Vés al contingut

Campanya de Gal·lípoli

(S'ha redirigit des de: Batalla de Gal·lípoli (1915))
Infotaula de conflicte militarCampanya de Gal·lípoli
Primera Guerra Mundial
Front de l'Orient Mitjà
Defensa de Gal·lípoli (Grècia-Turquia-Egeu)
Defensa de Gal·lípoli
Defensa de Gal·lípoli
Defensa de Gal·lípoli

El desembarcament de les tropes de l'ANZAC a Anzac Cove.
Tipuscampanya militar i ofensiva militar Modifica el valor a Wikidata
Data19 de febrer de 19159 de gener de 1916
Coordenades40° 14′ 15″ N, 26° 16′ 39″ E / 40.2375°N,26.2775°E / 40.2375; 26.2775
LlocPenínsula de Gal·lípoli, Imperi Otomà
EstatImperi Otomà Modifica el valor a Wikidata
ResultatVictòria decisiva otomana
Bàndols
Regne Unit Imperi Britànic
França França
Imperi Otomà Imperi Otomà
Imperi Alemany Imperi Alemany
Àustria-Hongria Imperi Austrohongarès
Comandants
Regne Unit Sir Ian Hamilton
Regne Unit Winston Churchill
Imperi Alemany Otto von Sanders
Imperi Otomà Mustafà Kemal Bey
Imperi Otomà Enver Paixà
Forces
5 divisions (inicial)
14 divisions (final)
6 divisions
Baixes
550.000 700.000

La campanya de Gal·lípoli, també coneguda com la campanya dels Dardanels, la batalla de Gal·lípoli o la batalla de Çanakkale (en turc, Çanakkale Savaşı), va ser una campanya militar de la Primera Guerra Mundial que va tenir lloc a la península de Gal·lípoli (Gelibolu a l'actual Turquia), del 17 de febrer de 1915 al 9 de gener de 1916.

Les potències de l'Entesa (Gran Bretanya, França i Rússia), van intentar debilitar l'Imperi Otomà, una de les Potències Centrals, prenent el control dels estrets turcs. Això exposaria la capital otomana a Constantinoble al bombardeig dels cuirassats aliats i la tallaria de la part asiàtica de l'imperi. Amb l'Imperi Otomà derrotat, el canal de Suez estaria segur i es podria obrir una ruta de subministrament aliada durant tot l'any a través de la Mar Negra fins als ports d'aigua càlida a Rússia.

L'intent de la flota aliada de forçar els Dardanels el febrer de 1915 va fracassar i va ser seguit per un desembarcament amfibi a la península de Gal·lípoli l'abril de 1915. El gener de 1916, després de vuit mesos de combat, amb unes 250.000 baixes a cada bàndol, la campanya terrestre va ser abandonada i la força d'invasió retirada. Va ser una derrota costosa per a les potències de l'Entesa i per als patrocinadors, especialment el Primer Lord de l'Almirallat (1911-1915), Winston Churchill.

La campanya va ser considerada una gran victòria otomana. A Turquia, es considera un moment determinant en la història de l'estat, un augment final en la defensa de la pàtria a mesura que l'Imperi Otomà es retirava. La lluita va constituir la base de la Guerra d'Independència de Turquia i la declaració de la República de Turquia vuit anys més tard, amb Mustafa Kemal Atatürk, que va assolir protagonisme com a comandant a Gal·lípoli, com a fundador de la república turca i president.

Sovint es considera que la campanya és l'inici de la consciència nacional australiana i neozelandesa; el 25 d'abril, aniversari del desembarcament, es coneix com el Dia ANZAC, la commemoració més significativa de les baixes militars i els veterans als dos països, superant el Dia del Record (Dia de l'Armistici).[1][2][3]

Antecedents

[modifica]

El 29 d'octubre de 1914, dos antics vaixells de guerra alemanys, els otomans Yavûz Sultân Selîm i Midilli, encara sota el comandament d'oficials alemanys, van dur a terme l'atac a la mar Negra, en el qual van bombardejar el port rus d'Odessa i enfonsar diversos vaixells[4]. El 31 d'octubre, els otomans van entrar en guerra i van començar la campanya del Caucas contra Rússia. Els britànics van bombardejar breument els forts de Gal·lípoli, van envair Mesopotàmia i van estudiar la possibilitat de forçar els Dardanels.[5][6]

L'estratègia dels Aliats i els Dardanels

[modifica]

Abans que es concebés l'operació dels Dardanels, els britànics havien planejat dur a terme una invasió amfíbia prop d'Alexandretta (a la Mediterrània), una idea presentada originalment per Boghos Nubar el 1914.[7] Aquest pla va ser desenvolupat pel secretari d'Estat de Guerra, el mariscal de camp Horatio H. Kitchener per atacar la capital otomana desde Síria, Palestina i Egipte. Alexandretta era una zona de població cristiana i era el centre estratègic de la xarxa ferroviària de l'Imperi Otomà; la seva captura hauria tallat l'imperi en dos parts. El vicealmirall Sir Richard Peirse, comandant en cap de les Índies Orientals, va donar ordenar al capità Frank Larkin de l'HMS Doris d'atacar Alexandretta el 13 de desembre de 1914. També hi eren l'Askold i el creuer francès Requin. Kitchener estava treballant en el pla fins al març de 1915 i va ser l'inici de l'intent britànic d'incitar una revolta àrab. El desembarcament d'Alexandreta va ser abandonat perquè militarment hauria requerit més recursos dels que França podria destinar´, i políticament França no volia que els britànics operessin a la seva àrea d'influència, una posició a la qual Gran Bretanya havia acceptat el 1912.[8]

A finals de 1914, al Front Occidental, la contraofensiva franco-britànica de la Primera batalla del Marne havia acabat i els belgues, britànics i francesos havien patit moltes baixes a la Primera batalla d'Ieper, a Flandes. La guerra de maniobres havia acabat i havia estat substituïda per la guerra de trinxeres.[9]

Accés marítim a Rússia a través dels Dardanels (en groc)

L'Imperi alemany i Àustria-Hongria van tancar les rutes comercials terrestres entre Gran Bretanya i França a l'oest i Rússia a l'est. La mar Blanca al nord Àrtic i la mar d'Okhotsk a l'Extrem Orient estaven glaçats a l'hivern i allunyats del front oriental; la mar Bàltica va ser bloquejada per la Kaiserliche Marine (Armada imperial alemanya) i l'entrada a la mar Negra pels Dardanels, controlada per l'Imperi Otomà.[10] Mentre els otomans es van mantenir neutrals, encara es podien enviar subministraments a Rússia a través dels Dardanels però abans de l'entrada otomana a la guerra, els estrets havien estat tancats; al novembre els otomans van començar minar l'estret.[11][12]

El ministre de Justícia francès, Aristide Briand, va proposar al novembre atacar l'Imperi Otomà però això va ser rebutjat i també va fracassar un intent dels britànics de subornar els otomans per unir-se al bàndol aliat.[13] Més tard aquell mes, Winston Churchill, primer lord de l'Almirallat, va proposar un atac naval als Dardanels, basat en part en informes erronis de la força de les tropes otomanes. Churchill volia utilitzar un gran nombre de cuirassats obsolets, que no podien operar contra la flota alemanya d'alta mar, en una operació dels Dardanels, amb una petita força d'ocupació proporcionada per l'exèrcit. S'esperava que un atac als otomans també atregués Bulgària i Grècia (antigues possessions otomanes) a la guerra del bàndol aliat.[14] El 2 de gener de 1915, el Gran Duc Nicolau de Rússia va demanar ajuda a Gran Bretanya contra els otomans, que estaven duent a terme la campanya del Caucas.[15] Va començar la planificació d'una demostració naval als Dardanels, per desviar les tropes otomanes de Caucàsia.[16]

Intent de forçar l'estret

[modifica]
Mapa gràfic dels Dardanels

El 17 de febrer de 1915, un hidroavió britànic de l'HMS Ark Royal va fer una sortida de reconeixement sobre els estrets.[17] Dos dies més tard, el primer atac als Dardanels va començar quan una forta força d'atac anglo-francesa, inclosa el dreadnought britànic HMS Queen Elizabeth, va començar un bombardeig de llarg abast de les bateries d'artilleria costanera otomana. Els britànics tenien la intenció d'utilitzar vuit hidroavions de l'HMS Ark Royal per observar el bombardeig, però les dures condicions van fer que tots ells menys un, un Short Type 136, fossin inservibles.[18] Un període de mal temps va frenar la fase inicial, però el 25 de febrer s'havien reduït els forts exteriors i l'entrada de l'estret es va netejar de mines.[19] Després d'això, els Royal Marines van ser desembarcats per destruir canons a Kum Kale i Seddülbahir, mentre que el bombardeig naval es va traslladar a les bateries entre Kum Kale i Kephez.[20]

Frustrat per la mobilitat de les bateries otomanes, que van evadir els bombardejos aliats i van amenaçar els dragamines enviats per netejar l'estret, Churchill va començar a pressionar el comandant naval, l'almirall Sackville Carden, perquè augmentès els esforços de la flota.[21] Carden va elaborar nous plans i el 4 de març va enviar un telegrama a Churchill, afirmant que esperava que la flota podria arribar a Istanbul en un termini de 14 dies.[22] La sensació de victòria imminent es va augmentar amb la intercepció d'un missatge de ràdio alemany que va revelar que els forts dels Dardanels otomans s'estaven quedant sense municions.[22] Quan es va transmetre el missatge a Carden, es va acordar que l'atac principal es llançaria el 17 de març o al voltant. Carden, que patia estrès, va ser col·locat a la llista de malalts per l'oficial mèdic i el comandament va ser assumit per l'almirall John de Robeck.[23]

18 de març de 1915

[modifica]

El 18 de març de 1915, la flota aliada, formada per 18 cuirassats amb una sèrie de creuers i destructors, va iniciar l'atac principal contra el punt més estret dels Dardanels, on els estrets tenen 1,6 km d'amplada. Malgrat alguns danys als vaixells aliats que s'enfrontaven als forts amb el foc de retorn otomà, es van desplegar els dragamines al llarg de l'estret. Segons l'informe d'un oficial otomà, a les 14:00h «tots els cables telefònics estaven tallats, totes les comunicacions amb els forts estaven interrompudes, alguns dels canons havien estat destruits;... com a conseqüència el foc d'artilleria de la defensa s'havia reduït considerablement».[24] Bouvet va colpejar una mina i es va enfonsar en dos minuts, amb només 75 supervivents d'un total de 718 tripulants.[25] Els dragamines, tripulats per civils, es van retirar quan van ser bombardejats per l'artilleria otomana i van deixar les línies de mines gairebé intactes. Irresistible i Inflexible va colpejar mines i Irresistible va ser enfonsat, amb la majoria de la seva tripulació supervivent rescatada; Inflexible va quedar molt danyat i es va retirar. Durant la batalla hi va haver confusió sobre la causa dels danys; alguns participants van culpar els torpedes. Ocean va ser enviat a rescatar Irresistible, però va ser inhabilitat per un obús d'artilleria, va colpejar una mina, va ser evacuat, i finalment es va enfonsar.[26]

Els cuirassats francesos Suffren i Gaulois van navegar per una nova línia de mines col·locades en secret pel minador otomà Nusret deu dies abans i també van resultar danyats.[27] Les pèrdues van obligar a de Robeck ordenar la «retirada general» per protegir el que quedava de la seva força.[28] Durant la planificació de la campanya, s'havien previst pèrdues navals i s'havien enviat principalment cuirassats obsolets, no aptes per enfrontar-se a la flota alemanya. Alguns dels oficials navals superiors com el comandant del Queen Elizabeth, el comodor Roger Keyes, van sentir que s'havien apropat a la victòria, creient que els canons otomans gairebé s'havien quedat sense municions, però les opinions de Robeck, el Primer Lord del Mar Jackie Fisher i altres van imposar-se. Els intents aliats de forçar els estrets utilitzant el poder naval es van acabar a causa de les pèrdues i el mal temps.[23][28][29] Va començar la planificació per capturar les defenses otomanes per terra, per obrir el camí als vaixells. Dos submarins aliats van intentar travessar els Dardanels però es van perdre per les mines i els forts corrents.[30]

El preludi

[modifica]

La preparació del desembarcament dels Aliats

[modifica]

Després del fracàs dels atacs navals, es van reunir tropes per eliminar l'artilleria mòbil otomana, que impedia que els dragamines aliats obressin el camí als vaixells més grans. Kitchener va nomenar el general Sir Ian Hamilton per comandar els 78.000 homes de la Força Expedicionària del Mediterrani (MEF).[23][31] Soldats de la Força Imperial d'Austràlia (AIF) i la Força Expedicionària de Nova Zelanda (NZEF) estaven acampats a Egipte, sotmesos a entrenament abans de ser enviats a França.[32] Les tropes australianes i neozelandeses es van formar en el Cos d'Exèrcits d'Austràlia i Nova Zelanda (Australian and New Zealand Army Corps, ANZAC), comandat pel tinent general Sir William Birdwood, que comprenia la 1a Divisió voluntària (Austràlia) i la Divisió de Nova Zelanda i Australia. A les tropes de l'ANZAC es van unir la 29a Divisió regular (Regne Unit) i la Royal Naval Division.[17] El Cos expedicionari d'Orient francès (Corps expéditionnaire d'Orient, CEO), inicialment format per dues brigades dins d'una divisió, es va posar posteriorment sota el comandament de Hamilton.[Nota 1][33][34][35]

