04pedroIItomoIV PDF
04pedroIItomoIV PDF
04pedroIItomoIV PDF
Tomo IV
52
MARTÍN ALVIRA CABRER
con la transcripción del Estudio diplomático, la Regesta
y el Apéndice documental de la Tesis Doctoral (1932) de
M.ª ÁFRICA IBARRA Y OROz (†)
TOMO IV
I.S.B.N.: 978-84-9911-066-0
Producción gráfica: A + D arte digital, S. L. Zaragoza
2487
El 2 de marzo se data la muerte de García Romeu, uno de los más estrechos colabo-
radores del rey Pedro el Católico: Obiit D. Garcias Romei Era MCCLI, Sexto nonas Marcii, «Escri-
turas de la Iglesia de San Pedro de Siressa», Privilegios reales a las Iglesias de Aragón, s. XVII,
BNE, ms. 746, fols. 65-86 (pp. 118-160), n.º LXIIII, «En el libro de la yglesia antiguo del
Pilar», fol. 76v (p. 141).
2488
Antecede la fórmula del traslado.
1509
Martín Alvira Cabrer
turas a die martis usque in die sabbati / sequente ad forum et consuet[ud]ine et jux-
ta formam et stabilimentum / nundirarum Ville franche de Penit[ten]si. Damus
etiam dicte ville nostre de Guar/diola et [ibi] in perpetuum constitui[mus] forum
sive mercatum in die Mercuri / t[enen]dum et [ce]lebrandum semper [sing]olis septi-
manis. Recipimus autem / [sub] nostra speciale proteccione, firma custodia securo-
que ducatu omnes venien/tes ad dictas nundinas et mercatu de Guardiola et omnes
eorum res et / merces et mercaturas in redeundo et stando ubique eorumque reces-
serint de / domibus suis donec revertantur ad easdem. Ita quod nullus de gratia nos-
tra con/fidens audeat vel presumat eos vel eorum res aliquas agravare, offen/d[e]re
vel perturbare, neque etiam nos eos at eorum aliquis in aliquo loco / detinere vel
marchare aut pignorare per aliquo alieno vel proprio debito aut / [de]licto quam diu
prefate nundine et mercatum duraverint, et salvi et / securi redierint in domibus
suis. Preterea emfranchimus et cum hoc presenti carta perpetua valitura franchos et
liberos et inmunes facimus ac penitus / alienos omnes populatores illos quicumque,
ab hoc presenti die in antea in pre/nominata villa nostra de Guardiola populaverint
et assidue habitaverint, ab omnis hoste et cavalcata earumque redemptione, ab omni
/ quoque paria, questia, peita, tolta, fortia, prestito, ademprivo, sucursu, vicinitate,
bovatico, monetatico et servitute et ab omnis etiam servitio et exactione et demanda
re/gali et vicinali propter cavalcatam quam in predicta villa et habitatoribus eindem
/ nobis et successoribus nostris faciendam, tantum semper retinemus contra quosli-
bet / cum omnibus et aliis hominibus nostris e[o]rumdem vicinis. Nos denique, quic-
quid fidelis Petrus de Deo bajulo n[oster] de Fonte Rubeo super hiis statuerit / sive
disposuerit aut ordina[veri]t, ad honorem et uti[litatem public]am et / populatorem
sive habitantium preffate [v]ille de Guardiola [roto]atum ho[roto]/ et firmum et
inmutabilem per secula cuncta. Quicumque autem contra huius presentis carte nos-
tre tenorem in aliquo venire attemptaret iram et / indignationem nostram se noverit
perpetuo incursurum, et post illati dampni prius / plenarie factam restitutionem in
duplum, in mille morabetinis a nobis vel bajulis nostris proculdubio feriendum.
Datum apud Caucumliberum, / IIII nonis marcii, per manum Fferrarii notarii nostri
e[t mandato no]stro / et ipsius scripta a Berengario de Parietibus, Anno ab incarnatio-
ne Domini .M.CC.º. / Duodecimo.
Sig[signo]num Petri Dei gratia Regis Aragonensis et [comi]tis Barchinonensis.
Testes huius rey sun[t]: [borroso] Michael de Lusia. Dalmacius de Crexello. Mar-
tinus de Vicho, bajulus Gerunde. G[arcia], Episocopus Tirasonensis. Arnaldus de
Alascon. Guillelmus de Crexello. Durfortis, bajulus Barchinone. G[uillelmus], epis-
copus Vicensi. Sig[signo] Guillelmus Durfortis. Petrus Auones. Guillelmus de
Richesens. Petrus Poncii de Bisulduno.
Ego Fferrarius, notarius domini Regis, hoc scribi feci mandatu ipsius loco, die
et anno prefixis.
1510
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
2489
Copia de los Juramentos de Tolosa, «Documentos», n.º 1448, 1449, 1450, 1451 y
1452.
1511
Martín Alvira Cabrer
2490
Fórmula del traslado: Hoc est translatum fideliter factum a quodam instrumento sic se
habente.
1512
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
2491
«sis, seguido por tres o cuatro letras, atravesado (línea 14)», a.
2492
Fórmula del traslado: Sig[signo]num Guilelmi presbiteri notarii [signo y suscripción autó-
grafos]. Raimundi presbiteri [signo] [signo y suscripción autógrafos]. Sig[signo]num Guilelmi
presbiteri [signo y suscripción autógrafos]. Signum [signo] Petri de Gurgitibus iunoris [signo y
suscripción autógrafos]. S[signo]num Petri fustarii, huius translati testium. Sig[signo]num Ber-
nardi Barutini [signo] vicarii [signo y suscripción autógrafos]. / Sig[signo]num Raimundi de Rie-
ra notarii, qui hoc translatum scripsit cum literis dampnatis in linea terciadecima idus marcii
anno Domini .M.CC. nonodecimo.
1513
Martín Alvira Cabrer
2493
La recepción por parte del Temple en ACA, Cancillería, Reg. n.º 310, Cartulario
Mayor del Temple, fol. 35r-v (copia s. XIII).
1514
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
quicquid / et quantum pro ipsa villa et suis terminis nobis dare aut facere teneren-
tur aut / deberent aliquo modo aliqua occasione vel aliqua ratione. Hec inquam
omnia / supradicta et singula cum prefati Berengarii de Olzina et tui in perpe-
tuum habeatis plenarie, teneatis potenter et iure hereditario possideatis integre et
sine omni / diminutione in pace per vestram hereditatem propriam et vestrum alo-
dium franchum, / liberum, quietum, ingenuum et inmunem ad dandum, venden-
dum, impig/norandum et mutandum, legandum et aliis modis alienandum et ad /
omnes alias vestras vestrorumque voluntates inde libere faciendas, sine ul/lo nos-
tro nostrorumque retentu et sine vinculo et contradictione cuiuslibet persone, /
sicut melius, plenius, sanius et perfectius dici, scribi, intelligi vel excogitari potest,
/ ad vestrum comodum et vestrorum. Datum Perpiniani, VII kalendas aprilis anno
/ Dominice incarnationis Millessimo CC.º.XIII.º.
Signum [signo] Petri Dei gratia Regis Aragonum et Comitis / Barchinone.
Testes huius rei sunt:
[1.ª Col.] Miquell de Lusia. Petrus de Aconesio. G[uillemus] de Montechateno.
Guillemus de Crexello. Guillemus de Castrobono. G[uillemus] de Cerviano.
[2.ª Col.] Dalmacius de Crexello. Raimundus de Palacio. Poncius G[uillelmus]
de Turriella. Raimundus de Castro vetulo.
[3.ª Col.] Bernardus de Portella. Bernardus de Sentelles. Bernardus Ugone de
Serra longa. Bernardus de Monte regali.
Signum Bononati, qui mandato domini Regis pro Ferrario notario suo hoc
scrip/sit loco, die et anno prefixis.
Alvarus Guterriz, maiordomus. Garsias Guterriz. Didacus Ferrandi. Guillemus /
de Alcalano. Petrus, iusticia Terrachone.
Ego Ferrarius, notarius domini Regis, hoc scribi feci mandato ipsius loco, die et
anno / prefixis.
1515
Martín Alvira Cabrer
2494
Como apunta LABORIE, a quien agradezco su amable información, existe una noticia
supuestamente ocurrida durante el viaje del rey al Vivarais: «Notons que Pierre II entreprit
une expédition en faveur de Raymond VI dans le Bas-Vivarais, spécialement dans la région de
Largentière et d’Aubenas, où il détruisit, dit-on, le château d’Ucel» (CHARAY, J., «Succès et
revers des comtes de Toulouse en Vivarais», «Vivarais et Languedoc«. LVIIIe CFHLMR, Largen-
tière, 1987, pp. 21-30, esp. p. 26). Véase «Documentos», n.º 675 bis (18 marzo 1207), que
recoge un arbitraje similar que podría ser el mismo.
1516
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
2495
«Documentos», n.º 1474.
2496
Cuatro días más tarde, el 12 de abril, Inocencio III escribió al arzobispo de Narbona,
al abad de Sant Pau y al abad de Fontfreda para que obligaran a los montpellerinos a pagar
los gastos de María y remitirle la mitad de las rentas de su patrimonio, HGL, VI, lib. XXII,
cap. XLVI, p. 414; cit. LACARRA Y GONZÁLEZ ANTÓN, «Les testaments», p. 116.
1517
Martín Alvira Cabrer
(d) [Arnaldo] archiepiscopo et [Petro] abbati Sancti Pauli Narbonensibus et priori Fon-
tis Frigidi Narbonensis diocesis.
Carissima in Christo filia Maria illustris regina Aragonum de hominibus Montis-
pessulani plenam iniuriis nobis obtulit questionem, qui, sicut asseruit, redditus loci
eiusdem, castrorum et villorum in districtu Montispessulani existentium, ad ean-
dem reginam de iure spectantes, eisdem a viro suo [Petro] illustri rege Aragonum
titulo pignori obligatos, contra iustitiam detinent et ei reddere contradicunt, cum
ipsa pignoris obligatio, utpote de re dotali, de iure robur non habuerit firmitatis;
que si aliquem sortita fuisset effectum, tanto tempore ipsarum rerum redditus per-
ceperunt, quod non solum extenuatum est debitum, verum etiam non modicam
summam pecunie restituere tenentur eidem, castrum nichilominus, quod ibidem
habebat, funditus diruerunt, inde lapides et cementum in maioris contemptus
obprobrium asportantes et ad iura dominii manibus suis extensis; notarium et con-
sules in Montepessulano fecerunt contra voluntatem ipsius et in dampnum eius;
pisces vendi faciunt in locis aliis, quam consuetum fuerit ab antiquo nomine consu-
lum et non regine facientes banna et edicta proponi.
Preterea castrum de Latis, quod multis inhabitatur hominibus partim ruina, par-
tim incendio destruxerunt, pluribus ex eiusdem loci hominibus interfectis. In hiis
autem et aliis eadem regina asserebat se dampna multarum millium marcarum et
plurium solidorum per illorum iniurias incurrisse, qui etiam, tanquam hec non suffi-
cerent ad offensam, de quodam castro ipsius regine carissimum in Christo filium
nostrum [Petrum] illustrem regem Aragonum expulerunt, ut sic eum adversus eam
tacite provocarent et ut inter eos contra iura matrimonii maioris incentivum discor-
die suscitarent; regem iurare fecerunt eundem, ut Montempessulanum infra bien-
nium non intraret. Volentes eidem regine in suo iure adesse, qui sumus omnibus in
iusticia debitores, discretioni vestre per apostolica scripta mandamus, quatinus parti-
bus convocatis et auditis hinc inde propositis, quod iustum fuerit, appellatione post-
posita, decernatis; facientes quod decreveritis per censuram ecclesiasticam firmiter
observari. Prefatos etiam homines Montispessulanos per eandem censuram, appella-
tione postposita compellentes, ut super expensis, quas propter hec eadem fecit regi-
na, ipsi satisfaciant ut tenentur. Interim autem eosdem homines ad solvendam ipsi
regine medietatem omnium reddituum, patrimonii eius, et ut de subtractis satisfa-
ciant competenter per districtionem ecclesiasticam, sicut iustum fuerit, sublato appe-
llationis obstaculo, compellatis. Testes autem, etc. Quod si non omnes, etc. Datum
Laterani, VI idus aprilis, Pontificatus nostri anno sextodecimo.
1518
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Reg.: RAH, Cól. Salazar, M-104, «Bulario del Real Archivo de la Corona de Ara-
gón», fol. 10r, n.º 22. MIQUEL, Regesta, n.º 66, pp. 49-50. MANSILLA, Inocencio III,
n.º 501, p. 542.
Cit.: HGL, 3.ª ed. VI, pp. 413-414. SMITH, Innocent III, p. 129 (dice n.º 24).
(A) Innocentius episcopus, servus servorum Dei, Carissimo in Christo filio
[Petro] illustri regi Ara/gonum, Salutem et apostolicam benedictionem. Cum
secundum statuta concilium sanctionum vir onera matri/monii debeat sustinere,
nec iustum est nec honestum ut carissimam in Christo filiam nostram M[ariam] /
Reginam, coniugem tuam, propter expensas onerari debitis paciaris. Cum igitur
eadem / ad sedem apostolicam et spetialiter ob tamen matrimonii veniendo, debi-
ta quedam, ex mul/ta necessitate contraxerit, serenitatem tuam rogamus, mone-
mus, consulimus et hor/tamur in Domino quatinus eidem Regine in expensis sal-
tem pro matrimonii causa fac/tis satisfacias competenter. Alioquin, quantumcum-
que te in Domino diligamus, ne / illi negare communis iuris beneficium videamur,
venerabili fratri nostro [Bertrando] Biterrensis / episcopo, et dilectis filiis
[Bertrando] preposito Magalonensis ecclesie et Priori Sancti Firmini Magalo/nensis
diocesis, nostris litteris in mandatis, ut te ad monitione premissa, per censuram
ecclesiasticam, appellatione remota, compellant. Datum Laterani, VI Idus Aprilis, /
Pontificatus nostri Anno Sextodecimo.
1519
Martín Alvira Cabrer
2497
Puis manda toz ses haus homes à parlement, et lor monstra son afaire, et lor requist qu’il alais-
sent en Engleterre od lui por le règne conquerre...
2498
Doc. dudoso que no hemos localizado.
2499
Estos enviados sustituyeron a Robin y Vidal, representantes que el conde de Tolosa
tuvo en la corte Plantagenet entre finales de 1212 y al menos el 7 de abril de 1213, GUÉBIN Y
LYON, Hystoria Albigensis, II, p. 113-114, n. 5; ROQUEBERT, L’Épopée Cathare, I, p. 679. VINCENT,
«A Roll of Knights», pp. 90 y 92; y TAYLOR, «Pope Innocent III», p. 209.
1520
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1521
Martín Alvira Cabrer
1522
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Reg.: MAS, Notes historiques, IX, n.º 2.532, pp. 204-205. IBARRA, Estudio, I, n.º 456
(de B). MASSIP, Inventari, p. 216 (data 17).
Cit.: IBARRA, «Nuevas aportaciones», p. 80 (data 17). SHIDELER, Els Montcada,
p. 134 (de B). SMITH, Innocent III, p. 126. ALVIRA, «Les chemins des armées», n. 33.
(B) Sit notum cunctis quod nos Petrus, Dei / gratia Rex Aragonum et Comes
Barchinone, / rogavimus dompnum Berengarium venerabilem / Barchinone epis-
copum ut permitteret nos in vita sua / accipere decimam tocius Barchinonensis
monete / que est sui iuris de Ecclesie Barchinonensis. Tandem / predictus episco-
pus nostre voluntati et nostris preci/bus acquiescens, dedit nobis licenciam acci-
pi/endi predictam decimam tocius Barchinonensis mo/nete in tota vita sua, tan-
tum ita tamen, / ut interim ipse accipiat et retineat sibi / et Ecclesie sue in ipsa
moneta de unaquaque marcha argenti sex denarios. Manda/mus itaque percipien-
tes firmiter et districte illis qui predictam monetam tenet vel tenuerint / quod
donent episcopo supradicto vel mandatario suo in tota vita eiusdem sex denarios
de / singulis marchis argenti quas fundi, cudi / et operari facient in ipsa moneta
de omnibus / funditionibus quas ibi facient aut fieri fa/cient, alio assensu vel man-
dato nostro super hoc / minime requisitis, et quod de predictis .VI. dena/rius ipso
episcopo vel mandatario ipsius dandis tene/antur eidem sub ea fidelitate qua nobis
de ip/sa moneta tenentur. Post obitum vero prememorati episcopi / laudamus
atque concedimus omnibus successo/ribus suis et eidem Ecclesie Barchinonensi
accipere et ha/bere semper totam integre decimam Barchinonensem / monete
sine aliquo nostro nostrorumque retentu / et sine vinculo et contradictione et obs-
taculo / cuiuslibet persone, sicut venerabili Comes Bar/chinonensis felicis memo-
rie R[aimundus], proavus noster, / episcopo et Ecclesie Barchinonensi concessit, et
sicut in carta / quam inde fecit eis plenius continetur.
Et ego B[erengarius], Dei gratia Barchinonensis espiscopus, accomodo vobis
do/mino P[etro] Regi Aragonum supradicto in vita mea / tantum decimam tocius
predicte monete, reten/tis tamen interim mihi sex denariis ut super/ius dictum est,
de unaquaque marcha argenti/. Post obitum vero meum predicta decima monete
meis successoribus et Ecclesie Barchinonensi / libere et integre revertatur. Datum
Barchinone, .XIIII. kalendas Mayy, per manum Ferrarii nota/rii nostri et mandato
eius scripta a Bononato, Anno Dominice Incarnationis .M.º.CC.º. / Terciodecimo.
Signum [signo] Petri / Dei gratia Regis Aragonensis et Comitis Barchinonensis.
Testes huius rei sunt: Dompnus Nu/no Sancii. Michael de Lusia. Petrus / de
Ahonesio. Hugo comes Impuriarum. / Hugo de Turrerubea. Hugo de Ma/tapla-
na. Hugo de Aznava. Guillemus / vicecomes Cardone. Guillemus de Cervaria. /
Guillemus de Montecatano. Guillemus Rai/mundi senescalcus. Raimundus de
Monte/catano. Raimundus de Cervaria. Raimundus / Gaucerandi de Pinos. Rai-
mundus de / Palatio.
Guillemus Ausonensis episcopus [signo]. / S[signo]num Guillemi Durfortis. /
Ego Ferrarius, notarius domini regis, hoc scribi fe/ci mandato ipsius loco, die
et anno prefixis.
1523
Martín Alvira Cabrer
1524
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
2500
SMITH observa en su contenido una clara referencia al triunfo cristiano en la batalla
de Las Navas de Tolosa: Confidimus tamen in Domino, qui iam fecit nobiscum signum in bonum,
quod finis huius bestie appropinquat, cuius numerus secundum Apocalypsum Joannis intra sexcenta
sexaginta clauditur, ex quibus iam pene sexcenti sunt completi (Innocent III, p. 114, n. 31).
1525
Martín Alvira Cabrer
2501
Es POWELL quien hace alusión a estas excepciones.
1526
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
cem duarum marcarum; Basilice Beati Pauli unum calicem duarum marcarum.
Preterea Monasterio Sancti Salvatoris de Anianam lego quidquid habeo vel habe-
re debeo in piscariis castri de Frontiniano et in pertinentiis suis, quas piscarias
bone memorie Comes de Montepessulano pater meus ab eodem Monasterio
tenuit et possidit. Preterea Castrum de Miraval cum omnibus pertinentiis suis
Monasterio Sancti Felicis de Monte favo dimitto, reservato tamen usufructu et
pleno dominio eius domine Clementie amite mee omnibus diebus vite sue; Fis-
sendie2502 Camerarie mee lego viginti quinque libras in Ergeron-monte2503, preter
id quod eidem in alio testamento dimisi, et capam meam guasnaciam, pallium et
tunicam, et pelliciam novam scarlateam et mantellum, et guasnaciam de viridi
panno; Guillelme mulieri servienti mee guasnaciam de bruneto, et aliam pelli-
ciam de scarleto, et victum in domo meam ipsam habere volo prout pater meus
illi concesserat; Orderico Bononiensi pro recompensatione servitii sui volo et
mando dari quinquaginta libras Turonenses; Advocato cause mee triginta libras
Provinciales; Magistro Obicioni decem libras; Magistro Thome quinque libras;
Magistro Guillelmo correctori unam marcam argenti. Preterea Mergoto valleto
meo, cum his que sibi in alio Testamento legavi, dimitto libras quinquaginta;
Michaeli famulo meo decem libras, preter id quod in alio Testamento dimisi.
Magistro Theobaldo medico meo viginti libras; Caponi confessori meo decem
libras; Bernardo de Lancen tres libras. Hec autem omnia et alia, que in alio Tes-
tamento ultimo condito ante istud in partibus meis non sunt per istud expresse
mutata, jure Testamenti vel Codicillorum vel favore ultime voluntatis, rata et fir-
ma perpetuo esse volo. Ad ultimum vero volo et statuo, et sanctissimus pater
Innocentius Summus Pontifex liberam habeat potestatem mutandi, addendi,
minuendi et ordinandi de hoc Testamento pro sue beneplacito voluntatis, sub
cuius et Ecclesie Romane protectione, defensione atque tutelam prefatum filium
meum et filias meas, et omnia bona et familiam dimitto.
Actum est hoc in presentiam subscriptorum ad hoc specialiter vocatorum, sci-
licet Magistri Joannis Castellomate medici Domini Pape; Magistri Raynerii Domi-
ni Pape [....]; et familiaris: Magistri Benedicti, domini Stephani Camerarii, Cape-
llani Abbatis Monasterii Anianensis, Guarini Monachi Anianensis, Magistri
Theobaldi medici, Guidaldi Capellani predicte Regine, et Raymundi Erram, et
plurium aliorum.
2502
Ricsendie.
2503
¿Monterbedon?
1527
Martín Alvira Cabrer
1528
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
nostrorumque retentu et sine aliquo servitio quod inde nobis vel nostris vel alicui
alii persone non teneamini facere unquam, et sine vinculo questione et placito que
per nos vel per aliquam interpositam personam contra vos et successores vestros
aut Barchinonensem Ecclesiam nunquam moveamus aut moveri ab aliquo permit-
tamus, et sicut melius et plenius dici intelligi vel excogitari potest, ad conmunem
prefectum vestrum et Ecclesie vestre per secula cuncta. Preterea, libentes et volun-
tarie absolvimus et in perpetuum liberamus dictos Guillelmum de Mediona et Sau-
rinam, uxorem eius, ex quo predicta vobis ab eis vendita fuerint, ab omni homagio
ac servitio et fidelitate que nobis pro predictis facere tenebantur, plenam eis licen-
tiam concedentes hec vobis dandi et libere distrahendi. Scienter autem quod hoc
que vobis concedimus emenda et acquirenda quibuscumque modis poteritis a Gui-
llelmo de Mediona et uxore eius, Saurina, infra terminos supradictos, recognosci-
mus nos, per vos et Barchinonensem Ecclesiam, habere et tenere in feudum.
Datum Barchinone, V kalendas madii, per manum Ferrarii notarii nostri et man-
dato eius scripta a Bononato, Anno Dominice incarnationis M.º.CC.º. terciodecimo.
Sig[signo]num Petri Dei gratia regis Aragonis et comitis Barchinone.
Testes huius rei sunt: Hugo comes Impuriarum. Guillelmus vicecomes Cardone.
Raimundus de Montecatano. Dompnus Nunius Sancii. Hugo de Turre Rubia. Guillel-
mus de Cervaria. Raimundus Gaucerandi de Pinos. Michael de Lusia2504. Hugo de
Mataplana. Guillelmus Raimundi senescalcus. Raimundus de Palatio. Arnaldus Palaci-
ni. Hugo de Aznava. Guillelmus de Cervilione. Raimundus de Castro Veteri.
Ego Ferrarius, notarius domini regis, hoc scribi fecit mandato ipsius loco, die et
anno prefixis.
2504
Busia, b.
1529
Martín Alvira Cabrer
2505
Debe de tratarse de Dalmau (II), aunque BISSON no hace distinción alguna entre el
personaje anterior y posterior a 1212.
1530
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
2506
Incluimos este texto por estar relacionado, muy probablemente, con la preparación
de la campaña de Muret y por tratarse de un doc. «du plus haut intérêt pour l’histoire moné-
taire et fiscale de Pierre Ier», BISSON, «Sur les origines du monedatge», p. 97.
2507
Sobre la data exacta de esta y de otras cartas sobre la reactivación de la cruzada, véa-
se GUÉBIN Y LYON, Hystoira Albigensis, II, p. 105, n. t. MANSILLA (Inocencio III, p. 547) indica
como docs. idénticos a éste los registrados por POTTHAST con los n.º 4.729 (21 mayo 1213) y
n.º 5.111 (20 mayo 1216).
1531
Martín Alvira Cabrer
2508
La copia de PVC omite intencionadamente Karissimo in Christo filio y Salutem et aposto-
licam benedictionem.
2509
Cartas de Arnau Amalric, PVC, §§ 387-388.
2510
Hispán.
2511
PVC, §§ 370 y ss.
1532
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
consilio diligenti, volentes honori tuo quantum ad famam, saluti quantum ad ani-
mam, et indempnitati quantum ad terram paterna sollicitudine precavere, serenita-
te tue in virtute Spiritus sancti sub obtentu divine ac apostolice gratie districte pro-
vidimus iniungendum, ut sine mora prenotatos deseras Tholosanos et complices
eorumdem, non obstante promissione vel obligatione quacumque prestita vel
accepta in elusionem ecclesiastice discipline, ipsis, quamdiu tales exstiterint, non
impensurus per te vel alios consilium, auxilium, vel favorem.
Si vero iidem ad ecclesie redire desiderant unitatem, prout fuit a dictis nuntiis
tuis propositum coram nobis, nos, venerabili fratri nostro Tholosano episcopo2512,
viro, integre opinionis et vite, qui testimonium habet non solum ab hiis, qui sunt
intus, sed ab hiis etiam qui sunt foris, nostris damus litteras in mandatis, ut, adiunc-
tis sibi duobis viris prudentibus et honestis, eos, qui voluerint de corde puro et
conscientia bona et fide non ficta redire, sufficienti ab isdem cautione recepta,
reconciliet ecclesiastice unitati; illos vero, quos in erroris sui tenebris persistentes
idem episcopus de labe notaverit heretice pravitatis, exterminari precipimus a civi-
tate iam dicta, et bona eorum confiscari; ita quod nullo umquam tempore reci-
piantur in ipsa, nisi forte divinitus inspirati se viros fidei orthodoxe cultores exhibi-
tione operum demostrarent; et sic civitas ipsa reconciliata pariter et purgata sub
apostolice sedis protectione consistat non molestanda de cetero a comite supradic-
to vel aliis fide catholicis, sed defendenda potius et fovenda.
Miramur insuper et movemur, quod tu pro terra nobilium virorum Convena-
rum et Fussensis comitum ac G[astonis] de Bearno restituenda sibi, apostolicum
per nuncios tuos suppresa veritate mendacium exprimentes, subripi fecisti manda-
tum, cum propter multa et magna eorum flagicia, ob hereticorum favorem, quos
manifeste defendunt, excommunicationis sint vinculo innodati; unde cum manda-
tum pro talibus sic obtentum non teneat, illud tamquam subreptum penitus revo-
camus. Si vero iidem ecclesiastice unitati reconciliari desiderant, prout dicunt,
venerabili fratri nostro Narbonensi archiepiscopo, apostolice sedis legato, nostris
damus litteris in mandatis, ut recipiens ab ipsis non solum iuratoriam cautionem,
cum iam sua sint iuramenta transgressi, sed et aliam, quam viderit expedire, bene-
ficium eis absolutionis impendant. Et hiis rite premissis tanquam vere devotionis
indiciis, cardinalem de latere nostro legatum, virum honestum, providum et cons-
tantem, iuxta petitionem tuam ad partes illas curabimus destinare, qui non decli-
nans ad dexteram vel sinistram, sed incedens rectam viam semper; que recte facta
invenerit approbet et conffirmet, errata vero corrigat et emendet, et tam nobilius
antedictis quam aliis conquerentibus exhiberi faciat iustitie complementum; inte-
rim ergo inter te et terram tuam et dictum comitem Montisfortis ac suam volumus
et mandamus firmas treugas fieri ac servari, hereticis prorsus exceptis; cum quibus,
cum nulla sit societas lucis ad tenebras, nec participatio Christi ad Belial, aut pars
fideli cum infideli, orthodoxe fidei professores treugas habere non convenit sive
pacem; mandantes nichilhominus comiti antedicto, ut tibi pro terra, quam a te
tenet reverenter exhibeat, quod exhibere tenetur2513. Illud autem excellentiam
tuam volumus non latere, quod si Tholosani ac nobiles sepedicti adhuc quoque in
errorem suo duxerint persistendum, nos per indulgentias innovatas crucesignatos
2512
Folquet.
2513
Aludiendo al homenaje de Simon de Montfort, «Documentos», n.º 1111.
1533
Martín Alvira Cabrer
2514
Se repite el texto de «Documentos», n.º 1507.
1534
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
b. Reg. y ed. fragmentaria MANSILLA, Inocencio III, n.º 505, pp. 549-550 (data 1
junio).
Reg.: POTTHAST, n.º 4.741 (data 1 junio). ROQUEBERT, L’Épopée Cathare, I, p. 1.474.
Cit.: ROQUEBERT, L’Épopée Cathare, I, p. 673. SMITH, Innocent III, p. 134.
(C-b) Is in cuius manu […]2515 docere. Unde nos Regem et Comitem sepedictos
per litteras nostras monuimus, ut que / premissimus prompto animo, quantum ad
nos pertinet, exsequantur. Ideoque fraternitati tue, per apostolica scripta, manda-
mus quatinus prefactos Regem et Comitem monens ad id efficaciter et inducens,
procedas circa tres nobiles antedictos secundum formam superius comprehensam.
Tu denique, frater archiepiscope, [...].
2515
Se repite el texto de «Documentos», n.º 1507.
2516
Se repite el texto de «Documentos», n.º 1507.
1535
Martín Alvira Cabrer
2517
Donació feta per lo Rey En Pere, del Castell e Vila de Cula, al Orde del Temple.
2518
Fórmula del traslado: Anno Domini .M.CC.L.I. .VII. idus Febroarii. Hoc est translatum
bene et fideliter translatatum a quidam instrumento quod sic habet.
1536
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1537
Martín Alvira Cabrer
[4.ª Col.] Petrus de Ahonesio. Assalitus de Gudal. Petrus Pardi. Gomes de Luna.
Ego Ferrarius, Notarius Domini Regis, hoc scribi feci mandato ipsius loco, die
et anno prefixis2519.
2519
Fórmula del traslado: Sig[signo] Guillelmi Guerer qui me per teste subscribo.
S[signo]num B. de Bagadano capellanis qui me pro teste subscribo. / Petrus Fortis diachonus
Mirabeti hoc translatum scripsit et hoc sig[signo]num fecit die et anno prefixis.
2520
Doc. dudoso que podría ser de Jaime I.
1538
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
eorum integre ac plenarie vos et alii fratres Templi presentes et futuri in perpe-
tuum habeatis et possideatis iure hereditario potenter et in pace, sicut melius, ple-
nius et / sanius dici, intelligi, scribi vel excogitari potest, ad communem utilitatem
domus et fratrum Militie Templi per secula sempiterna. Recipimus autem sub nos-
tra speciali protectione, firma custodia securoque ducatu predictum mercatum et
predictas nundinas si/ve ferias et omnes homines et feminas cuiuscumque condi-
tionis, professionis aut dignitatis sint qui ad ipsum mercatum vel ad ipsas nundinas
venierint, ita quod cum omnibus rebus et mercibus quas secum duxerint vel porta-
verint sint salvi et securi per omnia lo/ca dominationis nostre et omnium amico-
rum nostrorum per terram et per qualibet aquam in veniendo ad ipsum mercatum
vel nundinas et in stando in eo vel in eis, et in redeundo ab eo vel ab eis donec ad
propria sint reversi, ita quod interim nullus eis in personis vel / rebus audeat ali-
quod dampnum, disturbium vel gravamen inferre, dummodo parati sint responde-
re in iure cuilibet de eis querimoniam proponenti, nec sit ausus quisquam eos vel
res aut mercis eorum pignorare, marchare, impedire vel detinere alicubi / pro alie-
no debito vel delicto, nisi per se ipsos principales debitores aut pro aliis fideiusso-
res fuerint manifesti. Quicumque autem contra hanc cartam nostram venire in ali-
quo attemptaverit iram et indignationem nostram et penam duorum milium
mo/rabetinorum dampno illato prius in duplum plenarie restituto se noverit sine
aliquo remedio incursurum. Datum Ylerde, .X. kalendas Junii, per manum Ferrarii
Notarii nostri et mandato eius scripta a Bononato, Anno Dominice Incarnacionis
.M.º.CC.º. Terciodecimo. /
Signum [signo] Petri Dei gratia Regis Aragonum et Comitis Barchinone.
[1.ª Col.] Testes huius rei sunt: Dompnus Nuno Sancii. Petrus de Ahonesio.
Petrus Pardi.
[2.ª Col.] Guillelmus de Cervaria. Hugo de Turre rubea. Guillelmus Raimundi
senescalcus. Guillelmus de Podio viridi.
[3.ª Col.] Raimundus de Monte catano. Raimundus de Cervaria. Raimundi Gau-
cerandi de Pinos. Raimundus de Castro vetulo.
[4.ª Col.] Guillelmus de Aquilone. Raimundus de Cervaria junior. Guillelmus
de Cervaria junior. Bernardus Ermengaudi de Fraxianeto.
Ego Ferrarius, notarius domini Regis, hoc scribi feci mandato ipsius loco, die et
anno prefixis2521.
2521
Autógrafo.
1539
Martín Alvira Cabrer
Reg.: M IRET, «Itinerario», IV, p. 102. IBARRA, Estudio, I, n.º 460 (de a y B sin
datos, dice Zavazequia).
Cit.: VILLANUEVA, Viage, XVI, pp. 20 y 22. GRAS DE ESTEVA, La Pahería de Lérida,
p. 110 (data junio). LLADONOSA, Història de Lleida, I (1991), p. 309. SHIDELER, Els
Montcada, p. 134 (de MIRET). ALVIRA, «Les chemins des armées», n. 35.
(C) Quoniam nichil est quod magis regie conveniat Magestati quam, tamquam
propria, augmentare comoda subiectorum, idcirco, in Christi nomine, [nos]
Petrus, Dei gratia Rex Aragonum et Comes Barchinone, comuni utilitati Civitatis
nostre et civium Ilerdensium cupientes intendere cum effectu, corde bono et spon-
tanea voluntate, per nos et omnes successores nostros, cum hanc presenti publica
scriptura perpetuo valitura laudamus, concedimus et confirmamus vobis omnibus
civibus et habitatoribus Ilerdensibus2522, maioribus et minoribus, presentibus et
futuris, et omnibus heredibus et successoribus vestris in perpetuum empcionem
quam fecistis de Cequia ilerdense2523 que transit per Segrianum a Petro Raymundo
Çavasequia, cum licencia nostra, pro mille morabetinis; volentes et statuentes firmi-
ter in perpetuum, quod ipsam cequiam, cum omnibus exitibus et proventibus qui
inde proveniunt et provenient vel debent aut debebunt aliquatenus provenire,
habeatis plenarie, teneatis potenter ac possideatis sine omni contrarietate in pace,
sicut in carta quam inde vobis fecit dictus P[etrus] R[aymundus] plenius continetur,
et si etiam melius dici vel intelligi potest, ad vestrum profectum. Simili quoque
modo, per nos et nostros omnes laudamus, concedimus et confirmamus donum
sive stabilimentum quod de ipsa cequia eiusque redditibus fecistis aut facietis alicui
alii loci vel aliquibus personis. Nos autem et nostri faciemus vos et vestros et pon-
tem Ilerdensem2524, aut locum vel personas cui vel quibus ipsam cequiam dedistis et
stabilivistis aut dederitis vel stabilieritis, habere, tenere et possidere integre et quie-
te et sine omni contrarietate et questione ipsam cequiam cum omnibus his que
inde exeunt vel exibunt et ad eam pertinent vel pertinebunt vel debent aut debe-
bunt aliquatenus pertinere, et eam vobis defendebimus et salvabimus semper contra
omnes personas que ea invadere vel frangere atemptarent aut vobis possessionem
ipsius in aliquo perturbarent. Pro hac confirmacione et concessione recognoscimus
nos habuisse et recepisse a vobis in servicium decem milia solidos jachensium2525,
de quibus nichil penes vos remansit in debitum. Datum Ilerde, .V. kalendas Junii,
per manum Ferrarii Notarii nostri et mandato eius scripta a Bononato2526, Anno
Dominice Incarnationis .M.º.CC.º terciodecimo.
Signum Petri Dei gratia Regis Aragonum et Comitis Barchinone.
Signum Raymundi de Montecatano. Signum Guillelmi de Cervaria. Signum
Raymundi, filii eius. Signum Guillelmi Raymundi seneschalchi.
2522
Ilerde, b.
2523
Ilerde, b.
2524
Pontem Ilerde, b.
2525
Iaccenses, b.
2526
Bononato, b.
1540
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
2527
Solsone, b.
2528
Aznava, b.
2529
bovaticis, monetaticis, succursibus et compensis, interlineado.
1541
Martín Alvira Cabrer
tem nostram supradictorum omnium et singulorum, et si qua alia ibi habemus vel
accipimus aut habere vel accipere debemus / aliquo modo, aliquo iure vel aliqua
ratione, tu prefate Petre de Sala et omnes successores tui in perpetuum habeatis
plenarie, teneatis potenter et iure hereditario possideatis integre et sine omni
diminutione in pace per vestrum alo/dium proprium, franchum, quietum, libe-
rum et inmune, ad dandum, vendendum, impignorandum, legandum, conmutan-
dum et aliis quibuslibet modis alienandum et ad omnes alias vestras vestrorumque
voluntates inde libere faciendas, sine obstaculo, vinculo et con/tradiccione cuiusli-
bet persone, sicut melius, plenius et utilius dici, intelligi, scribi, vel excogitari
potest, ad vestram utilitatem, et ad vestrum bonum, sanum et utilem intellectum
per secula sempiterna. Nos vero et nostris de hiis omnibus supradictis erimus tibi /
et tuis auctores et defensores contra omnes personas in iure et extra ius, bona fide,
per secula cuncta. Damus etiam et concedimus tibi et tuis in perpetuum castlanum
dicti castri et ville de Velosello et totum ius et seniorivum quod in ipso / castlano
eiusque successoribus habemus vel habere debemus, ut tibi et tuis semper tanquam
nobis et nostris in omnibus et per omnia teneantur. Datum Ylerde, .V. kalendas
Junii, per manum Ferrarii Notarii nostri et mandato eius scripta a Bo/nonato,
Anno Dominice Incarnationis .M.º.CC.º. Terciodecimo. /
Signum [signo] Petri Dei gratia Regis Aragonensis et Comitis Barchinonensis.
[1.ª Col.] Testes huius rei sunt: Dompnus Nuno Sancii. Petrus Pardi.
[2.ª Col.] Raimundus de Montecatano. Guillemus de Cervaria. Guillemus Rai-
mundi senescalcus.
[3.ª Col.] Hugo de Turre rubea. Raimundus de Cervaria. Raymundus Gauce-
randi de Pinos.
[4.ª Col.] Poncius de Castellone. Petrus Balbi. Petrus Raimundi Çavaçequia.
Ego Ferrarius, domini Regis [notarius]2530, hoc scribi feci mandato ipsius loco,
die et anno prescriptis2531.
Signum [signo] Bononati, qui mandato Ferrarii notarii domini Regis hoc scrip-
sit cum litteris suprapositis in linea quint ubi dicitur bovaticis, monetaticis, succursibus
et compensis, loco, die et anno prefixis.
2530
Nota de IBARRA: «(falta notarius)».
2531
Autógrafo.
1542
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1543
Martín Alvira Cabrer
2532
Assallitus de Gudall, comes de Luna, b.
1544
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
vos offensi et ita vos puniri faceremus ac si nobis / essetis inobedientes, contrarii et
rebelles. Datum Ilerde, kalendas junii Anno Dominice Incarnationis .M.º.CC.º. ter-
ciodecimo2533.
2533
Nota de IBARRA: «Letra de Bononato? Sello menor pendiente de tiras de pergamino».
1545
Martín Alvira Cabrer
liu con sus términos, señoríos y habitantes, todo el trigo que percibe en Castellot -a cambio de
la protección del lugar-, lo que le satisfacen los habitantes del castillo de Corbella y del molino
real de Vilagrassa y tres cahíces de cebada.
A. ACA, Cancillería, Pergs. Pedro I, n.º 425.
B. Traslado de 1817 de A, MIRET Y VIVES, Traslado, fols. 416v-417v.
C. Copia s. XVIII, RAH, «Varios de Privilegios, Bulas y Escrituras del Reino de
Aragón y de Cataluña», C-28, fols. 436r-438r.
D. Transcr. de A, IBARRA, Estudio, II, n.º CXCIX.
Reg.: MIRET, «Itinerario», IV, pp. 32-33 (data 1212). IBARRA, Estudio, I, n.º 463
(de A).
Cit.: ES, XLVII (1850), pp. 18-19. IBARRA, «Nuevas aportaciones», p. 70. LLADO-
NOSA, Història de Lleida, I (1991), p. 297. CATALÀ, «Comentaria marginal (Segrià)»,
Els castells catalans, VI-1, pp. 912 y 921. BISSON, FA, I, p. 212. ROSADO y LÓPEZ PAYER,
La batalla de las Navas de Tolosa, p. 105 (data 1212). ALVIRA, «Les chemins des armé-
es», n. 35.
(A) In Christi nomine. Sit notum cunctis quod nos Petrus, Dei gratia Rex Ara-
gonum et Comitis Barchinone, attendentes non esse dubium, quin sit credentium
mater Ecclesia, que nos Christo parit per lavacrum / regenerationis et renovationis
Spiritus Sancti et que nos lactat scripturam uberibus et reficit pane vite et intellec-
tus, attendentes etiam honorificenciam huius matris consistere precipue in devo-
tione et gratuita / beneficiorum exhibitione, idcirco tantam matrem cupientes cor-
de et opere honorare, ad honorem ipsius et ob remedium et salutem anime nostre
et parentum nostrorum, corde bono et animo volenti, per nos et omnes successo-
res / nostros damus et concedimus et in perpetuum asignamus Domino Deo et
Capelle castri nostri de Ylerda, constitute ad honorem Dei et Sancti Petri principis
apostolorum eis, castellum de Monte olivo cum hominibus et feminis qui / ibi sunt
vel erunt unquam, et cum omnibus terminis et pertinenciis suis que ad predictum
castrum pertinent et pertinere debent ullo modo, et cum toto seniorivo et dominio
quod in predicto castro habemus vel habere debemus aliquo modo, et cum trecen-
tis morabetinis de quibus redimimus a Petro de Sala et Bernardo Maleti dictum
castrum de Monte olivo, qui morabetini dentur fideliter in honorem ad opus iam-
dicte Capelle quandocumque ab Arnaldo de Monte olivo fu/erint persoluti.
Damus preterea eidem Capelle nostre totum bladum quod accepimus et accipere
debemus in Castellotis pro custodia sive protectionem hominium ipsius loco, quod
nobis dare tenemur cum bona carta nobis inde ab eis / facta, et bladum etiam
totum quod accipimus similiter pro custodia hominium de Castri de Corbella, et
molendinum nostrum quod habemus in Villagrassa, nuncupatum molendinum de
Sero, cum omnibus que in molendino illo habe/mus et habere debemus ullo
modo, et tre etiam kaficios frumenti et tres kaficios ordei quos ad mensuram Ripe-
curcie homines de Segarra, que est in Ripacurcia prope Tolba, donant nobis singu-
lis annis pro defensione sua. / Hec autem omnia dicta capella nostra et capellani
omnes qui ibi fuerint instituti habeant et teneant et possideant et expletent integre
et plenarie ac potenter franche et libere et quiete et sine omni execcione / regali
et vicinali et servicio seculari per secula cuncta, que neque nos neque aliquis suc-
cessorum nostrorum neque aliquis pro nobis unquam in predicto castro de Monte
olivo vel in hiis que dicte Capelle assignamus et assigna/ta sunt in futurum possu-
mus exigere aliquo casu, aliqua occasione, aliqua ratione vel necesitate aut modo.
Hanc vero capellanis cum hiis omnibus sibi assignatis et aliis omnibus que ad eam
pertinent aut in posterum per/tinebunt damus et assignamus dilecto nostro Petro
1546
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
de Tudinano canonico ylerdensi, et post eum nepoti eius Petro ut uterque eam
cum omnibus in illam pertinentibus teneant et possideant integre et sine omni
questione / in pace, quamdiu utrique fuerit vita comes, tali modo quod in capella
predicta divina omnia celebrent omni tempore vite sue. Datum Ylerde, / per
manum Ferrarii notarii nostri et mandato nostro et ipsius scripta a Berengario de
Parietibus, kalendas iunii anno Dominice Incarnationis M.º.CC.º. terciodecimo.
Signum [signo] Petri Dei gratia Regis Aragonensis et Comitis Barchinonensis.
Testes huius rei sunt:
[1.ª Col.] Nunus Sancii. Assalitus de Gudal.
[2.ª Col.] Gomez de Luna. Guillelmus de Alcalano. Garssias Pardi.
[3.ª Col.] Raimundus de Montecatano. Guillelmus Raimundi senescalcus. Rai-
mundus Gaucerandi.
[4.ª Col.] Poncius de Castilione. Petrus Balbi. Petrus de Sala.
Ego Ferrarius, notarius domini Regis, hoc scribi feci mandato ipsius loco, die et
anno prefixis2534.
2534
Nota de IBARRA: «Suscripción notarial de letra de Ferrer, lo demás de Berenguer».
2535
Véase «Documentos», n.º 1299.
1547
Martín Alvira Cabrer
«Per lo molt illustre senyor Rey en Pere de Aragó, de alta recordatió, del qual
era la vall de Ribes, fou fet arrendament e venda a·n Ramon de Ribes (precesor
de) Francesch de Ribes, de les rendes, explets, eximens e proveniments de la dita
vall per preu quiscun any de mil sous barcs., pagadors quiscun any [...]apar ab car-
ta feta tertio idus junii anno domini millesimo ducentessimo […]»
2536
«El encabezamiento de esta copia dice así: Hoc est exemplum factum pridie idus januarii
anno Domini ab Incarnatione millesimo trecentesimo duodecimo, sumptum fideliter a quodam instrumento
bulla plumbea in filis sericeis appensis bullato, quod prima facie dignoscitur esse publicum, in cuius qui-
dem bulle parte una patefiebat quedam imago regie magestatis, in capite diadema, in manu vero pomum
sinistra, cum quadam crucem super ipsum pomum posita, ac in dextera quendam florem sive ramum
tenentis ac ampliatis brachiis pro tribunali sedentis, cum litteris in eadem partis circumscriptis que prout
sequitur legebantur: [Signo] P[etri] Dei gratia regis Aragonum, comitis Barchinone, domini Montispessu-
lani; in altera quoque parte dicte bulle erat quedam ymago cuiusdam muniti militis in quodam equo
munito equitatis, cum pendentem lanceam in manu et galeam sive capellum ferreum cum quibusdam ben-
nis retrojectis ni capite ad sinistrumque latus clipeum comportantis, littere autem in dicta parte circums-
cripte erant hec: P[etri] Dei gratia regis Aragonum, comitis Barchinone, domini Montispessulani. Tenor
autem dicti instrumenti per omnia dignoscitur esse talis», VALLS, Privilegis, n.º VIII, p. 408, n. 1.
1548
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
ro unquam non exigemus nec exigi faciemus aut permittemus aliquo modo; Eccle-
siam vestram tamen hiis et aliis possessionibus suis in bonis consuetudinibus et sta-
tu libero et quieto et immunitate perpetuo conservantes inviolabiliter et tenentes
per secula cuncta. Datum Ilerde, pridie idus junii, per manum Ferrarii notarii nos-
tri, anno Dominice Incarnationis millesimo ducentesimo tertiodecimo.
Signum [signo] Petri Dei gratia regis Aragonum et comitis Barchinone.
Testes huius rei sunt: Raimundus de Montecatheno. Guillelmus Raimundi senes-
calcus. Berengarius de Podioviridi. Guillelmus de Podioviridi. Raimundus de Ripellis.
Gombaldus de Ripellis. Berengarius de Petramola. Berengarius de Perexenz.
Ego Ferrarius, notarius domini regis, hoc scribi feci mandato ipsius loco, die et
anno prefixis.
2537
Nota 1 de BOFARULL: «Por Ilerde» (p. 53).
1549
Martín Alvira Cabrer
1550
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
2538
Nota de IBARRA: «Es copia».
1551
Martín Alvira Cabrer
2539
El asedio de Puègcèlsi/Puycelsi se data, según PVC, en el mes de junio y antes de la
investidura de Amaury de Montfort, que tuvo lugar en Castelnaudary el día 24. El problema
es que el senescal Guillem Ramon de Montcada figura en la documentación real hasta el día
18 de junio (en Lleida), desapareciendo después hasta el 21 de agosto (en Huesca). Los siete
días que hay entre el 18 y el 24 de junio no dejan de parecer un tiempo demasiado breve
para que el senescal se trasladara de Lleida a Tolosa y, de aquí, a Puycelsi, donde supuesta-
mente combatió a las tropas cruzadas.
1552
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
2540
d.
2541
«El document acaba amb una línia de guions, i sembla incomplet. No inclou ni l’any
ni les signatures», d (n. 3).
1553
Martín Alvira Cabrer
(c) […] Adhuc petimus a vobis ut laboretis ad faciendam pacem inter regem
Arragonie et Simonem de Monte Forti, quia pacem illam multum scimus necessa-
riam ad negocium Domini de hereticis Albigensibus promovendum […]
1554
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
2542
a.
2543
a.
2544
a.
2545
[sanius], a..
1555
Martín Alvira Cabrer
2546
Domini et incarnationis, a.
2547
a.
2548
«La cláusula Actum aparentemente añadida», a.
2549
«Signo y suscripción posiblemente autógrafos», a.
1556
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1557
Martín Alvira Cabrer
1558
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
et omni alii auxilio, hoc laudo et firmo. .XIIII. kalendas octobris Anno Domini /
millesimo CC.ºXV.º2550. /
S[signo]num Petri Balb[i]. Signum [signo] B. Vacce. Ego Ferrarius, notarius
domini Regis, testis suscribo2551. Qui huis rei sunt testes, manda/to Domini Guillel-
mi de Cervaria et [signo]Raimundi filii eius: S[signo]num Berengarii de Cervaria,
filii Arnaldi de Cervaria. S[signo]num Raimundi de Belestar, filii / quondam Petri
de Belestar, testes firmamenta de Folcho prefato eius mandato. /
Sig[signo]num Raimundi Iterii, qui hoc scripsit quo supra.
2550
Esta data parece de la misma mano, pero por su situación en el doc. podría haber
sido añadida después.
2551
Autógrafo.
1559
Martín Alvira Cabrer
2552
Un necrologio data la muerte de Pierre de Cissey, uno de los caballeros cruzados
defensores de Pujol, el 20 de julio.
1560
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
2553
«Documentos», n.º 1507.
2554
«Documentos», n.º 1507.
1561
Martín Alvira Cabrer
a la decisión papal de reactivar la cruzada contra los herejes y sus cómplices, rogándole que
obedezca las órdenes del Papa.
Carta de Mascaró, «Documentos», n.º 1595.
PVC, «Testimonios», n.º 178, § 445.
Cit.: HGL, 3.ª ed. VI, pp. 420-421. R OQUEBERT , L’Épopée Cathare, I, p. 693.
ALVIRA, El Jueves de Muret, p. 218.
1562
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
a nobis vel nostris inde / integre persolutum. De hoc autem toto attendendo firmi-
ter et complendo recipimus vos in Dei fide et nostra legalitate. Datum Fariççe, .VII.
kalendas Agusti Era .M.ªCC.ªL.ª Prima.
Signum [signo] Petri Dei gratia Regis Aragonensis et Comitis Barchinonensis.
[1.ª Col.] Testes huius rei sunt: Eximinus Cornelii. Michael de Lusia.
[2.ª Col.] Petrus Lupi de Sadava. Petrus Eneguez. Martinus Gil de Lehori.
[3.ª Col.] Eximinus Lupi de Artasona. Magister Martinus, medicus domini
Regis. Eleazarius, Repositarius Aragonum.
Signum [signo] Bononati, qui mandato domini Regis pro Ferrario notario suo
hoc scripsit loco, die et era prefixis2555.
2555
Nota de IBARRA: «Letra de Bononato todo el doc.».
1563
Martín Alvira Cabrer
2556
Preceden las fórmulas del traslado: Noverint universis quod nos Ja[cobus], Dei gratia et
cetera, visa quadam Carta cuiusdam privilegii per illustrem dominum Petrum / olim Regem
Aragonum ac Comitem Barchinone, dompne Otzende olim priorisse monasterii [escrito entre
líneas] de Sexena et domui ac Conventui / eiusdem Monasterii concesso a predicti domini
Regis, Bulla plumbea roborata cuius tenor est:
1564
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
li. Ita quod vobis vel seniori aut maioridomus vel alicui aliquam personam non
faciant nec facere teneantur nunquam aliquod predictorum serviciorum aut qua-
cumque aliud ullo modo nisi cum vobis et domui ac conventui sui de Sexena. Man-
damus ergo, precipientes firmiter et districte, quod aliquis baiulus vel vicarius aut
justiciis sive zalmedina vel senior aut maiodomus vel repositarius aut saio vel peyta-
rius sive quilibet alius homo nostro vel alienus non possit nec audeat unquam ab
illis qui in sepedicto capite manso manserint aut [de] rebus eorum aliquibus exige-
re vel accipere hac predicta vel horum aliquid a quibus eos proprio emfranchimus,
aut distringere aut compellere in propriis vel nolius ad ea vel eorum aliquid dan-
dum vel faciendum aliquo modo aliquo casu, aliqua occasione, aliqua causa vel ali-
qua racione. Item statuimus firmiter et mandamus quod christiani sive adenantati
Oscensis non possint nec audeant unquam super habitantes vel habitaturos in dic-
to capite manso vel super res et possessiones quaslibet eorumdem vel familie sue
imponere aliquod comuni vel aliquod novum stabilimentum vel consuetudinem
ullo modo nec ipsi habitantis nec habitaturi teneantur unquam observare vel tene-
re comuni aut stabilimentam vel consuetudinem, si qua forte facta fuerint a vicariis
vel juratis aut adenantatis Civitatis Oscensis. Quicumque autem contra hanc cartam
venire in aliquo attemptarverit, iram Dei omnipotentis ac sue genitricis incurrerat,
et cum Datan et Abiron in inferno permaneat inferiori, et penam mille aureorum,
excepta ira nostra, dampno illato prius restituto, in duplum se noverit sine aliquo
remedio incursurum. Datum Osce, .XVIII.º. kalendas septembris Era M.ªCC.ªL.ª
prima.
Signum [signo] Petri Dei gratia Regis Aragonum et Comitis Barchinone.
Testes huius rei sunt: Dompnus Garsias, episcopus Oscensis. Dompnus
R[aimundus], episcopus Cesarauguste. Dompnus Garcias, episcopus Tirasone. Exi-
minus Cornelii. Michael de Lusia. Azcenarius Pardi. Atto de Foces. Eximinus de
Ayvar. Arnaldus Palazini. Arnaldus de Alascuno. Petrus de Ahonesio. Rodericus de
Lizana. G[uillelmus] de Podio. Matalonus de Frescano. Johannis Pictavinus, meri-
nus Oscensis.
Signum [signo] Bononati, qui mandato domini Regis pro Fferrario notario suo
hoc scripsit loco, die et era prefixis2557.
2557
Siguen las fórmulas del traslado.
1565
Martín Alvira Cabrer
1566
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Set tandem, cum nec voluntati Dei nec venti quantitati possumus contra ire
oportet nos in instanti yheme, nobis et invitis, in Anglie morari; et modis omnibus,
per Dei gratiam, proposuimus in novitate tempiris futuri, cum ad presens non pos-
sumus ad vos venire in auxilium et succursum vestri et aliorum fidelium nostrorum
et defensionem terre vestre. Et premittimus ad vos dilectos et fideles nostros
G[uillelmum] de Nevill camerarium nostrum et Phillippum de Albiniaco, per quos
vobis mittimus de pecunia nostra, cum plus inde processu temporis mittemus, quia
vobis nec possumus nec debemus deficere.
Et vos rogamus quatinus ad talem locum accedatis ubi predicti fideles nostri
vobiscum possint colloquium habere; quedam enim secreta verba vobis per eos
mandamus, que litteris commendare nolumus; et vos fidele me habeatis hiis que
vobis dicent ex parte nostra ad fidem, commodum et honorem vestrum.
Negotiis vero et agendis nostris fideliter et viriliter, sicut hactenus nostri gratia
fecistis, semper de bono in melius intendatis; et voluntatem vestram in omnibus, et
statum vestrum nobis crebro significetis.
Teste meipso, apud Luteg’ decimo septimo die Augusti.
2558
VINCENT observa que la alusión a Inocencio III es «a naïve or a mendacious sugges-
tion this, despite the fact between May and July 1213 John had made his own peace with
Rome» («England and the Albigensian Crusade», p. 74).
1567
Martín Alvira Cabrer
2559
Agradezco a Damian J. Smith el haberme facilitado copia de esta fuente.
1568
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1569
Martín Alvira Cabrer
Ego Berengarius de Ulzina, notarius domini Regis [h]oc scribi feci mandato
ipsius loco et anno prefixis.
(B) In Christi nomine. Sit notum cunctis quod Nos Petrus, Dei gratia Rex Ara-
gonum et Comes Barchinone, profitemur et in veritate recognoscimus per nos et
omnes successores nostros cum hac presenti publica scriptura perpetuo valitura
vobis Raimundo venerabili Archiepiscopo et Raimundo preposito Terraconensi et
successoribus vestris et Ecclesie vestre in perpetuum quod non habemus nec debe-
2560
MORERA menciona dos docs.: uno de 22 de agosto y otro de 11 septiembre, fecha
esta última que podría derivar de la confusión con la data de las 11 calendas de septiembre
que figura en el doc. En el AHT no consta ningun doc. de fecha 11 de septiembre.
2561
Según MORERA, los docs. de 22 de agosto y 11 de septiembre «inducen á creer con
fundamento que [Pedro el Católico] había recibido recursos de la citada Iglesia, si no en
hombres, por lo menos, en dinero, para los gastos de la empresa en el territorio invadido por
los cruzados; y es preciso hacer hincapié en dicha circunstancia para justificar que no existía
por parte de la Mitra la más remota sospecha de que el monarca tratara de prestar ayuda á los
herejes, ni tenía relación alguna con ellos, sino que su acción se limitaba á que so color de la
herejía, no se le despojase de los dominios ultrapirenaicos de que era señor supremo» (Tarra-
gona Cristiana, I, p. 549).
2562
En H, I y J falta el primer testigo de las columnas segunda, tercera y cuarta, esto es,
Ramon de Ribelles, Jimeno Cornel y Ato de Foces, pero parece tratarse del mismo doc.
1570
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
mus habere vel facere aut exigere in Civitate Terracone vel in campo sive in toto
territorio eius aliquam questiam, toltam, forciam aut aliquam aliam exactionem
sive demandam, aliquo modo, aliqua causa, aliqua occasione, aliqua necessitate
vel aliqua ratione. Et si forte ibi habemus vel habere debemus aut possumus ali-
quam questiam, toltam, forciam, exactionem sive demandam, eas omnes vobis et
successoribus vestris et Ecclesie vestre, ob remedium et salutem anime nostre et
parentum nostrorum, gratis et voluntarie remitimus, in perpetuum evacuamus,
concedimus et donamus, statuentes et precipientes firmiter in perpetuum quod
nos vel successores nostri vel aliquis pro nobis aut nomine nostro non exigamus
nec faciamus nec exigere nec facere nec habere possimus unquam in locis predic-
tis hec predicta vel horum aliquid, nec etiam habitatores predictorum locorum
aut aliquem eorum ad hec vel horum aliquid dandum vel solvendum compelle-
mus seu distringemus aut compelli vel distringi faciemus aliquo modo, aliquo
casu, aliqua necessitate, aliqua ocasione vel aliqua ratione. Ad hec laudamus, con-
cedimus et confirmamus vobis et Ecclesie vestre in perpetuum omnia instrumenta
et privilegia que habetis a nostris antecessoribus et a nobis, ipsis decernentes ac
firmiter statuentes ea omnia et singula hunc et semper obtinere robur perpetue
firmitatis. Datum Osce, .XI. kalendas Septembris, per manum Fferrarii notarii
nostri et mandato eius scripta a Bononato, Anno Dominice Incarnationis
M.º.CC.º. Terciodecimo.
Signum [signo] Petri Dei gratia Regis Aragonum et Comitis Barchinone.
[1.ª Col.] Testes huius rei sunt: Raimundus de Montecatano. Guillelmus Rai-
mundi Senescalcus.
[2.ª Col.] Raimundus de Ripellis. Berengarius de Cervaria. Berengarius de Petra
mola2563.
[3.ª Col.] Eximinus Cornelii. Michael de Lusia2564. Azcenarius2565 Pardi.
[4.ª Col.] Atto de Fozes2566. Arnaldus Palacini2567. Arnaldus de Alascuno.
Sig[signo]num Berengarii de Olzina, notarii domini Regis.
Ego Ferrarius, notarius domini Regis, hoc scribi feci mandato ipsius loco, die et
anno prefixis.
2563
Peramola, H.
2564
Lucia, H.
2565
Assenarius, H.
2566
Fozces, D.
2567
Palcini, H.
1571
Martín Alvira Cabrer
1572
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
2568
Es probable que se trate del mismo texto de «Documentos», n.º 1554, pero la data,
algunas variantes y la presencia de cuatro testigos distintos nos hacen diferenciarlo.
1573
Martín Alvira Cabrer
integre et sine diminutione aliqua retineritis, salvis tamen atque retentis omnibus
hiis que in vestris et Ecclesie vestre instrumentis et privilegiis continentur. De hoc
autem toto atendendo firmiter et complendo recipimus vos et successores vestros
per nos et successores nostros in Dei fide et legalitate nostra, et insuper damus in
vobis juratorem dilectum nostrum Guillelmum Raymundi Senescalcum, cui man-
damus jurare super animam nostram, tactis corporaliter sacrosanctis quatuor Evan-
geliis, quod hec omnia supradicta vobis et successoribus vestris et Ecclesie vestre
attendantur et compleantur a nobis et successoribus nostris, bona fide et sine ali-
quo ingenio et enganno.
Et ego Guillelmus Raymundi Senescalcus, mandato Domini Regis, juro super
animam eius, tactis corporaliter sacrosanctis [quatuor] Dei Evangeliis coram me
positis, quod hec omnia, ut superius sunt expressa, attendantur et compleantur ab
eo et successoribus suis vobis et successoribus vestris et Ecclesie vestre bona fide et
sine aliquo ingenio et enganno, [ut] melius et plenius dici vel intelligi potest, ad
vestrum et Ecclesie vestre profectum.
Datum Osce, .X. calendas septembris, per manum Ferrarii notarii nostri et
mandato eius scripta a Bononato, anno Dominice Incarnationis M.CC.XIII.
[Signo] Petri Dei gratia Regis Aragonum et Comitis Barchinone. [Signo] Guillel-
mi Raymundi Senescalci.
Testes huius rei sunt: Berengarius de Cervaria. Eximinus Cornelii. Atto de Foz-
ces. Raymundus de Montecatano. Berengarius de Prexeni. Michael de Lucia.
Arnaldus de Alascone. Raymundus de Ripellis. Bernardus de Peramola. Azenarius
Pardi. Arnaldus Palacini.
Ego Ferrarius, notarius domini regis, hoc scribi feci mandato ipsius loco, die et
anno prefixis.
1574
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
tes nobis et nostris de predicto castro quicquid / inde facere vos vel vestri debent
aut tenentur ullo modo Comiti Urgellensi, sicut per instrumenta Comitum et gene-
ris vestri hinc inde monstrari / potuerit.
Et ego Guillelmo de Calasanç, bono animo et spontanea voluntate, per me et
meos recipio a vobis domino meo Petro Rege Aragonum castrum / predictum sub
predicta forma et promito, sub homagio manuum et oris quod vobis corporaliter
facio, quod de predicto castro ero vobis et vestris fi/delis et omnia supradicta tene-
bo et observabo atque complebo bona fide et sine aliquo ingenio, sicut superius
continetur. Datum Osce, .X.º. kalendas septembris, per manum Ferrarii notarii
nostri, Anno Dominice Incarnationis .M.º.CC.º. terciodecimo.
Signum [signo] Petri Dei gratia Regis Aragonum et Comitis Barchinone.
S[signo]num Guillelmi de Calasanç, qui hoc laudo et firmo et a testibus firmari
rogo.
[1.ª Col.] Testes huius rei sunt: R[aimundus] Cesarauguste episcopus. B[ernar-
dus] de Castellaçolo. Eximinus Cornelii.
[2.ª Col.] Michael de Lusia. Eximinus de Aivario. Martinus Enneci. Martinus
Lupi de Novar.
[3.ª Col.] P[etrus] Lupi de Sadava. P[etrus] Pomar. Ferrandus de Larat. R. de
Vinozar.
[4.ª Col.] P[etrus], iusticia Tirasone. D[ominicus] Petri, iusticia Calataiub. Johan-
nis de Oscha. P[etrus] Monnoç, repositarius Aragonum.
Ego Ferrarius, notarius domini Regis, qui hoc scripsi feci mandato ipsius loco,
die et anno prefixis2569.
2569
Nota de IBARRA: «Suscripción notarial de letra de Ferrer, lo demás de otra letra. Car-
ta partida por ABC.DEF.GHI. parte superior de las letras corte ondulado».
2570
El 29 de agosto falleció el arzobispo Berenguer de Narbona, tío del rey Pedro el
Católico, «Testimonios», n.º 212 y 213.
2571
...y parece que estaba en Lascuarre a veynte y cinco del mes de agosto del mismo año que fué
poco antes de la batalla...
1575
Martín Alvira Cabrer
Pere el Catòlic, p. 207. ROQUEBERT, L’Épopée Cathare, I, pp. 695 y 700. IGLESIAS, Histo-
ria del condado de Ribagorza, p. 228. ALVIRA, El Jueves de Muret, p. 219. SMITH, Innocent
III, p. 136. ALVIRA, «Les chemins des armées», n. 43.
Donatio bastite nove de Cabafariz.
In Christi nomine. Sit notum cunctis quod nos Petrus, Dei gratia rex Aragonum
et comes Barchinone, ob remedium et salutem anime nostre et parentum nostro-
rum, per nos et omnes successores nostros damus et cum hac presenti carta perpe-
tuo duratura concedimus et laudamus domino Deo et eius gloriose genitricis sem-
per virginis Marie et ponti de Monte sono et vobis universsis fratribus eiusdem pre-
sentibus et futuris, illam bastitam novam quam nos fecimus fieri apud Cabafariz,
cum rupe in qua sita est et cum tota etiam rupe que est ante domum sicut vadit
usque ad caminum de Helis, et cum toto opere quod ibi factum est et faciendum.
Predictam itaque bastitam et rupem, sicut superius continetur, vos et omnes succes-
sores vestri habeatis et semper libere teneatis potenter, expletetis et possideatis
iure hereditario ad omnem inde voluntatem vestram perpetuo faciendam, salva
tamen fidelitate nostra et successores nostrorum. Datum Laschuarre, .VIII. kalen-
das Septembris Anno Domini .M.CC.XIII.
Signum Petri Dei gratia regis Aragonum et comitis Barchinone.
Testes huius rey sunt: Sancius de Antilone. Blascus de Alagone. Rodericus de
Lizana. Guillelmus de Claris vallibus. Guillelmus de Alcalano. Raymundus de Cas-
tro veteri. Raymundus de Casserris. Berengarius de Petra mola.
Signum Berengarii de Parietibus, qui mandato domini regis hoc scribi fecit
loco, die et anno prefixis.
2572
Una detallada descripción de la probable ruta seguida por el ejército real a través de
los Pirineos en ONA GONZÁLEZ, J. L. y VIDALLER TRICAS, R., Camino histórico de Roda de Isábena a
Saint Bertrand de Comminges (tramo Sahún-Frontera francesa) / Chemin historique entre Roda de Isábe-
na et Saint Bertrand de Comminges (tronçon Sahún-Frontière française), Zaragoza, Diputación Gene-
ral de Aragón, Departamento de Agricultura y Medio Ambiente, «Espacios Naturales Protegi-
dos/«Espaces Naturels Protegés», 1999. Véase también el estudio de CALASTRENC, C., «Le che-
min transpyrénéen entre St Bernard de Comminges (31) et Roda de Isabena (Aragon): ses
utilisations, ses utilisateurs et ses évolutions», Montaillou, mémoire pyrénéenne. Actes du Deuxième
Colloque International historique et archéologique de Montaillou (Montaillou, 4, 5 et 6 août 2004),
inédito.
1576
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1577
Martín Alvira Cabrer
2573
Sobrescrito sobre la línea.
