Usuari:Miguelsolbes/Arquitectura romànica en Espanya

Església romànica de Sant Martín de Frómista (Palència).

Basílica de Sant Isidoro de León.

Església de Sant Clement de Tahull (Lleida), influència lombarda en el Romànic català.

La nostra Senyora de l'Anunciada (Urueña, Valladolid). Arquitectura lombarda. És l'únic exemplar en estil romànic català a Castella i Lleó.

L'arquitectura romànica suposa una manera de construir dins de l'estil conegut com a art romànic desenvolupat a Europa, amb les seves característiques pròpies i la seva especial evolució al llarg de més de dos segles, que comprèn des de principis del segle xi fins a ben entrat el segle XIII. Aquesta mateixa arquitectura a Espanya adquireix les seves pròpies peculiaritats deixant-se influir tant per les modes que li arriben des de l'exterior a través d'Itàlia i França com per la tradició i recursos artístics antics en la península Ibèrica.

Mentre al segle viii es va poder sentir en l'Europa cristiana occidental la restauració carolíngia, l'Espanya cristiana va seguir apegada a la cultura tradicional hispanorromana i goda, sense deixar-se influir pels moviments culturals europeus, fins a l'arribada del romànic.

L'arquitectura romànica es va estendre a Espanya per tota la meitat nord arribant fins al riu Tajo, en plena època de Reconquesta i repoblació, que va afavorir en gran manera el seu desenvolupament. Va entrar primerencament en primer lloc per terres catalanes dels comtats de la Marca Hispànica on va desenvolupar el seu primer romànic i es va estendre per la resta amb l'ajuda del Camí de Santiago i dels monestirs benedictinos. Va deixar la seva petjada especialment en edificis religiosos (catedrals, esglésies, monestirs, claustres, ermites…) que són els que han arribat al segle xxi millor o pitjor conservats, però es van construir també en aquest estil els monuments civils corresponents a la seva època, encara que d'aquests últims es conserven bastants menys (ponts, palaus, castells, muralles i torres).

Vegeu també: arte Románico i Románico español

Origen de la paraula romànic

L'arqueòleg alemany Xerris de Gerville va encunyar per primera vegada el terme romànic per referir-se a l'etapa de l'edat mitjana que comprenia des de la decadència de l'Imperi romà fins al segle xi; el terme ja existia relacionat amb les llengües derivades del llatí (llengües romanços o romàniques) i ell ho va utilitzar en una carta dirigida en 1818 al seu amic Arcisse de Caumont, un altre arqueòleg francès que va ser qui ho va difondre en el seu Essai sud l'architecture du moyen âge, particulièrement en Normandie (Assaig sobre l'arquitectura medieval, particularment a Normandia), datat en 1824.

En les albors del segle xx, la historiografia de l'art va restringir la cronologia situant el període romànic a partir de finalitats del segle x fins a la introducció del gòtic. Des que es va encunyar el terme romànic com a concepte estilístic sense matisos, els historiadors van buscar una major i més descriptiva definició subdividint aquest concepte generalitzat en tres etapes ben definides: Primer romànic, Romànic ple i Tardorrománico.

Context històric general

El romànic correspon a una època en què la cristiandat es trobava més segura i optimista. Europa havia assumit als segles anteriors la decadència de l'esplendor carolíngia suportant al mateix temps els atacs normandos i hongaresos (els magiares van arribar fins a Borgoña) que van destruir bastants dels seus monestirs. A Espanya havien estat nefastes les campanyes de Almanzor, arrasant i destruint també gran part de monestirs i petites esglésies. A la fi del segle x a Europa una sèrie de fets estabilitzadors van donar ocasió perquè regnés l'equilibri i la tranquil·litat, asserenant-se en gran manera la situació política i la vida de la cristiandat. Les principals forces van sorgir amb els Otones i el Sacre Imperi juntament amb la figura del Papa que el seu poder es fa universal i ostenta la facultat de coronar a Roma als emperadors. A Espanya, els reis cristians portaven la seva Reconquesta bastant avançada i signaven pactes i pautes de convivència amb els reis musulmans. En aquest context va sorgir en tota la cristiandat l'esperit d'organització dels monjos que van tenir en Cluny, un exemple a seguir. Els monestirs i esglésies que es van construir a partir d'aquests anys van condicionar la seva arquitectura a una major durada en el temps enfront de possibles atacs, tant d'enemics, com d'incendis i causes naturals. En tota Europa es va estendre l'ús de la volta enfront del cubrimiento amb fusta. Es van restablir les comunicacions i l'acostament entre diferents monarques europeus així com les relacions amb Bizancio.

El llegat romà de camins i calçades va servir per a major comunicació entre els nombrosos monestirs sorgits i el mateix va ocórrer per a les peregrinacions als Sants Llocs o a petits enclavaments de gran devoció popular. A causa de les mateixes circumstàncies, el món del comerç es va veure incrementat i tot aquest tràfec de gent va portar i va difondre els nous estils de vida entre els quals es trobava la renovadora forma de l'estil romànic. Els santuaris, catedrals, etc. es van construir en estil romànic al llarg de prop de dos segles i mitjà.

Antecedents i context històric a Espanya

Església de San Miguel de Lillo, exponent de l'art asturià.

Església mossàrab de San Miguel d'Escalada (Província de León).

A Espanya l'art romànic va entrar per Catalunya, per les terres de la Marca Hispànica. Els regnes i comtats cristians de la meitat nord peninsular s'havien mantingut fidels durant els segles VIII al X a l'herència tradicional hispà-romana i visigoda que en arquitectura havia evolucionat en un art propi i efímer que va durar fins a l'arribada del romànic al segle xi. La historiografia de l'art ha donat tradicionalment el nom de prerrománico a aquestes construccions, però historiadors més moderns van saber veure en aquests edificis un estil propi que no es podia considerar com a precursor del romànic. Es tracta de l'Art asturià i de l'Art mossàrab o segons la historiografia més moderna art de repoblació.