Durant el mes següent, Hamilton va preparar el seu pla i les divisions britànica i francesa es van unir a les australianes a Egipte. Hamilton va optar per concentrar-se a la part sud de la península de Gal·lípoli (al cap Helles, en turc Seddülbahir), on s'esperava un desembarcament sense oposició. [36]

Els aliats inicialment van descontar la capacitat de lluita dels soldats otomans.[37] La ingenuitat dels planificadors aliats va ser il·lustrada per un fulletó que es va lliurar als britànics i australians mentre encara estaven a Egipte:[38]

« Els soldats turcs, per regla general, manifesten el seu desig de rendir-se mantenint la culata del rifle cap amunt i agitant roba o draps de qualsevol color. Una bandera blanca real s'ha de considerar amb la màxima sospita, ja que és poc probable que un soldat turc posseeixi res d'aquest color. »

La subestimació del potencial militar otomà va derivar d'un «sentiment de superioritat» entre els aliats, a causa de la decadència de l'Imperi Otomà i el seu pobre rendiment a Líbia durant la guerra italo-turca de 1911-1912 i les guerres dels Balcans de 1912 i 1913. La intel·ligència aliada no es va preparar adequadament per a la campanya, en alguns casos es va basar en la informació obtinguda de les guies de viatge egípcies.[39][40] Les tropes per a l'assalt es van carregar en transports en l'ordre en què havien de desembarcar, provocant un llarg retard que va fer que moltes tropes, entre elles les franceses a Mudros, es veiessin obligades a desviar-se cap a Alexandria per embarcar-se als vaixells que els portarien a la batalla.[41] Es va produir un retard de cinc setmanes fins a finals d'abril, durant les quals els otomans van reforçar les seves defenses a la península; tot i que el mal temps durant els mesos de març i abril podria haver endarrerit els desembarcaments de totes maneres, impedint subministrament i reforços.[42]

Després dels preparatius a Egipte, Hamilton i el seu personal de la seu van arribar a Mudros el 10 d'abril.[43] El Cos ANZAC va sortir d'Egipte a principis d'abril i es va reunir a l'illa de Lemnos a Grècia el 12 d'abril, on s'havia establert una petita guarnició a principis de març i es van dur a terme desembarcaments d'entrenament.[42] La 29a Divisió britànica va partir cap a Mudros el 7 d'abril i la Royal Naval Division va assajar a l'illa de Skyros, després d'arribar-hi el 17 d'abril.[44] Aquell dia, el submarí britànic HMS E15 va intentar creuar l'estret però es va enredar en una xarxa submarina, va encallar i va ser bombardejat des d'un fort otomà, matant el seu comandant, el tinent comandant Theodore S. Brodie i sis homes de la seva tripulació; els supervivents es van veure obligats a rendir-se.[45] La flota aliada i les tropes britàniques i franceses es van reunir a Mudros, a punt per als desembarcaments, però el mal temps a partir del 19 de març va deixar en terra els avions aliats durant nou dies, i els 24 dies només va ser possible un programa parcial de vols de reconeixement.[46][47]

Les preparacions de les defenses otomanes

[modifica]

La força otomana preparada per repel·lir un desembarcament a banda i banda de l'estret era del 5è Exèrcit otomà.[48] Aquesta força, que inicialment constava de cinc divisions amb una altra en ruta, era una força de reclutes, comandada per Otto Liman von Sanders.[17][49][50] Molts dels oficials superiors del 5è Exèrcit també eren alemanys.[51] Els comandants otomans i els alts oficials alemanys van debatre sobre els millors mitjans per defensar la península. Tots coincidien que la millor defensa era aguantar el terreny alt a les carenes de la península. Hi va haver desacord sobre on desembarcaria l'enemic i, per tant, on concentrar les forces. El tinent coronel Mustafa Kemal estava familiaritzat amb la península de Gal·lípoli a partir de les seves operacions contra Bulgària a les guerres dels Balcans i va preveure que el cap Helles (l'extrem sud de la península) i Gaba Tepe eren les zones probables de desembarcament.[52][53]

Mustafa Kemal creia que els britànics utilitzarien el seu poder naval per controlar el terreny des de tots els costats de la punta de la península; a Gaba Tepe, la curta distància fins a la costa oriental feia que els aliats poguessin arribar fàcilment a l'Estret (el revolt en angle recte al mig dels Dardanels).[54][55] Sanders considerava la badia de Beşike a la costa asiàtica com la més vulnerable a la invasió, ja que el terreny era més fàcil de creuar i era convenient atacar les bateries otomanes més importants que guardaven els estrets, i es va concentrar allí un terç del 5è Exèrcit.[56] Dues divisions es van concentrar a Bolayır, a l'extrem nord de la península de Gal·lípoli, per protegir les línies de subministrament i comunicació a les defenses més avall de la península.[57] La 19a Divisió (Kemal) i la 9a Divisió es van situar al llarg de la costa de l'Egeu i al cap Helles, a la punta de la península. Sanders va mantenir la major part de les forces otomanes terra endins en reserva, deixant un mínim de tropes custodiant la costa.[58] La 3a Divisió i una brigada de cavalleria van arribar d'Istanbul a principis d'abril, la qual cosa va elevar la força de primera línia dels otomans a 60.000-62.077 homes, que Sanders va concentrar en tres grups. Es va ordenar un màxim esforç per millorar les comunicacions terrestres i marítimes, per traslladar els reforços ràpidament als punts perillosos; les tropes es van moure de nit per evitar el reconeixement aeri aliat. L'estratègia de Sanders es va oposar als comandants otomans, inclòs Kemal, que creien que els defensors estaven massa dispersos per derrotar la invasió a les platges.[59] Sanders estava segur que un rígid sistema de defensa fracassaria i que l'única esperança d'èxit residia en la mobilitat dels tres grups, especialment la 19a Divisió prop de Boghali, en reserva general, disposada a traslladar-se a Bulair, Gaba Tepe o la costa asiàtica.[60]

El temps que necessitaven els britànics per organitzar els desembarcaments va fer que Sanders, el coronel Hans Kannengiesser i altres oficials alemanys, recolzats per l'otomà del III Cos Esat Paixà) tinguessin més temps per preparar les seves defenses.[17] Sanders va assenyalar més tard, «els britànics ens van permetre quatre bones setmanes de respir per a tota aquesta feina abans del seu gran desembarcament... Aquest respir només va ser suficient per a prendre les mesures més indispensables».[61] Es van construir carreteres, es van construir petites embarcacions per transportar tropes i equipament per l'Estret, es van cablejar platges i es van construir mines improvisades amb ogives de torpedes. Es van excavar trinxeres i emplaçaments de canons al llarg de les platges i les tropes van fer marxa en ruta per evitar la letargia.[61] Kemal, la 19a Divisió del qual era vital per a l'esquema defensiu, va vigilar les platges i va esperar signes d'una invasió des del seu lloc a Boghali, prop de Maidos.[62] Els otomans van crear una petita força aèria amb ajuda alemanya i van fer funcionar quatre avions al voltant de Çanakkale al febrer, realitzant sortides de reconeixement i cooperació amb l'exèrcit. A partir de l'11 d'abril, un avió otomà va fer vols freqüents sobre Mudros, vigilant el conjunt de la força naval britànica i es va establir un camp d'aviació prop de Gal·lípoli.[17][46][63]

El desembarcament

[modifica]
Desembarcament a Gal·lípoli, abril de 1915

Els aliats planejaven desembarcar i assegurar la riba nord; capturar els forts otomans i les bateries d'artilleria perquè una força naval pogués avançar a través de l'Estret i la mar de Màrmara cap a Istanbul.[64] Programat per al 23 d'abril però ajornat fins al 25 d'abril pel mal temps, els desembarcaments s'havien de fer a cinc platges de la península.[65] La 29a Divisió havia de desembarcar al cap Helles (a la punta de la península) i després avançar cap als forts de Kilitbahir. Les tropes de l'ANZAC, amb la 3a Brigada (Austràlia) al capdavant de l'assalt, havien de desembarcar al nord de Gaba Tepe (a la costa de l'Egea), des d'on podrien avançar a través de la península, dividint les tropes otomanes a Kilitbahir i impedint que els reforços arribessin al cap Helles.[66][67] Aquest sector de la península de Gal·lípoli va passar a ser conegut com ANZAC; l'àrea que tenien els britànics i francesos va passar a ser coneguda com el sector Helles o Helles. Els francesos van fer un desembarcament de distracció a Kum Kale, a la costa asiàtica, abans de reembarcar-se, per mantenir la zona oriental del sector Helles. La Royal Naval Division va simular els preparatius de desembarcament a Bulair com a distracció i un oficial de Nova Zelanda, Bernard Freyberg, va nedar a terra sota el foc per encendre bengales per distreure els defensors dels desembarcaments reals; més tard, Freyberg va rebre l'Orde del Servei Distingit.[68][69][70]

Els arranjaments per al suport d'artilleria naval als desembarcaments havien inclòs originalment el bombardeig de les platges i els acostaments, però es va canviar per a l'acoblament de les carenes durant els desembarcaments, amb les platges només per ser bombardejades abans dels desembarcaments. Finalment, no es va prendre cap decisió sobre el tema del suport proper, i es va deixar a la iniciativa dels capitans dels vaixells individuals. La reticència a apropar-se a la costa va afectar més tard als desembarcaments a les platges V i W, on es van produir algunes de les pèrdues més greus entre la infanteria, mentre que el foc naval van ser útil a les platges S, X i ANZAC.[71] Fins i tot llavors la seva eficàcia estava limitada per la confusió inicial a terra, el terreny trencat, la vegetació espessa i la manca d'observació.[72] Kitchener havia dictaminat que la Royal Naval Air Service (RNAS) havia de complir els requisits aeris i els aliats van emprar una petita força d'hidroavions i altres avions del 3r Esquadró RNAS (comandant Charles Samson) que va arribar a Ténedos a finals de març.[46] Els avions no van tenir oposició per part de la petita força aèria otomana al principi i durant la planificació, la força s'havia utilitzat per proporcionar reconeixement aeri, tot i que finalment va resultar inadequat per satisfer les necessitats d'intel·ligència dels aliats i compensar la manca de mapes adequats.[40][73] Després dels desembarcaments, els avions aliats van dur a terme reconeixements fotogràfics, van observar el foc naval, van informar sobre moviments de tropes otomanes i van executar un petit nombre de bombardeigs.[73]

ANZAC Cove

[modifica]
Desembarcament de la força de cobertura des de cuirassats (vermell) i destructors (taronja) a Anzac Cove, 25 d'abril de 1915

Assignat el desembarcament nord, la força de Birdwood incloïa la 1a Divisió australiana (General major William Bridges) i la Divisió de Nova Zelanda i Australia (General major Sir Alexander Godley), una força d'uns 25.000 homes. La força havia de desembarcar i avançar terra endins per tallar les línies de comunicació amb les forces otomanes al sud.[42][74] La 1a Divisió australiana desembarcaria primer, amb la 3a Brigada d'Infanteria primer com a força de cobertura movent-se terra endins per establir posicions a Gun Ridge. La 2a Brigada (Austràlia) havia de seguir i capturar els terrenys més alts de Sari Bair. La 1a Brigada (Austràlia) desembarcaria per última vegada com a reserva divisional. La Divisió de Nova Zelanda i Australia havia d'arribar a terra i formar-se per avançar a través de la península. La força s'havia de reunir a la nit i desembarcar a l'alba per sorprendre als defensors i la nit del 24 d'abril, la força de cobertura embarcaria en cuirassats i destructors, amb les forces de seguiment en transports. Les tropes desembarcarien dels transports a les embarcacions dels vaixells i serien remolcades a prop de la costa per vaixells de vapor i després remarien a terra.[42]

A les 04.00h. del matí del 25 d'abril, la primera onada de tropes de la 3a Brigada va començar a avançar cap a la costa amb petits vaixells lleugers i bots. La força de cobertura va desembarcar aproximadament 1,2 milles (2 km) massa al nord, en una badia just al sud d'Ari Burnu, a causa de corrents no detectades o d'un error de navegació.[42][74] El desembarcament va ser més difícil, per un terreny que s'elevava amb força des de les platges, a diferència de l'objectiu del sud, que era més obert. El lloc de desembarcament estava guarnit per només dues companyies otomanes, però des de les posicions en el terreny de comandament els otomans van infligir nombroses baixes als australians abans de ser vençuts.[75] El terreny irregularva impedir una conducció coordinada cap a l'interior, amb els australians en un terreny desconegut i amb mapes inexactes. En el laberint de barrancs escarpats, contraforts i matolls densos, els grups australians que van avançar van perdre ràpidament el contacte i es van dividir en petits grups. Algunes tropes australianes van arribar a la segona carena, però encara menys van assolir els seus objectius i, havent-se dispersat, la força de cobertura va poder proporcionar poc suport a la força de seguiment.[76]

Desembarcament de les tropes australianes (4t Batalló) a ANZAC Cove, 25 d'abril de 1915

