, p. 205–. ISBN 978-81-8475-182-6. 
  3. ↑ Curtis Maitland Brown. Dog Locomotion and Gait Analysis. Hoflin Pub., 1986. 
  4. ↑ Alex van den Heever. Tracker Manual. Penguin Random House South Africa, 19 juny 2017, p. 115–. ISBN 978-1-77584-336-8. 
  5. ↑ «xacal». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. [Consulta: 16 desembre 2017].
  6. ↑ Harper, Douglas. «jackal». Online Etymology Dictionary.
  7. ↑ 7,0 7,1 Lindblad-Toh, K.; Wade, C. M.; Mikkelsen, T. S.; Karlsson, E. K.; Jaffe, D. B.; Kamal, M. Jdjndnd; Clamp, M.; Chang, J. L.; Kulbokas, E. J. «Genome sequence, comparative analysis and haplotype structure of the domestic dog». Nature, 438, 7069, 2005, pàg. 803–819. Bibcode: 2005Natur.438..803L. DOI: 10.1038/nature04338. PMID: 16341006.
  8. ↑ 8,0 8,1 Koepfli, K.-P.; Pollinger, J.; Godinho, R.; Robinson, J.; Lea, A.; Hendricks, S.; Schweizer, R. M.; Thalmann, O.; Silva, P. «Genome-wide Evidence Reveals that African and Eurasian Golden Jackals Are Distinct Species». Current Biology, 25, 16, 17-08-2015, pàg. 2158–65. DOI: 10.1016/j.cub.2015.06.060. PMID: 26234211.
  9. ↑ 9,0 9,1 Homann, Holger. «Thos vs. Canis» (en anglès). www.holgerhomann.us. Arxivat de l'original el 29/04/2008.
  10. ↑ Wayne, Robert K. «Molecular evolution of the dog family» (en anglès). Trends in Genetics, 9, 6, 1993, pàg. 218-224. DOI: 10.1016/0168-9525(93)90122-X. ISSN: 0168-9525.
  11. ↑ Wayne, Robert K.; Jennifer A., Leonard; Vila, Carles. «Chapter 19:Genetic Analysis of Dog Domestication». A: Melinda A. Zeder, Daniel G. Bradley, Bruce D. Smith, Eve Emshwiller. Documenting Domestication: New Genetic and Archaeological Paradigms (en anglès). University of California Press, 2006, p. 279–295. ISBN 9780520246386. 
  12. ↑ Wurster-Hill, Doris H.; Centerwall, Willard R. «The interrelationships of chromosome banding patterns in canids, mustelids, hyena, and felids». Cytogenetics and Cell Genetics, 34, 1982, pàg. 178–192. DOI: 10.1159/000131806. ISSN: 1424-8581. PMID: 7151489.
  13. ↑ Bartolini, Saverio; Rook, Lorenzo «A review on the Late Villafranchian medium-sized canid Canis arnensis based on the evidence from Poggio Rosso (Tuscany, Italy)» (en anglès). Quaternary Science Reviews, 151, 01-11-2016, pàg. 58-71. DOI: 10.1016/j.quascirev.2016.09.005. ISSN: 0277-3791.
  14. ↑ Zrzavý, Jan; ŘIčánková, Věra «Phylogeny of Recent Canidae (Mammalia, Carnivora): relative reliability and utility of morphological and molecular datasets» (en anglès). Zoologica Scripta, 33, 2004, pàg. 311-333. DOI: 10.1111/j.0300-3256.2004.00152.x.
  15. ↑ 15,0 15,1 Prevosti, Francisco J. «Phylogeny of the large extinct South American Canids (Mammalia, Carnivora, Canidae) using a “total evidence” approach» (en anglès). Cladistics, 26, 2010, pàg. 456-481. DOI: 10.1111/j.1096-0031.2009.00298.x. PMID: 34875763.
  16. ↑ Viranta-Kovanen, Suvi K; Atickem, Anagaw; Werdelin, Lars; Stenseth, Nils Chr. «Rediscovering a forgotten canid species». BMC Zoology, 2, 2017, pàg. 1-9. DOI: 10.1186/s40850-017-0015-0.
  17. ↑ Sillero-Zubiri, Claudio; Hoffmann, Michael; Whyte Macdonald, David. Canids: Foxes, Wolves, Jackals, and Dogs (en anglès). IUCN - The World Conservation Union, 2004. ISBN 9782831707860. 
  18. ↑ L. J. Lombaard. Age Determination and Growth Curves in the Black-backed Jackal, Canis Mesomelas Schreber, 1775. Universiteit van Pretoria, 1970. 
  19. ↑ Macdonald, David. The Velvet Claw, 1992, p. 256. ISBN 978-0-563-20844-0. 
  20. ↑ Estes, Richard. The behavior guide to African mammals: including hoofed mammals, carnivores, primates. University of California Press, 1992. ISBN 978-0-520-08085-0. 
  21. ↑ Robert Peter Douglas Atkinson. The Ecology of the Side-striped Jackal (Canis Adustus Sundevall), a Vector of Rabies in Zimbabwe. University of Oxford, 1997. 
  22. ↑ «Side-Striped Jackal». Canids.org. Arxivat de l'original el 2009-02-20. [Consulta: 19 març 2010].
  23. ↑ Joshua Ross Ginsberg; David Whyte Macdonald Foxes, Wolves, Jackals, and Dogs: An Action Plan for the Conservation of Canids. IUCN, 1990, p. 6–. ISBN 978-2-88032-996-9. 
  24. ↑ Magda Nassef. The Ecology and Evolution of the Golden Jackal (canis Aureus): Investigating a Cryptic Species. University of Leeds (Department of Biology), 2003. 
  25. ↑ Ilan Goloni. The Patterning of Precopulatory Behavior in the Jackal (Canis Aureus L.). Tel-Aviv University, 1971. 
  26. ↑ Claudio Sillero Zubiri. Behavioural Ecology of the Ethiopian Wolf, Canis Simensis. University of Oxford, 1994. 
  27. ↑ Claudio Sillero-Zubiri; David Whyte Macdonald; IUCN/SSC Canid Specialist Group The Ethiopian Wolf: Status Survey and Conservation Action Plan. IUCN, 1997. ISBN 978-2-8317-0407-4. 
  28. ↑ Claudio Sillero-Zubiri; Dada Gottelli Canis Simensis. Soc., 1994. 
  29. ↑ Deborah Anne Randall. Determinants of Genetic Variation in the Ethiopian Wolf, Canis Simensis. University of Oxford, 2006. 
  30. ↑ Jorgelina Marino. Spatial Ecology of the Ethiopian Wolf, Canis Simensis. University of Oxford, 2003. 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Xacal&oldid=33976922»