L'art asturià es va desenvolupar durant els segles IX i X en temps dels reis asturians amb solucions hispà-romanes i godas i aportacions carolíngies i bizantines.

Al segle ix i sota el regnat d'Alfonso II la situació bèl·lica de les primeres embranzides musulmanes es va ser aplacant i amb l'ajuda de la progressiva implantació de monestirs va començar la repoblació des del nord cap a la Meseta (ampliant-se aquesta repoblació al segle X), i des del sud per part dels mossàrabs cap a la Meseta i cap a més al nord, incloses les terres catalanes. Aquesta repoblació arribarà a la seva cenit durant els regnats d'Alfonso VI i Alfonso VII. La majoria d'aquests monestirs de repoblació van ser transformats amb l'arribada del romànic. En molts d'ells només va quedar algun vestigi mossàrab i en uns altres va quedar la fàbrica sencera, com en San Miguel d'Escalada.

L'alarmant canvi de mil·lenni amb els temors de grans desastres i final apocalíptic del món es va manifestar a Espanya en forma de terribles enfrontaments, primer amb les incursions normandas en terres gallegues, on diverses ciutats van ser arrasades i saquejades, i després amb les escomeses i razias del perillós Almanzor, que al seu pas va saquejar i va incendiar un nombre considerable de localitats dels regnes i comtats cristians. Passats aquests anys de gran inestabilitat, els reis i comtes cristians van poder pensar de nou en l'avanç de la Reconquesta i en la repoblació. Es van reprendre les peregrinacions del Camí de Santiago protegit pels regnes de Navarra i sobretot d'Aragó, que van donar lloc a l'assentament de l'arquitectura cristiana romànica, que va ser deixant la seva presència al llarg de tot el segle xi. Més tard, la gran relació i amistat d'Alfonso VI amb els monjos de Cluny, el matrimoni de les seves filles amb prínceps borgoñones i la política d'aquest rei oberta a les renovacions europees, van donar com resultat la consolidació del romànic com a art a seguir no només en el camí de Sant Jaume sinó en la resta de les terres governades per aquest rei.

Absis del monestir de Ripoll.

A Catalunya, l'autèntic promotor del romànic va ser l'abat Oliba, que en 1008 era abat dels monestirs de Ripoll i San Miguel de Cuixá. Va viatjar a Roma en diverses ocasions i va haver de ser per terres italianes on va conèixer la labor constructora dels picapedrers lombardos, a els qui va introduir a la seva terra catalana, on el grup o els grups de picapedrers van començar a aixecar o reconstruir una infinitat d'esglésies d'estil romànic però amb característiques i ornamentació lombarda. A més de les tècniques lombardas, l'arquitectura inicial catalana es va veure barrejada amb tradicions indígenes, visigodes i mossàrabs. Un bon exemple pot mostrar-se en Sant Pere de Roda, consagrada en 1022.

Aquest primer romànic lombardo es va estendre també per terres aragoneses les petites esglésies de les quals rurals es van veure influenciades al mateix temps per tradicions hispàniques.

Artistes i professionals

Escultures del Pòrtic de la Glòria de la Catedral de Santiago de Compostel·la, obra del mestre Mateo.

En l'edat mitjana el concepte de la paraula arquitecte tal com es concebia entre els romans es va perdre totalment donant pas a un canvi de nivell social. La tasca de l'antic arquitecte va venir a recaure sobre el mestre constructor, un artista que en la majoria dels casos prenia part en la pròpia construcció juntament amb la quadrilla d'obrers que tenia a les seves ordres. El mestre constructor era qui supervisava l'edifici (com ho feia l'antic arquitecte) però al mateix temps podia ser un artesà, un escultor, fuster o picapedrer. Aquest personatge s'educava en general en monestirs o en grups de lògies masónicas gremials. Molts d'aquests mestres constructors van ser els autors de bellíssimes portades o pòrtics, com el de la catedral de Santiago de Compostel·la fet pel mestre Mateo o el pòrtic de Noguera de les Hortes a Palència, del mestre Jimeno, o la portada nord de l'església de San Salvador de Ejea dels Cavallers (província de Saragossa) del mestre d'Agüero.

Tota obra arquitectònica romànica es componia del seu director (mestre constructor), un mestre d'obres al capdavant d'un grup nombrós formant quadrilles de picapedrers, picapedrers, escultors, vidrieros, fusters, pintors i molts altres oficis o especialitats, que es traslladaven d'un lloc a un altre. Aquestes quadrilles formaven tallers dels quals de vegades sortien mestres locals que eren capaços d'aixecar esglésies rurals. En aquest conjunt no cal oblidar al personatge més important, el mecenes o promotor, sense el qual l'obra mai s'hauria dut a terme.

Pels documents que s'han conservat a Espanya sobre contractes d'obres, litigis i altres temes, se sap que en les catedrals es destinava una casa o allotjament per a habitatge del mestre i la seva família. Existeixen documents de litigis en què es parla del problema de la vídua d'algun mestre on reclama per a si i els seus aquesta casa a perpetuïtat. Aquest fet va arribar en algun cas a suposar un veritable conflicte, atès que era necessari que el mestre hereu de l'obra ocupés l'habitatge.