Les 1a i la 2a Brigades, aleshores la Divisió de Nova Zelanda i d'Austràlia, van desembarcar a les platges dels voltants d'Ari Burnu però es van perdre, fet que van trigar a reorganitzar-se.[77] Unes quatre hores després de començar els desembarcaments, la major part de la 1a divisió australiana estava a terra segura i els seus elements capdavanters estaven empenyent cap a l'interior. A mig matí Kemal havia reorganitzat els defensors per a un contraatac a les altures dominants de Chunuk Bair i Sari Bair.[74] El flanc dret del petit allotjament pres pels australians es va endinsar a les 10:30h, amb la pèrdua de la major part del 400 Plateau. Durant la tarda i el vespre, el flanc esquerre va ser rebutjat del Baby 700 i el Nek. Al vespre, Bridges i Godley van recomanar el reembarcament; Birdwood va acceptar, però després de l'assessorament de la marina que el reembarcament era impossible, Hamilton va ordenar que les tropes fossin en el seu lloc. El contraatac otomà va ser finalment rebutjat i els australians van establir un perímetre aproximadament des de Walker's Ridge al nord fins a Shell Green al sud.[74][77] Les baixes de l'ANZAC el primer dia van ser d'uns 2.000 homes morts o ferits.[77] La manca d'assegurar el terreny alt va provocar un estancament tàctic, amb els desembarcaments continguts pels defensors en un perímetre de menys de 2 km de llarg.[74]

El submarí australià AE2 (Tinent comandant Henry Stoker) va penetrar a l'estret la nit del 24/25 d'abril. Quan els desembarcaments van començar a Cap Helles i ANZAC Cove a l'alba del 25 d'abril, l'AE2 va arribar a Chanak a les 06:00h i va torpedejar una canonera otomana que es creia que era un creuer de la classe Peyk-i Şevket, i va esquivar un destructor.[78][79] El submarí va encallar sota un fort otomà, però els artillers otomans no van poder portar els seus canons i l'AE2 es va poder alliberar.[78] Poc després de salpar, el periscopi va ser albirat per un cuirassat otomà que disparava sobre la península als llocs de desembarcament aliats i el vaixell va cessar el foc i es va retirar.[78] L'AE2 va avançar cap a la mar de Màrmara i a les 08:30h Stoker va decidir reposar el vaixell al fons marí fins a la nit.[78] Al voltant de les 21:00h, AE2 va sortir a la superfície per recarregar les bateries i va enviar un informe sense fil a la flota.[78][80] El desembarcament a cap Helles anava bé, però el desembarcament a Anzac Cove no va tenir tant èxit i el comandant d'ANZAC, el tinent general Sir William Birdwood, va contemplar el reembarcament de les seves tropes.[78] L'èxit de l'AE2 va ser una consideració perquè Birdwood va decidir persistir i es van transmetre informes sobre el AE2 als soldats a terra per millorar la moral.[78] A Stoker se li va ordenar «córrer com un boig» i sense enemics a la vista, va navegar cap a lal mar de Màrmara, on lAE2 va navegar durant cinc dies per donar la impressió d'un nombre més gran de submarins i va fer diversos atacs contra vaixells otomans, que van fracassar a causa de problemes mecànics amb els torpedes.[81]

Cap Helles

[modifica]

El desembarcament de Helles el va fer la 29a Divisió (General major Aylmer Hunter-Weston). La divisió va desembarcar a cinc platges en un arc al voltant de la punta de la península, anomenades platges S, V, W, X i Y d'est a oest.[82] El 1r de maig, la 29a Brigada Índia (incloent-hi els 1/6 Gurkha Rifles) va desembarcar, va prendre i va assegurar Sari Bair per sobre de les platges de desembarcament i es va unir amb 1/5è Gurkha Rifles i 2/10è Gurkha Rifles; el Zion Mule Corps va desembarcar a cap Helles el 27 d'abril.[83] A la platja Y, durant el primer enfrontament, la Primera batalla de Krithia, els aliats van desembarcar sense oposició i van avançar terra endins.[84] Només hi havia un petit nombre de defensors al poble, però sense ordres per aprofitar la posició, el comandant de la platja Y va retirar les seves forces a la platja. Va estar tan a prop com els aliats mai van arribar a capturar el poble, ja que els otomans van crear un batalló del 25è Regiment, comprovant qualsevol moviment posterior.[85]

Els principals desembarcaments es van fer a la platja V (sota l'antiga fortalesa de Seddülbahir) i a la platja W (a poca distància a l'oest, a l'altra banda del promontori de Helles). La força de cobertura de Royal Munster Fusiliers i del Regiment Hampshire va desembarcar des d'un vaixell carboner convertit, SS River Clyde, que va quedar encallat sota la fortalesa perquè les tropes poguessin desembarcar per rampes. Els Royal Dublin Fusiliers van desembarcar a la platja V i els Lancashire Fusiliers a la platja W en vaixells oberts, en una costa dominada per dunes i obstruïda per filferro d'arç. A ambdues platges, els defensors otomans van ocupar bones posicions defensives i van infligir moltes baixes a la infanteria britànica quan van desembarcar. Les tropes que emergeixen una a una dels ports de sortida del riu Clyde van ser afusellades per metralladores al fort de Seddülbahir i dels primers 200 soldats que van desembarcar, 21 homes van arribar a la platja.[86]

Els defensors otomans eren massa pocs per derrotar el desembarcament, però van causar moltes baixes i van contenir l'atac prop de la costa. Al matí del 25 d'abril, sense municions i sense més que baionetes per enfrontar-se amb els atacants als vessants que pujaven des de la platja fins a les altures de Chunuk Bair, el 57è Regiment d'Infanteria otomana va rebre ordres de Kemal: «No us ordeno que lluiteu, us ordeno que moriu. En el temps que passa fins que morim, altres tropes i comandants podran avançar i ocupar els nostres llocs». Tots els homes del regiment van morir o quedar ferits.[Nota 2][87]

A la platja W, des d'aleshores coneguda com a Lancashire Landing, els Lancashire van poder aclaparar els defensors malgrat la pèrdua de 600 baixes de 1.000 homes. Es van lliurar sis medalles de la Creu de la Victòria entre els Lancashires de la platja W. Sis Creus de la Victòria més van ser entregades entre la infanteria i els mariners al desembarcament de la platja V, i tres més van ser atorgades l'endemà mentre lluitaven cap a l'interior. Cinc esquadres d'infanteria otomana liderades pel sergent Yahya es van distingir per repel·lir diversos atacs a la seva posició al cim del turó, i els defensors van acabar desvinculant-se sota la cobertura de la foscor.[88] Després dels desembarcaments, van quedar tan pocs homes dels Dublin Fusiliers i Munster Fusiliers que es van fusionar per a formar The Dubsters.[89] Només un oficial Dubliner va sobreviure al desembarcament, mentre que dels 1.012 Dubliners que van desembarcar, només 11 van sobreviure il·lesos a la campanya de Gal·lípoli.[90][91] Després dels desembarcaments, els aliats van fer poc per aprofitar la situació, a part d'uns quants avenços limitats cap a l'interior de petits grups d'homes. L'atac aliat va perdre impuls i els otomans van tenir temps d'aconseguir reforços i reunir el petit nombre de tropes defensores.[92]

La campanya del desembarcament

[modifica]

Els primers combats

[modifica]

La tarda del 27 d'abril, la 19a Divisió, reforçada per sis batallons de la 5a Divisió, va contraatacar les sis brigades aliades a ANZAC Cove.[93] Amb el suport del bombardeig naval, els aliats van retenir els otomans durant tota la nit. L'endemà es van unir als britànics les tropes franceses transferides des de Kum Kale a la costa asiàtica a la dreta de la línia, prop de la platja S a la badia de Morto. El 28 d'abril, els aliats van lluitar a la Primera batalla de Krithia per capturar el poble.[94] Hunter-Weston va fer un pla que va resultar massa complex i va ser mal comunicat als comandants en el camp. Les tropes de la 29a Divisió encara estaven esgotades i nervioses per les batalles per les platges i pel poble de Seddülbahir, que va ser capturat després de molts combats el 26 d'abril. Els defensors otomans van aturar l'avanç aliat a mig camí entre el promontori de Helles i Krithia cap a les 18:00h, havent causat 3.000 baixes.[95]

A mesura que van arribar els reforços otomans, la possibilitat d'una ràpida victòria aliada a la península va desaparèixer i els combats a Helles i Anzac es van convertir en una batalla de desgast. El 30 d'abril va aterrar la Reial Divisió Naval (Major General Archibald Paris). El mateix dia, Kemal, creient que els aliats estaven a punt de ser derrotats, va començar a avançar les tropes a través de Wire Gulley, prop de l'altiplà 400 i Lone Pine. Vuit batallons de reforç van ser enviats des d'Istanbul un dia després i aquella tarda, les tropes otomanes van contraatacar a Helles i Anzac. Els otomans van trencar breument el sector francès, però els atacs van ser rebutjats pel foc massiu de metralladores aliades, que va causar moltes baixes als atacants.[96] La nit següent, Birdwood va ordenar a la Divisió de Nova Zelanda i d'Austràlia que atacassin des de Russell's Top i Quinn's Post cap al Baby 700. La 4a Brigada d'Infanteria d'Austràlia (el coronel John Monash), la Brigada d'Infanteria de Nova Zelanda i els Royal Marines del Batalló de Chatham van participar en l'atac. Cobertes per un bombardeig naval i d'artilleria, les tropes van avançar una curta distància durant la nit però es van separar a la foscor. Els atacants van rebre un gran foc d'armes petites des del seu flanc esquerre exposat i van ser rebutjats, després d'haver patit unes 1.000 baixes.[97]

El 30 d'abril, el submarí AE2 va començar a emergir sense control i va sortir a la superfície prop del Sultanhisar, després es va enfonsar precipitadament per sota de la profunditat de busseig segura, i després va tornar a emergir la superfície per popa.[81] Sultanhisar immediatament va disparar contra el submarí, perforant el casc de pressió. Stoker va ordenar a la companyia que abandonés el vaixell, va enfonsar el submarí i la tripulació va ser feta presonera. Els assoliments de l'AE2 van demostrar que era possible forçar l'estret i aviat les comunicacions otomanes es van veure molt interrompudes per les operacions submarines britàniques i franceses.[81] El 27 d'abril, E14 (Tinent Comandant Edward Boyle), va entrar a la mar de Màrmara en una patrulla de tres setmanes, que es va convertir en una de les accions navals aliades més reeixides de la campanya, en la qual es van enfonsar quatre vaixells, inclòs el vaixell de transport Gul Djemal que portava 6.000 soldats, i una bateria de campanya fins a Gal·lípoli. Tot i que la quantitat i el valor de l'enviament enfonsat va ser menor, l'efecte sobre les comunicacions i la moral otomana va ser important; Boyle va rebre la Creu de la Victòria.[98][99] Després de l'èxit de l'AE2 i l'E14, el submarí francès Joule va intentar entrar a l'estret el 1r de maig però va impactar contra una mina i es va perdre amb tota la tripulació;[100] unes setmanes abans, un altre vaixell francès, Saphir, s'havia perdut després d'encallar prop de Nagara Point.)[101]

Operacions: maig de 1915

[modifica]
Equips de metralladores otomanes equipats amb MG 08

El 5 de maig, la 42a Divisió (East Lancashire) va ser enviada des d'Egipte.[102] Creient que ANZAC Cove estava segur, Hamilton va traslladar la 2a Brigada d'Infanteria australiana i la Brigada d'Infanteria de Nova Zelanda, juntament amb 20 canons de campanya australians, al front de Helles com a reserves per a la Segona Batalla de Krithia.[103] Amb una força de 20.000 homes, va ser el primer atac general a Helles i estava previst per a la llum del dia. Les tropes franceses havien de capturar Kereves Dere i els britànics, australians i neozelandesos van rebre Krithia i Achi Baba. Després de 30 minuts de preparació d'artilleria, l'assalt va començar a mig matí del 6 de maig.[104] Els britànics i francesos van avançar al llarg dels contraforts Gully, Fir Tree, Krithia i Kereves que estaven separats per profunds barrancs, fortificats pels otomans. A mesura que els atacants avançaven, es van separar quan intentaven flanquejar els punts forts otomans i es van trobar en un terreny desconegut. Sota el foc d'artilleria i després de metralladora des dels llocs avançats otomans que no havien estat detectats pel reconeixement aeri britànic, l'atac es va aturar; l'endemà, els reforços van reprendre l'avanç.[105]

L'atac va continuar el 7 de maig i quatre batallons de neozelandesos van atacar el contrafort Krithia el 8 de maig; amb la 29a Divisió els atacants van aconseguir arribar a una posició just al sud del poble. A última hora de la tarda, la 2a Brigada australiana va avançar ràpidament per terreny obert fins a la línia del front britànic. Enmig d'armes lleugeres i foc d'artilleria, la brigada va carregar cap a Krithia i va guanyar 600 metres, a uns 400 metres de l'objectiu, amb 1.000 baixes. A prop del contrafort Fir Tree, els neozelandesos van aconseguir avançar i enllaçar amb els australians, tot i que els britànics es van retenir i els francesos es van esgotar, tot i haver ocupat un punt desviat del seu objectiu. L'atac va ser suspès i els aliats s'hi van aprofundir, no havent aconseguit prendre Krithia o Achi Baba.[106]

Va seguir un breu període de consolidació; els aliats gairebé s'havien quedat sense municions, especialment per a l'artilleria i ambdós bàndols van consolidar les seves defenses.[107] Els otomans van rellevar les tropes enfront de la línia australiana, que va ser reforçada per la cavalleria lleugera Australiana que operava com a infanteria.[108] Els combats esporàdics van continuar, amb franctiradors, atacs de granades i batudes, les trinxeres enfrontades separades en alguns llocs per només uns quants metres.[108][109] Els australians van perdre una sèrie d'oficials a causa dels franctiradors, inclòs el comandant de la 1a Divisió, el major general William Bridges, que va resultar ferit mentre inspeccionava una posició del 1r Regiment de Cavalleria Lleugera (Austràlia) prop de «Steele's Post» i va morir a causa de les seves ferides a al vaixell hospital HMHS Gascon el 18 de maig.[110]

