Keoma
| Keoma il vendicatore | |
|---|---|
| Fitxa | |
| Direcció | Enzo G. Castellari |
| Protagonistes | Franco Nero Woody Strode William Berger |
| Director artístic | Carlo Simi |
| Producció | Manolo Bolognini |
| Dissenyador de producció | Carlo Simi  |
| Guió | Enzo G. Castellari, Nico Ducci, George Eastman i Mino Roli adaptació d'una història de George Eastman |
| Música | Guido i Maurizio De Angelis |
| Fotografia | Alace Paroli |
| Muntatge | Gianfranco Amicucci |
| Vestuari | Massimo Lentin i Carlo Simi |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Itàlia |
| Estrena | 1976 |
| Durada | 101 minuts |
| Idioma original | italià |
| Versió en català |  Sí |
| Color | en color |
| Format | 2.35:1 |
| Descripció | |
| Gènere | Western spaghetti |
       
| |
Keoma (títol original: Keoma il vendicatore) és un western italià dirigit per Enzo G. Castellari, estrenat el 1976. Ha estat doblat al català.[1]
Argument
Fill d'Indis, Keoma és recollit per un pare blanc tendre i just, que ja té tres fills de la mateixa edat. Uns anys més tard, gelós i àvids de poder, aquests tres treballen per un ric propietari que aterroritza una regió sencera tocada per la peste. És en aquest clima malsà que Keoma torna de la guerra.[2]
Repartiment
- Franco Nero: Keoma
- Woody Strode: George
- William Berger: William Shannon
- Joshua Sinclair: Sam Shannon
- Olga Karlatos: Lisa
- Donald O'Brien: Caldwell
- Gabriella Giacobbe: La bruixa
- Orso Maria Guerrini: Butch Shannon
- Antonio Marsina: Lenny Shannon
- Leonardo Scavino: El Doctor
- Victoria Zinny: la patrona del bordell
- Alfio Caltabiano: Wolf
Al voltant de la pel·lícula
La pel·lícula Keoma és abans de tot un homenatge al lligam existent entre un pare i el seu fill, com ho mostra molt bé l'escena clau de la pel·lícula basada en un travelling circular de 5 minuts. Aquest western psicodèlic de música tranquila permet veure Franco Nero en la cimera del seu art. Keoma anuncia no obstant això el final del western italià. Malgrat picades d'ull visuals i l'ús de flash-back de manera intel·ligent, el seu aspecte innegablement caducat limita la pel·lícula a les fronteres del cinema de gènere.