En alguns casos els mestres constructors havien de comprometre's amb l'obra per a tota la vida, si aquesta era de llarga durada, com va ser el cas del mestre Mateo amb la construcció de la catedral de Santiago, o el mestre Ramon Llambard (o Raimundo Lambardo) amb la Catedral de Santa María d'Urgel. Existia una norma exigida en els contractes que els mestres havien de complir sempre: la seva presència diària a peu d'obra i l'estricte control dels treballadors i de la marxa de l'edifici. Per a la preparació de materials i llaura de la pedra s'edificava sempre una casa d'obra. Molts documents del segle xiv parlen d'aquesta casa:

«

La obra de iglesia de Burgos que há unas casas cerca de la dicha iglesia en que tienen todas las cosas que son menester para la dicha obra; e los libros de las cuentas é todas las otras herramientas con que labran los maestros en la dicha obra.

»

Els picapedrers

Codex Calixtinus.

Formaven el gruix de treballadors en l'erecció de l'edifici. El nombre de picapedrers podia variar segons dictava l'economia del lloc. Algunes d'aquestes xifres es coneixen, com la de la catedral Vella de Salamanca, on treballaven entre 25 i 30. Aymeric Picaud en el seu Codex Calixtinus aporta la dada:

«

[…] con aproximadamente otros 50 canteros que allí trabajaban asiduamente, bajo la solícita dirección de don Wicarto […]

»

Relleu de l'església de la Magdalena en Tudela (Navarra), representant a un picapedrer.

Aquests picapedrers i la resta de treballadors estaven exempts de pagar tributs. Segons la seva especialització es distingien en dos grups: els que es dedicaven a una llaura especial de gran qualitat (veritables artistes escultors) i que anaven al seu ritme, deixant en el lloc la seva obra acabada i a l'espera de ser col·locada a l'edifici i els que eren treballadors fixos, que aixecaven els edificis pedra sobre pedra i col·locaven al seu temps aquelles peces de qualitat o relleus llaurats pel primer grup. Aquesta forma de treballar podia donar lloc a un desfasament cronològic en les peces col·locades al cap del temps, desfasament que en molts casos ha arribat a ser un gran problema per als historiadors a l'hora de datar un edifici.

Existia també un grup d'obrers no qualificats que treballaven en el que se'ls manés. En molts casos aquesta gent oferia el seu treball o prestació com un acte de pietat doncs com a cristians se sabien conscients d'estar col·laborant a una gran obra dedicada al seu Déu. En qualsevol cas rebien una retribució que podia ser per jornal o per destajo. En els documents apareixen molts noms en llistes de jornals que a més no eren arbitraris sinó que estaven ben regulats.

Entre els cistercencs se'ls coneixia com a quadrilles de ponteadores, compostes per llecs o monjos que es traslladaven d'una comarca a una altra, sempre sota la direcció d'un monjo professional, el treball del qual consistia a aplanar terrenys, obrir camins, o aixecar ponts.

Anonimat i signatura dels artistes

Signatura d'Arnaldo Cadell, en el monestir de Sant Cugat.

La majoria de les obres romàniques són anònimes en el sentit de mancar d'una signatura o document que acrediti l'autoria. Fins i tot si l'obra està signada els historiadors especialistes tenen de vegades dificultats per distingir si es fa referència al veritable autor o al promotor de l'obra. Altres vegades no obstant això, la signatura ve seguida o precedida d'una explicació que aclareix si es tracta d'un o un altre personatge. Arnau Cadell ho va deixar ben clar en un capitell de Sant Cugat: Aquesta és la imatge de l'escultor Arnau Cadell que va construir aquest claustre per a la posteritat.

hec est arnalli sculptoris forma catelli qui claustrum tali construxit perpetuale

El mateix que Rodrigo Gustioz va voler immortalitzar-se pel seu finançament d'un arc en Santa María de Lebanza: Va fer aquest arc Rodrigo Gustioz, home de Valbuena, soldat, oreu per ell.

isto arquejo fecitrodricus gustiut vir valdebonus militeorate pro illo

I en un capitell apareix la notícia d'un altre promotor:

«

El prior Pedro Caro hizo esta iglesia, casa, claustro y todo lo que aquí está fundado en el año 1185.

»

En altres casos és l'estudi sistemàtic de l'escultura juntament amb l'arquitectura el que fa als historiadors treure les conclusions. Així, se sap que en la catedral de Lleida va treballar com a mestre constructor Pere de Coma des de 1190 fins a 1220, però durant aquest període es detecta la presència de diversos tallers d'escultura ben diferenciats. El mateix estudi realitzat en la catedral de Santiago de Compostel·la fa suposar al mestre Mateo com a director de la fàbrica i director de successius tallers que presenten una evolució estilística duta a terme per mans diferents però sota una mateixa adreça coherent.

Micaelis em fecit en Revilla de Santullán (Palència).

El fet que la majoria de les obres romàniques s'hagin mantingut en l'anonimat ha fet desenvolupar la teoria que l'artista considerava que no era persona apropiada per plasmar el seu nom en les obres dedicades a Déu. Però, d'una banda, les poques obres civils que es conserven tampoc apareixen signades i per un altre, tal opinió és contrarestada amb una llarga llista que es podria donar d'artistes que sí signen les seves obres, entre els quals destaquen:

• Raimundo de Monforte, que apareix en documentació de 1129 contractat per edificar la catedral de Lugo.
• Pedro Deustamben, que apareix en un epígraf funerari de Sant Isidoro de León com a constructor de les voltes.
• Raimundo Lambard o Lambardo, que va treballar des de 1175 en la catedral d'Urgel.
• Els mestres Bernardo el Vell, Roberto i Esteban que van intervenir en la catedral de Santiago de Compostel·la.
• El mestre Pere de Coma, que va treballar a la fi del segle xii en la catedral de Lleida.
• El mestre Micaelis, que va treballar a diverses esglésies i ermites del nord de Palència, i va deixar el seu retrat treballant a l'Església de Sant Cornelio i Sant Cipriano de Revilla de Santullán.