A finals d'abril, Birdwood va dir al GHQ MEF (Cuartel General General de la Força Expedicionària del Mediterrani ) que no podia desembarcar 6.000 cavalls a ANZAC Cove perquè no hi havia aigua per a ells. El GHQ MEF no estava content que la força ANZAC fos immobilitzada al cap de platja, però no haurien servit de res. Alguns dels milers d'homes i cavalls van romandre a bord del vaixell fins a un mes. Birdwood va assenyalar el 17 de maig que 17 transports tornarien a Alexandria per descarregar 5.251 cavalls acompanyats per 3.217 homes. GHQ MEF va insistir que alguns dels homes romanessin a Alexandria per cuidar els cavalls i vigilar els «molts vehicles i muntanyes d'equipatge» de l'ANZAC.[111]

La contraofensiva dels otomans: 19 de maig

[modifica]
Simpson i el seu ase. Estàtua de Peter Corlett a l'exterior del Memorial de Guerra Australià, Canberra

El 19 de maig, 42.000 tropes otomanes van llançar un atac a ANZAC Cove per empènyer els 17.000 australians i neozelandesos de nou al mar.[73][112] A falta d'artilleria i munició, els otomans pretenien confiar en la sorpresa i el pes del nombre, però el 18 de maig, les tripulacions d'un vol d'avió britànic van detectar els preparatius otomans.[73][112] Els otomans van patir c. 13.000 víctimes en l'atac, de les quals 3.000 homes van morir; Les víctimes d'Austràlia i Nova Zelanda van ser 160 morts i 468 ferits.[112][113][114] Entre els morts hi havia un camiller, John Simpson Kirkpatrick, els esforços del qual per evacuar els ferits en un ase mentre estava sota foc es van fer famosos entre els australians a ANZAC Cove; després, la seva història passa a formar part de la narrativa australiana de la campanya.[115] Les pèrdues otomanes van ser tan greus que Aubrey Herbert i altres van organitzar una treva el 24 de maig per enterrar els morts a terra de ningú, cosa que va provocar un companyerisme entre els exèrcits, com la treva de Nadal de 1914 al front occidental.[116]

Un testimoni presencial del soldat Victor Laidlaw de la Segona Ambulància de Campanya d'Austràlia va descriure el dia:[117]

« L'armistici s'ha declarat des de les 8.30 hores d'aquest matí fins a les 16.30 hores. És meravellós, les coses són anormalment tranquil·les i vaig tenir ganes d'aixecar-me i fer una fila jo mateix, el foc del rifle és silenciós, no hi ha foc d'obusos. La pudor al voltant de les trinxeres on els morts havien estat estirats durant setmanes era horrible, alguns dels cossos eren mers esquelets, sembla molt diferent veure cada costat a prop de les trinxeres dels altres enterrant els seus morts, cada home que participa en aquesta cerimònia s'anomena un pioner i porta dues bandes blanques als braços, tothom s'aprofita de l'armistici per fer el que vulgui a cobert i un gran nombre es banya i es pensaria que avui és el Dia de la Copa a una de les nostres platges al costat del mar. »

La treva no es va repetir formalment.[116]

L'avantatge britànic en artilleria naval va disminuir després que el cuirassat HM SGoliath fos torpedejat el 13 de maig pel Muâvenet-i Millîye.[118] Un submarí alemany, l'U-21, va enfonsar el Triumph el 25 de maig i l'HMS Majestic el 27 de maig.[119] Es van fer volar més patrulles de reconeixement britàniques al voltant de Gal·lípoli i l'U-21 es va veure obligat a abandonar la zona, però ignorant això, els aliats van retirar la majoria dels seus vaixells de guerra a Imbros, on van ser «lligats de manera protectora» entre sortints, cosa que va reduir molt la potència de foc naval aliada, especialment al sector Helles.[120] El submarí HMS E11 (Tinent Comandant Martin Nasmith, posteriorment guardonat amb una Creu de la Victòria) va passar pels Dardanels el 18 de maig i va enfonsar o inhabilitar onze vaixells, entre ells tres el 23 de maig, abans d'entrar al port de Constantinoble, disparant contra un vaixell de transport al costat de l'arsenal, enfonsant una canonera i danyant el moll.[121][122][123]

Les forces otomanes no tenien munició d'artilleria i les bateries de campanya només podien disparar al voltant de 18.000 obusos entre principis de maig i la primera setmana de juny.[125] Després de la derrota del contraatac a ANZAC Cove a mitjans de maig, les forces otomanes van cessar els assalts frontals. A finals de mes, els otomans van començar a fer túnels al voltant del Quinn's Post al sector d'Anzac, i a primera hora del matí del 29 de maig, malgrat la contramineria australiana, van fer detonar una mina i van atacar amb un batalló del 14è Regiment. El 15è Batalló (Austràlia) va ser forçat a retrocedir, però va contraatacar i va recuperar el terreny més tard durant el dia, abans de ser rellevat per les tropes de Nova Zelanda. Les operacions a Anzac Cove a principis de juny van tornar a consolidar-se, enfrontaments menors i escaramusses amb granades i foc de franctirador.[126]

Operacions: juny-juliol de 1915

[modifica]

Al sector Helles, que havia estat àmpliament atrinxerat per ambdós bàndols, els aliats van tornar a atacar Krithia i Achi Baba, a la Tercera Batalla de Krithia el 4 de juny, amb la 29a Divisió, la Royal Naval Division, la 42a Divisió i dues divisions franceses.[127] L'atac va ser rebutjat i amb ell es va acabar la possibilitat d'un avenç decisiu; la guerra de trinxeres es va reprendre, amb els objectius mesurats en centenars de metres. Les baixes van ser d'aproximadament un 25% en ambdós bàndols; els britànics van perdre 4.500 entre 20.000 homes i els francesos van patir 2.000 baixes entre 10.000 soldats. Les pèrdues otomanes van ser de 9.000 baixes segons la Història Oficial Turca i de 10.000 segons altres fonts d'informació.[128]

Al juny va arribar el portaavions Ben-my-Chree, i l'esforç aeri aliat va augmentar amb un esquadró a la 3a Ala RNAS.[129] La 52a Divisió (Lowland) també va desembarcar a Helles en preparació per a la batalla de Gully Ravine, que va començar el 28 de juny i va aconseguir un èxit local, que va avançar la línia britànica pel flanc esquerre (Egeu) del camp de batalla. Sanders va acreditar la defensa a dos oficials otomans, Faik Paixà i Albay Refet.[125] El 30 de juny, el comandant francès, Henri Gouraud, que abans havia substituït Albert d'Amade, va ser ferit i substituït pel seu comandant de divisió, Maurice Bailloud.[130] Entre l'1 i el 5 de juliol, els otomans van contraatacar la nova línia britànica diverses vegades, però no van aconseguir recuperar el terreny perdut. Les baixes otomanes durant el període es van estimar en 14.000 homes.[131] El 12 de juliol, dues brigades noves de la 52a Divisió van atacar al centre de la línia al llarg d'Achi Baba Nullah (Bloody Valley), van guanyar molt poc terreny i van tenir 2.500 baixes de 7.500 homes; la Royal Naval Division va tenir 600 baixes i les pèrdues franceses van ser de 800 homes. Les pèrdues otomanes van ser d'unes 9.000 víctimes i 600 presoners.[132]

Al mar, el submarí E14 va fer dos viatges a la Màrmara.[121] La tercera gira va començar el 21 de juliol, quan l'E14 va passar per l'estret malgrat una nova xarxa antisubmarina col·locada prop del Narrows.[133] El següent intent el va fer Mariotte el 27 de juliol, que va quedar atrapat a la xarxa, forçat a emergir a la superfície i bombardejat per bateries de costa; Mariotte va ser enfonsat.[134] El 8 d'agost, l'E11 va torpedejar el cuirassat Barbaros Hayreddin amb la pèrdua de 253 homes i va enfonsar una canonera, set vaixells de transports i 23 vaixells de vela.[135][136][137]

Ofensiva d'agost

[modifica]

El fracàs dels aliats per capturar Krithia o fer cap progrés al front de Helles va portar a Hamilton a formar un nou pla per assegurar la serralada de turons de Sari Bair a la batalla de Sari Bair i capturar terrenys alts al Turó 971 a la batalla de Chunuk Bair.[138] Els dos bàndols havien estat reforçats; les cinc divisions aliades originals s'havien augmentat a quinze i les sis primeres divisions otomanes a setze.[139][140] Els aliats planejaven desembarcar dues divisions d'infanteria noves del IX Cos (Regne Unit) a Suvla, a 8 km al nord d'ANZAC Cove, seguida d'un avanç a Sari Bair des del nord-oest.[141][142] A ANZAC Cove, es faria una ofensiva contra la serra de Sari Bair avançant per un terreny aspre i poc defensat, al nord del perímetre d'ANZAC Cove. Això s'aconseguiria mitjançant un atac al Baby 700 des del Nek per part de genets lleugers australians desmuntats de la 3a Brigada de Cavalleria Lleugera, en concert amb un atac al cim de Chunuk Bair per part dels neozelandesos de la Brigada d'Infanteria de Nova Zelanda, que travessarien Rhododendron Ridge, Apex i Farm. El Turó 971 seria atacat pels gurkhes de la 29a Brigada Índia i els australians de la 4a Brigada d'Infanteria.[142] Els aliats tenien 40 avions, principalment de la 3a Ala RNAS a Imbros, que havien substituït els seus Voisins per Farmans i Nieuport X; l'Escadrille MF98T també s'havia establert a Tenedos.[143] Els otomans tenien 20 avions, dels quals vuit estaven estacionats a Çanakkale. Els avions aliats van fer vols de reconeixement, van detectar canons navals i van fer bombardeigs a baix nivell de les reserves otomanes mentre arribaven al camp de batalla.[129] Els avions aliats també van emprendre operacions anti-enviament al golf de Saros, on un hidroavió de l'HMS Ben-my-Chree va enfonsar un remolcador otomà amb un torpede llançat des de l'aire.[144]

El desembarcament a la badia de Suvla va tenir lloc la nit del 6 d'agost contra una oposició lleugera; el comandant britànic, el tinent general Frederick Stopford, havia limitat els seus primers objectius i després no va aconseguir impulsar amb força les seves ordres d'avanç cap a l'interior, i amb prou feines es va poder allunyar de la platja. Els otomans van poder ocupar els turons d'Anafarta (mpedint que els britànics penetressin terra endins), contenint els desembarcaments i reduïnt el front de Suvla a una guerra estàtica de trinxeres.[145] L'ofensiva va ser precedida el vespre del 6 d'agost amb atacs de distracció, a Helles, on la batalla de Krithia Vineyard es va convertir en un altre punt mort. A ANZAC Cove, la batalla de distracció de Lone Pine, dirigida per la 1a Brigada d'Infanteria australiana, va capturar la línia principal de trinxeres otomanes i va desviar les forces otomanes, però els atacs a Chunuk Bair i Turó 971 van fracassar.[66][146][147]

La Brigada d'Infanteria de Nova Zelanda va arribar a menys de 500 metres del cim proper de Chunuk Bair a l'alba del 7 d'agost, però no va poder ocupar el cim fins l'endemà al matí.[148] El matí del 7 d'agost, la 3a Brigada de Cavalleria Lleugera australiana va atacar en un front estret al Nek, coincidint amb l'atac de Nova Zelanda de Chunuk Bair contra la rereguarda de les defenses otomanes. El bombardeig d'artilleria inicial es va aixecar set minuts massa aviat, cosa que va alertar els otomans i l'atac va ser un fracàs costós.[149] Un atac al Turó 971 mai va tenir lloc després que la 4a Brigada d'Infanteria australiana i una brigada índia perdessin la direcció durant la nit. Els intents de reprendre l'atac van ser fàcilment rebutjats pels defensors otomans, amb un gran cost per als aliats.[150] Els neozelandesos van aguantar a Chunuk Bair durant dos dies abans de ser rellevats per dos batallons de l'Exèrcit Nou del Regiment de Wiltshire i del Regiment Lleial de North Lancashire, però un contraatac otomà el 10 d'agost, dirigit per Mustafa Kemal, els va escombrar des de les altures.[148] Dels 760 homes del Batalló de Wellington de Nova Zelanda que van arribar al cim, 711 van resultar morts.[151] Amb la recuperació otomana del terreny, es va perdre la millor oportunitat de victòria dels aliats.[150]

El desembarcament de Suvla es va reforçar amb l'arribada de la 10a Divisió (Irish) el 7 d'agost, la 53a Divisió (Welsh), que va començar a desembarcar el 8 d'agost, la 54a divisió (East Anglian) va arribar tard el 10 d'agost i la desmuntada yeomanry de la 2a Divisió Muntada el 18 d'agost.[152] El 12 d'agost, la 54a Divisió va atacar Kavak Tepe i Tekke Tepe, travessant la plana d'Anafarta. L'atac va fracassar i Hamilton va considerar breument l'evacuació de Suvla i ANZAC Cove.[Nota 3][153]