2574
Los testigos y el tema de este doc. sugieren que se redactó en Tortosa, lo que pon-
dría en cuestión la presencia de Ramon de Montcada en el ejército de Muret. En el mejor de
los casos, formaría parte de las tropas comandadas por Nuño Sánchez y su hermano Guillem
Ramon que llegaron tarde a la batalla.
1578
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
(B) […] Actum est hoc kalendas Septembris anno Dominice Incarnationis
.M.º.CC.º.XIII.º.
Sig[signo]num Raymundi de Montecatano, qui hoc laudo firmo et a testibus
fir/mari rogo.
Sig[signo]num Bernardi de Savassona. Sig[signo]num Guillelmi de Olivella.
Sig[signo]num Raymundi de Cintille.
Sig[signo]num Bernardi de Godal. Sig[signo]num Berengarii d’Aytona
Ego Bernardus Tolsani hoc scripsi et hoc [signo] feci die et anno quo supra2575.
2575
Siguen las firmas del traslado.
2576
Agradezco a D. Isidoro Miguel, canónigo archivero de la basílica del Pilar de Zarago-
za, su amable ayuda en la consulta de estos docs. y a Laurent Macé en la localización del topó-
nimo. La profesora Rosa Gutiérrez, Departamento de Paleografía de la Universidad de Zara-
goza, y D. Ricardo Borao Nasarre, antiguo párroco de Calatorao y colaborador del Archivo
Diocesano de Zaragoza, preparan una edición de los docs. relativos a Calatorao que se publi-
cará en la revista Aragonia Sacra.
2577
Hay documentado un castrum de Boniol cerca de Camarena, en Teruel (S ÁNCHEZ
CASABÓN, Alfonso II, n.º 617).
1579
Martín Alvira Cabrer
A. Original con restos del lazo del sello, ACPZ, arm. 3, caj. 1, lig. 1, n.º 1.
B. Copia coetánea, ACPZ, arm. 3, caj. 1, lig. 1, n.º 1.
C. Copia coetánea sin data, ACPZ, arm. 3, caj. 1, lig. 1, n.º 1.
D. Copia coetánea, ACPZ, arm. 3, caj. 1, lig. 1, n.º 1.
E. Copia s. XIX de D, AHPZ, Juzgados del Pilar, Expediente año 1840.
a. Trad. de D, La vida de los habitantes de Calatorao a lo largo de la historia, «Cua-
dernos de Barbacana», n.º 3, Zaragoza, Iniciativa Cultural Barbacana, 2000,
pp. 15-16.
b. Trad. de la confirmación, La vida de los habitantes de Calatorao, pp. 16-18.
Reg.: www.calatorao.net (Archivo histórico).
Cit.: Confirmación de la donación de Calatorao al Pilar por Doña Berenguela, hija de
Doña Urraca de Buñol, ACPZ, arm. 3, caj. 1, lig. 1, n.º 2. La vida de los habitantes de
Calatorao, pp. 9-18. ALVIRA, El Jueves de Muret, p. 456. SMITH, Innocent III, p. 136.
ALVIRA, «Les chemins des armées», n. 48.
(A) In Christi nomine. Sit notum cunctis quod nos Petrus, Dei gratia Rex Ara-
gonum et Comes Barchinone, ob remedium et salutem anime nostre necnon et
omnium parentum nostrorum, corde bono et animo volenti, per / nos et omnes
succesores nostros damus et cum hac presenti scriptura perpetuo valitura concedi-
mus et laudamus Domino Deo et eius gloriose genitrici et semper virgini Marie et
vobis Furtunio de Untinnena priori / Sancte Marie de Cesaraugusta et Conventui
eiusdem presentibus et futuris in perpetuum et nunc de presenti de nostro domi-
nio in vestrum tradimus juis dominium et potestatem Castrum et et Villam de Cala-
to/ral cum hominibus et feminis qui ibi sunt vel erunt unquam, christianis videli-
cet et saracenis et judeis, et cum omnibus terminis et pertinentiis suis heremis et
populatis, cum terris cultis et incultis, cum montibus et planis, ne/moribus, garricis
et carrascalibus, cum pratis, erbis, silvis, fustibus et fusta, cum aquis, cequiis, furnis,
molendinis, cum petris, rupibus, fontibus et rivis, cum piscationibus et venationi-
bus et inventionibus / sive trobis, et cum omnibus que ad dictum Castrum et
Villam pertinent et pertinere debent, et cum omnibus omnino aliis iuribus et
dominationibus que in dicto Castro et Villa habemus et habere debemus aliquo
iure, ali/quo modo, aliqua ratione vel causa, et nominatim cum omnibus Exaricis
illis quos de donatione nostra in eadem Villam de [?] Eleazarius, judeus noster,
habet, quos vobis nunc in presenti tradimus et donamus et cum Exariquo etiam
illo / quem Petrus de Navascos ibidem habet ex nostra similiter donationem post
mortem tamen dicti Petri de Navascos. Predictum itaque Castrum et Villam de
Calatorao, cum omnibus et singulis superius nominatis / et aliis omnibus ad idem
pertinentibus et debentibus pertinere ullo modo, vos et omnes successores vestri
habeatis et semper libere et teneatis potenter et iure hereditario possideatis et
expletetis vestram francham et / propriam ac liberam et immunem et perpetuam
hereditatem, ad dandum scilicet vendendum, impignorandum, commutandum et
alio quocumque modo volueritis, alienandum et ad omnes alias voluntates vestras
et vestrorum inde / perpetuo faciendas, sine omni nostro nostrorumque retentu et
contradictione, in pace, sicut melius et plenius dici et intelligi potest, ad vestrum et
omnium successorum vestrorum profectum, comodum et utilitatem per secula
cunc/ta. Sciendum quoque est et manifestum quod pro donatione ista de Catalo-
ral habuimus et recipimus iam Sex milia morabetinorum bonorum et iusti ponde-
ris ad domina Urracha de Boniol et Berengaria fi/lia eius, de quibus omnibus
sumus sufficienter paccati, renunciantes exceptioni non numerate peccunie. Data
in Exercitu iuxta Vallem caprariam, nonas Septembris, per manum Ferrarii Notarii
1580
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
2578
Luesia, D.
2579
Roda, D.
2580
Berenguer, D.
2581
Mengot, D.
2582
Signum [signo], D.
1581
Martín Alvira Cabrer
tis, de iis qui suscepto crucis signaculo proposuerunt contra hereticos in Provin-
ciam proficisci, necdum suum fuerunt exsecuti propositum, respondemus ut tales
ad assumendum itineris Hierosolymitani laborem sedulo inducantur, cum illum
majoris meriti esse constet; ad quod si forsam induci nequiverint, votum prosequi
compellantur emissum. […]
Datus Signie, V idus Septembris, Pontificatus nostri anno sexto decimo.
2583
El legado Arnau Amalric enfermó por el camino, Carta de Mascaró, «Documentos»,
n.º 1595.
1582
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
2584
«Seguido por et unum denarium, atravesado (líneas 3 y 4)», a.
2585
«Signo y suscripción posiblemente autógrafos», a.
1583
Martín Alvira Cabrer
Cit.: Carta de los Prelados, «Documentos», n.º 1594. Carta de Mascaró, «Documen-
tos», n.º 1595.
(A) F[ulco], Dei gracia Tolosane sedis minister humilis, universis capitulariis,
militibus, burgensibus et omni populo civitatis et suburbii Tolose, humiliari sub
potenti manu Dei. Scripsimus vobis, et litteras domini / Pape misimus vobis conti-
nentes erga vos, si bene propenditis, misericordiam copiosam, et non dedistis
nobis responsum. Nunc iterum vobis scribimus requirentes ex parte domini Pape,
ut et mandato eius obediatis et res/ponsum nobis reddere non diferatis.
1584
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
(a) Bernart Ganterius volens ire ad exercitum apud Murellum reúne tres ejecutores,
Pons Vidal, ganterius, Pèire Aimeric de la Dalbada y Pèire Ramon de Samatan, notarius,
quienes, junto a su hermana Bernarda, disponen limosnas sin especificar y otros dones por
valor de 100 chelines. Bernarda queda también a cargo de sus dos hijas menores, Anglica y
Bona, hasta su mayoría de edad y dispone el mantenimiento de la madre del testador, Rica,
de por vida, quien habeat omnia sua necessaria dum ipse Bernarda vixerit.
1585
Martín Alvira Cabrer
1586
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1587
Martín Alvira Cabrer
1588
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
2586
Véase Apéndice 10: Sepultura y Sepulcro.
1589
Martín Alvira Cabrer
2587
Es la misma fórmula empleada por el arzobispo Arnau Amalric en su carta sobre la
batalla de Las Navas de Tolosa, «Documentos», n.º 1370.
2588
Jueves, 12 septiembre.
1590
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
2589
Martes, 10 septiembre.
2590
Folquet, Arnaut, Raimon, Pèire de Lodeva, Raimon de Montpelhièr, Bertran y Gar-
cias.
2591
Pèire, Raimon y Berenguer.
2592
Véanse los «Documentos», n.º 1561, 1573 y 1574. No deja de sorprender la precisión
del relato.
2593
Miércoles, 11 septiembre.
2594
Bernart de Capulet, PVC, § 473.
1591
Martín Alvira Cabrer
sanos destinarunt, qui a rege tale habuerunt responsum: quod propter quatuor
ribaldos quos episcopi secum adduxerant petebant colloquium habere cum ipso
(et hoc dixit in derisum et contemptum signatorum); Tolosani vero predictis nun-
tiis reponderant quod in crastino super hoc responderent et hac de causa eos
usque in crastinum tenuerunt. [475] In crastino autem, id est die jovis, responde-
runt quod ipsi regi Aragonum erant confederati et nichil facerent nisi regis in
omnibus voluntatem: quod cum redeuntes mane ipsa die jovis nuncii retulissent,
episcopi ab abbates, discalciatis pedibus, ad regem ire proposuerunt. Et cum quen-
dam religiosum mitteret ad nunciandum regi adventum ipsorum in hunc modum,
patefactis januis, cum comes Montis Fortis ac crucesignati essent inermes, pro eo
quod episcopi et abbates de pace insimul loquebantur, hostes Dei superbe ac frau-
dulenter armati vicum subintrare cum impetu attemptarunt, sed per Dei gratiam a
suo fuerunt desiderio defraudati. [476] Quorum superbiam comes et crucesignati
videntes, cum sine periculo maximo et sine dampno ulterius differre non possent,
per cordis contricionem et oris confessionem, utpote veri cultores fidei christiane,
mundati salubriter a peccatis, armis suis se viriliter accinxerunt, venientesque ad
sepedictum Tolosanum episcopum, qui auctoritate domini archiepiscopi Narbo-
nensis, apostolice sedis legati, legationis officio fungebatur, exeundi licentiam con-
tra hostes fidei humiliter petierunt; qua, quia negotium in areto erat constitutum,
concessa, necessitatis articulo compellente, pro eo quod ipsam domum in qua epis-
copi morabantur ipsi hostes erectis jam machinis aliisque bellicis instrumentis festi-
nabant protervius inpugnare, ballistarum quarellis, jaculis atque lanceis emissis
hostiliter circumquaque, Christi milites, reverendi ligni Domini signaculo cum
insigniis pontificalibus consignati, in nomine sancte Trinitatis tribus aciebus dispo-
sitis, exierunt; hostes vero a contrario multas habentes acies et multum magnas, sua
jam muniti armis tentoria sunt egressi; quos, licet multos milites et populum mul-
tum nimis, clientes Christi, de Ipsius auxilio confidentes et, licet illorum respectu
paucissimi, magnam multitudinem non verentes, armati virtute ex alto, viriliter
sunt agressi. [477] Statim virtus Altissimi per manus sevorum Suorum hostes Suos
confregit et comminuit in momento: terga enim vertentes in fugam facti sunt tan-
quam pulvis ante faciem venti, et angelus Domini persequens eos erat; hii, turpiter
fugientes, turpi fuga mortis periculum evaserunt; alii, vitantes gladios, aque pericu-
lo perierunt; quamplures vero fuerunt in ore gladii devorati. [478] De illustri rege
Aragonum, qui cum interfectis occubuit, plurimum est dolendum quod princeps
tam potens et nobilis, qui, si vellet, posset et deberet Ecclesie sancte utilis multi
esse, nunc, Christi adjunctus hostibus, Christi amicos et sanctam ecclesiam impro-
be perturbabat. [479] Ceterum, cum victores a cede et persecutione hostium rever-
terentur cum victoria gloriosa, sepedictus episcopus Tolosanus, Tolosanorum stra-
gi et miserie caritative ac miserabiliter compatiens corde pio, eos qui de stragis resi-
duo adhuc infra sua tentoria morabantur salvare cupiens, ne perirent, ult saltem,
tantorum flagellorum verbere castigati et tantum periculum evadentes, converte-
rentur ad Dominum et viverent in fide catholica permansuri, missa eis per quen-
dam religiosum cuculla qua indutus erat, mandavit eis quod nunc demum arma
sua et suam deponerent feritatatem et inermes venirent ad ipsum, ut eos salvaret
de morte; qui, adhuc quoque in sua perseverantes malicia et se, qui jam victa erant,
vicisse Christi populum autumantes, non solum parere sui episcopi admonitioni-
bus contempserunt, verum etiam, ablata cuculla, ipsum nuntium austerius verbera-
runt; per quos Christi milicia recursum faciens, circa sua diffugientes tentoria inte-
remit. [480] Certus hostium interefectorum, tam nobilium quam aliorum, nume-
rus pre multitudine nullatenus sciri potest; de militibus autem Christi unus solus
tanto interemptus est in conflictu et paucissimi servientes. [481] Omnis igitur
populus christianus pro christianorum victoria mente pia et toto cordis affectu gra-
1592
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
tias agat Christo, qui per paucos fideles infidelium innumerabilem multitudinem
superavit et Ecclesiam Suam sanctam de Suis hostibus concessit feliciter triumpha-
re. Ipsi honor et gloria in secula seculorum, amen. [482] Nos Tolosanus, Nemau-
sensis, Uticensis, Lodovensis, Biterrensis, Agatensis et Convenarum episcopi et de
Claraco, Villa Magna et Sancti Tyberii abbates, qui mandato venerabilis et dilecti
patris Narbonensis archiepiscopi, apostolice sedis legati, veneramus et de pace ac
concordia tractare cum summa diligentia studioque maximo nitebamur, prescripta
omnia, sicut qui vidimus et audivimus, esse verissima in verbo Domini perhibemus,
consignantes ea nostrorum munimine sigillorum, utpote reservari digna in memo-
riam sempiternam. [483] Datum Murelli, in crastino victorie gloriose, scilicet sexta
feria infra octabas nativitatis beate Marie virginis, anno Domini .M.CC.XIII.»
2595
Arnaut, Raimon, Raimon de Montpelhièr, Pèire de Lodeva, Bertran, Folquet y Gar-
cias.
2596
Berenguer, Pèire y Raimon.
2597
Mascaró. Su presencia en Muret es atestigüada por PVC (§ 234) y por el poema Ver-
sus (v. 84).
2598
Jueves, 12 septiembre.
2599
Cartas de Inocencio III, «Documentos», n.º 1507, 1508, 1509 y 1510.
1593
Martín Alvira Cabrer
episcopus miserunt eas illustri regi Aragonensi cum propriis litteris suis per venera-
biles abbates Crassensem2600 et Caunenses2601 in vigilia beati Jacobi2602, rogantes et
supplicantes humiliter ac devote litteris propriis et predictis nunciis ut prefatus rex
adimpleret consilium et mandatum apostolicum, precipue in duobus, videlicet in
deserendis Tolosanis statim et faciendis treugis cum comite Monte Fortis secun-
dum tenorem apostolici mandati; et in crastino assumptionis beate Marie2603 redie-
runt predicti nuncii, reportantes responsionem cum litteris ipsius regis, in quibus
respondebat quod, tamquam verus filius Ecclesie Romane, consiliis et monitioni-
bus apostolicis semper obediret, addens quem alia verba que in rescripto continen-
tur2604. Que quo animo dixerit, claret et claruit ex post facto: cum enim miliciam et
gentem suam, quam post inhibitionem legatorum districtissimam2605 in auxilium
Tolosanorum longo tempore2606 dimiserat contra Ecclesiam Dei et christianitatem,
statim debuisset revocare et Tolosanos deserere ac firmas treugas facere cum comi-
te Montis Fortis secundum tenorem litterarum domini pape et precum ac exorta-
tionem predictorum virorum, non solum contempsit revocare suos et facere treu-
gas cum predicto comite (qui a principio usque ad diem belli nullum malum fece-
rat ipsi vel terre sue), immo, iterum collecto exercitu magno valde de terra sua et
aliis locis, intravit terram que per virtutem Dei signatorum auxilio de inimicis pacis
et fidei fuerat acquisita magnamque partem eius contra mandatum apostolicum
occupavit2607. Qua sibi jam subjugata, cum totum residuum ob ipsius securitatem et
auxilium per proditiones consuetas jam ad apostatandum penitus esset paratum,
congregatis insimil inimicis fidei et Ecclesie Dei, scilicet comitibus Tolosano (et
eius filio), Fuxensi, Convenarum et Tolosanorum exercitu magno valde cum aliis
sceleratis multis, feria tercia post nativitatem beate Virginis2608, Murelli castrum
obsedit, quod erat proprium comitis Montis Fortis et ad vicecomitatum2609 pertine-
bat ipsius.
Quo, audito, illustris Simon, comes Montis Fortis, cum suis paucis quos habebat
iter arripuit ad castrum dictum succurrendum pro posse suo cum Divino adjutorio,
ne milites ne homines suos amitteret inclusos, sicut multos alios amiserat per
ipsum regem et suos; nos vero omnes supradicti, tam episcopi quam abbates et pre-
positus Tolosanus, mandato venerabilis et dilecti patris nostri Narbonensis archie-
piscopi, qui, infirmitate gravi detentus, remanserat in via, propter sanctum nego-
cium Christi congregati eramus et cum dicto comite veniebamus in Christo unani-
2600
Guilhem.
2601
Guiraut.
2602
24 julio. «Documentos», n.º 1539.
2603
16 agosto. «Documentos», n.º 1545.
2604
Respuesta citada por PVC, § 445.
2605
Carta de Arnau Amalric (enero 1213), «Documentos», n.º 1447.
2606
Seis meses.
2607
En Gascuña, PVC, § 446.
2608
Martes, 10 septiembre.
2609
El vizcondado de Besièrs y Carcassona, que englobaba progresivamente las tierras
conquistadas por los cruzados.
1594
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
2610
Mandato de Inocencio III a Folquet de Tolosa, PVC, § 405.
2611
Véanse los «Documentos», n.º 1561, 1573 y 1574.
2612
«Documentos», n.º 1531. Cit. PVC, § 389.
2613
Bernart de Capulet, PVC, § 473.
2614
Miércoles, 11 septiembre.
1595
Martín Alvira Cabrer
bat habere cum ipso colloquium episcopus Tolosanus (et hoc dixit in contemptum
et opprobium comitis et suorum); Tolosani vero dictis nunciis responderunt se in
crastino super hoc consilium habituros et hac de causa eos usque in crastinum
tenuerunt.
In crastino autem, scilicet die jovis2615, nunciis responderunt quod ipsi erant con-
federati cum rege et nil facerent nisi regis in omnibus voluntantem. Quod cum sta-
tim mane ipsa die redeuntes nobis nuncii retulissent, nos sepedicti episcopi cum
abbatibus aliisque viris religiosis (qui ad hoc ipsum, scilicet ad supplicandum pro
pace, in tanto convenerant discrimine) cum omni humilitate exire parabamus ad
regem pedibus discalciatis. Et cum quendam religiosum premitteremus, ut ipsi regi
nostrum adventum in hunc modum nunciaret, patefactis jam januis dicti castri2616,
cum supradictus comes Montis Fortis et sui essent inermes, pro eo quod nos insimul
de pace loquebamur et ipse nobiscum quibuscumque modis poterat pro pace humi-
liter laborabat, hostes Dei superbe agentes ac fraudulenter armati vicum magno
cum impetu et insultu intraverunt et nos episcopos et abbates et alios viros religiosos
libentius aliis sagittabant cum exprobationibus infinitis et comminationibus obsce-
nis; sed, per Dei gratiam et virtutem repulsi, a suo fuerunt desiderio defraudati.
Quorum intolerabilem superbiam devotus comes et sui videntes, cum sine peri-
culo vite et dampno extremo ulterius differre non possent, per cordis contritionem
et oris confessionem, utpote veri cultores fidei christiane, mundati salubriter a pec-
catis, se armis suis viriliter accinxerunt, venientesque ad nos, exeundi licentiam
contra hostes fidei et se deffendendi pariter et nos humiliter et devote petierunt...
[texto incompleto por la desaparición del folio siguiente]
[En la parte inferior del folio]
[...] parati [el conde y los suyos o los obispos] ad mandatum apostolicum et consi-
lium ex parte Dei et domini pape in omnibus obedire vel castrum [...].
2615
Jueves, 12 septiembre.
2616
PVC, § 475.
2617
Ambas referencias parecen corresponderse con el doc. que transcribimos.
1596
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1597
Martín Alvira Cabrer
hec vel alia facere parte, hoc quod in conveniencia communi continetur, excepto
castro de Claromonte de quo certum est in eo quid facere potest.
Adhuc etiam petit ipse G[uillelmus] inde, omni hoc quod habuit / et accepit in
omnibus predictis castris de quibus non dedit ea partem suam, secundum quod in
conveniencia novitus facta continetur, suam eidem reddat porcionem. Ad quod
quidem ipsa respondit, quod de suo alodium quod credit / nichil retinuit, verum
ubi sibi poterit constare aliquid de suo retinuisse, totum reddere fatetur.
Ad questias vero et stabilimenta et stangna et devesam de Tamarid et de potes-
tate illorum / trium castrum, scilicet de Mont Oliu, de Orpin et de Espades cum
suis terminis, ita respondit, quod antecessores suis longissimo tempore fecerunt
questias ipsas, stabilimenta, adempramenta et stagna et / devesa de Tamarid tenue-
runt et habuerunt, nec unquam dederunt potestatem dictorum trium castrorum,
et sic volebat se tueri prescripcione, non obstante convenientia novitus facta.
Item, ex adverso / conqueritur prefata domna S[aurina] de G[uillelmo] de Car-
dona domno suo, de uno manso Arnaldi Petri de Coctano, de quo habuit .C. mora-
betinos, de quibus ipsa partem petit, et de ipso mando de Arnaldo de / Garidel, de
quo habuit mille solidos de quibus querit partem, et de quibusdam domibus quas
ipse fecit in castro de Tamarid in ipsas paiesias.
Conqueritur etiam preterea de quibusdam alberguas quas ipse fecit in castro de
Orpin, / quas facere non debet et de quibusdam malefactis que familia sua fecit
hominibus castri de Rubi, que valent .CCCC. solidos et etiam de hominibus suis
qui similiter malum fecerunt in castro de Montoliu, ultra Mille solidos. /
Preterea conqueritur de pignoribus que missit cum suis inimicis in posse ipsius
de Mille morabetinis, et non dedit ei aliquid.
Et eciam conqueritur de eo quod ipse habuit a domino Rege de restitucione
quam inimicis sui debe/bant eidem facere et militibus suis, et aliis suis hominibus
pro malefactis suis, amplius quam .XVII. mille solidos, de quibus nichil ei dedit.
Conqueritur iterum de ipso G[uillelmo] qui ei promissit, ut si redderet Petri de
Claromonte feudum de Claromonte2618, quod ipse / P[etrus] pro ea acciperet, ipse
vero2619 G[uillelmo] reddidit, et ipse P[etrus] non vult per ea accipere. Ad honorem
vero respondit, istud non promissise, et si fecisset dicit se non tenet.
Ad mansos vero predictos et ad ea que inde habuit, ita respondit / cum ipse
erat in tutela et sub cura ipsius patris sui G[uillelmo] de Claro Monte, transtulit in
alios omnino, cum ipse habebat in ipsis partem suam. Unde quicquid postea a pos-
sessoribus ipsorum mansorum habuit, eidem / communicare non tenetur.
De domibus vero se in paiessias fecisse, dixit se fecisse non credere.
De questiis de Rubi, dixit se fecisse quia ipsa fecerit multo/ciens cum facere
non debebat, et ab eo multo/ciens fuisset amonita.
Ac malefacta vero predictorum castrorum, respondit se non fecisse.
2618
feudum de Claromonte, sobrescrito entre líneas.
2619
ipse vero, sobrescrito entre líneas.
1598
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Ad pignora autem respondit quod nichil inde habuit nec habuit a domino
Rege aliquid pro ipsa restitucione. /
Nos inquam supradicti judices, receptis testibus visisque attestacionibus et instru-
mentis et convenienciis, tam antiquis quam nova conveniencia, et diligenter infertis,
auditis questionibus ab utraque parte propositis, / allegacionibus, confessionibus et
responssionibus, et sic omnibus indagatis et plene examinatis, facta eciam renuncia-
cione sponte et sine aliqua coaccione, habito eciam consilio prudentum, post mul-
tam / insuper deliberacionem, condempnamus de jure prefatum G[uillelmum] de
Cardona in illis alodiis et feudis militum ipsorum trium castrorum, scilicet de Mont
Oliu, de Orpin et de Espades, ut non accipiat nisi quartam / partem respe[c]tu sue
medietatis, sic enim intelligitur cautum in nova conveniencia facta inter eos.
De jure eciam pronunciamus, ipsum G[uillelmum] non debere facere albergas
in castro ipso de Orpin, et in illas / quas facit ibi condempnamus ipsum ad eas res-
tituendas.
Item, pronunciamus quod illas domos quas fecit in castro de Tamarid et paie-
sias ipsas, quod exinde tollat atque removeat2620.
In peticione eciam molen/dinorum eundem G[uillelmum] condempnamus.
In peticionibus autem quas idem G[uillelmus] de Cardona facit et proponit
adversus predictam Saurinam, scilicet de questiis, stabilimentis, ademprivis
omnium castrorum que per ipsum tenet, per / diffinitivam sentenciam pronuncia-
mus ipsam de cetero non posse nec debet facere questias, stabilimenta ademprivis
in castris que per ipsum tenet, nec placitare absque suo bajulo, nisi de injuria sibi
et familie sue illata, excepto / castro de Claromonte quod suas habet condiciones.
Verum, si homines predictorum castrorum gratis et absque violencia voluerint
eidem S[aurina] servire, illud communicare non teneatur. Eodem modo, si servire
voluerit dicto G[uillelmo] / non possit predicta S[aurina] ab eo aliquid exigere.
Verumtamen si contigerit quod ipse G[uillelmus] faciat questiam in ipsis castris
donet talem partem ei qualem ipsa accepit de aliis proventibus sive exitibus, excep-
tis castris de Claromonte quod suam habet / condicionem, et de Monte Boi in quo
non fiat questia nisi annone. Et in hoc ipsam condempnamus.
In eo vero, quod ab ipsis antecessoribus suis fuisset perceptum et ab ea usque
ad tempus illud quo illa conveniencia facta fuit / inter eos, ipsam dominam S[auri-
nam] albsolvimus.
De potestate vero trium castrorum, scilicet, de Monte Olivo, de Orpin et Espa-
des, et de fortitudinibus constructis in terminis eorumdem, de jure pronunciamus
ipsam habere per se medietatem / predictorum castrorum liberam et francam in
suo dominio, et esse alodium sine aliqua condicione et servitute aliqua. Aliam vero
medietatem francham et liberam esse G[uillelmi] de Cardona, et alodium pro-
prium sicut in convenienciis continetur, per suam diffinimus2621.
Super eo vero / quod in conveniencia noviter inter eos facta continetur, quod
predictus G[uillelmus] suam medietatem predictorum castrorum domne S[aurine]
2620
re, sobrescrito entre líneas.
2621
per suam diffinimus, sobrescrito entre líneas.
1599
Martín Alvira Cabrer
1600
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
2622
Según noticia de E. JUNYENT, «El necrologio del monasterio de San Juan de las Aba-
desas», Analecta Sacra Tarraconensia, 23 (1950), pp. 131-179, esp. p. 141. Agradezco a Mn.
Ferrer, del AMSJA, sus orientaciones en relación con esta fuente perdida.
1601
Martín Alvira Cabrer
[1196-1213] 1599
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, confirma la donación de una igle-
sia en tierra de Gállego (¿el río?) y otra en la villa de Giral, con sus pertenencias y derechos,
al monasterio de San Victorián realizada por su antepasado el rey Ramiro I (1043).
A. AHN, Clero, San Victorián, carp. 760, n.º 10.
Noticia de 1807, HUESCA, Teatro histórico, IX, pp. 63 y 365.
a. Ed. E. IBARRA Y RODRIGUEZ, «Documentos correspondientes al reinado de
Ramiro I (1034-1063)», Colección de documentos para el estudio de la Historia de
Aragón, I, Zaragoza, 1904, n.º XXIII, pp. 43-45.
(A) Signum [signo] Petri Dei gratia regis Aragonum et comitis Barchinone.
[1196-1213] 1600
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, confirma las libertades y exencio-
nes otorgadas al monasterio de San Victorián por su antepasado el rey Ramiro I (mayo 1044)
y confirmadas por los reyes Sancho Ramírez y Alfonso el Trovador.
a. Ed. ES, XLVI (1836), ap. XXXIII, pp. 313-316.
Signum Petri [signo] Regis Aragonum et Comitis Barchin[one].
[1196-1213] 1601
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, confirma una carta judicial dada
al monasterio de San Juan de la Peña por su antepasado el rey Sancho Ramírez (marzo
1062).
A. Copia s. XIII, AHN, Clero, San Juan de la Peña, carp. 700, n.º 3 (sign. ant. I,
n.º 72)
B. Copia s. XIII, AHN, Clero, San Juan de la Peña, carp. 700, n.º 4 (sign. ant. I,
n.º 73)
C. Copia s. XIII, AHN, Clero, San Juan de la Peña, carp. 700, n.º 2 (sign. ant. I,
n.º 71)
D. Copia s. XIII, AHN, Clero, San Juan de la Peña, carp. 700, n.º 1 (sign. ant. I,
n.º 70)
E. Copia s. XVII , BUZ, M-423: Liber Privilegiorum o Libro de los Privilegios,
fol. 256r.
F. Copia s. XIII, BUZ, M-417: Libro Gótico o Cartulario de San Juan de la Peña,
fol. 108v.
G. Copia s. XIII, BUZ, M-417: Libro Gótico o Cartulario de San Juan de la Peña,
fol. 116.
a. Pub. J. BRIZ MARTÍNEZ, Historia de la fundación y antigüedades de San Juan de la
Peña y de los Reyes de Sobrarbe, Aragón y Navarra, Zaragoza, 1620, p. 240.
b. Ed. MUÑOZ ROMERO, Colección de Fueros municipales y Cartas Pueblas, I, p. 328.
c. Ed. SALARRULLANA, «Documentos correspondientes al reinado de Sancho
Ramírez», n.º I, pp. 1-4, esp. p. 4.
1602
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
(A) Signum [signo] Petri / Rex Aragonie et Comite Barchinonie, qui supradicta
laudo, concedo et propria manu confirmo2623.
[1196-1213] 1602
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, confirma las libertades y exenciones
otorgadas al monasterio de San Victorián por su antepasado el rey Sancho Ramírez (agosto
1076) y confirmadas por su padre el rey Alfonso el Trovador.
a. Pub. HUESCA, Teatro histórico, IX, ap. VII, pp. 440-441.
b. Ed. ES, XLVI (1836), ap. XXXIV, pp. 319-320.
Cit.: HUESCA, Teatro histórico, IX, p. 370.
(a) Sig[signo]num Petri Regis Arag[onum] et Comitis Barch[inone].
[1196-1213] 1603
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, confirma las libertades y exen-
ciones otorgadas al monasterio de San Victorián por su antepasado el rey Sancho Ramírez
(mayo 1084).
B. Copia s. XVIII, RAH, Col. Traggia, VII, «Documentos de los Archivos de Jaca,
San Victorián, Ainsa, Boltaña y Alquezar», fols. 135r-136v.
Signum Petri [signo] Regis Aragonensis et Comitis Barchinonensis.
[1196-1213] 1605
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, confirma el fuero de Ejea (de los
Caballeros) dado por su antepasado el rey Alfonso el Batallador (julio [1110]).
B. Copia s. XIII, ACA, Cancillería, Pergs. Ramón Berenguer III, n.º 5.
a. Ed. LACARRA, Documentos, I, n.º 41, pp. 55-56.
(a) Signum [signo] Petri regis Aragonum et comitis Barchinone.
2623
Nota de SALARRULLANA: Falta la confirmación de Pedro II.
1603
Martín Alvira Cabrer
[1196-1213] 1606
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, confirma el acta de fundación y
dotación de la iglesia de Uncastillo dada por su antepasado el rey Alfonso el Batallador (mar-
zo 1125).
B. BNE, ms. 746, Privilegios reales a las Iglesias de Aragón, p. 136.
a. Ed. LACARRA, Documentos, I, n.º 117, pp. 127-129.
(a) Signum Petri regis Aragonum et comitis Barchinone, qui supradicta laudo et
confirmo et firmiter dico quod quicumque infringere voluerit institucionis vel dona-
cionis antecessorum meorum qui fuerunt bone memorie, sciat se esse reum mee
maiestatis, insuper pono hic pro pena ducentos aureos quod sine diminucione man-
do omnibus merini colligere pro fidelitate qua tenent habere regie maiestatis.
[1196-1213] 1607
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, confirma las libertades y exencio-
nes de los clérigos de Sos concedidas por su antepasado el rey Alfonso el Batallador (diciembre
1125).
B. Copia s. XVIII, RAH, Col. Traggia, III, «Documentos de los Archivos de Tara-
zona, Calatayud, Fitero, La Oliva, Sos, Borja, Veruela y Leire», Sos, n.º 2,
fols. 208r-209r.
Signum [signo] Petri Regis Aragonum et Comitis Barchinone, qui hoc laudo,
concedo et confirmo suprascriptum.
[1196-1213] 1608
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, confirma los fueros de Zaragoza,
confirmados ya por su padre el rey Alfonso el Trovador, para fomentar su repoblación y la
vigilancia de los mismos por parte de veinte hombres buenos elegidos entre los habitantes (5
febrero 1129).
B. Pseudo-original de época de Ramón Berenguer IV, confirmado por Alfon-
so el Trovador, AM Zaragoza, R-2.
[C]. AM Zaragoza, Cartulario de la Ciudad, I, fol. 3 y II, fols. 18 y 22.
D. ACGZ, Cartulario pequeño, fols. 53-56.
E. Copia notarial de 4 de noviembre de 1552, AM Zaragoza, caj. 1.
F. Copia impresa s. XVII, ACGZ, Pergaminos, n.º 138/49.
a. Ed. de F, CANELLAS, Diplomatario medieval de la Casa de Ganaderos de Zarago-
za, n.º 1, pp. 47-49.
(a) Signum [signo] Petri regis Aragonensis et comitis Barchinonensis, et laudo
et confirmo et concedo.
[1196-1213] 1609
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, confirma las donaciones de Mon-
zón, Montgoi, Chalamera, Barberà, Remolinos, Corbins y otros lugares a la Orden del Temple
1604
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
realizadas por su abuelo el conde Ramón Berenguer IV (27 noviembre 1143) y confirmadas
por su padre el rey Alfonso el Trovador (agosto 1172)2624.
B. Traslado con confirmación de Jaime II de 8 septiembre 1311, ACA, Canci-
llería, Pergs. Ramón Berenguer IV, n.º 159 cuadruplicado.
C. AHN, OOMM, San Juan, Castellanía de Amposta, Encomienda de Monzón,
carp. 666, n.º 4.
D. Traslado auténtico de 6 junio 1216, AHN, OOMM, San Juan, Castellanía de
Amposta, Encomienda de Monzón, carp. 666, n.º 6.
E. Traslado 13 julio 1307, AHN, OOMM, San Juan, Castellanía de Amposta,
Encomienda de Monzón, carp. 666, n.º 7.
F. Traslado de 16 junio 1344, AHN, OOMM, San Juan, Castellanía de Ampos-
ta, Encomienda de Monzón, carp. 666, n.º 92625.
G. Traslado del 12 de septiembre de 1401, Arch. Mon. Sanjuanista de Valldo-
reix, perg. R-43.
H. Transcripción parcial del s. XVIII de B, BC, ms. 729: PASQUAL, Sacrae Cata-
loniae, I, fols. 328v-330r.
I. Copia impresa s. XVIII, AHN, Cód. 1435-C: Colección diplomática de la
Orden de San Juan, 2 t., Zaragoza 1708, reimp. Zaragoza, 1798, I, n.º 6.
a. Ed. SANS I TRAVÉ Col·lecció diplomàtica de la Casa del Temple de Barberà, p. 114.
b. Ed. ALTURO, Diplomatari d’Alguaire, n.º 4, pp. 83-87.
c. Ed. SÁNCHEZ CASABÓN, Alfonso II, n.º 128, pp. 198-199 (sin la confirmación).
Reg.: ALTURO, Diplomatari, n.º 93, p. 189.
(c) Signum [signo] Petri Regis Aragonum et Comitis Barchinone, qui omnia
predicta laudo et confirmo.
[1196-1213] 1610
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, confirma las donaciones a la
Orden del Hospital realizadas por su abuelo el conde Ramón Berenguer IV (1143) y confir-
madas por su padre el rey Alfonso el Trovador (¿Huesca, 29 septiembre 1169?)2626.
B. ACA, GPC, vol. 22: Llibre de tres Actes, doc. 1.
Cit.: ACA, GPC, vol. 22: Llibre de tres Actes, fol. 1.
Signum [signo] Petri Regis Aragonum et Comitis Barchinone, qui omnia pre-
dicta laudo et confirmo.
[1196-1213] 1611
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, confirma la carta puebla de Lleida
otorgada por su abuelo el conde Ramón Berenguer IV (1149).
2624
Véase «Documentos», n.º 536.
2625
Traslado de 1366 de la confirmación de Alfonso el Trovador sin la signatura de
Pedro el Católico, AHN, OOMM, San Juan, Castellanía de Amposta, Encomienda de Mon-
zón, carp. 666, n.º 10.
2626
Quizá se trate de una variante del privilegio dado con esta fecha (ed. S ÁNCHEZ
CASABÓN, Alfonso II, n.º 70, pp. 113-115).
1605
Martín Alvira Cabrer
[1196-1213] 1612
Traslado de 1345 con sello de cera del rey Pedro el Católico de la donación del lugar de
Poblet al abad de Fontfreda para la constitución y conservación de la Orden del Císter, hecha
por el conde Ramón Berenguer IV (1150) y confirmada por el rey Alfonso el Trovador.
B. Traslado de 1345 con sello de cera de Pedro el Católico, AHN, Sigilografía,
Sellos Reales, n.º 352, arm. 2, caj. 18, n.º 5 (Poblet, n.º 3, 1-B).
Reprod. sello, AHN, Sigilografía, Colección de Improntas, n.º 148; descripción
para estudio de la armadura, BARADO, F. Museo militar: historia del ejercito español, armas,
uniformes, sistemas de combate, instituciones, organización del mismo desde los tiempos más
remotos hasta nuestros días, Barcelona, Evaristo Ullastres, 1883-1886, p. 257; descripción,
MENÉNDEZ PIDAL, J., Archivo Histórico Nacional. Sección de Sigilografía. Catálogo I: Sellos
españoles de la Edad Media, Madrid, Tip. «Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos»,
1918 (1921), n.º 56, p. 57; reg. y descripción del sello, GUGLIERI, Catálogo, pp. 258-259.
[1196-1213] 1613
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, confirma el privilegio de salvaguarda
dado a Beltrán, abad del monasterio de Santa María de La Oliva, por su abuelo el conde
Ramón Berenguer IV (marzo 1154) y confirmado por su padre el rey Alfonso el Trovador2627.
B. Cartulario s. XVI con compulsa notarial s. XVII, AGN, Libro Becerro La Oliva,
fol. IVv-Vr.
C. Copia notarial de Francisco Ximénez de Luna de 1635, AGN, Órdenes Regu-
lares La Oliva, leg. 21, n.º 460, fol. Ir-v.
D. Cuaderno moderno de copias (pp. del ms. desaparecidas), AGN, Órdenes
Regulares Fitero, leg. 18, n.º 234.
a. Ed. MANRIQUE, Annalium, II, p. 148 (data probable 1163).
b. Ed. MUNITA LOINAZ, Libro Becerro del Monasterio de Santa María de La Oliva,
n.º 5, pp. 43-46.
Reg.: MUNITA LOINAZ, «Regesta documental del monasterio de La Oliva», n.º 10,
p. 359.
Cit.: UBANI, Anales, pp. 6-7 (data 1162). MORET, Investigaciones, reed. 1766, t. VIII-
IX, p. 690 (data 1154). MORET, Anales, II, p. 484. GARCÍA, Memorial, I, p. 119. KEHR,
Papsturkunden in Spanien, I, p. 46 (data 1155). MARTÍN, E., «La entrada del císter en
España y San Bernardo», Cistercium, 28 (1953), pp. 152-160, esp. p. 153. MARÍN,
2627
«Privilegio concedido a La Oliva por el príncipe don Raymundo, Era M.C.LX.II de los térmi-
nos e iuridiciones e del prender ganados, etc. Precede encabezamiento en A», ed. MUNITA, Libro
Becerro del Monasterio de Santa María de La Oliva, n.º 5.
1606
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
[1196-1213] 1614
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, confirma la donación de la villa
de Carcastillo hecha por su padre el rey Alfonso el Trovador al abad del monasterio de Santa
María de La Oliva, así como la donación de los lugares de La Oliva, Encisa y Figarol hecha
por su abuelo el conde Ramón Berenguer IV y confirmada por su padre el rey Alfonso el Tro-
vador (9 enero 1164).
[A’]. Pseudo-original bastante deteriorado en letra gótica y con sello de Pedro
el Católico añadido posteriormente como confirmación, AGN, Órdenes
Regulares La Oliva, leg. DCMN, n.º 2.
B. Copia s. XIV deteriorada, AGN, Cartulario Real, II, p. 134.
C. Cartulario s. XVI con compulsa notarial s. XVII, AGN, Libro Becerro La Oliva,
fol. Iv-IIr.
D. Copia notarial de Joan de Villava de 1584, AGN, Arch. Cámara de Comp-
tos de Pamplona, caj. 1, n.º 30.
E. Copia notarial anexa de Francisco Ximénez de Luna de 1634, AGN, Libro
Becerro La Oliva, fol. 105r.
F. Cuaderno moderno de copias (pp. del ms. desaparecidas), AGN, Órdenes
Regulares Fitero, leg. 18, n.º 234, fol. 376.
a. Ed. MUNITA, Libro Becerro, n.º 9, pp. 53-54.
b. Ed. SÁNCHEZ CASABÓN, Alfonso II, n.º 17, pp. 51-53 (sin la confirmación).
Reg.: IDOATE, F., Catálogo de los Cartularios Reales del Archivo General de Navarra
(1007-1384), Pamplona, 1874, doc. 45, p. 32 (data 1163?). MUNITA, «Regesta docu-
mental del monasterio de La Oliva», n.º 15, pp. 361-362.
Cit.: UBANI, B., Anales, pp. 8-9 (data 1164). MORET, Anales (ed. 1766), II, p. 483
(data 1162). GARCÍA, Memorial, s.p. (data 1164). Memorial del Archivo Monástico de La
Oliva, AGN, ms. 1.824 (utilizado como inventario), p. 26, n.º 6 (data 1164). YAN-
GUAS, Diccionario, I, p. 139 (data 1162). CASTRO E IDOATE, Catálogo, I, p. 139 (data 9
enero 1162). GOÑI, Historia de los Obispos de Pamplona, 36, p. 417 (parece aceptar la
data 1162).
(b) Signum Petri regis Aragonum et comitis Barchinonensis.
[1196-1213] 1615
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, confirma a Andrea Alfabib y sus
descendientes, en reconocimiento de sus servicios, la donación de la heredad de Carenas, con
su torre, su corral y todos sus términos, realizada por su padre el rey Alfonso el Trovador
(agosto 1169).
2628
«Esta cláusula ha sido intercalada con posterioridad en A, y aparece relegada al final
de la serie de testigos que suscriben B», MUNITA, Libro Becerro del Monasterio de Santa María de
La Oliva, p. 54, n. (11).
1607
Martín Alvira Cabrer
[1196-1213] 1616
Pedro el Católico, rey de Aragón, confirma el traslado de las reliquias de San Valero desde
la catedral de Roda a la catedral de Zaragoza realizado por su padre el rey Alfonso el Trova-
dor y las donaciones (Monroyo, Berbegal y Fornos -Fórnoles-) que éste hizo a la Iglesia de
Roda (27 diciembre 1170).
B. Copia s. XIV, ALS, Cartulario grande, doc. XXXII, fol. 28.
c. Ed. ES, XXX (2.ª ed. 1859), ap. V, pp. 421-424.
d. Ed. SÁNCHEZ CASABÓN, Alfonso II, n.º 99, pp. 160-162 (sin la confirmación).
(c) Sig[signo]num Petri Regis Aragonum, qui supradicta laudo et confirmo.
[1196-1213] 1617
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, confirma al monasterio de Veruela
las donaciones hechas por su padre el rey Alfonso el Trovador (junio 1177).
B. Copia s. XIII, AHN, Cód. 995-B: Cartulario Magno de Veruela, fols. 14r-15r.
a. Ed. ES, XLIX (1865), ap. XXXVIII, pp. 385-388.
b. Ed. SÁNCHEZ CASABÓN, Alfonso II, n.º 236, pp. 324-326 (sin la confirmación).
(B) Signum [signo] Petri Regis Aragonum et Comitis Barch[inone].
[1196-1213] 1618
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, confirma el privilegio de exencio-
nes a los habitantes de Montcerdà (Puigcerdà) otorgado por su padre el rey Alfonso el Trova-
dor (junio 1182).
B. Copia de 1298, AM Puigcerdà, Transllat del Llibre vert, fol. 1.
E. Copia de 1382, BC, Llibre dels privilegis de la insigne vila de Puigcerdà, fol. 1.
G. Transcripción del traslado confirmatorio de 1424 de fines s. XV, AD Pyréné-
es Orientales, 1B. 357, Procuració Reyal, Reg. 32, fol. 187.
a. Ed. ALART, Privilèges, p. 67
b. Ed. MARTÍ, Dietari de Puigcerdà, I, n.º 491, pp. 501-502.
Cit.: FONT, Cartas de población, II, n.º 167, pp. 233-235.
(b) Signum [signo] Petri Dei gratia regis Aragonum, comitis Barchinone.
[1196-1213] 1619
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, renueva la confirmación de las
propiedades del monasterio de Poblet y la concesión de otros privilegios realizadas por su padre
el rey Alfonso el Trovador ([febrero-marzo] 1184).
1608
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
[1196-1213] 1620
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, confirma la confirmación de privi-
legios y libertades del monasterio de San Victorián otorgada por su padre el rey Alfonso el Tro-
vador (marzo 1184).
B. Copia s. XVIII, RAH, Col. Traggia, VII, «Documentos de los Archivos de Jaca,
San Victorián, Ainsa, Boltaña y Alquezar», fols. 136v-138r.
C. Copia s. XVIII, RAH, Col. Abad y Lasierra, XIX, Lumen Ecclesiae de Alquezar,
n.º 10.
a. Ed. SÁNCHEZ CASABÓN, Alfonso II, n.º 385, pp. 515-517 (sin la confirmación).
(B) Signum [signo] Petri Regis Aragonum, Comitis Barchinone.
[1196-1213] 1621
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, confirma a los canónigos de Santa
María de la Peña (de Jaz) el nombramiento de capellanes reales hecho por su padre el rey
Alfonso el Trovador (31 enero 1187).
A. AHN, Clero, Santa María de Calatayud, carp. 3.591, n.º 9.
a. Ed. ES, XLIX (1865), ap. XLV, pp. 397-398.
b. Ed. V. DE LA FUENTE BUENO, Historia de la siempre augusta y fidelisima ciudad de
Calatayud, 2 vols., s.l., Imp. del Diario, 1880-1881, I, n.º XX, pp. 354-355.
b. Ed. SÁNCHEZ CASABÓN, Alfonso II, n.º 434, pp. 577-578 (sin la confirmación).
(A) Sig[signo]num Petri Regis Arag[onum] et Comitis Barch[inone].
[1196-1213] 1622
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, rey de Aragón y conde de Barcelo-
na, confirma los fueros de Jaca otorgados por sus antepasados los reyes Sancho Ramírez y
Ramiro II, su abuelo el conde Ramón Berenguer IV y su padre el rey Alfonso el Trovador
(¿Jaca, noviembre 1187?)2629.
2629
Quizá se trate de una variante del privilegio dado con esta fecha (ed. S ÁNCHEZ
CASABÓN, Alfonso II, n.º 450, pp. 595-598).
1609
Martín Alvira Cabrer
B. Copia s. XVIII, RAH, Col. Abad y Lasierra, XII, «Documentos de San Victo-
rián», fols. 22v-24v.2630
C. Copia s. XVIII, RAH, Col. Abella, XXII, «Documentos de Aragón», Don Rami-
ro II de Aragón.
D. Copia s. XVIII, RAH, Col. Traggia, VII, «Documentos de los Archivos de Jaca,
San Victorián, Ainsa, Boltaña y Alquezar», n.º 12, fols. 25r-27r2631.
(B) Sig[signo]num Petri Regis <et signo> Aragonum et Comitis2632 Barchi[none].
[1196-1213] 1623
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, confirma el arbitraje o transacción
firmada por Bernat, obispo de Barcelona, acerca de las discusiones entre el monasterio de San-
tes Creus y los habitantes de Cabra por el honor de Conill, confirmada ya por su padre el rey
Alfonso el Trovador (7 septiembre 1188).
B. AHN, Clero, Santes Creus, carp. 2.763, n.º 12.
C. Traslado de 2 octubre 1188, AHN, Clero, Santes Creus, carp. 2.763, n.º 13.
a. Ed. F. U DINA MARTORELL, El «Llibre Blanch» de Santes Creus (cartulario del
siglo XIII), Barcelona, 1947, n.º 314, pp. 313-314.
b. Ed. SÁNCHEZ CASABÓN, Alfonso II, n.º 475, pp. 629-630 (sin la confirmación).
(a) Sig[signo]num Petri regis Aragonum et comitis Barchinone2633.
[1196-1213] 1624
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, confirma la permuta hecha por
la reina Sancha a la casa del Hospital de Zaragoza de la almunia de Domingo Sábado por
Pueyo de Santa Cruz, que ella misma había cedido antes a la Orden del Temple (septiembre
1193).
B. Copia s. XIV , AHN, Cód. 649-B: Cartulario Magno de la Castellanía de
Amposta, II, n.º 202, pp. 188-189.
a. Ed. DELAVILLE-LE ROULX, Cartulaire, I, n.º 949, pp. 600-601.
b. Ed. LEDESMA RUBIO, La Encomienda de Zaragoza, n.º 67, pp. 251-252.
(B) Sig[signo]num Petri regis Aragone et comite Barchinone.
2630
El signo que se ha dejado de poner en el de Aragón, y condado de Barcelona es un Leon. Ano-
tación del copista del s. XVIII.
2631
«(Nota: el signo q. se ha dejado de poner en el de Aragon i condado de Barcelona
es [un león tachado] especie de galgo, ó de otro animal parecido al galgo. Esta escritura
empieza al dorso del fol. 6.º i continua hasta todo el dorso del fol. 8.º». Al margen: «Vale la
emienda»)».
2632
comitatus, D.
2633
Nota 2 de UDINA: «La versión del Cartulario omite la firma del rey Pedro el Católico
y la de Ramón de Timor».
1610
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
[1196-1213] 1625
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, confirma el documento dado al
monasterio de San Juan de la Peña y a la iglesia de San Esteban de Oraste por su padre el rey
Alfonso el Trovador (mayo 1195) y los otorgados por su antepasado el rey Ramiro II y su
abuelo el conde Ramón Berenguer IV que confirmaban los bienes de ambos y otorgaban a la
iglesia de San Esteban la autorización para utilizar el sello real, estableciendo que quien viole
este derecho pague una pena de 500 s. al rey y de 10 mrs. a dicha iglesia.
B. AHN, Clero, San Juan de la Peña, carp. 718, n.º 3.
a. Ed. SÁNCHEZ CASABÓN, n.º 643, pp. 837-839 (sin la confirmación).
(B) Signum [signo] Petri Regis Aragonum et Comitis / Barchinone.
[1196-1213] 1626
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, confirma la donación al monas-
terio de Montearagón de la capilla de San Nicolás del Palacio Real de Huesca, la villa de
Barluenga y un sarraceno en Nabal realizada por su padre el rey Alfonso el Trovador (29
octubre 1195).
B. Carta partida, AHN, Clero, Montearagón, carp. 630, n.º 5.
C. Copia, AHN, Clero, Montearagón, carp. 630, n.º 6.
F. Copia s. XIV sobre un traslado sin fecha, AHN, Cód. 222-B: Libro de las
Donaciones y Privilegios Reales concedidos al Real Monasterio de Montea-
ragón, fols. 17r-18r.
a. Ed. SÁNCHEZ CASABÓN, Alfonso II, n.º 650, pp. 845-847 (sin la confirmación).
(B) Sig[espacio en blanco]num Petri regis Aragonum et comitis Barchinone.
2634
«A 8 de febrero de 1242, en el claustro de Santa María de Zaragoza, Berenguer de
Fantova, Prior, y todo el Convento, reconocieron que tenían en depósito de D. Fray Vicencio,
Obispo de Zaragoza, y de D. Lope Ximeno de Castellot, dos instrumentos públicos, a saber: la
donación que hizo el Rey D. P. de Aragón a D. Gastón de Castellot, del Castillo y la Villa de
Zaylla y de Almochuel, y el testamento de D. Gastón de Castellot».
1611
Martín Alvira Cabrer
[1196-1213] 1630
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, otorga a la Orden del Temple
todas los escorreduras de las aguas de Pina y Cambor.
Noticia cat. fines s. XIII, AHN, Cód. n.º 598-B: Cartulario lemosino del Temple y
del Hospital, n.º 102, «Memoria de los Privilegios del Registro Mayor que no escri-
bieron en el presente Cartulario de vitela», p. 172 (Índice, n.º 115).
[1196-1213] 1631
Pedro el Católico, rey de Aragón, dona al maestro Martín, médico real, una heredad en
Alfajarín.
Mencionado en el testamento del maestro Martín de mayo 1214, ALS, Cartula-
rio Pequeño, fol. 25’, n.º 63 y Cartulario Grande, fol. 106’a, n.º 82; ed. CSSZ, II,
n.º 870, pp. 530-531 (data marzo).
De capellania magistri Martini.
In Dei nomine. Notum sit cunctis queo ego magister Martinus in meo bono
sensu et in mea plena memoria existente, tamen in infirmitate positus, et meum
2635
«A 12 calendas julii, anno Domini 1255, en Çaragoça, confirma el rey don Jayme a
Pedro de Sessé la vendición que el rey don Pedro, su padre, havía hecho a Pedro de Sessé,
padre del dicho Pedro de Sessé, de la villa de Mediana y sus aldeas».
1612
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
[1196-1213] 1632
Pedro el Católico, rey de Aragón, otorga al monasterio de Santa Maria de Vallbona el pri-
vilegio de recibir anualmente 100 cahíces de trigo del baile de los paheres y los prohombres de
Almenar, y de cobrar todos los tributos debidos a Vallbona.
Mencionado en doc. de Jaime I en Lleida a 19 abril 1255, AMVM; copia de
1790 de Francesc Just, notario de Barcelona, AMVM.
Reg.: De una copia s. XVIII, AMVM, según referencias del Index Vell, fol. 23.
NAVASCUÉS, I., BELLO, C. y GONZALVO, G., L’Inventari de l’Arxiu del Monestir de Santa
María de Vallbona, «Col. Catálegs-Inventaris d’Arxius Eclesiastics de Catalunya»,
n.º 8, Barcelona, Dep. Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1992, n.º 2, p. 312638.
Cit.: LLADONOSA, Història de Lleida, III (1991), p. 389 (sin referencias).
[1196-1213] 1633
Pedro el Católico, rey de Aragón, concede carta de franquicias a la agrupación rural de
las Viladases y a la villa de Sant Martí Sesgueioles.
Mención en la confirmación de franquicias de Jaime I de 30 agosto 1245, ed. F.
MIRAMBELL I GIOL, Mapa de la parroquia de San Martín de Sesgleyoles y sus contornos, obis-
pado de Vich y Corregimiento de Cervera, Igualada, s.f. y Cervera, 1798, pp. 14-16, esp.
p. 15 (dice Vilasas); y ed. FONT RIUS, Cartas, I, p. n.º 284, pp. 412-413 (dice Vilasas).
Cit.: MIRAMBELL, Mapa de la parroquia de San Martín de Sesgleyoles, pp. 3-8. FONT
RIUS, Cartas, I, p. 691. CATALÀ Y BRASÓ, «Comentari marginal (Anoia)», Els castells
catalans, V, p. 461.
Concedimus, etiam, vobis et vestris et perpetuo confirmamus dictum locum et
villam Sancti Martini et omnes alias franquitates quas habetis donatione vel conces-
sione bone memorie patris nostri illustris regis Petri.
2636
populatan, a.
2637
hereditatrio, a.
2638
Muchos de los docs. fueron quemados durante la Guerra Civil. Según I. Navascués,
archivera de Vallbona, si no está localizado es que está perdido.
1613
Martín Alvira Cabrer
[1196-1213] 1634
Pedro el Católico, rey de Aragón, enfranquece a los moros de la villa de Cadrete, pertene-
ciente a la Orden del Hospital.
Mencionado en el Pleito sobre la exención de los moros de Cadrete ante el procurador del
rey de Aragón (6 abril 1282), AHN, Cód. 651-B: Cartulario Magno de la Castellanía de
Amposta, IV, n.º 229, p. 283; ed. LEDESMA, La Encomienda de Zaragoza, n.º 220, p. 393.
[...] que como algunos moros que son del Espital seian et habiten en la villa de
Cadret et los moros et los otros omes que son del Espital sian francos per cartas et
privilegios del muyt alto sennyor don Pedro rey de Aragon que fue, los quales privi-
legios et cartas son confirmadas por el muy alto sennyor don Pedro de Aragon, qui
agora es [...].
[1196-1213] 1635
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, permuta con el monasterio de San-
ta Cristina de Somport una reliquia «preciosa» de San Juan Bautista, «que es una varilla
con tres muelas», sacada del monasterio de Sigena, a cambio de tres lugares cerca de este
monasterio.
Cit.: ESCRICHE, J.F, Compendio de la historia del antiquísimo Monasterio e Insigne Igle-
sia Colegial de Sancta Christina in Summo Portu de Aspa (s. XVII), reprod. LALANA, His-
toria de el Monasterio Real de Sancta Christina de Summo Portu, p. 36 [p. 52]. HUESCA,
Teatro histórico, VIII, p. 305. A RCO, «El monasterio de Santa Cristina de Summo
Portu», p. 106.
«[...] y siempre que la sacaban para adorarla les causaba á los religiosos que la
alcanzaron mucha devoción y á todos los que la veían ternura y á muchos temor
[...] en el día ay solo dos pedacitos, que lo demás se lo abran llebado, ó dado algu-
nos de los que aqui ha avido á otros conventos ó religiosos».
[1196-1213] 1636
Pedro el Católico, rey de Aragón, dona a Gil Rodrigo de Muntuenga un heredamiento
que tenía en Ariza y su término.
Mencionado en la confirmación de Alfonso III de 8 diciembre 1288, ACA, Can-
cillería, Reg. n.º 78, fol. 20v.
Reg.: SINUÉS Y UBIETO, El Patrimonio Real en Aragón, n.º 0349, p. 79.
[...] quam dominus Rex P[etrus] [...] fecit Egidio Roderici de Muntonga [...] de
quodam heredamiento quod dictus dominus Rex habebat in Fariza et termino suo,
scilicet domos, campos, molendina, furnum, vineas, ortum et alios honores [...].
[1196-1213] 1637
Pedro el Católico, rey de Aragón, dona a Blasco Pérez de Azlor y sus descendientes el casti-
llo y la villa de Fraella.
Mencionado en doc. de Jaime II a 15 enero 1314, ACA, Cancillería, Reg. n.º
287, fol. 9v-10v.
1614
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
[1196-1213] 1638
Pedro el Católico, rey de Aragón, entrega a Ramon de Peralta y a su esposa 3.500 áureos
en prenda para la obra de los castillos de Zaidín y Gimenells.
Mencionado en doc. de Jaime I de 16 diciembre 1234, ACA, Cancillería, Reg.
n.º 287, fols. 190v-191r.
Reg.: SINUÉS Y UBIETO, El Patrimonio Real en Aragón, n.º 1.477, pp. 245-246.
[...] a domino Petro quondam Rege Aragonis [...].
[1196-1213] 1639
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, da cartas a García de Ayerbe sobre
los lugares de Anzánigo y Escalete.
Mencionado en doc. de Jaime I en marzo 1228, ACA, Cancillería, Reg. n.º 287,
fols. 64r-v (no localizado).
Reg.: SINUÉS Y UBIETO, El Patrimonio Real en Aragón, n.º 0214, p. 59 (dice Escalet).
[1196-1213] 1640
Pedro el Católico, rey de Aragón, en remedio de su alma y de las de sus antepasados,
dona una capellanía en la villa de Sosito al Hospital de Santa María de Roncesvalles.
Mencionado en doc. establecido por los vecinos de Sos y el prior y el convento
del Hospital de Santa María de Roncesvalles de 17 octubre 1317, ACA, Cancillería,
Reg. n.º 287, fol. 85r (no encontrado).
Mencionado en doc. de Jaime II de 17 octubre 1317, ACA, Cancillería, Pergs.
Jaime II, n.º 3.564.
Reg.: SINUÉS Y UBIETO, El Patrimonio Real en Aragón, n.º 1.498 y 1.499, pp. 250-251
(dice Sossito).
Et salubris anime illustris recordationis dilecti nostri domini P[etri] quondam
Aragonum regis [...] pro tenenda capellania nichilominus perpetuo celebranda
quam idem dominus P[etrus] rex supradicta villa de Sossito pro sue et animarum
progenitores suos remedio nostro ordini assignavit.
[1196-1213] 1641
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, dona a los vecinos de Castellar
una renta en las salinas de Castellar con la obligación de mantener una barca para el paso
del río Martín.
Mencionado en la confirmación de Jaime I de 4 abril 1224, copia de 1625 del
Dr. Diego Dormer, RAH, Col. Salazar, apénd., leg. C, carp. 12, n.º 6 (dice salinas
de Híjar); y copia s. XVII, RAH, Col. Salazar, A-2, fol. 62r-v.
1615
Martín Alvira Cabrer
[...] visa charta concessionis quam bone memorie Petrus Rex Pater noster fecit
fieri vobis fidelibus nostris hominibus de Castellario et successoribus vestris de qua-
dragentis solidis percipiendis annuatis in salinis de Castellario pro barcha passati-
cum condirecta et in statu integro retinenda, et auditis confessionibus Petri Guillel-
mi, quondam merini, et Johannis de Donfort, nunc merini Cesarauguste, de vio-
lentia super ipsis quadragentis solidos vobis facta […].
[1196-1213] 1642
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, recibe un anticipo de 25.000 mrs.
de los maestros de moneda de Jaca.
Mención en el convenio otorgado por el conde Sancho en Huesca a 10 sep-
tiembre 1215, ACJ, Pergaminos, n.º 36.
Cit.: ARCO, «El Archivo de la Catedral de Jaca», p. 63. ARCO, Archivos Históricos,
1, p. 74. SOLDEVILA, Els primers temps, pp. 90-91.
[1196-1213] 1643
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, dona el término de Monegrillo al
monasterio de Sigena.
Mención en la donación de un censo de 975 s., del término de Lamuela, al
Concejo de Monegrillo (5 noviembre 1524), cit. ARCO, Archivos Históricos, 2, p. 56
(AMSI).
[1196-1213] 1644
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, renueva la prohibición de empeñar
la casa del Temple de Zaragoza bajo pena de 1.000 s. establecida por su padre el rey Alfonso
el Trovador.
B. Copia s. XIV sin data, signos, ni testigos, AHN, Cód. 648-B: Cartulario Mag-
no de la Castellanía de Amposta, II, n.º 141, p. 126.
Ego Petrus, Dei gratia Rex Aragonum, Comes Barchinone, hanc cartam laudo
et concedo.
[1196-1213] 1645
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, ordena a sus hombres de Ejea (de
los Caballeros), Tauste y Pola que no impidan el pasto ni los movimientos de los ganados de
la Orden del Hospital.
B. Copia s. XIV sin data, signos ni testigos, AHN, Cód. 649-B: Cartulario Magno
de la Castellanía de Amposta, II, n.º 178, pp. 164-165.
[Petrus], Dei Gratia Rex Aragonum et Comitis Barchinone, omnibus hominibus
ad quos presentis pervenerint litteretam illis d’Exea, de Tahust, de Pola quibus aliis
qui has viderint literras, Salutem. Audientes quod oves et ganatum hospitalis impe-
ditis et contradicitis pascua accipere sicut vestras, super hoc ita quod tale vobis faci-
mus mandamentum quod nullus vestrum audeat prohibere hominibus et ganatis
1616
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Hostpital pascua accipere in aliquo loco terre nostre neque aliquem ex ipisus mac-
tare sive accipere. Et quicumque contra hoc meum mandamentum venerit mando
quod per una civem [?] quod mandaverit vel acceperit ex eis pectet .IIIIor. Et firmi-
ter precipio Merinis meis ut huiusmodi penam fortiter pignorent et demandent.
[1196-1213] 1646
Pedro el Católico, rey de Aragón, dona a Teresa, esposa de Pel Destui, una plaza en la
villa de Zuera (sobre la que después construyó la iglesia de Santa María).
Mención en doc. de Jaime I de 23 mayo 1224, AMC, leg. n.º 3; ed. U BIETO,
Documentos de Casbas, n.º 36, p. 58.
[...] ecclesiam Sancte Marie quam tu de propriis facultatibus tuis hedificasti in
villa de Zufera, in placia quam tibi dedit dominus Petrus, inclite recordationis rex
Aragonum pater noster, et hospitale iuxta eandem ecclesiam [...].
[1196-1213] 1647
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, dona al sarraceno Maimónides
Alaranxi con todos sus bienes a la Orden del Temple.
Reg.: ACA, Varia de Cancillería, vol. n.º 1: Inventarios y escrituras de los Tem-
plarios, fol. 89v.
[1196-1213] 1648
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, confirma los privilegios de los
habitantes de Ainsa2639.
Mencionado en confirmación de Jaime I de 20 agosto 1271, copia moderna
Arch. Colegiata de Ainsa, n.º 1, pp. 4-5.
[...] visis privilegiis quos vos homines de Ainsa a predecessoribus meis et specia-
liter a Domino Petro, illustri Rege Aragonum, patre nostro, et etiam a Nobis
habuistis tam supra foro poplationis ville de Ainsa et fororum vestrorum quam
supra foro franquitatis, pedagiis et lezda et aliarum rerum que in predictis privile-
giis sunt contenita.
[1196-1213] 1649
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, recibe bajo la protección real el cas-
tillo y la bailía de Miravet, con todas sus villas y mansos.
2639
ARCO (Archivos Históricos, 2, p. 70) recoge un doc. de 1212 con la misma referencia
que éste (mención en trasunto dado en Ainsa el 28 mayo 1393, copia moderna Arch. Colegia-
ta de Ainsa, docs. n.º 4-5, pp. 6-9) por el que Pedro el Católico, rey de Aragón, concede a los habitan-
tes de Ainsa los mismos derechos que tienen los vecinos de Jaca, pero se trata de un doc. de Jaime I
de fecha 6 septiembre 1274. Agradezco la amabilidad del Sr. Párroco de Ainsa al enviarme
este doc.
1617
Martín Alvira Cabrer
Reg.: ACA, Varia de Cancillería, vol. n.º 1: Inventarios y escrituras de los Tem-
plarios, fol. 77r.
[1196-1213] 1650
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, dona al padre de Bernat Simó un
trozo de arenal en la partida llamada «Vilanova de les Roquetes».
Cit.: GAZULLA, F.D., La Orden de Nuestra Señora de la Merced: estudios históricocríticos
(1218-1317), con una introducción biográfica escrita por el P. Juan Devesa Blanco, Valen-
cia, Instituto Histórico P. Faustino D. Gazulla, Monasterio del Puig, 1985, vol. I, p.
158 (sin más datos).
[1196-1213] 1651
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, asigna una renta de 200 mrs. al
monasterio de Olger [¿Olges? ¿Àger?]2640, a cobrar sobre la aljama de los judíos de Calatayud.
Mencionado en doc. de Jaime I dado en Lleida, a 10 de noviembre 1228, copia
de 1695, AHPH, Fondo de Sigena, S-38: Libro que contiene los transumptos más princi-
pales de los derechos y provechos de la Real casa de Sixena, pp. 177-178; copia fin. s. XVII,
AHN, OOMM, San Juan, Castellanía de Amposta, leg. 8.126 (ant. 131): Visitas al
Monasterio de Sigena, n.º I, p. 244; ed. DELAVILLE-LE ROULX, Cartulaire, II, n.º 1.926,
p. 389 (dice Àger); HUICI, Colección Diplomática de Jaime I, n.º 1.028, p. 25; ed. HUICI
Y CABANES, Documentos de Jaime I, I, n.º 107, pp. 201-202; UBIETO, Documentos de Sige-
na, I, n.º 126, pp. 185-186 (dice Olges).