Es podria continuar la llista amb molts més noms apareguts bé en la pròpia pedra a manera de signatura, bé en documents de contractació, com a demostració que el fet de donar-se a conèixer no estava ni prohibit ni desaconsellat. El que sí és difícil distingir en molts dels casos és el rang del seu ofici doncs de vegades podien ser arquitectes, picapedrers especialitzats o escultors de determinades peces. A tots ells se'ls solia cridar magister i tots van arribar a desenvolupar el seu ofici gràcies al desig i al mandat dels promotors i mecenes.

Promotors i mecenes

Ermita de Santa María de la Piscina (La Rioja), manada construir per l'infant de Navarra Ramiro Sánchez.

Al món del romànic tant el promotor de les obres com el mecenes i el finançador són els veritables protagonistes de l'obra arquitectònica o de l'obra d'art a tractar. Són els que manen i opinen com ha de ser realitzada aquesta obra, quins han de ser els personatges o els sants en escultura i relleus, les dimensions geomètriques (que després s'encarregarà l'autèntic professional de dur-les a terme amb rigor matemàtic) i són els que estimulen i engrandeixen els projectes. Els promotors s'encarregaven a més de contractar i cridar els millors artistes i arquitectes que treballaven gràcies al seu impuls i entusiasme. Sobretot en escultura i pintura, l'artista va estar totalment sotmès a la voluntat dels poderosos mecenes i promotors, sense la intervenció dels quals mai s'hauria realitzat l'obra. L'artista del romànic s'adaptava a la voluntat d'aquests personatges donant a l'obra el millor del seu ofici i conformant-se amb la satisfacció del treball ben fet sense tenir ni desitjos ni sospita de poder adquirir una fama mundial tal com es va començar a desenvolupar a partir del Renaixement. L'orgull de la labor ben feta i el reconeixement dels seus companys i mecenes era el major dels premis i per això de vegades aquest orgull els portava a expressar-ho de manera molt simple en algun dels seus treballs acabats.

A Espanya els reis i una minoria de la noblesa van implantar primerencament les noves tendències del romànic (que portaven amb si una renovació benedictina i una acceptació de la litúrgia romana), mentre una altra part de la noblesa i la majoria dels bisbes i monjos es van mantenir aferrats als vells costums i a la litúrgia hispana. No obstant això el romànic va triomfar plenament i això es va deure sobretot als mecenes i promotors que van dur a terme grans obres a partir de les quals es va ser desenvolupant el nou estil per tota la meitat nord de la península Ibèrica.

Estàtua de l'abat Oliba (Vic).

Abad Oliba: Aquest personatge va ser mecenes, promotor i gran impulsor de l'art romànic a Catalunya des de data molt primerenca. L'any 1008 va ser nomenat abat del monestir de Ripoll i del monestir de Cuixá i deu anys després va ser nomenat bisbe de Vic. Els seus viatges a Roma (1011 i 1016) i els seus contactes amb el monacato franc van suposar el coneixement de la litúrgia romana i la seva introducció a l'Església catalana. La reforma benedictina de Cluny havia influït bastant en Cuixá amb qui Oliba mantenia estretes relacions. Oliba va adoptar doncs les normes de Cluny, tant en arquitectura com en costums i sota el seu patrocini i adreça es van dur a terme les grans reformes, els edificis nous o en altres casos les simples ampliacions per adequar-se a les necessitats dels nous temps. En totes aquestes primícies va procurar l'abat Oliba estar present: en consagracions, reunions en què es discutia el concernent a alguna construcció, etc. Oliba, en un període comprès entre 1030 i 1040, va anar l'impulsor d'edificis tan importants com:

• Església de Sant Vicent de Cardona, totalment replantejada.
• Monestir de Montserrat i Montbuy .
• Monestirs de Ripoll, Cuixá, Sant Martín de Canigó, Vic, en les obres del qual va intervenir personal i directament.
• Sant Pere de Roda.
• Catedral de Girona.

Reyes i noblesa en León i Castella : Els primers promotors i entusiastes de l'art romànic en aquest espai geogràfic van ser Fernando I i la seva esposa Sancha.

Rei Alfonso VI.

Van patrocinar i van facilitar l'arribada d'artistes estrangers, introductores de les noves tècniques i tendències. Van emprar quantioses sumes en la construcció de grans esglésies, però sobretot el rei Fernando va afavorir amb els seus dádivas al monestir de Cluny al que va concedir la quantitat d'1.000 peces d'or, raonant:

«

[…] para remedio de mis pecados […]

»

El seu fill Alfonso VI va heretar del seu pare l'admiració per Cluny (al monestir de la qual va regalar en 1077 2.000 dinares d'or per finançar les obres del Cluny III) i va anar el més gran propagador de l'arquitectura romànica i el introductor "oficial" de la litúrgia romana en tots els monestirs i esglésies del seu regne, començant pel monestir de Sahagún que va anar el pioner i el més famós de la seva època.

Alfonso VII va ser un altre gran promotor-mecenes del romànic del seu temps que va coincidir amb l'arquitectura cistercenca. Va protegir i va fer nombroses donacions als grans monestirs situats en el seu regne.

La noblesa també va actuar en alguns casos com a promotora i donant per a la construcció de grans fàbriques. Així el Monestir de San Salvador de Oña va ser fundat pel comte de Castella Sancho García, el promotor de Sant Pere de Arlanza va ser el comte Gonzalo Fernández de Burgos, la promotora de Santa María de Valbuena va ser Estefanía d'Armengol (néta del comte Ansúrez), i així molts més.

