Casa Francesc Burés
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Edifici residencial  | |||
| Arquitecte | Francesc Berenguer i Mestres | |||
| Cronologia | ||||
| 1900 – 1905 | construcció | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | modernisme català art déco | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Dreta de l'Eixample (Barcelonès) | |||
| Localització | Ausiàs Marc, 30-32 / Girona, 12-18 | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| Id. IPAC | 40301 | |||
| Id. Barcelona | 1369 | |||
.jpg)
La casa Francesc Burés és un edifici modernista situat a la cantonada dels carrers d'Ausiàs Marc i de Girona de la Dreta de l'Eixample de Barcelona, catalogat com a bé cultural d'interès local.[1]
Història
[modifica]La casa va ser encarregada el 1900 per l'industrial tèxtil Francesc Burés i Borràs a Francesc Berenguer i Mestres, tot i que el projecte fou signat per Miquel Pascual i Tintorer, ja que Berenguer mai va obtenir el títol d'arquitecte. Va ser construïda entre aquesta data i el 1905, i el 1910 es va ampliar el terrat amb unes dependències per al servei, i els propietaris reberen permís de l'Ajuntament de Barcelona per a llogar on es destaca que «té aigua abundant i water-closets.[2][3]
Francesc Burés hi va establir la seva residència i la seu social i magatzems de les Indústries Burés, amb fàbrica a Anglès (la Selva). L'any 1905 es dissolgué la societat familiar que tenia amb les seves tietes i Burés en restà com a únic titular fins a la seva mort, el 1907. La nova empresa s'anomenà Vídua i Fills de Francesc Burés, que es dissolgué el 1920, i el seu fill, Francesc Burés i Regordosa, en prengué el relleu. L'any 1940 es constituí com a societat anònima amb el nom d'Indústries Burés SA, que fabricava entre d'altres els coneguts llençols El Burrito Blanco, fins que l'any 1971 un aiguat destruí una de les fàbriques i la feina de 800 treballadors. L'empresa va tancar les portes definitivament el 1991, després d'estar vinculada al grup KIO a través de Javier de la Rosa. El darrer representant familiar a la societat va ser Josep Maria Juncadella i Burés, nebot de Francesc Burés i Regordosa i casat amb l'escriptora Mercedes Salisachs.[3]
El 17 de març del 2007, l'Ajuntament de Barcelona va comprar la casa per 26 milions d'euros, amb l'objectiu de convertir-la en un centre d'interpretació del modernisme i en la seu barcelonina del Museu d'Arquitectura i Urbanisme. Això no obstant, l'11 de novembre del 2008 la va vendre a la Generalitat de Catalunya, la qual tenia previst instal·lar-hi dependències administratives.[3] L'octubre del 2011, la Generalitat va anunciar la possibilitat de cedir-la com hotel.[4][3] L'abril del 2013 es va fer públic que el Govern havia autoritzat el Departament d'Economia i Coneixement a convocar-ne la subhasta i liquidar anticipadament el cens que gravava l'immoble (taxat en 26.090.885 euros), un cop s'hagués venut. La subhasta incloïa l'antiga seu del Memorial Democràtic a la Via Laietana, en desús.[5] Després de diversos intents fallits de venda, la Generalitat va vendre l'immoble per 18,8 milions d'euros, una rebaixa del 28% respecte dels 26 que va pagar a l'Ajuntament de Barcelona. La casa fou adquirida per l'empresa Trinder Promociones i pel fons britànic Europa Capital Partner, que tenien la intenció de construir-hi pisos.[6]
Durant aquests darrers anys, l'edifici s'ha utilitzat com a set de rodatge de moltes produccions d'època, series i anuncis.[3] La més coneguda és la pel·lícula Darkness, de la qual s'hi van rodar tots els interiors.