Reg.: PANO, Santa María de Sijena. «Humilis Soror», III: Parte Documental, n.º 69
(dice Olger y 66 mrs.).
Cit.: PANO, Real Monasterio de Santa María de Sijena, n.º 69, p. 207.
[1198-1213] 1652
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, otorga la protección real a todos los
que entren o salgan del monasterio de Poblet.
B. Copia coetánea sin data, signos ni testigos, AHN, Clero, Poblet, carp.
2.070, n.º 8.
2640
DELAVILLE-LE-ROULX identifica Olger con Àger (Colegiata agustiniana de Sant Pere),
pero UBIETO mantiene el nombre original que figura en el documento.
1618
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Notum sit cunctis quod ego P[etrus], Dei gratia rex Aragonum, Comes Barchi-
none, dono / et concedo domino Deo et monasterio Sancte Marie Populeti et tibi
P[etro] abbati / et fratribus tam presentibus quam futuris per me et per omnes suc-
cessores meos in / perpetuum quod omnes homines mee nostre2641 qui aliqua occa-
sione venerint / vel irent ad domum Populeti vel redierint2642 fratre vel monacho
exierint et ab eis vel a monasterio2643 presente / vel cum ille eunde [?] sint assegu-
rati ex parte nostra et guszati [sic] de aliquo / homine regardum vel metum non
habeant ipsi et res eorum omnes. /
Qui autem predictum privilegium vel libertatem aliqua ratione vel aliquo modo
/ infregerit iram nostram incurrere se noverit, et ac vidamentum / vel desfizamen-
tum nostrum non expectaret, sed se a cuidatum sciat / et deffizatum [?] et a nos-
tro amore separatum. Et mandamus baiulis2644 / nostris ut quandocumque clamo-
rem et hec audierint statim diligenter / et potenter requirant et recuperent omni
occasione remota totam male/facturam2645 / et non expectata aliqua speciali iussio-
ne nostra.
[1201-1213] 1654
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, confirma las libertades, exenciones y
donaciones del monasterio de San Victorián confirmadas por su antepasado el rey Sancho Ramí-
rez (abril 1072) y por su padre el rey Alfonso el Trovador.
B. Copia s. XVIII, RAH, Col. Abad y Lasierra, XII, «Documentos de San Victo-
rián», fols. 123r-125v.
Sig[signo]num Petri Dei gratia Regis Aragonum, Comitis Barchinone, qui hoc
laudo et firmo, et hoc signo meo corroboro per preces Martini Abbatis.
[1201-1213] 1655
Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona, confirma las libertades y exencio-
nes dadas por el obispo Ramón de Roda al monasterio de San Victorián (junio 1091) y con-
firmadas por sus antepasados los reyes Sancho Ramírez y Ramiro II y por su padre el rey
Alfonso el Trovador.
2641
mee nostre, tachado.
2642
redierint, tachado.
2643
Exierint... monasterio, sobrescrito encima.
2644
nostris, tachado.
2645
facturam, escrito debajo, no en la línea siguiente.
1619
Martín Alvira Cabrer
B. Copia s. XVIII, RAH, Col. Traggia, VII, «Documentos de los Archivos de Jaca,
San Victorián, Ainsa, Boltaña y Alquezar», fols. 127v-128r.
C. Copia s. XVIII, RAH, Col. Abad y Lasierra, XII, «Documentos de San Victo-
rián», fols. 159r-160r y 161r-162r.
a. Pub. HUESCA, Teatro histórico, IX, ap. VIII, pp. 442-444.
Sig[signo]num Petri Dei gratia Regis Aragonum, Comitis Barchinone, qui hoc
laudo et firmo et hoc signo meo corroboro per preces Martini Abbatis.
[¿1209?-1213] 1656
Pedro el Católico, rey de Aragón, conde de Barcelona (y marqués de Provenza) confirma
la donación de la villa de Guasa al monasterio de San Victorián realizada por su antepasado
el rey Ramiro I (junio 1044).
A. AHN, Clero, San Victorián, carp. 760, n.º 11-12.
a. Ed. IBARRA Y RODRIGUEZ, «Documentos... de Ramiro I», n.º XXVI, pp. 48-50
(dice Gosa).
(A) [Petri] In Dei gratia regis Aragonensis, comitis Barchinonensis
marchio[ni]sque Provincie sig[signo]num. Sig[signo]num Petri Dei gratia regis Ara-
gonensis et comitis Barchinonensis.
[¿1209?-1213] 1657
Pedro el Católico, rey de Aragón, conde de Barcelona y marqués de Provenza,
rememorando su antiguedad, su destrucción y su restauración, así como la existen-
cia del cuerpo de San Victorián en el monasterio, etc., confirma las libertades,
exenciones y donaciones del monasterio de San Victorián otorgadas por su antepa-
sado el rey Ramiro I (mayo 1044) y confirmadas por los reyes Sancho Ramírez y su
padre Alfonso el Trovador.
B. Copia s. XVIII, RAH, Col. Abad y Lasierra, XII, «Documentos de San Victo-
rián», fols. 115r-118r.
C. Copia s. XVIII, RAH, Col. Traggia, VII, «Documentos de los Archivos de Jaca,
San Victorián, Ainsa, Boltaña y Alquezar», fols. 156r-158r.
a. Pub. de B, HUESCA, Teatro histórico, IX, ap. IV, pp. 427-431.
b. Ed. de B, IBARRA Y RODRIGUEZ, «Documentos... de Ramiro I», n.º XXVII, pp.
50-54.
(B) Sig[signo]num Petri regis Aragonum, Comitis Barchinone.
(C) Signum [signo] Petri Regis Aragonum, Comitis Barchinone, Marchionis-
que Provincie.
[1209-1213] 1658
Pedro el Católico, rey de Aragón, conde de Barcelona y marqués de Provenza, dona a la
Orden del Temple los términos de Miravet hasta Riu d’Algars.
Reg.: ACA, Varia de Cancillería, vol. n.º 1: Inventarios y escrituras de los Tem-
plarios, fol. 81v.
1620
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
[...] quoddam transumptum pergamenum […] quod dominus Rex Petrus […]
Rex Aragonum, Comes Barchinone ac marchis Provincie super donationem […]
de terminis de Mirabeto in Rivum de Algars de Batet […].
[1196-1213]2646 1659
Señoríos considerados feudos del rey en tiempos de Pedro el Católico.
B. ACA, Cancillería, Reg. n.º 287, fol. 103r.
a. Trad. SINUÉS Y UBIETO, El Patrimonio Real en Aragón, n.º 0709, pp. 128-129.
Cit.: LALIENA, «La formación de las estructuras señoriales en Aragón», p. 574,
n. 64.
(a) «Lugares obligados en feudo al rey; la mitad del castillo de Camarón.
El castillo de Ballobar.
El castillo de Estada, con servicio de un caballo armado.
El castillo de Gargallo.
Foz Calanda y Pitarra.
El castillo de Yochana.
Cocorocho, junto a Bolea.
El castillo de Segur y Secastilla.
El castillo de Ricla.
El castillo de Xavierre.
El castillo de Ciurana.
Para los lugares de Azcorit y de Azlor, debe hacerse fidelidad.
Por la honor de Raro, Fanaro (= Fabana)2647, Sotero y Panzano.
El castillo de Gavarda.
La villa de Alcubierre.
Por el castillo de Camarona (o Camarena), debe hacerse el convenio en ciertas
condiciones.
El castillo de Lombierres.
Por la torre llamada Citavel, en Ejea de los Caballeros, debe hacerse el conve-
nio de que no resulta de allí daño alguno al rey.
El lugar de Santa María de Jaz.
Por la casa de Boeta debe hacerse el convenio de que no resulte de allí daño.
Por el castillo de Certera debe hacerse el convenio [desaparecida la escritura]
Para la torre de [...]
Los castillos de Senters2648 y de Bellfost2649.
Por el lugar de Escorón debe hacerse el homenaje de fidelidad.
El castillo de Pet.
Por el castillo de Bos, de otro llamado Valle de Orsera, debe hacerse el convenio.
El castillo de Zachariel.
El castillo de Montoro.
2646
Datación de LALIENA.
2647
Fabara.
2648
Sentís.
2649
Bellfort.
1621
Martín Alvira Cabrer
[1196-1213] 1660
«Capbreu» de derechos reales de Perpinyà (h. 1241-1243) basado en registros de tiempos
del rey Pedro el Católico2650.
A. ACA, Cancillería, Pergs. Extrainventario, n.º 4.734.
B. Copia s. XIII, AM Perpignan, Livre Vert mineur, 112 A 3 (AD Pyrénées Orien-
tales, 2 Mi 42), fols. 79r-82r.
Cit.: BISSON, FA, I, p. 126, n. 13.
(B) Hoc est capud brive iurum que dominus rex habet in ortis et campis et
vineis Perpiniani.
2650
S INUÉS y U BIETO (El Patrimonio Real en Aragón, n.º 0236, p. 62) mencionan
un«Memorial antiguo de réditos reales en Cataluña, Valencia y Aragón, que parece de tiempos
del rey Pedro II y de su hijo Jaime I, según allí aparece en el memorial de réditos de Valencia»
(1238-1276). En realidad, se trata de una traducción errónea de un título del volumen
dedicado al reino de Aragón de la gran compilación llamada Liber Patrimonii Regii (h. 1580),
cuyo original dice así: 18. In armario Cathalonie, extra saccos, est memoriale antiquum de
redditibus regiis in Cathalonia, Valentia et Aragonia, quod videtur factum tempore regis Petri 2,
filii Jacobi 1, ut apparet ibi in memoriali reddituum Valentie. Debo y agradezco a Jaume Riera,
Jefe del Departamento de Referencias del ACA, la amable y exhaustiva aclaración de esta
noticia.
1622
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1623
SEGUNDA PARTE
TESTIMONIOS
(Siglos XII-XV)
«... es preciso confesar que las crónicas andan muy revueltas y con-
fusas tocante á los sucesos del rey D. Pedro... la patente contradicción
entre ellas, la deficiente erudición de los cronistas, tanto de los nues-
tros como de los ultrapirenaicos, la diferencia de fechas ó calendacio-
nes y la escasez de documentos, todo se reune para que reine en esta
fecha un embrollo que con harta dificultad y no escaso trabajo se pue-
de poner en claro... Es tan cierto esto, que en el mismo Zurita, el rei-
nado de D. Pedro resulta el más confuso e incompleto...»
Joaquim MIRET I SANS, «Itinerario del rey Pedro I de Cataluña, II
en Aragón (1196-1213)», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras
de Barcelona, III (1905-1906), p. 435.
I. REINOS HISPÁNICOS
· CORONA DE ARAGON
1
Iniciado en Santa Maria de Ripoll, hacia 1115 fue llevado al monasterio de Sant Joan
de Ripoll (actual Sant Joan de les Abadesses) y hacia 1176 a la ciudad de Tortosa, probable-
mente por Ponç de Mulnells, abad de Sant Joan y obispo de Tortosa en los años 1165-1193,
SALRACH, «Contribució dels monjos de Ripoll», pp. 28-32.
1625
Martín Alvira Cabrer
(...) Pues priso l’Emperador otra muller, sobrina del Emperador de Alemanna3,
et ovo en ella una filla, la reina dona Sancha, e casaronla con el rei don Alfonso
d’Aragon, el fillo del comte de Barcelona, et ovieron fillo al rei don Pedro.
2
Se trata de la más antigua historia general española escrita en lengua romance.
Comienza con la genealogía desde Adán hasta Jesucristo, incluido un resumen de la Historia
Sagrada, relata después la historia de los reyes de Persia y Roma hasta la época de los visigodos y
trata finalmente de los reyes de Asturias, Castilla, Navarra, Aragón y Francia. El autor pudo estar
muy relacionado con la localidad aragonesa de Borja (UBIETO ARTETA, An., Historia de Aragón.
Literatura medieval I, Zaragoza, Anubar, 1981, pp. 36-37), aunque también con la corte de Nava-
rra (CATALÁN, D., La épica española. Nueva documentación y nueva evaluación, Madrid, 2000).
3
Riquilda o Rica de Polonia.
4
Cronicón de origen navarro-ribagorzano, llamado por UBIETO, Anales Ribagorzanos
Breves, copiado en un Breviario de la Catedral de Roda de 1191, fue completado entre 1211-1212
por un clérigo de Roda (Huesca) con noticias breves del conde de Barcelona Ramón Beren-
guer IV y de los reyes de Aragón Alfonso el Trovador y Pedro el Católico, añadiendo una últi-
ma mano en 1276 otra noticia de Jaime I el Conquistador, VILLANUEVA, Viage Literario, pp. 177-
178; LACARRA, J. M.ª, «Textos navarros del Códice de Roda», EEMCA, I (1945), pp. 193-283;
COLL I ALENTORN, M. «L’historiografia de Catalunya en el periode primitiu», Estudis Romanics,
III (1951-1952), pp. 139-196, reed. Historiografia, Barcelona, Curial Ediciones Catalanes-Publi-
cacions de l’Abadia de Montserrat, 1991, pp. 11-62, esp. pp. 30-31; UBIETO, Historia de Aragón.
Literatura medieval I, pp. 38-42; y ALVIRA, «La Couronne d’Aragon», pp. 71-87.
1626
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
ria IGLESIAS, Historia del condado de Ribagorza, p. 228; ed. fragmentaria y estudio ALVIRA, «La
Couronne d’Aragon», pp. 71-87, esp. pp. 76-77 (hay nueva ed. MHCA, 3).
Anno MCCX Petrus Rex filius eius anno XV cepit Castellum Daimuz et de Cor-
bo et de Seirellas et de Castello Fabui. (...)
ANNO MºCCºVIIIIº. Cruciferi ex precepto domini Pape ad destruendam gen-
tem hereticorum et coadiutores eorum, venerunt in Bederres et in Carcassona et
ceperunt eas cum omnibus terminis earum et interfecerunt vicecomitem dominum
illius predicte terre, et deddit cruciferis dominus Papa ducem et principem abba-
tem Cistellentium, et ceperunt Benerba et Termens, et Pamias, et Albi, et Capare-
tum, et Zabaurum, et obsederunt Tolosam, et interfecerunt in omnibus predictis
civitatibus, et castellis, et villis et terris amplius quam centum milia virorum et
mulierum cum parvulis suis, et pregnantes mulieres interficiebant, et quosdam
excoriabant, et nullus a manibus eorum evadere poterat, et multa alia que ab eis
facta sunt, non possunt enumerari.
Anno Domini millesimo CCºXII.º capta fuit Ubeda, XVIIº Kalendas augusti. (...)
Anno Domini MºCºXCºVIº, VIIIº Kal[endas] madii, aput Perpenianum obiit
Ildefonsus rex Aragonum, comes Barchinone et marchio Provincie.
Anno MCCXIII. interfectus fuit Dominus Petrus Rex Aragonum apud More-
llum XVII. Kal[endas] Octobris.
5
Casi todas las noticias se refieren a conquistas cristianas, desde la de Huesca (1096) a
la de Valencia (1238), lo que es una rareza según SÁNCHEZ ALONSO, B., Historia de la historiogra-
fía española, 2 vols., Madrid, 1941, I, pp. 260-261. Según este autor, fue llamado «Chronicon
mallorquín» por haberse encontrado en Mallorca.
6
Cronicón de la iglesia de Santa Maria d’Ullà (Girona), SÁNCHEZ ALONSO, Historia,
pp. 259-260; COLL, «L’historiografia de Catalunya», reed. p. 37; y SIMON TARRÉS, A. (dir.), Dic-
cionari d’historiografia catalana, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2003, p. 392.
7
«Aixó fa suposar que totes aquestes notícies proveníen d’un lloc vinculat política-
ment i cultural amb els reis de la casa de Barcelona (d’Aragó o de Mallorca) de llengua occi-
tana, que no podia esser en aquella época sinó Montpeller, aleshores ja centre de cultura de
1627
Martín Alvira Cabrer
En l’any de Christ .M. et C.XC. et VI. e·l mes d’abril morí lo rei Anfós d’Aragó
a Perpenyà.
En aquel any meteix morí N’Armengart, dona de Narbona. (...)
En l’any .Mº. et CC.II. morí G[uillem], señor de Monpesler.
En l’any .M. et CC. IIII. lo rei P[ere] d’Aragó pres dona M[aria] de Montpesler.
[En a]quel meteys any fo pres Constantinople, et fo coronatz en Roma lo rei
[P]ere d’Aragó.
En l’any .M.CC.VII. nasquet En Jacme, fil del rey P[ere].
En l’any M.CC.VIII. fo destruÿtz Besers lo jorn de la Magdalena.
En l’any .M.CC.XII., en juliol, la festa de San Jacme, fo la batala de Miramamolí
e·l rey de Castela e·l rei Pere d’Aragó e·l rei de Navarre; e fo desbaratatz Mirama-
molí; e fo presa Calatrava et Hubeda.
En l’any .M.CC.XII. morí dona Maria de Monpesler en Roma.
En l’any .M.CCXIII. morí lo rey P[ere] d’Aragó.8 (...)
En l’an .M.CC.XL. et I. morí lo comte Nuno [Sánchez de Rosselló].
Era M.ª CC.ª xxx.ª iiij.ª murió el Rey don Alfonso d’Aragon, jx.º Kalendas
madii, e fecha es muy grant fambre muy fuert, assin qu’el trigo apenas pudie ome
fallar I.ª carga de asno, e valie el cafiz del trigo xl e v.º solidos. En aquel anyo entró
Almomanin con grant gent sin conto con braço estendido por Castiella e don
Alfonso Rey de León con él, e prendieron castiellos: es, a saber, Placencia e Mon-
tanges e Tragiello e muchos otros lugares, e vinieron entro a Toledo; e esto oydo
don Pero Rey d’Aragon non havia cavallero fue en aiuda del Rey de Castiella con
M cavalleros i Almominin oyó sin roydo que venían...
nivell universitari» (...) [las noticias de carácter rosellonés y ampurdanés] «no presenten els
trets occitanes de la resta, sinó que son íntegrament en català...» (Ibidem, pp. 64-65).
8
«És significatiu el fet que aquest cronicó no faci al·lusió a aquesta batalla [de Muret]»
(Ibidem, n. 26)
9
Escritos posiblemente en Teruel, UBIETO, Historia de Aragón. Literatura medieval I, pp.
33-34.
10
COLL, «L’historiografia de Catalunya», reed. p. 35; y SIMON, Diccionari, pp. 390-392.
1628
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Univ. de Barcelona, 1999-2001, II, pp. 257-262, esp. pp. 259, 260, 261 y 262 (hay nueva ed.
MHCA, 5).
Anno Domini MºCCº XIº, XVII kalendas augusti ffo feta batala entre crestians e
pagans a Húbeda. En aquel matex an X dies a exida de juyol fo presa la ciutat
d’Ubeda. (...)
Anno Domini Mº CCº XIIIº murí En Pere, rey d’Aragó e comte de Barcelona e
marquès de Proenza, a Tolosa miyant setembre.
Anno Domini Mº CCº XIº, VI dies a exida de noembre murí En Pere de Sirach,
bisbe de Barcelona. (...)
Anno Domini Mº CCº Xº ffo dat privilegi per lo senyor rey En Pere en Barcelo-
na que negú en tot lo comdat no pogués vendre ne empenyorar ne alienar sens
consentiment del senyor d’aquela honor. (...)
En l’an de M CC VIII, en lo mes de febrer, valia lo march d’argent LI solidos.
En l’an de M CCº IX, el mes de març, valia LII solidos; el mes d’abril, e de mag,
e de juny, e de juyol, e d’agost valia [lo] march d’argent LI solidos; el mes de
setembre, de vuytobri, de noembre, de deembre, de gener e de febrer valia marc
d’argent LII solidos.
En l’an de Mº CC e X el mes de març, e d’abril e de mayg valia LV solidos; el
mes de juny e de juyol valia LVII solidos; el mes d’agost e de setembre e de vuyto-
bri valia LVIII solidos e mig; el mes de noembre, de deembre e de gener valia LX
solidos; el mes de febrer valia LXI solidos.
En l’any de M CC XI, el mes de març, d’abril e de mag valia LXVI solidos; el
mes de juny, de juyol, d’agost, de setembre e de vuytobri valia LXIX solidos; el mes
de noembre valia LXXXI solidos; el mes de deembre, de gener e de ffebrer valia
LXXXIIII solidos.
En l’any de M CC XII, el mes de març, valia XCVI solidos; el mes d’abril, CVIII
solidos; el mes de mag, de juny e de juyol VI libras; el mes d’agost VI libras et VIII
solidos; el mes de setembre VI libras et XII solidos. El mes de vuytobri VII libras
menys III solidos; el mes de noembre, de deembre e de janer IX libras; el mes de
febrer XI libras. El mes de març XII libras.
X dies a la exida de març ffo escampada la moneda de quaern per lo senyor En
Pere rey d’Aragó. E aprés valia [lo] march d’argent LXXXIIII solidos, e azò ffo en
l’an de Mº CCº et XIIº.
Era MCCXXXIIII, anno Domini MCXCVI. Hoc anno Luna mortua aparuit, et
sterilitas et fame valida, ita ut equi et muli a vulgo edebantur, et magna hominum
11
Último de los cronicones elaborados en Santa Maria de Ripoll, recoge noticias de
gran interés. Véase SIMON, Diccionari, p. 346.
1629
Martín Alvira Cabrer
VIII. Idus Martii anno Domini MCCX, fuit facta constitutio à Domino Rege Petro
olim inclite recordationis in Barchinona, et eius Comitatu de non vendendis vel sta-
biliendis aut aliter alienandis sine consensu dominorum honoribus feudalibus.
Anno Domini MCC, currebat Barchinone moneta que dicebatur «bruna», et
duravit usque in anno MCCIX.
Anno MCCIX, fuit aspersa moneta dicta «bossanaya», que duravit III annis, sci-
licet usque in anno MCCXII. XVIIº Kal[endas] Augusti anno Domini MCCXII, fuit
capta civitas Hubede, Calatrave, et Baense, habito campestri bello cum perfidis
Sarracenis, et obtenta victoria a Christianis.
Pridie Kal[endas] Septembris, anno MCCXIII, obiit Dominus Petrus, olim Rex
Aragonum, apud Morellam in Provincia. (...)
XIº Kal[endas] Aprilis, anno MCCXII, fuit aspersa a Domino Rege Petro moneta
de quaterno Barchinon[a] (...)
12
Podría ser una copia del Chronicon Barcinonense I con algunas adiciones y supresiones,
SÁNCHEZ ALONSO, Historia, I, p. 260; y COLL, «La historiografía de Catalunya», reed. pp. 36 y ss;
y SIMON, Diccionari, pp. 390-392.
1630
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
XIº kalendas madii, anno MCCXIII, fuit iniunctum omnibus notariis Barchino-
ne quod ponerent in cartis ad XLIIII solidos marcham ar[genti].
Quarto nonas augusti eodem anno, fuit iniunctum dictis notariis quod pone-
rent in cartis marcham argenti ad LXXV solidos.
Quarto idus ianuarii, fuit iniunctum dictis notariis quod ponerent in cartis mar-
cham argenti ad LXXXVIIIº solidos. (…)
VIIIº idus marcii, anno Domini MCCXº, fuit facta constitucio a domino rege
Petro, olim inclite recordationis, in Barchinona et eius comitatu, de non venden-
dis vel stabiliendis aut aliter alienandis, sine consensu dominorum, honoribus
feudalibus.
En l’any mil, cent ·XCVI· morí lo rey N’Anfós d’Aragó, et N’Omeniart14, Dona
de Narbona. (...)
En l’any mil ·CC· mori Guillem senyor de Monpastler.
En l’any mil ·CCVII· nasquet Jacme rey d’Aragó.
13
Hay otros ANNALS DE BARCELONA: los de 1278 (BC, ms. 152), de 1295 (BE, ms. O-I-
12, fols. 96v-98v) y de 1323 (BNE, ms. 18.060, fols. 138r-143r), los tres editados en MHCA, 5.
14
Ermengart.
1631
Martín Alvira Cabrer
15
Nota de VILLANUEVA y única noticia de la Plena Edad Media de un total de siete.
16
Libro que perteneció a Jerónimo ZURITA. Dice al margen del fol. 1r: Escritura muy
antigua de S. Vitorian se llama por este nombre.
1632
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Petrus I.
En l’any Mi CXCVI en lo mes de Abril mori lo Rey N’Amfòs Rey d’Aragó entre
Perpenyà e Narbona. (...)
En l’any Mi CCII a dos de Nohembre morí lo Senyor en Guilem de Mompeyller
Avi del Rey en Jaume d’Aragó.
En l’any Mi CCIIII.º lo Rey en Pere d’Aragó fonc coronat en Roma ab corona
de pa. (...)
En l’any M i CCVII lo primer dia de ffebrer nasqué lo noble en Jaume Rey
d’Aragó en Mompeyler.
En l’any Mi CCVIIII.º ffon destroït Bezers lo dia de Sancta Maria Magdalena.
En l’any Mi CCXII lo dia de Sent Jaume fon la batala entre Miramamoli, el rey
de Castella, el rey d’Aragó, e·l rey de Navara. E foren desbaratats e fon presa Cala-
trava et Úbeda.
17
«Al final hay un cronicón de los Abades de Ripoll y de los Condes de Barcelona desde
D.n Wifredo el Velloso hasta D.n Alfonso V, y al principio un Catálogo de los Arzobispos de Tarra-
gona desde fines del Siglo 12 al 14», VALLS TABERNER, F., «Códices manuscritos de Ripoll», Revista
de Archivos, Bibliotecas y Museos, XXXV-52 (1931), pp. 5-15 y 139-175, esp. p. 156.
18
Noticia en ZARCO CUEVAS, J., Catálogo de los manuscritos Catalanes, Valencianos, Gallegos y
Portugueses de la Biblioteca de El Escorial, Madrid, 1932, ms. D.III.2, n.º 50, p. 28.
1633
Martín Alvira Cabrer
En l’any Mi CCXII morí dona Maria de Monpeyler en Roma, mare del rey en
Jaume.
En l’any Mi CCXIII morí lo rey en Pere de Aragó.
19
Nómina de los jueces turolenses iniciada en el siglo XIII a partir de algún viejo códi-
ce foral que se fueron acompañando de noticias sobre hechos ocurridos durante cada man-
dato y que tiene rango de fuente analística o cronística (Ibidem).
20
Redacción primitiva quizá del segundo tercio del s. XIII, FLORIANO, A. C., «Las efemé-
rides turolenses», Jerónimo Zurita, 2 (1951), pp. 7-59, esp. p. 9.
21
La conquista de Rubielos consta en documento de julio de 1203 del Concejo de Zara-
goza, CDCZ, I, nº 39, p. 123 (ed. LÓPEZ RAJADEL, n. 85).
22
La noticia del eclipse de sol aparece documentada el 28 de febrero de 1207 [Anales
Toledanos I, ES, XXIII, p. 395] (Ibidem, n. 88).
1634
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
23
La conquista tuvo lugar en agosto 1210. La noticia del nacimiento de Jaime I es erró-
nea (Ibidem, n. 90).
24
Batalla desconocida, probablemente a escala local, librada en un lugar no precisado en
el límite de las actuales provincias de Cuenca y Valencia, quizás en 1211, entre la conquista de
Ademuz y la batalla de Las Navas, UBIETO, Historia de Aragón. La formación territorial, p. 287.
25
«La jornada del Puerto del Muredal [sic] fue un combate glorioso para el ejército
cristiano, poco antes de la batalla de Las Navas de Tolosa, según Jerónimo Zurita [Anales, I,
LXI]» (Ibidem, n. 91). En realidad, la conquista de Úbeda sucedió a la batalla de Las Navas.
26
«Clarísimo añadido posterior» (Ibidem, n. 93).
1635
Martín Alvira Cabrer
Septembris (...) XII. (...) Anno Dom[ini] M.º.CC.º.XIII.º. Obiit illustris atque
invictissimus Rex Aragonie.
September (...) XII. Et Petrus Rex Aragonum, Comes Barchin[one] anno Domi-
ni M.CC.XIII.
27
«y de otra letra prosigue», PASQUAL, Sacrae Cataloniae, fol. 166r.
28
Ms. de principios s. XIII encontrado en el seminario franciscano de Sant Miquel
d’Escornalbou, antes monasterio de canónigos regulares de San Agustín, que incluye dos
reglas de San Agustín, el necrologio, un martirologio y un obituario.
1636
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
September
II Idus Septemb. Anno Dom[ini] M.CC.XIII.º. Obiit Dominus Petrus Rex Ara-
gonensis apud Morelle et sepultus est in Monasterio de Xixeni.
29
Pardo.
30
Pedro Pardo.
31
Miguel.
32
¿Antillón?
33
O Besomis.
34
La mayoría de estos nombres figuran en las fuentes documentales de la batalla de
Muret, lo que otorga a esta fuente un gran crédito.
1637
Martín Alvira Cabrer
35
No hemos localizado esta obra.
36
Fuente «descubierta» por Ferran SOLDEVILA en la versión prosificada de la crónica de
DESCLOT, aunque hoy la crítica no la considera como tal. La mantenemos por no alterar el
orden general.
1638
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1639
Martín Alvira Cabrer
1640
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1641
Martín Alvira Cabrer
37
Fuente «descubierta» por Ferran SOLDEVILA en la versión prosificada de la crónica de
DESCLOT, aunque hoy la crítica no la considera como tal. La mantenemos por no alterar el
orden general.
1642
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1643
Martín Alvira Cabrer
38
Alarcos.
39
Ferral.
1644
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
33. [PEDRO EL CATÓLICO, REY DE ARAGÓN], Un jeu vos part, Andreus, ne laissiés mie
(1196-1213)42
Ex Coll. de Mouchet, 8, fol. 102, ed. fragmentaria Histoire Littéraire, XXIII, pp. 754-755, esp.
p. 755; cit. ANGLADE, J., Histoire sommaire de la littérature méridionale au Moyen Âge, París, 1921
(reprod. anast. Ginebra, 1973), p. 120, n. 1.
40
Topónimo sin identificar, podría ser una mala interpretación de ad postremum Alcara-
tium, según COLL I ALENTORN, M. (ed.), Bernat Desclot. Crònica, vol. I, Col. «Els Nostres Clàs-
sics», 62, Barcelona, Barcino, 1949, pp. 30-31.
41
Alcaraz.
42
Al rey Pedro el Católico se atribuyó la composición Bem plairia senher reis (ed. frag-
mentaria T. B. ÉMÉRIC DAVID, «Pierre II, roi d’Aragon», Histoire Littéraire, XVII, pp. 443-447,
esp. pp. 444-445; cit. MILÀ, De los trovadores en España, p. 355). ANGLADE puso en duda esta atri-
bución (La bataille de Muret, p. 54) y otros autores la han atribuido a su padre Alfonso el Tro-
vador ( MILÀ, De los trovadores en España, p. 263; y CHABANEAU, M, «Biographies des trouba-
dours», HGL, X, pp. 209-409, esp. p. 369).
1645
Martín Alvira Cabrer
[Dice el rey de Aragón al trovero André: «(...) os propongo la elección entre tres partes: o
vos seguiréis en la guerra a nuestros dos reyes43, u os quedaréis cerca de vuestra mujer, o deja-
réis mujer y batalla para correr a casa de vuestra noble amiga. Si os batís, vuestra amante os
traicionará, y vuestra mujer también podrá bien seros infiel». André se decide por dejar a su
mujer y a su soberano para conservar a su amante; después, sobre la respuesta del rey, pone
en peligro el honor de su hogar para no soñar más que con la gloria de su rey. Respuesta de
André:]
Rois d’Arragon, vos ne laisseriés mie
Vostre feme, pris l’avés de novel;
Vos avés droit, je ne m’en mervoil mie,
Se vous l’amés, moult i a bel juel.
Et je m’en vois tout droit vers le cembel,
Et si je vous lais et la feme et l’amie;
De ceste honor ne penroie un chastel,
Ains les irai tous vaincre sor Morel.
N’en doit pas peser m’amie;
J’en lais ma feme à Bordel,
Dont il ne m’est mie bel.
34. RAIMON VIDAL DE BESALÚ, Abril issi’es mays intrava (h. 1209-h. 1213)44
Ed. y trad. casi completa M. M ILÀ I F ONTANALS , De los trovadores en España, 2.ª ed. M.
MENÉNDEZ Y PELAYO (dir.), Obras Completas del doctor D. Manuel Milá y Fontanals, II, Barcelona,
1889, pp. 341-354 y 336-341; ed. y estudio W. BOHS, «Abrils issi’e mays intrava», Romanische Fors-
chungen, 15 (1904), pp. 204-316, esp. pp. 224-296; ed. y trad. ingl. W. H. W. FIELD, Raimon
Vidal, Poetry and Prose, 2 vols, Chapel Hill, The Univ. of North Carolina Press, 1971, II, pp. 11-
59 (hay trad. cat. Raimon Vidal de Besalú. Obra poètica, 2 vols., Barcelona, Curial, 1989-1991); y
ed. y trad. fr. J.-Ch. HUCHET, Nouvelles Occitanes du Moyen Âge, París, Garnier-Flammarion,
1992, pp. 37-139, esp. pp. 38, 44, 48, 52, 54, 66-68, 72-74 y 78-90; trad. y notas de J. D. RODRI-
GUEZ VELASCO, Castigos para celosos, consejos para juglares, Madrid, Gredos, 1999, pp. 163-219,
esp. pp. 173-219.
43
El rey de Francia Felipe Augusto y el rey de Inglaterra Juan Sin Tierra.
44
Trovador catalán de Besalú de vida poco conocida, si bien su protector más conocido
fue el noble Huguet de Mataplana, también trovador; esta composición pone de relieve la
intensa relación entre las cortes reales y nobiliarias hispano-occitanas. Véase POZO I FERRER,
M. del, «Algunes dades sobre Ramon Vidal de Besalú», Revista de Girona, 30 (1984), pp. 277-
285; HASENOHR y ZINK, Dictionnaire, pp. 1.227-1.229; y RODRÍGUEZ VELASCO, Castigos para celosos,
consejos para juglares, pp. 163-173.
1646
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
45
Montferrand.
46
El noble y trovador Dalfí d’Alvernha (1169-1234), muy probablemente (FIELD, II, p.
142).
47
Enrique II Plantagenet (1154-1189).
48
Enrique el Joven (1170-1183), Ricardo Corazón de León (1189-1199) y Geoffroy II,
conde de Bretaña (1158-1186).
1647
Martín Alvira Cabrer
49
Los Almorávides (1056-1147).
50
Los Almohades (1147-1269).
51
Le-Puy-en-Velay (Dep. Haute-Loire).
52
Ramón Berenguer V (1209-1245), conde de Provenza, sobrino de Pedro el Católico, y
su esposa Beatriz de Saboya (FIELD, II, p. 179; y RODRÍGUEZ VELASCO, n. 52).
53
Raimon VI de Tolosa.
1648
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
54
Sabartès, en el condado de Foix (hoy Dep. Ariège), no Saverdun como traduce
RODRÍGUEZ VELASCO (n. 54).
55
Raimon Roger, conde de Foix, 1188-1223 (FIELD, II, p. 145).
56
Albeldun, al este de Foix, Dep. Ariège según RODRÍGUEZ VELASCO (n. 55).
57
Castillon-en-Couserans, Dep. Ariège (FIELD, II, p. 142; y RODRÍGUEZ VELASCO, n. 56).
58
Al norte de Berga, cerca de Ripoll, en Girona (RODRÍGUEZ VELASCO, n. 57).
59
Huguet o Uc de Mataplana, noble trovador (FIELD, II, p. 184).
60
Alfonso el Trovador.
61
Pedro el Católico.
1649
Martín Alvira Cabrer
62
De ultrapuertos, refiriéndose a los ultramontanos.
63
Alfonso VIII de Castilla (FIELD, II, p. 133).
64
Diego López de Haro (m. 1214), señor de Vizcaya, gran noble castellano y protector
de trovadores (FIELD, II, pp. 142-143).
65
Posiblemente un miembro del linaje castellano de los Cameros (ALVAR, La poesía tro-
vadoresca, p. 164), quizá Ruy Díaz de los Cameros, protector de trovadores y héroe de Las
Navas (MILÀ, De los trovadores en España, p. 339, n. 6 y p. 126, n. 3; FIELD, II, p. 151; RODRÍGUEZ
VELASCO, n. 66).
66
MILÀ cree que se trata del infante Fernando de Montearagón; para ALVAR es el conde
Fernando de Lara y su hermano Álvaro. Parecen los Infantes Fernando, Gonzalo y Álvaro de
Lara (FIELD, II, p. 144; RODRÍGUEZ VELASCO, n. 67).
67
Bonifacio I (1192-1297), marqués de Montferrato (FIELD, II, p. 142; RODRÍGUEZ VELAS-
CO, n. 68).
68
Blacatz d’Aups –de los Alpes– (1175-1195), padre del trovador Blacas (1194-1239)
(RODRÍGUEZ VELASCO, n. 69).
1650
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
69
Guilhem de lei Baus [Baux] (1182-1218), príncipe de Aurenca/Orange (FIELD, II,
pp. 154-156; y RODRÍGUEZ VELASCO, n. 70).
70
Guiu, conde de Alvernha, hermano de Dalfí y participante en la Cruzada de 1209
(FIELD, II, p. 157-158; y RODRÍGUEZ VELASCO, n. 71).
71
Gastó VI, vizconde de Bearn, 1173-1215 (FIELD, II, pp. 146-149; y RODRÍGUEZ VELASCO,
n. 72).
72
Ponç de Vernet, 1197-1211 (FIELD, II, pp. 176-177; y RODRÍGUEZ VELASCO, n. 74).
73
FIELD (II, p. 133) alude a Arnau de Castellnou (1156-1159) y RODRÍGUEZ VELASCO a un
posible amigo de Guillem de Berguedá no identificado (n. 75).
74
Ramon Galceran II de Pinós (1172-1194) (FIELD, II, pp. 181-183; y RODRÍGUEZ VELAS-
CO, n. 76).
75
Entre Manresa y Vic (FIELD, II, p. 159)
76
Localidades catalanas (RODRÍGUEZ VELASCO, n. 77).
77
Guillem de Cardona (1177-1225), hijo del vizconde de Cardona (FIELD, II, pp. 151-
154; y RODRÍGUEZ VELASCO, n. 78).
78
Albert de Castellvell (1149-1206), importante noble catalán (FIELD, II, pp. 129-132).
1651
Martín Alvira Cabrer
79
Guillem de Montcada, hermano de Gastó VI (RODRÍGUEZ VELASCO, n. 81). FIELD duda
entre Guillem Ramon el Senescal (1120-1174), su hijo homónimo o el Guillem de Montcada
que murió en 1229 en Mallorca.
80
Miguel de Luesia (FIELD, II, p. 174; y RODRÍGUEZ VELASCO, n. 82)..
81
García Romeu (FIELD, II, pp. 145-146; y RODRÍGUEZ VELASCO, n. 83).
82
Berenguer de Entenza, ricohombre de Aragón y señor de Zaragoza (F IELD , II,
p. 135).
83
Ponç Hug d’Empúries, 1173-1200, (FIELD, II, p. 177; y RODRÍGUEZ VELASCO, n. 86).
84
Hug IV d’Empuries (FIELD, II, pp. 178-179).
85
Jofré de Rocabertí (FIELD, II, pp. 158-159).
86
Ramon de Vilademuls (1171-1199) (FIELD, II, pp. 180-181).
1652
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
87
Ponç de Cervera, 1180-1187 (FIELD, II, p. 176; y RODRÍGUEZ VELASCO, n. 92).
88
Maurellàs, cerca de Ceret, Dep. Pyrénées Orientales (F IELD , II, pp. 168-169; y
RODRÍGUEZ VELASCO, n. 93).
89
Monells, Girona (RODRÍGUEZ VELASCO, n. 94).
90
Federico I Barbarroja, emperador 1155-1190 (FIELD, II, p. 145; y RODRÍGUEZ VELASCO,
n. 96).
91
Raimon V de Tolosa (1149-1195), probablemente (F IELD, II, p. 184; y R ODRÍGUEZ
VELASCO, n. 97).
92
Ramón Berenguer IV, conde de Barcelona (1131-1162).
1653
Martín Alvira Cabrer
93
Comarca del Bas-Armagnac (RODRÍGUEZ VELASCO, n. 101). Quizá aluda a Centolh de
Astarac (FIELD, II, p. 134).
94
Bernart IV, conde de Armagnac y Fezensac y trovador, h. 1160-1190 (F IELD , II,
pp. 136-137; y RODRÍGUEZ VELASCO, n. 102).
95
Arnaut Guilhem de Marsan I, co-señor de Marsan y señor de Roquefort y Montgai-
llard, además de trovador (FIELD, II, pp. 133-134; y RODRÍGUEZ VELASCO, n. 103).
96
Personaje desconocido procedente de Robian/ Roubian, Dep. Aude (F IELD , II,
p. 136; y RODRÍGUEZ VELASCO, n. 104).
97
Bernart IV, conde de Comenges y de Coserans, 1181-1226 (FIELD, II, pp. 137-138;
RODRÍGUEZ VELASCO, n. 105).
98
Guilhem VIII de Montpelhièr, 1172-1202 (F IELD, II, p. 156; R ODRÍGUEZ V ELASCO,
n. 106).
99
Bertran de Saissac, amigo y consejero del vizconde Roger II de Bezers y Carcassona y
cátaro convencido. Fue tutor del vizconde Raimon Roger Trencavèl (FIELD, II, pp. 138-141).
1654
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
100
Quizá la esposa de Bernart II de l’Illa Jordana (n. h. 1125) (FIELD, II, pp. 143-144; y
RODRÍGUEZ VELASCO, n. 109).
101
Dama desconocida y de dudosa filiación con las condesas de Pallars conocidas (FIELD,
II, pp. 162-163; y RODRÍGUEZ VELASCO, n. 110).
102
Seguramente Elvira (...-h. 1220), esposa de Ermengol VIII, conde de Urgell desde
1184 (FIELD, II, pp. 185-186; y RODRÍGUEZ VELASCO, n. 111).
103
Quizá Jussiana d’Entença, esposa de Hug II d’Empúries, mencionada hacia 1174-
1178 (FIELD, II, pp. 149-150; y RODRÍGUEZ VELASCO, n. 112).
1655
Martín Alvira Cabrer
104
Fuente «descubierta» por Ferran SOLDEVILA en la versión prosificada de la crónica de
DESCLOT, aunque hoy la crítica no la considera como tal. tal. La mantenemos por no alterar
el orden general.
1656
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
[XII, 9] Cui [Armengol VIII] successit Geraldus de Capraria, quem dominus rex
Petrus cum uxore et filiis cepit in castrum [de Loarre].
[XIII, 12] Tres, post eius [Alfonso el Trovador] obitum, remanserunt filii et IIe
filie ex iam dicta regina Sancia nomine: Petrus scilicet qui post eum regnum Ara-
gonense et comitatum Barchinonensem, Bisillunensem, Cerritaniensem, Rossilio-
nensem ac Paliarensem ad regendum suscepit, et Ildefonsus cui Provincie ducatum
ipse ante suum obitum comiserat, et alius filius parvulus in cunabulis manens; et
una filia quam regi Ungrie matrimonio copulaverat, et alia quam Tolosano comiti
a Pedro predicto rege fratre suo in matrimonio postea tradita fuit.
Ecce expediti itaque de vita et actibus Ildefonsi regis Aragonensis, filii quondam
Raimundi Berengarii bone memorie incliti Barchinonensis comitis, hucusque
scripta sufficient.
[XIV] De domino Petro rege. De actibus excellentissi[mi et] illustrissimi Petri, eius
fi[lii], prossequamur
[1] Cui successit Petrus filius eius. qui viriliter regni habenas suscipiens, non
longe post mortem patris cum suis exercitibus Ildefonsum regem Castellanum con-
tra regem Maurorum secutus est, et milites ipsius in manu valida castrum de
Madrid liberaverunt. Et ipsius ope et auxilio, tempore illo tota terra regis Castellani
a paganorum instancia est liberata. Permultas etiam vices Hispania ex parte sua
invasit.
[2] Post hoc etiam, cum unam ex sororibus suis Tolosano comiti in matrimo-
nium tradidisset, [3] cum apud Provinciam iter arriperet, Mariam, filiam Gilelmi
Montispessullani, in matrimonium duxit, unde ducatum Montispessullani suo
dominio adquisivit.
[4] Et cum virtus nobilitatis ipsius numquam esset contenta, antecessores suos
largitate, fama, dignitate cupiens superare, cum magno apparatu apud Romam ad
dominum papam Innocencium accessit. Qui dicti regis nobilitatem commendans
et formam pulcritudinis circumspiciens, in regem unguendo regium diadema ei
imposuit. Et sic cum magno honore ad propria remisit.
105
Historia oficial del condado de Barcelona y después del conjunto de la Corona de
Aragón redactada por los monjes de Santa Maria de Ripoll. Véase CINGOLANI, La memòria dels
reis, pp. 17-30 y 145.
1657
Martín Alvira Cabrer
[5] Post hec, cum magno exercitu devastavit totam terram comitis de Forcal-
cher, quia ipse comes sub prodicione ceperat fratrem eius comitem Provincie. Et
inde rediens dominus rex, orta est contencio inter ipsum et homines Montispessu-
llani, et in multis eos affligens numquam postea dilexit.
[6] Tamen regina quam in uxorem duxerat ex eo filium genuit nomine
Petrum Iachobi.106 Et cum dominus rex occasionem vellet invenire ut divorcium
inter se et reginam posset fieri, ipsa propter hoc ad dictum dominum papam Inno-
cencium accessit, qui matrimonium inter ipsam et regem de iure confirmavit. Et
ibi dicta regina gloriosissime vitam finivit.
[7] Et ne adhuc de factis dicti domini regis taceamus, illud est commendan-
dum memorie quod sororem suam, que primo regi Ungrie in uxorem fuerat data,
regi Sicilie matrimonio copulavit. Et in itinere illius, tam per mare quam per terras,
multa amisit, et ibi comes Provincie, apud Palirmitanam urbem, mortuus est.
[8] Et postea, mandato domini Pape, cui in omnibus semper voluit obedire,
Carcasonem civitatem cum omni suo dominio Simoni comiti Montisforti, accepto
ab eo fidelitatis hominiatico, concessit.
[9] Aliam sororem suam Raimundo, filio comitis Tolosani, in matrimonium
copulavit.
[10] Postea totam intencionem suam ad subiugandam terram sarracenorum
direxit. Nam castrum de Afabib107 et multis aliis strenuissime occupavit.
[11] Et postea his auditis, rex Marrochensis in iram excitatus, bellum ipsi regi
et omnibus aliis regibus Hyspanie mandavit. Et dominus rex mox mente voluntaria
illuc properaret, nisi a Gerallo a Capraria impediretur. Qui cum esset generosus,
regi valde fid[e] ex[iti]osus per guerre maleficia, et hac de causa perpeditus, tunc
ire non potuit. Et Gerallus est punitus prout digne meruit. Et sic, favente fortuna,
rex cepit Balagarium et castrum Laurencium. Et cum uxore et filiis108 cepit Geral-
dum, et in castro de Loarra eum inclusit et sic Urg[ellum] occu[pavit].
[12] Deinde negociis expeditus, contra Miramomelinum regem cum Castella-
no rege Alfonso et Navarrensi ad bellum campale procedens, castrum de Calatrava
cum multis aliis a sarracenis recuperavit. Et sic, ultra portus de Muredals cum omni
virtute sua progrediens, in loco ubi dicitur Landes de Tolosa regem Maurorum in
campo devicit, et sic sarracenorum inestimabili strage facta per totam illam diem
ipsos fugavit. Et dum rex noster ipsos persequeretur, Castellani regis gentes pre-
dam campi rapiunt. Et in hoc mandatum regum et pontificum ibi existencium sunt
transgresse, set rex Aragonensis de preda in campo non curavit. Et sic accepta vic-
toria, in Hispaniam ultra progrediens, cepit Ubedam et Bagenzam et multa alia
fortissima castra, multis sarracenis ibi gladio occisis et omnibus aliis per totum
mundum captivatis. Et sic cum magna et inaudita victoria quisque regum, Deo gra-
tes refferens, remeavit ad propria.
[13] Et dominus Petrus rex Aragonensis temporibus illis cunctis aliis qui in mun-
do erant regibus, forma, probitatis, largitate, milicia, laude, liberalitate prepollebat.
106
El infante Jaime es llamado P. en «Documentos», n.º 1016 y 1113.
107
Castielfabib.
108
Nota de BARRAU-DIHIGO y MASSÓ: Su mujer Elo Fernández de Castro y sus hijos Ponç y
Guerau, futuros vizcondes de Àger y Cabrera.
1658
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
[14] Unde cum in terram suam feliciter reversus esset, audiens comitem Mon-
tisfortis in exheredationem sororum suarum intendere, equanimiter non potuit
sustinere, et multis precibus sive amonicionibus premissis, multis etiam super hoc
domino Pape nunciis transmissis, animum comitis Montisfortis a tali proposito
numquam potuit revocare. Hac de causa in iram excitatus, exercitus suos contra
ipsum comitem Montisfortis direxit, et cum castrum de Murel in propia persona
cum magno exercitu obsideret, in bello campali ab ipso comite sive a crucitis, suis
deficientibus, interfectus est, pro dolor, anno Domini MºCCXIIIIº. Et maluit mori in
bello quam si vivus victus exiret de campo.
[XV] De domino Iacobo rege illustrissimo eius filius
[1] Post cuius autem obitum cepit regnare filius eius Petrus Iacobi, quem ipse
rex comendaverat dicto comiti Montisfortis. Et quia ipse comes ultra voluntatem
sue gentis, post mortem patris, violenter ipsum quasi captum detinebat, in regno
duo procuratores fuerunt electi: Sancius, avunculus regis in Cathalaunia, et Ferran-
dus frater regis, qui erat clericus, in Aragonia.
37. JAIME I EL CONQUISTADOR, REY DE ARAGÓN, Libre dels Feyts o Llibre dels fets del
Rei En Jaume (h. 1270)109
Ed. J. BRUGUERA, 2 vols., («Els Nostres Clàssics», Col. B, vols. 10-11), Barcelona, Barcino,
1991, II, caps. 3-11, pp. 5-15, cap. 77, p. 89, cap. 369, p. 280 y cap. 380, p. 288.
3. E quan vench aenant, fo parlat matrimoni entre·l rey Don Pedro, nostre
pare, et la fyla d’En Guillem de Montpestler, que era dona de Montpestler, e de
totes ses pertinències, e ela que daria son cors e Montpestler ab totes ses pertinèn-
cies. E així féu-se el matrimoni, e fo lo seu nom crescut, que hac nom la reyna
dona Maria.
4. E puys En Guillem de Montpestler, estant ella viva, pres .I. altra dona, que
era de Castella, (de què no·ns membra·l nom de pare d’aquela dona, mas ella
habia nom Dona Agnès), de la qual agué aquests fiyls, per nom En Guillem de
109
Autobiografía del hijo de Pedro el Católico, el Llibre dels Feyts es una de las crónicas más
importantes del siglo XIII por su riqueza histórica y literaria. Entre los muchos trabajos dedica-
dos a esta célebre obra, véase RUBIÉS, J. P. y SALRACH, J. M., «Entorn de la mentalidad i la ideolo-
gia del bloc de poder feudal a través de la historiografia medieval fins a les Quatre Grans Cròni-
ques», VV.AA., La formació y expansió del feudalisme catalá. Actes del colloqui organizat pel Collegi Uni-
versitari de Girona (8-11- de gener de 1985), Girona, Collegi Universitari de Girona y Universitat
Autònoma de Barcelona, 1981, pp. 467-506, esp. pp. 493-494; HOMET, R., «Caracteres de lo polí-
tico en el Llibre dels Fets de Jaime el Conquistador», Res Gesta, 32 (1993), pp. 171-194; HOMET, R.,
«Dos modelos de monarquía y de política catalanes. Las propuestas de Jaime I y de Ramon
Muntaner», «La historia política europea como proceso integrador». VI Jornadas de Historia de Europa,
Buenos Aires, 1995, pp. 151-170; KAGAY, D. J., «The Line between Memoir and History: James I
of Aragon and the Llibre del Feyts», Mediterranean Historical Review, 11-2 (1996), pp. 165-176;
SIMON, Diccionari, pp. 383-384; y CINGOLANI, La memòria dels reis, pp. 31-74 y Jaume I. Història i mite
d’un rei, Barcelona, Edicions 62, 2007 (trad. castellana Edhasa, 2008). Una edición catalana clá-
sica es la de F. SOLDEVILA, Les Quatre Grans Cròniques, Barcelona, Selecta, 1971, pp. 3-402, ahora
revisada (Barcelona, 2008). Recientemente han aparecido dos nuevas traducciones: una caste-
llana, Libro de los hechos de Jaime I, trad. J. BUTIÑA JIMÉNEZ, Madrid, Gredos, 2003; y otra inglesa,
The Books of Deeds of James I of Aragon: A translation of the medieval Catalan «Llibre dels Fets», trad. D.
J. SMITH y H. BUFFERY, «Crusader Texts in Translation», Variorum Ashgate, 2002.
1659
Martín Alvira Cabrer
Montpestler, qui tenc Peyollà tro a hora de la sua mort; e l’altre, En Bergunyò; e
En Bernat Guillem, que nós heretam e donam muyler, per nom Na Juliana, que
era de liynatge de la mare, per nom d’Entença, fiyla d’En Ponç Huc, frare del com-
te d’Empúries, qui havia nom N’Uch; e .I. altre frare que nodria nostre pare, que
havia nom Tortoseta. E aquest Guillem de Montpestler, qui era major fiyl d’En
Guillem de Montpestler, punyà con fos senyor de Montpestler, per ço cor él era
hom. E aquest pleyt venc denant l’apostoli, sí que nostra mare, la reyna Dona
Maria, anà a la cort de Roma per mantenir son dret, e que nós, que érem son
hereu, fóssem seyor de Montpestler. E tengren tant son pleyt denant l’apostoli,
que·ls donà per sentència (sí que n’i ach decretal escrita que la sentència de l’apos-
toli) que jutjava aquels qui eren fiyls d’En Guillem de Montpestler e de Na Agnès
que no eren de leyal conjugi, car eren feyts en adulteri, havèn altra muyler. E jutjà
que Montpestler fos de la reyna Dona Maria e de nós, qui érem son fiyl.
5. Ara comptarem en qual manera nós fom engenrats e en qual manera fo lo
nostre neximent. Primerament en qual manera fom engenrats nós. Nostre pare, lo
rey En Pere, no volia veser nostra mare, la reyna. E esdevench-se que .I. vegada lo
rey, nostre pare, fo en Lates, e la reyna, nostra mare, fo en Miravals. E vench al rey
.I. rich hom, per nom En Guillem d’Alcalà, e pregà’l tant que·l féu venir a Mira-
vals, on era la reyna, nostra mare. E aquela nuyt que abdós foren a Miravals volch
Nostre Senyor que nós fóssem engenrats. E, quan la reyna, nostra mare, se sentí
prenys, entrà-se’n a Montpestler. E aquí volch nostre Senyor que fos lo nostre naxi-
ment en casa d’aquels de Tornamira, la vespra de Nostra Dona Sancta Maria Can-
daler. E nostra mare, sempre que nós fom nats, envià’ns a Sancta Maria, e porta-
ren-nos en los braces; e deyen matines en l’esglèsia de Nostra Dona; e tantost con
nos meseren pel portal, cantaren Te Deum laudamus. E no sabien los clergues que
nós deguéssem entrar allí, mas entram quant cantaven aquell càntich. E puys leva-
ren-nos a Sent Fermí. E, quant aquels qui·ns portaven entraren per l’església de
Sent Fermí, cantaven Benedictus Dominus Deus Israel. E, quan nos tornaren a la casa
de nostra mare, fo ella molt alegra d’aquestes prenòstigues que·ns eren esdevengu-
des. E féu fer .XII. candeles, totes de .I. pes e d’una granea, e féu-les encendre totes
ensemps, e a cada una mes sengles noms dels apòstols, e promès a nostre Senyor
que aquela que pus duraria, que aquel nom auríem nós. E durà més la de sent Jac-
me bé .III. dits de través que les altres. E per açò e per la gràcia de Déu havem nós
nom En Jacme. En així nós som venguts de part de la que fo nostra mare e del rey
En Pere, nostre pare. E sembla obra de Déu, car les covinences que nostre avi havia
feytes d’aver aquesta per muyler, tornà depuys que d’aquela natura de l’emperador
Manuel e de nostre pare, lo rey En Pere, que per matrimoni se cobràs la falida que
en l’altre matrimoni havia estada. E aenant, nós jaén en lo breçol, tiraren per .I.
trapa sobre nós .I. cantal, e caech prop del breçol, mas nostre Seyor nos volgué
estorçre que no moríssem.
6. Nostre pare, lo rey En Pere, fo lo pus franch rey que anch fos en Espanya e el
pus cortès e el pus avinent, sí que tant donava, que ses rendes e ses terres ne valien
menys. E era bon cavaller d’armes, si bo n’avia e·l món. De les altres bones custu-
mes que él havia no volem parlar per alongament de l’escrit.
7. De la reyna Dona Maria, nostra mare, volem aytant dir que, si bona dona
havia e·l món, que ela ho era, en tembre e en honrar Déu e en altres bones costu-
mes que en ela eren. E poríem molt de bé dir de ella, mas deïm-ne aytant que fa
compliment a tot l’àls: que ela és amada per tots les hòmens del món qui saben de
sos captenimens. E nostre Senyor la amà tant e li donà tanta de gràcia, que reina
sancta és clamada per aquels qui són en Roma e per tot altre món, sancta. E guarex
1660
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
malaltes molts, can beven ab vi o ab aygua de la pera que raen del seu vas. E jau en
Roma, en l’església de Sent Pere, prop de Sancta Patronilla, que fo fiyla de sent
Pere. E esguardat, aquels qui veurets aquesta scriptura, si aquesta cosa és miraculo-
sa, que nostre avi, lo rei Don Amfós, promès que seria sa muyler la fiyla de l’empe-
rador, e depuys pres la reyna Dona Sanxa. E nostre Seyor volch que per aquela pro-
messa que·l rey havia feta primerament, ço és assaber, que seria sa muyler la fiyla
de l’emperador Manuel que aquela tornàs en son loch. E par-ho en açò, que la
néta de l’emperador Manuel fo puys muller de nostre pare, on nós venim. E per
açò és obra de Déu que aquella covinença que no·s complí en aquell temps se com-
pli depuys, can nostre pare pres per muyler la néta de l’emperador.
8. E, passat lo temps del nostre naximent, En Simon de Montfort, qui tenia la
terra de Carcassès e de Badarrès, e en Tolçà ço que y havia goaynat lo rey de
França, volch haver amor ab nostre pare, e demanà-li que·ns liuràs a ell, car ell nos
nodriria. E ell fià’s tant en él e en la sua amor, que lliurà ad ell nós per nodrir. E
nós estan en son poder, les gens d’aqueles terres que dessús havem dites vengren a
nostre pare e dixeren-li que él podia ésser seyor d’aqueles terres, si él les volia pen-
re ni emparar. E el rey En Pere, nostre pare, era franch e piadós, e ab la pietat que
a él pres d’éls, dix que se n’empararia. E enganaven-lo ab beles paraules. E d’una
part li ho daven de paraula e d’altra part li ho tolien per obra. Car nós hoïm dir
a·N Guillem de Cervera e a N’Arnau de Castelbó e a·N Dalmau de Crexel e a altres
qui eren ab él, que li deyen: «Sényer, veus nostres castels e nostres viles; emparats-
vos-en e metets-hi vostres batles». E, can él ho volia emparar deyen-li: «Séyner, ¿con
gitarets nostres muylers de nostres maysons? Mas nós e elles ne serem vostres e·n
farem vostra volentat». E per aquesta manera no li atenien re que li promesessen. E
mostraven-li lurs muylers e lurs fiyles e lurs parentes, les plus beles que podien tro-
bar. E, quant sabien que él era hom de fempnes, tolien-li son bo propòsit e feyen-lo
mudar en ço que éls volien. E, can les noves serien longues de comtar, a les coses
cares que y foren, no·n volem pus parlar110.
9. En Simon de Montfort era en Murel bé ab .DCCC. hòmens a caval entrò en
.M., e nostre pare vench sobr·ell prop d’aquel loch on él estava. E foren ab él, d’Ara-
gó, Don Miquel de Lúzia e Don Blascho d’Alagó e Don Rodrigo Liçana e Don
Ladró e Don Gomes de Luna e Don Miquel de Rada e Don Guillem de Puyo e Don
Açnar Pardo e d’altres de sa maynade molts e d’altres qui a nós no poden membrar.
Mas tant nos membre que·ns dixeren aquels que y avien estat e sabien lo feyt que,
levat Don Gomes e Don Miquel de Rada e Don Açnar Pardo e alguns de sa meynade
que y moriren, qu·els altres lo desempararen en la batayla e s’en fugiren-hi Catalun-
ya En Dalmau de Crexel e N’Uch de Mataplana e En Guillem d’Orta e En Bernat
dez Castel Bisbal; e aquels fugiren ab les altres. Mas bé sabem per cert que Don
Nuno Sanxes e En Guillem de Montcada, que fo fiyl d’En Guillem Ramon e de Na
Guillema de Castel Viy, no foren en la batayla, ans enviaren missatge al rei qu·els
esperàs, e·l rey no·ls volch esperar, e féu la batayla ab aquels qui eren ab él. E aquel
dia que féu la batayla havia jagut ab una dona sí que nós hoïm dir depuys a son
reboster, qui havia nom Gil, e fo puys frare de l’Espital, qui havia estat en aquel con-
seyl, e altres qui ho viren per sos uyls, que anch a l’evangeli no poc estar en peus,
110
Gauthier LANGLOIS cree ver en este episodio la conferencia de Montréal (primavera
1210) entre el rey Pedro, de un lado, y Pèire Roger de Cabaretz, Raimon de Termes y Aime-
ric de Narbona, vasallos del vizconde de Carcassona y valvassores del rey, (Olivier de Termes. Le
cathare et le croisé (vers 1200-1274), Toulouse, Privat, 2001, pp. 34-39).
1661
Martín Alvira Cabrer
ans s’asech en son seti mentre·s es deya. E, ans que fos la batayla, volie’s metre En
Simon de Montfort en son poder per fer sa volentat, e volia’s avenir ab él. E nostre
pare no u volch pendre. E, quan viren açò lo comte Simon e aquels de dins, prese-
ren penitència e reeberen lo cors de Jhesucrist e dixeren que més amaven morir al
camp que en la vila. E, sobre açò, eixiren combatre ensemps en una. E aquels de la
part del rey no saberen rengar la batayla ni anar justats, e ferien cada un rich hom
per si e ferien contra natura d’armes. E per lo mal ordonament e per lo peccat que
era en ells, hac-se a vençre la batayla, e per la merçè que no y trobaren aquels qui
eren dedins. E aquí morí nostre pare. Car així no ha usat nostre liynatge totz temps,
que en las batayles qu·els an feytes ne nós farem, de vençre o morir. E nós roman-
guem en Carcassona en poder del comte, car él nos nodria e tenia aquell lloc.
10. E puys, passat açò, demanaren-nos nostres naturals, e guerrejaren ab france-
ses e ab aquela terra que ells tenien, ço és assaber, Don Nuno Sanxes e En Guillem
de Cardona, pare d’En Ramon Folch. E part la guerra qu·ells faeren de Narbona e
d’altres lochs, enviaren missatge a l’apostoli Innocent tercer, que él presés conseyl
e destrenyés En Simon de Montfort per vet o per altra manera, que cobrassen nós,
qui érem lur seyor natural, que no y havia pus fiyl de nostre pare, de leyal conjugi,
si nós no. E aquest apostoli papa Innocent, fo el meylor apostoli, que de la saó que
faem aquest libre en .C. anys passats no hac tan bo apostoli en l’Església de Roma.
Car él era bon clergue en los sabers que taynen a apostoli de saber; e havia sen
natural, e dels sabers del món havia gran partida. E emvià tan forts cartes e tan
forts missatgers al comte Simon, que él hac a atorgar qu·ens retrie a nostres
hòmens. E aduxeren-nos los franceses entrò a Narbona. E a Narbona eixiren gran
partida dels nobles de Catalunya e dels ciutadans, e reeberen-nos. E nós podíem
haver laora .VI. ayns e .III. meses. E agren acort, can foren en Catalunya, qui·ns
nodriria. E acordaren-se tots qu·ens nodrís lo maestre de Temple en Montsó. E son
nom d’aquel maestre era En Guillem de Montredon, qui era natural d’Osona e
maestre del Temple en Aragó i en Catalunya. (...)
77. (...) [En lo preludios de la conquista de Mallorca, dice Nunyo Sanxes de Rosselló]
«...qui havia nom En Jaques, e vós reponés-li molt bravament e dura e dixés-li qui
era aquel rey que aquella terida demanava, e él respòs-vos que aquest era fiyl
d’aquel qui vençé la batayla a la ost d’Úbeda;...» (...)
369. (...) [Sobre la rendición de Valencia] ...e deyen que en la batayla d’Úbeda no
veé hom pus de gent que alí havia justada, entre hòmens, e fembres, e tosets. (...) .
380. [Palabras del obispo de Huesca] «...E que ell prena conseyl a tan gran cosa,
que major és que la batayla d’Úbeda ni altra que anch fos en Espanya,...»
111
Es la traducción al catalán del STATUS YSPANIE A PRINCIPIO USQUE NUNC («Testi-
monios», n.º 68), versión de la Historia de rebus Hispaniae del arzobispo RODRIGO DE TOLE-
DO. Hay otra traducción catalana titulada Estament de Spanya del començament del món tro al die
present (ante 1431), BC, ms. 6, fols. 1r-49r, ed. QUER, La Història, pp. 181-204.
1662
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
39. BERNAT DESCLOT, Crònica o Llibre del rei En Pere (h. 1280-1288)112
BC, ms. 152; ed. SOLDEVILA, Les Quatre Grans Cròniques, pp. 405-664, esp. Prólogo, p. 405,
caps. IV-VI, pp. 408-415 (hay ed. revisada, Barcelona, 2008; y nuevas eds. de S. M.ª CINGOLANI:
MHCA, 6; y Barcelona, Barcino, 2010).
112
Bernat Desclot, alias de un personaje mal conocido que quizá fuera Bernat Escrivà,
tesorero de Pedro el Grande, fue el autor de una magnífica crónica que combina elementos
históricos, episodios legendarios y canciones de gesta prosificadas, todo ello con un aire de
objetividad que no oculta un fuerte espíritu épico y caballeresco. Obra que defiende la autori-
dad monárquica, narra la historia de la Corona de Aragón desde sus orígenes, aunque alcanza
su plenitud en el reinado de Pedro el Grande (1276-1285). Su importancia historiográfica fue
enorme, como lo prueba su amplia utlización por los cronistas de los siglos posteriores. Véase
RUBIÉS y SALRACH, «Entorn de la mentalidad i la ideologia», pp. 494-496; HOMET, «Caracteres
de los político», pp. 171-194; y HOMET, R., «Monarquía y expansión en la historiografía catala-
na: la crónica de Bernat Desclot», Oriente e Occidente tra medioevo ed età moderna. Studi in Onore di
Geo Pistarino, ed. L. BALLETTO, Génova, 1997, pp. 479-505; y SIMON, Diccionari, pp. 409-412. Los
trabajos más importantes son los de de Stefano M.ª. CINGOLANI: Historiografia, propaganda i
comunicació al segle XIII: Bernat Desclot i les dues redaccions de la seva crònica, Barcelona, Institut
d’Estudis Catalans, 2006; La memòria dels reis, pp. 97-135; y «Storiografia catalana al tempo di
Pietro II e Alfonso II (1276-1291). Edizione e studio di testi inediti: 4. Bernat Desclot, Llibre del
rei Pere, primera redacció», Studi Medievali, 49 (2007), pp. 575-618. Hay que ver también la
INTERPOLACIÓN A LA CRÒNICA DE DESCLOT, ed. J. RUBIÓ I BALAGUER, Historia i historiografia,
Barcelona, 1987 («Obres», VI), pp. 196-206; y CINGOLANI, Historiografia, pp. 138-142.
113
Constance de France.
1663
Martín Alvira Cabrer
morí lo comte major e la dona, e romàs lo fill comte de Tolosa, e hac una filla114
sens plus de la sor del rei En Pere d’Aragó.
Aquesta filla del comte de Tolosa, neboda del rei En Pere, fo parlada per
muller al rei de França, e tramès-la-li hom. El’apostoli vedà que no la presés a
muller, que dix que filla era d’aquell qui era contra l’Esglesia. E el comte quan ho
sabé, volc-la cobrar, e no la li volgren retre; e donaren-la al frare del rei de França,
que havia nom N’Anfós, que no havia mas un ull, qui fo puis comte de Tolosa e no
hac enfants negú. Per què la terra deuria tornar a la corona d’Aragó.
E el rei de França pres sa muller la filla del comte de Proença, neboda del rei
En Pere d’Aragó, de la qual dona hac un fill qui hac nom Felip, qui fo rei de
França, qui hac la néta del rei En Pere e filla del rei En Jacme d’Aragó per muller.