Portes de les Argenteries de la catedral de Santiago de Compostel·la, manada a construir pel bisbe Gelmírez.

Diego Gelmírez: Bisbe de Compostela, es va encarregar de seguir les obres de la catedral que s'havien interromput en 1088. Va ser el veritable impulsor de la magnificencia del temple compostelano en estil romànic. Els seus biògrafs li van denominar "bisbe i savi arquitecte":

«

Ipse quoque episcopus, utpote sapiens architectus

»

Va viatjar per tota Europa, aprenent i assimilant les noves tendències del romànic que després deixarien empremta en els més de 60 edificis construïts o remodelats sota la seva tutela i mecenatge, entre els quals es troben:

• Catedral de Santiago
• Palacio episcopal
• Dependències per als canonges
• Hospital
• Nou esglésies en el mateix Santiago
• Altres vint esglésies en el terme
• Monestirs, castells, etc.

També a Galícia van ser bons promotors Raimundo de Borgoña (gendre d'Alfonso VI) i la seva esposa Urraca.

Escoles d'arquitectura a Espanya

A Espanya no es distingeixen fàcilment escoles geogràfiques d'arquitectura com ocorre a França, perquè tots els tipus que poden donar-se apareixen barrejats. No obstant això poden presentar-se alguns exemples d'edificis que segueixen clarament, si no íntegrament sí en gran part, algunes d'aquestes escoles franceses:

• Escola alvernesa, amb la catedral de Santiago de Compostel·la i la Basílica de Sant Vicent a Àvila.
• Escola de Poitou, amb Santo Domingo de Soria i la majoria de les esglésies catalanes del segle xii, com Sant Pere de Roda i Sant Pere de Galligans.
• Escola de Perigord, els exemplars de la qual pertanyen ja a la transició cap al gòtic, com la col·legiata de Toro (excepte la cúpula que és d'influència bizantina).
• Ejemplos de las escuelas de arquitectura en España
• 
  Basílica de Sant Vicent (Àvila) (escola alvernesa)
• 
  Església de Santo Domingo de Soria (escola de Poitou)
• 
  Sant Pere de Roda (escola de Poitou)
• 
  Portada de la Col·legiata de Toro (escola de Perigord)

Variants locals

Església de Sant Lorenzo en Sahagún, d'estil romànic-mudèjar.

Cada regne, comarca o regió geogràfica de la península, així com alguns esdeveniments humans (com al camí de Sant Jaume), van marcar un estil característic influenciat pel propi ambient geogràfic, per la tradició, o simplement per les quadrilles de picapedrers i constructors contractats que es desplaçaven d'un costat a un altre. Com a conseqüència d'això, en l'arquitectura romànica d'Espanya pot parlar-se d'un romànic català, romànic aragonès, romànic palentino, romànic de Castella i Lleó, etc.

Una altra circumstància a tenir en compte és la pervivència dels mudèjars en les poblacions, que formaven quadrilles d'obrers i artistes que van donar un segell molt especial als edificis. És el que es coneix com a romànic de maó o romànic mudèjar.

Etapes del romànic

Porta de la Llotja Chica de la catedral de Jaca, primer edifici de romànic ple a Espanya.

S'aprecia perfectament el jaqueado a la torre i mur de l'església de Sant Martín de Frómista.

A Espanya com en la resta de món cristià d'Occident, l'art romànic es va desenvolupar durant tres etapes amb característiques pròpies. La historiografia ha definit aquestes etapes amb els noms de primer romànic, romànic ple i tardorrománico o també anomenat romànic tardà.

Primer romànic: la seva arquitectura comprèn un àrea geogràfica ben definida que discorre des del nord d'Itàlia, França mediterrània, Borgoña i terres catalanes i aragoneses a Espanya. Es va desenvolupar des de finals del segle x fins a mitjan XI, excepte en llocs aïllats. En aquesta època del romànic no va haver-hi pintura ni miniatura ni tampoc escultura monumental.

Article principal: Primer románico

Romànic ple: es va desenvolupar des d'Orient cap a Lisboa i del sud d'Itàlia a Escandinàvia. Es va difondre gràcies als moviments monàstics, a la unitat del culte catòlic amb la litúrgia romana i a les vies de comunicació a través dels camins. Va començar el seu enlairament cap a la primera meitat del segle XI i va continuar fins a mitjan segle XII. Els millors exemples es donen a les anomenades esglésies de peregrinació que a Espanya tenen la seva representació en la catedral de Santiago instal·lant-se també en territoris de repoblació. Es caracteritza per la inclusió de l'escultura monumental en portades i timpans i per la decoració i llaura dels capitells, motllures, impostes, etc. La catedral de Jaca va ser un dels primers temples (si no el primer) que es va aixecar amb les idees estètiques i arquitectòniques d'aquest romànic ple que entrava en la península amb grans influències de l'estil romànic francès. La decoració de les seves impostes i arcs romànics amb el tema geomètric del ajedrezado va marcar un exemple a seguir en molts dels edificis que es van ser fabricant posteriorment, donant el nom de jaqueado o ajedrezado jaqués.

Article principal: Románico pleno

Tardorrománico: cronològicament es distribueix des del final del romànic ple fins a la primera cambra del segle xiii en què comença a triomfar l'art gòtic. Aquesta època és la de major activitat de construcció de monestirs dels monjos cistercencs.

Article principal: Tardorrománico

La construcció dels edificis romànics a Espanya

Església romànica rural de Sant Martín de Mondoñedo (Lugo).