Elements de la nova 2a Divisió (Austràlia) van començar a arribar a ANZAC Cove des d'Egipte amb el desembarcament de la 5a Brigada (Austràlia) del 19 al 20 d'agost i la 6a Brigada (Austràlia) i la 7a Brigada (Austràlia) arribant a principis de setembre.[154][155] La 29a Divisió també es va traslladar de Helles a Suvla. L'últim intent britànic de reanimar l'ofensiva va arribar el 21 d'agost, a la batalla del turó de Cimitarra i la batalla del Turó 60. El control dels turons hauria unit els fronts d'ANZAC Cove i Suvla però els atacs van fracassar. El 17 d'agost, Hamilton havia demanat 95.000 soldats més, però un dia abans, els francesos havien anunciat plans a Kitchener per a una ofensiva de tardor a França. Una reunió del Comitè dels Dardanels el 20 d'agost va determinar que l'ofensiva francesa es recolzaria amb un esforç màxim, que deixava només uns 25.000 reforços per als Dardanels. El 23 d'agost, després de la notícia del fracàs al turó de Cimitarra, Hamilton es va posar a la defensiva, ja que l'entrada búlgara a la guerra, que permetria als alemanys rearmar l'exèrcit otomà, era imminent i deixava poques oportunitats per a la represa de les operacions ofensives. El 20 de setembre de 1915, el Regiment de Terranova es va desplegar a la badia de Suvla amb la 29a Divisió.[156] El 25 de setembre, Kitchener va proposar separar dues divisió britànica i una francesa per al servei a Tessalònica a Grècia, que va ser l'inici del final de la campanya aliada a Gal·lípoli. En canvi, es va acceptar una contraproposta de Sir Ian Hamilton; només la 10a Divisió (Irish) i la 156a divisió d'infanteria (França) van ser retirades de la península. A finals de setembre, aquestes tropes es concentraven a Mudros per ser transportades al nou front.[157]

Alan Moorehead va escriure que durant l'estancament, a un vell ordenança otomà se li permetia regularment penjar la roba de la seva secció al filferro d'arç sense molèsties i que hi havia un «trànsit constant» de regals llançats a terra de ningú, dàtils i dolços del costat otomà i llaunes de vedella i paquets de cigarrets del costat aliat.[158] Les condicions a Gal·lípoli van empitjorar per a tothom, ja que la calor de l'estiu i el mal sanejament van provocar una explosió de la població de mosques. Menjar es va fer extremadament difícil a mesura que els cadàvers no enterrats es van inflar i es podrien. Els precaris albergs aliats estaven mal ubicats, fet que va provocar problemes de subministrament i habitatge. Una epidèmia de disenteria es va estendre per les trinxeres aliades a ANZAC Cove i Helles, mentre que els otomans també van patir molt de malalties que van provocar moltes morts.[159]

Evacuació

[modifica]

Després del fracàs de l'ofensiva d'agost, la campanya de Gal·lípoli va derivar. L'èxit otomà va començar a afectar l'opinió pública a Gran Bretanya, i Keith Murdoch, Ellis Ashmead-Bartlett i altres periodistes van treure clandestinament les crítiques a l'actuació de Hamilton.[160] Stopford i altres oficials dissidents també van contribuir a l'aire de tristesa i la possibilitat d'evacuació es va plantejar l'11 d'octubre de 1915. Hamilton es va resistir al suggeriment, tement el dany al prestigi britànic, però va ser acomiadat poc després i substituït pel tinent general Sir Charles Monro.[161] La tardor i l'hivern van aportar alleujament de la calor, però també van provocar tempestes, fortes nevades i inundacions, que van provocar que els homes s'ofeguessin i es morissin per congelació, mentre que milers van patir congelacions.[162] La derrota sèrbia a la campanya sèrbia a la tardor de 1915 va impulsar França i Gran Bretanya a transferir tropes de la campanya de Gal·lípoli a la Macedònia grega; el front macedoni es va establir per donar suport a les restes de l'exèrcit serbi per conquerir la regió de Macedònia del Vardar.[163]

El 4 de setembre, el submarí E7 va quedar atrapat a la xarxa antisubmarina otomana mentre començava una altra gira.[164] Malgrat aquests reves, a mitjans de setembre, les xarxes i les mines aliades havien tancat l'entrada oriental dels Dardanels als submarins alemanys i l'U-21 es va veure frustrat quan va intentar passar l'estret a Istanbul el 13 de setembre.[165] El primer submarí francès que va entrar a la mar de Màrmara va ser Turquesa, però es va veure obligat a tornar enrere; el 30 d'octubre, en tornar per l'estret, va encallar sota un fort i va ser capturat intacte. La tripulació de 25 persones va ser feta presonera i es van descobrir documents que detallaven les operacions aliades planificades, inclosa una cita programada amb E20 el 6 de novembre. La cita la va mantenir l'U-boot alemany U-14, que va torpedejar i enfonsar l'E20, matant a tots menys a nou membres de la tripulació.[166]

La situació a Gal·lípoli es va complicar amb l'adhesió de Bulgària a les Potències Centrals. A principis d'octubre de 1915, britànics i francesos van obrir un segon front mediterrani a Tessalònica, traslladant dues divisions de Gal·lípoli i reduint el flux de reforços.[167] Es va obrir una ruta terrestre entre Alemanya i l'Imperi Otomà a través de Bulgària i els alemanys van rearmar els otomans amb artilleria pesada capaç de devastar les trinxeres aliades (especialment al front confinat d'ANZAC), avions moderns i tripulacions experimentades.[168][169] A finals de novembre, una tripulació otomana d'un Albatros C.I alemany va abatre un avió francès sobre Gaba Tepe, i les unitats d'artilleria austrohongareses 36. Haubitzbatterie i 9. Motormörserbatterie van proporcionar un reforç substancial de l'artilleria otomana.[169][170][171] Monro va recomanar l'evacuació a Kitchener, que a principis de novembre va visitar el Mediterrani oriental.[160] Després de consultar amb els comandants del VIII Cos (Regne Unit) a Helles, IX Cos a Suvla i ANZAC, Kitchener va estar d'acord amb Monro i va passar la seva recomanació al gabinet britànic, que va confirmar la decisió d'evacuar a principis de desembre.[172]

A causa de l'estretor de la terra de ningú i del clima hivernal, es preveien moltes baixes durant l'embarcament. La naturalesa insostenible de la posició aliada es va posar de manifest per una tempesta el 26 de novembre de 1915. El xàfec a Suvla va durar tres dies i va haver-hi una tempesta de neu a principis de desembre. La pluja va inundar les trinxeres, va ofegar els soldats i va arrossegar els cadàvers no enterrats a les línies; la neu següent va matar encara més homes per l'exposició al fred.[173] Suvla i ANZAC havien de ser evacuats a finals de desembre, les darreres tropes marxaven abans de l'alba del 20 de desembre. El nombre de tropes s'havia anat reduint lentament des del 7 de desembre i es van fer servir estratègies, com el rifle d'autofoc de William Scurry, que havia estat manipulat per disparar amb l'aigua que degotava en una paella connectada al gallet, per dissimular la partida aliada.[174] A ANZAC Cove, les tropes van mantenir silenci durant una hora o més, fins que curioses tropes otomanes es van aventurar a inspeccionar les trinxeres, i les tropes d'ANZAC van obrir foc. Una mina va ser detonada al Nek, que va matar 70 soldats otomans.[175] La força aliada va ser embarcada, i els australians no van patir baixes l'última nit, però grans quantitats de subministraments i municions van caure en mans otomanes.[176][177][178]

Helles va ser retingut durant un període però es va prendre la decisió d'evacuar la guarnició el 28 de desembre.[179] A diferència de l'evacuació d'ANZAC Cove, les forces otomanes estaven buscant signes de retirada.[177] Després d'haver utilitzat l'interval per portar reforços i subministraments, Sanders va llançar un atac als britànics a Gully Spur el 7 de gener de 1916 amb infanteria i artilleria, però l'atac va ser un fracàs costós.[180] Es van col·locar mines amb espoletes de temps aquella nit i la nit del 7 al 8 de gener, sota la cobertura d'un bombardeig naval, i les tropes britàniques van començar a retrocedir 5 milles (8,0 km) des de les seves línies fins a les platges, on els molls improvisats servien per pujar a les embarcacions.[177][181] Les últimes tropes britàniques van partir de Lancashire Landing cap a les 04:00h del 8 de gener de 1916.[180] El Regiment de Terranova formava part de la rereguarda i es va retirar el 9 de gener de 1916.[182] Entre els primers a desembarcar, les restes del Batalló de Plymouth de la Infanteria lleugera de la Royal Marine van ser els l'últim en sortir de la península de Gal·lípoli.[183]

Malgrat les prediccions de fins a 30.000 baixes, es van retirar 35.268 efectius, 3.689 cavalls i mules, 127 canons i 328 vehicles d'equipament;[181] 508 mules que no podien ser embarcades van ser sacrificades per no caure en mans otomanes i 1.590 vehicles van quedar enrere amb les rodes trencades.[184] Com a ANZAC Cove, grans quantitats de subministraments (incloent-hi 15 peces d'artilleria inservibles britàniques i sis franceses que van ser destruïdes), carruatges i municions van quedar enrere; centenars de cavalls van ser sacrificats per no ser aprofitats pels otomans. Un mariner va morir a causa de les restes d'un carregador que va explotar prematurament i es van perdre un bot i una petita barca.[185] Poc després de l'alba, els otomans van recuperar Helles.[180] En els darrers dies de la campanya, les defenses aèries otomanes s'havien incrementat gràcies a un esquadró de caces germano-otomans, que va començar les seves operacions sobre la península i va infligir les primeres pèrdues en vol britànics un parell de dies després de l'evacuació de Helles, quan tres Fokker Eindeckers van disparar a dos avions RNAS.[169]

Conseqüències

[modifica]

Repercussions militars

[modifica]

Els historiadors estan dividits sobre com resumeixen el resultat de la campanya. Broadbent descriu la campanya com «un afer de lluita molt igualada» que va suposar una derrota per als Aliats,[186] mentre que Carlyon considera el resultat global com un punt mort.[187] Peter Hart no hi està d'acord, argumentant que les forces otomanes «van mantenir els Aliats enrere dels seus objectius reals amb relativa facilitat»,[177] mentre que Philip Haythornthwaite ho anomena un «desastre per als Aliats».[188] La campanya va causar «enormes danys als recursos nacionals... [otomans]»,[188] i en aquella etapa de la guerra els Aliats estaven en una millor posició per reemplaçar les seves pèrdues que els otomans,[176] però finalment l'intent aliat d'aconseguir un pas pels Dardanels no van tenir èxit. Tot i que va desviar les forces otomanes d'altres zones de conflicte a l'Orient Mitjà, la campanya també va consumir recursos que els Aliats podrien haver emprat al front occidental,[189] i també va provocar grans pèrdues al bàndol aliat.[188]

La campanya aliada va estar plagada d'objectius mal definits, mala planificació, artilleria insuficient, tropes sense experiència, mapes inexactes, poca intel·ligència, excés de confiança, equipament inadequat i deficiències logístiques i tàctiques a tots els nivells.[190][191] La geografia també va ser un factor important. Mentre que les forces aliades posseïen mapes i intel·ligència inexactes i es van demostrar incapaços d'explotar el terreny al seu avantatge, els comandants otomans van poder utilitzar els terrenys alts al voltant de les platges de desembarcament aliades per posicionar defenses ben ubicades que limitaven la capacitat de penetració de les forces aliades terra endins, limitant-los a platges estretes.[40] La necessitat de la campanya continua sent objecte de debat,[66] i les recriminacions que van seguir van ser significatives, destacant el cisma que s'havia desenvolupat entre els estrategues militars que consideraven que els Aliats s'havien de centrar en la lluita al front occidental i els que van afavorir intentar posar fi a la guerra atacant el «ventre tou» dels alemany, els seus aliats a l'est.[192]

Les operacions submarines britàniques i franceses a la mar de Màrmara van ser l'únic àmbit d'èxit significatiu de la campanya de Gal·lípoli, obligant als otomans a abandonar el mar com a ruta de transport. Entre abril i desembre de 1915, nou submarins britànics i quatre francesos van realitzar 15 patrulles, enfonsant un cuirassat, un destructor, cinc canoneres, 11 vaixells de transport de tropes, 44 vaixells de subministrament i 148 vaixells de vela per un cost de vuit submarins aliats enfonsats a l'estret o a la mar de Màrmara.[193] Durant la campanya sempre hi havia un submarí britànic a la mar de Màrmara, de vegades dos; l'octubre de 1915, hi havia quatre submarins aliats a la regió. L'E2 va sortir de la mar de Màrmara el 2 de gener de 1916, l'últim submarí britànic de la regió.[101] Quatre submarins de classe E i cinc de classe B van romandre a la mar Mediterrània després de l'evacuació de Helles.[194] En aquest moment, la marina otomana s'havia vist forçada a cessar les operacions a la zona, mentre que la navegació mercant també s'havia reduït significativament. L'historiador naval oficial alemany, l'almirall Eberhard von Mantey, va concloure més tard que si les vies marítimes de comunicació haguessin estat completament tallades, el 5è Exèrcit otomà probablement s'hauria enfrontat a una catàstrofe. Com que aquestes operacions van ser una font d'ansietat important, van suposar una amenaça constant per a la navegació i van causar grans pèrdues, desallotjant efectivament els intents otomans de reforçar les seves forces a Gal·lípoli i bombardejar les concentracions de tropes i els ferrocarrils.[195]