Aquest rei En Pere d’Aragó fo molt noble rei, e bon cavaller e prous d’armes, e
era senyor de tot Carcasses e de Bederès tro a Montpesller, et marquès de Proensa.
Esdevenc-se que a Montpesller havia una dona qui havia nom dona Maria, qui
era dona de Montpeslier e era filla d’En Guillem de Montpesller e de la filla de
l’emperador de Constantinoble; e el pare e la mare eren morts, e era sens marit,
mas ja havia haüt marit. Los rics-hòmens de Montpesller hagren consell e dixeren
que bon seria que donassen marit a la dona, e pensaren-se que bon seria que en
parlassen al rei En Pere d’Aragó, qui era llur veí e qui marcava ab ells, e, si ell la
volia pendre, més valia que ell hagués e major honor llur seria.
D’aquí avant aparellaren llur missatges e trameseren-los al rei, e parlaren ab ell,
e donaren-li a entendre que Montpesller era noble lloc e que era el cap de son reg-
ne, e que aquí poria tenir frontera a sos enemics. E el rei entès llurs paraules, e abe-
llí-li Montpesller e pres la dona per muller. E quan venc a poc de temps, ell leixà la
dona, que no volc ésser ab ella ne volc venir en lloc on ella fos, que penedís-se car
l’havia presa a muller, que ell era un dels pus altius reis del mon; e dix que molt
s’era baixat en ella, com per sol Montpesller havia presa dona qui no era filla de rei.
Mas aquesta dona era molt de bona vida, e honesta e plasent a Déu e al segle.
Esdevenc-se que el rei estec grans temps que no fo ab la dona, e quan venc a
cap d’un gran temps lo rei era en un castell assats prop de Montpesller; e aquí
amava una dona de gran paratge, molt bella, e féu tant, que l’hac per amiga. E en
aquell castell ell la’s feía venir a un seu majordom del rei, qui era de Montpesller,
qui era son privat d’aitals coses; esters era hom bo e lleial.
Madona Na Maria de Montpesller sabé açò e tramès missatge a aquell major-
dom del rei qui era seu e son natural, e venc davant ella.
– Amic –dix la dona muller del rei–, vós siats ben vengut. Jo, us he feit venir a
mi per tal car vós sóts hom lleial e bo, e cell en què hom se pot fiar. Jo em vull celar
amb vós que m’hi ajudets. Vós sabets bé que el rei és mon marit e no vol ésser ab
mi, on jo són molt despagada, no per altra cosa, mas per ço car d’ell ne de mi no
ha eixit infant qui fos hereu de Montpesller. Ara jo sé que el rei ha afer ab aital
dona e que la’s fa venir en aital castell, e vós sóst-ne son privat. On jo us prec que
quan que vós li dejats amenar la dona, que vengats a mi, e, tot privadament, que’m
metats en la cambra en lloc d’ella, e jo colgar-m’he al seu llit. E fest-ho en tal guisa
que no haja llum, e digats al rei que la dona no ho vol per tal que no sia coneguda.
114
Joana de Tolosa.
1664
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
E jo he fe en Déu que en aquella nuit engendrarem tal infant de què serà gran bé
e gran honor a tot son regne.
– Madona –dix lo ric hom–, jo són aparellat de fer tota res que vós me manets e
màgerment coses qui sien honor e profit de vós. E sapiats que ço que vós m’havets dit,
que jo ho aportaré a acabament, mas he gran paor que no en venga en ira del rei.
– Amic –dix la dona-, no us cal tembre, que jo ho faré en tal guisa que haurets
més de bé e d’honor que anc no hagués null temps.
– Madona –dix lo ric-hom–, gran mercès! E sapiats que jo faré tot ço que vós
manets- E pus així és, no ho tardem plus. Ara aparellats-vos, que el rei, ha emprès
que al vespre li amèn aital dona la qual vós sabets; e jo vendrè a vós, e tot celada-
ment amenar-vos he al castell, e metré-us en la cambra, e puís sapiats què fer.
– Amic –dix la dona–, be em plau ço que deïts. Ara, donecs, anat-vos-en e pen-
sats de vostre afer, e al vespre venits a mi.
Lo ric-hom pres comiat de la dona e anà-se’n, e quan venc al vespre lo rei parlà
ab ell e dix-li que li amenàs aquella dona ab qui havia emprès que aquella nuit fos
ab ell.
– Senyer –dix lo majordom–, molt volenters. Mas la dona us prega que null
hom del món no us en sia privat, ne dona, ne donzella.
– Vós –dix lo rei– ho féts al mills que puscats, que jo ho vull tot així com ella ho
vulla; e pensats-hi d’anar.
Lo ric-hom anà a la dona e amenà-la ab una donzella solament e ab dos cava-
llers, e mès-la en la cambra del rei. E aquí ell la lleixà, e la dona despullà’s e mes-se
al llit del rei e féu apagar tots los llums.
Quan lo rei hac sopat e tots los cavallers se’n foren anats, el rei se n’entrà en una
cambra qui era après d’aquella on ell dormia, e aquí ell se despullà e es descalsà, e
puis adossat ab son mantell, en camisa, ell se n’entrà en aquella cambra on la dona
sa muller era colgada. E el rei colgà-se al llit ab ella, sens llum que no hi hac, e el rei
pensà’s que fos aquella altra dona ab qui havia emprès que vengués a ell.
Veus que el rei menà son solaç ab la dona sa muller, e ella no parlà gaire per tal
que no la regonegués tro que hac jagut ab ella, e en aquella vegada empreyà-la
d’un fill. La dona era molt sàvia e certa, e sempre conec que era prenys e
descobrí’s al rei.
– Senyer –dix ella–, prec-vos que no us sia greu si aquesta nuit vos he emblada,
que certes no ho he fet per nulla malvestat ne per negun malvat desig que jo
hagués, mas per tal que de vós e de mi exís fruit qui plagués a Déu e qui fos hereu
de vostre regne. E sapiats per veritat que, segons que jo creu, que jo em són feita
prenys en aquesta hora. E fets escriure la nuit e l’hora, que així ho trobarets.
Quan lo rei entès que açò era la dona sa muller, tenc-se molt per sobreprès,
mas non ho féu semblant, e fó de belles paraules a la dona tro al matí. E al maltí
llevaren-se e estegren ensems aquell jorn, e puis lo rei cavalcà e anàse’n en Cata-
lunya. E la dona engruixà, e estec tant en aquell castell tro que parí e hac un fill, e
hac nom Jacme.
Lo rei havia honrats hòmens en Catalunya e en Aragò qui eren sos parents e
havien fiança que el rei no hagués jamés enfants e que la terra romangués a ells. E
1665
Martín Alvira Cabrer
quan saberen que la dona havia haüt un infant, foren-ne molt despagats e pensa-
ren que l’auciessen. E un jorn mentre que l’enfant dormia al breçol en una casa,
hac hom feita una trapa endret del breçol e tramès-li hom davall, sobre el breçol,
una gran péra per tal que morís. E plaç a Déu que no el tocà, mas donà tal al copol
del breçol que el trencà. Esters, non ho poc hom apercebre qui ho féu ne qui no,
mas bé es pensà hom que aquells qui eren sos parents he havien feit fer.
La dona concec que l’enfant havia mals volents, e guardà-lo al mills que poc, e
nodrí-lo molt gint. E a poc de temps ella morí a Roma, que era anada a l’apostoli
per ço car lo rei En Pere, son marit, la volia lleixar. E aquí ella és soterrada molt
honradament, llaïns en l’esgleia de Sent Pere.
Ara lleixa a parlar lo llibre del rei En Pere e de l’enfant En Jacme, son fill, e
parlarà dels feits qui esdevengren als tres reis d`Espanya, dels quals reis fo la ú
d’aquells lo rei En Pere d’Aragó.
CAPÍTOL V. «COM MIRAMAMOLÍ, SARRAÍ MOLT PODERÓS, FÉU PASSAT-
GE EN ESPANYA, E COM LOS TRES REIS D’ESPANYA LI EIXIREN A ENCON-
TRE E EL ROMPEREN, E PRENGUEREN MOLTES CIUTATS E VILES. FON A
XVI DE JULIOL, ANY MCCXII».
Diu lo comde que en la ciutat de Marrocs havia un miramamoní qui era senyor
molt poderós de tresor e de gents, e destrenya moltes grans terres, ço es a saber, de
Trípoli de Barberia tro a Tunis, e de Tunis tro Aliers, e de Aljaer tro a Cepta, e de
Cepta tro a Marrocs, e tota la terra de Fes tro a la terra de la Gujelmessa, e de la
Gujelmessa tro a la ciutat d’Òrguena, e tota de la terra de Ginova, qui es de mig-
jorn. E encara destrenya en Espanya Sibília, e Còrdoba, e Jaién e Úbeda, e tot lo
regisme de Granada de Murçia tro a Valençia.
Aquest miramamoní sarraí hac son consell ab sos savis homens e dix-llur que ell
havia en cor que passàs en la terra d’Espanya ab tot son poder, e que en gitàs tots
les crestians d’Espanya. E sos cavallers atorgaren ço que ell deía, e dixeren-li que
molt havia pres; que més gents estaven al quart de la sua terra que no feïa en tota
la crestiandat.
Ab tant, aquest miramamoní s’aparellà de passar en Espanya e tramés sos mis-
satges per totes ses terres a totes les gents qui armes sabessen portar, que vengues-
sen e que passasen en Espanya ab ell, que ell volia gitar tots los cretians d’Espanya
e que anaria tro a Roma.
Quan les gents de les terres de Frequia, e d’Òrguena, e de Tirincé, e de tota la
Barbaria e de tota l’Espanya hagren oïdes aquestes novelles de volentat de llur sen-
yor, fo-llur semblant que ja fos tot gasanyat, e aparellaren-se de passar en la terra
d’Espanya.
E Miramamoní venc-se’n en les parts de Cepta e de Tanga, e passà l’estreta mar
e anà-se’n a Sibília, e aquí estec ben quatre anys, tro que totes les sues gents de les
terres foren passades. Que tant eren grans gents e venien de tan llongues terres,
que de quatry anys no foren ajustades ne pogren ésser aparellades. E Miramamoní
tramès sos missatges al rei de Castella e als altres reis d’Espanya, que s’aparellassen
de desemparar la terra, o si no que manava batalla a ells e a tots cells qui la crou
adorassen.
Quan lo rei de Castella e altres reis d’Espanya hagren enteses aquestes novelles,
justaren-se tots, e hagren llur consell e trameseren missatge a l’apostoli, e al rei de
1666
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
França, e al rei d’Anglaterra e per tota la crestiandat, com sabessen que Mirama-
moní de Marrocs era passat en Espanya ab tantes gents que null hom no podía
saber lo nombre, e que havia manada batalla a tots los crestians del món o que li
lliurassen tota la terra.
Quan l’apostoli hac enteses e vistes les cartes que els missatges li hagres porta-
des, tramès sos cardenals e sos legats per tota la crestiandat, que feesen saber a les
gents aquell feit e que llur feesen de llurs pecats perdonança, per tal que hi anas-
sen; sí que molts de gents s’aparellaren de l’anar, mas no pas així tost ne així cuito-
sament com obs hi fora.
«COM LO REI DE CASTELLA SE AJUSTÀ AB SES HOSTS, E COM LO REI
D’ARAGÓ HAC LA DAVANTERA, E COM DESBARATAREN MIRAMOLÍ».
Quan Miramamoní hac justades totes ses gents e foren aparellats, commença-
ren a eixir de Sibília, e de Còrdova e de totes les encontrades on eren albergats,
que tantes gents eren que ben tenien llurs albergades quartre jornades entorn Sibí-
lia. E anaren-se’n a poques jornades vers Castella tro a l’entrant dels ports de Mura-
dal, qui ells s’atendaren tro que totes llurs gents fossen justades.
Quan lo rei de Castella sabé que Miramamoní venia ab ses hosts, tramès sos mis-
satges al rei En Pere d’Aragó e al rei de Navarra que els sarraïns venien e eren ja
prés l’entrada de llur terra, e que s’aparellassen de venir al pus tots que poguessen.
Quan lo rei En Pere d’Aragó e els altres reis oïren aquestes novelles, aitan-tost
trameseren llurs missatges als cavallers e als hòmens de peu qui ja eren aparellats,
que venguessen al pus tost que poguessen; sí que en poca d’hora foren tots justats,
cascú dels reis ab llurs gents. E partiren de llurs terres e cavalcaren tant que ven-
gren l’al on lo rei de Castella era ab totes ses gents e puis tit ensems anaren vers los
ports de Muradal, on los sarraïns devien entrar.
Mas emperò anc tant no es cuitaren los tres reis d’Espanya, que els sarraïns
hagren passat los ports de Muradal e tengren lo pla e la muntanya. E els tres reis
d’Espanya atendaren-se a una llegua prop de la host dels sarraïns, e establiren llurs
batalles en aquesta manera: que cascú dels tres reis volia haver la davantera, mas
acordaren-se entre ells que per honrament car los sarraïns eren venguts en la terra
del rei de Castella e car la batalla seria en sa terra, que ell hagués la davantera, e el
rei de Navarra la segona escala e el rei En Pere d’Arago fos rereguarda ab la cava-
lleria de Catalunya e d’Aragó; sí que el rei En Pere fo molt agreujat car no hac haü-
da la davantera. E l’éndemà devia ésser la batalla, que els sarraïns s’eren aparellats
de combatre aquell jorn ab los crestians, que volien-los sobtar per tal que, abans
que fossen creguts de gents e de secors, los haguessen vençuts e desbaratats. Mas a
Deu no plac.
Quan lo rei En Pere d’Aragó viu que el convenia ésser en la rereguarda, pensà
ab si matéix com ho poria fer que hagués la davantera e la reraguarda; e feu-se
venir un honrat cavaller d’Aragón e dix-li tot ço que havia en cor de fer.
–Vos –dix lo rei– darets civada ab jorn a vostres cavalls e farets armar tres-cents
cavallers e dos-cents ballesters a cavall, e jo lliurar-vos he bons adalils qui saben bé
la terra e els passes. E cavalcarets tant tota la nuit tro que siats prop de les tendes
de Miramamoní, qui estarà en la reragarda, e aquí metets-vos e aguait, en guisa
que de la host dels sarraïns no us pusquen veer. E can vendrà demà, que ambdues
les hosts s’ajustaran e la nostra davantera ferrà en la host dels sarraïns, jo us faré fer
un senyal en aquell puig, e vós sempre eixits de l’aguait ab vostres senyeres esteses,
1667
Martín Alvira Cabrer
e anats ferir en la reragarda molt ardidament. E els sarraïns pensar-s’han que nós
hajam esvaïda la llur host e que siam passats oltra tro a la reragarda, e desbaratar-
s’han e fugiran; e gardats-vos que d’aquest feit no parlets a null hom vivent tro que
siats en l’aguait.
Tot així com lo rei ho hac manat, sí fo feit. Lo cavaller se n’anà a sa tenda e fèu
manament a cavallers triats que el rei li havia dists, que donassen civada ab jorn a
llurs cavalls e que s’aparellassen e s’armassen. Quan los cavalls hagren menjada la
civada, les escuders armaren los cavalls e els ensellaren, e els cavallers e els balles-
ters foren armats e aparellats, e muntaren als cavalls e cavalcaren tant de bell pas
tota la nuit, ab los aldalils que sabien los camins e ells passes, que al matí foren
detràs un puig emboscats, assats prop de les tendes de Miramamoní. E quan venc
al matí los sarraïns s’aparellaren de la batalla, e foren tantes de gents a cavall e a
peu que null hom no podia saber lo nombre, que els plans e les muntanyes n’eren
tots coberts; sí que el veer era gran feredat.
La primera escala dels sarraïns era deu rencs de sarraïns negres, grans e llon-
gues ab ferres lluents e trencants; e tenien los aristols fermats en terra e els fers
denant. E aquest eren seixanta mília per nombre. E aprés d’aquesta escala d’aquest
sarraïns negres ab llances, havia tres escales de camells encadenats e armats la ú
aba l’altre ab cadenes de ferre; e dintre dels camells encadenats esteven ballesters,
e cavallers e tota l’altra gent partida per batales.
Quan la host dels crestians fo armada e aparellada, e cascun se fo confessat e
penedit e sos pecats, e els bisbes e els prelats de santa Esglesia los hagren absolts de
tots llurs pecats, e totes les batalles foren establides, cavalcaren tant que foren ajus-
tats ab la host dels sarraïns. E el rei de Castella, qui havia la denantera, puny per
esvair la host dels sarraïns, mas no poc enantar a avant per raó de les llances qui
eren tan espeses que els sarraïns negres a peu tenien fermades en terra, e per los
camells qui eren encadenats. E quan viu lo rei e tota l’altra gent que no podien
esvair ne anar avant, hagren llur consell que girassen los caps a llurs cavalls e que
feesen semblant de fugir atràs, e ells sarraïns començarien a desrengar e obririen
les escales dels camells encadenats: E puis girarem sobre ells, e així esvair-los-hem.
Tot així com hagren dit lo feeren, que girarenn los caps los cavalls e esperona-
ren a atràs en semblança de fugir, e els sarraïns desrengnaren e obriren les escales
dels camells. E aitantost la host dels crestians girá sobre els sarraïns e començaren
de ferir en ells sí fortment que llur cavallss eren afaenats de passar sobre els
sarraïns morts. E quan la bada que el rei d’Aragó havia feita estar e al puig damunt
dit, viu que les hosts eren ensems justades e que la batalla era molt gran, féu son
senyal als cavallers de l’aguait que el rei d’Aragó hi havia trameses, que deguessen
ferir en al reraguarda, E aitantost aquells eixeren de l’aguait ab llurs senyeres este-
ses e anaren ferir en la reraguarda de la host dels sarraïns, en era Miramamoní,
romperen e menaren a mal.
Quan Miramamoní e l’altra gent veeren açò, cuidaren-se que aquells cavallers
haguessen esvaïda tota la host e que fossen passats per mig, que llurs gents fossen
desbaratades. E el Miramamoní començà a fugir, e totes ses gents aba ell; e els cre-
tians donaren-llur al dors e encalçaren-los firent e tallant, tro a Úbeda, una rica
ciutat. E en aquella ciutat recolliren-se’n bé trenta mìlia; mas Miramamoní fugí,
que no el pogueren conseguir car era molt bé encavalcat. E els crestians assetjaren
la ciutat e preseren-la per força: e moriren-hi bé seixanta mìlia sarraïns, sens les
femmes e els enfants.
1668
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1669
Martín Alvira Cabrer
Tot enaixí com hagren dit, ho feeren, Quanc venc al matí a sol ixent, comença-
ren a eixir del castell tots plegats en llurs cavalls, e pensaren de brocar e d’anar.
Quan cells de la host ho viuren, meseren mans a cridar: «A armes, cavallers! Que
els cavallers del castell s’en van!»
E el rei, qui açò hac entès, va pendre ses armes, e muntà a cavall e començà a
córrer aprés d’ells: e no foren pus de vint cavallers ab ell, que els altres cavallers ne
eren tantost aparellats. E el rei era molt bon cavaller e coratjós e era molt bé enca-
valcat, sí que els altres cavallers no podien tant córrer com ell; sí que el rei fo molt
a davant de tota sa companya e consegui en aquells qui s’en fugien, sí que els fo
molt prop, e reginaren-se e conegren que aquest era el rei.
–«Barons –dix lo comte–, aquest és lo rei qui ens encalça, e és molt prous e
coratjós, e nós no li podem escapar en altra guisa. Tornem a ell, que així sí som
morts». E així giraren-se vers ell, e ell ferí en ells e, al primer colp, ferí un cavaller
francés ab la llança, e abaté’l mort en terra. Puys vi que la llança no li valia res, tant
era gran la pressa que els franceses li feïen, e mes mans a l’espaa e aquí féu de
grans colps, sí que ocís tres cavallers ab l’espaa; e encara a açò los seus no eren ven-
guts. Sobre açò vengren-li bé deu cavallers justats e anaren-lo ferir, sí que le abate-
ren a terra e aquí morí. Quan viuren que el rei era mort, pensaren-se’n d’anar per
cames de cavalls.
Quan la companya del rei vengren, trobaren llur senyor mort e no hagren cura
de l’encalçar, e feeren molt gran dol aquí sobre llur senyor, e aportaren-lo-se’n a
les tendes. E llevà-se la host d’aquí e aportaren-se’n lo rei en Catalunya; e soterrà’l
hom molt honradament a una abadia de dones que ha nom Seixena. Aquest rei En
Pere destrenya gran terra, ço és saber lo regne d’Aragó, e tota Catalunya, e Car-
cassès, e Bederès, e Montpesller e tota Proença aitant com de l’Emperi era.
115
Véase la nota de los GCB I.
1670
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
XXV
1. En Pere, fill primer del senyor N’Amfós, fo rey d’Aragó e comte de Barcelo-
na, bon d’armes, cortés e larch, en tant que ciutats, castells e viles e tot ço que
podia obligava per tal que pogués donar la una de ses sors, dona Costança, a Frede-
rich en muyler, qui era rey de Cecilia e puys fo emperador de Roma, la qual seguí
N’Amfós comte de Prohença en Cecilia, ab molts cavaylers e murí a Palerm, e ach
un fill per nom Enric116, de la davant dita dona Costança, qui pres a muller la filla
del duch d’Ostalrich117, lo qual tench pres son pare en Poyla118, per ço com li era
semblant que·s levás contra ell, e morí en la presó sens fill. Dona Elionor doná per
muyler a·n Ramon comte de Tolosa e morí sens infant. L’altra, dona Sanxa, hac
per muyler son fill del comte de Tolosa En Ramon e ach una filla qui fo muller de
N’Amfós, frare de Leovich rey de França e era comte de Peyteus.
2. Lo davant dit senyor rey En Pere, pres a muyler dona Maria, filla del noble
príncep En Guillem, senyor de Montpesler, la qual era filla de la filla del noble
emperador de Contestinoble; e hac un fill, per nom En Jacme e per rahó de la
qual hac Montpesler ab tota sa senyoria. E per ço com lo davant dit senyor rey En
Pere no volch, ne en larguea ne en fets valeroses menor esser de sos antecessors,
ans li plach esser major de tots aquells en larguea e en fama e en dignitat. E molt
honradament aná-sse·n en Roma a Innocent papa terç, pensant compliment de
tots bens desús dits et de molts d’altres, en la esgleya de Sent Pancraç lo mes e lá
donchs ell coroná en rey. Lo rey En Pare, aprés d’açó, per sa plana volentat e per
sa franquea e per honor de Deu e de la esgleya de Roma e del senyor apostoli
Innocent, doná franquea e especial privilegi a totes les esgleyes e tots los monestirs
de son regne e de sa senyoria que, sens conseyl e atorgament e consentiment d’ell
e dels seus successors, per tots temps pusquen fer elecció, que enans aquest privile-
gi neguna elecció no s’i gosave fer en totes les esgleyes cathedrals ni als monestirs
sens conseyl e consentiment del senyor rey119; e el senyor Innocent apostoli feu-li
gracia que port tots temps son senyal en sa tenda. E aquestes coses fetes e acabades,
tornássen lo senyor rey En Pere ab gran honor en sa terra. E vinén ves sa terra, ohí
dir que·l comte de Fontcalquer avia pres som frare lo comte de Prohença e era
entrat en sa terra ab gran cavayleria e li avia gran re de sa terra destrohida; e reco-
brant son frare ab honor fo pau entre ells.
3. E vench-se·n a Montpesler, e aquí fo gran contençó entre ell e·ls homens de
Montpesler, als quals feu molt d’enug e de mal, e hanc depuys no·ls amá. E per açó
esforças en trobar rahó que·l matrimoni seu e de dona Maria sa muyler se partí’s:
la qual se n’aná en Roma e Innocent apostoli per dret confermá lo matrimoni fet
entre·l senyor rey En Pere e dona Maria de Montpesler. La qual açó fet morí aquí
de febra, e honradament fo sebollida en l’esgleya de Sent Pere costa Sancta Petro-
nilla, filla de Sent Pere. De la qual romás un fill desús dit En Jacme; la sanctitat de
la qual regina se manifestá per moltes virtuts e miracles que Deu feu per ella.
116
Enrique (n. 1211), hijo de Constanza y Federico II.
117
Margereta, hija de Leopold VI, duque de Austria. Noticia tomada de RODRIGO de
Toledo, HRH, lib. VI, cap. iii.
118
Apulia.
119
«Documentos», n.º 485.
1671
Martín Alvira Cabrer
120
Seguramente Castielfabib.
1672
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
lo qual avia en temps d’En Pons de Cabrera, guanyà-ho per rahó de la dona
n’Aurembiaix, filla de N’Ermengou davant dit comte d’Urgell.
XXVII. DEL SENYOR REY D’ARAGÓ EN JACME E DE SOS FETS HONRATS
E CABALOSES
1. Mort lo senyor rey En Pere romás En Jacme son fill poch, lo qual avia liurat
per nodrir a·n Simon comte de Montfort e desposada sa filla. Mas com lo comte de
Montfort era estat en la batayla e avia donada ajuda a la mort del rey En Pere son
pare, ordoná Innocent papa que En Jacme infant e rey d’Aragó fos liurat a sos
barons naturals...
121
Véase la nota de los GCB I. Hay también unos GCB IV o LIBRE DELS REIS (1277-
1282), ed. MHCA, 2, pp. 68-72, 200 y 202-209.
122
Margareta, hija de Leopoldo VI.
1673
Martín Alvira Cabrer
nam Sanxam, habuit in uxorem filius Raimundi comitis Tolosani, et suscepit filiam
ex eadem, que postea fuit uxor Ildefonsi fratris Ludovici regis Francie, qui Pictavie
comes erat et Tolose postea fuit comes. Predictus dominus Petrus rex Aragonum,
suis ut predicitur sororibus maritatis, duxit in uxorem dominam Mariam, filiam
nobilis principis Guillelmi domini Montispessulani, que fuit filia filie magni et nobi-
lis imperatoris Constantinopolitani; ex qua domina Maria genuit filium nomine
Iacobum, ratione cuius Montempessulanum cum toto suo dominio adquisivit.
2. Et quia predictus dominus rex Petrus noluit probitate et nobilitate inferio
predecessoribus suis esse, immo antecellere eos cupiens fama et dignitate, Aposto-
lorum limina cum multis sumptibus et comitatu nobili visitavit. Verum Innocentius
papa tertius, cernens in dicto rege bonorum omnium complementum, eum in
ecclesia Sancti Pancratii unxit et coronavit in regem. Quo facto, dominus rex
Petrus sua mera liberalitate et voluntate, ob honorem Dei et Romane ecclesie ad
domini pape Innocentii, dedit et fecit libertatem omnibus ecclesiis et monasteriis
regni sui quod sine sui consilio et suorum possent libere eligere in suis ecclesiis,
cum vacarent; nam antea sine consensu regis in cathedralibus ecclesiis et monaste-
riis eligere non audebant123. Et dominus papa attendens affectionem et devotionem
quam erga Ecclesiam dominus rex habebat, concessit ei ut tam ipse quam successo-
res ei in papilione sue tenda que ante dominum papam cum equitat deportatur,
portet ipsius domini regis signum. His peractis, dominus rex Petrus reversus est ad
suam patriam cum honore.
3. Veniendo tamen audivit dici quod comes de Foncalquer ceperat fratrem suum
comitem Provincie et invasserat fines comitatus ipsius; et recuperaverit fratrem suum
et fecit pacem etiam inter ipsos. Cum autem venisset apud Montempessulanum, fuit
orta magna dissensio inter ipsum dominum regem et homines Montispessulani, qui-
bus multa intulit tedia et plurima dedit damna. Ipsi etiam homines dicto domini regi
mala plurima intulerunt, propter quod non potuit eos diligere unquam. Huius dis-
sensionis occasione, conatus fuit dominus rex inter ipsum et dominam Mariam
matrimonium separare, sic quod ipsa dixerit ad dominum papam Innocentium gres-
sus suos, cui multas querimonias de domino rege fecit; verum dominus papa, atten-
dens innocentiam predicte domine regine, de iure matrimonium confirmavit. Quo
facto, dicta domina regina febre correpta ibidem, in Romana scilicet curia, ultimam
diem clausit, et fuit sepulta honorifice in ecclesia Sancti Petri iuxta altare Sancte
Petronille, ubi Dominus multa miracula per eius merita operatur.
4. Iste dominus Rex fuit in magna amicitia cum nobili Ildefonso rege Castelle,
et fuerunt ambos in magno prelio d’Ubeda; cui domino Petro dicti prelii victoria
attributa, qui totum animum ad devincendos et subiugandos Sarracenos continue
dirigebat; quibus Sarracenis abstulit castra de Maduc et de Fabid124 et de Calatrava
et alia quedam castra. Et proelio transacto, transivit cum omnibus suis militibus ac
gente sua ultra portus de Muredals et locum vocatum Landes de Tolosa. Ibi devicit
Miramamoli et totum suum exercitum, et fugavit eos per totam unam diem, et fue-
runt ibi multi Sarraceni mortui; et obtenta tanti proelii victoria, Deo gratias refe-
rendo, ad suam patriam est reversus.
5. Predictus dominus Petrus rex erat dotatus et honoratus super alios reges
omnes pulchritudine, probitate, militia et breviter omni laude. Qui post aliquod
123
«Documentos», n.º 485.
124
Ademuz y Castielfabib.
1674
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1675
Martín Alvira Cabrer
42. PERE MARSILI, Cronica illustrissimi regis Aragoniae domini Jacobi (h. 1314)125
Ed. fragmentaria y estudio J. y M.ª D. MATEU IBARS, Colectánea Paleográfica de la
Corona de Aragón. Siglos IX-XVIII, 2 t., Barcelona, Univ. de Barcelona, II, 1991, lám.
180, pp. 825-829 (Lib. I, cap. VII). Otra ed. M.ª D. MARTINEZ SAN PEDRO, La crónica
latina de Jaime I, Almería, 1984.
126
De morte domini regis Aragonie domini Jacobi.
(…) Retulerunt enim Guillelmus de Cervaria, Arnaldus de Castrobono et Dal-
macius de Crexello et alii qui tunc erant cum Rege quod pluries audiverunt dicen-
tes: «Do[mine] rex ecce castra nostra et ville obsecramus occupare vexilla et bayulos
vestros ponite quid tardatis». Cumque Rex verbis eorum vellet dare operam res-
pondebant: «O Domine quomodo eiciemur de castris nostris et domibus nos et
uxores nostre et parvuli? sed obsecramus ut nos et ipsi simus vestri et faciemus ves-
tram omnimodam voluntatem». Vacillitatem autem horum verborum Rex aspiciens
non procedebat ulterius maxime quia ubi tota eorum garrula et fastidiosa. Loqua-
citas non videbatur ad impediendum sufficere interveniebat et sufficiebat malicia
studiosa. Sciebant enim ipsum Regem muliebris pulcritudinis avidum et societatis
dominorum amicum et eligebant mulieres pulcriores quas poterant proprias uxo-
res filias et attinentes et Regi ascendebant loquebantur ille et forte cor Regium
divertebant a propositis et ad libitum emulcebant.
De morte Domini Regis Petri patris Infantis Iacobi.
[S]ubortis occasionibus, contigit ut Simon Montisfortis esset in Murello habens
secum milites octigentos usque ad mille et super eum armata manu venit dominus
Rex Petrus, et fuerunt cum Rege Micael de Lusia, Blasco de Alagone, Rodericus de
Lizana, Ladronus, Gomecius de Luna, Michael de Rada, Guillelmus de Puyone,
Aznarius Pardo et alii quam pluries de Aragonia. De Catalonia etiam fuerunt cum
Rege Dalmacius de Crexello, Ugo de Mataplana, Guillelmus de Orta et Bernardus
de Castroepiscopali. Sed Nuno Sancii et Guillelmus de Montecatano filius quon-
dam Guillelmi Raymundi et domine Guillelmo127 de Castroveteri non fuerunt cum
Rege sed audientes de longe de futuro bello et rumores scripserunt Regi quod
deberet eos expectare ad prelium per gratia speciali. Sed Rex devotam suorum
petitionem licet Sibi forte multum utilem, in tam periculoso articulo non admisit.
Ante diem autem belli, instantis dictus Simon Comes Montisfortis timens sibi et
suis, considerata tam Regis quam suorum strenuitate famosa, misit verbum ad
Regem offerens se ad componendum cum Rege et sequendam eius omnimodam
voluntatem Quod Rex nimis contempsit, credebat enim per futuram victoriam con-
tra tam famosum comitem et electam suam miliciam apparere gloriosior, et terris
adiacentibus gravem timorem incurrere ut citius sue voluntati parerent. Cuius ani-
mositatem, Comes cum suis omnibus percipiens preelegit in campo sustinere mor-
tis pericula quam in ipsa vila obsidionis angustias supportare128. Disponit se Comes
125
Cronista dominico, quizá de origen mallorquín, que compuso una versión latina y
libre de la crónica de Jaime el Conquistador a petición del rey Jaime II.
126
A fin de facilitar la lectura, hemos modificado algunas mayúsculas y la puntuación
del texto.
127
Guillelma.
128
Por sustinere (ed. MATEU IBARS).
1676
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
per penitenciam Deo coiungere et omnes sui cum enim devotione sacramentis
ecclesiasticis se muniunt vitam postponunt corporem si contingat et pro tempore
providens Animabus E contra Rex noctem expendit blandimentis femineis, Deum
contra se per peccatum provocat, vires consumit corporis In tantum, ut mane facto
cum missam audiret, eadem ipsa die progressus ad bellum non potuit stando audi-
re Evangelium, immo omnibus videntibus et admirantibus habuit residere. Venit
horam et bellum agitur, sed ex parte Regis et suorum neque modus neque ordo
servatur. Namque neque scalares acies erant ibi neque globus militaris et unitus
partem adversam terrebat, sed tota militia era divisa et quilibet baro cum suis suum
faciebat insultum, et sic superbi animositate previa et peccati macula subsequta et
in bellando nullo penitus ordine observato, Rex Petrus devictus est, et, pro dolor,
in prelio interfectus Hoc enim habuit Regii diadematis iocale insigne domus Ara-
gonie et fuge dispendia nesciant Reges sed aut victores existant aut sua morte
exemplum fortitudinis suis posteris derelinquant. Mortui sunt ad eius pedes dicti
Gomecius de Luna, Michael de Rada et Aznarius Pardo, et aliqui pauci de eorum
familiis, [omnes] alii prenominati tam de Aragonia quam de Catalonia dimiserunt
in campo Regem et dominum suum naturalem, in perpetuam sue fidelitatis mino-
rationem vix maculam curabilem fugientes.
De supplicatione facta Domino Pape Innocencio tercio per nobiles de Catalonia super
detentione iniusta Infantis.
[I]ngenuit voce grandi et forti ad auditum obitum tanti principis comitatus et
Regnum et dolorem ex dolore concipiunt, cum lacrimis singultus ingeminant,
dum patrem deplorant filium Regis Iacobum apud comitem qui patrem interfece-
rit Carcassone remanentem considerant, et se velud autem sine pastore dandas
luporum morsibus pertimescunt. Miserunt autem Nunio Sancii, Guillelmus de
Montecatano et Guillelmus de Cardona, pater Raymundi Fulconis, et alii barones
nuncios ad Comitem Montisfortis requirentes eum ut infantem Iacobum suum…
CAPÍTOL I. (…) E per ço començaré a la gràcia que Déus féu al molt alt sen-
yor rei En Jacme, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, qui fo fill del molt alt senyor rei
En Pere d’Aragó e de la molt alta dona madona Maria de Montpesller, qui fo molt
santa dona e bona a Déus e al món, e fo del pus alt llinatge del món, així com
aquella qui eixí de la casa de l’emperador de Roma, per si e per son llinatge.
CAPÍTOL III. Cara manifestament pot hom entendre que la gràcia de Déu és e
deu ésser ab tots aquells qui deixenduts són del senyor rei En Jacme davant dit, fill
del dit senyor rei En Pere e fill de la molt alta dona Maria de Montpesller, com la
129
Buen ejemplo de los hombres de las ciudades, soldados y caballeros que protagoniza-
ron la expansión mediterránea de la Corona de Aragón, su célebre crónica, que exalta a la
Casa Real y sus gestas, es una de las más ricas e importantes de la cronística catalana medie-
val, HOMET, «Dos modelos», pp. 162-169; HOMET, R., «Los sujetos históricos en la obra de
Ramon Muntaner», Fundación para la Historia de España, I (1997-1998), pp. 21-36; SIMON, Dic-
cionari, pp. 834-836; y CINGOLANI, La memòria dels reis, pp. 159-193.
1677
Martín Alvira Cabrer
sua neixença fo miracle senyaladament de Déu e per obra sua. E per ço que tots
aquells ho sàpien qui d’aquí avant oiran aquest llibre, ho vull jo recontar.
Veritat és que el dit senyor rei En Pere pres per muller e per reina l’alta mado-
na Maria de Montpestller, per la gran noblea que havia de llinatge e per la sua
noblea, e per ço com se’n creixia de Montpestller e de la baronia la qual havia en
franc alou.
E per temps avant, lo dit senyor rei En Pere, qui era jove con la pres, per escal-
fament que hac d’altres gentils dones, estec que no tornà ab la dita dona Maria,
ans venia alcunes vegades a Montpesller que no s’acostava a ella, de què eren molt
dolents e despagats tots los sotsmeses e senyaladament los prohòmens de Mont-
pestller.
Sí que una vegada s’esdevenc que el dit senyor rei En Pere venc a Montpestller,
e enamorà’s d’una gentil dona de Montpestller, e per aquella bornava e anava ab
armes e traïa a taulat, e feïa tant que a tothom ho donava a conèixer.
E els cònsols e els prohòmens de Montpestller, qui saberen açò, feeren-se venir
un cavaller qui era privat del dit senyor rei en aitals afers, e dixeren-li que si ell
volia fer ço que ells li dirien, que ells que el farien per tots temps ric e ben-anant. E
ell dix que li diguessen ço que els plagués, que no era res e’l món que ell fer
pogués a honor d’ells que no fées, salvant la sua fe.
E d’aquesta raó demanaren secret los uns als altres; e sí dixeren:
–Ara, sabets vós què us volem dir? La raon és aquesta: que vós sabets que mado-
na la reina és de les bones dones del món e de les santes e de les honestes, e sabets
que el senyor rei no torna ab ella, de què és gran minva e dan de tot lo regne. E la
dita madona reina passa-s’ho així com a bona dona, que no en fa res semblant que
greu li sia; mas a nós torna lo dan: que si lo dit senyor rei moria e no hi havia
hereu, seria gran dan e deshonor de tota sa terra, e senyaladament seria gran dan
de madona la reina e de Montpestller, qui convendria que vengués en altres mans.
E nós per neguna raó no volríem que Montpestller isqués null temps del realme
d’Aragó. E així, si vós vos volets, hi podets consell donar.
Respòs lo cavaller: –Dic-vos, senyors, que ja no romandrà en mi que en tot ço
que jo pusca consell donar qui sia honor e profit de Montpestller e de mon senyor
lo rei e de la reina madona Maria e de tots los pobles, que jo no faça volenters.
–Ara, doncs, pus tan bé ho deïts, nós sabem que vós sots privat del senyor rei de
l’amor que ha [a] aital dona, e que vós percaçats que ell la haja; per què, nós vos
pregam que vós que li digats que vós havets acabat que ell haurà aquella dona e
que vendrà a ell tot secretament en la sua cambra, mas que no vol que llum hi haja,
per ço que per negun no sia vista. E d’açò haurà ell gran plaer. E con ell serà gitat
et tothom haurà despatxada la cort, vós vendrets a nós ací e’l lloc del consolat de
Montpestller, e nós serem, los dotze cónsols, e haurem entre cavallers e ciutadans,
altres dotze dels mellors de Montpestller e de la baronia; e haurem madona Maria
de Montpestller, reina, que ab nós, ensems ab dotze dones honrades, de les pus
honrades de Montpestller, e ab dotze doncelles, irà ab nós dos notaris, los mellors
de Montpestller, e l’oficial del bisbe e dos canonges e quatre bons hòmens de reli-
gió. E cascun hom e cascuna dona e donzella portarà un ciri en la mà, lo qual
encendrà con la dita dona Maria entrarà en la cambra del senyor rei. E a la porta
de la dita cambra tuit estaran justats entrò que sia prop de l’alba, que vós obrirets
la cambra. E con oberta serà, nós ab los ciris cascun en la mà entrarem en la cam-
1678
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
bra del senyor rei. E aquí se meravellerà, e llavors nós li direm tot lo fet, e mostrar-
li hem que té de prop la dita madona Maria, reina, e que havem fe en Déu e en
madona santa Maria que en aquella nit engenrarà tal fruit de què Deu e tot lo món
ne serà pagat e el seu regne ne serà proveït.
CAPÍTOL IV. E con lo cavaller entès e oí la llur raon, qui era santa e justa, dix
que era aparellat que compliria tot ço que ells havien dit, e que d’açò no s’estaria
per paor de perdre l’amor del senyor rei e encara la persona; e que havia fe en nos-
tre senyor ver Déus que així com ells ho havien pensat ne cogitat, que així vendria
a bon acabament, e que d’açò esteguessen tots segurs.
–Mas emperò, senyors –dix lo cavaller–, pus vosaltres havets tan bé pensat, jo us
prec que per amor de mi hi façats més.
E ells dixeren: –Nós som aparellats que hi façam ço que vós consellets.
–Doncs, senyors, a honor de Déu e de madona Santa Maria de Vallvert, vull és
dissabte, que havem començat a tractar d’aquests afers; jo us prec e consell que
dilluns a honor de Déu e de madona santa Maria, comencen tots quant preveres
ne hòmens d’orde haja en Montpestller, e cantar misses de madona santa Maria, e
tenguen-ho set jorns per los set goigs que ella hac del seu car fill; e que li plàcia
que a nós tuit don Deus goig e alegre d’aquest tractament, e que hi don fruit d’on
lo regne d’Aragon e el comtat de Barcelona, d’Urgell e Montpestller, e totes altres
terres ne sien bé proveïdes de bon senyor. Enaixí, que ordonaria que el diumenge
següent a vespre farien tots los fets segons que havien tractat, e així mateix que a
madona Santa Maria de Vallvert feessen cantar misses.
E a açò s’acordaren tots. Encara ordonaren que el dicmenge que açò es faria
que totes les gents de Montpestller se n’anassen per les esgleies e que hi vetllasen
tots dient oracions mentre la reina ab lo rei; e que tuit hagues-sen lo dissabte deju-
nat en pa e en aiga.
E així fo ordonat e endreçat. E sobre açò tots ensems, així com eren estats al
consell anaren-se’n a madona Maria de Montpestller, reina d’Aragon, e dixeren-li
tot ço que ells havien ordonat. E la dita dona dix-los que ells eren sos naturals, e
que era cert que per tot lo món se deïa que el pus savi consell del món era aquell
de Montpestller; e així com tot lo món testimoniejava açò, que a ella paria que es
degués tenir per pagada de llur consell e que prenia la llur venguda en lloc de la
salutació de l’àngel Gabriel, que féu a madona santa Maria; e que així com aquella
salutació se complí a salvació de l’humanal llinatge, que així lo llur tractament ven-
gués a compliment e a plaer de Déu e de madona santa Maria e de la vera cort
celestial e a honor e profit de l’ànima e del cos del senyor rei e d’ella e de tots los
seus sots-meses, e que així es complís, amén.
E així partiren-se ab gran alegre, e podets-vos bé pensar que tots estegueren
aquella setmana en oracions e en dejunis, e senyaladament la senyoria reina.
CAPÍTOL V. Ara porta hom dir: –¿Com se poría fer que açò no sentís lo senyor
rei, pus així manifestament aquella setmana se feés pregària d’aquest fet e manàs
hom dejunar?
Jo respon e dic: –Que ordinació era per tota la terra del dit senyor rei, que tots
dies se feïa oració especialment que Déus donàs pau e bona amor entre el dit sen-
yor rei e la senyora reina, e que Deús donàs tal fruit a ells, que fos a plaer de Déu e
bé del regne, e especialment tots temps que el senyor rei fos a Montpestller se’n
1679
Martín Alvira Cabrer
feïa professó senyalada. E con ho deïen al senyor rei ell deïa: –Ben fan; serà com a
Déu plaurà–. E així aquesta bona paraula que el rei deïa, ab moltes d’altres bonees
que ell deïa e que deïa la senyora reina e llurs pobles, retraïen a les profecies, per-
què nostre senyor ver Déus ho complí així com a Ell venc en plaer e avant oirets.
Per què de les ordinacions qui es feïen ne es deïen per aquesta raó, lo rei no se’n
movia de res ne null no sabia que així degués anar, salvant aquell qui al consell
eren estats.
E així les dites oracions, e misses e beneficis se feeren per set dies aquella set-
mana. E entretant lo cavaller obrà en los fets e aportà lo fet en aquell acabament
que havets oït que era tractat.
Així que el dicmenge a nit, can tot-hom fo colgat al palau, los dits vint-e-quatre
hòmens bons e abats e priors e l’oficial del bisbe e hòmens d’orde e les dotze
dones e les dotze donzelles ab los ciris en la mà entraren en lo palau, e els dos
notaris; e vengren entrò a la cambra del senyor rei a la porta. E aquí entrà madona
la reina. E ells estegren defora agenollats en oracions tots en-sems. E lo rei e la rei-
na foren en llur deport, que lo senyor rei cuidava tenir de prop la dona de què era
enamorat.
E així estegren aquella nit mateixa totes les esgleies de Montpestller obertes, e
tot lo poble qui hi estava pregant Déu, així com davant és dit que era ordonat.
E con fo alba, los prohòmens tots e prelats e hòmens d’orde e dones, cascun ab
son ciri encès en la mà, entraren en la cambra on lo rei era en son llit ab la reina. E
meravellà’s, e saltà tantost sobre el llit e pres l’espaa en la mà. E tots agenollaren-se
e digueren en plorant: –Senyor, mercè sia de gràcia e de mercè vostra, que vejats
qui us jau de prop.
E la reina dreçà’s; e el rei la conec. E sí li comptaren tot ço que havien tractat.
E lo rei dix que pus així era, que plagués a Déu que fos complit llur enteniment. E
sí cavalcà aquell dia e es partí de Montpestller.
CAPÍTOL VI. E los prohòmens de Montpestller retengren sis cavallers
d’aquells que el senyor rei amava més, e ab ells tuit, així com eren estats al fet a
tractar, ordonaren que no es partissen del palau ne de la reina, ne ells ne les dones
aquelles qui estades hi eren, ne les donzelles, entrò que nou meses foren complits;
e los dos notaris així mateix, los quals davant lo senyor rei feeren cartes de la dita
raó públiques, e escriviren la nit aquella e el canellar.
E així tots ensems ab gran deport e alegre estegueren ab la reina. E l’alegre fo
molt major con saberen e veeren que a Déu havia plagut que lo llur tractament
vengués [a] acabament bo: que la reina engruixà, e als nou meses, així com natura
vol, ella infantà un bell fill e graciós, qui bona fo nat a ops de crestians e major-
ment a ops de sos pobles: que jamés no nasc senyor a qui Déus feés majors gràcies
ne pus assenyalades.
E ab gran alegre e ab gran pagament batejaren-lo a l’esgleia de madona santa
Maria de les Taules, de Montpestller; e meteren-li nom, per la gràcia de Déu, En
Jacme; lo qual regnà molt de temps, ab grans victòries e ab molt creiximent que
donà a la sante Fe catòlica e majorment a tots sos vassalls e sotsmeses. Lo dit infant
En Jacme cresqué e mellorà més en un jorn que altre no fera en quatre.
E no havia molt de temps que el bon rei son pare morí, e ell fo coronat rei
d’Aragon e comte de Barcelona e d’Urgell e senyor de Montpestller.
1680
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
130
Intento de organizar la historia peninsular desde una perspectiva aragonesa, fue
compuesta probablemente por un cronista del monasterio de Montearagón, G ÓMEZ
REDONDO, F., Historia de la prosa medieval castellana, 3 vols., Madrid, Cátedra, 1998-2002, II,
pp. 1.287-1.288. Véase UBIETO, op. cit., «Prólogo», pp. 7-42
131
De alta cuna, fue consejero del rey Pedro el Ceremonioso, defensor de los papas de
Aviñón y maestre de la Orden de Rodas, además de gran hombre de letras. Sobre este perso-
naje, CACHO BLECUA, J. M., El gran maestre Juan Fernández de Heredia, Zaragoza, Caja de Ahorros
de la Inmaculada de Aragón, 1997. Esta crónica, una biografía colectiva con un total de 34
libros y 36 personajes biografiados (SÁNCHEZ ALONSO, Historia, I, pp. 273-274), sigue en esta
parte la crónica de Jaime I. También UBIETO, Historia de Aragón. Literatura medieval I, pp. 57-60.
1681
Martín Alvira Cabrer
132
de Luesia.
133
Lizana.
134
Creixell.
135
d’Orta.
136
Rada.
137
Luesia.
1682
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
46. PEDRO EL CEREMONIOSO, REY DE ARAGÓN, Crónica de San Juan de la Peña o Cró-
nica Pinatense (1369-1372)138
Ed. latina A. U BIETO A RTETA , «Textos Medievales», n.º 4, Valencia, Anubar, 1961,
pp. 138-143.
Et post decursum temporis, ipse rex, existens Perpiniani gravi detentus egritu-
dine, suum condidit testamentum, in quo heredem sibi instituit in regno Arago-
num et in comitatibus Barchinone, Rossilionis et Ceritane, Bisuldini et Pallaren-
sium, dictum Petrum. Et in comitatu Provintie, Alfonsum eius filium. (…)
De rege Petro et omnibus gestis eius.
Mortuo dicto rege Alfonso, regnavit post eum regno et comitatibus superius
nominatis filius eius, Petrus Catholicus; et fuit cultor ecclesie.
In comitatu vero Provintie successit filius eius Alfonsus, qui vir utique nobilis
duxit in uxorem neptem comitis Forcalquerii, ex qua procreavit unum filium voca-
tum Raymundum Berenguarii, qui successit ei in dicto Provintie comitatu.
Iste rex Petrus fuit vir multum curialis et nobilis in omnibus factis suis, largus et
animosus, et quidquit et qualitercumque habere poterat largiebatur, ob quod obli-
gavit et impignoravit nonnulla sua castra, villas et reditus, ut quod sibi cordi erat,
posset ducere ad effectum.
Collocavit autem matrimonialiter tres sorores suas hoc modo. Primam, que
vocatur Constantia, dedit Frederico, regi Sicilie, qui post lapsum brevi temporis fuit
Alamanie imperator, et ex ea procreavit unum filium vocatum Henricum, qui
decessit in civitate Panormitana: hic Henricus, quando fuit adultus, habuit in uxo-
rem filiam ducis Austrie; et quia ipse Henricus insurrexit contra patrem suum
imperatorem Fredericum, ut dictum fuit, mandato ipsius Frederici fuit carceribus
mancipatus, in quibus dies finivit suos, ullo filio non relicto. Secundam sororem,
vocatam Elionor, dedit Raymundo, comiti Tolose, ex qua ullus filius non remansit.
Tertiamque vocatam Santiam dedit filio dicti comitis Tolose, qui ex ea procreavit
unam filiam, que fuit uxor Alfonsi, comitis Pictavie, fratris Ledovici regis Francie.
Iste etiam rex Petrus in uxorem filiam egregii principis Guillermi de Montepes-
sulano, nepotemque Constantinopolitani imperatoris, voccatam Mariam, ex qua
procreavit unum filium vocatum Iacobum. Et occasione istius matrimonii pervenit
baronia Montispessulani regi Aragonum.
Iste quidem rex Petrus, affectans famam sui nominis augmentare, profectus fuit
Romam, honorifice et sanctuaria apostolorum devotissime visitavit tempore scilicet
bone memorie pape Innocentii tertii, qui, animadvertens regis maximam probita-
tem, coronavit et unxit eum honorifice in ecclesia Sancti Pancrasii. Et tunc ipse rex
138
Elaborada durante el reinado de Pedro el Ceremonioso, incluye la historia de España
desde tiempos antiguos y la historia de los reyes de Aragón hasta Alfonso el Benigno. El texto
se apoya en los GCB, la Chronica Adefonsi Imperatoris, la HRH, y las crónicas de DESCLOT y MUN-
TANER. Historia oficial de la Corona de Aragón, se redactó en latín, catalán y aragonés, MASSÓ
TORRENTS, J., «Historiografía de Catalunya en català durant l’epoca nacional», Revue Hispani-
que, XV (1906), pp. 485-613, esp. p. 561; SÁNCHEZ ALONSO, Historia, I, pp. 245-249; GÓMEZ
REDONDO, Historia, II, pp. 1.288-1.290; SIMON, Diccionari, p. 394; y CINGOLANI, La memòria dels
reis, pp. 195-224. Véanse los estudios introductorios de cada edición.
1683
Martín Alvira Cabrer
139
Alarcos.
140
Alfonso IX.
1684
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
amititia inter predictos reges, Aragonum rex regi Navarre restituit quidquid de eius
regno occupaverat. Rex autem Castelle detinuit penes se quidquid occupaverat,
quod et hodie detinet.
Fuit etiam iste Petrus rex cum rege Alfonso victor in magno conflictu de Ubeda
commiso cum sarracenis, in quo fuit strenuissimus preliator, assidua cuius fuit
intentio pessundare sarracenos. Et cum eodem fuerunt Garcias, episcopus Cesarau-
gustanus141, Berengarius, electus Barchinone; nobiles vero et milites Garcias Romei,
Eximinus Cornelli, Michael de Lusia, Azenarius Pardi, Guillermus de Sarvaria,
comes Impuriarum, Raymundus Folch et Guillermus de Cardona. Primus autem
qui ascendit super murum de Ubeda fuit quidam scutifer Luppi Ferrench de Luna.
Postmodum repatriavit cum celebri victoria et honore. Et ilico abstulit sarracenis
castrum Fabib et Ademum, castrum de Calatrava et alia multa castra, que suo
adiucxit regno.
Finito autem bello, quod fuit die lune, XVII die iulii, anno Domini M.º. CC.º.
XII.º. transivit cum omnibus suis militibus et peditibus ultra portus de Muladar, ad
locum dictum Saltus Tolose, ubi vicit regem Miramoli et eius exercitum, quem tota
una die fugavit cum infinitorum strage sarracenorum. Obtenta quidem tanta victo-
ria, et de ea redditis Deo gratiis, cum honore repatriavit.
Tunc siquidem era Urgelli comes Gueraldus de Capraria, cui pervenit comita-
tus ex successione Ermengaudi, avunculi sui, qui decessit abque filiis. Iste comes
cum rege habuit magnas guerras, eique multas iniurias irrogavit, propter quas ipse
rex cum magno exercitu obsedit civitatem Balagarii et castrum de Lorenc, in quo
erat dictus comes. Qui obcessus demum ipsi regi se tradidit cum uxore et filiis suis,
qui eos captos tenuit in castro de Loarre in Aragone, et ipsum comitatum qua diu
vixit sub sua tenuit ditione. Ipso vero mortuo, nobiles Cathalonie habuerunt a pro-
curatoribus regni Aragonum, dictum Gueraldum, cum uxore et filiis suis predictis.
Qui Gueraldus statim, cum fuit liberatus a captione, reddidit se militie Templi, ubi
dies finivit suos.
In diebus autem istius regis Petri, Arnaldus, archiepiscopus Narbone, una cum
numerosis Francie gentibus cruce signatis, surrexit contra hereticos in Narbonensi
provintia habitantes. Et dictus rex, de mandato domini pape, dedit terras Biterris
et Carcassone ac totum earum dominium in feudum Simoni, comitis Montisfortis,
qui pro hiis sibi fecit homagium et iuravit se fidelitatem sibi tanquam domino ser-
vaturum.
Cumque dictus Simon niteretur exheredare comitissas Tolose, sorores dicti
regis Petro, rex monuit et rogavit ipsum ut se ab inferendis iniuriis et dampnis suis
sororibus adstineret. Quibus monitis et rogaminibus ab oedem Simone elata obsti-
natione et obstinata elactione despectis, rex pro maiori sua excusatione suos nun-
tios ad dominum Summum Pontificem destinavit ei supplicans ut dignaretur scri-
bere dicto Simoni ne sorores dicti suplicantis exheredaret.
Verum pro hiis Simon se ab inceptis noluit cohibere, propter quod rex predic-
torum dampnorum et iniuriarium inpatiens cum magno exercitu ivit in auxilium
comitis Tolosani, cui adherebat iam comes Fuxi cum multis baronibus, et omnes
insimul invaserunt et fugaverunt sic repente comitem Montisfortis, quod ipsum
fecerunt includi in castrum de Morello, ubi dicti rex et comites Fuxi et Tolose qui
141
Tirasonensis.
1685
Martín Alvira Cabrer
ibidem affuerunt cum dicto Simone habuere conflictum. Sed statim dicti comites
Fuxi et Tolose terga dedere fugue rege derelicto in bello, qui, cum nunquam ter-
guum vertisset hosti, elegit potius ibi mori cum decore quam vivere profugus cum
decore et pudore. Narrat tamen alia cronica quod sororius suus Raymundus,
comes Tolosanus, ea sua direxit rogamina et veniret in eius auxilium, quia habebat
guerram cum rege Francie.
Arnaldus vero archiepiscopus Narbone, quia Raymundus comes Tolose manu-
tenebat aliquos hereticos, tractavit quod post eius mortem, rege Aragonum collo-
cante in matrimonium ipsius Raymundi filia, comitatus Tolose domui Aragonum
remaneret.
Propter quod rex Aragonum impignoravit multas villas et accepit decimas terra-
rum suarum et aliquem thesaurum ecclesiarum, unde ire Dei venisse creditur
super eum, et transivit dictum portum de Muladar.
Simon autem Montisfortis, qui gerebat guerram pro rege Francie, inclusit se
cum suis gentibus in castro de Morello, quod rex Aragonum, una cum comite Fuxi
et quibusdam aliis Vasconie comitibus obsedit. Cumque dictus Simon offerret se
traditurum regi iuxta bonam consuetudinem Francie, et rex id nollet concedere,
gallici, videntes se morti proximos, facta eruptione de castro in aurora, non vitati
ab hostibus omnia alia cura postponita, ad regem asccesserunt, ipsumque pereme-
runt, cum aliis superius nominatis et cum multis baronibus Aragonum, inter quos
mortuus fuit ibi Azenarius Pardi, Petrus Pardi eius filius, Gomitius de Luna, Micha-
el de Lusia et multi alii de Aragonia. De Cathalonia vero nullus obivit. Mortuus est
autem dictus rex in etatis sue anno LX, Dominique M.º. CC..º XIIII.º. Regnavit
autem XVII annis, quatuor mensibus XVIII diebus.
Fuit humatus in monasterio de Sixena, quod Sanctia eius mater hedificaverat,
et conventum ordinaverat de mulieribus ordinis Hospitalis Iherusalimitani.
Rex siquidem predictus transtulerat se in partibus Tolosanis pro dando succur-
sum tamen modo eius sororibus et comiti Tolosano, ut supradictum est, non pro
dando auxilium alicui infideli vel orthodoche fidei inimico, in qua fideliter et sine
omni macula fuit et perseveravit cum Deo toto tempore vite sue.
De rege Iacobo et gestis eius et captione Maiorice et Valentie.
Mortuo dicto rege Petro, superfuit sibi unus filius nominatus Iacobus, Fortuna-
tus cognominatus. (...)
Iste Iacobus fuerat traditus alendus supradicto comiti Montisfortis, qui ei dedebat
dare suam filiam in uxorem cum tota terra quam ipse comes adquisierat post mor-
tem regis Petri. Verum quia ipse comes fuit causa mortis predicti regis Petri, patris
istius Iacobi, papa mandavit ut iste Iacobus suis gentibus naturalibus traderetur.
*
Ed. cat. A. J. SOBERANAS LLEO, Crònica general de Pere III el Cerimoniós dita comuna-
ment Crònica de Sant Joan de la Penya, Barcelona, Alpha, 1961, pp. 119-115.
CAPÍTOL XXXIII. (...) Aquest rei N’Anfòs procreà de sa muller III fils e III
filles, ço és a saber: En Pere, qui après ell succeí en lo regne d’Aragó, e en los com-
tats de Barcelona, de Bisuldu, de Cerdanya, de Rosselló e de Pallars, e N’Anfòs, qui
succeí en lo comtat de Proença, e Ferrando, qui fo abat de Mont-Aragó. De les
filles, l’una hanc nom Constança, e fo muller del rei d’Hongria. E per tal com lo
1686
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
dit rei d’Hongria sempre morí, la dita Dona Constança se’n tornà en Aragó; e
l’altra Elienor, e l’altra, Sanxa. (...) E, après alcun temps, estant lo dit rei N’Anfòs
en la vila de Perpenyà, fo mogut de greu malaltia e ordonà son testament e instituí
hereu en lo regne d’Aragó e en los comtats de Barcelona, de Rosselló e de Cerdan-
ya, de Bisuldu e de Pallars, lo dit En Pere, e en lo comtat de Proença, son fill
N’Anfòs. (...)
CAPÍTOL XXXIV. Del rei En Pere e de sos fets.
E mort lo dit rei N’Anfòs, regnà après ell en lo regne d’Aragó e en los comtats
ja dessús singularment anomenats, son fill En Pere lo Catòlic, e per ço fo nomenat
Catòlic car fo amador de l’Esgleia; e en lo comtat de Proença son frare N’Anfòs, lo
qual fo noble baró e hac per muller la néta del comte de Fontcalquer, de la qual
procreà un fill qui hac nom Ramon Berenguer. Aquest rei En Pere fo baró molt
curial e molt noble, valent llarg e prous e molt expert. Et tot quant podia haver en
qualque manera, tot ho donava, en tant que obligà e mès penyorà castells, viles e
rendes sues per ço que pogués complir ço que havia en cor e en volentat. Aquest
valent rei En Pere maridà totes les sues germanes, com la primera, qui havia nom
Constança, donà per muller a En Frederic rei de Sicília, lo qual fo aprés poc temps
emperador d’Alemanya, e procreà d’ella un fill apellat Enric, e aquest morí en
Palerm. Lo qual Enric, quan fo gran, hac per muller la filla del duc d’Àustria, e per
tal com aquest Enric se llevà contra son pare l’emperador Frederic, segons que es
deia, estec pres per manament de son pare en càrcer, en la qual morí sens infants.
La segona germana, Elionor, donà per muller a En Ramon, comte de Tolosa, de la
qual infants no en remaseren. E la III, Sanxa, donà al fill del sobredit comte de
Tolosa. E procreà d’aquella una filla la qual fo muller de N’Anfòs, comte de Pei-
teu, frare d’En Ludovic rei de França, e succeí en lo dit comtat de Proença son fill
R. Berenguer. Lo damunt dit rei En Pere pres per muller la filla del noble príncep
de Montpeller, apellada Maria, néta del emperador de Constantinoble, de la qual
procreà un fill qui fo anomenat Jacme. E per aquest ajustament matrimonial, per-
venc la baronia de Montpeller al rei d’Aragó. Aquest rei En Pere, cobejant exaltar
la sua fama visitant los santuaris dels apòstols, molt devotament anà honradameent
a Roma, en temps de papa Innocent terç. E lo Sant Pare, veent la noblea del dit
rei, coronà e untà aquell ab gran honor en l’esgleia de Sant Pancraci. E llavors lo
dit rei, a honor de Déu e de la Santa Esgleia de Roma, donàli lo jus patronat que
havíia en totes les esgleies de la sua senyoria. Car, entrò llavors, lo sant pare ne
altre prelat no podien donar neguna de les esgleies de sos regnes sens consenti-
ment del rei d’Aragó. E per aquesta donació, lo Sant Pare, per honor de la casa
d’Aragó, constituí que ell et tots sos succeïdors portassen un papallol feit a senyal
del rei d’Aragó. E açò feit, lo dit rei partí’s d’aquí e passà per la terra de Proença,
on oí dir que el comte de Fontcalquer tenia pres lo comte de Proença, frare del dit
rei, a gran traició. E encontinent, lo dit rei ajustà los barons de Proença e ab ells
ensems correc tota la terra del dit comte de Fontcalquer. E finalment, recobrà lo
dit comte de Proença a son voler. Mas, ans que d’aquí partí’s, mès pau e amor
entre los dits comtes. E mentre s’en tornava e fo en la vila de Montpeller, fo gran
discòrdia entre lo dit rei e los hòmens de la dita vila. Per la qual discòrdia, molts
mals e molts mals enuigs e damnatges s’esdevengren entre lo dit rei e sa muller. E
per ço, lo dit rei s’esforçà que el matrimoni d’ell e de sa muller se departís. E per
aquest raó, la dita reina anà en Roma. E davant lo sant pare, proposà sos clams la
dita reina. Mas, finalment, lo dit sant pare, per dret pronuncià que lo dit matrimo-
ni no es podia separar ne departir. E, a major fermetat, lo dit matrimoni confirmà.
E açò fet, la dita reina finà aquí sos dies, e devotament e humil reté la sua ànima a
1687
Martín Alvira Cabrer
1688
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
CAPÍTOL XXXV. Del rei En Jacme e de sos fets, e de la presó de Mallorca e de València.
E mort lo dit rei En Pere, romàs d’ell un fill apellat Jacme lo Venturós...
*
Ed. aragonesa C. ORCASTEGUI GROS, Zaragoza, Diputación de Zaragoza-Institu-
ción «Fernando el Católico», 1986, pp. 79-85.
[CAPÍTULO 33] (...)
Aquesti don Alfonso [el Trovador] procreó de su muller III fillos e III fillas, es
asaber: don Pero, que depués dél sucidió el regno de Aragón e los condados de
Barçalona e de Besaldu e de Cerdeynna, Rosellón e Pallas; et Alfonso que sucedió
en el condado de Proeniça; e Ferrando que fue abat de Montearagón. De las fillas,
la una ovo nombre Gostanca e fue muller del rey d’Ungría, et por tal como el rey
de Ungría murió luego, la dita Gostanca se tornó en Aragón; et a la otra Leonor e
a la otra Sancha... (...)
...el dito rey don Alfonso (...) hordenó su testament e restituyó heredero en el
regno de Aragón et en los condados de Barçalona, de Rosellón, de Çerdeyna, de
Besaldu, de Pallas al dito don Pero; en el condado de Proeniça su fillo Alfonso...
[CAPÍTULO 34] Del rey don Pero el Católico et de sus feytos
Muerto el rey don Alfonso, regnó depués dél en el regno et en los condados ya
desuso singularmente nombrados su fillo don Pero el Católico, por aquesto fue
amador de la Yglesia; en el condado de Proeniça su hermano Alfonso, el quoal fue
muy noble barón e ovo por muller la nieta del compte de Folcalquer, de la quoal
procreó un fillo quo ovo nombre Remón Belenguer.
Aquesti rey don Pero fue barón muy curial, noble, balient, largo e proz e muy
espierto, et todo quanto podía aver en qualquier manera todo lo dava, en tanto que
obligó et metió pennoras, castillos, villas et rendas suyas porque pudies complir lo
que havía en coraçón et en voluntad. Aquesti valient rey don Pedro casó todas sus
hermanas, porque la primera que havía nombre Gostança dio por muller a Fredrico
rey de Sicilia, el qual fu’entra de poco tiempo emperador de Alemanna et procreó
della un filho clamado Enrich; aquesti murió en Palermo. El qual Enrrich quando
fue grant huvo por muller la filla del duch d’Austria, et por tal que aquesti Enrich se
levantó contra su padre el emperador Fradrico, segunt se dezía, estuvo preso por
mandamiento de su padre en carcel, en la qual murió sin fillos. La secunda herma-
na, Elionor, dio por muller a Remón conte de Tolosa, de la qual fillos no fincoron.
Et la terçera Sancha dio al fillo del dito compte de Tolosa e procreó della una filla,
la quoal fue muller de Alfonso, compte de Pitheus, hermano de Lodevic, rey de
Francia. Et sucedió en el dito condado de Proeniça el su fillo Remón Belenguer.
Et el desus dito rey don Pedro priso por muller la filla del noble princep don
Guillem de Montpeller clamada María, nieta del emperador de Constantinnoble,
de la qual procreó un fillo que fue nombrado Jayme; et por aquesti ajustamiento
matrimonial pervino la baronía de Montpeller a rey de Aragón.
Aquesti rey de don Pedro, cobdiciando exalçar la su fama visitando los santua-
rios de los Apóstoles muy devotament, fue honradament en Roma en tiempo de
papa Innocent tercero; et el Padre Santo, vidiendo la nobleza del dito rey, coronó
et untó aquél con grant honor en la iglesia de San Patrici. Et la hora, el dito rey a
honor de Dios et de la santa eglesia de Roma dio el ius patronado que havía en
1689
Martín Alvira Cabrer
todas las iglesias de toda su sennoría, et d’aquí a la ora el Padre Santo ni otro prela-
do non podía dar alguna de las iglesias de sus regnos sin consentimiento del rey de
Aragón; et por aquesta donación el Padre Santo por honor de la casa de Aragón
constituyó quél y todos sus succesores levassen un papallón feito a sennal del rey de
Aragón. Et a tiempo, quando fue tornado en Aragón, los nobles et cavalleros de
Aragón dizieron que aquel renunciamiento non vallia porque la gracia del privile-
gio se estendía assí nobles como cavalleros de las iglesias de sus lugares; et el dito
rey dixo quel su dreito avía renunciado et non de los nobles et cavalleros; et fizie-
ron sus cartas et protestaciones. El traslat del qual privilegio yes en el monesterio
de Sant Johan de la Penya, que lo retinieron, que allí era el privilegio original.