Pel que concerneix Espanya, els edificis romànics religiosos no van aconseguir mai la monumentalitat de les construccions franceses, o de les construccions que més tard aixecaria l'art gòtic. Els primers edificis tenien gruixuts murs i petites obertures pels quals obstaculitza de l'exterior una tènue llum. Després va haver-hi una evolució en la construcció dels murs que va permetre alleugerir-los i obrir finestres més grans.

Els edificis monàstics van ser els més nombrosos compartint importància amb les catedrals. A les ciutats van sorgir esglésies i parròquies i en les localitats petites es van ser aixecant una infinitat de petites esglésies conegudes com a romànic rural.

Vegeu també: Iglesias románicas del Valle de Bohí

Els materials

Castillo de Ponferrada, exemple de material de construcció.

El material més preuat però també el més car va ser la pedra. Els picapedrers s'ocupaven de tallar-la amb l'escarpra i sempre detectant la cara bona del bloc; així la convertien en carreus que es disposaven generalment en filades horitzontals i altres vegades, de cant. Gairebé sempre s'utilitzaven roques dures. També s'utilitzava la maçoneria, amb pedra llaurada en les cantonades, finestres i portes. Si la pedra era difícil d'aconseguir, perquè el lloc geogràfic corresponent mancava de pedreres, o perquè resultava molt cara en determinats moments, s'utilitzava el maó cuit, la pissarra o qualsevol tipus de sillarejo. L'acabat final era de pintura i revoco, tant per a la pedra com pel mampuesto i els altres materials, de tal forma que, una vegada pintats els paraments, no es podia distingir si sota hi havia un o un altre material. El colorit en l'arquitectura romànica va ser generalitzat, el mateix que ho havia estat als edificis romans.

Els fonaments

Tenint en compte el tipus d'edifici que s'anava a construir, els materials que s'anaven a emprar i el terreny que ho suportaria, els constructors medievals feien tot un estudi previ per a la fonamentació. Primerament s'excavaven les rases a gran profunditat i s'emplenaven de pedres i enderroc. Les rases es distribuïen en virtut dels murs que anirien sobre elles i es feien unes altres en sentit transversal per unir entre si les crugies i reforçar els pilars dels arcs transversals. Els fonaments constituïen tota una xarxa que pràcticament dibuixava la planta del temple, diferenciant-se així de la fonamentació aïllada per a suport de pilars utilitzada en l'estil gòtic. En algunes esglésies destruïdes no queda més que aquesta fonamentació proporcionant als arqueòlegs un bon material d'estudi. Amb aquestes restes de fonaments a la llum es pot conèixer aproximadament l'espessor dels murs, encara que se sap que en aquest sentit els constructors exageraven bastant i feien les rases excessivament profundes i els fonaments excessivament gruixuts per temor a les ensulsiades.

Voltes, cúpules i sostres

Ruïnes i fonaments de la basílica romànica en l'amfiteatre de Tarragona.

Volta de l'església romànica de Torres del Riu (Navarra).

Volta de forn en el monestir de Sant Pere de Roda.

Cúpula gallonada, en fàbrica de pedra, de la catedral de Zamora.

En el primer romànic moltes de les esglésies rurals es van cobrir encara amb techumbre de fusta, sobretot a Catalunya i molt especialment a la vall de Boí la renovació de la qual al romànic d'antigues esglésies la van fer uns constructors lombardos que van cobrir les naus a dues aigües amb estructura de fusta, respectant absolutament les velles tradicions d'aquesta regió. No obstant això, l'absis es va rematar sempre en aquestes esglésies amb volta de forn.

Al llarg del segle XI es van ser cobrint les naus amb la volta de canó, de mig canó o de cambra de canó, recurs emprat en el romànic de tota Europa, i més tard es va emprar la volta d'aresta. A Catalunya aquestes voltes de canó es van emprar sense reforços, mentre que a Castella i Lleó es van utilitzar els arcs fajones com a suport. L'ocupació de la volta d'aresta (originada pel tall perpendicular de dues voltes de canó) havia estat oblidat i va ser reprès pels grans mestres constructors. La volta d'aresta al seu torn va donar pas a la volta de crucería, recurs molt freqüent en l'arquitectura gòtica.

Es va donar també el tipus de volta anomenat helicoïdal usat exclusivament en les escales de les torres. Es donen exemples en Sant Martín de Frómista, Sant Pere de Galligans i San Salvador de Leyre entre unes altres.

En els claustres dels monestirs i de les catedrals es van edificar les voltes en racó, que són aquelles que resultaven de la trobada de dos pandes d'un claustre. Les solucions per a aquest tipus de voltes no eren molt fàcils, per la qual cosa els constructors tiraven mà a trucs i disimulos que els proporcionaven un bon resultat i molt aparent a simple vista.

En la trobada de la nau major amb el creuer es van elevar les cúpules amb cimborri el centre del qual estava perforat amb llanterna per donar pas a la llum exterior. Les cúpules de l'arquitectura romànica espanyola van aconseguir una gran importància. Es va introduir la construcció de cúpules el tambor de les quals recolzava sobre un quadrat amb l'ajuda de les trompes. La introducció d'aquest sistema es va deure a tres influències:

• El camí des d'Orient, per les comunicacions amb Bizancio i altres llocs, de tipus religiós, polític o comercial.
• La influència de les quadrilles de constructors lombardos, mestres a desenvolupar la cúpula sobre trompes. Es va estendre un gran nombre d'aquestes cúpules pels comtats de Catalunya, sobretot al segle xii.
• La influència aquitana, on la cúpula és un element representatiu.