Arquitectura
[modifica]
L'edifici té influències neogòtiques i germàniques pròpies d'aquesta etapa del modernisme. Està format per planta baixa i quatre pisos, amb un soterrani i un àtic (per trasters i safareigs). El projecte, d'uns 7000 m², preveia als dos vèrtexs del xamfrà que ocupa, sengles torretes de planta circular i coberta cònica, de les quals només es construí una. L'altra va estar substituïda per un coronament similar al de la Casa Antoni Roger, obra d'Enric Sagnier i que està situada a la cantonada de davant. D'aquesta forma s'obtenia una solució de continuïtat visual.[7] En aquest coronament hi ha la data d'acabament de l'obra.[3]
De la façana, tota de pedra, cal destacar el tractament dels paraments, de carreus sense polir, el ràfec de la coberta, els ferros dels balcons i la característica decoració de formes corbes, presents especialment en els ornaments escultòrics de la barana correguda del principal, de les dues tribunes i dels emmarcaments dels balcons.[3]
A l'interior destaca el vestíbul d'accés i l'entrada de vehicles decorada amb petits capitells de representacions animals. Al fons, una escultura a mida natural d'un os bru abraçant una làmpada de llautó arranca l'escala senyorial que puja a la planta principal. Tot l'espai està cobert amb una claraboia amb un vitrall de colors en forma pentagonal d'uns 50 m².[3]
A la planta principal es conserven diferents dependències amb la decoració original (terres, sostres i parets). Pel que fa als terres tots són de mosaic o de marqueteria, obra de Pau Roig, col·laborador d'Homar, llevat del menjador que és de marbre, si bé podia no ser l'original, ja que el disseny és clarament Déco.[3] En aquest pis hi havia un petit oratori al costat de l'entrada que està presidida per tota una paret de vitralls amb temes florals que hi donen a l'escala principal. Al menjador, que ocupa tota l'amplada del xamfrà, destaquen els plafons escultòrics obra de Joan Carreras i Farré amb representacions dels esports practicats per la burgesia emergent (patinatge, vela, hípica, frontó, tir, tennis i automobilisme). Tots ells estan flanquejats per unes figures femenines modernistes amb un escut. El sostre està totalment treballat en guix amb sanefes incises i relleus de motius florals.[3]
Altre espai sumptuós és la «sala dels nens», un saló d'uns 60 m². decorat íntegrament amb referències a contes infantils d'origen germànic. Amb mobles i mosaics de Gaspar Homar i sis pintures murals d'Oleguer Junyent, està presidida per una llar de foc amb una escena de Hänsel i Gretel feta en mosaic, davant de la qual hi ha una estructura en fusta totalment tallada i amb bancs interiors, obra de Joan Carreras i Farré. Els mosaics del terra simulen flames sortint de la llar de foc.[3]
Les decoracions dels pisos superiors són força més senzilles, si bé destaquen els terres fets tots amb paviment hidràulic i els arrambadors ceràmics, completament conservats en alguns habitatges.[3]
Galeria
[modifica]-
Figures modernistes al sostre del saló principal estil Sezession, -
Relleu de guix pintat a l'oli de Joan Carreras i Farré, corresponent als sports nàutics, de la sèrie de relleus que coronen les portes del saló Sezession -
Rebost de cuina a l'estil de principis del s. XX -
Paviment hidràulic del segon pis. -
Vidre gravat a l'àcid a les finestres del pati interior. -
Menjador principal. Considerat erròniament com a sala de jocs, la qual era un espai adjacent actualment desaparegut. El color blanc d'arrambadors i sostre és un repintat posterior. La llar de foc de Gaspar Homar i els arrambadors i portes són de fusta de roure i el sostre de guix imitant un enteixinat de fusta amb motius decoratius nòrdics en els colors originals. -
Pintures del sostre i la llinda de la porta interior del saló oval o sala de música, o també saló Lluís XV. -
Escala interior
Vegeu també
[modifica]- Casa Antònia Burés
- Colònia Burés d'Anglès, a la comarca de la Selva
- El Burés, colònia industrial de Castellbell i el Vilar
- Fàbrica Burés (Sant Joan de Vilatorrada), primera fàbrica tèxtil de la família Burés
Referències
[modifica]- ↑ «Casa Francesc Burés i Borràs». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ «Francisco Burés i Borrás. Girona 18 (12-18) i carrer d'Ausias Marc 32 (30-32). Construir dues cases de soterranis, de baixos i de quatre pisos». Q127 Eixample 7339/1900. AMCB, 17-05-1900.
- ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 «Casa Francesc Burés». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ Pauné, Meritxell M. «La Generalitat estudia ceder la modernista Casa Burés como hotel durante 50 años». La Vanguardia, 10-10-2010.
- ↑ «El Govern autoritza la subhasta de la Casa Burés». Generalitat de Catalunya, 14-04-2013.
- ↑ «El govern ven la casa Burés per 18,8 milions». El Punt Avui, 10-12-2014.
- ↑ Garcia Espuche, Albert. El Quadrat d'Or. ISBN 84-7609-372-1.
Enllaços externs
[modifica]
- «Casa Francesc Burés». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.