Gal·lípoli va marcar el final per a Hamilton i Stopford, però Hunter-Weston va passar a liderar el VIII Cos el primer dia de la batalla del Somme.[196][197] La competència dels comandants de brigada australiana, John Monash (4a Brigada d'Infanteria) i Harry Chauvel (1a Brigada Cavalleria Lleugera (Nova Zelanda) i Divisió Australiana), va ser reconeguda per la promoció a comandament de divisions i cos d'exèrcit.[198][199] La influència de Kitchener va disminuir després de la formació del govern de coalició el maig de 1915, en part a causa de la creixent sensació de fracàs als Dardanels i va culminar amb l'anul·lació de Kitchener pel suport als francesos a Tessalònica a principis de desembre de 1915, quan la seva influència en el gabinet estava al seu nivell més baix.[200] La campanya va donar confiança als otomans en la seva capacitat per derrotar els Aliats.[191] A Mesopotàmia, els otomans van envoltar una expedició britànica a Kut al-Amara, forçant la seva rendició l'abril de 1916. [201]Les forces otomanes al sud de Palestina estaven disposades a llançar un atac contra el canal de Suez i Egipte.[202] La derrota a la batalla de Romani i la manca de materials per completar el ferrocarril militar necessari per a aquesta operació, van marcar el final d'aquesta ambició.[203] L'optimisme obtingut amb la victòria a Gal·lípoli va ser substituït per una sensació de desesperació creixent i els britànics van romandre a l'ofensiva a l'Orient Mitjà durant la resta de la guerra.[204][205]

Les lliçons de la campanya van ser estudiades pels planificadors militars abans d'operacions amfíbies com el Desembarcament de Normandia el 1944 i durant la Guerra de les Malvines el 1982.[206][207] Les lliçons de la campanya van influir en les operacions amfíbies del Cos de Marines dels Estats Units d'Amèrica durant la Guerra del Pacífic i continuen influint en la Doctrina amfibia dels Estats Units d'Amèrica.[206][208] El 1996, Theodore Gatchel va escriure que durant el període d'entreguerres, la campanya «es va convertir en un punt focal per a l'estudi de la guerra amfibia» a Gran Bretanya i Estats Units d'Amèrica.[208] El 2008, Glenn Wahlert va escriure que Gal·lípoli va implicar «els quatre tipus d'operacions amfíbies: la incursió, la demostració, l'assalt i la retirada».[206]

Russell Weigley va escriure que l'anàlisi de la campanya abans de la Segona Guerra Mundial va portar a «la creença entre la majoria de les forces armades del món» que els assalts amfibis no podrien tenir èxit contra les defenses modernes i que malgrat els desembarcaments a Itàlia, Tarawa i les illes Gilbert, possiblement aquesta percepció va continuar fins a Normandia el juny de 1944.[209] Hart va escriure que, malgrat les anàlisis pessimistes posteriors al 1918, la situació posterior al 1940 va significar que els desembarcaments des del mar eren inevitables i només després de Normandia es va superar la creença que els desembarcaments oposats eren inútils. La memòria de Gal·lípoli va pesar sobre els australians durant la planificació de la campanya de la península de Huon a finals de 1943. Al setembre, els australians van fer el seu primer desembarcament amfibi oposat des de Gal·lípoli a la batalla de Finschhafen a Nova Guinea.[210] El desembarcament es va veure obstaculitzat per errors de navegació i les tropes van arribar a terra a les platges equivocades, però havien estat entrenats segons les lliçons de Gal·lípoli i ràpidament es van reorganitzar per empènyer cap a l'interior.[211]

Efectes polítics

[modifica]
Winston Churchill (a la fotografia de 1919) va ser acusat en gran part dels fracassos britànics durant la campanya dels Dardanels

Les repercussions polítiques a Gran Bretanya havien començat durant la batalla, Fisher va dimitir al maig després d'un amarg conflicte amb Churchill. La crisi que va seguir després que els conservadors van saber que Churchill es quedaria, va obligar el primer ministre H. H. Asquith a posar fi al seu govern del Partit Liberal i a formar un govern de coalició amb el Partit Conservador.[212] El govern d'Asquith va respondre a la decepció i la indignació per Gal·lípoli i Kut establint comissions d'investigació sobre ambdós episodis, que havien fet molt per «destruir la seva debilitada reputació de competència».[213] La Comissió dels Dardanels es va crear per investigar el fracàs de l'expedició; el primer informe es va emetre el 1917, amb l'informe final publicat el 1919.[51] Després del fracàs de l'expedició dels Dardanels, Sir Ian Hamilton, comandant del Cos Expedicionari del Mediterrani, va ser recordat a Londres l'octubre de 1915, posant fi a la seva carrera militar.[214] Churchill va ser degradat del primer lord de l'Almirallat com a condició per a l'entrada dels conservadors a la coalició, però va romandre al gabinet en la sine cura del Canceller del Ducat de Lancaster.[215] Churchill va dimitir el novembre de 1915 i va marxar de Londres cap al front occidental, on va comandar un batalló d'infanteria dels Royal Scots Fusiliers a principis de 1916.[215][216]

Asquith va ser en part culpat de Gal·lípoli i d'altres desastres i va ser enderrocat el desembre de 1916, quan David Lloyd George va proposar un consell de guerra sota la seva autoritat, amb els conservadors de la coalició amenaçant amb dimitir si no s'aplicava el pla. Després de no arribar a un acord, Lloyd George i Asquith van dimitir, i tot seguit Lloyd George es va convertir en primer ministre.[217] Lloyd George va formar un nou govern, del qual Churchill, actiu de nou a la Cambra dels Comuns des del juny de 1916, va ser exclòs a causa de l'oposició conservadora. L'estiu de 1917, Churchill va ser nomenat finalment per al càrrec de Ministre de Municions, però no per al Gabinet de Guerra.[215] L'informe final de la Comissió es va emetre l'any 1919, concloent que amb les forces disponibles, l'èxit depenia que el govern donés prioritat a l'expedició i deixés a la Força Expedicionària Britànica a França per fer-ho. Els comissaris van trobar que Hamilton havia estat excessivament optimista des del principi i s'havia afegit a les dificultats de Stopford el 8 d'agost de 1915. Hamilton va sortir de la investigació més favorablement del que potser estava justificat, en part perquè va fer intents tortuosos d'aconseguir la col·lusió dels testimonis i obtenir filtracions de les deliberacions de la Comissió; Hamilton mai va rebre un altre nomenament a l'exèrcit.[Nota 4][218]

Baixes

[modifica]
Víctimes de Gal·lípoli (sense incloure per malalties)[219][220][221][222][223]
País Morts Ferits Despareguts

o presoners

Total
Imperi Otomà 56.643 97.007 11.178 164.828
Aliats (total) 56.707 123.598 7.654 187.959
Regne Unit 34.072 78,520 7,654 120,246
França 9.798 17,371 27,169
Austràlia 8.709 19,441 28,150
Nova Zelanda 2.721 4,752 7,473
Raj Britànic 1.358 3,421 4,779
Terranova 49 93 142

Les xifres de víctimes de la campanya varien entre les fonts, però l'any 2001, Edward J. Erickson va escriure que a la campanya de Gal·lípoli van morir més de 100.000 homes, inclosos entre 56.000 i 68.000 otomans i uns 53.000 soldats britànics i francesos.[221] Utilitzant els arxius otomans, Erickson va estimar que les víctimes otomanes a la campanya de Gal·lípoli van ser 56.643 homes morts per totes les causes, 97.007 soldats van resultar ferits o lesionats i 11.178 homes van desaparèixer o van ser capturats.[224] El 2001, Carlyon va donar xifres de 43.000 britànics morts o desapareguts, inclosos 8.709 australians.[225]

El setembre de 1915 el general Godley es va queixar que molts dels malalts o ferits recuperats de Gal·lípoli estaven tornant d'Egipte, i el general Maxwell va respondre que «l'apetit dels Dardanels pels homes ha estat fenomenal i pervers».[226]

Hi va haver prop de 500.000 víctimes durant la campanya, amb la Història Oficial Britànica enumerant pèrdues incloent malalts com 205.000 britànics, 47.000 francesos i 251.000 tropes otomanes (amb algunes fonts turques (sic) referint-se a 350.000 baixes).[222] S'han disputat les baixes otomanes, i el 2001 Travers va donar xifres de baixes de 2.160 oficials i 287.000 graus més (de batalla i no de batalla); entre aquests hi poden haver 87.000 morts.[3][227] Sanders va estimar que els otomans van tenir 218.000 baixes, entre elles 66.000 morts i que 42.000 ferits van tornar al servei.[221]

La Història Semioficial de Nova Zelanda (1919, de Fred Waite) estimava que 8.556 neozelandesos van servir a Gal·lípoli i contenia una estimació de 251.000 víctimes de batalla otomanes, incloent 86.692 morts.[228] L'any 2000, McGibbon va escriure que 2.721 neozelandesos havien estat morts, aproximadament una quarta part dels que havien desembarcat inicialment a la península;[3] altres estimacions eren 2.701 (Pugsley) o 2.779 (Stowers).[229] Un estudi del 2019 dels historiadors neozelandesos John Crawford i Matthew Buck va arribar a una estimació més alta del nombre de soldats neozelandesos que van servir a Gal·lípoli: més de 16.000, potser 17.000 (en lloc de les xifres revisades anteriorment de 13.000 a 14.000 i la xifra de 1919 de 8.556).[230]

Malalties

[modifica]

Molts soldats es van emmalaltir a causa de les condicions sanitàries, sobretot per la febre tifoide, la disenteria i la diarrea. L'historiador oficial britànic va informar que 90.000 soldats de l'Imperi Britànic[222] van ser evacuats per malaltia durant la campanya.[221] Un total de 145.154 tropes britàniques van caure malalts durant la campanya, sense comptar les tropes dels dominis o de l'Índia; d'aquests, 3.778 van morir, exclosos els evacuats. Els malalts eren transportats des de Gal·lípoli als hospitals d'Egipte i Malta el més ràpidament possible, ja que les bases a la zona d'operacions eren insuficients. Aproximadament el 2,84% dels homes eliminats com a baixes no relacionades amb la batalla van morir, enfront del 0,91% a França i Flandes. La proporció de víctimes per malalties a víctimes per combats va ser considerablement més alta a la campanya de Gal·lípoli que a les campanyes del front occidental.[231] Cecil Aspinall-Oglander, l'historiador oficial britànic, va donar el nombre de tropes otomanes evacuades malaltes en 64.440.[221] La causa més gran d'ingressos hospitalaris per a tropes britàniques va ser la disenteria, amb 29.728 homes infectats i altres 10.383 homes amb diarrea. Altres condicions notables van ser la congelació amb 6.602 hospitalitzacions, la gonorrea 1.774 casos i la febre reumàtica 6.556 casos.[232] Les baixes franceses durant la campanya van ascendir a uns 47.000 morts, ferits o malalts.[222][233][234] D'aquests, 27.169 van morir específicament, ferits o desapareguts,[223] amb uns 20.000 implicats que van caure malalts.[Nota 5]

Es van fer denúncies que les forces aliades havien atacat o bombardejat hospitals i vaixells hospitals otomans en diverses ocasions entre l'inici de la campanya i setembre de 1915. Al juliol de 1915, s'havien construït 25 hospitals otomans amb 10.700 llits i tres vaixells hospitals estaven per la zona. El govern francès va contestar aquestes queixes a través de la Creu Roja i els britànics van respondre que si va passar, va ser accidental. Rússia, al seu torn, va afirmar que els otomans havien atacat dos dels seus vaixells hospital, Portugal i Vperiod, però el govern otomà va respondre que els vaixells havien estat víctimes de mines.[235][236] No es van utilitzar armes químiques a Gal·lípoli, tot i que els aliats van debatre sobre el seu ús al llarg de la campanya i van transportar al teatre d'operacions quantitats de gas, que es va utilitzar contra les tropes otomanes al teatre de l'Orient Mitjà dos anys més tard, durant la Segona i la Tercera batalles de Gaza a 1917.[Nota 6][235][237]

Tombes i memorials

[modifica]

La Comissió de tombes de guerra de la Commonwealth (Commonwealth War Graves Commission, CWGC) és responsable dels cementiris permanents de totes les forces de la Commonwealth of Nations. Hi ha 31 cementiris de CWGC a la península de Gal·lípoli: sis a Helles (més l'única tomba solitària, la del tinent coronel Charles Doughty-Wylie VC, Royal Welch Fusiliers), quatre a Suvla, i 21 a ANZAC Cove.[238] Per a molts dels morts o morts en vaixells hospital i enterrats al mar, no es coneix cap tomba; els seus noms estan registrats en un dels cinc «memorials als desapareguts». El Memorial de Lone Pine commemora els australians morts al sector d'ANZAC, així com els neozelandesos sense tomba coneguda o que van ser enterrats al mar, mentre que els memorials de Lone Pine, Turó 60 i Chunuk Bair commemoran els neozelandesos morts a ANZAC Cove. El Memorial Twelve Tree Copse commemora els neozelandesos morts al sector Helles, mentre que les tropes britàniques, índies i australianes que hi van morir són commemorades al Memorial de Helles al cap Helles. Les víctimes navals britàniques que es van perdre o es van enterrar al mar figuren als monuments commemoratius del Regne Unit.[239][240]

Hi ha tres cementiris més de CWGC a l'illa grega de Lemnos; el primer per als 352 soldats aliats a Portianou,[241] el segon per als 148 soldats australians i 76 neozelandesos a la ciutat de Mudros,[242] i el tercer per als soldats otomans (170 soldats egipcis i 56 turcs).[243] Lemnos era la base hospitalària de les forces aliades i la majoria dels enterrats es trobaven entre els homes que van morir a causa de les seves ferides.