Et aquesto feito, el dito rey partiose de aquí et passó por la tierra de Proença,
do oyó dir quel conte de Forcalquer tenía preso al conte de Prohença, hermano
del dito rey de Aragón, a grant traición. Et en continent, el dito rey ajustó los baro-
nes de Prohença, con ellos ensemble corrió toda la tierra del dito conte de Forcal-
quer, et finalment recobró el dito conte de Prohença a su querer.
Et mientre sende tornava et fue en la villa de Montpeller, fue grant discordia
entre el dito rey et los homes de la dita villa, por la qual discordia entre el dito rey
et los homes de la dita villa, por la qual discordia muitos males et enoyos et damp-
nages se estendieron entre el dito rey et su muller. Et por aquesto, el dito rey se
esforçó quel casamiento dél et de su muller se departiesse; et por aquesta razón la
dita reyna fue en Roma et delant del Padre Santo propuso sus clamos la dita reyna.
Mas finalment el dito Padre Santo por dreyto pronunció quel dito matrimonio non
se podía desemparar, et a mayor firmeza confirmó el dito matrimonio. Et aquesto
feito, la dita reyna finó aquí sus días et devotament et humil rendió la su ánima a
Dios; et fue soterrada muyt honrradament en la iglesia de San Pedro, çerca del
altar de Santa Petronila. Et por mérito de aquesta reyna Dios le fizo muytas gracias,
porque miraglos fizo Dios en su vida et después su muert.
Aquesti rey fue en grant amiztat con el rey Alfonso de Castiella et quando fue
vencido en la d’Alarcos por los moros, que murieron bien LX mill christianos, su tio
don Ferrando rey de León et don Sancho rey de Navarra corrieron et estragoron el
regno de Castiella. Et rogó al su caro amigo esti don Pero rey d’Aragón que lo fues
ad ayudar, si no perdido havía el regno; et fue con grant poder en ayuda suya et
amos a dos destragoron el regno de León et cobroron lo que havían perdido.
Después el rey de Castilla vino sobre Navarra et prendió toda Ypuzchoa, Alava et
Bitoria et otra grant tierra. Et el rey don Pedro val ad ayudar de guissado quel rey de
Navarra, lexado el regno, passó la mar; et feyta a tiempo amiztat, el rey d’Aragon
tornó lo que presso avía. El rey de Castilla retúvoselo todo en aquella paz et oyo en
dia lo recivie de Navarra. Et fue con él vencedor la gran batalla de Húbeda, en la
qual fue muyto maravilloso batallero et huvo todos tiempos la su entención de
subiugar moros. Et fueron con él don García vispo de Caragoça, don Bellenguer el
otro de Barchinona; de ricos homes don Garcia Romeu, don Exemén Cornel, don
Miguel de Luesia, don Aznar Pardo, don Guillem de Çervera, el conte de Ampurias,
Remón Folch, Guillem de Cardona. Et el primero que puyó el muro de Úbeda fue
un escudero de don Lop Ferrench de Luna clamado segunt la crónica de don
Rodrigo que allí era. Et después tornose en su tierra con grant victoria et honor et
tantost priso el castiello Fabib et Ademuz, los quales ajustó al su regno.
Tollido encara a los ditos moros el castiello de Calatrava et otros castiellos, et
finida la batalla, fue lunes XVII dias de julio, era millesima CCL, passó con todos
1690
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
sus cavalleros et con su gent ultra los puertos de Muladar et el lugar clamado Lan-
das de Tolosa, do vinció Miramomolí et toda su huest, los quales encalçó por todo
un dia et fizo gran mortaldat e moros; et, obtenida de victoria de tan grant batalla,
rendió grancias a Dios et tornose con gran honor a su tierra.
Et la ora era conte de Urgel Guerau de Cabrera et pervinole el dito condado
por successión del tio suyo Narmengou, qui murió sin fillos. Aquesti conte huvo
muytas guerras con el dito rey et fizole muytas injurias por las quales el dito rey,
con grandes huestes, sitió la ciudat de Balaguer et el castiello de Lorenz. Et final-
ment el dito conte, qui era enstablido en el dito castiello, rendiosse al dito rey con
su muller et sus fillos et tuvolos presos en el castiello de Loarre en Aragón, et el
dito rey ensennyoriose del dito condado mientre vivió. Mas quando fue muerto, los
nobles de Catalunnya recobroron de los procuradores del dito regno del dito Gue-
rau et su muller et sus fillos. Et tantost como el dito conte fue exido de la presón,
se rendió a la Casa del Temple et aquí murió.
Et en tiempo de aquesti rey don Pedro, dotado sobre los otros reyes en beldat et
proheza de cavalleria et breument en toda laudor, el noble varón en Arnau, arcevis-
po de Narbona, se levanto contra los hereges que habitavan en provincia de Narbo-
na con grandes gentes de Francia cruzadas. El dito rey, por mandamiento del Padre
Santo, dio Badares et Carcases et toda la suya sennyoria en feu al conte de Mon-
forch, clamado Simón; et el dito Simón quisiesse las condessas de Tolossa hermanas
del dito rey don Pedro desheredar, el dito rey pregó et amonestó al dito Simón que
se estuvies de fer enoyo et dannyo a las ditas hermanas suyas; las quales pregarias et
amonestamientos el dito conte non quiso obedecer, antes continuó su propósito de
mal affer contra las hermanas del dito rey. Et el dito rey, queriendo que millor fues
escussado si als se esdevenía, envió sus mesageros al Padre Santo sobre los desereda-
mientos de las hermanas, pregando et suplicando quel dito Padre Santo les quisies
scrivir al dito Simon; mas ya por todos aquestos remedios el dito conte Simón non
se en quiso estar. El dito rey, assí como aquel qui non podía sostener ni devia que
mal pretendiessen sus hermanas, vino con grant poder en ayuda del conte de Tolo-
sa, con el qual era el conte Foyx con muytos de otros varones, et todos ensemble
encalçaron tan cuytadament el dito conte de Monfort que lo fizieron encerrar en
un castiello quel dizen Morel; et el dito rey con los contes que alli eran avieron bata-
lla con el dito Simón; et en continent los ditos contes de Tolosa et de Foyx fuyeron,
et el dito rey, queriendo mas morir con honor que non bivir con desonor, por tal
porque ningun tiempo en batalla que fues non giró cara, murió en aquella.
Otra crónica dize que su cunnyado el conde Ramón de Tolosa enviólo rogar
que vinies en ayuda, que avía guerra con el rey de Francia et don arcevispo de Nar-
bona, don Arnalt, porque emparava algunos hereges, et que después sus dias, dan-
do el rey d’Aragon casamiento su filla, quel condado de Tolosa fincas en la cassa
d’Aragón. Et el rey enpennyó muytas villas et prisso las diezmas de su terra et algu-
nos trasoros de las yglesias por do avia la yra de Dios sobr’él et passó el puerto. Et
Simon de Monfort que tenia la guerra por el rey de Francia recolliesse con sus gen-
tes en Murel, el rey de Aragón fuelo cercar con el conte de Foyx et otros contes de
Basconnya et querriase render al rey de Aragón a la buena merce de Francia et
non quiso el rey recebielo. Los franceses, viendose muertos, yxieron en el alborada
et non caceron por ren entro que plegoron al rey et mataronlo et a los otros conte-
nidos de suso. Et murieron con él muytos barones d’Áragón entre los quales
morieron Aznar Pardo et Pedro Pardo su fillo, Gomez de Luna et Miguel de Lues-
sia et otros muytos d’Aragón, mas ninguno de Catalunya no y murió. El murio el
dito rey en hedat de XL annos, en el anno de Nuestro Sennyor M CC XIIII, era
1691
Martín Alvira Cabrer
142
Se trata de tres mss. de los GCB copiados en 1600 por Jaume Ramon Vila. SÁNCHEZ
ALONSO, siguiendo a TRAGGIA, mencionó una crónica sumaria de carácter genealógico titula-
da GENEALOGIA REGEM ARAGONIE ET COMITUM BARCINONAE. Escrita en latín y com-
puesta hacia 1431-1458 por un familiar del arzobispo de Zaragoza Dalmau de Mur, era un
rollo largo de pergamino que se conservaba en el siglo XVIII en la antigua Diputación del Rei-
no de Aragón (Historia, I, 329, n. 73). En mis trabajos anteriores (ALVIRA, Guerra e Ideología, I,
pp. 383, 635 y 654; y ALVIRA, El Jueves de Muret, pp. 336 y 634), denominé equivocadamente
con este título a la Genealogía de los condes de Barcelona, Urgell y otros condados que aquí nos ocu-
pa. La parte correspondiente al reinado de Pedro el Católico sí está anunciada, en efecto,
con el epígrafe Reges Aragonum et Comites Barcinone. MASSÓ TORRENTS mencionó otra genealo-
gía breve en latín y catalán (Genealogía dels Comptes de Barcelona é dels Reis de Aragó y de Navarra
feelment treta de altre libre antic del Archiu de Ripoll, BNE, ms. 2.013, fols. 82r-103v, copia de 1632
de Jaume Ramon Vila), pero no alcanza nuestro reinado («Historiografía de Catalunya en
català», pp. 578-579).
143
Dalmau.
1692
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
[Palabras del rey Jaime II a su hijo el infante Alfonso en Portfangós (mayo 1323)] per
dar doctrina... (...) Sobre los afers de la conquesta que li era comanada [Cerdeña].
Capitol premier:
La primera que li dix, que ell li comanava un privilegi, lo qual nostre Senyor
Déus per la sua gràcia e misericòrdia havia fet a la Casa d’Aragó, lo qual era bollat
ab bolla d’aur e era clara e net e no corromput ne viciat en res, ço és, que la bande-
ra de la Casa reial d’Aragó nulls temps fon vençuda ne arrencada de camp, salvant
que fo ver que s’en perdé una per sa follia, e volc-ho dir per lo rei En Pere, rei
d’Aragó e senyor de Montpeller, qui per sa follia fon mort a Morell. E manà al dit
fill seu que li era ben menester que el dit privilegi li tornàs e li retés així sencer e
bo com lo havia comanat.
La segona, que era cert que en totes les conquestes que s’eren fetes en temps
passat per los grans senyors del món eren entrevengudes batalles, e, com lo dit fill
seu fées la dita conquesta ab just títol de la santa Esglesia de Roma, devia presumir
e pensar que ab la volentat de Déu aconseguirla victòria del dit regne de Sardenya
e que sobre aquella conquesta hauria batalla o batalles. E féu-li aital manament: -
Fill, com serets en la batalla, ferits primer esforçament e poderosa; o morir o venç-
re, o, vençre o morir, o morir o vençre-. E açò dix tres vegades.
La tercera fon, ço és, que li dix: -Fill, trobat s’és moltes vegades que, per seny
d’un cavaller, se guanyaba una batalla; per que vós, com deurets venir a la batalla,
hajats tots los vostres cavallers. E, si n’hi havia algun qui en fallís, esperats-lo per
dues raons: la primera, car per aquell porfets haver lo consell que dit és de guanyar
la batalla; l’altra, que li fariets gran minva que no hagués glòria de la batalla vence-
dora, així com los altres que serien.
Iste fuit ille mirabilis victor cum rege Castelle belli de Ubeda contra Mirama-
molinum, qui diffidaverat omnem hominem crucem adorantem. [Multa alia nota-
bilia fecit specialiter contra serracenos, que enarrare per singulo in hoc opusculo,
in quo brevitati intendimus, longum esset.] (...)
144
Crónica de este monarca catalano-aragonés elaborada bajo su supervisión por el cro-
nista real Bernat Dezcoll, SÁNCHEZ ALONSO, Historia, I, pp. 250-253; y SIMON, Diccionari, pp.
384-386; y el estudio introductorio de la edición citada. Véase HOMET, R., «El discurso políti-
co de Pedro el Ceremonioso», El discurso político en la Edad Media, París-Buenos Aires, CNRS-
CONICET, 1995, pp. 97-115; y CINGOLANI, La memòria dels reis, pp. 225-270.
145
Dominico (m. 1386), fue inquisidor de Mallorca, S ÁNCHEZ A LONSO , Historia, I,
pp. 249-250; y estudio introductorio de la edición citada.
1693
Martín Alvira Cabrer
Tandem quia comes Montisfortis missus per regem Francie cum magno exercitu
cruce signatorum ad partes lingue occano146 contra hereticos, quos iam dictus rex
Aragonie impugnaverat in partibus Narbone et Carcassone et Biterris et Albigesii, et
ex hoc adquisierat sibi aliquod ius in terris illis, et dictus comes vellet invadere comi-
tatum Tholosanum, nec precibus dicti regis Aragonum, qui ex confidencia et amici-
cia filium unicum, scilicet dominum Iacobum quemadmodum ei tradiderat nutrien-
dum, germana caritate coactus vellet desistere, quoniam dictus comes Tholosanus
habebat sororem suam et filius ipsius comitis alteram sororem, ex qua unicam susce-
perat filiam, venit cum comite Fuxi et aliis pluribus nobilibus in adiutorum eius.
Et licet in primo insultu dictum comitem Montisfortis fugaverint et obsederint
in castro Murelli, ubi alimonia carens, postulans ut eum et suos permiterent abire,
nec posse impetrare mane, eligentes potius mori gladio quam fame, irruentes in
exercitum comitibus Tholose et Fuxi ut fere omnibus regem deserentibus, rex cum
paucis remanens mori pocius voluit quem terga dare. Et sic in porta tentorii sui,
cum ense in manu, plure interfeciens, interfectus est.
Cuius corpus in monasterio Sexene, quod mater eius fundaverat, est sepultum.
50. JOAN FRANCESC, Libre de les Nobleses dels Reys (h. 1350-1400)147
BC, ms. 487, fols. 137v-145r.
146
Languedoc.
147
Compilación histórica obra de este autor barcelonés, SÁNCHEZ ALONSO, Historia, I,
pp. 254-255; y COLL I ALENTORN, M., «El Libre de les nobleses dels reys», Estudis Universitaris Cata-
lans, 13 (1928), pp. 485-524, reed. Historiografia, pp. 314-346; y SIMON, Diccionari, p. 726.
148
En el ejército de Las Navas de Tolosa menciona a En Ramon de Caramany y a N’Arnau
de Vilanova de la Muga.
149
Obra anónima escrita a partir de la obra de GUILLAUME DE NANGIS y de las crónicas de
DESCLOT y PEDRO EL CEREMONIOSO, integra las historias universal e hispánica, aunque dedican-
do atención preferente a la catalano-aragonesa. El único manuscrito conservado, conservado
en la BNF, llega hasta 1283, MASSÓ, «Historiografía de Catalunya», pp. 580-581; SÁNCHEZ
A LONSO , Historia, I, p. 329; C OLL , «Les cròniques universals catalanes», reed. p. 353; y
BOHIGAS, P., Sobre manuscrits i biblioteques, Abadía de Montserrat-Barcelona, 1985, pp. 132-139.
No consultada.
1694
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Mort lo dit Rey Alfonso fo Rey son fill en .P.[ere] ver cathòlich per ço ffo appe-
llat ver cathòlich com amà molt la Església. E en lo comtat de Proensa son jermà
Alfonso, qui fo noble baró e ach per muller la filla del compte de Forcalquer e ach
.I. ffill qui ach nom Ramon Berenguer. Aquest rey en .P.[ere] meridà ses jermanes,
car dona Constansa, qui tornà d’Ungria, donà per muller a Federich, Rey de Sici-
lia, lo qual a poch de temps fo emperador de Alemanya. E aquest Federich ach .I.
ffill de la dita dona Constança qui ach nom Enrich. Lo qual Anrich, ach per muller
la ffilla del duch d’Àustria. E per tal com aquest Anrich se levà contre son pare
Faderich lo Emperador, son pare lo feu ascapsar pres en càrser, on morí sens
infants. E la segona jermana del Rey en .P.[ere], qui havia nom Elianor, donà per
muller al compte de Tolosa, e ach-ne .I.ª ffilla qui fo muller del compte de Peyteus,
qui era jermà del Rey Luys de Ffransa151. E lo dit Rey en .P.[ere] pres per muller la
filla del príncep en .G. de Muntpeyler, la qual dona havia nom Maria, néta del
Emperador de Contestinoble, de la qual ach .I. fill appellat Jacme, e per aquest
pervench la baronia de Muntpeyler al Rei d’Aragó. E d’aquesta fo aquella que .I.
cambrer del Rey per scambi d’altra sacretament pensant-se lo Rey que fos altra
fembra, iach ab la dita Reyna e la enprenyà, e n’ach .I. ffill qui ach nom Jac[me]. E
lo dit Rey en .P.[ere] anà en Roma per romiatge, e fo-y en temps de papa Ignocent
Terç. E lo Papa, vahent la gran noblesa del dit Rey, untà’l e·l coron ab gran honor
en la sglésia de Sent Pencraci. E lavors lo dit Rei en .P.[ere] donà a la Església de
Roma lo jus patronat en totes les esglésies de sa senyoria, car debans lo pare sant ni
nengú no podia dar dignitat ni benifet sinó lo Rey. E lavors, lo pare sant, per dar
honor al Rey d’Aregó, costitu_ que ell a tots sos succeïdors portasen .I. paveló ab
senyal de bastons del Rey d’Aregó. E après, lo Rey parti de Roma e pesà per Proen-
sa e hoí que[·l] compte de Focalquer tenia son jermà Alfonso en presó, per què·n
féu pau. E com lo dit Rey en .P.[ere] fo a Muntpeyller, ach gran discòrdia ab la gent
de la terra e ab sa muller la Reyna Maria, en tant que lo Rey se esforsave que lo
matrimoni d’él ab sa muller se partís. E la Reyna, vahent aço, anà en Roma al pare
sant, clemant-se, e lo pare sant donà de sentència que en res no·s podien departir.
E an aquest endemig, vench mal a la dita Reyna e morí en Roma. E après, lo dit
Rey en .P.[ere] ffo ab gran amistat ab lo Rey Alfonso de Castella. Lo dit Rey de Cas-
tella fo descomfit en .I.ª betalla que ach ab moros al loch d’Elarchos, de què hi
moriren pesats .XLM. chrestians. Lo demunt dit Rey en .P.[ere] fo a la betalla de
Úbeda, qui fo l’any .M.CC.XIIII.º. E anaprès, lo dit Rey en .P.[ere] anà en ajuda del
compte de Tolosa, qui era son cunyat, lo qual havia guerra ab lo compte de Muntf-
fort. E encalsant lo dit compte de Muntfort fins lo castell de Morell, hon lo feran
recullir, e lo dit Rey essent molt coretgós e avensant-se a qu’ells issieran, de què
mori aquí. Era en adat de .XL. anys quant mori. Fo l’any .M.CC.XVI. e fo soterrat
al monestir de Xixena que sa mara havia edificat.
150
Terciario, nacido en L’Espluga de Francolí, compuso su obra a partir de la Crònica
dels reis d’Aragó e comtes de Barcelona y las crónicas de DESCLOT, MUNTANER y PEDRO EL CEREMO-
NIOSO, COLL, «Les cròniques universals catalanes», reed. pp. 354-355.
151
Confusión de Raimon VI y de su hijo Raimon VII.
1695
Martín Alvira Cabrer
En l’any primer d’aquest Enrich començà a regnar en Aragó En Pere, fill del rey
Eldifons, e regnà XVI anys. Aquest près per muller dona Maria, filla del magnífich
En Guillem, senyor de Montpeller, de la qual hagué un fill, qui hac nom Jacme.
Aquest Pere fón molt animós e ardit e gran bataller.
Endevench-se en lo temps de aquest que lo rey de Castella N’Alfonso e don
Sancho, rey de Navarra, e lo dit En Pere, rey d’Aragó, hagueren batalla al Mirama-
molí, rey de Africa, en lo camp de Ubeda, e fón donada la devantera al dit rey En
Pere, lo qual féu obrir lo camí per un bosch qui exia en les spatles dels moros. E
comencada la batalla isqueren los que eren en lo aguayt e feriren en les spatles
d’aquells, e foren desbaratats e vensuts los moros en l’any M. CC. XII.
152
Crónica de menor talla que las anteriores compuesta a partir del Speculum de VINCENT
DE BEAUVAIS, MARTIN DE OPAVA e interpolaciones de otros textos, trata muy resumidamente la
historia catalana, COLL, «Les cròniques universals catalanes», reed. p. 355. El texto que cita-
mos la pone en relación directa con la crónica de PERE MAÇA.
153
Enrique VI.
154
En el margen: Rey d’Arago.
155
Crónica elaborada por un valenciano vinculado a los grupos privilegiados del reino
de Valencia, pues posiblemente estaba dirigida al noble Pero Maça de Liçana. Abarca desde
1171 hasta 1430 y para el reinado de Pedro el Católico utiliza la Crónica de San Juan de la Peña
y la crónica de DESCLOT. Se conserva en el Archivo de la Catedral de Valencia (Ibidem, «Intro-
ducción», pp. 9-19).
1696
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
56. PERE TOMIC CAULLER, Histories i conquestes dels Reys d’Arago i Comtes de Catalun-
ya (1438)156
Ed. facs. de 1534, «Textos Medievales» n.º 29, Valencia, Anubar, 1970, fols. XXXIv-
XXXVr, pp. 76- 83 (nueva ed. J. IBORRA, Valencia, Afers, 2009, «Textos Clàssics», 2).
Capítol XXXVII. (...) E aquest Rey Ildefonsus procreà de la muller tres fills et tres
filles. Lo primer fill foi appellat Pere, l’altre Alfonso, l’altre Ferrando, y la filla major
casa ab lo Rey de Ongria; la altra fon muller del Comte de Tolosa y l’altra del Comte
de Carcassona e de Montfort... (...) Emperò, ans que morís, ordenà son testament,
en lo qual dexà son fill major En Pere Rey de Aragó e Comte de Barcelona e an
Alfonso dexà lo Comtat de Prohença, e an Ferrando lo Comtat de Rosselló. (...)
Capítol XXXVIII. Qui monstra com Pere fill d’En Ildefonsus fon lo seigon Rey de Aragó e
Comte de Barcelona, e fou appellat Cathòlich.
Mort lo excel·lent Rey Ildefonsus, Comte de Barcelona, dessús dit, regnà en lo
regne de Arago e comtat de Barcelona En Pere, fill seu, lo qual fou appellat Rey
Cathòlich per tal com fou molt amador dela Sglésia. Aquest Rey fon molt liberal e
gran donador, empenyorava viles e castells per complir la voluntat; e pres per
muller dona Maria, filla d’En Guillem, príncep e senyor de Montpeller, neta del
Emperador de Constantinoble, dela qual lo Rey procreà un fill qui fon appellat
Jaume. Lo qual fill procreà en aquesta manera: car, com lo Rey no tingués bon alt
de sa muller ni volgués dormir ab ella, ans anàs çercant altres dones, una nit que lo
dit Rey devia dormir ab una donzella de qui stava enamorat, que son Camarlench
ab qui ell se fiava molt, li devia portar, lo dit Camarlench, a pregaries de la dita
Reyna, mès la reyna en la cambra en loch dela altra dona, e dix al Rey que la don-
zella, per no esser vista, no volia que hagues lum en la cambra. E axí lo Rey dormí
ab sa muller, pensant dormir ab l’altra dona, y engendrà en ella so dit fill. Y fet açò,
la Reyna se donà a conéxer a son marit, e dix-li com era prenys, de què lo Rey
hagué poc grat al Camerlench, per ço com lo havia enganat; però après li perdonà.
Y per aquesta Reyna lo Rey En Pere dessús dit hagué la Baronia de Montpeller. E
après que lo rey hac emprenyada sa muller, per exalcar la sua fama, anà en Roma
per visitar lo sanctuaris, en lo qual viatge lo Rey anà molt bé acompanyat de barons
nobles e cavallers de Cathalunya e de Lenguadoch, car ab ell anà lo Comte de
156
Obra emparentada con el Llibre de les nobleses dels Reys, impresa en 1495 y reeditada en
1534, cuyo autor era hijo de Pere Tomic, doméstico y mayordomo de Pere III Galceran de
Pinós, además de baile de Bagà y procurador general de las baronías de Pinós, Mataplana y
Portella. Es una compilación histórica que se nutre de obras anteriores, aunque con persona-
lidad propia e informaciones de notable interés. Véase COLL I ALENTORN, M., «Les compila-
cions», Historiografia, pp. 347-349; y SIMON, Diccionari, pp. 1.130-1.131.
1697
Martín Alvira Cabrer
Foix, lo qual pres per companyó d’armes donant-li les sues armes, e de aquell
temps ençà lo Comte de Foix, qualsevol que sia, fa les armes de Aragó sens ningu-
na mescla. Après anaren ab ell lo senyor de Miralpeix157, en Bertran158 de So, Ves-
comte de Osona159, e tots aquests anaven bé acompanyats de cavallers e gentils
hòmens. E mes, anaren ab lo dit Rey n’Armangol Comte de Urgell, qui era son
cosin germà, e los nobles en Galceran e Gaston de Cruïlles, als quals lavors lo Rey
havia fet pendre títol de nobles, en Pere de Senmanat, en Guillem de Bel-loc, en
Pere d’Argentona e molts altres nobles e cavallers de Cathalunya; encara anaren ab
lo dit Rey en Guillem de Canet, en Pere 160 de Vernet, en Ramon Domenova e
alguns altres, los quals lo Rey havia emprats passant passant per Rosselló. E ab tots
los dessús dits, lo Rey fou prest en Roma, ha on fon molt bé acompanyat de alguns
Cardenals y altres Prelats. Y après que fou arribat, volgué fer-se coronar, y féu la
corona de pa ab molts joyells y pedres precioses, y per ço com la corona era de pa
lo Papa mateix de ses mans la li posà en lo cap, lo que no se era acostumat de fer a
altres Reys. E axí, ab aquesta estúcia, lo Rey En Pere fon coronat per mans del
Papa. E, après que fon coronat, lo dit Rey renuncià a la Sglésia e al Papa, en nom
de aquella, lo ius patronat que tenia en los beneficis ecclesiàstics de son regne. E
per ço lo Papa atorgà-li en gràcia que, tota vegada que ell o successors cavalcan per
anar en quassevol part, haguessen a portar devant si un pavelló ab les armes o
barres de Cathalunya e de Aragó, segons que fins al die de vuy los dits Papas acos-
tumaven. De la qual renunciació los nobles de Aragó féren questió al Rey. Lo qual
los respòs que ell no havia renunciat sinó al dret seu, de què los dits nobles li pro-
testaren, e·n féren levar carta, la qual és en Sant Johan de la Penya. E aquest Rey
pres en Castella los castells Aldemus e de Alphios161 e de Calatrava; e encara fon en
la batalla de Úbeda, en la qual per sa indústria lo Rey moro appellat Miramoli lo
Vert fon vencut. En la qual havia altres Reys de Hispanya, segons hoireu. Deveu
saber que en l’any. Mil.cc.xlviiii. passà en Hispanya un Rey moro appellat Miramoli
lo Vert, lo qual, segons que recita lo Archabisbe de Toledo en les sues històries,
tenia en sa companya .xxx. reys moros, los quals menava ab si en nombre de .cl.M.
combatents, entre de peu y de cavall, y ab tota aquesta gent morisca lo dit Rey
Moro començà a fer grans dampnatges als Reys de Castella y de Portugal, en tant
que los dits Reys no eran per resistir-los, ans los fou forçat de trametre al Papa, e al
Emperador, al Rey de França y a tots los altres Reys y senyors de Chrestians, avisant-
los del cas y pregant-los que·ls volgessen soccórrer de gents per ço que poguessen
als dits moros qui eran en lurs regnes. E com lo Rey En Pere hagué rebudes los
letres dels dits Reys, encontinent los feu de resposta que ell los socorreria lo pus
prest que pogués; e semblant resposta los fou feta per lo Rey de Navarra. E après
de la dita reposta, lo dit Rey En Pere, que lavors se trovaba en Barcelona, volent
attendre lo que havia promès, scrigué a tots los barons nobles y cavallers de Catha-
lunya, y encara al Comte de Foix, pregant-los a tots que·l volguessen socórrer ab
157
Miralpeix es Mirepoix, en el condado de Foix. Podría aludir a Pèire Roger de Mire-
poix.
158
Bernat/Bernart.
159
Donsa. Se trata del Donézan, en el condado de Foix. Como en el caso del conde y
otros caballeros de Foix, no hay prueba alguna sobre la presencia de este personaje en la
batalla de Las Navas. Agradezco a Jean-Claude Soulassol su información a este respecto.
160
Podría ser Ponç.
161
Castielfabib.
1698
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
aquella més gent de peu y de cavall que poguessen. A les quals letras, après que les
hageren rebudes, per tots los dessús dits fou respost en una manera, ço és, que ells
eran molt contents de acompanyar-lo axí com ell manava, ab aquella millor mane-
ra e lo més prest que porien. E com lo Rey hagué cobrades les respostes dels dessús
dits, fon molt alegre. E tant prest cavalcà y anà en Zaragoça de Aragó, y essent allí,
ell emprà los Aragonesos, dels quals n’i hagué alguns qui proferien de acompan-
yar-lo, y anaren ab ell, però for en pocs en nombre; y altres n’i hagué que le digue-
ren de no, per ço com no·s portaven bé ab lo Rey. E com lo Comte de Foix e los
Cathalans saberen que lo Rey era en Aragó, de continent se apparellaren en per
seguir-lo lo millor que pogueren. E lo Conte de Foix menà ab si lo senyor de Miral-
peix162, de lo de Avalch, e lo senyor de Montesquiu, e en Bertran de So, Vescomte
de Donsa, e molts altres nobles e cavallers de la terra en nombre de cinc cents de
cavall. E dels Cathalans hi vingueren en Ferrando163, comte de Rosselló, qui mena-
va ab sa companya en Guillem de Castellnou, en Ramon de Canet, n’Aymar de
Mosset, e en Pere 164 de Vernet, n’Andreu 165 de Castell Rosselló, e en Guillem
d’Olms, en Guillem de Cabestany, e en Ramon de Vives, e en Ramon Torellas, e en
Pere de Barberà, e en Tomàs de Lupia, e en Arnau de Bany[u]ls, e molts altres
cavallers del seu Comtat. Encara hi anà lo Comte de Empúries, lo qual menà en sa
companya en Jofré, Vescomte de Rocabertí, en Bernat de Santa Eugènia166, Guerau
de Serrià, Bernat de Cabanes, en Galceran e Gastó de Cruïlles, Bernat Guillem de
Foxà, Ramon Xatmar, Pere de Pau, Pere e Galceran de Cartellà, Jofré de
Vallgo[r]nera, Otger de Dorius, Guillem de Bordils, en Pere Albert Çatrilla e molts
altres de Empurdà. Apres hi hanà n’Armangol Comte de Urgell, cosin germà del
Rey, lo qual portava en sa companya Galceran de Puigvert, n’Uch de Troyà, n’Oli-
ver de Tèrmens, n’Amorós de Rigellas, Guerau de Espès, Ramon de Peralta, Gis-
pert de Guimarà, Guillem de Moyà, Ramon de Fluvià, Bernat de Monsonis, Gui-
llem de Robia, Pere d’Oluja, Ramon de Pinell, Galceran Çacosta, Bernat de Ponç,
Guillem de Lantorn e molts altres de Urgell. E més, hi anà en Bernat Roger Comte
de Pallars, en la companya del qual hanaven en Ramon viscomte de Vilamur, en
Guillem de Ballera, Roger Arnau d’Orcau, Arnau Alemany de Toralla, en Comen-
ges, Serveron de Puigvert, Gerver, Ramon de Montpençat, Guillem de Vilaflor,
Pere de Pernes e molts altres nobles y cavallers del Comtat de Pallars. E més, hi
hanaren molts nobles y cavallers de Cathalunya, ço és, en Guillem167 Folc Vescomte
de Cardona, en Ponc Vescomte de Cabrera, n’Uguet Vescomte de Bas, en Pere168
de Montcada Senescal, Guillem de Cervelló, Ramon Alamany, Ramon Galçeran de
Pinós, n’Uc de Mataplana, Galçeran d’Anglesola, Ramon de Cervera, Guillem
d’Urs, Pons Çaguàrdia, Bernat Guillem de Çaportella 169, Ponç de Santa Pau,
Ramon d’Alamany, Marc de Vilademany, Ramon de Monells, Bernat de Nueig,
162
Miralpeix.
163
Sancho.
164
Ponç.
165
Ramon.
166
Podría ser Berenguer.
167
Ramon.
168
Guillem Ramon.
169
¿Bernat de Portella?
1699
Martín Alvira Cabrer
170
El listado de caballeros catalanes combatientes en Las Navas de TOMIC es mucho más
largo y prolijo que el de los cronistas anteriores. Muchos nombres –algunos confundidos–
están documentados, por lo que parece que tuvo acceso a fuentes del siglo XIII. Su informa-
ción es, por ello, muy valiosa. Otros datos, como ya apuntara ZURITA, son del todo erróneos.
1700
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
molt pocs en nombre. E tantots los Moros s’en tornaren en lurs terras, y los Reys
Chrestians, per lo semblant, quiscú en lurs regnes.
E com lo rey En Pere se’n tornava en sa terra, trobà lo seccors de França, qui
lavors hi anava, e demanaren-li si era estada la batalla. E lo Rey burlave’ls, dient
que encara hi serien a temps. E los Françessos, conexent bé que·s burlava d’ells,
digueren li: «Bell xira, nos conoyxom biean que la batalla és estade, e appar biean
en vostras jants». E, de aquí en fora los Françesos s’en tornaren.
E après algun temps que lo dit Rey e los barons foren tornats de la batalla, lo dit
Rey anà asetjar lo Comte de Montfort, qui era estat son cunyat, per ço com li havia
mal tractada sa germana. E tenia lo dit siti al castell de Muret, qui és vuy sotmès al
Comtat de Comenge; e aqui lo dit Rey morí en una batalla que hagué ab los del dit
Comte, molt desastradament, a gran culpa del Comte de Foix, qui no·l socorregué,
en l’any. M.C.C.XIII. segon scriu lo Archabisbe Toledà. E fou près lo seu cors, e
portat e soterrat en lo monastir de Xixena, en Aragó, ab gran honor. (...)
Encara en lo temps del prop Rey En Pere de Aragó morí lo Vesconte de
Bearne171, e no dexà sino una filla, la qual dexà Senyora del Viscomtat de Bearn172.
E los barons e altras gents acordaren de dar-li marit fill de baró. Perquè los Biarne-
sos vingueren en Cathalunya, e arribaren en lo castell de Montcada, ho han troba-
ren lo noble en Pere de Montcada, senyor del dit castell173 o baronia, lo qual era
dels pus cortesos barons de la terra. E havia tres fills de la muller dessús dita, los
quals eran en lo lit hon dormien. E axi los dits Biarnesos digueren al dit en Pere de
Montcada lo perquè eran aquí, axí com dessús es dit, e pregaren-lo que·ls hi
amostràs. Lo qual fon molt content, e aportà’ls al lit hon dormiente. E quant los
Biarnesos los veeren dormir, e quiscú estava de sa manera, demanar-en al dit Pere
de Montcada com havien nom. E ell los dix que lo major havia nom Gastó, e l’altre
Guillem Ramon e l’altre Pere 174. E lavors los Biarnesos prengueren lo major e
digueren-li: «Gasta Gastó, que Bearn te’n darà pro». E aquest fou Vescomte de
Bearn. E morí lo dit Pere de Montcada e dexà al dit Gastó la Baronia de Montcada
e de Lagostera, e en Guillem Ramon la Baronia de Serós e de Aytona: e en Pere
dexà Fraga e Albalat. E morí lo dit noble en l’any .Mil.cc.xxxx. e fon soterrat lo seu
cors a Sanctas Creus. En lo dit temps en Pere Alamany donà en Guillem de Cerve-
lló una filla per muller, a la qual donà la honor de Querol, e donà una altra filla an
Ramon de Timor, a la qual donà Sancta Coloma de Quelat175 e lo castell de Aguiló
e de les Piles, e donà an Argençola lo Castell d’Argensola, lo qual tenia en feu del
Rey, e donà lo castell de Clariana an Roger de Clariana. Encara en lo temps del dit
Rey En Pere, la Dona de Berga e de Bergadà prés per marit lo senyor de Lunell,
qui era del noble linatge del Comte de Cerdanya. Encara més, en lo dit temps del
Rey En Pere morí don Alfonso Comte de Prohença, frare del dit Rey En Pere, e
dexà tres filles176. Emperò ans que morís, en son testament dexà hereu lo Rey son
171
Pèire III, vizconde de Bearn.
172
Maria, heredera del vizcondado.
173
Se trata de Guillem de Montcada, marido de Maria y vizconde de Bearn.
174
Son los hijos de Guillem de Montcada y Maria de Bearn.
175
Queralt.
176
Confunde Alfonso con Ramón Berenguer V, muerto en 1245, y a sus hijas Beatriu,
Margarida y Sança.
1701
Martín Alvira Cabrer
germà, dessus dit, volent que lo dit Rey cassàs ses filles a coneguda sua. E com lo
dit rey En Pere sabè la nova de la mort de son frare, encontinent parti ab tres gale-
ras per pendre possessió de son Comtat. E com fou a Marsella e volgué exir, lo
Senescal de Prohença, a quí lo Comte mort havia donat càrrec de ses filles, s’i
trobà aquí dix al Rey: «Senyor, vostre germà lo Comte es mort, lo qual, ans que
morís, me recomanà ses filles: e que yo les guardàs fins que vostra Senyoria fos açí.
Pero, senyor Rey, yo he ben servit lo dit Comte e res no he hagut, per què ans que
vós entreu en ciutat, yo vull saber vostra senyoria quina gràcia me farà, car sapiau
que may yo no us metré en vostre poder vostres nebodes ni lo Comtat, fins que vos
me doneu le Comtat de Millan». E com lo Rey viu lo senescal parlar de tal manera,
dix li: «E com, senescal, vós voleu haver lo comtat de Millan ans que vós me doneu
lo Comtat de Prohença? Cert siau que de açò no faré res, e yo veure qui·m
defendrà de haver mes nebodes e lo dit Comtat, lo qual és meu». E havent dit lo
Rey aquestes paraules, tantost féu fer vela a les suas galeras e s’en tornà en Catha-
lunya per haver gent d’armes per haver les dites infantes e lo Comtat. E tant prest
com lo rey se fon exit del port de Marsella, lo Senescal dessús dit anà en França per
fer matrimoni de les dites Infantes ab los fills del Rey de França. E axí·s complí per
obra, car lo dit Senescal féu matrimoni de la Infanta major ab lo fill del Rey de
França appellat segon Carles177; e de la segona ab lo Dalfí, fill del Rey de França178;
e de la manor ab lo Rey de Anglaterra179. E fets los matrimonis dessús dits, lo dit
Senescal s’en torna en Prohença. E après lo Rey En Pere féu gran armada e anà en
Prohença, e no’l volgueren acullir. E lo dit Rey féu-hi algun dan en las parts de
Tolosa e après s’en tornà. E despuys no·n féu neguna menció. E fet açò, lo Rey de
França féu les noçes de abdosos los fills, en què toren totes les tres Infantes germa-
nes, les dues Reynas e la una Comtessa. E com foren en la festa, les dites Reynas sta-
ven eguals e la Comtessa, la germana major, estava devant aseguda en coxí, e com
la Comtessa viu estar les dues germanes eguals, estec fort desconortada, com ella
no seya egual ab les dites Reynas, ses germanes menors de ella. E aquí mateix la
dita Comtessa de Prohença votà devant lo Rey de França, son sogre, e devant lo
Dalfí, son cunyat, e devant son marit que nulls temps ella seria en lochs hon fossen
ses germanas fins a tant que ella seguès egual ab ellas. E havent fet lo dit vot, s’en
tornà en Prohença, e jamès se’n mostrà fins que hagués títol de Reyna, axí com
hoyreu. Sapiau que en lo temps que aqueits matrimoniis se feren, lo Rey Corrado
de Nàpols e son frare, lo Rey Manfré de Sicilia, fill del Emperador Federic de Ala-
manya, eren desobedients al Papa e a la Sglésia, e lo Papa havia donats los dits Reys
per çismatics. E com Carles, fill del Rey de França e marit de la Comtessa de Pro-
hença dessus dita, fos cert que lo Papa entenia a deseretar aquest[s] dos Reys, s’en
anà en Roma per coratge de empendre, per part del Papa e de la Sglésia, de perse-
guir los dits Reys e levar-los lurs regnes. E axí lo dit Carles ho mès per obra, car
essent a Roma, lo Papa li dona títol de Rey de Nàpols e de Sicília, e per spay de
algun temps ell matà los dits Reys, e lavors la Comtessa de Prohença fon Reyna. E
anà a París e Anglaterra per complir lo vot, e segué egual ab ses germans, e après
s’en anà en Nàpols, e aquí visqué longament, e féu fills e filles, e nets e netes, de
que après se feren matrimonis ab los fills et fillas del Rey En Pere de Aragó, qui fou
dit dels Françesos axí com per anant sabreu.
177
Beatriu, casada con Charles d’Anjou.
178
Se refiere a Margarida, casada con Luis IX
179
Sería Sança, casada con Ricardo de Cornualles.
1702
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Capítol XXXVIIII. Qui tracta com En Jaume, fill del rey En Pere, fou lo terç rey de Aragó
e Comte de Barcelona, lo qual fou appellat sant, car fou molt aventuros contra moros.
Après la mort del dit rey En Pere dessús dit, regnà en lo regne de Aragó e Com-
tat de Barcelona e Baronia de Montpeller En Jaume...
1703
Martín Alvira Cabrer
58. GENEALOGIA DE TOTS LOS REYS QUI EN ARAGÓ SÓN ESTATS (h. 1458)
ACA, Sant Cugat, fols. 67v-77r.
Item, morí lo dit Amfós, e regnà son fill Pere. Lo qual, ensemps ab lo rey de
Castella e ab lo rey de Navarra, en l’any MCCXIII, fo en la batalla de Ùbeda, de la
qual ells foren vencedors contra lo rey Mirmamolí, qui ab X reys moros de Àffri-
cha, era passat en Spanya ab més de cent míllia hòmens de cavall, dels qual en la
dita batalla perdé més de LX míllia moros. E l’any après següent, lo Papa donà
cruada contra lo compte Ramon de Toloza, e lo dit rey En Pere, per fer valença al
dit compte Ramon de Toloza, e vengueren a batalla ab aquells que·l Papa hia havia
tramesos. De la qual batalla fogiren lo dit compte de Toloza e lo compte de Foix. E
lo dit rey En Pere, cuydant-se fforçar la dita batalla, morí en aquella, la qual batalla
fo a Morella.
180
Noticia en ZARCO, Catálogo, ms. D.III.2, n.º 51, p. 28. Escrita por un autor valenciano
hacia 1473, está emparentada con el Llibre de les canoniques d’Espanya, la Crònica dels reys d’Ara-
gó o Dietario del capellán de Alfonso V y la Noticia histórica de los reyes de Aragón, CANELLAS LÓPEZ,
A., «Una noticia histórica de los reyes de Aragón. Contribución a nuestra historiografía
medieval», EEMCA, III, Zaragoza, 1948, pp. 193-241, esp. pp. 202-203. Véase «Testimonios»,
n.º 72. Otras crónicas catalanas del siglo XV, alguna citada, son: DIETARI DEL CAPELLÀ
D’ALFONS EL MAGNÀNIM, ed M.ª D. CABANES PECOURT, Zaragoza, Anubar, 1991 («Textos
Medievales», 85) y ed. P. QUER, L’adaptació catalana de la «Historia de rebus Hispaniae» de Rodri-
go Jiménez de Rada: textos i transmissió (segles XIII-XIV), Tesis doctoral inédita, Universitat Autòno-
ma de Barcelona 2000, pp. 647-648; GENEALOGIA DELS REYS D’ARAGÓ E DE NAVARRA E
COMTES DE BARCHINONA, BNF esp. 13, fols. 100v-107v, ed. QUER, L’adaptació, pp. 771-787;
BERNAT ROVIRA, Summa breviter in qua invenitur Status Hispanie, BUB, ms. 753, fols. 7-12, ed.
QUER, L’adaptació, p. 677; y JAUME MARQUILLES, Commentaria Iacobi de Marquilles super Usatici
Barchinone, AHCB, ms. 1L-18, fols. 6r-20r, ed. QUER, L’adaptació, p. 739.
1704
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
castells enprenyorava. E fon lo primer rey d’Aragó qui fon coronat e consagrat. E
fon consagrat per Papa Ignocent terc. E aquest donà lo Jus patronat de les esglésies
del seu regne al papa. E aquest rey guerrejà ab lo Comte de Ffontalque181 per ço
con tenia pres lo Comte de Proença, son cosi, de la qual presó lo tragué. E fon en
la gran batala d’Úbeda «de la host d’Ubeda» ab lo rey N’Amfòs de Castella, et tol-
tes dites [?] que prengué als moros Castellfabib. E regna XVII anys. E morí aquest
Rey a Morell182 en fet d’armes, a XII dies del mes de Setembre en l’any de nostre
Senyor Deu Iesu Christ Mi CCXIII. E fon soterat en lo monestir de Sexona, lo qual
monestir havia edificat sa mare del dit Rey.
68. (...) [Alfonso el Trovador] Hagué tres fills: lo primer, Pere; lo segon, Alfonso;
lo terç, Ferrando. E més tres filles: la primera Constança, fon reyna de Hungria; la
segona, Elionor Sancha184, fon muller del comte de Tolosa; la terça fon muller del
comte de Carcassona. (...) Dexà rey de Aragó e comte de Barcelona Pere; a don
Alfonso, lo comtat de Prohença; a don Ferrando, lo comtat de Rosselló. (...)
181
Forcalquier.
182
Una a al final tachada (Morella).
183
Ciudadano honrado de Barcelona, fue también autor de un tratado y siete pequeños
opúsculos sobre temas de caballería y heráldica. El Recort es una refundición de las Histories
de TOMIC con algunas noticias originales (Ibidem, pp. 5-6). También COLL, «Les cròniques
universals catalanes», reed. p. 355; y SIMON, Diccionari, pp. 1.144-1.145.
184
Confusión de los dos nombres (BAGUÉ, n. 1)
1705
Martín Alvira Cabrer
69. Regnà lo rey En Pere. Fon bon christià. Près per muller la filla del príncep
de Montpeller, dona Maria, néta de l’emperador de Constantinoble. Hagué hun
fill appellat En Jaume, e per la dita muller hagué la baronia de Montpeller. Anà,
per monstrar-se ab la reyna, al Sanct Suari de Roma, molt bé acompanyat de
barons de Catalunya et de Lenguadoc. E lo comte de Foix lo acompanyà, e lo rey
près-lo per companyó de armes, e donà-li les sues armes; de lavors ensà la casa de
Foix fa les armes de Catalunya.
E essent en Roma se coronà, e féu la corona de pa ab molts joyells. Per tant que
la corona era de pa, lo papa de ses mans lo coronà, que no s’acostunnmava de
posar als altres reys. Aquest fon qui renuncià al jus patronat de son regne. Obten-
gué per gracia del papa que tota vegada que lo Papa cavalcàs per anar en alguna
part, hagués portar un panó de les armes de Aragó; esta pràctica serven los papes.
Bé li costà; ell devia ésser massa devot185. Seguí’s que los barons de Aragó e de Cata-
lunya li feren gran qüestió, dient que no·u podia haver fet; ell respòs que no havia
renunciat sinó a son dret, per què li protestaren ab carta. Era rey qui tenia devo-
cions186. Fons en la batalla de Úbeda per valença que féu al rey de Castella, e per sa
industria vençé lo rey moro appellat Miraboli lo Verch. Crec yo los vassalls qui eren
ab ell foren destres e de gran prudència; emperò les honors e los fets en què ells se
troben se acostumen metre tostemps en compte dels prínceps187.
70. En l’any mil ·CCXXXXVIII·188 passà en Spanya lo rey Mirabolí, de la Àffrica,
lo qual aportava en sa companya ·XXX· reys moros. Eren en nombre ·CL· mília
combatents, entre de peu e de cavall. Començà a fer grans damnatges al rey de Cas-
tella e de Portugal, en tant que no podien resistir. Trameteren al papa e al empera-
dor e al rey de França, e al rey de Aragó189, e a tots los christians qu’els volguessen
socórrer. Stant lo rey en Barcelona, rebé les letres dels reys de Castella e de Portu-
gal; respòs-los que, lo més prest que porie, ell los socorreria, e tantost scriví a tots los
barons e cavallers de son regne, e·ncara scriví al comte de Foix, que·l volguessen
acompanyar a socórrer los reys de Spanya. Tots los senyors foren contents; cobrada
la resposta, lo rey fo molt content. Tantots lo rey cavalcà, e anà a Çaragoça de Ara-
gó; e amprà axí matex los aragonesos, e anaren-hi fort pochs. Sabent los barons e
los qui devien anar que lo rey era en Aragó, partiren per seguir-lo. Lo comte de Foix
part190 ab molta gent de honor, de ses terres, en nombre de ·D· de cavall. Anaren de
Catalunya tots los comtes qui disposició tenien, e ab ells tots los barons, cavallers,
gentils hòmens, qui·s trobaren dos míllia e sis-cents de cavall, gent lestada ab molt
noblesa191, e deu mília de peu. Partiren, e foren molt prest a Çaragoça ab lo rey; e
quant foren tots ajustats ab lo comte de Foix, foren tres mília e cent de cavall. Los
aragonesos ern cinch-cents de cavall e deu mília de peu.
185
Bé... devot, comentario del autor (BAGUÉ, p. 136, n. 1).
186
Comentario del autor (BAGUÉ, p. 136, n. 2).
187
Crec... prínceps, «frase original del autor, escrita probablemente bajo la impresión de
la larga lista de barones catalanes y aragoneses asistentes a la batalla de Úbeda que da su
modelo» (BAGUÉ, p. 136, n. 3).
188
Data que consta en TOMIC y que podría ser una mala lectura de la era 1233 (BAGUÉ,
p. 136, n. 4).
189
e al rey d’Aragó, palabras añadidas por el autor (BAGUÉ, p. 137, n. 1).
190
partí (BAGUÉ, p. 137, n. 6.).
191
gent lestada ab molt noblesa, remarca del autor (BAGUÉ, p. 137, n. 7).
1706
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Partí lo rey e fon junct ab los reys de Castella e de Portugal; emperò lo rey de
Navarra hi fon primer. Com quatre reys foren ajustats en la vila de Úbeda, en lo
regne de Castella, véren-se ab molta gent d’armes e de peu; delliberaren de comba-
tre ab los moros e darlos batalla. Entre los reys havia gran contrast de qui hauria
l’avantguarda, e no s’en podien concordar. Foren de acort de star a ordinació de
hun cavaller de Ampurdà qui havia nom En Dalmau de Crexell, qui era molt cone-
gut per los reys e de gran proesa, e lo més experimentat de tota Spanya e savi en
sos juys; era home vell e no era ab algú dels reys, sinó per sí matex. Quant lo cava-
ller hagué oyt los reys e les lurs rahons, començà ordenar les batalles. Donà al rey
de Castella l’avantguarda, per tant com los moros eren en son regne; aprés, lo rey
de Portugal; aprés, ordenà lo rey de Navarra; e la reguarda, al rey de Aragó. E lo
dit rey En Pere restà descontent de la ordinació, e montrà’s felló contra lo seu
cavaller En Dalmau de Crexell; e lo dit Dalmau, per honrar son rey, per quant era
català, e fer-lo content, ordenà-li una destresa de batalla. En la nit féu-li passar la
meytat de la gent ab ell ab una bandera a soles, de sanct Jordi, e que lexàs tota la
sua gent ab lo comte de Roselló, son cosíngermà, ab totes les banderes, e per lo
matí trobara detràs los moros, e guanyara gran honor, e que algú no·n sentís res.
Lo rey cregué lo cavaller. E per lo matí lo rey de Castella ferí sobre los moros,
lo rey En Pere ferí al detrás; tots los reys feriren ab gran ànimo. Fon gran batalla.
Los moros, qui·s veren los christians detràs, començaren de rompre e voltar les
cares; e per la industria del rey En Pere los moros foren romputs e vençuts. E en la
batalla morí lo cavaller En Dalmau de Crexell, qui no volgué dexar son senyor. Lo
rey En Pere fon naffrat; e al dit cavaller los reys li feren honrada sepultura, e feren-
lo soterrar en la sglésia de Úbeda. E moriren dels moros sexanta mília.
Feren lo botí de totes les vàlues, e féu lo repartiment hun cavaller castellà ape-
llat don Pedro d’Alfaro192, e donà primer al rey de Aragó, seguint aprés al rey de
Navarra, e aprés al rey de Portugal. Per lo rey de Castella trià una bella spasa a
soles, presentant-li aquella ab la honra, dient que en son regne eren stats vençuts e
que a la sua part no se sguardava altra cosa193. Gran prudencia de cavaller! Donà la
honra a son senyor e satisfeu algun tant les despeses als altres, donant-los les vàlues,
pus per socorrer son rey eren venguts194.
Tots los reys s’entornaren en ses terres. E venint-s’en lo rey En Pere, trobà lo
socors dels francesos que venia, e per lo dit rey los fon dit que ja era stada dada la
batalla, comptant-los la manera; e perçò los francesos s’en tornaren.
71. Quanta stima, honor e glòria aconseguí aquell cavaller qui la batalla
ordenà, que la elecció de quatre reys, tenints tants cavallers en lur exercici, en ell
restas! Molta fiança li fon dada, que en son juy e orde tota Spanya se resposà’s.
Monstrà de si la saviesa e destresa en lo orde que mès, e encara lo amor que a son
rey e senyor assenyalà, seguint-lo en la execució de la batalla. Qui virtuosament
restà en ella, retent lo spirit a Déu omnipotent, que en gloria lo té collocat. ¿Qual
ha pogut més fer en aquest món? Ell s’es honrat en presència de tants reys, servant-
192
Diego López de Haro.
193
Pasaje original que no procede de TOMIC (BAGUÉ, p. 140, n. 12). Parece una versión
del reparto del botín por parte de Diego López de Haro (Ibidem, pp. 23-24), si bien el prota-
gonista aquí es otro.
194
gran prudencia... eren venguts, comentario del autor (BAGUÉ, p. 140, n. 13).
1707
Martín Alvira Cabrer
los lo honor e stat; ha tramès la ànima en aquella part hon la beneventurança eter-
na se monstra, per què en los cels e terra d’ell serà memòria.
72. Tornant lo rey de la batalla dels moros de Castella, li vengué nova que son
frare don Alfonso, comte de Prohensa, era mort e dexà tres filles. Féu testament
dexant hereter son germà lo rey d’Aragó e qui le maridàs ses filles195, comanant
aquelles a hun senescal fins que son frare vingués, e lavors les hi donàs de conti-
nent. Sabent lo rey la mort, partí ab tres galeres; e com fon a Marsella e volgués exir
a terra, lo senescal de Prohença fon aquí, lo qual tenía les filles; e dix lo senescal al
rey: «Senyor, vostre frare, ans que morís, me comanà ses filles perquè yo les guardas
fins que vos, senyor, fósseu açí. Emperò yo, senyor, he ben servit lo comte vostre
germà e d’ell no he res aconseguit fins açí; per què, senyor, yo vull saber de vós qui-
na gràcia me fareu ans que entreu e ans que·us meta en vostre poder vostres nebo-
des; que may les haureu si vós, senyor, per satisfacció del que he servit a vostre frare,
no·m donau lo comtat de Milan196». Lo rey, qui veé que lo senescal parlava en aques-
ta manera, dix: «¿E com, senescal, voleu lo comtat de Milan per tenir mes nebodes e
lo comtat de Prohença? Yo us faç cert que no·n faré res, e yo veuré qui·m vedarà de
haver mes nebodes e lo comtat, lo qual és meu». E haver dit aquestes paraules, féu
vela e s’en tornà en Cathalunya, e començà fer armada per tornar sobre Prohença.
Lo senescal, vista la fúria del rey de Aragó, anà al rey de França e presentà-li les
filles ab lo patrimoni del pare, qui era Prohença e altres comtats, perquè fes matri-
moni de les dites infantes ab son fill et son germà. La filla major donà a son germà,
appellat Karles; la segona, al dalfí, fill197 [del rey de França]; e la manor al rey de Angla-
terra. E la major hagué Prohença, de hon és pervenguda la cassa d’Enjou per aquella
dona de la casa de Aragó. E aquell Karles fon aquell qui près la conquista del realme
de Nàpolls per lo Papa. E fets los matrimonis, lo Karles, germà del rey, anà pendre la
posseció del comtat de Prohença ensemps ab la muller, ab gent d’armes per fornir-la
si lo rey En Pere vingués, axí com féu. Ab gran armada fon sobre Prohença, e no·l
volgueren acollir; féu-hi gran dan, et tornà-s’en, sabuts los matrimonis.
Aprés lo rey de França féu fer les bodes a les dos reynas y a la comtessa de Pro-
hença. E com foren en la festa, les dos reynas staven eguals, e la comtessa de Pro-
hença, germana major, stava devant ab hun coxí aseguda. Com la comtessa viu star
les dos germanas menors més alt que ella, stigué descontenta, com ella no s’igolla-
va ab ellas. E aquí mateix la comtessa de Prohença votà davant sa sogra, que era,
viva, reyna de França, e davant lo dalfí son cunyat, e davant son marit, que jamés
ella seria en part hon les germanas fosen, fins a tant que ella fos egual ab elles. Fet
açò, s’en tornà a Prohença, e de alí no isqué fins agué títol de reyna. E quant lo
marit près la empresa de Nàpols per lo papa, se intitulà rey, e la comtessa fonch
reyna e complí son vot e anà a París a vesitar sa germana, e aximateix a Anglaterra
per veure la altra germana. Aquesta empresa se féu per quant lo rey de Nàpolls
Corralí, germà del rey Mamfré, era enemich de la Sglesia, e lo papa donà’l per
sismàtich, e lo dit Karles, fill del rey de França, marit de la comtessa de Prohença,
près la empresa. De aquelles hores ensà és la gerra de napoletans e prohensals, e
jamés la casa de Aragó a cobrat lo dit comtat de Prohença198. Morí lo rey en Pere
en l’any MCCLii. Dexà hun fill appellat Jaume.
195
«Documentos», n.º 948.
196
Millan, en TOMIC. Es el condado de Milhau (BAGUÉ, p. 142, n. 2).
197
En el ms. A faltaba un folio que se reemplaza por el del ms. B (BAGUÉ, p. 143, n. 4).
198
De aquelles hores... Prohença, notícia del autor (BAGUÉ, p. 145, n. 7).
1708
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
199
Crónica escrita durante la época del rey de Aragón Juan II en un aragonés muy avan-
zado cuya primera parte –en la que se incluye el reinado de Pedro el Católico– es un resu-
men de la versión catalana de la Crónica de San Juan de la Peña (Ibidem, pp. 1-7).
200
Federico.
201
Versión corrompida de la Crónica de San Juan de la Peña, que dice: Et el primero que
puyó el muro de Úbeda fue un escudero de don Lop Ferrench de Luna clamado segunt la crónica de don
Rodrigo que allí era (RIQUER, Ibidem, p. 4). Véase «Testimonios», n.º 46.
1709
Martín Alvira Cabrer
hun dia; fizo grant mortaldat de moros et obtuvo victoria de tan grant batalla. Fiço
gracias a Dios et tornose con grant victoria a su tierra.
La hora era conte de Urgel G[ue]rau de Cabrera, que avia ovido el condado de
su tio n’Armengou, que murio sin fijos. Aquesti conte uvo muchas guerras con el
rey et fizole muchas injurias; por que el rey sitio la ciudat de Valaguer, he la ora el
dito conte se le rendio et el rey lo tuvo preso en el castiello de Loarre. Apres aques-
ti conte G[ue]rau de Cabrera se metio en la cavalleria del Tenple.
Aquesti rey don Pedro fue todo sobre todos los reyes en beldat, prodeça de
cavalleria et de toda lohor. El conte de Montfort, clamado Simon, quisiese desere-
dar las condesas de Tolosa, hermanas suyas, el rey envio a rogar al dito Simon que
no lo fizies, lo qual no quiso obedecer, antes continuo su proposito de fer mal. El
dito rey, por dar mayor razon de si, enviolo a dir al papa; mas Simon por todos
estos remedios no quiso. El rey, como aquel que no podia fallir a sus hermanas, fue
en ayuda del conte de Tolosa; et era con el el conte de Fox con munchos nobles et
cavalleros. Encalçaron tan fuert al dito Simon, conte de Montfort, que lo fizieron
encerrar en hun castiello que le dizen Morell. Alli uvieron grant batalla, en do
murio el dito rey don Pedro, en edat de cuaranta anyos; et fue soterrado en el
monesterio de Xixena, el qual avia fecho su madre en el anyo MCCXIIII.
[V. JAIME I]
[M]uerto el rey don Pedro, regno su fijo don Jayme el venturoso; por aquexo lo
clamaron asi, porque uvo grant ventura en conquistar, que tantas e tan grandes fue-
ron que fue grant maravella. Ad aquesti rey criava el conte de Montfort, el cual era
de poca edat et avia de casar con su fija. Mas el papa, por tal como avia estado causa
de la muert del rey don Pedro, su padre, mando que fues tornado a los suyos202.
202
De la época de Juan II cabe citar también una noticia mínima del siglo XV proceden-
te de la crónica titulada GENERATIO REGUM ARAGONUM (BE, ms. C-II-7, fol. 147r). Se trata
de una De genealogía regum Aragonum en forma de cuadro, con los reyes distribuidos en colum-
nas. La noticia dice: Petrus filius (de Alfonso el Trovador). Este cuadro antecede a una pieza
titulada De primis regibus Aragonum que sólo alcanza a Ramiro II el Monje. Ambas han sido
publicadas y analizadas (con reproducción fotográfica del ms.) por Jean-Pierre JARDIN y Geor-
ges MARTIN, «De generatio regum Aragonum. Une variante médiévale inédite de l’histoire des
rois d’Aragon (et une source non identifiée de Lucio Marineo Sículo)», Cahiers de Linguistique
hispanique médiévale, 22 (1998-1999), pp. 177-225.
203
Escritos por un valenciano anónimo hacia 1456, tratan de los reyes de Aragón hasta
Martín I y está emparentada con RODRIGO DE TOLEDO, la Crónica de San Juan de la Peña y la
Noticia histórica de los reyes de Aragón, CANELLAS, «Una noticia histórica de los reyes de Aragón»,
pp. 200-201. Se conservaban en la biblioteca de Gregorio Mayans y fueron transcritos en 1750
en Valencia (ed. CABANES, pp. 5-6).
1710
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Del .xvii. rey de Sobrarbe y viii. rey de Aragon: don Pedro, el segundo, dicho catholico.
Arrebatado el magnanimo principe y rey serenissimo en la flor de su mocedad
o de su mayor asiento, juyzio y madurez, y robado tan antes de sazon de la tan
famosa y exellente vida, entro en la possession de sus reynos el animoso y esclareci-
do infante don Pedro el segundo, dicho el catholico, porque honro mas y obede-
cio la catholica Yglesia que principe de su tiempo. Salio tan dispuesto, fermoso,
franco, dadivoso y real, que luego, en començando a reynar, fizo tantas y tan sobra-
das merçedes, assi a los suyos como fasta los estrangeros, que hovo de enpeñar
grand parte de sus vasallos y de sus rentas reales.
Fue rey tan valiente, denodado, y desembuelto, y venturoso en las armas que a
el, como a flor de cavalleria, de effuerço y de virtud, recurrio muchas vezes, el rey
204
Este pasaje parece tomado de TOMIC.
205
Esta mención errónea a Brígida, hija de Galceran de Pinós, es una interpolación pos-
terior al relato de TOMIC.
206
Cronista mayor del rey Fernando el Católico, SÁNCHEZ ALONSO, Historia, I, pp. 321-
323. Véase sobre todo el estudio introductorio de C. ORCÁSTEGUI GROS en la edición facsímil
de 1996 (pp. 9-29).
1711
Martín Alvira Cabrer
1712
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1713
Martín Alvira Cabrer
de gloria perpetua y renombre inmortal que de otros despojos. El rey don Alfonso,
por la victoria ser tanta y tan desygual, instituyo por todos sus reynos que, en
memoria de vencimiento tan grande, cada año se fiziesse una solempne y fiesta
muy especial. Y mando la llamar el triunfo, no de los Reyes que ahi se fallaron, mas
de la cruz, por que escrivieron algunos que aparecio aquel dia en el real de los cris-
tianos una cruz muy lumbrosa.
Buelto pues el tan victorioso, maganimo y esclareçido Rey don Pedro con tanta
gloria, triunfo y alabança inmortal en sus reynos de Aragon, tomo le codicia de
fazer algun señalado servicio a la Yglesia. Y con sobrada devocion que desto le vino,
acordo de yr a visitar a sant Pedro de Roma. Llevo gran cavalleria consigo. Y el
sancto padre Innocencio tercio le fizo salir toda la corte al encuentro. Y el recibi-
miento fue tan grande que toda la corte le festejo. Y, despues de visitados los sanc-
tos cuerpos de los apostoles y las otras infinitas reliquias de Roma, creciendo mas la
devocion en el rey, delibero de renunciar en poder del papa el jus patronadgo y
los derechos de los diezmos y primicias que por tres sanctos padres fueron otorga-
dos a los magnanimos y esclarecidos reyes don Sancho el quarto y don Pedro el pri-
mero, fijo suyo. Y dispuso en fin de todo de se coronar en Roma. Y escogio de ser
coronado, mas no de corona de oro y de ricas piedras preciosas, mas de mies. Y el
sancto padre, que reconoscio el misterio, por fazer honrra al sacramento de la mis-
sa, porque en pan de trigo se consagra el preciosissimo cuerpo de nuestro Señor,
hovo de acuerdo de le coronar con sus manos sagradas. Y assi lo fizo. La solenpni-
dad fue muy grande, y fizose la fiesta en la yglesia de sant Patricio207 de Roma. Y el
papa le fizo gran honrra, y le convido aquel dia y le fizo gran sala. Y le crio (por le
mas honrrar) alferez universasl de la Yglesia.
Y nunca despues aca el papa sale con solenpnidad, a lo publico, que siempre
no le vaya delante la seña real de Aragon con el magnifico y excellente blason de
sus armas reales. Ni puede por chançilleria bulda despecharse o salir de Roma, en
que no vayan siempre luziendo las reales armas de nuestro Aragon, que por esso
cuelgan de todas las buldas que de la corte de Roma salen las cintillas reales amari-
llas y coloradas, que son el mismo blason de las armas del reyno, porque por ellas
parezca quan devoto y amado fijo de la silla soberana de Roma es el Rey de Ara-
gon, que de tanto y tan alto previlegio goza. No digo previlegio mas previlegios, ca
bien como bulda no se despacha de Roma, digo por chançilleria, en cuya suplica-
cion no se assiente el nombre de Lorenço Aragones tan maravilloso, que toda la
corte paga como en tributo el arrearse tanto de su nombre, que sin aquel no se
autoriza ni es valedera suplicación que el vicechançiller despache. Antes se requie-
re, y assi lo manda el Papa y la corte lo sigue de estilo, que se ponga de la una parte
la .L. bienaventurada, por ser comienço del nombre tan sancto del magnanimo
Lorenço, y de la otra la .R. por ser lugarteniente suyo el reverendissimo señor don
Rodrigo de Borja, que llaman agora Alexandre sexto, que fue vicechançiller, ca
ninguno mereçe tan alto lugar que alcançe con sant Lorenço. Mas alcança quando
mas las vezes del sancto martyr que es llamarse vicechançiller y ser logarteniente
suyo. Bien assi plugo entonce al sancto padre por mas honrrar un Rey tan dadivoso
y magnanimo y limosnero, que bulda de la corte no salga sin luzir en ella el blason
y gloria de las armas de Aragon. Como ni salieron en aquella sazon ni leges pontifi-
cales ni reglas o canones papales, sino compiladas, o compuestas, o inventadas por
nuestro egregio y famoso doctor fray Ramon de Peña forte. Que a su consejo, y
207
San Pancracio.
1714
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1715
Martín Alvira Cabrer
Y pareçe quan cierto fue revelacion divina en el effecto maravilloso que dello
siguio y en la manera que cerca dello tovo la reyna. Ca lo fizo saber a los publicos
officales de la ciudad, al veguer y consules de Montpesler y a otros muchos, y les
mando que los tomassen en la cama, que fiziessen processiones y rogassen a Dios
por el fecho, y toviessen del confiança que se empreñaria, como si cierta ella fuera
del preñado dessa noche y del publico beneficio que del se havia de seguir. Ca
saber tales cosas cierto es y conoscido que juyzio humano alcançar no se pueden.
