Vés al contingut

paro

De Viccionari
Potser volíeu: parò, paró

Català

[modifica]

Verb

[modifica]

paro

  1. Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de parar.
  2. (col·loquial nord-occidental) Primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb parar.
  3. (col·loquial nord-occidental) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb parar.

Miscel·lània

[modifica]

Castellà

[modifica]
  • Pronúncia(i): /ˈpa.ɾo/
  • Rimes: -aɾo
  • Etimologia:
[Nom 1] De parar.
[Adjectiu i Nom 2] Del llatí Parĭus, del grec antic Πάριος ‎(Pários).

paro m. ‎(plural paros)

  1. atur

Adjectiu

[modifica]

paro m. ‎(femení para, plural masculí paros, plural femení paras)

  1. (arcaisme) forma alternativa de pario

paro m. ‎(plural paros, femení para)

  1. (arcaisme) forma alternativa de pario

Verb

[modifica]

paro

  1. primera persona del singular (yo) del present d’indicatiu del verb parar

Miscel·lània

[modifica]

Vegeu també

[modifica]
  • Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre paro

Italià

[modifica]

Verb

[modifica]

paro

  1. primera persona singular (io) del present d'indicatiu de parare

Llatí

[modifica]
  • Pronúncia(i): /ˈpa.roː/
  • Etimologia: De l'arrel protoindoeuropea *per-; cognat amb pariō.

Verb

[modifica]

parō ‎(1a present?), parās ‎(2a present), parāre ‎(infinitiu), parāvī ‎(perfet), parātum ‎(supí)

  1. amanir, preparar
  2. arranjar, guarnir

Derivats

[modifica]