La varietat de construcció d'aquestes cúpules és notable; es poden veure:

• Cúpula octogonal recolzada en trompes (sobretot a Catalunya).
• Cúpula esfèrica sobre trompes, amb o sense nervis (a Aragó).
• Cúpula esfèrica sobre trompes, sense nervis (a les zones de Palència, Cantàbria i Soria).
• Cúpula esfèrica sobre trompes, amb nervis (a les terres de Segòvia).
• Cúpula esfèrica sobre petxines, sense nervis o amb nervis i amb altura de llanterna (terres de Salamanca).

En l'època tardorrománica es va apreciar una influència bizantina aportada pels pelegrins, especialment en les catedrals de Zamora, Salamanca i col·legiata de Toro on es van construir les conegudes com a cúpules del Duero; són cúpules gallonadas, amb un tambor cilíndric amb finestrals sobre petxines (substituint a les tradicionals trompes), del com arrenquen vuit arcs que es creuen en la clau amb un especejament de 16 cascos anomenats gallones.

Arcs

Portada romànica amb arquivoltes de Sant Pere (Àvila).

Arc poliglobulado de l'església de N. S. de l'Asunción en Duratón.

A Espanya l'arc més usat i característic va ser el de mig punt encara que es va usar també l'arc de ferradura i l'arc apuntat. L'arc de mig punt va ser emprat exclusivament al llarg del segle XI i primera meitat del XII. Si es volia aconseguir determinades altures es feien molt peraltats, com en Sant Joan de les Abadesses. Molts arcs es van construir doblegats amb la intenció que adquirissin major resistència. Més tard, en les portades, els arcs de mig punt es van ser formant amb arquivoltes, és a dir, successió d'arcs concèntrics decorats amb simples motllures o amb ornamentació vegetal o geomètrica.

Els arcs apuntats són originaris d'Orient; es desconeix la data exacta de la seva ocupació en el romànic d'Espanya, encara que els historiadors barregen algunes dates basant-se en edificis que contenen en alguna de les seves zones un o diversos arcs apuntats que de vegades engendren tota una volta. Són edificis que corresponen a la primera cambra del segle xii, com la catedral de Lugo i Santa María de Terrassa. L'ocupació primitiva d'aquests arcs es va fer com a element de construcció que aportava molts avantatges. Va ser un gran avanç arquitectònic que els monjos cistercencs van saber veure des del principi.

L'arc de ferradura, encara que propi de temps anteriors, es va utilitzar també en alguns edificis del romànic espanyol. Era un arc heretat de l'arquitectura visigoda, sobretot a Catalunya per la tradició dels visigots de la Septimania (portes de Santa María de Porqueras, arcs fajones de Sant Pere de Roda), i també d'influència islàmica, sobretot a Andalusia i Extremadura. Altres exemples amb arcs de ferradura són:

• Església de Santa Marta de Tera (Zamora) en les obertures d'accés als braços del creuer.
• Catedral d'Àvila, en els arcs de l'antic trifori.
• Basílica de Santa Eulalia de Mèrida, porta d'accés i a l'interior dels absis.
• Església de San Miguel de Còrdova, en una porta lateral i en la capella del baptisteri.
• Ermita de Sant Martín a Sant Vicent de la Sonsierra (La Rioja).

L'arc lobulado és bastant comú. Es tracta d'una forma artística de presentar l'arc de mig punt i més tard l'apuntat. A Espanya aquests arcs són de clara influència islàmica, tenint com a exemple principal l'antic Mihrab de la mesquita de Còrdova.

Contraforts

Contraforts. Monestir de Santa María la Real de les Vagues de Burgos.

Els contraforts són gruixuts murs continus, verticals, que es col·loquen als costats d'un arc o volta per contrarestar la seva embranzida. Es col·loquen també en els murs exteriors de les naus de les esglésies o dels claustres. En l'arquitectura romànica són sempre visibles sent un dels elements que més la caracteritzen, sobretot en l'arquitectura espanyola, excepte a la zona de Catalunya on la construcció es va fer adoptant un major grossor dels murs.

Contrafort de pilastra estriada amb capitell (Sant Joan de Ravenera en Soria)

El contrafort té una forma prismàtica que sol mantenir en tota la seva altura, encara que hi ha algunes variants com aquells que imiten una pilastra estriada amb capitell (Sant Joan de Ravenera en Soria). De vegades ofereix un escalonat senzill o complicat amb diversos cossos en disminució, en la catedral de Conca o en el monestir de Fitero els contraforts del qual dels absis tenen forma rectangular a la base i va canviant el seu perfil de manera capritxosa.

Molts dels monuments de Galícia ofereixen uns contraforts units entre si per un arc, formant així un mur compost. Es pot veure un exemple en la façana lateral de la catedral de Santiago.

Cobertes

Els edificis es cobrien amb una teulada que podia estar fet de diferents materials:

• Pedra (molt freqüent). Es poden veure encara aquestes cobertes a la torre del Gall de la catedral Vella de Salamanca i en la catedral d'Àvila.
• Teula, material sempre renovat perquè resisteix malament el pas del temps.
• Escates vidriadas, material poc freqüent. Es troba en el chapitel de la torre de l'Antiga de Valladolid.
• Pissarra, sobretot en llocs on aquest material és abundant, principalment a Galícia.

Torre romànica de l'església de l'Antiga a Valladolid.

Les torres

Als edificis espanyols les torres es poden veure situades en diferents punts de l'església, en els laterals, sobre el creuer i en casos molt especials sobre el tram recte de l'absis, com ocorre a les esglésies de la ciutat de Sahagún en León. Aquesta col·locació es va deure al fet que, en estar construïdes en maó (material menys consistent que la pedra) van ser buscant el lloc de major resistència que era sempre l'emplaçament dels absis. La façana amb dues torres no és molt usual i se sol veure només en temples de gran importància.