Puesto pues el fecho en la devida esecucion, y con otras circunstancias que dexo
por breve ser, entro el rey en la camara y gozo de otra joya, mas noble, limpia y real
que el no pensava; gozo de la sancta y castissima Reyna. Y bien assi como lo ella
concierto, y afin de empreñarse, bien assi por obra se empreño aquella noche. Y
por mayor cumplimiento de la certenidad y gloria de su sancta preñez, entraron en
amaneciendo por la camara adelante, con gran golpe de fachas, el veguer con los
consules y pro hombres de la ciudad, festejando el tan desseado y santo preñado, y
con grandes alegrias y vozes, diziendo al rey su señor que le fiziesse buena pro el
engendrado y tan codiciado fijo, que de la reyna su esclarecida muger era y no de
otra dama. El rey, que vido tanta y tan principal gente en su camara, y con tantas
alegrias y fiestas, y certificar tan de firme que la reyna quedava preñada, y de fijo
que es mas, que son cosas que ninguno de los que ahi estavan podian saberlo, estu-
vo como detenido y prestado, y a la postre maravillado y gozoso por la esperança
del codiciado fijo, bolviose a la reyna y dixole: «¿Y es verdad, señora, que quedais
preñada?». Respondio la reyna: «¿Y quien duda, señor, que fijo con tantas lagrimas
a nuestro Señor por mi demandado por el publico bien de vuestros reynos y tierras
que Dios por su nobleza no me haya otorgado?». Ya quedo mucho mas gozoso y
alegre el rey con la respuesta de reyna tan sancta, que savia quan devota catholica y
virtuosa era, y no dudaba que abastassen sus mereçimientos a esto. Y mucho le
agradeçio del engaño que le havia fecho. Toda la ciudad fizo fiesta aquel dia, todas
las damas se alegraron por cabo, todos los cavalleros festeiaron por extremo. El rey
y su corte gozo en demasia.
Guardo la sancta reyna con gran diligencia, devocion y cuidado el noble y real
preñado. Gozavase como sancta de haver salido con tan venturosa y alegre victoria,
y haver con oraciones ganado lo que el enemigo de todo bien le havia tantas vezes
desviado. Y aguardo fasta que a nuestro Señor plugo de le dar el bieaventurado
parto que ella tanto desseava. Pario con grande gozo, que la cierta y tan justa spe-
rança que siempre en nuestro Señor ponia la fizo tan sin pena parir, que el parto
fue muy breve y gozoso, y las fiestas fueron tan grandes que duraron muchos dias.
El fijo fue tan fermoso, tan ruvio, tan lindo y gracioso, que tal infante en la cristian-
dad no se fallava. Salio tan magnanimo, victorioso y pujante, que antes ni despues
su par en la España no ha parecido. Y assi la sancta reyna remedio primeramente
con su seso y discrecion el peligro de sus reynos que esperavan quedar sin herede-
ro. Supo estorcer despues al rey su marido y a la dama que el amava del crimen tan
grave y feo del adulterio, y gozo del deseado marido, y supo de su desorden sacar
fruto de bendicion y de gloria. Y fallo de entre los engaños el espiritu de profecia y
el beneficio de sus reynos, y dixo tanto antes que fuesse, que por su devota y tan
sancta preñez se havia de alegrar toda España. Y supo a la postre gozar de gozo tan
perenhal soberano que todos sus reynos gozaron, mas gozo toda la cristiandad del
publico beneficio y gloria que de su excellente y venturoso fruto salio. Ved quanto
pudo aprovechar y cundio la virtud tan maravillosa desta reyna tan esclarecida y
sancta que fasta el daño venidero detenia. Y tanto que ella vivio sinistro ninguno ni
al rey su marido ni a sus reynos no dio lugar nuestro Señor que les siguiesen, que
sus meritos eran tantos que guardavan a los por quien ella rogava.
1716
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Mas ella falleciendo, luego escurecio la dichosa y noble ventura assi del rey
como del reyno. Y fasta en Francia entenebrecio tanto la fe y catholicas costumbres
que se despertaron tantas heregias, se levantaron tantos hereges, y en las tierras
endemas de los Albigenses, que papa Innocencio tercio hovo de embiar doze abba-
des quando menos de la orden de Cistels, porque ellos tenian entonce el cargo de
la inquisicion. Ellos predicavan, ellos escribían, ellos alumbravan entonce la Ygle-
sia. Y, estos no podiendo, vino de España el reverendo señor don Diego obispo de
Osma, y truxo consigo aquel tan apostolico varon que de nuevo rayava en la Espa-
ña: Sancto Domingo primer fundador de la excellente y tan lumbrosa religion de
Predicadores. Y ahun estos no abastando, que las heregias eran tantas y tan enco-
nadas que no recebian consejo ni atajo ni davan logar a la palabra de Dios, hovo de
recurrir el summo pontifice al remedio del cuchillo. Y embio ya mas grandes prela-
dos, y con menazas mas de muerte al arçobispo de Narbona y otros pontifices. Y
quando vido que ni aquestos fueron oydos, echo la cruzada sobre ellos.
Y por que mas rigurosa y apoderadamente contra ellos proceder se podiesse,
fizieron capitan de la cruzada a un esforçado cavallero françes, que llamavan el
conde don Simon de Montefuerte, a quien, por ser tanto como criado del magna-
nimo y tan catholico rey don Pedro, mando el sancto padre, mucho confiando de
la constante fe y devocion que del rey don Pedro tenia experimentada, que le plu-
guiesse de le haver mucho por encomendado y le diesse todo el favor, consejo,
poder y ayuda que para empresa tan ardua se requeria porque mejor podiesse cas-
tigar los hereges. Y ahun, por mas aprovechar a tan catholica empresa, le enbiava
rogar el papa que le pluguiese, por contemplacion de la Iglesia, cuya era principal-
mente la causa y cuyo devotissimo fijo siempre el rey de Aragon fuera, entregar al
dicho conde, siempre del tomando el pleyto, seguridad y homenaje que el mismo
caso pidia la tierra de Vadarres, de Carcasses y dessa comarca que el rey don Pedro
del marquesado de Prohenzia tenia. Obedecio tan llenamente el cristianissimo
principe que fizo de sus vasallos enemigos de su corona. Ca de que se vieron seño-
res de la tierra, ensobervecieron, desconocieron, olvidaron el feudo, vassallage y
obligacion que al señor de la tierra devian. Y, con la licencia que dan las armas,
atrevieronse a los derechos de lealtad y manzillaron la delicadez y limpieza dela
honrra, ca recrecio despues que enbravecieron tanto los essecutores del fecho, que
començaron a se desmesurar y salir del comedido tiento, y exceder tan sobrada-
mente que destruyan y echavan a perder toda la tierra. Ca tales los françeses son y
los que siguen en demas las armas: que no saben templar las manos, mas luego se
desordenan y saltan en fazer injurias, y a la postre, donde por fuerza entran, todo
entienden que les es de sufrir, y les esta bien y les es licito. Assi perdieron agora la
Ytalia, perdieron a Napoles y perderian cient reynos si tantos se les diessen. Fizzie-
ron, en fin, tantas crueldades y sobradas matanzas, que logares avia que ni dexavan
infantes ni gatos ni perros, como si en los niños o en los animales estoviesse la
heregia. De manera que con el indiscreto y desatentado zelo, no por cierto zelo
mas inhumnanidad y crueza, estragavan y destruyan y echavan a perder quanto les
venia delante. Si lo vierades no dixierades que era essecucion de cristianos, mas de
fieros alarabes o salvages y crudos paganos.
Y desta causa fue movido el catholico rey a escrivir al memorado conde que
dexasse de proceder en los fechos de la fe con tanta furia y crueza, y que se le mem-
brasse que la tierra que alli dissipava de cristianos era, que no de turcos; y que no
como enemigo, mas como a criado y amigo y pariente ge la havia encomendado, no
para la estragar y destruyr de tal guisa, que a bueltas de los hereges fuessen los cris-
tianos tan mal traydos y echados a perder. Mas para unir los malos, y ahun aquellos
1717
Martín Alvira Cabrer
no con todo el rigor de la justicia, mas con la templança de la clemencia, que assi lo
fazia Cristo y sus oficiales, y assi lo devia el fazer, pues tenia sus vezes. Que Christo
no vino en el mundo por le perder, mas por le salvar, y ahun con su vida y sangre de
tanto precio. Recibio finalmente las reales cartas el conde y parose de que las vido.
Mas como andava ya encarniçado en matar, no tovo tiento ni para les responder, ni
menos para mandar a su gente que se midiessen en lo que fazian. Hovose a la pos-
tre tanto a desconoçer, que ni mirando a los homenages que havia prestado, que le
obligaban como a vassallo a siempre mejorar y nunca empeorar lo por el rey su
señor a él encomendado, ni reconociendo la desmedida crueldad que por los suyos
se essecutava, que mas sin duda parecian sayones que cavalleros cruzados.
Procedia siempre de mal en peor y no curava salvo de matar, destruyr y quemar
quanto fallava, tanto que incurrio la yra, justa y devida, del rey su señor; y entonce
mucho mas quando supo el rey don Pedro que ni a los vassallos ni bienes de sus
ilustres hermanas las infantas de Aragon no perdonava, que, por ser casadas con el
conde la mayor y la menor con su fijo, les destruyan los cruzados quanto las seño-
ras tenian. Ca dezian aquellos negros sayones que el conde consigo traya, mas con
gana de robar y destruyrlo todo que con zelo de la fe, que favorecian los hereges el
conde de Tholosa y su fijo porque defendian sus vassallos. Y con esta color destru-
yan tambien los bienes de las señoras infantes, que eran cristianissimas. El rey, a la
postre, no podiendo comportar el agravio de las damas ni las injurias tan desones-
tas de las infantes sus hermanas, tan devotissimas y católicas, torno a escrivir al con-
de ya mucho mas cargandole la mano y afeandole de fementido, ca no le guardava
la fe ni el pleito y homenage que le tenia prestado. El conde ni por esso dexava de
fazer todo el mal que podia.
El rey entonce, por justificar mas su causa, delibero de recurrir al sancto padre
y quexarse ante su sanctidad. Y para esto embiole una solempne y magnifica emba-
xada. Fueron los embaxadores el noble Ramon Aleman de Çervellon, varon princi-
pal de Catalueña, y mossen Guillen de Avignon, cavallero magnifico. Recebidos
por el santo padre con mucha honrra y favor los mensageros del rey, plugole de
saber quan virtuosa y catholicamente lo havia fecho el rey don Pedro, que sus mis-
mas tierras havia entregado al capitan de la cruzada por favorecer el partido el
papa y de la inquisición, y quan aspera y crudamente le havian respondido el capi-
tan y su gente. Y enojose ya mas el sancto padre de que supo que ni los bienes de
las señoras infantes, devotissimas y catholicas damas, perdonavan, mas que todo lo
levavan parejo. Embio por ende a mandar, so graves penas, al conde su sanctidad
que templasse la essecucion que fazia, que no por el turco mas por el papa, que
havia de poner la vida por sus ovejas, la capitania le era encomendada, no se que
para matar mas para curar las ovejas de Cristo. Y que no procediesse con crueldad,
mas con mucha clemencia y gran mansedumbre, que Cristo manso y benigno era,
no cruel, que por esto le llaman cordero de Dios. Que lo que el fazia mas era furia
y desatiento de lobo que balar de cordero; que ya la escriptura dize que la sobrada
justicia sobrada injusticia es. Mas que sobre todo le defendia y mandava que los bie-
nes de las señoras infantes por ninguna guisa tocasse ni consintiesse tocar, que
bien sabia el papa quan sanctas, devotas y cristianissimas damas eran. Y que puesto
que los maridos algo quiça fiziessen en favor de sus vasallos, pues hereges no fues-
sen, que no era contra la fe mas contra la injusticia de los tiranos y crueles carnice-
ros que todos los ygualavan; que el defender sus vassallos no solo era muy justo,
mas era debda de justicia que el señor deve al vassallo. Quanto mas el defender de
los bienes de las ilustres infantes, que no consistian en cosa que fuesse en prejuyzio
y menos cabo de la sancta inquisición.
1718
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Recibio las cartas el rebelde conde, mas nunca ni por eso dexo de offender las
señoras infantes. El rey don Pedro entonce, pues hovo dado de si razon a la Yglesia,
a la caballería, al papa y al mundo, saco sus caballeros en campo, y sin esperar la
tanta gente que de Aragon y de Catalueña sacar deviera y podiera, fiando de su
buen derecho y atreviendose a su tan grande y real corazon, fuesse a castigar aque-
llos sayones que el conde consigo trahia. Y mas por defender los bienes de sus her-
manas, pues no le fallava quien defenderlas podiesse ni quissiesse. A lo qual no solo
como hermano, mas como cavallero era tenido, quanto mas teniendo la Yglesia y al
principe de aquella de su parte, que por derrogar la inquisición, para en ayuda de
la qual el havia dado su tierra, saliolos a buscar. El conde por la contra, que sabia
quanto contra conciençia perseguia las señoras infantes, no fiando de su derecho,
que la conciençia le acusava, y conociendo quan buen cavallero, mas que en
esforçado y batalloso principe el rey magnanimo era, no le oso atender ni se atrevio
a le venir delante, mas desviose de sus affruentas y fuyo de sus encuentros. A la pos-
tre, no le valiendo ya sus mañas ni fallando mas desvios, hovose de puro miedo y
pavor encerrar en un castillo que llaman de Murete, que es una gran fortaleza pues-
ta sobre la Garona y cerquita de Tholosa. Y ahi mismo le fue a çercar el rey tan ani-
moso. Los combates se dieron tantos y tales que ya los franceses, perdida la espe-
rança de se poder defender, acometieron de pedir partido, y ahun a se le dar a
marçed208 si recebirlos queria. El rey, como principe de gran coraçon y sobrado
esfuerzo, no queriendo los recebir, por no haver de perdonar a tan grandes malfe-
chores, detuvose aquella noche. ¡Y que mas queria el rey de Aragon, salvo que su
enemigo le pidiesse merced y se le diesse a prision! Tovo quiça por dicho que, assi
como el rey su padre havia por fuerça ganado aquella fortaleza y havia castigado los
fementidos y alevosos traydores que mataron a traycion al noble cavallero mossen
Beltran Dezvals, que assi faria él; y no supo reconoçer la ventaja que levava el rey
don Alonso el Casto, su esclarecido padre, que nunca llego a otra salvo su muger, y
él, por la contra, fizo tantas injurias y demasias a la santa reyna doña Maria su
muger, que si reconociera sus yerros, quanto mejor librara. Mas plugo quiça a nues-
tro Señor que purgasse en esta vida sus faltas, y quisole penar aca y no en la otra
vida. Yo, sin duda, assi lo creo y tengo por dicho, que los tantos mereçimientos de la
reyna su muger le ganaron esta misericordia de Dios. Que los públicos delictos de
los principes grandes, assi como publicamente se dizen y se pregonen, assi pública-
mente dañan y escandalizan, y bien assi publica penitencia merecen. Que por esso
fasta el santo rey David, que publicamente ofendio a su criado, no solamente abu-
sando de su muger, mas procurandole tal muerte, fue tan publicamente por Dios
penado: que assi como él ensuzio la cama de Urias, el otro penando por le fuyr,
bien assi fasta su fijo mismo ensuzio la honrra del rey su padre, publicamente
entrando a las mugeres de su mismo rey y padre. Y bien assi como el, David injusta-
mente le procuró la muerte, bien assi fasta su fijo mismo trabajó por matar su
padre. Y le matara sin duda alguna, sino que el hovo tan gran paciencia, que fasta su
vasallo que le maldezia y le echava poluo y piedras en la cara, le conporto con tan
gran sufrimiento que merecio recebirgelo Dios en penitencia. Y assi amanso la yra
de Dios. Mas nuestro pujante rey don Pedro, porque publicamente ofendio a la
sancta reyna su muger, publicamente quiso Dios punirle, y quiso que le diesse la
pena el mismo que tenia encomendado el fijo de la reyna, digo el conde de Monte
Fuerte, porque todos conosçiessen que por la parte que tenia la culpa, que por ahi
venia la pena. No que passase el crimen y desconocimiento del otro sin la justa y
208
merçed.
1719
Martín Alvira Cabrer
merecida pena, que si el rey don Pedro quissiera, a sus manos viniera el conde. Mas
ni le quiso recebir a merced, podiendole haver a sus manos, ni supo reconoçer sus
culpas, ni la merced que le fazia, ni paro fasta dar en tierra. Porque deprendan los
reyes de temer la justicia divina, que nunca dexa de cumplir con todos, que ni al
conde perdono, mas le truxó a merced del rey. Ni al rey dexó de valer en la justa
querella que contra el conde tobo, fasta gelo poner en las manos, si fuera para lo
recebir. Ni a la postre al rey conporto que saliesse con sus desordenes sin recebir la
penitencia que aca o alla recebir merecía. Mas destroçógela Dios por los ruegos de
la reyna sancta, que tovo por mejor que padesciesse el rey aca, tan breve y temporal-
mente, que no que sufriesse alla para jamas y eternalmente.
Los françeses, pues con el conde de que se vieron tan apretados que ni recebir a
merced los querían, fizieron el desesperado y acordaron de tentar una vez si
podrian huyendo escapar las vidas; donde no, que mas les valia morir peleando que
dexarse tomar como viles. Salieron en amaneciendo de la fortaleza, saltaron en los
cavallos y dieron a fuyr por lo más aspero del collado. El rey don Pedro, como gue-
rrero, siempre estava el ojo abierto; y como cavallero, más apercibido que otro nin-
guno, siempre las armas a mano, el cavallo ensillado y todo a punto, al estruendo
que los françeses fizieron al abrir del postigo de la fortaleza, luego salto en su cava-
llo y mando a los suyos que despachasen y que le siguiessen. Y en logar de se yr dete-
niendo, segun la persona que era, no curó sino de tirar y seguir el alcançe. De que
fueron algun tanto más adelante que el rey no pensava, bolvió el conde para atrás y
conoçio que el rey don Pedro era el que venia primero y el que más los ahincava.
Entonce, como guerrero, llamó destos más principales que consigo trahía y dixoles:
«Sabed, cavalleros, que el rey don Pedro es este que nos persigue peor que los otros.
Yo conozco quan esforçado y de gran coraçon es. Si esperamos que llegue su gente
todos somos perdidos. Más vale agora, que viene asaz desacompañado, dar la buelta
sobre él y aventurarnos a le detener, que no perdernos fuyendo». Y, en diziendo
aquesto, dieron buelta sobre él y cargaron tantos de un golpe que se pararon los
suyos y algunos fuyeron, como despues se dira. El rey magnanimo, que temer no
sabía, no bolvió las espaldas por esso, ni pensó venir tan desacompañado. Ni mucho
menos era de creer lo que algunos coronistas han dicho: que los más principales le
desampararon. El conde de Fox, y otros cavalleros y el de Tholosa, consienten algu-
nos. Ved que maravilla perderse un esforçado enttre tantos covardes. Assi le acaeçio
a Judas Macabeo; assi a nuestros tiempos al magnanimo rey Ladislao peleando con
los turcos. No supo el rey don Pedro temer, no supo de fuyr. Al tanto se dize del
buen paladín, de Roldán, sobrino de Carlos Magno; al tanto de Oliveros; al tanto de
los doze pares de Francia, que sólo por no fuyr murieron en Rocesvalles. Supo alo-
menos tan bien morir. Que en logar de bolver atrás, passó tan adelante que rompió
los françeses; y con tanto denuedo se desenvolvio, que derribó muchos dellos por
tierra. Peleo tan animosamente que mato quando menos tres de los principales. Es
cierto que, si al tanto fizieran los condes, que los françeses fueran vencidos, y sus
honras más ensalçadas. Mas no podía uno solo más de uno ser, ahunque fiziesse
obras por tres. Los françeses, que le vieron tan solo, bolvieron sobre el mas de rezio,
firieron tantos y con tal furia en el que le mataron el cavallo. No se rindió por esso
el buen rey, más ahún assi, a pie como estava, entro y peleo con ellos, y firio algunos
dellos y derribo ante si. Mas tomaronle tantos por las espaldas, que dieron a la pos-
tre con el rey en tierra, y ahí le firieron y golpearon tanto, fasta que de las tantas
feridas hovo de morir. Murieron con el çinco cavalleros aragoneses: los dos de la
casa de Luna, de la Casta otros dos y el uno de la casa d’Enbon. Escrivelo el mismo
coronista catalan que dizen mossen Aviñon. Otros dizen que Aznar Pardo murio ahi
con su fijo, y Miguel de Luesia con otros. Y creo que todos murieron como cavalle-
1720
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
ros quantos conel rey se fallaron, que en tales casos los buenos son de los primeros,
no los floxos y embaraxados.
No fue muerto el tan magnanimo rey, que ya le hovieron quitado las armas y
robado los vestidos reales, fasta dexarle desnudo, como fasta el coronista françes lo
atestigua. Ved si eran mas que sayones, los que tan desonesto auto fazian. No lo fizo
assi el capitan, mas puesto que andava embeveçido en matar y en perseguir los del
rey, de que supo su muerte, luego se altero endemasia y le saltaron las lagrimas de
los ojos. Y mando que le mostrassen el cuerpo. Y en llegando donde el estava, se
dexo derribar del cavallo y fizo tan esquivo llanto sobre el, como el mismo rey David
fizo sobre el rey Saul. Pensad que reconoçia el triste y desavido conde que a gran
culpa / y cargo suyo era muerto el mejor principe y rey de cristianos. Y alabando en
demasía y engrandeciendo sus reales virtudes, se llamava el mas desaventurado de
los cavalleros del mundo, por haver dado causa a la muerte cruel y tan desdichada
del mas excellente, magnanimo y catholico rey de toda la Europa. Escrive deste llan-
to, fecho por el mismo adversario suyo, el conde don Simon de Montefuerte, el mis-
mo inquisidor maestre Bernardo Guidon, françes, en su coronica françesa. Que ni
los enemigos han podido callar sus virtudes, ni los amigos asaz lamentarlas.
Encomendo a la postre, el conde lastimado y triste, el cuerpo del rey a los cava-
lleros de Sant Johan del Hospital de Jerusalem, que ahi estavan, porque sabia
quanto le amavan, le acatavan y eran devotos, y desseavan servir. Porque la reyna
doña Sancha, su madre, les habia edificado aquel noble monesterio de monjas que
llaman de Xixena; y el havia fundado el monasterio de Scarpe, que esta cabe Fraga.
Y puesto por el capitan y por sus principales cavalleros el cuerpo real, cubierto de
paños de oro en unas magnificas y reales andas, fue levado con altas y grandiosas
honrras fasta la tienda real donde el rey havia estado. Y desde ahi le tomaron sus
altos cavalleros y varones de honor y le levaron a Xixena, donde fue sepultado con
grandes y subidas honrras, y con muchas lagrimas de nobles cavalleros y damas pla-
ñendo y lamentando.
Reyno diezesiete años, quatro meses y dizocho dias. Fino a los mil dozientos y
treze años, a siete de Setiembre, vispera de nuestra Señora. Comenzo a reynar a
veynte años de su edad (otros ponen mas). Y andados ya los quarenta de su edad,
peleando como principe magnanimo y amparando dueñas desamparadas y echa-
das quasi de sus possesiones, y con autoridad del soberano pontifice, fue por los
enemigos no por cierto vencido, mas faziendo rostro sobrado, digo de gente mas
nunca de corazon, varonilmente / y animosa murio. Ni passo sin divina vengança
su muerte. Que el mismo que della fue causa, el conde digo de Montefuerte, no
seys años despues fue crudamente y de una mortal y terrible cantera muerto, ca
teniendo çercada Tholosa, en un bravo combate que dio a la ciudad, derribaron
de arriba una esquina, tan grande que dio con el conde muerto en el suelo. Scrive-
lo el mismo françes Vincente historial en el trigesimo primo libro de su Especulo his-
torial, y a los capitulos cinquenta y uno.
Del Rey .xviii. rey de Sobrarbe. y noveno de Aragon y primero de Valencia, Murcia,
Mallorca y Menoría, don Jayme, el primero deste nombre.
(...) Mas que nos maravillamos de tan altos medios y fines, los principios siendo
tan grandes, que ya desde niño vencio la desdicha, sojuzgo la fortuna, mas sobro la
adversidad quando en poder de su enemigo, puesto en las manos del matador de su
padre. Y tanta fue la excellencia que nuestro Señor le dio, que fasta su adversario le
deseava por heredero, su mismo carçelero le pidia por señor. Toda la corte del
1721
Martín Alvira Cabrer
58. Aprés regnà en rey d’Aragó e comte de Barcelona lo rey En Pere, fill del rey Ildefonsus.
Aquest rey fon molt obedient a santa mare Església e per ço lo papa li féu moltes honors. E
ajudà al rey de Castella com entrà lo Moromolí.
Mort lo excel·lent rey Ildefonsus, regnà son fill En Pere, qui fonch appellat rey
Catòlich, com fos amador de senta mare Església. Aquest rey En Pere fonch hom
molt liberal e franch; lo empenyorà e donà viles e castells per fer a sa voluntat.
E pres per muller la filla del prínpcep de Monpeller apellada Maria, néta del
Emperador de Gostantinoble, de la qual procreà un fill appellat Jaume, a geny e
tracte de un cavaller seu, son camarlench, per ço com lo rey no tenia grat de la rey-
na. E aquella nit que son fill don Jaume fonch conçebut, lo rey no creya dormir ab
la reyna, ans creya dormir ab una dona qui amava e algunes vegades la’s feya apor-
tar secretament e metre en la cambra. E lo dit cavaller e camarlench mes-li la reyna
dient que la dita dona no volia lum en la cambra. E sots aquesta bona intençió, lo
rey dormí ab la reyna. E per voluntat de Déu fou concebit son fill en Jaume, segons
en son orde se mostrarà les virtuts sues.
E en l’any [M]CCXVIII, lo comte d’Urgell, En Guerau de Cabrera, qui hac lo
dit condat après mort d’En Armengol, comte de Urgell, –perquè morí sens fills e
jaquí al dit Guerau, qui era son nebot, fill de sa germana 210, lo dit comdat
d’Urgell–lo qual En Guerau, vench a grans congoxes ab lo dit rey e·n vench a gue-
rregar ab lo dit rey. E lavós, lo rey En Pere ajustà totes ses osts hi posà setge ab Bala-
guer e Llorençs, per la qual cosa foren presos los dits lochs. E encara pres, lo dit
rey En Pere, al dit Guerau e a sa muller211 e mes-los al castell de Loari, qui és en
Aragó, prop Oscha. E lavós los richs-hòmens de Catalunya e d’Urgell caplevaren
del procurador del regne d’Aragó lo dit En Guerau de Cabrera, e sa muller, e sos
fills, ço és, E Ponç e N’Àlvaro. E En Guerau de Cabrera,, comte d’Urgell, tantost
209
Obra de inspiración nobiliaria que sigue ampliamente la obra de TOMIC. Sólo se con-
servan estos dos ms. de la Biblioteca de El Escorial. Añadimos las mayúsculas que faltan en el
original.
210
Marquesa de Urgell.
211
Elo de Castro.
1722
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
que fonch [eixit] de la presó, se mes a frare en l’orde del Temple per paor del rey
En Pere. E eretà son fill En Ponç, e tench lo comdat .XXII. anys. Lo qual Guerau
morí en l’orde del Temple.
Aquest rey En Pere, per exalçar la sua fama, anà a visitar los santuaris de Roma
acompanyat de molts barons e nobles cavalles de Aragó e de Catalunya e de Len-
guadoch. Essent en Roma, coronà, e féu la corona de pa granment obrada e molt
ben fabricada ornada de moltes pedres e perles de gran estima. E per tant que la
corona era de pa, lo papa li posà la corona al cap ab les mans, lo que no acostuma-
va fer sinó ab los peus. E aquí obtingué gràcia que tota vegada que lo papa cavalcàs
per anar en alguna part, que lo rey d’Aragó li aportàs davant un papaló ab les
armes reals de Aragó, lo que totstemps han acostumat tenir e posser los reys d’Ara-
gó. E per ço·s diu gonfanoner del papa. E d’altra part volgué hi obtingué que en
quantes provesions o bulles lo papa [ordenàs], fossen closes ab vetes de la color de
les armes d’Aragó. Exí·s praticà, mostrant lo papa la molta voluntat que tenia al rey
En Pere d’Aragó per infinida obediència e afecció que tenia a santa mare Esglèsia,
e perquè era molt gran conservador de la santa Esglèsia. E axí és romàs en suchces-
sió als altres reys d’Aragó. La virtut del qual rey En Pere féu moure a nostre Senyor
hi al papa de fer aquesta honor al dit rey. Hi encara li donà un fill tant gloriòs
quom fonch lo rey Jaume.
Aquest rey En Pere, com se’n fonch tornat de Roma, féu gent d’armes, vench a
la frontera de Castella e pres los castells de Adamuz e Castellfabib -que aprés se’s dit
d’Alpont- e de Calatrava. E fonch en la batalla de Úbeda contra los moros e en aju-
da del rey de Castella. E fonch en l’any .M.CC.LII. E passà lavós en Espanya un rey
moro apellat Miramolli lo Vert, qui aportava en si .XXX. reys moros, los quals porta-
ren en suma de CL mília combatents entre a peu e a cavall. E passat en Espanya,
tantost començà a conquistar e fer grans dans en Castella, al qual los dits reys de
Castella no abastaven a resestir per la molta infinitat de gent que aportaven. E lavós,
lo rey de Castella e de Portogal trameteren al papa e als reys de França e altres reys
crestians certificant-los que aquest gran poder de aquest rey Miramoli, e lo perill
que passava [la] crestiandat, e quels donassen ajuda e socós de gent d’armes ab los
quals los poguessen resestir. E lo dit rey En Pere d’Aragó, rebuda la letra, convocà
parlament a sos barons e cavallés d’Aragó e Catalunya. E encara convocà lo comte
de Foix perquè li era sotsmès e tenia terra en sos regnes. Los quals, ajustats
emsemps en Aragó en una vila que dien Monçó, foren d’acort de fer tres mília .D.
de cavall e XX mília de peu. E mes-se molt en punt lo dit rey En Pere e tota sa gent.
E entrà en Castella e ajustaren-se los reys de Castella, e de Navarra e lo rey d’Arago
en la ciutat d’Úbeda. Hi entre tots los tres reys se mes altercació qui hauria la
davantguarda. E com sobre açó no·s poguessen acordar ni avenir, per quant cascú
dels dits reys volia la dita davantguarda, foren de acort que aquesta qüestió fos mesa
en poder de un cavaller, lo pus sabent e lo pus pràtich que·s sabés en Espanya. E
lavós, fonch tramès per En Dalmau de Crexells, qui estava en Empurdà, qui era lo
pus entés en fet d’armes que fos en Espanya. E de continent, fonch trames misatger
al dit cavaller En Dalmau de Crexells, e founch aribat al camp dels quatre212 reys
dins un mes. E aquí los reys li digueren lur contesa, en especial lo rey En Pere
d’Aragó, qui mes refertegava que sua devia ésser. E oyt a tot los dits reys e les rahons
de cascú, los dix que si ells volien que ell los ordenàs les batalles per quant s’i era
trobat moltes vegades, que ell los trauria de contrast. E los dits reys foren contents.
212
Tachado.
1723
Martín Alvira Cabrer
E axí, lo dit bon cavaller En Dalmau de Crexells ordenà les batalles en la forma
següent: ço és, que lo rey de Castella portàs la davantguarda perquè los moros eren
dins lo seu regne; ordenà que vingués lo rey de Navarra ab sa gent; e en la reguarda,
lo rey d’Aragó. De què lo rey En Pere fou molt descontent d’En Dalmau de Crexells
perquè l’havia ordenat axí. E lavós, En Dalmau de Crexells dix al rey En Pere: «Si
vós senyor voleu metre-us en tant perill e voleu guanyar la batalla, yo us mostraré
com ab la ajuda de Déu, vos la vençreu en esta manera: que prengau secretament la
mitat de vostra gent ab lo estandart de sent Jordi e que us passeu de nit delà lo
camp dels moros, e farem que, de gran matí, los donarem la batalla en forma que
feriran les batalles del rey de Castella hi del rey de Navarra213, e ells per davant e vós
a les espatles, vencren los moros». E axí volgué lo rey En Pere e s’agradà molt del
consell d’En Dalmau de Crexells. E com vench al matí que donaren la batalla, lo rey
En Pere ferí per les espatles. Los moros, vent-se los crestians davant e darrere,
comencaren-se a rompre. E per aquesta estúcia de cavalleria, los moros foren ven-
cuts. En la qual batalla morí En Dalmau de Crexells, de la mort del qual tots los qua-
tre reys se dolgueren molt. E li feren una molt insigne sepultura, e foren al soterrar
tots los reys. En fonch soterat lo cos d’En Dalmau de Crexells en la església magor
d’Úbeda. E lo rey En Pere d’Arago hi fonch nafrat en lo braç. E fonch contat que y
havia morts dels moros LX mília, e dels crestians pochs en nombre. E vençuda la
batalla e fogits los moros e reys lurs que restaren la volta de Granada, lavós los reys
crestians s’en tornaren cascú en lur regne.
E lo rey en Pere anà ab molta gent d’armes a posar setge al castell de Muret,
qui era del comte de Montfort214 son cunyat per tal que havia molt maltractat a su
muller e germana del rey En Pere. E lo dit rey amava a sa germana perquè era molt
virtuosa. E lo dit comte de Montfort era mal hom, de què·s segui que, estant sobre
lo dit setge lo rey En Pere, morí a gran culpa del comte de Foix, qui no·l socoregué
axí com eren de acort. E fonch en l’any MCCLII, lo qual cos del rey En Pere fonch
portat a soterrar en lo monestir de Xixena.
En aquest temps lo rey de Navarra, lo comte de Montfort, lo comte de Bar e lo
duch de Borgunya, lo comte de Nivers e lo vezconte de Bearn, ab infinida gent
d’armes e ab la croada enprengueren de passar en Sòria.215 E com foren allà, feren-
se dos parts, ço és, lo comte de Montfort, lo comte de Bar e lo vezconte de Bearn
ab molta cavalleria. E los moros vingueren contra aquesta part dels sobredits com-
tes, de què hagueren tan gran batalla que moriren tots los dits senyós, e tots los
crestians. E alguns pochs que escaparen salvarense-en Acre.
E en temps d’aquest rey En Pere d’Aragó, los biarnesos, havent perdut son sen-
yor lo vezcomte de Bearn -qui lexà una filla a la qual los barons de la terra acorda-
ren donar-li marit- per la qual cosa los biarneses enviaren en Catalunya per veure
quin baró porien trobar, que fos jove de la edat de la donzella. Hi encara que fos
de antich linatge e de bona casta. E foren conduïts que anassen al castell de Mun-
cada hon veuren los fills del noble En Pere Ramon216 de Muncada e de Na Guiler-
ma de Castellví, qui eren molt bells infants. E axí, los cavallers biarnesos esplicaren
a·N Pere Ramon de Muncada lur venguda e com cercaven un infant que fos gentil
213
Portogal, tachado.
214
Tolosa.
215
¿Siria?
216
Guillem.
1724
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
e de bon linatge per a marit a lur senyora e pobila. En Pere Ramon e Na Guillerma
los féu donar a sopar. E fonch gran nit. Los infants eren petits e eren-se adormits.
Volgueren los veure aprés sopar axí com dormíen. E los infants eren tres. E com
los missatgers biarneses vesen dormir los infants, cascú de son gest, demanaren
com havien nom. E fonch-los respost que lo primer havia nom Gascó, e lo segon
Guillem Ramon, lo tercer Pere. E oyt açò, los biarnesos elegiren lo primer, qui
havia nom Gascó, al qual digueren: «Gasta, Gascó, que Biarn te darà pro». Açò
digueren per que havien oyt dir que aquell infant era molt liberal, e donava tot lo
que li demanaven. E dormia, lavós, com lo veren, ab les mans ubertes. La mare era
Na Guilerma de Castellví. E lo dit Gascó de Muncada fonch marit de la dita donze-
lla filla del vezcomte de Bearn. E aquest fonch vezconte de Bearn, lo qual, aprés
mort del pare, el noble En Pere de Muncada, fonch universal hereu de son pare e
de sa mare, Na Guilerma de Castelví. E fonch senyor de la baronía del castell de
Muncada, e de Legostera, e dels castells de Castellví de la Marga, e de Rosanes.
*
B) BE, ms. Y-III-5, fols. 1-46, esp. fols. 35v-36v; ed. IBORRA, pp. 210-212.
74. Mort lo excel·lent rey Ildefonsus e conte de Barcelona, regna en lo regne
d’Aragó En Pere, fill seu, qui fon appellat rey Catòlich, com fos amador de santa
mare Sglésia. Aquest fon hom molt franch e gran donador, qui empenyorà viles e
castells per complir sa volentat. E pres per muller la filla del prínpcep de Monpeller
apellada Maria, e néta del Emperador [de] Costantinoble, de la qual proqureà un
fill appellat Jaume, per rahó de la qual reyna lo rey agué la baronía de Montpeller.
Aquest fill Jaume hagué de la reyna, a geny e tracte de un camarlench seu, per ço
com lo rey no havia guayre grat de la reyna. E aquella nit que·l dit Jaume fill fon
consebut, lo rey no creya dormir ab la reyna, ans creya dormir ab una dona qui
amava. E lo camarlench mes-li la reyna dient al rey que la dita dona no volia lum en
la cambra. E sots aquesta bona ficció, lo rey dormí ab la reyna. E per volentat de Jhe-
suchrist, lo dit fill Jaume fonch consebut, segons en son orde per avant se mostrarà.
Aquest rey En Pere, per exalcar sa fama, anà a visitar los santuaris de Roma
acompanyat molt notablement de barons e noblers cavallers de Catalunya e de Len-
guadoch. Esent en Roma se coronà e feu la corona de pa granment [e de] obrada e
fabricada, e ornada e singularment ennoblida de moltes perles e pedres precioses e
altres moltes yoels de gran preu e estima. E per tant ço la corona era de pa, lo sant
pare li posà la corona al cap ab les mans, lo que no acostumava de fer, sinó ab los
peus. E aquí lo dit rey obtench gràcia que tota vegada que lo papa cavalcàs per anar
en alguna part, que lo rey d’Aragó li aportàs davant un papaló de les armes reals
d’Aragó. Aquest rey pres dins Castella los castells de Aldamús, de Castellfabib e de
Calatrava. E fon en la batalla de Úbeda. E en l’any .M.CC.XCVIII. passà en Spanya
un rey moro de Barberia apellat Miramoli lo Vert, qui havia en sa companya .XXX.
reys moros, los quals menaren en lur companya .CL. mília combatents entre a peu e
cavall. E passat deçà, començà fer gran guerra e dan en los regnes de Castella e de
Portogal, als quals no podien resistir, perquè trameteren al papa, e al emperador, al
rey de França e a tots los reys de crestians certificant-los del cars e socorent-los pres-
tament de gent d’armes ab los quals los poguessen contrastar. E lo dit rey En Pere
d’Aragó, rebuda la letra, tantost amprà los barons nobles e cavallers e altres gents de
Catalunya e d’Aragó, e al compte de Foix, los quals essents [a]justats ensems en Ara-
gó, foren .III. mília de cavall e CXX mília a peu. E quant foren plegats ab los reys de
Castella e de Portogal en la vila de Ubeda, entre los dits quatre reys se més alterca-
ció e qui auria l’avantguarda. E com sobre açò nos poguessen concordar ni avenir,
1725
Martín Alvira Cabrer
foren d’acort que aquesta altercació fos mesa en poder de un cavaller d’Ampurdà
que havia nom Dalmau de Crexell, lo qual era lo pus prous cavaller en armes que
fos en Spanya e que més aguès seguit. E de continent, fon tramés misatge al dit cava-
ller, lo qual dins un mes fon ab los dits reys. Lo qual, hoïda lur contesa, ordenà les
batallas en la forma seguent: primerament ordenà que la avantguarda agués lo rey
de Castella per ço com los moros eren dins son regne; e après ordenà lo rey de Por-
togal, rey de Navarra; e la reguarda al rey d’ Aragó. De la qual ordinació lo rey En
Pere no hagué plaer. Lavors, lo dit cavaller donà de consell al rey En Pere que ab la
mitat de sa jent, de part de vespre, se metés a les spatles dels moros, e ferint-los en
les spatles, los desbarataria, però que no portàs sinò l’estandart de Sant Jordi. Lo
qual consell lo dit rey pres de bon grat. E ço vench per lo matí, donaren la batalla e
lo dit rey En Pere ferí los moros per les spatles. E los moros, veent-se al davant e al
detrás los chrestians, comencaren-se de rompre. E per aquesta austàcia de cavalle-
ria, los moros foren vençuts. En la qual batalla morí lo dit noble cavaller En Dalmau
de Crexell, per mort del qual tots los reys se dolgueren e li feren honor gran. Fon
soterrat en la esglèsia de Úbeda. E lo dit rey En Pere hi fon nafrat en lo bras. Mori-
ren-y dels moros .LX. mília e pochs chrestians en nombre. E feta la batalla, cascun
rey s’en tornà en son regne.
E vengut lo dit rey En Pere en son regne, anà posar setge sobre lo castell de
Muret, qui era del compte de Muntfort217, son cunyat, per tal ço avia malsolàs a sa
muller qui era germana del dit rey En Pere. Sobre lo qual setge lo dit rey morí a
gran culpa del compte de Foix, qui no·l socorreguè. E fon en l’any .M.CCLII., lo
qual fon soterat en Sixena.
En temps de aquest rey En Pere d’Aragó, los biarnesos perderen lo vezcompte
de Vearn, qui lexà una filla a la qual los barons de la terra acordaren donar-li
marit, un baró, per la qual cosa los dits biarnesos vingueren en Catalonya. E essents
al castell de Moncada, atrobaren aquí lo noble En Pere 218 de Muncada, al qual
explicaren la causa de lur venguda. Lavors, lo dit noble havia tres fills, los quals en
aquella hora dormien. E com los missatgés haguessen vists aquells, els aguessen
vists dormir e jaure cascú de aquells en son gest e manera, demanaren lo nom de
cascú dells. E fon-los respost que lo primer avia nom Gastó, lo segon Guilem
Ramon e lo terç Pere. Lavors, los dits biarnesos elegiren lo primer, qui avia nom
Gastó, al qual digueren: «Gasta Gascó, que Bearn te darà pro». E aquest Gastó pri-
mer e hagué la dita donzella per muller e fonch vescomte de Bearn, lo quall après
mort del noble En Pere de Muncada, son pare, fon huniversal hereu de la baronia
de Muncada e de Lagostera.
Sabed que el Señor Rey d’Aragon y conde de Barcelona sobre dicho don Pedro
fue buen ombre de armas y cortes y liberal en todos buenos fechos. El qual Rey
217
Tolosa.
218
Guillem.
219
Es una versión aragonesa del LIBRE DELS REIS.
1726
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
d’Aragon don Pedro guiso casar a sus ermanos por los quales obligo algunas cibda-
des y vilas y castillos y dio a dona Constanza...
[Relatos de las batallas de Las Navas de Tolosa y de Muret procedentes del texto de DES-
CLOT]
Et mortuo regnavit Petrus filius eius per eo, annis XX. Et fuit coronatus sub
Ignocencio Papa IIII et sororem suam Frederico, Regi Cicilie et imperatori Roma-
no, matrimonio copulavit. Fuit largus in donis bellicus modum et in armis strenuis-
simus. Et multa castra preliando abstulit sarracenis et quid Ubedam contra sarrace-
nos cum Rege Castelle victor extitit gloriossus. Tandem, venit in adiutorium Ray-
mundi comitis Tholosse contra Guallicos et castrum de Morello obsedit et, ibi per-
cussus, occubuit anno Domini M.ºCC.ºXII.º, idus septembris, et in monasterio de
Sexena fuit tumulatus. Iste duxit in uxorem dominam Mariam de Montepessulano,
filia G. de Montepessulano, quam genuerat ex quadam Nobilissimam dominam
qua fuit filia imperatoris Constantinopolitani. Genuit, autem, prefatus Rex Petrus
et predicta domina Maria filium nomine Jacobum, qui sibi successit in Regno…
Fue casado [Alfonso el Trovador] con donna Sancha hija de don Alonso empera-
dor de Castilla desta ovo tres hijos. El primero que fue don Pedro: este sucedio al
padre en el reyno de Aragon y condado de Barcelona. El segundo Don Alonso:
este fue conde de la Provincia. El tercero don Fernando: este fue primero monge
en el monesterio de Poblete: despues fue Abad de Montearagon. La primera de sus
hijas fue llamada donna Constança: este fue casada con el rey de Ungria: muerte
aquel torno a casar con don Fadrique emperador de Romanos. La segunda donna
Leonor: esta fue muger del conde de Tolosa. La tercera fue llamada donna San-
cha: esta fue casada con el hijo del conde de Tolosa (...)
De don Pedro .VII. rey de Aragón y conde de Barcelona hijo del rey Don Alonso.
Seria de veynte annos don Pedro hijo del rey Don Alonso quando tomo cargo
de governar et mandar el reyno de Aragon. Casose con dona Maria hija de don
Guillen de Monpeller y nieta del emperador de Constantinopla dela qual ovo un
hijo llamado don Jaime: este fue un rey en las cosas de la guerra muy fuerte; yendo
una vez en compañia del rey de Castilla contra los moros en el Andaluzia çerca de
la ciudad de Úbeda ovo una señalada victoria de los moros que eran muchos en
numero y fueron por el vencidos y desbaratados.
De omo fue a Roma la papa y fue coronado por rey
Hecho esto el se fue a Roma para ser coronado por rey y assi lo fue por manos
del Papa Inocencio tercero: fue coronado con una corona de pan cencenno: que
es: sin levadura. Fuele concedido que dado que el fuesse coronado en Roma: todos
empero los que del sucediessen pudiessen ser coronado en Caragoça para siempre
220
Cronista origen siciliano, estuvo en España desde 1484 hasta su muerte hacia 1533.
1727
Martín Alvira Cabrer
por manos del arçobispo de Tarragona: según que mas largamente se contiene en
la bulla plomada y sellada que el Papa Inocencio le otorgo: cuyo traslado esta bien
guardado en el monasterio de San Juan de la Peña: con este principio. Inocencio
obispo siervo delos siervos de Dios al muy amado hijo en Jesu Christo el yllustre don Pedro rey
de Aragón, etc.221
De otras cosas que el mismo hizo en Roma.
Estando en Roma trabajo en apartarse de su muger: mas no consintiendo ene-
llo el papa Inocencio bivio en compannia della. Ella empero depues que ovo
alcançado en Roma victoria en la causa y quedo por muger del rey en su compan-
nia bivio poco tiempo; y muerta fue sepultada en la yglesia de Sant Pedro en la
capilla de Santa Petronila. Renuncio assi mismo el rey estando en Roma a todo
derecho de patronado que tenian sobre los beneficios y cosas eclesiastticas: en
todas las yglesias de sus reynos derechos que (según arriba diximos) son del linaje
y se heredan. A causa desta renunciacion el Papa Inocencio le concedio que el et
los sucessores del levassen delante del papa la vandera dela yglesia conlas armas de
Aragon que son de colores amarilla y colorada. Concediol assi mesmo que todas las
bulas que en la corte romana se dispidiessen fuessen guarnidas conlas cuerdas des-
tas colores. Los nobles empero y cavalleros principales del reyno de Aragon y del
principado de Barcelona reclamaron gravemente desta renunciacion por quanto
era en perjuizio y grave danno dellos todos y de todos los pueblos de su principa-
do: y assi con actos et instrumentos publicos protestaron que no consentian ni
aprovaban aquella renunciacion que el rey Don Pedro avia hecho.
De como fue contra don Simon conde de Montfort y de su muerte.
En este mismo tiempo tenia guerra el conde de Tolosa con don Simon conde
de Montfort: el rey don Pedro salio de Roma con su exercito puesto en orden y
vino contra don Simon al qual vencio en batalla y puso en huyda todos los france-
ses que venian en ayuda y favor del dicho conde. En lo demas el yva en seguimien-
to de los francesess que huyan: y siguiendo ell alcance adelantose mucho de los
suyos que no podian tener con el: e tal fuerte que se hallo muy dentro en los ene-
migos los quales viendo assi al rey tan delantero y tan solo aunque huyan rebolvie-
ron sobrel y lo mataron. Muerto el rey el conde don Simon retuvo en su poder
suyo a don Jaime hijo del rey don Pedro ya muerto el qual criava y tenia en cargo
hastalli por encomienda del mesmo padre. (...)
De don Jaime hijo de don Pedro rey .VIII. de Aragón y conde de Barcelona.
(...) Este según algunos quieren fue engendrado quasi milagrosamente. Porque
siendo su padre hombre dado a mugeres y que estava en diversos lugares enamora-
do: era cosa de maravilla quanto se apartava del lecho y compannia de su muger
propia: la qual menos que a todas aquellas queria. La reyna empero donna Maria
muger suya muger que fue muy notable y sennalada en virtud castidas y toda pru-
dencia: tenia desseo muy estranno de aver hijos y tener sucessor para su reyno: por-
que quando ella muriesse no quedassen sus sennorios sin legitimo sennor y suces-
sor dellos. Y para acabar esto con el rey tovo esta cautela: concerto prudentemente
con un camarero del rey que en lugar de una donzella con quien el rey por con-
cierto del dicho camarero avie dentrar a holgar, se pusiesse la reyna [continúa el
relato del engendramiento de Jaime I]
221
«Documentos», n.º 550.
1728
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Pere, primer de aquest nom après la predicta unió, fill del dit Ildefonso ho
Alfonso. Regnà ·XVII· anys. Morí en lo regne de França batallant contra lo conte
Montfort, appellat Simon, a ·VI· de setembre, any mil ·CCXIII· (sive era millesima
ducentesima quinquagesima secunda). Jau en lo monestir de Sixena. (...)
[CINQUENA PART]: COMENSA ACÍ LA GENEALO[GIA] DELS REYS DE
ARAGÓ APRÉS LA HUNIÓ FETA DEL COMTAT DE BARCELONA AL REGNE
DE ARAGÓ.
Ildefonso, àlias [Al]fonso.
Sanxa.
Constança.
Elionor.
Sanxa.
Pere.
Alfonso.
Ferrando. (...)
Aquest rey Ildefonso procreà de sa muller tres fills e tres filles. Ço ès, lo primer,
Pere, qui aprés d’ell succehí en lo regne de Aragó y en los comtats de Barcelona e
de Cerdanya, de Rosselló e de Pallars; l’altre fill fonch appellat Alfonso, qui succe-
hí en lo comtat de Proença; e l’altre fill fonch appellat Ferrando, qui fonch abbat
de Muntaragó. De les filles, la una hagué nom Costança, e fonch muller del rey de
Hungria; e per tal com lo rey de Hungria morí poch aprés hagué consumat en faç
de Església lo matrimoni, la predita Costança se’n tornà en Aragó. E l’altra hagué
nom Elionor, e l’altra Sanxa. (...)
Del Rey En Pere, cognomenat Cathòlic fill del rey Ildefonso.
Pere, fill de Ildefonso.
Jaume.
Maria, filla del senyor de Montpaller.
Constança, primera muller del rey de Hungria; aprés, del rey de Sicilia don Fre-
derich, german.
Elianor, muller de don Ramon, comte de Tolosa, pus vell germà.
Sanxa, muller del comte de Tolosa, pus jove.
Germana.
En los regnes e comtats los quals possehí lo rey Ildefonso succehí e regnà son
fill don Pedro congnomenat lo Cathòlic, per ço com fo amador de la Església;
exceptat que en lo comtat de Proença succehí don Alfonso, germà del predit don
222
Archivero real en Barcelona y uno de los más importantes humanistas catalanes.
Sobre su vida y su obra, véanse los amplios estudios de Agustí ALCOBERRO (Ibidem, I, pp. 1-
168); y SIMON, Diccionari, pp. 392-393.
1729
Martín Alvira Cabrer
Pedro, lo qual fo noble baró e hagué per muller la néta del comte de Foltaquer223,
de la qual procreà hun fill apellat Ramon Berenguer. Aquest rey don Pedro fo baró
molt curial e molt noble, valent, liberal, savi e diligent, e per tant que, tot quant
podia haver, en qualsevol manera donava, de què·s seguí que hagué empenyorar
moltes coses del patrimoni real.
E maridà totes ses germanes. La primera, apellada Constança, donà per muller
a don Frederich, rey de Sicília, lo qual poch temps aprés fo exalçat en emperador
de Alamanya; e procreà aquest don Frederich de la predita Constança un fill ape-
llat Henrich. E morí en Palerm. Lo qual Henrich, com fonch gran, hac per muller
la filla del duch de Àustria; e per tal com aquest Henrich se levà contra son pare, lo
emperador Frederich, estech pres per manament de son pare en càrcer, en lo qual
morí e sens fills.
La segona germana, apellada Elianor, donà per muller a don Ramon, comte de
Tolosa, de la qual no romagueren fills. E la terça, Sanxa apellada, donà al fill del
sobredit comte de Tolosa, anomenat Ramon lo Jove. Procreà de aquella una filla, la
qual fo muller de Alfonso, comte de Piteus, qui per part de sa muller hagué lo comtat
de Tolosa. Fon lo derrer comte detent, e no agueren infans, e tan que bona vacànsia,
dit comtat detent fou incorporat a la corona de França [pel] germà de don Loís, rey
de França. E succehí en lo predit comtat de Proença son fill Ramon Berenguer.
E lo predit rey don Pedro pres per muller la filla del noble príncep don Gui-
llem de Montpaller apellada Maria, néta de l’emperador de Constantinoble, molt
empesa en adat; de la qual hagué hun fill apellat Jaume, lo qual nasqué en la vila
de Montpaller miraculosament. Car veent lo poble que, per ésser la dita reyna
Maria tant empesa en edat, no·s tenia sperança, sinó sobre de miracle, poder-se
emprenyar, deliberaren tots, axí ecclesiàstichs com seculars, de recórrer a nostre
senyor Déu, axí ab oracions com ab dejunis e professons quotidianes, pregant-lo
volgués fer gràcia a ells de aconseguir fruyt de la dita reyna a ell accepta, qui succe-
ís en bé governar la terra, qui romania desolada si de la dita reyna no·n proceÿa.
En tant que, donada obra secretament, ab interventió dels caporals de la dita
vila e alguns prelats e consellers del dit rey e reyna, que una nit, en loch de una
anamorada del dit rey En Pere havien dat entendre dormira ab ell, posaren-hi la
dita reyna. E lo dit rey, en la nit, jaent en lo lit, stant la cambra sens lum perquè axí
era emprès, pensant usar de son cors ab dita anamorada, usà ab la dita reyna sa
muller, de la qual, per ésser tant vella, gran temps havia se n’era lunyat de no usar
ab ella carnalment. De què·s seguí que en aquella nit ell la emprenyà.
E, venint la matinada, la cosa fonch descuberta, car conegué la reyna ésser-li
posada en loch de la anamorada. Loà nostre senyor Déu e cregué que en açò lo
sanct Sperit hi avia obrat, e que no se’n podia seguir sinó bé.
E lexà la reyna, que no s’i acostà aprés pre cópula carnal. E acompanyada dita
reyna de hòmens e dones dignes de fe, e de dos notaris qui de tot levaven e scri-
vien actes e cartes públiques, quant vench en lo nòven mes ella parí ·I· bell fill, lo
qual ab gran alegria aportaren a la església de Sancta Maria de les [espacio en
blanco]224 de Montpeller, hon lo baptizaren; e meteren-li nom Jaume, lo qual, com
223
Forcalquer.
224
Nota de ALCOBERRO. Santa Maria de les Taules/Sainte-Marie des Tables.
1730
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
és scrit en la sua Crònica, fon gran conquistador, e molt amat e volgut per tot lo
poble. E per causa de aquest ajustament matrimonial, la baronia de Montpaller
pervengué al rey de Aragó.
Aquest rey don Pedro, mogut de devoció e per exalçar la sua bona fama, anà en
Roma a visitar los sancts apòstols, hon fo rebut molt honradament per papa Inno-
cent tercer; lo qual, veent la noblesa e virtuts gran sues, coronà e untà aquell, lo
pare sanct Innocent tercer, en la església de Sant Patrici225. E lavors, lo predit rey, a
honor e glòria de nostre senyor Déu e de la sancta Església de Roma, donà a la
Església romana lo juspatronat que havia en totes les esglésies de la sua senyoria;
com los reys de Aragó fins en aquest temps, havia ·CXXIIII· anys havien usat de
aquest privilegi; car fins a lavors, lo pare sanct ne altres prelats no podían dar algu-
na de les sglésies de sos regnes e terres sen consentiment del rey de Aragó.
E per aquesta donació, lo pare sanct, per honor de la casa de Aragó, contituhí
que ell a tots sos succeïdors levassen hun papelló hon fossen posades las claus de
sanct Pere ab la mitra e les armes del rey de Aragó. E d’aquí avant fos pretitulat
ganfanoner del papa.
E aprés que lo predit rey fo tornat en Aragó, los barons nobles [e] cavallers de
Aragó digueren que aquella donatió e renunciació del juspatronat era nul·la e invà-
lida, per no ésser feta ab la solemnitat deguda, ço és, ab llur consentiment, com la
gràcia del privilegis atorgats per los antecessors papes al rey de Aragó se extengués
així a barons nobles com a cavallers del seu regne, qui han defensat e recuperat
aquells dels moros qui occupat lo tenien, los christians han edificat les esglésies,
dotant aquelles de beneficis, rectories e altres dignitats, ab assignations de rendes226.
E lavors lo rey, veent que aquells baron nobles e cavallers justament parlaven, res-
pongué e digué que ell a son dret havia renunciat, e no al dret dels barons nobles e
cavallers. E dit açò, faeren llurs cartes e instruments de protestact[i]ons, los originals
de les quals protestacions recondiren en lo monastir de Sanct Joan de la Penya. Y los
originals dels quals privilegis, y encara molts transumtos de aquells, nunqua són stats
restituï[t]s e[n] la Església romana, ans los predits originals stan, per ver títol, recon-
dits en lo Real Archiu situat en la ciutat de Barcelona, dels qual yo, qui fas la present
història, n’é insertat en lo present libre atràs, en cartes ·LIIII· e ·LV· dos privilegis, ço
es, hu de papa Gregori septimo e altre de papa Urbà secundo.227
Y en lo temps antich, aquest privilegis o transumpts de aquells solien estar en lo
monastir de Sanct Joan de la Penya, en lo regne de Aragó. E no sé yo si en lo dit
monastir hi hauria encara transumpts de dits privilegis, per quant trovàvem moltes
scriptures de coses antigues, faents per lo rey de Aragó, car he oÿt dir que per gue-
rres subseguides en Aragó molts privilegis, instruments e scriptures antigues los
enemichs han cremat e destruït. E comsevulla sia, yo n’he fets liurar a diversos ara-
gonesos transumpts dels predits dos originals privilegis.
E los rey s de Aragó, en virtut de aquells, sovint han dat licèncias, así a aragone-
sos, valencians, mallorquins, catalans, com a altres persones de llurs regnes e
225
San Pancracio.
226
En esta cuestión, CARBONELL sigue el texto de la Crónica de San Juan de la Peña, pero
utiliza también diversos documentos del Archivo Real (ALCOBERRO, n. 30).
227
Vol. I, pp. 259-261 y notas (ALCOBERRO, n. 31).
1731
Martín Alvira Cabrer
terres, de eregir de nou y edifficar monastirs y esglésies. E són d’açò los reys de
Aragó en possessió, segons de aquestes licències, ab insertió de dits dos privilegis,
se mostre clarament en los registres recondits en lo predit Real Archiu.
E no solament los predits originals se troben transcrits en los registres, mas
encara en llur pròpia figura, specialment aquell de papa Urbà, qui és scrit de letres
longobardes, ab bulla de plom e seda verda penjant, hon són impresses les imatges
de sant Pere e sanct Pau; jatsia en lo de papa Gregori hi defallega lo plom, emperò
mostre en si, com lo de papa Urbà, que fo expedit en registres de la seu apostòlica.
E tornant a parlar del rey don Pedro, quin camí féu partint de Roma e venint-
se’n les sues terres, trobe yo228 passà per la terra del comtat de Proença, hon li
digueren que lo comte de Fontcalquer tenia pres lo comte de Proença, germà seu,
e aquell tenia pres malament e a grant trayció. Y encontinent, lo predit rey don
Pedro ajustà los barons e magnats de Proença e, ab ells ensemps, corregué tota la
terra del predit comte de Fontcalquer. E finalment recobrà lo predit comte de Pro-
ença a voluntat sua. És ver que, enans que d’allí partís, metté en pau y en amor los
predits comtes.
E tornant-se’n, lo predit rey don Pedro passà per la vila de Montpeller, hon se
seguí gran discòrdia entre lo predit rey e los hòmens de la predita vila, per la qual
discòrdia molts mals anuigs e damnatges suscitaren entre aquest rey e sa muller;
car per aquesta discòrdia, lo predit rey s’esforçà que lo casament d’ell e de sa
muller fos separat.
E per aquesta rahó lo predit rey e la reyna, sa muller, foren en Roma. E devant
lo pare sanct lo predit rey proposà sos clams, e la predita reyna son dret. E final-
ment, lo sanct pare per dret de justícia pronuncià que aquest matrimoni no·s
podia separar; e, a major corroboratió e fermesa, confirmà aquest matrimoni. E no
passaren molts dies que, feta la confirmació del predit matrimoni, la predita reyna
se enmalaltí, de la qual malaltía morí en Roma. E per mèrits de aquesta reyna nos-
tre senyor Déu féu al predit rey moltes gràcias.
Car aquest rey tenia gran amicítia ab lo rey Alfonso de Castella. E com aquest
rey Alfonso corregué e destro_ lo regne de Castella, e pregà en aquest rey de Caste-
lla son car amich, lo rey de Aragó, que li donàs consell e ajuda, si no que tenia per
perdut son regne; y encontinent, lo rey de Aragó anà ab gran poder de gent
d’armes per ajudar al rey de Castella, al qual donà consell e ajuda tal que los dos,
ço és, rey de Aragó e Castella, corregueren e destroyren lo regne de León; axí que
lo predit rey de Castella se reintegrà e cobrà tot lo que havía perdut.
Après lo rey de Castella vengué ab gran gent d’armes sobre Navarra, ensemps
ab lo rey de Aragó, qui li ajudava, e pres Bitòria e altres terres del predit regne de
Navarra. Yrat, passà la mar e desemparà son regne; emperò no passà molt temps
que lo rey de Aragó tornà, e féu tornar al rey de Navarra tot lo que ell e lo rey de
Castella havien pres del rey de Navarra.
E fo lo rey de Aragó, ab lo rey de Castella, vencedor en la batalla de Húbeda,
en la qual fonch lo rey de Arago meravellós bataller; e totstemps hagué intenció e
propòsit de subjugar moros e gent infidelísima per fer-los tornar christians, si
228
Sigue de nuevo la Crónica de San Juan de la Peña, aunque con variantes (ALCOBERRO,
nn. 32-35).
1732
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
pogués. Y en aquesta batalla, y en les altres del rey de Aragó, present, acompanyat e
subvenint al predit rey de Aragó don Garcia bisbe de Çaragoça229, com en aquest
temps la església de Çaragoça tenia bisbe (...)
E més, en la quinta batalla de Húbeda hi foren presents, axí mateix accompan-
yats e subvenits, com a bons vasalls al rey de Aragó, entre los altres caporals, los
següents, ço és, don Berenguer, bisbe de Barcelona; don Eximénez Cornell; don
Miguel d’Aluèsia; don Aznar Pardo; don Guillem de Cervera; lo compte d’Empú-
ries; En Ramon Folch; e·n Guillem de Cardona. Lo primer qui pujà al mur de
Hubeda fo un scuder de don [Lop] Ferrench de Luna.
E poch aprés, lo rey de Aragó, victoriós, se’n tornà en sua terra. Vengut, pres
encontinent Castelfabib e Ademuç, los quals uní e incorporà a son regne. Tolgué
encara als moros lo castell de Calatrava e altres castells. E finida la batalla, qui
fonch en l’any de nostre senyor mil ·CCXIIII·, la qual batalla fonch dilluns ·XVII·
die julii era milesima ducentessima quinquagensima, passà ab los seus cavallers e ab la
sua gent ultra los portes de Muladar, e lo loch appellat Landes de Tolosa, hon
vençé Miramolí e tota sa host, los quals encalçà per tot un dia. Féu gran mortaldat
de moros. E obtenguda victòria de tan gran batalla, e retent gràcies a Déu, [tornà-
se’n] ab gra honor a la sua terra.
E lavors era comte d’Urgell Guerau de Cabrera, e pervengué lo predit comtat
per successió de son avoncle N’Armengou, qui morí sens fills. Aquest comte hagué
moltes guerres ab lo predit rey, e féu-li moltes injúries; per les quals lo dit rey posà
siti, ab grans hosts, la ciutat de Balaguer e lo castell de Lorens; e finalment, lo pre-
dit comte, qui era dins lo predit castell, reté’s al predit rey ab sa muller e fills. E
tench-los presos en lo castell de Loarre, en Aragó. E lo rey don Pedro ensenyorí’s
del predit comtat tant com visqué. E aprés la sua mort, los nobles de Catalunya
recobraren dels procuradors del predit Guerau e sa muller. Y encontinent lo predit
comte fonch exit del presó, se reté a la cavalleria del Temple, e aquí morí.
En aquest temps, lo rey En Pere, qui era ennoblit sobre tots los altres reys de
animositat e fortalesa de cavalleria, e tota lahor noble baró, se levà contra Arnau,
archabisbe de Narbona, qui affavoria alguns heretges h[ab]itants en la província de
Narbona.
Lo predit rey, per manament de nostre sanct pare, donà Badarrès e Carcassers
et tota la senyoria en feu al comte de Muntfort, apellat Simon, qui era francès e
vasall del rey de França230, lo quall li prestà homenatge e jurament de fidelitat.
Hon, com aquest Simon volgués deseretar la comtessa de Tolosa, germana del
predit rey En Pere, qui l’havia amonestat e pregat que se abtengués de damnificar
a la dita germana sua, a les quals plegàries e amonestaments lo predit comte no
volgué obeyr, ans continuà son propòsit de mal afer contra la germana del predit
rey de Aragó; e lo predit rey, per major excusació sua, tremès sos missatges al pare
sanct sobre lo dan e deseretament que lo predit comte de Muntfort faea a sa ger-
mana, supplicant a la sanctedat sua volgués scriure d’aço al predit Simon, e axí lo
féu lo sanct pare, mas res no hi valgué; e per ço lo predit rey, axi com aquell qui no
podia sustenir que mal prengués sa germana, vengué ab gran poder en ajuda del
229
Tarazona.
230
qui era francès e vasall del rey de França, interpolación de CARBONELL (ALCOBERRO, n. 39).
1733
Martín Alvira Cabrer
comte de Tolosa, ab lo qual era lo comte de Foix ab molts altres barons. Tots
ensemps pugnant, feren fugir lo predit comte de Montfort en tal forma que·l fae-
ren encloure en lo castell [de] Muret, situat prop Tolosa.
E aquí lo predit rey ab los comtes e altres barons nobles, cavallers e magnats
hòmens que·ls acompanyaven, hagué batalla ab lo dit senyor comte Muntfort. E fo
la batalla tan gran que los comtes de Tolosa e de Foix, veents, e altres de llur com-
panyia que lo rey de Aragó tenia lo pijor de la batalla, meteren-se en fuyta e desem-
parar aquell. E lo rey de Aragó, com a valent e animós cavaller, veent la intenció
que la gent sua li faea, cobrà cor, e delliberà abans morir ab honre que viure ab
deshonor; per tal com null temps en batalla que fos no girà cara. E axí batallant ab
la spasa en la mà, morí en aquella.
És veritat que altres chronistes diuen que son cunyat, lo comte Ramon de Tolo-
sa, li tremès a dir que li ajudàs, con ell hagués guerra contra lo rey de França e lo
archabisbe de Narbona, don Arnau, per ço com emparava alguns heretges. E
aprés, per casament de una filla del rey de Aragó, perquè lo comtat de Tolosa
romangués en la casa d’Aragó, lo rey empenyorà moltes villes, e pres les dècimes
de sa terra e alguns tresor de les esglésies, e passà lo port. E Simon de Muntfort,
qui tenia la guerra per lo rey de França, recullí’s ab la sua gent en Muret. E lo rey
de Aragó anà’l cercar ab lo comte de Foix e altres comtes de Gascunya. E volie’s
retre al rey de Aragó a la bona merçè de França; e no·l volch rebre lo rey. Los fran-
cesos, veents-se morts, exiren en la albereda e no estigueren per res entrò que
foren ab lo rey e mataren-lo, e los altres dessús contenguts.
E moriren ab ell molt barons de Aragó, entre los quals moriren: Aznar Pardo [e
Pedro Pardo], son fill, Gómez de Luna e Miquell de Lúsia e altres molts de Aragó.
Mas negú de Catalunya no y morí.
[E morí] lo predit rey En Pere en edat de ·XXXX· anys, en l’any de nostre sen-
yor Déu mil ·CCXIII·, era millesimo ·CC.LII·. E regnà ·XVII· anys, saent en la cadira
de sanct Pere papa Innocent terç. E fonch soterrat en lo monastir de Sixena, lo
qual sa mare, dona Sanxa, havia edificat e instituí covent de dones de l’orde de
l’hospital de Hierusalem.
Lo rey dessusdit era anat en aquelles partides per rahó de dar ajuda tat sola-
ment a ses germanes, segons que és dessusdit, e al comte de Tolosa, no pas que
donàs ajuda a negun infiel o enemich de la fe christiana, en la qual ell molt feel e
sens en tota taca estech, e perseverà tot temps vers nostre senyor Déu.