Durant la campanya es van crear sepultures improvisades, sovint amb senzilles creus o troços de fusta retolades. Tanmateix, algunes tombes van ser decorades de manera més extensa, com la de John Hancox (a la fotografia superior).[244][245][246]

Hi ha un cementiri francès a la península de Gal·lípoli, situat a Seddülbahir.[247]

No hi ha grans cementiris militars otomans/turcs a la península, però hi ha nombrosos monuments commemoratius, els principals són el Memorial dels Màrtirs de Çanakkale a la badia de Morto, Cap Helles (prop de la platja S), el Memorial del Soldat Turc a Chunuk Bair, i el memorial i la mesquita a l'aire lliure per al 57è Regiment prop de Quinn's Post (Bomba Sirt). Hi ha una sèrie de monuments i cementiris a la riba asiàtica dels Dardanels, cosa que demostra el major èmfasi que els historiadors turcs donen a la victòria del 18 de març sobre els combats posteriors a la península.[248]

Operacions posteriors

[modifica]
Epitafi de campanya de Gal·lípoli al cementiri de Lone Pine

Les tropes aliades es van retirar a Lemnos i després a Egipte.[249] Les forces franceses (anomenades Corps Expeditionnaire des Dardanelles a finals d'octubre) van ser incorporades a l'Armée d'Orient i posteriorment emprades a Tessalònica.[250][251] A Egipte, les tropes imperials i del domini britànic dels Dardanels juntament amb noves divisions del Regne Unit i les de Tessalònica es van convertir en la Força Expedicionària del Mediterrani (MEF), comandada pel tinent general Sir Archibald Murray. Es van unir a la Força a Egipte per convertir-se en la reserva estratègica de l'Imperi Britànic, formada per 13 divisions d'infanteria i muntades amb 400.000 homes. El març de 1916, Murray va prendre el comandament d'aquestes dues forces, formant-les en la nova Força Expedicionària Egípcia (EEF) i reorganitzant les unitats per al servei a Europa, Egipte i altres llocs de l'Orient Mitjà.[252][253][254] Mentre l'ANZAC es va dissoldre, l'Australian Imperial Force (AIF) es va ampliar amb tres noves divisions australianes i també es va formar una Divisió de Nova Zelanda. Aquestes unitats es van traslladar al front occidental a mitjans de 1916.[176]

Les unitats de Yeomanry britànics que havien lluitat desmuntades a Gal·lípoli es van reforçar i reorganitzar,[255][256] formant la 74a Divisió (Yeomanry) i una part de la 75a Divisió (Regne Unit).[257][258] Juntament amb la cavalleria lleugera australiana i els rifles muntats de Nova Zelanda es van tornar a muntar i es van reorganitzar en la Divisió Muntada ANZAC, la infanteria de la 52a Divisió (Lowland), la 42a Divisió (East Lancashire),[259] la 53a Divisió (Welsh) i la 54a Divisió (East Anglian)[260][261] (més tard es van unir genets lleugers australians remuntats i britànics Yeomanry addicionals de la Divisió Muntada Australiana),[262] van participar en la campanya del Sinaí i Palestina. El Sinaí egipci va ser reocupat el 1916, mentre que Palestina i el nord del Llevant van ser capturats de l'Imperi Otomà durant el 1917 i el 1918, abans que l'armistici de Mudros acabés amb les hostilitats al teatre de l'Orient Mitjà el 31 d'octubre. Posteriorment, els aliats van ocupar Gal·lípoli i Istanbul i van dividir l'Imperi Otomà.[263] L'ocupació va acabar l'any 1923.[264]

Llegat

[modifica]

La importància de la campanya de Gal·lípoli es fa sentir amb força tant a Austràlia com a Nova Zelanda, malgrat que només són una part de les forces aliades; la campanya és considerada en ambdues nacions com un «baptisme de foc» i s'havia vinculat a la seva aparició com a estats independents.[265] Aproximadament 50.000 australians van servir a Gal·lípoli i entre 16.000 i 17.000 neozelandesos.[266][267][268][269] S'ha argumentat que la campanya va resultar significativa en l'aparició d'una identitat australiana única després de la guerra, que ha estat estretament lligada a les conceptualitzacions populars de les qualitats dels soldats que van lluitar durant la campanya, que es van plasmar en la noció d'un «esperit ANZAC».[270]

El desembarcament del 25 d'abril es commemora cada any als dos països com el «Dia ANZAC». La primera iteració es va celebrar extraoficialment el 1916, a les esglésies de Melbourne, Brisbane i Londres, abans de ser reconeguda oficialment com a festa pública a tots els estats australians el 1923.[238] El dia també es va convertir en festa nacional a Nova Zelanda a la dècada del 1920.[271] Les marxes organitzades per veterans van començar l'any 1925, el mateix any es va fer un ofici a la platja de Gal·lípoli; dos anys més tard el primer servei oficial d'alba va tenir lloc al Cenotafi de Sydney. Durant la dècada del 1980, es va fer popular entre els turistes australians i neozelandesos visitar Gal·lípoli per assistir al servei de l'alba allà i des de llavors milers hi han assistit.[238] Més de 10.000 persones van assistir al 75è aniversari juntament amb líders polítics de Turquia, Nova Zelanda, Gran Bretanya i Austràlia.[272] Els serveis de l'alba també es fan a Austràlia; a Nova Zelanda, els serveis de l'alba són la forma més popular d'observació d'aquest dia. El Dia ANZAC continua sent la commemoració més important de víctimes militars i veterans a Austràlia i Nova Zelanda, superant el Dia del Record (Dia de l'Armistici).[273]

Juntament amb els memorials i monuments establerts a pobles i ciutats, molts carrers, llocs públics i edificis van rebre el nom d'aspectes de la campanya, especialment a Austràlia i Nova Zelanda. Alguns exemples inclouen Gallipoli Barracks a Enoggera, Queensland,[274] i l'Armeria de les Forces Armades a Corner Brook (Terranova, Canadà) que rep el nom de Gallipoli Armouries.

Gal·lípoli també va tenir un impacte significatiu en la cultura popular, fins i tot en el cinema, la televisió i la cançó.[275] El 1971, el cantant i compositor de folk australià d'origen escocès Eric Bogle va escriure una cançó anomenada «And the Band Played Waltzing Matilda» que consistia en un relat d'un jove soldat australià que va ser mutilat durant la campanya de Gal·lípoli. La cançó ha estat elogiada per la seva imatgeria, que evoca la devastació dels desembarcaments de Gal·lípoli. Segueix sent molt popular i alguns la consideren una cançó icònica contra la guerra.[276][277]

A Turquia, la batalla es pensa com un fet significatiu en l'emergència de l'estat, encara que es recorda principalment pels combats que van tenir lloc al voltant del port de Çanakkale, on la Royal Navy va ser rebutjada el març de 1915.[278] Per als turcs, el 18 de març té un significat similar al 25 d'abril per als australians i els neozelandesos; no és un dia festiu sinó que es commemora amb cerimònies especials.[279] El principal significat de la campanya per al poble turc rau en el paper que va tenir en l'aparició de Mustafa Kemal, que es va convertir en el primer president de la República de Turquia després de la guerra.[280] «Çanakkale geçilmez» (Çanakkale és intransitable) es va convertir en una frase comuna per expressar l'orgull de l'estat per rebutjar l'atac, i la cançó «Çanakkale içinde» (Una balada per Chanakkale) commemora la joventut turca que va caure durant la batalla.[281] El cineasta turc Sinan Cetin va crear una pel·lícula anomenada Els nois de Canakkale.[282]

[modifica]
Estrella de Gal·lípoli
  • Gal·lípoli, una pel·lícula australiana de 1981 dirigida per Peter Weir.
  • Çanakkale 1915, una pel·lícula turca de 2012 basada en alguns dels principals esdeveniments polítics de la campanya de Gal·lípoli
  • The Water Diviner, una pel·lícula australiana del 2014 dirigida per Russell Crowe.
  • Cançó Suvla Bay recollida el 1949 per editors britànics.
  • Blamey's Boys, de Pte Thomas Norman, 2n Batalló, AIF.
  • Heroes of the Dardanels 1915 per cornetes Pte Reginald Stoneham, servei número 82, contingent d'Austràlia Meridional (Guerra dels Bòers).
  • Estrella de Gal·lípoli, condecoració militar de l'Imperi Otomà.

Notes

[modifica]
  1. L'operació es complicaria per tenir només cinc divisions, el terreny accidentat de la península, el petit nombre de platges de desembarcament i la gran dificultat per proveir-se [Holmes 2001, p. 343]. Més tard, el MEF va rebre el suport d'uns 2.000 treballadors civils dels cossos de treball egipci i maltès [Aspinall-Oglander 1929, p. 395].
  2. El 57è Regiment no es va reconstruir i no es va recrear a l'exèrcit otomà
  3. Els esdeveniments del dia van adquirir més importància, a causa de la pèrdua d'una companyia del Regiment de Norfolk. Després d'haver estat reclutats entre homes que treballaven a la finca de Sandringham del rei Jordi V, van ser batejades com a Companyia Sandringham. Després de ser aïllats i destruïts durant l'atac del 12 d'agost, es rumorejava que havien avançat cap a una boira i «simplement van desaparèixer». Això va donar lloc a llegendes que havien estat executats o que havien estat presos per alguna força sobrenatural, però després es va trobar que alguns membres havien estat fets presoners [Broadbent 2005, p. 232].
  4. Les enormes baixes a Gal·lípoli entre els soldats irlandesos que s'havien ofert voluntaris per lluitar a l'exèrcit britànic van ser un factor causal de la Guerra d'Independència d'Irlanda; com cantaven els baladistes, «Va ser millor morir sota un cel irlandès que a Suvla o Sedd el Bahr» [West 2016, p. 97].
  5. L'apèndix 5 de la història oficial francesa (AFGG 8,1) té una taula d'una pàgina que no només les divideix en columnes de subcategories sinó que també divideix les baixes en nou files de períodes temporals [Lepetit, Tournyol du Clos, Rinieri 1923, p. 549]. A efectes comparatius, de les 205.000 víctimes britàniques, 115.000 van ser morts, desapareguts i ferits, 90.000 van ser evacuats malalts [Aspinall-Oglander 1929b, p. 484].
  6. El novembre de 1918, el Regiment de Rifles Muntats Canterbury i el 7è Regiment de Cavalleria Lleugera (Austràlia) de la Divisió Muntada d'ANZAC van ser enviats a Gal·lípoli per «vigilar el compliment turc dels termes de l'armistici» [Kinloch 2007, p. 327]. Els 900 soldats van acampar a Camburnu prop de Kilid Bahr durant tres mesos d'hivern i van reconèixer la península, identificant tombes i inspeccionant les posicions otomanes [2nd Light Horse Brigade 1918, p. 4]. Els soldats van tornar a Egipte el 19 de gener de 1919, menys 11 que havien mort i 110 que estaven malalts a l'hospital [Powles, Wilkie 1922, p. 263-265].