Les torres serveixen com a campanars, sobretot en el romànic de Castella i Lleó; són les trucades turres signorum. En bastants casos es van erigir com a torres de defensa, sobretot als territoris fronterers conflictius i la seva ubicació depenia del que es volgués defensar, així la torre de l'església del monestir de Sitges es va col·locar defensant al monestir i la torre del monestir de Sant Pere de Arlanza va tenir gran importància defensora per a tot el recinte. L'aspecte bèl·lic d'aquestes torres romàniques va ser evolucionant i canviant amb el temps de manera que en el present amb prou feines pot endevinar-se la seva comesa d'altres èpoques. En molts casos aquestes torres es van elevar pegades als flancs de l'església, i fins i tot exemptes.

Campanar d'espadanya

Espadaña de l'església de Santa María a Agullana.

Un Campanar d'espadanya és un element arquitectònic que es construeix generalment sobre la façana i que serveix per albergar les campanes, en substitució d'una torre. S'eleva com a continuació vertical del mur i en ella s'obren les obertures que van a rebre les campanes. L'espadanya és més fàcil d'erigir i més barata. En el romànic espanyol van ser molt nombroses sobretot en esglésies de menor grandària del romànic rural. Poden donar-se d'una sola obertura o de diversos pisos escalonats. Es rematen generalment en punta o pinyó.

En el romànic de Campoo i Valderredible poden veure's espadañas de tot tipus. En altres llocs algunes són espectaculars com la d'Agullana en l'Alt Empordà o la de Astudillo, amb cinc obertures i unes altres són més modestes com la del Monestir de Santa María de Valbuena on a més les seves obertures presenten una col·locació molt especial.

Façana de Sant Martín a Segòvia, que va mantenir restes de pintura fins al segle XX.

Monestir de Sant Pere de Arlanza (Burgos), s. XI-XII - Restes de pintura de l'absis.

La pintura com a acabat dels edificis

En l'època del romànic no es considerava que un edifici estigués acabat fins que els seus murs rebessin la pintura apropiada. Els murs de les parts més importants i significatives (absis sobretot) es revestien a l'interior amb pintures iconogràfiques, moltes de les quals han arribat fins al segle xxi, com les pertanyents a les esglésies de la vall de Tahull. Els murs, tant per dins com per fora, es cobrien amb una capa de pintura d'un sol color i quedaven ressaltades amb el material original les impostes, obertures i columnes, encara que de vegades fins i tot es pintaven també amb vius colors: verds, grocs, ocres, vermells i blaus. Aquest costum de pintar o revocar els edificis no va ser nova ni exclusiva del romànic de l'edat mitjana sinó una herència o continuïtat de la manera de construir en l'antiguitat.

Tant si el material emprat era la pedra, el sillarejo o el mampuesto com si era el maó, l'acabat final era una superfície pintada. Així, en molts casos no es diferenciava a l'exterior si eren de pedra o maó, fet que només s'ha pogut constatar amb el raspat dels revocos. La rematada de pintura va donar als edificis una protecció contra les agressions ambientals que va desaparèixer a partir del segle xix quan es van aplicar les teories de deixar al descobert els materials de construcció.

Algunes d'aquestes pintures han quedat a certs edificis, com a testimoniatge del passat, tant en parets com en escultures o capitells. En la façana de Sant Martín de Segòvia encara al segle xx podia veure's restes de pintura, testimoniada i descrita per l'historiador espanyol Marquès de Lozoya. De vegades l'esculpir les cistelles dels capitells resultava massa car i es deixaven completament llisos perquè el pintor els rematés amb motius vegetals o historiats. A l'església de Sant Payo de Abeleda (Orense) es conserven vestigis de pintura en alguns capitells, que fins i tot han estat @repintar al llarg de la seva història i entre les ruïnes del monestir de Sant Pere de Arlanza s'han trobat fragments de capitells amb la seva pintura original que poden donar una idea de com estava decorat la resta.

Els monjos cistercencs i els premostratenses també pintaven les parets de les seves esglésies, de blanc o d'un color terroso clar i de vegades perfilaven les juntes dels carreus.

Capitells, dentells, frisos, timpans i portades

Article principal: Escultura románica

L'escultura com a decoració dels edificis va ser a partir del romànic ple alguna cosa tan comú com a necessari. Arquitectura i escultura van formar un programa iconogràfic inseparable. La idea de l'Església (idea estesa i difosa pels benedictinos de Cluny), era ensenyar la doctrina cristiana a través de les escultures i de les pintures dels absis i murs de l'interior. Els capitells de les columnes, els timpans, els frisos, els canecillos i les arquivoltes de les portades van ser profusament decorats amb històries de l'Antic i del Nou Testament. Però aquestes escultures no es van limitar a descripcions religioses sinó que a més van sorgir una sèrie de temes profans igualment importants per a l'home dels segles xi i xii, com podien ser els treballs del camp, el calendari (tal és el cas dels capitells del claustre de Santa María la Real de Neva, del romànic tardà), la guerra, els costums, etc. En altres edificis es van esculpir animals reals, mitològics i simbòlics, fins i tot al·legories de vicis i virtuts (el millor exemple pot donar-se en els canecillos eròtics de la Col·legiata de Sant Pere de Cervatells en el sud de Cantàbria). No sempre van ser aquestes decoracions de tipus historiat o d'animals; la decoració geomètrica va tenir molta importància al principi del romànic i la decoració floral i vegetal també. Sovint el timpà esculpit o el fris segueixen un programa iconogràfic juntament amb els capitells de les columnes de les arquivoltes.

Tejadillo de la colegiata de San Pedro de Cervatos.