E per conmemorar algunes coses dignes de memòria, les quals són estades en
temps de aquest rey En Pere, pos ací primerament com en l’any ·MCXCVIII·
començà l’orde dels preïcador en les partides de Tolosa, sots lo gloriós sanct
Domingo, preïcant los heretges e de paraules e de exemples.
En aquest temps mateix, N’Amfós, qui vol dir Alfonso, comte de Proença,
germà del predit rey En Pere, se casà ab Maria231, neboda del comte de Fontcal-
quer, de la qual engendrà Ramon Berenguer, qui aprés fonch comte de Proença.
En aquest any mateix, lo rey En Pere dessusdit donà obra, segons dessús és
expressat, que Frederich, rey de Sicília, prengué per muller Constança, germana
sua.
231
Garsenda.
1734
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Y en aquest mateix temps, en lo trenta dia de maig, fonch fet terratrèmol en les
partides de Ultramar, tres dias abans de la Assenció de nostre senyor; e una veu
terrible fonch oyda; e gran partida de la ciutat de Achra caygué ab lo parlar del rey,
e morí gran multitud de poble. E après de aquest terr[atr]èmol se seguí sterelitat
de la terra, ço és, sequedat e mala anyada e mortaldat de gens. (...)
En aquest temps morí dona Sanxa, regina de Aragó, muller de Amfós, rey de
Aragó defunt, filla de l’emperador de Hespanya e mare del predit rey En Pere; la
qual jau en lo monastir de Sixena, lo qual ella mateixa havia fundat e noblement
dotat.
E més avant se seguí en aquest temps un gran miracle, ço és en Hespanya, en la
ciutat de Leó, un prevere en la nit de la Nativitat de nostre senyor, usant carnal-
ment ab una fembra de mentre presumís cantar la primesa missa, ne era contrit ne
confès, e faea la consecració, hagués cantat lo Pater noster, sobtosament una coloma
ab impetuositat volant vengué e mès lo bech en lo càlzer e absorbí-ho tot; e pre-
nent la hòstia de la mà del prevere, volà e anà-sse’n. E axí com s’esdevench al pre-
vere en la primera missa, axí s’esdevench en la segona. Lavors lo prevere, tement e
tornant a son cor, hagué contrició e confessà’s. E presa penitèntia, començà la
terça missa. E aprés del Pater noster, la coloma retornant, mès lo bech en lo càlzer;
axí com primerament, tot quant havia absorbit, tot ho reté, e volant alongà dues
hòsties al peu del càlzer. Lavors lo prevere, veent aquestes maravelles, féu sempre
bones obres e sanctes.
Y en aquest temps, seent en la cadira de sanct Pere papa Innocent terç, fo cele-
brat per aquest papa concili general en la ciutat de Roma (...)
Del rey Jaume, fill del rey En Pere (...)
Del predit rey En Pere romàs un fill a ell hereu universal, apellat Jaume... (...)
Y és veritat que aquest rey Jaume, quant era en pueril edat, fo comanat per
ésser bé criat al comte de Montfort, qui devia dar sa filla per muller al predit infant
En Jaume ab tota la terra qui lo dit comte havia conquistada aprés mort del predit
rey En Pere. Mas, per tal como lo predit comte de Muntfort féu coses per les quals,
com dit és, lo predit rey En Pere morí, lo sanct pare manà que lo predit infant En
Jaume fos liurat a la sua gent natural. (...)
En aquest temps, Ponç de Cabrera, comte de Urgell (...) faea guerra al predit
rey En Jaume, per tal como li restituya lo comtat de Urgell, lo qual lo dit rey En
Pere, pare del predit rey En Jaume, se havia pres. (...)
E per quant yo, dit archiver, só devot dels gloriosos sanct Domingo e sanct
Francesch, e tench per mi edificat carner e sepulchre, com antigament solia ésser
vas, del meu bon pare en lo claustre del monastir de preïcadors de Barcelona; e
après hi he fet una capella de crucifix; he delliberat sumàriament scriure en la fi de
aquesta hystòria del rey En Pere, fill del rey Ildefonso232, com aquest sanct Domin-
go, en l’any de nostre senyor ·MCCVIII·, stant papa Innocent terç, fundà l’orde
dels preïcaors tan solament de ·XII· frares, imitant la vida de nostre redemptor
Jesuchrist. (...)
232
Esta larga interpolación, que habla de Pedro el Católico antes del capítulo dedicado
a Pedro el Grande, está situada erróneamente, quizá por confusión del editor (ALCOBERRO,
n. 185).
1735
Martín Alvira Cabrer
233
Pere Martí.
234
Esta carta, precioso ejemplo del vivo recuerdo que aún se guardaba en el siglo XV de
los derechos del rey de Aragón en las tierras provenzales, tendría relación con el pasaje sobre
el rey Alfonso el Magnánimo que relata ZURITA a propósito de los acontecimientos de la Gue-
rra de los Cien Años: «Del socorro que se pidió al rey por el rey de Francia; y de las condiciones con que
se ofrecía». Estaban por este tiempo las cosas del estado del rey Carlos de Francia en tanto peligro y en tan
punto de acabarse y perderse por la guerra continua que los ingleses hacían en aquel reino... [que] Vino
por el mes de abril deste año a Barcelona donde el rey estaba un su camarero y embajador llamado Matía
de Rexach, y hizo grande instancia en pidir el socorro de gente que ya otras veces se habia pidido... «Con
las condiciones que el rey [de Aragón] ofreció socorro al [rey] de Francia y lo que se le pide». Mas agora,
considerada la necesidad en que el rey de Francia decía que estaba, vernía en dar el socorro que le deman-
daba y hacerle en persona; y pidía por razón desta empresa que se le diesen para él y sus sucesores perpe-
tuamente libres y sin reconocimiento alguno las dos senescalías de Carcasona y Belcaire con la baronía de
Mompeller y todos los castillos, ciudades, villas y lugares y vasallos y con el entero y soberano señorío,
apartándolo del reino de Francia y uniéndolos y encorporándolos en la corona de Aragón (...) ...y cum-
1736
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
pliéndose esto con obra ofrecía el rey que para el tiempo que fuese acordado iría por su persona a valer y
socorrer y ayudar al rey de Francia... (...) ...y al rey de Francia por este mismo tiempo milagrosamente se
le restauraron las cosas de suerte que por la valentía y capitanía de una doncella volvió a sustentar la
guerra (...) y fueron echados del todo de Francia los ingleses (Anales, ed. CANELLAS, V, lib. XIII, cap.
xlix, pp. 692-693); cit. DEVIC, C. y VAISSÈTE, J., «Sur le traité de paix conclu en 1258 entre le
roi saint Louis et Jacques I, roi d’Aragon», HGL, VII, Nota XXXIX, pp. 111-116, esp. p. 115;
cit. y reprod. ALVIRA, El Jueves de Muret, p. 571, n. 2.386.
235
Dominico de origen catalán o aquitano (m. d. 1530), su obra abarca desde los oríge-
nes míticos de España hasta el siglo XVI y tiene relación con RODRIGO DE TOLEDO, TOMIC y la
Crónica de San Juan de la Peña (Ibidem, pp. 5-8).
236
Crónica valenciana que trata de los reyes de Aragón desde Íñigo Arista hasta Pedro el
Ceremonioso. Está emparentada con las Cròniques de tots els reis d’Aragó («Testimonios»,
1737
Martín Alvira Cabrer
PERE.– Aquest fou lo primer rey d’Arago coronat e consagrat, que era net de
dona Petronilla, reyna d’Arago. Aquest fou rey d’Arago e comte de Barcelona. E
fou fill del rey N’Amfos desus dit. E hac per muller la filla d’en Guillem de Mom-
peller, que hac nom Maria. E per aquesta aconsegui la vila de Mompeller e tota la
baronia. Aquest rey Pere fou molt liberal, que totes les viles empenyoraba. E fou
molt valent. E fou lo primer rey que fou coronat e consagrat: e fou coronat e con-
sagrat per Papa Ignocent terc dins en Roma en l’any MCCIIII. E aquest dona lo ius
patronat de totes les esglesies del seu regne a la esglesia, al Papa. E lo Papa fue lo
son gonfaroner. E aquest rey guerreia ab lo comte de Forcalquer per tal com tenia
pres lo comte de Proenca son cosi, de la qual preso finalment lo trague. E fou en la
gran batalla de la ost de Hubeda ab lo rey N’Amfos de Castella. E tolch als moros
Castellfabib e Adamuc. E regna XVII anys. E mori sobre lo setge de Castell Morell,
prop Tolos, en fet d’armes, a XV dies de setembre, en l’any de Nostre Senyor
MCCXIII. E fou soterrat en lo monestir de Xixena, lo qual abia edificat sa mare.
Lo rey en Pere: [Añade en nota marginal:] Iste fuit cognominatus catholicus ex eo
quia fuit cultor ecclesie, fuit ecclesie multum largus in dando et multum formosus.
[Sigue texto:] fou fill del dit rey N’Amffos. E sa muller hac nom Maria qui fou filla
d’en Guillem de Montpesller. Aquest fou molt curial, valent, larc e prous e molt
espert. E fou tant larch que totes les viles e castells empenyoraba. Aquest fou lo pri-
mer rey d’Araguo qui fos coronat ni consagrat. E fou consagrat per Papa Innocent. E
aquest dona lo ius patronats. [Sigue en nota marginal:] et intuitu huius remissionis
Papa fecit eum visillarium et omes reges Aragonie sedis apostolice et ordinavit quo-
tiescumque Papa equitaret, et eius successores quod portet coram eis unum vexillum
cum armis regis Aragonum quod ita servatur. [Sigue texto:] e la esglesia apostolical de
les esglesyas de son regne e guerreya ab lo comte... (...) e mori en Murell.
[Añade nota marginal:] Este rex Petrus transtulerat se ad partes Tholosanas pro
dando succursu comiti Tholosano, sororio suo, et eius uxori Alianore, sorori sue,
qui multas paciebatur iniurias a Simone comite Montisfortis, qui nitebatur eos
exheredare. Alia cronica habet quod iste comes Tholosanus habebat guerram cum
rege Francie et quod ipse sustinebat aliquos hereticos, et dictus comes Montisfortis
ducebat guerram pro rege Francie, quod non est verum. [Sigue texto:] en fet
d’armes en lo mes de setembre, XII dies, en l’any...
· CASTILLA Y LEON
n.º 59), los Annals Valencians («Testimonios», n.º 63), la Memoria de quins reys ha haguts en Ara-
gon (h. 1455), abarca desde la fundación mítica de Barcelona hasta 1416 y se conserva en una
transcripción de 1805 de Bartolomé Rivelles de la biblioteca de los dominicos de Valencia,
sig. mod. 40) y la catalana Genealogia del rey d’Aragó, de Navarra e comtes de Barchinona (obra del
s. XIV derivada de los Gesta Comitum Barcinonensium que alcanza hasta Juan I y se conserva en
el Museo Episcopal de Vic), C ANELLAS , «Una noticia histórica de los reyes de Aragón»,
pp. 193-204. Una copia de 1632 de esta última, realizada por Jaume Ramon Vila, se conserva
en la BNE con el título Genealogía dels Comptes de Barcelona é dels Reis de Aragó y de Navarra feel-
ment treta de altre libre antic del Archiu de Ripoll (ms. 2.013, fols. 82r-103v, esp. fols. 95-96r).
237
Hallada en un calendario antiguo de la catedral de Burgos, es una crónica emparen-
tada con los Anales Compostelanos y el Cronicón Ambrosiano, ES, XXIII, pp. 296-297; y SÁNCHEZ
ALONSO, Historia, I, pp. 146-147.
1738
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Era MCCL. Alfonsus strenuisimus Rex Castelle vicit Almiramolinus, Regem Sarra-
cenorum, in Campo, in loco qui vocatur las Navas de Tolosa, et cesa est ibi maxima
multitudo Sarracenorum. Almiramolinus Rex itaque cum paucis fugam misit, reg-
nante in celis et in terris Domino nostro Iesu Christi, qui dedit victoriam Christianis.
238
Versión castellana de los llamados Annales Complutenses o Anales Castellanos II,
SÁNCHEZ ALONSO, Historia, I, p. 149; y GÓMEZ REDONDO, F., Historia de la prosa medieval castella-
na, 3 vols., Madrid, Cátedra, 1998, 1999 y 2002, I, p. 97.
239
GONZÁLEZ, Alfonso VIII, I, p. 975. En FLÓREZ: Olmos.
240
vía.
241
El terremoto tuvo lugar el 20 de mayo y alcanzó una intensidad de 7.5 grados en la
escala Richter.
242
Al-Sarq o Alaxarch.
1739
Martín Alvira Cabrer
243
Al-Sarq o Alaxarch.
244
e.
1740
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Después fue el Rey D. Alfonso en huest con los de Madrid, è con los de Guadal-
fajara, è con los de Huepte, è de Cuenca, è de Uclèss, è de Alaxarch245, è prisó à las
Cuebas, è Alcalà, en Febrero, Era MCCLI.
Fue el Rey Don Alfonso en huest con los de Toledo, è de Maqueda, è de Escalo-
na, è con sus Ricos Omes de Castiella, è prisó al Castiel de Dios246, è el Castiello de
Avenxore, mediado Marzo. De si cercó Alcaraz, è lidióla con almajaneques, è buzo-
nes, è salieron los Moros, è quemaron los buzones, è lidiaron el Castiello muchos
días, è murieron y mas de dos mil Christianos en prender el Castiello, è prisieronlo
dia de Mercores en XXII. dias de Mayo. En este año fizo elada en October, è en
November, è en December, è Janero, è Febrer, è non lovió en Marcio, ni en Abril,
ni en Mayo, ni en Junio, è nunca tan mal anno fue, è non cogiemos pan ninguno,
è fugieron los quinteros e ermaronse las Aldeas de Toledo, Era MCCLI.
Arrancada sobre CCCC, peones, è LX. Caballeros de Talavera, alende Guadal-
quivil cerca de Sevilla, que non escaparon ende si non muy pocos, primer día de
Julio, Era MCCLI.
Arrancada sobre el Concejo de Talavera, peones è Caballeros, è ballesteros,
aliende Guadalquivil cerca de Sevilla, que non escaparon ende sinon muy pocos,
Lunes VIII. días de Julio, Era MCCLI.
Vino fillo del Rey de Córdoba con Algaraves, è con Algoces, è con Andeluces, è
muchos peones adaragados, è pasaron Tajo, è corrieron e prisieron muchos cativos
è cativas, è mucho ganado. E exió el apellido de Toledo, peones, è caballeros, è
ballesteros, è alcanzaronlos en Fegabraen, è lidiaron con ellos, è arrancaron à los
Moros, è sagudieron la ganancia. Mas los Moros mataron à los cativos è dieron fue-
go a la Xara247, è quemaron muchos moros, è aduxieron à Toledo muchas lorigas,
è muchos Caballos, è muchas cabezas, día de Mercores en XVIII. días de Septem-
ber, Era MCCLI.
Fue el Rey de Aragón con sus Ricos omes ayudar al Conde de Tolosa, è lidió
con el Conde de Montfuert, é mataron y al Rey d’Aragón en el mes de September,
Era MCCLI.
Era MCCXLIX, idus octobris, [obiit] infans Fernandus, filius Aldefonsi regis
Castelle. In eodem anno capta fuit Salvatierra a sarracenis et Surchera a christianis.
In quo sequenti anno rex Aldefonsus devicit Miramomelinum, potentiorem regem
sarracenorum, in loco qui dicitur Navas de Tolosa, ex illa parte portus de Muladar,
245
Alarcón o Alaxarch.
246
Castiel de Dios puede ser el que los musulmanes llamaban Hisn at-Talg o Castillo de las
Nieves (GONZÁLEZ, Alfonso VIII, I, pp. 990-991), identificado con el castillo de Dueñas, cons-
trucción sobre la que después se erigió la fortaleza de Calatrava la Nueva.
247
Dice Alaxara.
248
SÁNCHEZ ALONSO denomina así a otro cronicón, mal llamado Complutense por haberse
encontrado en un libro del Colegio de San Ildefonso de Alcalá de Henares, que alcanza sólo
1065 (Historia, I, p. 145); y ES, XXIII, pp. 298-299.
1741
Martín Alvira Cabrer
Era M. CC. LII [I] annos mataron en Murel al rey don Pedro de Aragón, padre
del rey don Jaimes.
Era de M. et C. XCVIII. annos comenzó à regnar el rey don Alfonso, fijo del
dicho rey don Sancho, que venció despues la d’Úbeda (...).
Era M. CC. XXXIII, XV.º. Kalendas Agosti, fue vencido el Rey Don Alfonso de
Castiella, fijo del Rey D. Sancho, en Alarcos.
Era de M. CC. XLIX. annos Mahomat prisó a Salvatierra en el tiempo del dicho
rey don Alfonso, que fue vencido en Alarcos. (...)
Era M. CC. L. Feria II., XVI.º Kalendas Agosti, el sobre dicho Rey Don Alfonso
venció la d’Úbeda.
Era MCCXLIX (...) In eodem anno capta fuit Salvatierra a Sarracenis et Surche-
ra à Christianis.
In quo sequenti anni Rex Aldefonsus devicit Miramomelinum, potentiorem
Regem Sarracenorum, in loco qui dicitur Navas de Tolosa, ex illa parte portus de
Muladar, XV.º Kalendas Augusti, ubi mortui sunt plus quam M. militum Sarraceno-
rum et pauci Christiani. Tunc penitus destructe fuerunt Banos et Tolosa, et Úbeda
retentum.251 Tunc et recuperata fuit Calatrava et Alarcos, cum circunstantibus cas-
tris, et ista fuerunt retenta antea à Sarracenis per XVI annos. (...)
Petrus Rex Aragonie fuit interfectus à Gallis apud castrum quod dicitur Muret.
II Idus Septembris Era MCCLI.
249
Obra de varias manos que llega hasta la fecha de 1391, SÁNCHEZ ALONSO, Historia, I,
p. 259.
250
Contenidos en el Tumbo Negro de Santiago, aunque se refieren a Castilla, Aragón y
Navarra, ES, XXIII, p. 299; y SÁNCHEZ ALONSO, Historia, I, p. 150.
251
et captum fuit castrum quod dicitur Vilches, según los ANALES COMPOSTELANOS TER-
CEROS (ha. 1249), RAH, Col. Velázquez, 59, n.º IX.
1742
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Era MCCL, anni Domini MCCXII, XVII.º kalendas augusti, fuit prelium de Ube-
da, in quo vicit rex predictus sarracenos.
Era de mil.c. et lxxxxviii. Don Alfonso el Bueno, niño de iiii annos, regnó en
Castiella liii annos. Fizo muchos fechos maravillosos, quebrantó los moros e venció
la grant batalla de Úbeda en las de Tolosa.
Don Pedro, fijo del Rey don Alfonso, regnó en Aragón. Fue muy granado de su
aver e muy p[rob?]ado en armas, et fue coronado en Roma por mandado del papa
Innocencio, et murió en la batalla de Muriel, cerca de Tolosa, en Era de mil.cc. et
lii annos.
Don Sancho, fijo del Rey don Sancho, regnó en Navarra pues de su padre, e
fue muy forte ome, et fue con el Rey don Alfonso en la grande batalla de Úbeda.
Murió sin fijo.
252
Dominico, fue un prolífico autor de vidas de santos, SÁNCHEZ ALONSO, Historia, I,
pp. 256 y 274.
253
Datación y estudio, Ibidem, pp. 331-337.
254
Damos este nombre a una fuente que tiene un texto diferente del de otros anales coe-
táneos y que se considera ligado a las traducciones del Toledano realizadas en época alfonsí,
GÓMEZ REDONDO, Historia, I, pp. 166-170; y CATALÁN, D., La Estoria de España de Alfonso X. Crea-
ción y Evolución, «Fuentes Cronísticas de la Historia de España», V, Madrid, Fundación Ramón
Menéndez Pidal-Universidad Autónoma de Madrid, 1990; reed. Madrid, 1992, III, pp. 61-91.
255
Piezas de varios monjes anónimos de este monasterio leonés conservadas en una
copía tardía del siglo XVII. La segunda parte de la crónica se prolongó hasta el reinado de
Alfonso X el Sabio. Véase SÁNCHEZ ALONSO, Historia, I, pp. 158-159; el estudio de UBIETO; y
GÓMEZ REDONDO, Historia, I, pp. 1.022-1.024.
1743
Martín Alvira Cabrer
Don Fernando [III], rei de León, fijo del rei don Alfonso [IX] e de la reina
doña Berenguella, que fue fija del mui escalreçido don Alfonso [VIII], rei de Casti-
lla e de Toledo, el qual de los françeses era llamado petit, el qual bençió a Mamo-
lín, rei de los moavitas, en las Nabas de Tolosa.
Regno D. Alfonso (...) é venció la Batalla de Úbeda: e dejó los Moros en tal
manera quebrantados, porque después ganó el Rey D. Fernando lo que ganó...
256
Escrita en un breviario antiguo del monasterio benedictino burgalés de San Pedro de
Cardeña, ES, XXIII, pp. 356-357; y SÁNCHEZ ALONSO, I, pp. 256-257.
257
Escrita en un breviario antiguo del monasterio benedictino burgalés de San Pedro de
Cardeña, ES, XXIII, pp. 357-258; y SÁNCHEZ ALONSO, I, p. 257.
258
Canciller de los reyes Alfonso VIII y Enrique I de Castilla.
259
Alfonso II.
260
Alfonso IX.
261
Los Lara.
1744
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
83. (…) Rex Castelle Adefonsus cepit quasi leo fortissimus cum Christianis et
Sarracenis regibus in circuitu regni sui consistentibus fortiter et sapienter armis
confligere, regnum suum defendere et ampliare, et populum sibi subditum iuste
gubernare. Siquidem cum ex uno latere regni haberet fortissimum Legionensem
regem Adefonsum, ex altero Sancium regem strenuum Navarrensium, tercio
regem ferocissimum Petrum Aragonensium et quarto maximum Sarracenorum
regem Miramamolinum, tamen ipse rex Adefonsus cum omnibus armis et consilio
fortiter se gerebat, sua defendebat et omnium aliorum regum multa castra et oppi-
da capiebat. (…)
87. Suprafatus autem Adefonsus inclitus rex Castelle quod diu conceperat ani-
mo perducere cupiens ad effectum, ut haberet occasionem gerendi prelium cum
Sarracenis, cum quibus tunc pacem habebat, populavit quandam villam que
262
Enrique I.
263
Sancho VII.
264
Aludiendo a la muerte de Pedro el Católico y a la crisis inmediata al desastre de
Muret.
265
Aludiendo al conflicto que enfrentó a Simon de Montfort, duque de Narbona, y a
Arnau Amalric, arzobispo de Narbona, por el ducado de Narbona.
266
Aludiendo al problema de la herejía.
267
Clérigo leonés (m. 1249) del monasterio de San Isidoro de León, visitó Roma, Jerusa-
lén y Constantinopla (1220-1230), fue magister scholarum y obispo de Tuy (1239). Su obra es
una crónica híbrida que retoma la crónica isidoriana y visigótica para llegar hasta 1236. Com-
puso también un tratado contra los herejes albigenses titulado De altera vita. Véase un com-
pleto estudio del autor y su obra, con bibliografía actualizada, en la edición de F ALQUE
(«Introducción»). La crónica debió terminar de redactarse después de 1237 (Ibidem, p. xxi),
si bien Peter LINEHAN sospecha que pudo ser en 1241-1242 («Fechas y sospechas sobre Lucas
de Tuy», AEM, 32/1, 2002, pp. 19-38). Un reciente y amplio estudio del autor y su obra, coor-
dinado por Patrick HENRIET, en «Luc de Tuy. Chroniqueur, hagiographe, théologien», Cahiers
de Linguistique Hispanique Médiévale, 24 (2001), pp. 199-309. Sobre su versión de Las Navas de
Tolosa, ALVIRA, Guerra e ideología, I, pp. 123-126.
1745
Martín Alvira Cabrer
268
Moya.
1746
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1747
Martín Alvira Cabrer
15. (…). Ea tempestate Sancia, regina Aragonum, amita eiusdem regis Castelle,
filium suum Petrum, regem Aragonum, adulescentulum, et regnum eius tenebat in
manu sua. Post bellum siquidem de Alarcos non multo tempore Alfonsus, rex Ara-
gonum, filius comitis Barcinonie, pater predicti regis Petri, viam ingressus est uni-
verse carnis. De quo suspicabantur homines quod malum, quantumcumque pote-
rat, machinabatur, in dampnum regis regni Castelle. Predicta vero regina diligebat
regem Castelle super omnes homines et in vitam mariti sui, ita quod propter hoc
eidem viro suo erat non modicum odiosa.
Nacta igitur oportunitate, ignis amoris, qui aliquantulum latuerat in pectore
regine in vita viri sui propter metum eiusdem, erupit in flammam manifestam et
filium suum confederavit firmissime regi Castelle, procurans, tanquam prudens
Abigail, qualiter et potenter regi Castelle [subvenire]. Ut autem expedicius rex Ara-
gonum posset subvenire regi Castelle, quoniam paupertate laboraverat aliquanta,
multam sumam pecunie dono recepit a rege Castelle. Predictus igitur rex Petrus,
iam adulescens factus, consilio prudentis matris, comitatus nobilibus vassallis suis,
venit ad regem Castelle et eidem inseparabiliter adhesit quamdiu guerra duravit.
Habito igitur prudenti consilio, reges castrametati sunt iuxta Avilam in loco
sanissimo et frigido in estate media, qui vulgo [dicitur] Palomera, unde, si opus
esset, commode subvenire possent suis qui erant ultra serram et defendebant villas
et castra contra regem Marroquitanum, et illis qui erant in terra de Campis. Sic et
in medio constituti timebantur ab hostibus utrinque, nec licebat eis vagari passim
sicut vellent.
Comperto vero quod rex Marroquitanus revertebatur in terram suam, move-
runt castra versus regem Legionis, premitentes virum nobilem, prudentem et stre-
nuum, Fernandum Roderici de Alverracim, cum multitudine militum qui detine-
rint regem Legionis et exercitum eius in regno Castelle ne libere possent ad pro-
pria remeare. Prescivit autem hoc rex Legionis et cum nimia festinancia reversus
est in terram suam, ita quod dictus vir nobilis F[ernandus] Roderici non potuit eum
consequi in regno Castelle, sed tamen persecutus est eum usque in regnum suum.
Insecuti vero reges cum exercitu suo milites, quos premiserant, intraverunt in
regnum Legionis, vastantes undique totam terram, utpote que non habebat defen-
269
Obra capital para la historia castellana del primer tercio del siglo XIII, su autor, un
prelado castellano muy bien informado y con un amplio conocimiento de la realidad extra-
peninsular, pudo ser Juan de Soria (m. 1246), obispo de Osma y canciller del rey Fernando
III de Castilla y León. Véanse las introducciones de CHARLO BREA a sus ediciones (1984, 1997
y una trad. de 1999), además de LOMAX, D. W., «The autorship of the Chronique Latine des
Rois de Castille», Bulletin of Hispanic Studies, 40 (1963), pp. 205-211; ALVIRA, Guerra e ideología,
I, pp. 121-123; LINEHAN, P., «Don Juan de Soria, unas apostillas», Fernando III y su tiempo (1201-
1252). VIII Congreso de Estudios Medievales, León, Fundación Sánchez Albornoz, 2003, pp. 375-
393; y las recientes aportaciones recogidas en «Chronica regum Castellae», e-Spania. Revue électro-
nique d’études hispaniques médièvales, 2 (2006).
1748
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1749
Martín Alvira Cabrer
1750
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
21. Inicia gaudii hec fuerunt. Omnes qui in captione Salve Terre et in morte
filii regis pre dolore et angustia defecerant animis, confortati sunt in Domino et in
potencia bonitatis eius, adeo quod ex tunc omnium, tan nobilium quam ignobi-
lium, desiderium summum erat in bello lacessere regem Marroquitanum. Vere vir-
tus Domini nostri Iesu Christi, qui vere Deus est et homo, latenter operabatur, quia
tam subito corda hominum potuit inmutare de timore in audaciam, de desperatio-
ne in conficenciam suam.
Archiepiscopus autem Toletanus adiit regem Francie; cui cum exposuisset cau-
sam vie et necessitatem et angustiam populi Christiani, neque verbum bonum
habere potuit ab ore eius. Circuivit totam Franciam supplicans magnatibus et mul-
ta pollicens eis ex parte regis Castelle, sed nec unum ex eis movere potuit.
Misit preterea rex nobilis, cuius intencio tota es studium in hoc erta, in partes
Pictavie et Vasconie virum industrium, magistrum Arnaldum, fisicum suum, qui
concitaret animos potentum, multa promictens ex parte regis ad bellum futurum.
De partibus illis multi nobiles et magnates cum archiepiscopo Burdegalensi
venerunt in auxilium regis Castelle in estate proxima, cum iam inmineret tempus
belli. De Provincie vero partibus, per quas transitum fecerat archiepiscopus predic-
tus venit archiepiscopus Narbonensis et quidam alii de provincia Vienensi.
Circa festum igitur Penthecostes ceperunt undique gentes confluere ad civita-
tem Toletum, et in octava die eiusdem festi Petrus, rex Aragonum supradictus,
intravit Toletum, sicut promiserat, uno tantum milite comitatus. Secuti sunt postea
vasalli sui multi et boni et ad res bellicas expediti. Dum convenirent nobiles et
populi regis Castelle et regis Aragonum, cunctis, qui venerant de Pictavia et de Vas-
conia et de Provincia et de aliis partibus et ipsi regi Aragonum, expensas omnes
nobilis rex Castelle sufficienter ministrabat. Ubi tanta copia auri effundebatur coti-
die quam vix et numeratores et ponderatores multitucinem denariorum qui nec-
cessarii erant ad expensas poterant numerare. Universus clerus regni Castelle ad
peticionem regni medietatem omnium redituum suorum in eodem anno concesse-
rant domino regi. Preter stipendia cotidiana regi Aragonum multam sumam pecu-
nie misit antequam ipse de regno suo exiret: pauper enim erat et multis debitis
obligatus nec sine adiutorio regis Castelle potuisset militibus suis, qui eum sequi
debebant, stipendia necessaria largiri.
Ardentes igitur universi desiderio belli futuri festinabant castra movere, sed Pic-
tavini et alii Ultramontani nec habebant equos aptos ad prelium nec iumenta ad
ferendas sarcinas in expedictione necessarias. Quibus omnibus nobilis animus prin-
cipis gloriosi, qui aurum velud aquam effundebat, necessaria largissime donavit.
22. Moventes igitur castra in nomine Domini Iesu Christi profecti sunt versus
Malagon, quod in momento et velud in ictu oculi rapuerunt de manibus Mauro-
rum, concidentes in frustra quotquot ibi reperti sunt. Deinde apropinquantibus
illis ad Calatravam, redita est ei per manum Mauri, qui dicebatur Avencalem, reser-
vata vita viris et mulieribus qui reperti sun[t] ibidem. Ceperunt tunc Beneventum,
Alarcos et Caracuel.
Videntes autem Ultramontani, qui solebant in umbris degere in temperatis
regionibus, estum nimium et fervorem solis, ceperunt murmurare dicentes quod
ad bellum venerant contra regem Marroquitanum, sivut eis fuerat predicatum,
quem cum non inveniebant, volebant modis omnibus repatriare. Quo audito dole-
bant omnes Christiani de recessu quem parabant. Erant etenim fere mile milites
1751
Martín Alvira Cabrer
1752
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1753
Martín Alvira Cabrer
25. Quot milia Maurorum ceciderunt in die illa et in profundum inferni des-
cenderunt, quis numerare queat? Ex parte vero christianorum paucissimi mortui
sunt in die illa. Cantare potuerunt Christiani cum psalmista: Dominus, Dominus
meus, qui docet manus meas ad bellum et digitos meos ad prelium, susceptor meus et liberator
meus, et cetera.
Saciati sanguinis Maurorum effusione Christiani et lassati armorum pondere et
estu siti nimia, advesperacente iam die, reventuntur in castra Maurorum et ibidem
nocte illa quieverunt, ubi victulia, quibus indigebant, ad habundanciam repere-
runt. Consequenter autem moventes castra processerunt in antea et invenientes
nobile castrum, scilicet Bilche, vacuum et derelictum, intraverunt et munierunt
illud. Vaños insuper retinuerunt et Tolosa et Ferrat. Dein pervenientes ad Ube-
dam, obsederunt illam, ubi invenerunt infinitam multitudinem Maurorum conclu-
sam. Desertis etenim aliis civitatibus, sicut Baecia, quam invenerunt vacuam, et aliis
villis vicinis, confluxerant omne ad Ubedam, tanquam ad locum munitiorem et
eorum defensioni captiorem. Sed ipsa multitudo conclusa sibi gravis erat et hone-
rosa et pre nimia pressura fere moriebatur.
Videntes autem Mauri potenciam Christianorum, qui adversus eos iam prevale-
bant ipsos viriliter expugnando, intelligentes et se destitutos omni consilio et auxi-
lio, quoniam rex Marroquitanus aufugerat in Yspalim necnon et transfertare dispo-
nebat, tradiderunt se in manus regis gloriosi et regis Aragonum tali pacto, ut conser-
vata sibi vita predda fierent hostibus tam ipsi quam omnia sua. Sicut referebant ali-
qui de Mauris ipsis, qui tunc in eadem villa capti fuerunt, quibus numerus incluso-
rum notus esse credebatur, fuerunt ibi capti fere centum milia Sarracenorum, par-
vulis et mulieribus connumeratis. Omnia mobilia que preciosa fuerunt inventa data
fuerunt regi Aragonum et illis, qui venerant cum ipso ad bellum. De Mauris et mul-
tos secum duxit captivos. Dispersa est et distributa illa multitudo maledicta, que
inclusa fuit in predicta villa per omnes regiones Christianorum, cum de diversis
mundi partibus aliqui pauci interfuerunt in predicto glorioso et triumphali bello.
Proposuerant ulterius procedere, sed Deus, cuius voluntati resistere nemo
potest impedivisse videbatur. Occulta quidem sunt vindicia Dei: fortase aliquid ela-
tronis et superbie contraxerunt Christiani ex victoria supradicti belli, cum soli Deo
non sibi, atribuere debuissent. Nam cum aliquot diebus moram fecissent in obsi-
dione predicte ville, tot et tantos de Christianis invasit multiplex infirmitatum
varietas et precipue fluxus ventrium, quod pauci remanserunt sani, qui, si necessi-
tas postularet, contra hostes se defendere possent. Eadem et tempestate tanta mor-
talitas accidit hiis qui remanserant de bello, quod in autumno illo magna pars
maiorum et seniorum in villis et civitatibus vite terminum dederunt.
Videntes igitur reges quod nullo poterant procedere, habito tractatu et diligen-
te deliberatione, visum est fere omnibus ut redirent in terram suam. Diruptis ergo
pro parte muris sepedicte ville, domibus et conflagratis, sucisis arboribus et vineis,
quas sucidere potuerunt, ponita et Baecia in desolatione, munientes castra supra-
dicta viris, armis et aliis necessariis, reversi sunt ad proppria cum victoria et honore
et cum multa preda.
Tunc gloriosus rex regi Navarrorum, qui in auxilium eius venerat licet cum
paucis, restituit quedam castra de hiis, que ipse rex nobilis ceperat de regno Nava-
rre. Rex gloriosus et nobilis, hoste superbissimo devicto et postrato, receptus est in
Toleto cum exultatione et gaudio ab universis populis clamantibus et dicentibus:
Benedictus qui venit in nomine Domini.
1754
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Tempore supradicti nobilis triumphi, dum reges Catholici et eorum vasalli ani-
mas exponerent et regna pro exultatione nominis Christiani, rex Legionensis gue-
rram movit regi Castelle sicut fecerat tempore alterius guerre. Rex autem gloriosus,
cum honore et gloria cupiens vitam finire in guerra Maurorum, non revocavit ad
animum quod rex Legionis fecerat, sed voluit amicabiliter componere cum eo ut
sibi invicem prestarent auxilium contra Mauros.
26. Interim dum de pace tractaretur circa inicium quadragessime proximo
secute post bellum… (...)
27. Eadem tempestate rex Aragonum Petrus exivit de terra sua cum multitudi-
ne militum et profectus est in parte Tolose in auxilium comitis Tolosani senioris,
qui duxerat sororem eiusdem regis in uxorem et filius eiusdem comitis duxerat
alteram sororem regis similiter in uxorem. Tunc autem Franci erant in partibus
Tolosanis et tenebant fere totum vicecomitatum biterensem et maiorem partem
comitatus tolosani.
Papa siquidem Romanus Innocencius tercius dederat remissionem generalem
peccatorum omnibus illis qui venirent super Albigenses et alios hereticos qui
erant in partibus illis. Pululaverant namque hereses diverse, facies quidem haben-
tes diversas et caudas colligatas, et multiplicabantur cotidie adeo quod periculo-
sum erat universali eclesie amplius talia dissimulare. Catholici ergo de diversis par-
tibus et precipue de regno Francie venientes, fere totam terram illam in modico
tempore Christi fidei subiugaverunt, castra multa et civitates munitissimas, quasi
inexpugnabiles, in momento temporis subvertentes, hereticos ipsos diversis penis
affligentes et variis mortibus interimentes. Operabatur siquidem manifeste et
miraculose virtus Domini nostri Iesu Christi, qui est rex regum et dominus domi-
nancium, per ministerium illustrissimi et fidelissimi comitis Simonis Montis Fortis,
qui velud alter Iudas Macabeus, legem Dei zelans, viriliter et potenter bella Domi-
ni preliabatur.
Predictum comitem Symonem Montis Fortis, cum quo erant fere quingenti
milites, obsedit rex Aragonum memoratus et comes Tolosanus et alii comites cum
eis et bar[o]nes et nobiles terre et populi multi in quodam castro, fiduciam haben-
tes firmam quod possent ipsum capere. Erat autem comes vir strenuus et bellicosus
et cor eius habens fiduciam firmam in Domino Iesu Christo, pro quo cotidie labo-
rabat. Videns igitur periculum sibi et suis inminere, in virtute Domini Iesu Christi
exeuntes de castro obsesso irruerunt in castra et eos per virtutem Crucis verterunt
in fugam, et ipsum regem Aragonum cum multis militibus interfecerunt. Felix fuis-
set rex ille, si vitam finisset statim post nobile triumphum belli commissi in Navas
de Tolosa contra regem Marroquitanum.
45. (…) Mortuo siquidem rege Marroquitano, filio eius quem illustrissimus rex
Castelle dominus Alfonsus fugavit de bello quod fuit in las Navas de Tolosa, reg-
num Marroquitanum vacavit aliquantis diebus (...)
Tunc vero divisis votis in curia Almohade apud Marrocos, que quidem floverat
multis diebus usque ad tempus illud, electus fuit unus in regem, quem alii, quibus
non placebat, post paucos dies interfecerunt. Ex qua causa tanta discordia inter
potentes illius terre orta est, quanta sedari non potuit usque modo et dura adhuc,
et utique duret in eternum.
1755
Martín Alvira Cabrer
Lib. VI, cap. iii, De unione regni et comitatus Barcinone, et filiis comitis et regine.
…Aldefonsus autem primogenitus, patri et matri succedens, sceptra regni et
comitatus obtinuit. Hic fuit strenuus et liberalitatis satis amator, et in partibus Pro-
vincie multa gessit; comitatus enim Provincie suus erat. Hic populavit Turolum et
alia plurima castra, et duxit uxorem Sanciam nomine, quam Imperator Hispania-
rum susceperat…(…) ex qua suscepit tres filios, scilicet Petrum, Aldefonsum, et
Fernandum, et tres filias, Constantiam, Alienor, Sanciam. Aldefonso dedit comita-
tum Provincie. Hic fuit bonus, strenuus, atque largus, et duxit uxorem neptem
comitis Folocalquerii, ex qua suscepit filium qui nunc Provincie principatur, et est
strenuus atque prudens, qui civitates multas et castra a comitatu deperditas acquisi-
vit. (…) Constantia filia regis regi Ungarie fuit nupta, et viro mortuo sine prole, in
Aragoniam est reversa, quam rex Petrus frater eius dedit in uxorem regi Sicilie
Federico, qui fuit postea Imperator. Cumque Aldefonsus comes Provincie, frater
eius, cum sorore regina in Siciliam navigasser, ipsa iuncta matrimonialiter Federi-
co, Aldefonsus comes vitam finivit cum multis aliis nobilibus, qui cum eis ex Arago-
nia et Catalonia navigarant. Federicus autem suscepit ex Constantia filium Enri-
cum, qui adultis duxit uxorem filiam Ducis Austrie… (…)
Lib. VI, cap. iiii, De Petro rege Aragonie et eius morte.
Petrus autem, qui erat primogenitus Aldefonso patri succesit in regno. Hic fuit
strenuus, curialis et largus, et undecumque pecunias habere poterat, liberaliter
erogabat, adeo quod interdum castra et municipia creditoribus obligabat, ne
manus solita semper dare inveniretur a largitionibus aliena. Hic fuit semper regi
Castelle Aldefonso nobili fidei amicicia federatus et cum eo in famosissimo bello
Ubete fuit victor, ut inferius lacius disseremus. Hic cepit castellum Habibdeymuz271
et alia castra que a Sarracenorum instancia liberavit. Hic duxit uxorem Mariam
filiam nobilis principis Guillermi domini Montis Pesulani, quam habuerat ex filia
imperatoris Constantinopolitani, et suscepit ex ea filium nomine Iacobum. Hic rex
270
De origen navarro, estudió en Bolonia y París, fue obispo de Osma y, desde 1208,
arzobispo de Toledo, consejero y canciller del rey Alfonso VIII de Castilla. Protagonista de la
campaña de Las Navas de Tolosa, su obra es una «Historia de España» que integra las genea-
logías de los reyes navarros, catalano-aragoneses y portugueses en la monarquía astur-leonesa-
castellana, eje del relato. Su importancia historiográfica es enorme, constituyéndose en la
obra de referencia de la historiografía medieval hispánica. Su versión del reinado ha confor-
mado buena parte de la memoria histórica de Pedro el Católico durante siglos. Sobre este
importante autor y su obra (incluida también la Historia Arabvm), de la que existe una amplia
bibliografía en continua renovación, vale la pena mencionar el amplio estudio coordinado
recientemente por Georges MARTIN, «Rodrigo Jiménez de Rada (Castille, première moitié du
XIIIe siècle): Histoire, historiographie», Cahiers de Linguistique Hispanique Médiévale, 26 (2003),
pp. 9-307. Sobre su versión de Las Navas de Tolosa, ALVIRA, Guerra e ideología, I, pp. 126-133.
271
Castielfabib y Ademuz.
1756
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Petrus sub Innocencio Papa III.º Romam adiens, ab eodem Papa fuit in ecclesia
sancti Pancracii diademathe coronatus. Demum cum venerabilis Arnaldus Narbo-
nensis antistes contra hereticos, qui in provincia Narbonensi nomen Domini blasp-
hemabant, de Galliis crucis signatorum multitudinem advocasset, advenit Petrus
rex Aragonum in auxilium comitis Tolosani, nam ipse Raymundus comes Tolose
Alienor sororem Petri regis Aragonensis ducerat in uxorem. Raymundus etiam eius
filius, patri equivocus, sorori regis nomine Sancie erat matrimonio copulatus, et ex
ista Sancia genuit filiam que nupsit Aldefonso filio Lodovici regis Francorum comi-
ti Pictavensi. Rex itaque Petrus cum paucis Aragonensibus et pluribus Cathalanis et
predicto comite et etiam cum Fuxensi et aliis magnatibus Gallie Gothice iuxta cas-
trum quod Murellum dicitur cum Gallicis comiserunt, et sicut Domino placuit, rex
cum Aragonensibus in prelio ceciderunt, quia ipsi soli viriliter perstiterunt, Fuxensi
et Tolosano comitibus terga prebentibus cum aliquibus Cathalanis. Nec rex Petrus,
cum esset plene catholicus, in favorem venerat blasphemorum, set, ut diximus, affi-
nitatis debito provocatus. Mortuus autem sepultus est in Sexena, quam mater sua
regina Sancia construxerat hospitali et instituerat ibi collegium dominarum. Occu-
buerunt autem cum eo in bello de magnatibus Aragonis Aznarius Pardi et Petrus
Pardi filius eius et Gomicius de Luna et Michael Lusia et multi alii de poscioribus
Aragonis. Hoc prelium fui era MCCLII.
Lib. VI, cap. v, De rege Iacobo et filius eius et magnalibus eivsdem.
Mortuo rege Petro filius eius Iacobus adhuc parvulus fuerat a patre Simonis
comitis Montis Fortis custodie deputatus et eius filie desponsatus; set quia in bello
Murelli idem Simon regi Petro dederat causam mortis, sedes apostolica sic providit,
ut infans suis naturalibus redderetur, et per Petrum Beneventanum sancte Marie in
Aquiro diachonum cardinalem fuit rex Iacobus suis fidelibus restitutus, hec omnia
venerabili Hispano Secobricensi episcopo sollicite procurante et in propriis sump-
tibus persolaniter laborante. (...)
Lib. VII, cap. x, De ortu Almohadum.
...cui [el califa Abû Ya’qûb Yûsuf] successit frater eius Aveniuceph272, qui in bello
Alarcuris repulit Christianos; et hoc mortuo successit ei filius eius Avenmaho-
math273 qui in Navis Tolose ab Aldefonso rege nobili fuit victus; que victoria dis-
censsionis et exterminii Almohadibus causam dedit. (...)
Lib. VII, cap. xxx. De discidio Regum Legionensis et Navarre a Rege Aldefonso nobili.
…Rex autem nobilis Aldefonsus foederato sibi fideli amico Petro Rege qui in
Aragonia tunc regnabat terram ingressus est Legionis et obtinuit plura castra scilicet
Bollanos, Vallem Arcarum, Castrum viridi, Coiancam, que mutato nimine Valentia
nuncupatur, Carpium et Paradinas. Et pluirimis predis altis et caedibus perpetratis,
effugiatis etiam agarenis quos Rex Legionis secum duxerat ambo ad propria redie-
runt. (…) Tunc temporis Rex Castelle et Rex Aragonum iuxta Abulam in monte
Palumbaria ambo Reges contra Regem Legionis pariter processerunt, et obtinue-
runt castrum Legionis, et Ardon, et Castrum Gundisalvi, et Castrum terre, et Albam
de Aliste, et usque ad Astoricam cuncta cedibus et incendio vastaverunt; et inde per
partes Alve et Salamantice venientes, omnia exterminio consumpserunt, et Montem
Regalem, castrum nobile, occuparunt; inde ad propria remearunt. (…)
272
Yusûf al-Mansûr.
273
Muhammad ibn Ya’qûb ibn Yusûf al-Nâsir.
1757
Martín Alvira Cabrer
1758
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
et virtute. Sepultus est autem in monasterio sancte Marie Regalis prope Burgis a
Roderico Toletano pontifice et multis coepiscopis et magnatibus secularibus et reli-
giosis, excellentissima sorore sua Berengaria regina, ad quam postea regnum Caste-
lle successione provenit, impendente liberaliter et decenter officia funeris et hono-
ris, gemitus et doloris; ubi virtutum eius sic claruit plenitudo, ut eius prudencia
devoti sexus excederet pietatem et helemosinarum largitio principum largitatem.
Curialitatis etiam pudica modestia inconsolabili luctui solacia procabatur, ut exin-
de fame eius dulcorata suavitatis in augmentum cresceret et dulcorem. Religionum
et pauperum, et quorum titulos pauperies incrustabat, toto tempore vite sue sub-
ventrix extitit et levatrix, preter opera magnifica que regnante suo filio mirifice cla-
ruerunt. Verum nobilis pater consolationem de morte filii nisi in magnalibus non
admitens, collecto suorum exercitu per ripam fluvii qui Sucaris dicitur terram
aggreditur Sarraceni et obsedit castrum quod dicitur Alcala et cepit illud est Surca-
riam et Garadem et Cubas, in quibus multis Agarenorum capti, multa etiam spolia
sunt inventa; quibus occupatis et munitis utiliter, feliciter est reversus ad propria
urgente instancia yemali.
Lib. VIII, cap. i, De adventu regum ad urbem regiam.
Factum est autem anno vertente, eo tempore quo solent reges ad bella proce-
dere: Aldefonsus nobilis citatis gentibus, congregatis armis, victualibus comportatis
necnon et omnium cordibus ad bellum erectis, factus est concursus omnium apud
Toletum, que sola potuit sui oppulencia omnium necessitatibus non deesse. Inte-
rim Roderico eiusdem urbis pontifice et ceteris nunciis propter opus simile desti-
natis, a diversis partibus redierunt. Et cepit urbs regia repleri populis, habundare
neccessariis, insigniri armis, diversificari linguis, variari cultibus, nam zelo belli ex
omnibus fere Europe partibus ad eam diversarum nationum varietas concurrebat.
Nec erat qui posset alicuius rei causari deffectum, cum et ipsa civitas sui habundan-
cia occurreret et prodiga manus nobilis principis omnibus ad omnia neccessaria
ministraret. Concursus autem veniencium a mense Febroario particularis incepit,
et multiplicationis paulatim incrementa suscipiens per totum vernum tempus et
amplius crevit turbarum multitudine copiosa. Et quia diversarum nationum varie-
tas diversitate morum, linguarum et cultuum discrepabant, de volutante principis
in eadem urbe eiusdem urbis pontifex morabatur, ut dissidencium varietas per eius
industriam sedaretur. Et sic factum est per omnipotentis Dei graciam, qui solo
nutu omnia disponebat, ut nulla seditio, nulla perturbatio exorta fuerit, que potue-
rit belli negocium impedire, licet per hostem humani generis fuerit sepius atemp-
tatum. Et quia de die in diem crescebat numerus stigmata Domini in corpore suo
portancium, ne intra urbis angustias artarentur, rex nobilis volens eorum comodis
providere, extra urbem circa fluenta Tagi deliciosa viridaria, que ob regie gravitatis
recreandam maiestatem coalita fuerant, eis exposuit ut sub umbraculis arborum
estus iniurias evitarent; ibique ex fructiferis arboribus constructis tabernaculis
usque in diem processus ad bellum in regiis sumptibus permanserunt. Octavo ita-
que die post festum quo christiana religio Pentecostem celebrat, Petrus rex Arago-
num, nobilis Aldefonsi fidelis amicus, secundum fedus apud Concham initum die-
tis plus fastu regio festinatis die prefixa venit Toletum, ubi a pontifice et toto clero
processionaliter est receptus; ibique in viridario regio fixis tentoriis gentis sue pres-
tolabatur adventum.
Lib. VIII, cap. ii, De adventu ultramontanorum ad bellum.
Ceperunt etiam venire magnates de partibus Galliarum, Burdegalensis archie-
piscopus et Nannatensis episcopus multique barones de eisdem partibus et Italia.
1759
Martín Alvira Cabrer
274
Sobre la ausencia del rey Alfonso II de Portugal en la campaña de Las Navas, el portu-
gues Antonio BRANDÂO menciona una carta de Inocencio III (30 agosto 1212) que la justifica:
Nuper autem, cum charissimus in Christo filius noster Rex Castelle illustris contra Mauros pro defensione
Christiani nominis profecturus, Regem solicitaret eundem, ipse prudenter statum considerans Regni sui, et
eadem sorores suas benigna pace rogavit, ut attendentes iam dictam concessionem, propter rationes predic-
tas, nullius extitis se valoris, castra sibi restituerent memorata (Carta de Inocencio III a los abades de Spi-
na y Osseira sobre el conflicto de Alfonso II y sus hermanas, en Monarchia Lvsitana. Quarta Parte, Lis-
boa, 1632, ed. facs. Lisboa, Impressa Nacional-Casa da Moeda, 1974, lib. XIII, cap. iii, fol. 71r).
275
Hug IV.
1760
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Pharo, Rodericus Didaci de Cameris, Gunsalus Roderici et frater eius et multi alii
nobiles et magni et strenui, quorum nomina longum esset numerare; fuerunt
etiam fratres Calatrave sub uno milicie sue magistro Roderico Didaci, grata Deo et
hominibus fraterna societas; fratres milicie Templi sub uno magistro Gomicio
Remiri, qui post bellum feliciter expiravit. Hii sunt qui primi in Novo Testamento,
signo crucis suscepto, superbie militaris fastum, strenuitate servata, caritatis et reli-
gionis vinculo artaverunt; fratres etiam milicie Hospitalis, qui fraternitatis caritati
insistentes devote, zelo fidei et Terre Sancte neccessitate accensi, deffensionis gla-
dium assumpserunt. Hii sub uno priore Guterrio Ermigildi; fratres etiam milicie
Sancti Iacobi opera milicie decenter egerunt; multi etiam christiane religionis
diversorum votorum et professionum zelo et compassione moniti, insigniti signacu-
lo sancte crucis inibi convenerunt.
Lib. VIII, cap. iiii, De prerogativa virtutum et largitatis nobilis Aldefonsi.
Licet autem tam diversa, tam varia, tam extranea multitudo non esset facilis ad
regendum etiam pacienti, nobilis tamen rex magnanimitate sua omnia pacifice,
omnia tranquille, omnia equanimiter tolerabat, ita ut tedium virtutem mutaret,
cum vultu ylari tedium superaret; irreverenter prolata reverenti reponso in reve-
renciam convertevat, ambicionis loquacem tristiciam larga manu in letam facun-
diam conmutabat, curiali aplausu faustibus militaribus occurrebat, regalium
morum gravitate servata. Id in ipso operabatur benignitas, ut precellencia videretur
equalitas; sapiencia gravitate conspersa sic omnia miniabat, ut hiis fieret eius curia-
litas in suspirium et strenuitas in exemplum, ita quod de eo dici posset: hic virtutis
habet plus quam possedimus omnes. Adolescentes, iuvenes et quos virilis etatis
robur perfuderat, senes et decrepiti, quid laudare, quid appetere si facultas suppe-
teret, quid mirari, quid diligere repererunt; eius industriam in agendis stupore ato-
niti mirabantur, quem doni et dati perfectio sic perfecit, ut gracie et nature charis-
matibus habundaret, adeo ut mundi circulus fateratur Aldefonsum nobilem Hispa-
nie se debere. Iuvenes et adolescentes, quos avorum nobilitas presentabat, preficie-
bat titulo militari, ut quos nondum proprie virtutis extulerat gloria, et creantis
manus et parentum magnalia magnalibus obligarent; hoc sic equorum tuta firma-
bat magnanimitate, armorum copiosa securitate, vestium speciosa varietate, ut in
ipso invenirent et dominum quem diligere et munificum quem laudare. Et qua-
muis diversus esset ritus alienigenarum et in moribus ab indigenis dissiderent, quia
mores omnes virtus magistra diiudicat, potuit omnibus satisfacere, qui virtutes
omnium in se potuit conservare et, quasi non unius patrie incola, sic mores
omnium in se scivit assumere, ut nulli videretur a suis moribus dissidere. De largita-
te autem eius quis loqui presumeret, cum id in ipso modicum fuerit, quod in aliis
vix poterat reperiri? Sic enim ab infancia largitatem servavit, ut oblivisci non potuit
quod de matris utero secum traxit. Sic omnia largitatis sue privilegio confirmavit,
ut ore omnium promulgata sentencia, omnibus munificis silencio imposito, prero-
gativam munificencie sentencialiter optineret. Et licet magnis magnifice distribue-
ret, manum a minoribus non retraxit. Cum enim essent ultramontani plusquam
decem milia equitum et centum milia peditum, unicuique militi dabantur omni
die XXti solidi usuales, pediti vero Ve solidi; mulieres, parvuli, debiles et ceteri ad
bellum inepti non erant ab hac gracia alieni. Hec erant que in comuni et publice
donabantur, preter donaria privata, que sui quantitate hunc numerum excede-
bant, que magnatibus non diurna distributione, set pociori summa per nobilis regis
nuncios mitebantur. Hiis muneribus cumulabatur equorum innumerosa generosi-
tas, pannorum iocunda varietas, que omnia tenacitatis curva severitas vultu propi-
cio non poterat intueri. Hiis autem omnibus si iungantur regibus oblata donaria,
1761
Martín Alvira Cabrer
suis distributa stipendia, plus modus dantis et ylaritas meruit quam hiis omnibus
emi possit. Et ad hec omnia, ne gens alienigena expedicionis omnibus indigeret,
omnibus tentoria et eorum vehicula est largitus. Addidit etiam graciam gracie et
cibariorum vehicula cum ceteris neccessariis, LXa milia summas et ultra cum suma-
riis erogavit.
Lib. VIII, cap. v, De processu ad bellum et captione Malaconis.
Satisfacto itaque omnibus per omnia, XII kalendas Iulii exercitus Domini ab
urbe regia est profectus: ultramontani per se, dato eis pro duce Didaco Lupi de
Faro; Petro strenuo rege Aragonum cum suis; Aldefonsus nobilis cum suis. Et licet
separatim procederent, modicum tamen spacium exercitus dividebat. Primo die
castrametati sunt iuxta alveum Guadaxaraz, secundo iuxta Guadacelet, tercio iuxta
Algodor; ultramontani vero iuxta Daralferciam castra fixerunt, et exinde proceden-
tes obsederunt presidium Malachonis, et signum in bonum divina gracia faciente,
licet qui erant in arce satis viriliter se defenderent, instancia tamen ultramontano-
rum, que magna strenuitate fervebat, pro Christi nomine mori desiderans virtutem
resistencium et munitionis presidium in nomine Domini minoravit cepitque Mala-
chonem, omnibus qui inerant interfectis. Sequenti die exercitus regum advenit ibi-
que substitit uno die, set et aliquantulum victualia deffecerunt; tamen occurrit
industria regis nobilis et fecit exponit victualia copiose.
Lib. VIII, cap. vi, De captione Calatrave et discessu ultramontanorum.
Inde igitur procedentes omnes pariter pervenimus Calatravam. Agareni autem
qui inibi rebellabant excogitaverunt tribulos ferreos fabricare et per omnes transi-
tus Ane fluminis proiecerunt; et IIIIor habentes aculeos, qualitercumque caderent
uno eorum erecto, pedibus hominum et equorum ungulis figebatur. Set quia
humana artificia contra Dei providenciam nichil valent, sic Deus voluit ut paucissi-
mi vel nulli fere illis tribulis lederentur; et gracie Dei manu supposita transivimus
fluem Anam et castrametati fuimus in circuitu Calatrave. Agareni autem oppidum
illud sic in sumitatibus turrium armis et vexillis et machinis munierant, ut volenti-
bus impugnare satis difficile videretur. Preterea licet sit oppidum illud in plano,
tamen ex una parte murus eius per tactum fluminis inaccessibilis invenitur; ex aliis
partibus sic muro et antemurali, fossatis et turribus et propugnaculis est munitum,
ut absque longa machinarum impugnatione inexpugnabile videretur. Erat autem
ibi Agarenis, quidam, nomine Avenchaliz, longa armorum assuefactione astutus et
bellorum exercicia frequentur expertus; de huius industria plus seipsis confidebat
populus obsessorum, licet esset ibi in presidio quidam Almohat, qui presidii custo-
die presidebat. Cumque in obsidione per dies aliquot moraremur et regus cum
principibus de impugnatione presidiii dubitarent, post longos tractatus placuit
omnibus non relinquere oppidum intemptatum, licet impugnatio difficilis videre-
tur. Plerique autem melius iudicabant cepto itinere ad bellum procedere quam
impugnationibus castrorum insistere, presertim cum in talibus et strenui pericliten-
tur et exercitus fatigetur, cum et ius adquisicionis et retentionis talium pendeat ex
fine belli. Assumptis itaque armis locisque oppidi specialiter regionibus et principi-
bus assignatis, voce fidei elevata oppidum sunt aggressi. Sicque per Dei graciam
factum est ut die Dominica post festum sancti Pauli expulsis Arabibus fuit Calatrava
regi nobili restituta, que statim a fratribus, qui dudum ibidem resederant, fuit
munita et christiano nomini redonata. Nobilis autem rex de omnibus ibidem
inventis nichil sibi retinuit, set ultramontanis et regi Aragonum cuncta cessit. Set
quoniam humani generis inimicus non cessat christianis actibus invidere, misit Sat-
han in exercitum caritatis et corda emulancium conturbavit, et qui ad certamen
1762
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
fidei se accinxerat, retrorsum a bono proposito abierunt. Omnes enim fere ultra-
montani comuni proposito statuerunt ut relictis crucis signaculis, omissis etiam
belli laboribus, ad propria remearent. Rex autem nobilis suorum victualia compar-
titus, quantum necesse erat omnibus est largitus; set ne sic cepta obstinatio povit
revocari; immo passim omnes inglorii recesserunt excepto venerabili Arnaldo Nar-
bonensi antistite, qui cum omnibus quos habere potuit et multis nobilibus de pro-
vincia Vienensi semper in bono constans a bono proposito non recessit. Et erant
circiter CXXX milites, preter pedites, de quibus etiam aliqui remanserunt. Reman-
sit etiam de partibus Pictavie Theobaldus de Blazon, homo nobilis et strenuus et
natione Hispanus et genere Castellanus. Rex Aragonum cum omnibus suis usque
ad finem permansit indissolubili dilectione regi nobili federatus, et quia sicut dicit
Salomon: «Si possides amicum, in temptatione posside illum», hic probari potuit
quisque qualiter diligebat. Set «quoniam diligentibus Deum omia cooperantur in
bonum», licet scismatis huius periculosus exitus timeretur, omnia tamen ceperunt
de die in diem felicius prosperari. Recedentibus itaque hiis qui crucem Domine in
angaria atulerunt, soli Hispani cum paucis ultramontanis superius nominatis profi-
cisci ceperunt ad bellum Domini confidenter. Et primo venerunt Alarcuris, ibique
castrametati municipium occuparunt, necnon et castella alia in vicino. In eadem
mansione advenit Sancius rex Navarre, qui licet a principio simulasset nolle venire,
cum ad discrimen perventum fuit, strenuitatis sue gloriam a Dei servicio non sub-
traxit. Sicque regum ternarius in sancte Trinitatis nomine processerunt et primo
die castrametati sunt in circuitu Salveterre; Dominica die sequenti visum fuit regi-
bus et principibus ut totus exercitus armaretur et etiam omnia tanquam ad bellum
disponerentur. Et per Dei graciam talis apparuit multitudo disponerentur. Et per
Dei graciam talis armis et signis et equis ornata, ut intuentibus nobilis, hostibus
terribilis appareret, nobis amabilis, bello expediens discessum absencium compen-
saret, ita quod etiam coda magnanimorum creverunt, pusillanimes confortati,
dubii confirmati, et discendencium scisma, quod multos terruerat, recessit a cordi-
bus timidorum. Ibique etiam die altero expectantes, post pervenimus ad aliam
mansionem que dicitur Fraxineta; tandem pervenimus ad aliam mansionem eius-
dem nominis; tercio vero die ad aliam mansionem in radice montis de Muradal,
que dicitur Guadalfaiar.
Lib. VIII, cap. vii, De occupatione montis unde ad prelium processit exercitus christianus.
Interea dum hec agerentur, Mahomat rex Agarenorum prope Giennium in
montanis congregaverat gentes suas ibique prestolabatur exercitum christianum.
Nec erat ei cordi pugnare, quia verebatur auxilia peregrina, set ur in reditu insili-
ret, ut forte Christiani fatigati laboribus, diminuti mortibus ei resistere non vale-
rent. Et ideo forte consilio Altissimi factum fuit quod adventicii discesserunt; post
discessum enim eorum quidam iniciati diabolo clamculo de nostro exercitu se
furantes ad Arabes transfugerunt, eis statum christiani exercitus et defectum victua-
lium detegentes, qui tamen cessaverat post discidium Calatrave. Sicque procurante
divina providencia, que in sui disposicione non fallitur, fuit factum ut Agarenus
mutato consilio, assumpta audacia, presumens gloriam, a partibus Gienni processit,
et contra nos properans Biaciam usque pervenit et aliquos inde misit ad Navas
Tolose ut in angustia transitus, ubi est rupis fer invia alveique vorago, Christiano-
rum transitus impedirent, et si Christiani sumitatem moncium non cepissent, in
montis supercilio residerent, ut ascensum exercitus Domini prohiberent sicut capti
in bello postea narraverunt. Hac intentione observabant transitum, ut tandem defi-
cientibus victualibus affecti tedio et inedia rediremus. Domino autem aliter facien-
te Didaco Lupi de Faro, cui ducatus exercitus erat comissus, premisit filium suum
1763
Martín Alvira Cabrer
1764
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
nichil ei proderant insidie neque doli, dispositis aciebus eadem die processit ad
campum et precipuam aciem, que eius erat custodie deputata, super quodam pro-
montorio, ad quod difficilis erat ascensus, prudentissime ordinatis, et ibi ab hora VIª
usque ad vesperum expectarunt putantes nos eo die ad prelium processuros. Set
consilii deliberatione habita provisum fuit ad bellum usque ad secundam feriam dif-
ferretur, eo quod equi erant moncium dificultate vexati et exercitus fatigatus, et ut
etiam statum eorum et processum possemus in isto medio contueri. Cumque inte-
llexisset Agarenus quod non procedebamus ad bellum, elatus in gloriam, non ex
cautela set provenire credidit ex timore; unde et epistolas misit Biaciam et Gien-
nium quod tres reges obsederat intra triduum capiendos. Tamen aliqui de suis, qui
alcius cogitabant, dixisse talia referuntur: «Videmus provide et sollicite collocatos, et
plus videntur ad pugnam parari quam ad fuge subsidia anelare». Sequenti die
Dominicia summo mane iterum egressus est Agarenus in campum ut pridie, et man-
sit in campo usque ad meridiem dispositis aciebus, et ad estus iniuriam repellendam
allatum fuit tentorium rubeum ad umbraculum Agareni diversis artificiis adorna-
tum, sub quo gloriosius debito residens conflictum fastu regio expectabat. Nos vero
sicut pridie fecimus eorum exercitum atendentes, observatis castris deliberabamus
qualiter in crastino procedere deberemus. Toletanus autem et ceteri pontifices per
singularum civitatum et singulorum principium mansiones verbum exortationis et
indulgencie devotissime proponebant. Eo die illustris rex Aragonum consobrinum
suum Nunium Sancii accinxit cingulo militari; Agareni etiam in modum tornea-
menti circa ultimam partem castrorum quedam belli preludia atemptabant. Tan-
dem inter sextam et nonam post longam expectationem Agareni ad locum quo cas-
tra metati fuerant sunt reversi.
Lib. VIII, cap. viiii, De dispositione acierum et ordinibus bellatorum.
Sequenti vero die circa median noctem vox exultationis et confessionis insonuit
in tabernaculis christianis et per vocem preconis inclamatum est ut omnes ad
bellum Domini se armarent. Celebratis itaque Dominice passionis misteriis et facta
confessione, sumptis sacramentis, acceptis armis, ad campi certamina processerunt;
dispositisque aciebus, sicut iam dudum fuerat pertractatum inter principes Castella-
nos, Didacus Lupi cum suis habuit primos ictus; mediam aciem comes Gunsalvus
Nunii cum fratribus Templi et Hospitalis et Uclesii et Calatrave; collateralem habuit
Rodericus Didaci de Camberis et Alvarus Didaci frater eius et Iohannes Gunsalvi et
alii nobiles cum eisdem; in ultima acie nobilis rex Aldefonsus et Rodericus archie-
piscopus Toletanus cum eo et alii episcopi supradicti. De baronibus, Gunsalvus
Roderici et frater eius, Rodericus Petri de Villa Luporum, Suerius Tellii, Fernandus
Garsie et alii. In qualibet autem istarum acierum erant comunia civitatum, sicut fue-
rat ordinatum. Strenuus autem Petrus rex Aragonum exercitum suum disposuit in
totidem aciebus; primos ictus habuit Garsias Romerii; secundam aciem Eximinus
Corneli et Aznarius Pardi; in ultima fuit ipse cum aliis magnatibus regni sui; simili-
ter et in collaterali acie alios de suis nobilibus collocavit. De comunibus etiam civita-
tum Castelle habuit ipse secum. Rex Navarre Sancius, speciali prerogativa strenuita-
tis perspicuus, cum suis a dextris regis nobilis procedebat, et in comitatu suo comu-
nia civitatum Secobie, Abule et Medine. Dispositis itaque aciebus, elevatis ad celum
manibus, directis ad Deum occulis, cordibus ad martirium excitatis, protensis vexi-
llis fidei et nomine Domini invocato, ad belli discrimina omnes pariter pervenerunt.