Referències

[modifica]
  1. Dennis, 2008, p. 32, 38.
  2. Lewis, Balderstone i Bowan, 2006, p. 110.
  3. 3,0 3,1 3,2 McGibbon, 2000, p. 198.
  4. Fewster, Basarin i Basarin, 2003, p. 44.
  5. Broadbent, 2005, p. 19-23.
  6. Baldwin, 1962, p. 40.
  7. Erickson, 2013, p. 159.
  8. Tauber, 1993, p. 22-25.
  9. Dennis, 2008, p. 224.
  10. Corbett, 2009a, p. 158, 166.
  11. Haythornthwaite, 2004, p. 6.
  12. Carlyon, 2001, p. 34.
  13. Strachan, 2001, p. 115.
  14. Broadbent, 2005, p. 27-28.
  15. Tamworth Daily Observer, 1915, p. 2.
  16. Travers, 2001, p. 20.
  17. 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 Broadbent, 2005, p. 40.
  18. Gilbert, 2013, p. 42-43.
  19. Hart, 2013a, p. 9-10.
  20. Hart, 2013a, p. 10.
  21. Hart, 2013a, p. 11-12.
  22. 22,0 22,1 Fromkin, 1989, p. 135.
  23. 23,0 23,1 23,2 Baldwin, 1962, p. 60.
  24. James, 1995, p. 61.
  25. Hart, 2013a, p. 12.
  26. Fromkin, 1989, p. 151.
  27. Broadbent, 2005, p. 33-34.
  28. 28,0 28,1 Broadbent, 2005, p. 35.
  29. Wahlert, 2008, p. 15.
  30. Stevens, 2001, p. 44-45.
  31. History.com, 2017.
  32. Grey, 2008, p. 92.
  33. Haythornthwaite, 2004, p. 25.
  34. Wahlert, 2008, p. 16.
  35. Doyle i Bennett, 1999, p. 14.
  36. McGibbon, 2000, p. 191.
  37. Haythornthwaite, 2004, p. 21.
  38. Reagan, 1992, p. 166.
  39. Erickson, 2001b, p. 983.
  40. 40,0 40,1 40,2 Doyle i Bennett, 1999, p. 12.
  41. Hart, 2013b, p. 52.
  42. 42,0 42,1 42,2 42,3 42,4 Dennis, 2008, p. 226.
  43. Travers, 2001, p. 48.
  44. Hart, 2013b, p. 54.
  45. Travers, 2001, p. 39.
  46. 46,0 46,1 46,2 Aspinall-Oglander, 1929, p. 139.
  47. Carlyon, 2001, p. 100.
  48. Travers, 2001, p. 38.
  49. Carlyon, 2001, p. 83.
  50. Haythornthwaite, 2004, p. 16.
  51. 51,0 51,1 Travers, 2001, p. 13.
  52. Carlyon, 2001, p. 31.
  53. Butler, 2011, p. 121.
  54. Kinross, 1995, p. 73-74.
  55. Bean, 1941a, p. 179.
  56. James, 1995, p. 74.
  57. James, 1995, p. 75.
  58. Aspinall-Oglander, 1929, p. 154.
  59. James, 1995, p. 76.
  60. Aspinall-Oglander, 1929, p. 154-157.
  61. 61,0 61,1 James, 1995, p. 77.
  62. Broadbent, 2005, p. 42.
  63. Gilbert, 2013, p. 46.
  64. Broadbent, 2005, p. 43.
  65. Broadbent, 2005, p. 47.
  66. 66,0 66,1 66,2 Stevenson, 2007, p. 189.
  67. Broadbent, 2005, p. 45.
  68. Broadbent, 2005, p. 108.
  69. Life, 1942, p. 28.
  70. McGibbon, 2000, p. 195.
  71. Travers, 2001, p. 50-53.
  72. Travers, 2001, p. 72.
  73. 73,0 73,1 73,2 73,3 Gilbert, 2013, p. 43.
  74. 74,0 74,1 74,2 74,3 74,4 Coulthard-Clark, 2001, p. 102.
  75. Dennis, 2008, p. 227.
  76. Dennis, 2008, p. 227-228.
  77. 77,0 77,1 77,2 Dennis, 2008, p. 228.
  78. 78,0 78,1 78,2 78,3 78,4 78,5 78,6 Stevens, 2001, p. 45.
  79. Jose, 1941, p. 242.
  80. Frame, 2004, p. 119.
  81. 81,0 81,1 81,2 Stevens, 2001, p. 46.
  82. Broadbent, 2005, p. 44.
  83. Aspinall-Oglander, 1929, p. 315-316.
  84. Wahlert, 2008, p. 19.
  85. Broadbent, 2005, p. 102.
  86. Aspinall-Oglander, 1929, p. 232-236.
  87. Erickson, 2001a, p. xv.
  88. Erickson, 2001a, p. 84.
  89. Aspinall-Oglander, 1929, p. 318.
  90. Carlyon, 2001, p. 232.
  91. Thys-Şenocak i Aslan, 2008, p. 30.
  92. Perrett, 2004, p. 192.
  93. Broadbent, 2005, p. 121.
  94. Broadbent, 2005, p. 122-123.
  95. Broadbent, 2005, p. 124-125.
  96. Broadbent, 2005, p. 126, 129, 134.
  97. Broadbent, 2005, p. 129-130.
  98. Pitt i Young, 1970, p. 918-919.
  99. McCartney, 2008, p. 31.
  100. Usborne, 1933, p. 327.
  101. 101,0 101,1 O'Connell, 2010, p. 73.
  102. Broadbent, 2005, p. 134.
  103. Broadbent, 2005, p. 131, 136.
  104. Broadbent, 2005, p. 137.
  105. Broadbent, 2005, p. 137–42.
  106. Broadbent, 2005, p. 137-142.
  107. Broadbent, 2005, p. 143.
  108. 108,0 108,1 Grey, 2008, p. 96.
  109. Broadbent, 2005, p. 148.
  110. Broadbent, 2005, p. 149.
  111. Crawford i Buck, 2020, p. 28.
  112. 112,0 112,1 112,2 Erickson, 2001a, p. 87.
  113. Broadbent, 2005, p. 154.
  114. Bean, 1941b, p. 161.
  115. Broadbent, 2005, p. 149-150.
  116. 116,0 116,1 Broadbent, 2005, p. 156-157.
  117. Laidlaw, Private Victor. «Diaries of Private Victor Rupert Laidlaw, 1914-1984 [manuscript.]» (en anglès). State Library of Victoria.
  118. Burt, 1988, p. 158-159.
  119. Burt, 1988, p. 131, 276.
  120. Broadbent, 2005, p. 165.
  121. 121,0 121,1 Brenchley i Brenchley, 2001, p. 113.
  122. O'Connell, 2010, p. 74.
  123. Pitt i Young, 1970, p. 918.
  124. «H84.356/41» (en anglès). Handle Proxy Server Documentation.
  125. 125,0 125,1 Erickson, 2001a, p. 89.
  126. Broadbent, 2005, p. 169-170.
  127. Broadbent, 2005, p. 170.
  128. Aspinall-Oglander, 1929b, p. 46, 53.
  129. 129,0 129,1 Gilbert, 2013, p. 44.
  130. Haythornthwaite, 2004, p. 15.
  131. Aspinall-Oglander, 1929b, p. 95.
  132. Aspinall-Oglander, 1929b, p. 111.
  133. Snelling, 1995, p. 103.
  134. Willmott, 2009, p. 387.
  135. Halpern, 1995, p. 119.
  136. Hore, 2006, p. 66.
  137. O'Connell, 2010, p. 76.
  138. Broadbent, 2005, p. 190.
  139. Carlyon, 2001, p. 344.
  140. Travers, 2001, p. 271-273.
  141. Grey, 2008, p. 95.
  142. 142,0 142,1 Broadbent, 2005, p. 191.
  143. Ferreira, Sylvain. «11 mai, l'escadrille MF 98 T est opérationnelle» (en francès). Dardanelles 1915-2015. Le Corps Expéditionnaire d'Orient, 11-11-2015. Tal com indiquen les inicials de l'esquadró (MF), estaven equipats amb vuit avions MF.9.
  144. Haythornthwaite, 2004, p. 83.
  145. Aspinall-Oglander, 1929b, p. 273.
  146. Ekins, 2009, p. 29.
  147. Fewster, Basarin i Basarin, 2003, p. 112.
  148. 148,0 148,1 McGibbon, 2000, p. 197.
  149. Coulthard-Clark, 2001, p. 109.
  150. 150,0 150,1 Coulthard-Clark, 2001, p. 110.
  151. Carlyon, 2001, p. 442.
  152. Aspinall-Oglander, 1929b, p. 248, 286, 312-313.
  153. Broadbent, 2005, p. 232.
  154. Cameron, 2011, p. 17.
  155. Cameron, 2011, p. 147.
  156. Nicholson, 2007, p. 155-192.
  157. Aspinall-Oglander, 1929b, p. 376.
  158. Moorehead, 1997, p. 158.
  159. Carlyon, 2001, p. 314.
  160. 160,0 160,1 Wahlert, 2008, p. 26.
  161. Broadbent, 2005, p. 244–45.
  162. Carlyon, 2001, p. 515.
  163. Hall, 2010, p. 48-50.
  164. Pitt i Young, 1970, p. 919.
  165. O'Connell, 2010, p. 77.
  166. O'Connell, 2010, p. 76-77.
  167. Hart, 2013b, p. 387.
  168. Broadbent, 2005, p. 249, 252.
  169. 169,0 169,1 169,2 Gilbert, 2013, p. 47.
  170. Jung, 2003, p. 42-43.
  171. Ben-Gavriel, 1999, p. 258.
  172. Broadbent, 2005, p. 188, 191, 254.
  173. Broadbent, 2005, p. 255-256.
  174. Broadbent, 2005, p. 260.
  175. Travers, 2001, p. 208.
  176. 176,0 176,1 176,2 Grey, 2008, p. 98.
  177. 177,0 177,1 177,2 177,3 Hart, 2007, p. 12.
  178. Erickson, 2001a, p. 93.
  179. Carlyon, 2001, p. 526.
  180. 180,0 180,1 180,2 Broadbent, 2005, p. 266.
  181. 181,0 181,1 Parker, 2005, p. 126.
  182. Nicholson, 2007, p. 480.
  183. Lockhart, 1950, p. 17.
  184. Aspinall-Oglander, 1929b, p. 478.
  185. Corbett, 2009b, p. 255.
  186. Broadbent, 2005, p. 268, 269.
  187. Carlyon, 2001, p. 518.
  188. 188,0 188,1 188,2 Haythornthwaite, 2004, p. 90.
  189. Doyle i Bennett, 1999, p. 15.
  190. Hart, 2007, p. 11-12.
  191. 191,0 191,1 Broadbent, 2005, p. 268.
  192. Hart, 2007, p. 10.
  193. O'Connell, 2010, p. 76-78.
  194. O'Connell, 2010, p. 78.
  195. Brenchley i Brenchley, 2001, p. 113-114.
  196. Broadbent, 2005, p. 233, 270.
  197. Neillands, 2004, p. 259.
  198. Grey, 2008, p. 100, 107.
  199. Haythornthwaite, 2004, p. 14.
  200. Cassar, 2004, p. 202-203, 259, 263.
  201. Baldwin, 1962, p. 94.
  202. Pick, 1990, p. 181, 209.
  203. Pick, 1990, p. 210.
  204. Erickson, 2001a, p. 127.
  205. Grey, 2008, p. 117.
  206. 206,0 206,1 206,2 Wahlert, 2008, p. 29.
  207. Holmes, 2001, p. 343.
  208. 208,0 208,1 Gatchel, 1996, p. 10.
  209. Weigley, 2005, p. 393-396.
  210. Coates, 1999, p. 70.
  211. Dexter, 1961, p. 454.
  212. Cassar, 2004, p. 180.
  213. Stevenson, 2005, p. 121-122.
  214. Broadbent, 2005, p. 270.
  215. 215,0 215,1 215,2 Holmes, 2001, p. 203.
  216. Neillands, 2004, p. 384.
  217. Taylor, 1965, p. 103-106.
  218. Travers, 2001, p. 297-98.
  219. «Gallipoli Casualties by Country» (en anglès). NZ History (New Zealand Ministry for Culture and Heritage), 01-03-2016.
  220. Department of Veterans Affairs, p. 2
  221. 221,0 221,1 221,2 221,3 221,4 Erickson, 2001a, p. 94.
  222. 222,0 222,1 222,2 222,3 Aspinall-Oglander, 1929b, p. 484.
  223. 223,0 223,1 Lepetit, Tournyol du Clos i Rinieri, 1923, p. 549.
  224. Erickson, 2001a, p. 327.
  225. Carlyon, 2001, p. 531.
  226. Crawford i Buck, 2020, p. 83, 111.
  227. Travers, 2001, p. 3.
  228. NZ History, 2016
  229. Crawford i Buck, 2020, p. 100.
  230. Crawford i Buck, 2020, p. 110, 111.
  231. Harrison, 2010, p. 296.
  232. Mitchell i Smith, 1931, p. 206.
  233. Hughes, 2005, p. 64.
  234. Erickson, 2001b, p. 1009.
  235. 235,0 235,1 Falls i MacMunn, 1996, p. 336-337, 341, 349.
  236. Taskiran, 2005.
  237. Sheffy, 2005, p. 278.
  238. 238,0 238,1 238,2 Wahlert, 2008, p. 9.
  239. Cape Helles Memorial
  240. Wahlert, 2008, p. 9-10.
  241. Cementiri militar de Portianos
  242. Cementiri musulmà de Mudros
  243. Kirbaki, 2015.
  244. Austin i Duffy, 2006.
  245. Dando-Collins, 2012.
  246. Newton, 1925.
  247. Travers, 2001, p. 229.
  248. Wahlert, 2008, p. 10.
  249. Bean, 1941b, p. 905.
  250. Dutton, 1998, p. 155.
  251. Hughes, 2005, p. 64-67.
  252. Keogh i Graham, 1955, p. 32.
  253. Wavell, 1968, p. 41.
  254. Gullett, 1941, p. 22.
  255. Perry, 1988, p. 23.
  256. Griffith, 1998, p. 168–69.
  257. Keogh i Graham, 1955, p. 122, 124.
  258. Becke, 1937, p. 121.
  259. Falls i MacMunn, 1996, p. 160-271.
  260. Grey, 2008, p. 99-100, 117.
  261. Dennis, 2008, p. 405-407.
  262. Falls, 1930, p. 274.
  263. Holmes, 2001, p. 345.
  264. Simkins, Jukes i Hickey, 2003, p. 17.
  265. Williams, 1999, p. 260.
  266. Crawford i Buck, 2020, p. 8, 117.
  267. Coulthard-Clark, 2001, p. 103.
  268. Green, 2013.
  269. Ministry for Culture and Heritage, 2016, p. 1.
  270. Dennis, 2008, p. 37-42.
  271. Broadbent, 2005, p. 278.
  272. Fewster, Basarin i Basarin, 2003, p. 13.
  273. Dennis, 2008, p. 32.
  274. Jobson, 2009, p. 103.
  275. Dennis, 2008, p. 203-207, 424-426.
  276. Dennis, 2008, p. 426.
  277. Keane, 2015.
  278. Fewster, Basarin i Basarin, 2003, p. 6-7.
  279. Fewster, Basarin i Basarin, 2003, p. 7.
  280. Fewster, Basarin i Basarin, 2003, p. 8.
  281. Eren, 2003, p. 5.
  282. Hammer, 2017.

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]