Primi autem qui primos ictus dederunt in acie Didaci Lupi de Pharo fuerunt suus
filius et nepotes superius nominati, strenui et audaces. Agareni vero in sumitate qua-
dam presidium instar atrii firmaverunt de scriniis sagitarum, infra quod erant preci-
pui peditum collocati; ibidemque rex eorum resedit habens iuxta se ensem, induens
1765
Martín Alvira Cabrer
capam nigram que fuerat Abdelmumi, qui fuit principium Almohadum, et librum
etiam secte nepharie Machometi, qui dicitur Alchoranus. Extra atrium erant etiam
de exterioribus tibiis adinuicem colligatis, ut quasi de fuge presidio desperarent,
constanter belli instanciam sustinebant. Erat autem exterius ante atrium acies Almo-
hadum militaris equis et armis et infinita multitudine terribilis in aspectu; a dextris
autem ipsorum et a sinistris erant Arabes velocitate et lancearum agilitate nocui
inexpertis, qui et fugiendo impetunt et fugati acrius insolescunt; in planicie vero,
ubi volubilitati non obest angustia, nosciviores reperiuntur. Hii similes Parthis sagi-
tarum insistunt negociis et in clavarum ponderibus vasa defferunt vertiginis; et hii et
illi extraordinariis vagationibus intenti acierum ordinem non observant, ut adversa-
rios incursionibus turbent, et suis ordinatim venientibus, ruptis agminibus ex adver-
so, grassandi tribuant facultatem; set et istorum et aliorum innumerabilem multitu-
dinem nullum credo de nostris potuisse veraciter extimare, nisi quod postea ab Aga-
renis audivimus quod erant LXXX milia militum, peditum vero turbe non poterant
numerari; ad hec dicebantur adesse quidam Agareni de partibus Azcore276 prope
Marrocos minus accepti in occulis regis sui; hii equis relictis regi suo, ut eius gra-
ciam compararent pedites astiterunt, et ex hiis omnibus nullus creditur evasisse.
Astabat etiam regi eorum quedam acies stupenda multitudine obstipata et militari-
bus insigniis mirabiliter adornata.
Lib. VIII, cap. x, De victoria Christianorum et strage Sarracenorum.
Agareni autem fere inmobiles in loco manentes, ceperunt repellere primos nos-
trum qui ascendebant per loca satis congressui importuna, et in hiis repulsibus ali-
qui ex nostris congressoribus dificultatibus fatigati aliquantulum substiterunt. Tunc
etiam aliqui ex mediis aciebus Castelle et Aragonie in unum agmen ad primas acies
convenerunt, et fuit ibi comotio magna et res dubio periculosa, ita ut etiam aliqui,
non tamen de magnis, videbantur fuge presidio inhiare; set primi et medii ex Ara-
gonia et Castella coniunctim congressui insistebant; collaterales etiam acies cum
Agarenorum aciebus acriter dimicabant, adeo quod quidam eorum terga vertentes
fugere videbantur. Quod atenddens Aldefonsus nobilis vidensque quosdam plebeya
vilitate quid deceat non curare, dixit omnibus audientibus pontifici Toletano:
«Archiepiscope, ego et vos hic moriamur». Qui respondit ei: «Nequaquam, inmo
hic prevalebitis inimicis». Rex autem invictus animo, «Festinemus», inquit, «primis
sucurrere in periculo constitutis». Tunc Gonsalvus Roderici et fratres eius processe-
runt ad primos; Fernandus vero Garsie vir strenuus et in milicia industrius, retarda-
vit ipsum regem, consulens ut observato moderamine procederent ad sucursum.
Tunc rex inquit iterum: «Hic, archiepiscope, moriamur. Talis enim in tali articulo
mors non dedecet». Et ille: «Si Deo placet, corona victorie, non mors instat; sin
autem aliter Deo placuerit, vobis comori omnes comuniter sumus parati». In hiis
autem omnibus, testificor coram Deo, nobilis rex non mutavit vultum nec solitam
loquelam nec gestum, inmo viriliter et constanter, ut leo imperterritus, aut mori aut
vincere firmus erat. Nec diucius valens tolerare primorum periculum, festinato gres-
su usque ad atrium Agareni, dante Domino, ylariter vexillorum insignia pervene-
runt. Crux vero Domini, qui coram Toletano pontifice consueverat baiulari, prefe-
rente eam Dominico Pascasii canonico Toletano, per Agarenorum acies miraculose
transivit, et ibidem illeso baiulo sine suis usque ad finem belli, sicut Domino placuit,
perduravit. Erat autem in vexillis regum imago beate Marie Virginis, que Toletane
provincie et tocius Hispanie semper tutrix extitit et patrona. In cuius adventu acies
276
La cabila bereber de los Haskûra, ALVIRA, Guerra e ideología, I, pp. 461-462.
1766
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1767
Martín Alvira Cabrer
1768
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
nichil fuit in Hispaniis intemptatum finem imponere dignum duxi, si divina poten-
cia velit de cetero a gladiatorum dissecationibus custodire. Que iam a quingentis
XXX duobus annis et ultra, repetito gladio dissecata, nec a filiis evasit viscerum sec-
cionem necnon, Ve regibus dispertita, ab eis et transfugis ad Sarracenos intestini
vulneris supplicia non evasit. Verum divina clementia miserante, a tempore nobilis
Aldefonsi, qui prope Bilche Amiramomeninum cum Arabibus campestri prelio
effugavit, et Arabum gladius ebetatus et Gothorum strenuitas restituta talionis
semitas aperuit Christianis.
89. G UILLERMO P ÉREZ DE LA CALZADA , Rithmi de Iulia Romula seu Ispalense Urbe
(1250)277
Ed. D. CATALÁN y J. GIL, AEM, 5 (1968), pp. 549-558, esp. p. 552, && 39-43; y ed. R. CARAN-
DEHERRERO, Chronica hispana saeculi xiii, «Corpus Christianorum. Continuatio Mediaevalis»,
LXXIII, Turnhout, Brepols, 1997, pp. 181-209, esp. p. 202, vv. 153-172.
277
Abad del monasterio benedictino de Sahagún (León) entre 1229 y aproximadamen-
te 1233, tuvo que abandonar el cargo acusado de simonía, refugiándose en el monasterio de
San Zoilo de Carrión. Presente en la conquista de Sevilla (1248), su poema es una exaltación
de las glorias del rey Fernando III que ofreció al infante Alfonso (futuro Alfonso X el Sabio)
con la esperanza de que sirviera de material a las crónicas que se estaban redactando (ed.
CARANDE, «Introducción», pp. 183-193, esp. pp. 183-184). Aunque CARANDE asegura que «no
hay rastro del poema de don Guillermo en la Primera Crónica General» (Ibidem, p. 186), el pasa-
je sobre Alfonso VIII y la batalla de Las Navas de Tolosa que reproducimos incluye una refe-
rencia a la «gente impía que no levanta cabeza» que sí forma parte –escrito casi literalmente–
de las interpolaciones alfonsíes a la traducción del relato de la batalla del arzobispo Rodrigo
Jiménez de Rada (ALVIRA, Guerra e Ideología, I, pp. 583-587).
1769
Martín Alvira Cabrer
De Ubeda.
E despues desto bien a diez e siete años, quiso Dios el rrey don Alfonso, que fue
a la de Ubeda a aver batalla con el miramamolin, e el rey don Alfonso mando al
concejo de Avila que estrasen en la batalla con el rey de Navarra e sirviéronle y
bien e lealmente, ansi que quisso Dios e la buena ventura que nuestro señor el rrey
don Alfonso bençió la fazienda e fuyó el miramamolin.
Iste Petrus veniens in auxilium comitis Tolosani cognati sui contra Gallicos cas-
trum Murellum obsedit contra quos Symon comes Montisfortis is cum paucis occu-
rens fortiter dimicavit in quo conflictu rex Petrus predictus percussus est cum mul-
tis aliis Aragonensibus occubuit anno Domini .CCXXIII regnis vero sui XX. Et
sepultus est in monasterio de Savona279.
92. ALFONSO X EL SABIO, REY DE CASTILLA Y LEÓN, Estoria de España. Primera Cró-
nica General (h. 1270-1289-1345)280
Ed. R. MENÉNDEZ PIDAL y D. CATALÁN, Madrid, 1977, cap. 796, p. 478, cap. 797, pp. 478-479;
cap. 798, pp. 479-480; cap. 979, p. 659; cap. 1.011, p. 689; cap. 1.013, pp. 692-693; cap. 1.019,
pp. 701-702; cap. 1.020, p. 704; cap. 1.021, p. 705; cap. 1.022, p. 705; y cap. 1.048, p. 735.
278
Relato de la historia local abulense, con intenciones forísticas, que combina elemen-
tos líricos y épicos bajo una apariencia de crónica, GÓMEZ REDONDO, Historia, I, pp. 170-180.
279
Sigena.
280
El rey de Castilla y León Alfonso X el Sabio (1252-1284) impulsó un gran proyecto
historiográfico -la elaboración de una Estoria de España- que respondía al interés en proclamar
su ideario político «regalista» a través de una obra histórica de carácter «nacional» y dinástico
escrita en lengua vernácula. Elaborada a partir de la traducción de las grandes crónicas lati-
nas anteriores (el Chronicon mundi de Lucas de Tuy y, sobre todo, De rebus Hispaniae de Rodri-
go de Toledo), el proyecto no superó los avatares del reinado de Alfonso X y quedó inconclu-
sa antes de historiarse el período plenomedieval. Con la desaparición del monarca (1284) se
quebró su tradición historiográfica y la historia alfonsí de los reinados de Pedro el Católico y
Alfonso VIII se dividió en dos versiones distintas. La primera se incluye en un borrador, el
manuscrito E2e (mano quinta) de la Estoria de España, realizado durante el reinado de Alfonso
X, quizá antes de 1271-1274, y publicado por Ramón Menéndez Pidal en 1906 con el nombre
de Primera Crónica General. Para los episodios que nos interesan, se trata de una traducción
simple de la obra de Rodrigo de Toledo, aunque con algunas interpolaciones posteriores de
gran interés. La segunda versión deriva del nuevo rumbo tomado por la Estoria de España
alfonsí desde finales del siglo XIII. Dos proyectos diferentes -la Crónica de Castilla y la Crónica de
Veinte Reyes- aspiraron entonces a resucitar la magna obra histórica de Alfonso X. La CVR sig-
nificó un retorno al modelo historiográfico del rey Sabio, pero tampoco llegó a concluirse.
Para el período 1157-1230, dentro de esa «Cuarta parte» de la Estoria de España que seguía en
estado de borrador, los autores insertaron una fuente original y coetánea, la Crónica de Casti-
1770
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
lla, una historia de Castilla desde Fruela II a Fernando III (924-1230) escrita a finales del siglo
XIII en tono castellanista. Esta refundición difería radicalmente de la de la CVR por su falta de
espíritu crítico en la selección y uso de las fuentes. Este cambio se enmarca en la «desintegra-
ción» de los métodos historiográficos alfonsíes ocurrida entre los siglos XIII y XIV, ALVIRA, Gue-
rra e ideología, I, pp. 133-135; y, sobre todo, GÓMEZ REDONDO, Historia, I, pp. 643-817, esp. pp.
665-669 y 959-979. También MITRE FERNÁNDEZ, E., «Alfonso X: historiografía y tradiciones
compilatorias del medievo europeo», Actas del III Curso de Cultura Medieval, Aguilar de Cam-
póo, 1994, pp. 107-113. Véase abajo.
281
Sobrina.
282
Enrique VII y Margareta de Austria.
1771
Martín Alvira Cabrer
don Jaymes. Este rey don Pedro fue a Roma seyendo apostoligo Inocencio el terce-
ro; et coronol a este rey don Pedro esse Inocencio papa en la eglesia de sant Pan-
cracio martir. Mas despues desto quando el onrrado don Arnaldo arçobispo de
Narbona ayunto de Françia grand yente de cruzados contra los hereges que eran
muchos en ese su arçobispado de Narbona que denostavan el nombre de Dios,
veno y el rey don Pedro en ayuda del conde de Tolosa. Et esse don Remont conde
de Tolosa era casado con donna Leonor hermana desse rey don Pedro de Aragon.
Et el rey don Pedro con unos pocos de aragoneses et con muchos de los catalanes
en uno con el dicho conde de Tolosa, et aun con la yente de los Fuxenes et otros
altos omnes de la Francia Gotica que le vinieron en ayuda al rey don Pedro et al
conde de Tolosa pora deffender dell arçobispo los hereges, ovieron su batalla con
los franceses cercal castiello que a nombre Murell. Et contescio assi por plazer de
Dios, ca otra guisa non podrie ser, que murio y el rey don Pedro con los aragone-
ses en aquella batalla, ca ellos solos lidiaron muy esforçadamientre et fincaron en
el campo en la lid; et el conde de los Fuxenes et el conde de Tolosa, en uno con
algunos de los catalanes, tovieron sus espadas et condesaronlas bien et fuxieron. Et
maguer que el rey don Pedro era buen cristiano, pero que viniera en ayuda del
conde con quien avie debdo a deffender los hereges que son yente sin Dios, quiso
Dios que muriesse y assi como dixiemos. Et fue enterrado en ell ospital de Xisena
que su madre la reyna donna Sanxa fiziera, et metiera y muchas duennas que sir-
viessen a Dios. Et murieron con el rey don Pedro en aquella batalla altos omnes de
Aragon: don Aznar Pardo, et don Pedro Pardo su fijo, et don Gomez de Luna, et
don Miguel de Lusia, et muchos otros altos omnes et otros buenos cavalleros. Esta
batalla fue fecha en la era de mill et CC et LII annos, et andava otrossi estonces ell
anno de la Encarnacion del Sennor en mill et CC et XIIII annos.
Cap. 798. El capitulo del rey don Jaymes, et de sus fijos et de sus ricos omnes.
Este rey don Pedro de Aragon en su vida oviera dado su fijo don Jaymes ninno
a criar al donde don Symon de Montfort, et desposol con su fija. Mas porque en la
batalla de Murell fuera este don Symon occasion de la muerte del rey don Pedro,
tovo por bien la corte de Roma quel tolliessen al inffante don Jaymes que el criara
et quel diessen a sus naturales. Et fue el rey don James tornado en poder de lo
suyos por don Pedro diacono de Aquiro, cardenal de Santa Maria de Benavent283,
et este gano con muy grand acuçia et a su costa misma ordenamiento all obispado
de Segovia, lo que non avie antes de aquella guisa. (...)
Cap. 979. (...)
Et este Abenmafomat284 fue al que el noble rey don Alffonsso de Castiella ven-
cio en las Navas de Tolosa, o fueron los moros tan crebantados que nunca despues
cabesça alçaron en Espanna. Onde dize ell arçobispo: «este rey don Alffonsso dio
achaque et razon a los almohades, que eran estonces ell alteza del sennorio en
Affrica, de seer esparzidos et desterrados». Et assi fue, que, loado a Dios, nunca
despues tornaron cabesça contra cristianos, nin fizieron y que nada fuesse como
ante sole seer.
Cap. 1007 (...)
283
Pietro di Benevento, cardenal de Santa Maria in Aquiro.
284
Muhammad al-Nâsir.
1772
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Mas acabavasse ya estonçes el termino de las treguas que avie puestas fasta tiem-
po tasado con el Miramamelin, et despues que poblo Moya, esse mismo muy noble
rey don Alffonsso, desseando morir por la fe de Jhesu Cristo, suffrie la dessondra
passada de la batalla en que fuera vençudo en la de Alarcos, et suffriela sabiamien-
tre pero non de coraçon. Et porque siempre desseava grandes fechos et contendie
en ellos, non quiso mas allongar la tregua con el Miramomelin, nin gela quiso
demandar; mas como era rey libre en las cosas que eran de fazer et rey de muy
grand coraçon, por amor de la fe en el nombre de Dios sennor de todo, movio ell
la guerra. Agora contaremos como se començo et se demedio et se acabo el fecho
de la batalla de Hubeda.
Cap. 1008. El capitulo de la prision de Salvatierra, esto es de como fue presa et la gana-
ron los moros.
Sobre aquella prision de Salvatierra cuenta ell arçobispo don Rodrigo, en la
estoria en este logar, que se començo la guerra et la batalla por los mandaderos
que andidieron y dantes entrel noble rey don Alffonsso et los moros. Et despues
que los nuestros ovieron fecho algun destruymiento en tierra de Baesça et de
Anduiar et en Jahen, el fijo del sobredicho rey de los moros, el que dizien Maho-
mat por nombre, ayuntado gran poder de sus yentes, veno et finco sus tiendas
enderredor de Salvatierra. Et como la oviesse tenida çercada fascas III meses ya, et
guerreado con estrumentos de muchas maneras, et muertos ya daquellos cristianos
que eran dentro en el castiello piesça dellos et muchos llagados, et las torres et los
muros crebantados, et muchos dessos çercados muertos de set: desto et de lo que
eran muy combatudos, al cabo ovieronse de dar; et fue el castiello preso de moros
en denosto de la fe cristiana, et fue Salvatierra perduda desta vez en la era de mill
et CC et XL annos, et andava otrossi estonçes ell anno de la Encarnaçion del Sen-
nor en mill et CC et dos, et contesçio esto en el mes de setiembre. Cuenta daquell
castiello de Salvatierra la estoria, e diz: el castiello, de salut; et la perdida del,
ganançia de gloria: ca sobrel lloraron los pueblos et soltaron las ataduras de los
braços; ell amor daquel castiello avivo a todos et los levanto et los movio; la fama
dell se esparzio por los coraçones de muchos; en la ayuda del se levantaron los
mançebos, et en el maltraymiento dell amargaronse los vieios; el dolor dell, a las
yentes estrannas; et la pena del, a los invidiantes. En aquel tiempo avie don Alffons-
so el noble ayuntada su yent et su hueste çerca los terminos de Talavera; et como
quisiesse cometer de yr a la desseada suerte de la batalla, et mayormientre por el
afficamiento del inffante don Fernando, su fijo primeros et heredero, que gelo
rogava –pero demandaval que se fiziesse la batalla, mas que la allongasse porall
otro anno- ovo el su consseio mayor et mas affincado et mando allongar las dubdas
de la batalla fastal otro anno que vinie y luego. Ca, segund dize ell arçobispo,
meior es et mayor pro allongar et esperar tiempo, que non la apressurada locura
de la atrevençia, et es esto: que mayor seso es et mayor pro en las cosas dubdosas
esperar tiempo pora quando omne pueda fazer su fecho a meioria de si, que non
apressurarse con atreviençia loca et cometer el fecho a su danno. Aun va la estoria
adelante en cuenta desta razon de la batalla, et diz:
Cap. 1009. El capitulo de la fabla de la batalla et de la muerte del inffante don Fernando.
Cuenta aqui assi la estoria: el moro, pues que gano la fortaleza daquel castiello de
Salvatierra, tornosse con grand sobervia pora su tierra. Mas el rey don Alffonsso el
noble, avido su consseio con ell arçobispo de Toledo et con los obispos de su tierra et
con los grandes omnes de su regno, llamaron et dixieron todos, queriendolo ell y
diziendolo por la su boca, que meior era provar en la batalla la voluntad del çielo et
1773
Martín Alvira Cabrer
el periglo, que non ver tantos males de su tierra et tantos crebantos de sus sennorios;
et fizo echar pregon por todas las provinçias de su regno que cavalleros et peones,
dexadas las vestiduras sobeianas con orofres et argenfres et qualquier otro affecto
que a la cosa non pertenesçiesse, que se guisassen de armas et de las cosas que eran
mester pora en batalla; et guisados desta manera guisa et con esta entençion, que
fuessen luego con ell. Et todos los del regno, del pequenno fastal grand, obedesçie-
ron al noble rey, et otorgaronlo; mas a todas estas cosas el muy dulçe inffante don
Fernando, fijo primero et heredero deste muy noble rey don Alffonsso, dando enten-
dimiento convinient a la su atemplança, a quien tomara en aquel tiempo la fiebre
muy fuerte, acabo al vida deste mundo. Et fino ante que el termino de la batalla lle-
gasse; en cuya muerte fue lloro a la tierra, et lloro al padre que non avie conorte, ca
se catava et se reveye en el como en espeio de su vida, segund cuenta la estoria; ca
era aquel inffante sperança de los pueblos porque assi le onrrara Dios que todos le
amavan; et lo que la edad no da a los adolesçentes esto es a los moços que van ya
cresçiendo et viniendo a tiempo de fer generaçion, davagelo la graçia de la bienan-
dança de todas las sennales de bien que Dios mostrava en el. Pues murio este infante
don Fernando çiertamientre en Madrit, en ell arçobispado de Toledo, en el mes de
octubre, en la era de mill et CC et XLIX annos, et andava otrossi ell anno de la
Encarnaçion del Sennor en mill et CC et XI annos. Et cuenta la estoria que vazio de
annos –et esto es, que non avie dias porque murir deviesse- mas lleno de graçia y de
vertud, esse inffante don Fernando murio como es dicho. Et levaronle dalli a ente-
rrar en el monasterio de Sancta Maria la Real de las monjas que dixiemos çerca Bur-
gos, et dizenle las Huelgas; et fueron con el don Rodrigo arçobispo de Toledo et sus
obispos et otros grandes omnes de seglares et de religiosos, et con todos estos la muy
noble et muy alta donna Berenguella su hermana, reyna de Leon, a quien despues
veno el regno de Castiella por heredamiento, dando ella a todos complidamientre et
muy apuesto todo lo que era mester pora los officios dell enterramiento et de onrra,
et otrossi de llanto et de dolor et de duelo; et assi se mostro aqui et fizo Dios escla-
resçer el complimiento de las vertudes della et el ensennamiento della, otrossi de la
su natura omillosa a Dios, en que ella sobrepuiava en piedad et en dar elmosnas, en
que vençia a todos los otros de su llinnage con su muchadumbre de dar et de bien
fazer; et desta guisa levo complido a la sepoltura al cuerpo dell infant don Fernando
et a todas las otras compannas que yvan y. Mas el noble rey don Alffonso, su padre,
non reçibie conorte de la muerte del fijo, sinon en los grandes fechos que ell amava,
tanto que olvidava la muerte et el dolor del fijo, assi que non dexava de contender en
ellos por el. Et llegada la hueste de los suyos, cogiosse luego con ellos por la ribera
ayuso del ryo que dizen Xucar; et por alli dentro a tierra de moros desta vez ell muy
noble don Alffonsso, rey de Castiella, et çerco luego de su entrada el castiello que
dizen Alcala, mas non Alcala la que dizen de Sant Yuste, sinon ell daquella tierra; et
priso a esse et a Xorquera et a Gradien et a Cubas, en que fallo muchos presos que
tenien los moros et muchos despoios. Et tomados essos despoios et los moros cativa-
dos, et los suyos del rey don Alffonsso guarnidos como era mester, et rycos, torna-
ronsse dessa vez pora su tierra con bienandança. Et este torno a la tierra fizo el rey
don Alffonsso daquella vez, assi como cuenta la estoria, por ell yvierno affincado que
entrava. Et passo ell yvierno, mas non passo al noble rey don Alffonsso del coraçon la
grand voluntad que el tenie en vengarsse de la batalla de Alarcos; onde luego, al
março desse otro anno, cogiosse et fuesse pora ella como contaremos.
Cap. 1010. El capitulo de la venida del rey don Alffonsso a la çipdad real, esto es a Toledo.
Despues desto que dicho avemos, assi acaesçio de como cuenta la estoria: passa-
do ell anno que era et veniendo el tiempo en que los reyes suelen salir a sus hues-
1774
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
tes, el noble rey don Alffonsso, llamadas sus yentes, et ayuntadas con sus armas et
sus viandas et todos los otros guisamientos que aduzien como era mester pora la
batalla, et sobre todo los coraçones de todos abivados et alçados pora la batalla
contra los enemigos, cogieronsse todos apriessa con su rey noble et bien andant, et
dieron conssigo en la çibdad de Toledo. Et esta çibdad sola dio a todos abondo de
las cosas que mester les eran, de guisa que non fallesçio nada a ninguno de lo que
mester ovo que y non fallasse complimiento de lo que mester le fuesse. Entretanto
don Rodrigo, arçobispo dessa çibdad de Toledo, et otros menssaieros que fueron
enviados por las tierras sobreste fecho, tornaronsse aquella ora pora la çibdad de
Toledo de muchas partes do fueran con aquel mandado. Començo estonçes la real
çibdad a enllenarse de pueblos, et a seer muy complida de las cosas que mester
eran, et ennobleçerse todos et complirse de armas et enssennarsse de muchas len-
guas departidas de las muchas yentes que alli eran ayuntadas, et demudarsse en
tantas maneras de vestidos en quantas maneras eran las yentes estrannas ayuntadas
alli de nuevo; ca por amor desta batalla fascas de todas las partidas de Europa fue-
ron yentes ayuntadas en Toledo daquella veç, et non era quien se achacar pudiesse
que falta fallasse y de ninguna cosa que mester oviesse; tanto era abondada de toda
cosa la çibdad; demas que corrien alli los abondos de las cosas de todas las partes
del regno et de las tierras, et demas sobre tod esto, que la larga mano del muy
noble prinçep rey don Alffonsso dava a todos todas las cosas que avien mester. Et
ell acorro et la venida de los que a la fama desta batalla vinieran primero,
començosse en febrero; et poco a poco fue cresçiendo et todavia mas, tanto que la
muchedumbre de las compannas non cabie ya en la villa. Et porque eran las yentes
de muchas tierras et departidas por costumbres, et en las maneras del vestir et por
los lenguaies desacordavan, et porque plazie al rey, ell arçobispo de la çibdad de
Toledo morava estonçes y, porque por la su sabiduria se amanssasse el desacuerdo
daquellos que desacordavan et se tornasse en acuerdo et en paç et en amor. Et assi
fue, que por la graçia de Dios, que faziendo sus sennas a las yentes extrannas, orde-
nava todas las cosas de guisa que ninguna discordia nin ningun turviamiento non
nasçio y, que pudiesse enbargar el fecho de la batalla, magar que por ell enemigo
del humanal llinnage, et aquel es el diablo, fuera muchas vezes ensayado de estor-
varsse. Et porque de dia en dia cresçie mas la cuenta de las yentes que vinien, et
trayen en sus cuerpos las sennales de la cruç del Sennor, esto es que vinien ya cru-
zados a la batalla, et porque en las angosturas de la çibdad non fuessen ellos apre-
miados, ell noble rey don Alffonsso, queriendo pensar de la pro dellos, dioles fuera
de la çibdad en la ribera del rio Taio huertas et huertos et otros vergeles de deleyc-
te en que tomassen solazes et sabores, que el fiziera criar pora si pora tomar la su
real maiestad sabores et solazes quando ell en essa çibdad fuesse et quisiesse salir a
andar, et diogelo todo a sabor de si et soltogelo pora fazer y como quisiessen, et
folgar y a las sombras en las calenturas, et fiziessen de çimas et de ramos de los fru-
teros et de los otros arvoles cuberturas et tiendas so que estidiessen a plazer de si
fastal dia que saliessen pora yr a la batalla. Et en tod esto pensava dellos el rey don
Alffonsso en sus espenssas de quanto avien mester. Et all ochavo dia despues de la
fiesta en que la cristiandad onrra sanctidad del dia en que Nuestro Sennor Dios
envio el su Spirito Sancto sobre los apostolos por firmar la ley de la su cristiandad
–et a esta fiesta llamamos çinquaesma, et es a L dias del dia de pascua mayor, la de
quaresma- aquel dia ochavo despues del dia de çinquaesma, Pedro, el rey de los
aragoneses, fiel amigo del noble rey don Alffonsso de Castiella, segund la postura
que fizieran, fue en Cuenca que vinie en su ayuda, et dalli tomo el comienço de lle-
gar a Toledo, et dalli fizo sus jornadas mas apressuradas que non convinie a rey;
mas en el dia puesto veno ell et lego a Toledo al rey don Alffonsso, et esta era la
1775
Martín Alvira Cabrer
285
Nantes.
1776
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
ma que veno del çielo et quemo las tierras daquellas çibdades. Et dalli se tomo des-
pues desto don Arnaldo con su cruçada de fijos dalgo et de otros omnes a pie,
todos guisados de armas et de viandas et de otras cosas que pora batalla eran mes-
ter tantos que non avien cuenta. Et aquellas yentes que dezimos vinieron todas cru-
zadas et muy guisadas, que llegaron a la çibdad de Toledo, et reçibieronlos muy
bien et muy onrradamientre el rey don Alffonsso et ell arçobispo del logar. Aun
vinieron et se ayuntaron en la çibdad de Toledo por esta razon, sin los de tierra de
Ytalia et de las Gallias et de Françia et de los de Aragon, muchos cavalleros de tie-
rra de Portogal, et de omnes de pie muchos sin cuenta, omnes ligeros et guisados
de todas las cosas que a batalla convienen et de soffrir tod affan que mester fuesse
pora hueste et pora lid, et que se yvan ferir con los enemigos muy de grado et atre-
vidamientre et a grand priessa. Aun cuenta desto la estoria adelant, et diz:
Cap. 1012. El capitulo de la venida de los grandes omnes et prelados de los logares de
Espanna que vinieron a esta batalla.
Cuenta ell arçobispo don Rodrigo de como vinieron a esta batalla de Hubeda
yentes de muchos regnos, et diz: aqui vinieron et se ayuntaron en la çibdad de
Toledo pora esta batalla grandes omnes del regno de Aragon et otros omnes libres
et ligeros et guisados por fazer toda cosa que a batalla pertenesca con armas et
cavallos, et llegaron desta guisa a Toledo. Entre los nobles et grandes omnes de
Aragon fueron estos: don Garcia Romero, Xemen Cornel, don Migael de Lusia,
don Aznal Pardo, don Guillem de Cardona, el conde de Ampurias[,] don Remon
Folcon, don Guillem de Çervera et muchos otros grandes prinçipes et ricos omnes;
et de simples cavalleros otrossi, et de ballesteros et de omnes a pie muy grand com-
panna et noble. Alli fueron otrossi en la çibdad real de Toledo, con el muy noble
rey don Alffonsso, grand companna et muy fijos dalgo de grandes omnes, et com-
panna muy de alabar et libres todos et muchos dellos, et complidos mas que otros
omnes de buenas costumbres et de bien razonar, et libres pora en las cosas que
eran de fazer, et apuestos en todo, de guisa que en su vista se espavoresçien dellos
los enemigos; et non solamientre como de varones de meter espanto, mas aun
como de muy onrrados et muy derecheros de onrrar et de temer. De las çibdades
otrossi vinieron alli muchos buenos omnes del regno de Castiella al noble rey don
Alffonsso; de las villas mayores et de los castiellos vinieron alli otrossi compannas
grandes et muy abondadas de cavallos et de armas, et muy guisadas de todas las
cosas que eran mester pora levar en hueste; vianda, lorigas de cuerpos et de cava-
llos, perpuntes, et de todas las otras cosas que pertenesçien pora deffender sus
cuerpos en la batalla et lidiar bien –et estas cosas de que ellos vinieron muy guarni-
dos eran tantas, que serie mucho de contar, assi que entre todos ellos non avie y
ningun que minguado fuesse de ninguna cosa, mas aun ellos davan liberalmientre
de sus cosas a los otros et fazienlas con ellos comunales pora todos –et magar que
en sus villas et en sus çibdades vivien por governamiento et mantenimiento de un
prinçep, pero del comienço de la su yent ovieron natura de aver uso de armas et
nobleza de cavalleria, et ganaron de antiguo nombre de cavalgar dandose siempre
a ello; de guisa que todavia fizieron muchos buenos fechos et grandes contra
moros, et otrossi a las vezes contra cristianos entre ssi mismos unos contra otros, et
fizieronlo ellos assi et usaronlo sus parientes apuestamente todavia. Otrossi fueron
y prelados de la eglesia, et omnes de orden que aduxieron y sus cuerpos et sus
cosas, assi como Dios ge las dio pora sus despenssas et pora contemprar sus tra-
baios; et tod esto todavia omillosamientre por el fecho de la fe et de la ley de Cris-
to, penssando et cuedando en el fecho de tan grand cosa como aquella batalla avie
de seer; avanvistos en los consseios, largos en las cosas que las yentes avien mester,
1777
Martín Alvira Cabrer
libres et enderesçados pora dar consseio en los peligros, condoledores de los otros
en los trabaios. Agora dize aqui la estoria de los prelados de Castiella que fueron y,
et diz que fueron estos: don Rodrigo arçobispo de Toledo et primas de las Espan-
nas, don Tello obispo de Palençia, don Rodrigo obispo de Siguença, don Melendo
obispo de Osma, don Pedro obispo de Avila. Del regno de Aragon fueron y otrossi:
don Garcia obispo de Taraçona, don Berenguel electo de Barçilona. Et de los
seglares otrossi, cavalleria del regno de Castiella: don Diago de Haro, el conde don
Fernando de Lara, el conde don Alvaro su hermano, et el conde don Gonçalvo su
hermano, et Lop Diaz de Haro, Roy Diaz de los Cameros, Gonçalvo Royz Giron et
sus hermanos, et muchos otros grandes et nobles omnes cuyos nombres, segund
dize la estoria, serien muchos de contarlos aqui. Alli fueron otrossi los cavalleros de
las ordenes con sus maestros: el maestre Roy Diaz de Calatrava, con su cavalleria,
como de hermanos, que plazie a Dios; otrossi fueron y los freyres de la cavalleria
del Temple, en uno con su maestre Gomez Remirez, et este maestre se murio lue-
go despues de la batalla; et estos son los que primero se apremiaron en el nuevo
testamento: con signo de cruç reçebido en si, todavia guardando su loçania de
sobervia, que es en aquella cavalleria, de seer libres en sus fechos, çinxieronse en
ella con çinta de caridad et de religion. Alli fueron otrossi los freyres de la cavalle-
ria dell Ospital, que son hermandad que se trabaian de caridad sancta et omillosa
por amor de la fe, todos ençendudos a entençion de aquello que es mester a la Tie-
rra Sancta et en cuyo mantenimiento et deffendimiento ellos viven; et aqui toma-
ron atrevidamientre espada de deffenssion; et fueron en esta batalla en uno con su
prior Gutierr Ramirez286. Y fueron otrossi los freyres de la cavalleria de Sany Yago,
en uno con su maestre don Pere Arias; estos cavalleros de Sanct Yago muchas obras
fizieron en las tierras de Espanna como convinie. Et fizieron alli en la entrada de la
batalla sus professiones et promissiones de nunqua salir de la cristiana religion,
esto es de orden de santidad; et esto todo, assi como lo prometieron alli, assi lo
guardaron despues por la gracia de Dios: ca profession fazer el frayre, es renunçiar
el mundo, esto es, quel dexa pora siempre, et de fincar en la orden otrossi por
siempre, et nunqua salir de orden. Et sobresto ellos, amonestados por este amor et
por condolimiento de la fe, sennalaronse luego con la sennal de la sancta cruç, et
tales entraron en esta batalla y fizieron y lo suyo, como los de las otras ordenes, et
todos muy bien. Aun va la estoria por la cuenta de las razones desta batalla, et diz
del noble rey don Alffonsso su razon apartada, desta guisa:
Cap. 1013. El capitulo dell avantaia de las vertudes et de la franquez que el noble rey
don Alffonsso avie sobre los otros.
La estoria fablando de las bondades de los comnes, cuentan aquí et diz de la
nobleza deste rey don Alffonsso de Castiella. Como eran alli muchas yentes de
muchas tierras, et departidas por muchos llenguaies, et demudados et estrannos en
sus vestires et en las otras cosas, et fue alli ayuntada de tales omnes muchedumbre
que diz que non serie ligera de mantenerla et governarla un prinçep, nin aun
quien la quisiesse nin lo pudiesse soffrir en sus fechos, mas dize el arçobispo –que
era y en todos estos fechos– que maguer que esto assi era del demudamiento et de
la estranneza daquellas yentes, que pero el noble rey don Alffonsso, tan grant
coraçon avie que se fiziesse aquella batalla en que serien crebantados et abaxados
los paganos que serie gran servitio pora Dios, que con esta entençion de caridad de
la cristiandad et del servitio de Dios, suffrie el en paç et en manssedumbre todas
286
Ermigildo.
1778
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1779
Martín Alvira Cabrer
connosçe, ell rey es»; et por darles mas vivos coraçones et ençenderlos et assanarlos
pora la batalla, dixoles adelant assi: «Catad agora, mios amigos, quales sodes los
que avedes mester cavallos et non los tenedes, et quales avedes mester las armas, et
quales los pannos, et quales los dineros, et quales las otras cosas que mester sean;
venid a mi et demandatme, ca yo complire a todos de todo». Et assi como lo dixo,
assi lo cumplio luego a todos; et dioles cavallos, et dioles armas et dioles dineros, et
aun dioles cavallerias a los que las non avien et eran pora ellas. Et fizolos a todos
tan sus pagados et tan sus amigos, que todos alçaron las manos et dixieron: «sen-
nor, yd por o quisierdes, ca convusco yremos et nunqua vos fallesçremos; et aun, si
mester fuere, y queremos morir; mas que mas, que vençremos a los enemigos de la
cruç et nuestros, et viuremos. Desque los sus naturales ovo el rey don Alffonsso
puesto en recabdo desta guisa, apartosse otro dia con los de Aragon et portogaleses
et gallegos et asturianos, essos que y vinieron, et dixoles assi el rey don Alffonso:
«Amigos, todos nos somos espannoles, et entraronnos los moros la tierra por
fuerça et conquirieronnosla, et en poco estidieron los cristianos que a essa sazon
eran, que non fueron derraygados eet dechados della; et essos pocos que fincaron
de nos en las montannas, tornaron sobre si, et matando ellos de nuestros enemigos
et muriendo dellos y, fueron podiendo con los moros, de guisa que los fueron
allongando et arredrando de si. Et quando fuerça dellos, como eran muchos ade-
mas, vinie a los nuestros dond nos venimos, llamavanse a ssus ayudas, et vinien
unos a otros et ayudavanse, et podian con los moros, ganando siempre tierra
dellos, fasta que es la cosa venida a aquello en que vedes que oy esta. Et assaz oyes-
tes todos el mal que a mi fizieron en la batalla de Alarcos; et llamevos por ende a
esta otra et vos ayunte aqui, et pero desta guisa: ell rey de Aragon a su postura con-
migo porque veno, los otros viniestes aqui otrossi por limpiarvos de vuestros yerros
contra Dios: mas pero a qualquier manera que vengades, ruegovos que vos pese
mucho del mio mal et del mio crebanto, et de vuestros cristianos; et pues que aqui
sodes, que me ayudedes a tomar vengança et enmienda del mal que e tomado yo et
la cristiandad. Et catad quales auredes mester cavallos o otras bestias o dineros et
viandas o otras cosas, et dezidlo et pedid; ca yo dare et complire de todo a todos».
Las compannas, quando oyeron estas razones tan buenas, et estos complimientos
que el rey don Alffonsso dizie, gradesçierongelo todos et alçaron las manos et pro-
metieronle aquello mismo que sus castellanos: que fuesse por o quisiesse, ca ellos
con ell yrien, et o morrien o vençrien con el. Empos esto, ovo otrossi el rey don Alf-
fonsso su fabla con las yentes ultramontanas, que eran los françeses et los de Leon
de sobrel Rodano, et los otros de allent esse ryo Rodano, et los de Italia, los de
Lombardia, los de Alemanna, et predicoles en razon de la eglesia de Cristo et de la
cristiandad, diziendoles como en la cristiandad et en la eglesia todos eramos unos,
et de como ell su danno alcançaba a todos: que otrossi la su emienda et la su ven-
gança onrra et pro serie de toda la cristiandad et de la eglesia; et que aquellos que
mester oviessen cavallos et armas et dineros et viandas, que lo dixiessen et deman-
dassen, ca el complirie todo. Ellos respondieronle como avedes oydo quel respon-
dieran los otros: que yrien con ell o fuesse, et o morrien o vençrien con ell. Et el
rey don Alffonsso, el muy noble, desque ovo todas estas cosas puestas et paradas
con todas estas yentes de la guisa que avemos contado, mando a sus notarios et a
los escrivanos de las yentes trasmontanas la cuenta quantos eran, peones et cavalle-
ros; et dize el arçobispo don Rodrigo que fallaron y de los de allent lo montes de
fuera de Espanna: de cavalleros mas de X mill, et de omnes a pie sobre çient vezes
mill; et pero segund la estoria quiere dezir, que los de fuera de Castiella, como ara-
goneses, leoneses, gallegos, portugaleses et asturianos, que en esta cuenta entraron
de los X mill cavalleros et de los çient vezes mill omnes a pie. Et el noble rey don
1780
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Alffonsso cogiosse estonçes a su palaçio, et pensso et mando echar pregon por toda
la hueste: que los cavalleros todos que fuessen tomar quitaçiones de XX sueldos de
los burgaleses por el dia el cavallero, et cada peon V sueldos dessa moneda vieia
otrossi por el dia; et que esto les complirie el cada dia, fasta que Dios los aduxiesse
daquella a que yvan. Et entre tod esto que el noble rey don Alffonso librava, llega-
ronle alli quanto buen cavallo, buena mula, roçines, azemilas buenas avie en
Espanna, en ayuda de reyes, de condes, de rycos omnes, de los prelados de la sanc-
ta eglesia, de los conçeios, en present de que se ayudasse a tal tiempo et en tal
priessa como aquella, et muchos buenos otros cavallos que aduxieran y a vender
los çibdadanos et los lauradores buenos que se los criavan pora esso. Et el noble
rey don Alffonsso, desque se assento a yantar, non ovo y rey nin conde, nin prelado
nin otro buen omne, a quien non enviasse sus dones et sus presentes, et cuenta la
estoria que en aquellos dones yvan muchos nobles cavallos de linnage et pannos de
muchas guisas que davan alegria con su fremosa paresçencia. Aun mas fizo sobres-
to el muy noble rey don Alfonsso, que porque las yentes de las tierras agenas non
oviessen mingua pora levar sus cosas en la hueste, dioles luego tiendas a todos et
carros que levassen, et esto ya de graçia. Et aun despues desto, segund dize ell arço-
bispo, ennadio gracia a gracia et dioles bestias pora levar todas estas cosas et sus
viandas en la hueste; et assi como cuenta la estoria, fueron estas bestias someres que
dizen en Francia por «bestias de repuest et de troxa»; et fueron LX vezes mill, assi
como dize ell arçobispo. Libradas todas estas cosas, como Dios non olvidava a este
rey don Alffonsso, ca le parava su fazienda et ordenaval su hueste assi como avemos
dicho, assi non olvidava ell a el; ca de como quier que las despenssas que son
dichas eran grandes a desmesura, et grieves de complir pora todo alto omne, non
se agravio por ende este rey don Alffonsso porque los pobres de Dios olvidasse. Et
mandolos catar, et fallaron y mugieres, et omnes flacos, que non eran a abtes pora
batalla, et moços chicos –et sirvien en la hueste en las cosas que mester eran, assi
como los menores a los mayores, et vinieran otrossi alli, pora remeir sus peccados
aquellos que los avien– a todos estos tales mandoles dar el noble rey don Alffonsso
raçion de comer; mas assi como dize ell arçobispo, non en razon de quitaçion
como a los omnes de armas; et sobresta raçion que se ganassen ellos sus almosnas
por la hueste, et sus otras ganançias que eran muchas. Pues que este muy noble
don Alffonsso, rey de Castiella et de Espanna, ovo ordenadas sus compannas de su
hueste todas, de los mayorales fasta en los menores, como es dicho, començo de
mover su hueste. Agora cuenta desto la estoria y dize adelante desta guisa:
Cap. 1014. El capitulo de la salida de Toledo a la yda desta batalla, et de como fue presa
Malagon.
Agora, despues que la hueste de la batalla de las Navas de Tolosa fue ordenada,
como es contado, pora aquello que yvan, cuanta aqui la estoria que, ell abondo de
todas las cosas dado a todos alli, salio de la çibdad real de Toledo de yda pora la
batalla la hueste del sennor Dios; et fue esto XII dias ante de las calendas de julio,
esto es XII dias por andar del mes de yunno. Et yvan alli por si los ultramontanos,
esto es los de alend de los montes fuera de Espanna, et fueles dado por cabdiello
Diago Lopez de Faro. Et yva empos ellos el noble rey don Pedro de los aragoneses,
con los suyos. Et empos el, este noble rey don Alffonsso de Castiella, con los suyos.
Et pero que apartados yvan, segunt cuenta ell arçobispo don Rodrigo e Toledo que
yva y, poco departimiento avie entre los unos et los otros en su yda. Et el primero
dia que salieron de Toledo, fincaron las tiendas çercal calze de Guadaxaraç; el
segundo, çerca Guadaçelet. El terçero dia posaron çerca Algodor; mas los ultra-
montanos fueron et fincaron sus tiendas çerca Guadalfezra, et yndo alli, çercaron
1781
Martín Alvira Cabrer
el castiello de Malagon, que fue signo de bien por la graçia de Dios que lo fazie; et
maguer que los que eran en el castiello deffendien assaç como varones pero tantoi-
fue grand el combatimiento de combater los ultramontanos que firvien con ligere-
za, desseando vençer o morir por el nombre de Cristo, que minguo del poder de
los enemigos et la fortaleza del castiello, assi que en el nombre de Dios prisieron a
Malagon et mataron todos los moros que y eran. Otro dia veno y la hueste del rey,
et fincaron y un dia; et fallesçieronles las viandas yaquanto, mas acorrio y la noble
sabiduria et el poder del rey don Alffonsso, et fizoles alli parar delant viandas
muchas a grand abondo, Va agora contando la estoria daqui adelant de la yda des-
ta hueste, como fizieron las unas et las otras yentes, et diz:
Cap. 1015. El capitulo de como fue presa Calatrava et de como se tornaron los ultramon-
tanos.
Aun va la estoria departiendo de la cuenta de la yda a esta batalla, et diz: los
cristianos por çierto saliendo daquellos logares do dixiemos que posaron, dize ell
arçobispo, venimos todos en uno a Calatrava. Et los moros que y revellavan et gue-
rreavan deffendiendosse, assacaron de fazer unos estrumentos de fierro que sem-
bravan por la tierra, a danno de los cristianos, et eran fechos a manera de abroios,
et llamales la estoria «cardos de fierro», et sembraronlos et echaronlos por todas
las passadas del rio de Guadiana; et avie en ellos IIII aguijones, et como quier que
aquel cardo de fierro, que dezimos o abroio, caesse en tierra, el uno daquellos
aguijones siempre se parava derecho a arriba, e fincava en los pies a los omnes et
en las unnas a los cavallos. Mas porque las arterias de los omnes no valen nada,
quan engannosas et sotiles quier que sean, contra lo que Dios faze et quiere guar-
dar, muy pocos o fascas ningunos fueron dannados daquellos cardos o abroios de
los moros. Et puso Dios la su mano sobrellos, et passamos nos en salvo el ryo de
Guadiana, et fincamos las tiendas aderredor de Calatrava. Mas los moros assi guar-
nesçieron de armas et de sennas et de algarradas, segund cuenta la estoria, las
torres en somo, que assaç paresçie grieve de guerrear Calatrava a aquellos que la
vinien combater. Demas maguer que aquel castiello es en llano, pero de la una par-
te ell muro dell va por somo de la ribera de aquel rio de Guadiana, de guisa que
non podrie omne llegar a el; et de las otras partes de guisa es essa villa guarnida de
muro et de barvacana et de carcavas et de torres et de logares pora lidiar, que, sin
guerrearla luengo tiempo con engennos, semeia que se non podrie combater. Et
era estonçes y un moro que avie nombre Abencalez, usado de armas de muchos
dias, argudo et provado espessamientre en fecho de armas, tanto que de la sabidu-
ria deste moro conffiavan los desse pueblo del castiello de Calatrava, mas que de ssi
mismos: aunqua avie y maguer que en esse castiello de Calatrava otro moro que
dizien Almohat, que era alcayde et adelantado de la guarda del logar. Et porque
avien ya tardado algunos dias en aquella çerca los de la hueste, los reyes et los otros
prinçipes dubdavan como serie del combatimiento daquel castiello. Pues que ovie-
ron departido en ello luengamientre, plogo a Dios que non dexassen por enssayar
el castiello, maguer que semeiava grieve de combater: et los unos dizien et depar-
tien que era meior de yr su carrera que avien començada pora la batalla que non
tardar en combater castiello en la carrera, mayormientre que en tales fechos peli-
gran a las vezes los omnes que van libres pora la batalla, et canssarie y la hueste, et
como la fuerça de la conquista de tales logares et la ganançia dellos et el cabo de la
su batalla sea aun en dubda. Et pero que esto fue et et esto judgavan algunos de la
hueste, tomaron todos sus armas, et el rey don Alffonsso et los omnes buenos par-
tieron los logares, et dieron sennaladamientre a las yentes de cada tierra et a sos
prinçipes los suyos que combatiessen; et en ell nombre de Dios, començaron a
1782
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1783
Martín Alvira Cabrer
tan apuesta era et se fizo de armas et de sennas et de cavallos, que aun a los enemi-
gos que los viessen paresçrien nobles: et non tan solamientre que les paresçrien
nobles, mas que avrien ende muy grand espanto; et dize esto, et cuenta todo lo al
dell estoria ell arçobispo don Rodrigo de Toledo, que yva y: a nos paresçienos
nuestra hueste cosa muy amada et de amar, et muy convinient pora la batalla que
yvamos. Alli, dize otrossi, que comneço el muy noble don Alffonsso rey de Castiella
et de Espanna a pensar en la yda de los que se fueran, et mesurar en los que finca-
ran et yvan alli, et entendio et vio que los coraçones de los grandes et atrevidos
creçieran, et los flacos de coraçones se esforçaran, et que se affirmaran los dubdo-
sos; et fue muy alegre por aquellas sennales que veye, porque entendio que avrien
la lid, et tomarie la vengança de los enemigos. Et la discordia de los que se fueran,
que espantara a muchos, el su espanto partiosse de los coraçones de los medrosos
et fuesse de la companna. Et dize ell arçobispo: et speramos alli a un otro dia, et
despues salimos dalli et viniemos otro dia a posar alli do dizen la Fresneda. Des-
pues all otra posada viniemos a otro logar que a otrossi esse nombre mismo: la
Freysneda; ca son dos logares uno çerca otro a que dizen las Freysnedas. Et al terçe-
ro dia adelant, fuemos posar a rayç del mont de Muradal que a nombre Guadal-
faiar. Agora, de que la estoria a contado desta hueste de como veno a aquel logar,
ca la hueste de los moros estava ya açerca de la otra parte, cuenta de como movio
dalli pora la batalla, et diz:
Cap. 1016. El capitulo de como los cristianos tomaron el mont onde salio la su hueste de
yda pora la batalla.
Entre tanto, mientre se fazien las cosas que dichas son, Mahomat, aquel Mira-
mamelin rey de los moros, avie ayuntadas ya en las montannas çerca de Jahen sus
yentes, et alli esperava ell la hueste de los cristianos, segunt dize ell arçobispo. Et
cuenta que non avie ell a coraçon de lidiar, ca diz que dubdaba sil vernien ayudas
de cristianos que esperava que pusieran con el de venirle; mas su hardiment era et
su cuedado de saltar a los cristianos en su torno, que por ventura los cristianos
canssados por las lazerias et desmayados por las muertes que ell en ellos farie, que
non se le ternien. Mas Nuestro Sennor Dios dio y consseio desta guisa contra otros
que se fizieron agenos de los de la hueste de los cristianos, et yniciados al diablo,
fueronse furtando de la nuestra hueste, et fuxieron a ascuso et passaronse a los
moros; et descrubieronles luego ell estado de la hueste de los cristianos et de la
mingua que avien. Pero dize la estoria que la mingua que era de las viandas, et fue-
ra antes de la conquista de Calatrava; mas luego que los cristianos ganaron Calatra-
va, assi lo guiso Nuestro Sennor Dios que la mingua se tollio luego, et veno abondo
de viandas, et assi lo ordeno Dios, que dalli adelant la hueste del rey don Alfonsso
que non ovo mingua ninguna. Et quando aquellos falsos cristianos, que Dios cof-
fonda, fueron dezir a los moros que la hueste de los cristianos non avie vianda,
grand abondo avie ya y della. Et este es el consseio que la estoria dize que Nuestro
Sennor Dios dio contra la trayçion daquellos falssos cristianos yniçiados del diablo.
Et tod esto, fue alli assi fecho que los moros, por aquella sabiduria que ovieron
daquellos falsos renegados, mudaron el consseio que avien avido dantes, et toma-
ron atrevençia por ganar preç, et movieron de parte de Jahen apriessa contra nos.
Et veno este rey moro con su poder fasta Baesça, et envio dend algunos a mano a
las Navas de Tolosa que se parassen en ell angostura de la passada, alli do es la pen-
na sin carrera, et en la canal dell agua que por alli passa otrossi: et alli era el logar
de embargar la passada a los cristianos, et que alli gela embargassen, de guisa que
non la oviessen nin passassen; et si los cristianos non oviessen aun tomado el somo
de los montes, mando que se assentassen ellos en somo de la sobreçeia dessos mon-
1784
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
tes: et esta assentada dalli porque estorvassen la sobida de los cristianos. Et aquellos
moros que el Miramomelin envio alli, cuenta la estoria que fueron despues presos
en la batalla, et contaron a los cristianos este hardiment porque fueran alli envida-
dos, et que a esta entençion guardavan ellos la passada, porque al cabo, fallesçien-
do a nos las viandas, et nos lazrados por ell enoyo et por la fambre, que nos torna-
riemos. Mas fizolo la piadad de Dios de otra guisa, ca Diego Lopez de Faro que
tenie la delantera et la guiava et yva en ella yl fuera comendada, envio delante a su
fijo Lop Diz et dos sus sobrinos dell: Sancho Fernandez et Martin Munnoç, et man-
doles que se cogiessen, et fuessen delant quanto pudiessen, et tomassen las altezas
del mont, ante que los moros viniessen. Et ellos, conffiando de su ligereza, ca eran
cavalleros muy nobles, et en los cavallos que tenien buenos, trabaiaronse de fazer
como don Diago les mandara; et yendose pora sobir privado all alteza del mont,
non se guardando de al, fallaron ya en somo desse mont, çercal castiello que dizen
de Ferral, una companna de moros alaraves que dieron salto en ellos, et por poco
fue que los non ovieron maltrechos; sinon por que los ayudo Dios, ca tomaron
entonçes Lop Diaz et Sancho Fernandez et Martin Munnoç, et los otros que con
ellos yvan, sus armas muy de coraçon et muy endereçadamientre, et sostovieron a
los alaraves muy atestadamientre como varones, et fueron ferir en ellos muy de rez-
zio, assi que los desviaron yaquanto et tomaronles la cuesta: et por la gracia de
Dios, subieronles ellos de suso et ganaronles la cabesça del mont, et libraron de los
moros el logar et ffincaron ellos y sus tiendas et estidieron y muy fuertes. En la
quinta feria adelant, que era ell yueves, cerca ora de nona, dize ell arçobispo, vinie-
mos al pie del mont. Et en esse dia mismo, muchos de los nuestros subieron a
somo de las altezas desse mont, mas la mayor parte fincaron yuso, çerca la canal
dell arroyo que dizen Guadalffaiar. Et en la sesta feria adelant, que era el dia del
viernes, tomaronse en la mannana los tres reyes: don Alffonsso el noble de Castie-
lla, et don Pedro de Aragon, et don Sancho de Navarra, et llamando el nombre del
sennor Dios, subieron y en una cuesta del mont, en una grand llano que se fazie y,
et fincaron y sus tiendas et assentaronsse y. Et en esse dia mismo fue tomado de los
nuestros el castiello Ferral, so que a unas pedraias peligrosas, et en la ribera yuso
dell arroyo unos logares de pennedos çercal puerto de la Losa, logares muy guisa-
dos de caer omnes et bestias en priessa; et tanta era y ell angostura de la passada,
que la su graveza aun a los desembargados enbargarie. Et alli estavan unas compan-
nas de moros que aquel dia todo, et aun una parte dell otro dia, guardaron alli la
passada de los cristianos; et alli esse dia espessamiente firiendose entre los nuestros
et los moros, fizieron alli dantes unos enssayos de batalla, assi que de amas las par-
tes murieron y, pero diçe la estoria que non muchos. Et demientre que estas cosas
se yvan assi librando de comienço, fablaron los reyes por o podrien yr que fuessen
sin periglo, ca la passada de la Losa non era logar que passarsse pudiesse sin danno
de omnes et de bestias; et dize ell arçobispo: era ya la hueste del moro mas açerca
del logar que nos, et demas que la su tienda del era ya fincada, et paresçia como
era vermeia. Alli fueron entre los nuestros departidas las sentençias de los departi-
dos sentidos dellos, como serie de la sobida de la hueste: et los unos, catando a la
graveza de la passada et que non podie seer, consseiavan tornarse atras pora passar
por mas ligero logar a las compannas de los moros. A esto fizo assi el noble don
Alffonsso rey de Castiella, et dixo: «Si este consseio fuere tenido por bueno et
tomado en buena parte, pero trae periglo conssigo; ca el pueblo et los otros que lo
non ovieren provado, quando nos vieren tornar atrás, non judgaran que batalla
ymos vuscar, mas que foymos de la batalla; et fazerse a desacuerdo en la hueste, et
yrse an, que los non podremos tener. Mas pues que de çerca veemos los enemigos,
mester es que vayamos a ellos; et como la voluntad fuere en el çielo, assi se libre et
1785
Martín Alvira Cabrer
se faga la cosa aca». Et como el consseio del noble rey don Alffonsso de Castiella
valio alli mas que lo al, assi Dios omnipotent, por cuya gracia spirital se enderesça-
va el fecho, envio alli estonçes al rey don Alffonsso un omne de pueblo, assaz vil de
vestido et de persona, que avie andado de tiempo antes curiando ganado en aque-
llas montannas et tomado coneios et liebres; et aquel pastor mostro al rey don Alf-
fonsso la carrera assaz ligera de tod en todo, pora sobir por una cuesta del costado
desse mont; et aun dixol quel non convinie de tirarse nin de asconderse de la vista
de los enemigos, mas aun que veyendolo elloset non nos podiendo embargar nin
estorvar nin nos tener danno, que podriemos venir al logar convinient a la batalla.
Agora la estoria, pues que a departido la subida del mont del puerto de Muradal,
et como las huestes de amas las partes eran alli llegadas, cuenta, despues esto,
como se llegaron et fue fecha la batalla et diz:
Cap. 1017. El capitulo de la yda de los cristianos al logar de la batalla, et de la venida
de los moros a ellos.
Sobre la razon daquel pastor cuenta aqui la estoria et diz: mas porque en tan
grand periglo como aquel, adur podrie omne creer atal perssona, como aquel pas-
tor paresçie a la vista de los omnes, el rey don Alffonsso creyol; mas pero querien-
do provar la cosa, envio adelant con ell dos prinçipes: don Diago de Faro et don
Garci Romero de Aragon, et mandoles que fuessen, et si en verdat fallassen lo que
aquel pastor le dixiera, que subiessen et fallarien ençima del mont una llana, et
que la tomassen et que se trabaiassen de deffenderla muy bien. Et por la graçia de
Dios, fizosse la cosa assi toda, ca aquel omne que al rey don Alffonsso viniera, como
menssaiero de Dios qui escoie las flaquezas del mundo, fue fallado que dexiera ver-
dad de tod en todo; et los sobredichos prinçipes subieron et fallaron la llana que
les el rey dixiera por la palabra del pastor; et don fueron en ella, en somo del
mont, tomaronla et deffendieronla mui bien, et tovieronla muy bien guardada. Et
desdel dia del sabado, ca en esse dia del sabbado fue ya esto, grand mannana, los
tres reyes, tomada la bendiçion dell arçobispo et la graçia del sagramiento del cuer-
po de Nuestro Sennor Dios, movieron et vinieron con sus compannas al sobredi-
cho mont. Et aquel castiello del Ferral fue luego de tod en todo dexado, como por
sin pro; et los moros creyendo que nos desviavamos de la batalla, porque non guar-
davamos la passada de la Losa, fueron et tomaron con grand alegria el castiello de
Ferral. Et los nuestros reyes guardavan la çaga de la hueste, et vinieron con toda su
companna a aquellos dos prinçipes que enviaron delant. Et los moros quando esto
cataron, vieron que aquello non era foyr, mas yr adelant, et dolieronse dend muy
grievemientre; et veyendo las tiendas que en ell alteza del sobredicho mont finca-
van, enviaron una companna de cavalleros que de aquel fincar de las tiendas que
los cristianos alli fazien que tirassen ende los primeros por fuerça, diziendoles que
mala sennal era pora ellos aquello que nos por las angosturas de la passada non
dexaramos de yr nuestra carrera derecha. Et aquella cavalleria de los moros que el
su rey enviava, veno a los nuestros, et assi como llegaron, cometieronlos de lid et
lidiaron con los nuestros una piesça de tiempo; et por la vertud de Dios que lo
fazie todo, pudieron mas los nuestros et echaron de la plaça et del campo a los
moros, por fuerça de muchas buenas lançadas que dieron en ellos, matando ende
los mas que podien. Et los nuestros tomaron estonçes toda la llana del mont, et por
la gracia de Dios assentaronsse y, et fincaron y luego sus tiendas como bienandan-
tes. Et las tiendas apenas fincadas, el rey de los moros veyendo que en la guarda de
la passada do el tenie la feuzia quel non yazie ningun pro, nin en las çeladas nin en
los engannos que el tenie parados a furto de los cristianos, quel non ayudavan en
nada, ordeno sus azes esse dia, et salio al campo. Et su aç mayor, que era dada a el
1786
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
287
Primo.
1787
Martín Alvira Cabrer
nombre de Dios, et que se armassen pora la batalla del Sennor. Onde andando y
onrrados et guisados como pora aquel officio por çierto los maestros de la passion
del Sennor, confessaronsse todos et, tomado ell conssagrado cuerpo de Nuestro
Sennor Jhesu Cristo, guisaronse todos et guarnesçieronsse de todas sus armas,
como era mester. Et salieron a la batalla, ordenadas sus azes assi como lo avien
departido dantes –et diremos agora aquí de como- entre los prinçipes castellanos:
don Diago Lopez de Haro, con los suyos, ovo la delantera et los primeros colpes;
ell az de medio, et esta era la de la una costanera, ovo ell conde don Gonçalo Nun-
nez con los freyres del Temple et dell Ospital et de Ucles et de Calatrava; ell az de
la otra costanera ovo Roy Diaz de los Cameros et Alvar Diaç, su hermano, et Johan
Gonçalez, et otros nobles omnes con ellos; en la postremera az fue el noble don
Alffonsso rey de Castiella, et don Rodrigo arçobispo de Toledo con ell, et los otros
obispos sobredichos, et ricos omnes: don Gonçalvo Royç Giron et sus hermanos, et
don Roy Perez de Villalobos, don Suer Tellez, don Fernand Garçia et otros. Et por
cada una destas azes eran partidos los comunes de las nobles çibdades: Segovia et
Avila et Medina del Campo. Pues ordenadas las azes con Dios en esta hueste, como
es dicho, alçadas las manos a los çielos, enderesçados los oios a Dios et avivados et
levantados los coraçones a martirio, et tendudas las sennas de la fe et de los fieles
de Cristo, vinieron todos, segund la ordenaçion dicha, assessegados en uno ygual-
mientre, a los peligros et al departimiento de la batalla. Et los primeros que las pri-
meras feridas fueron dar dell az de Diago Lopez de Faro fueron su fijo et sus sobri-
nos, los nombrados suso, cavalleros libres en armas et muy atrevidos. Los moros de
la otra parte fizieron otrossi lo suyo: guisaron en somo del mont una fortaleza a
semeiança de corral, a poder de saetas et de otras armas, et de dentro daquel
corral assentados los sus peones rezios et que algo valien; et alli sovo otrossi el su
rey dellos, teniendo çerca ssi una espada, et el, vestido una capa negra que fuera de
Abdelmon que fue comienço de los almohades, como es dicho, et otrossi, esse su
rey çerca si el libro de la descumulgada secta de Mahomat, et este es el libro a que
ellos agora dizen Alcoran. De parte de fuera daquel corral eran paradas otras azes
de peones de que los unos, tanbien de los de fuera como los de dentro, tenien ata-
das las coxas los unos a los otros a revezes, como que desesperassen de ayuda de
foyr –ca de guisa estavan atados, que maguer que lo mester oviessen et lo quisies-
sen fazer, non podrien foyr- ca suffrien ellos otrossi fuertemientre la priessa et ell
affruenta dell affincamiento de la batalla. Et delante aquel corral, de la parte de
fuera, estava ell az de los almohades, cavalleros buenos guarnidos de cavallos et de
armas, et una muchedumbre dellos que non avie cuenta, et companna espantosa
de vista. Et de diestro dellos et de siniestro, estavan los alarabes, omnes ligeros, et
que se ayudavan de lanças et de azagayas, et fazien danno en los que no sabien que
armas eran aquellas; ca ellos en fuyendo, enbargan al otro, et desque son saguda-
dos, tornan, si veen guisado; et fazenlo peor en llano et en ell angostura non tie-
nen danno a la cosa pora rebolverse, son fallados, estos alaraves de las lanças et de
las azagayas, mas dannosos; estos semeian a Turcos: con fechos de saetas lidian, et
en las medidas de las porras traen unos como vasos que se rebuelven, et los unos et
los otros destos moros guerreros andan a unas et a otras partes como vagueando et
fuera de orden de lid, et non guardan de orden de az, et, corriendo, turvian et des-
baratan a los otros, et los suyos viniendo ordenadament a las feridas, et danles gui-
sado de fazer mal, si se ellos aperçiben. Mas la muchedumbre destos et daquellos
non podrien aver cuenta, nin creo que ninguno de los nuestros asmarlos pudiesse
con verdad; sinon que despues, oymos de sus moros mismos que eran LXXX vezes
mill cavalleros, et las compannas de sus peones que non podrien seer contadas. A
esto dizien, unos moros de tierra de Azcore, que es çerca de Marruecos, que fueran
1788
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
en esto, que non era pagado dellos et su rey; et estos moros, dexados los cavallos,
por ganar la graçia de su rey, fizieronse a pie et vinieron a lidiar daquella guisa; et
lidiaron et fizieron grand danno en los cristianos, mas pero non creen los omnes
que ninguno destos ende escapo. Aun estava y, delante su rey, mucha companna
ademas, et muy guarnida de nobles sennales de armas et de cavallos. Et desta guisa
que es dicho estava aquel corral de los moros çercado et guarnido, et su rey den-
tro. Agora la estoria, pues que a dicho las ordenanças de las yentes de la una et de
la otra part en esta batalla, cuenta agora de como lidiaron et de como fue librada
la batalla, et diz:
Cap. 1019. El capitulo de como se bolvieron las huestes et lidiaron, et vençieron los cris-
tianos, et de la mortandad que fizieron en los moros.
Del desbarato daquel corral et de la batalla que los cristianos vençieron daques-
ta veç, cuenta aqui la estoria desta guisa et diz: que los moros que estavan atados,
como es dicho, et que se non podien mover daquel logar do estavan, començaron
a desviar las primeras feridas de los nuestros que subien por logares assaç desguisa-
dos pora combaterse. Et en estas contiendas, algunos de los nuestros que subien a
cometer los moros, essos canssados por las gravezas de las sobidas, pararonsse et
estidieron quedos yaquanto. Estonçes algunos de medio de las azes de Castiella et
de Aragon, fizieronsse una companna et vinieron a las primeras azes, et fue grand
la muebda que se y fizo, et la cosa muy peligrosa et en dubda; assi que algunos,
pero non de los grandes, semeiava que querien foyr; mas los primeros et los de
medio de Aragon et de Castiella ayuntados en uno, combatien a los enemigos, et
requedavanlos de yr adelant, et esto fazien ellos quanto podien. En tod esto, las
azes de las costaneras lidiavan muy fuerte con las azes de los moros, et las feridas
eran muchas et muy fuertes della et della parte; mas la de los moros eran tantas et
tan fuertes et la su muchedumbre tan grand, que unos de los nuestros començaron
a covardar, et tornando las espaldas, semeiava que fuyen ya. Et veyendo esto el muy
noble rey don Alffonsso, a uno de los viles del pueblo menudo que non avien cue-
dado de catar lo que estava mal, dixo all arçobispo de Toledo, oyendolo todos:
«arçobispo, yo et vos aqui morremos». Et respondiol essa ora ell arçobispo: «sen-
nor, fiemos en Dios, et mejor sera; ca nos podremos mas que nuestros enemigos, et
vos los vençredes oy». El noble rey don Alffonsso, nunqua vençudo de coraçon,
dixo «vayamos apriessa a acorrer a los primeros que estan en peligro». Estonçes
Gonçalvo Royz et sus hermanos fueron contra los primeros en acorro; mas Fernant
Garçia, varon libre et enssennado en cavalleria, tardo al rey, consseiandol que
guardasse ell governamiento de la hueste, et de guisa fuesse en ell acorro daque-
llos, que la hueste non se desordenasse porque fuesse desabaratada. Estonçes dixo
el noble rey de cabo al arçobispo: «arçobispo, aqui mueramos, ca tal muerte con-
viene a nos, et tomarla en tal articulo et en tal angostura por la ley de Cristo; et
mueramos en el». Respondio ell arçobispo: «sennor, si a Dios plaze esso, corona
nos viene de victoria, esto es de vençer nos: et non de muerte nin morir, mas venir;
pero si de otra guisa ploguiere a Dios, todos comunalmientre somos parados pora
morir convusco, et esto ante todos lo testigo yo, pora ante Dios». Estonçes el noble
rey don Alffonsso, non demudada por ello la cara nin el su loçano gesto, nin el su
muy noble et apuesto contenent que el solie traer, nin demudada la palabra, paros-
se esforçado et firme, como fuerte varon armado, et como leon sin espanto; ca por
morir o pora vençer firme estava él. Et dalli adelante, non queriendo mas soffrir el
peligro de los primeros, venosse dalli apriessa, fasta que llego al corral del moro; et
enderesçolo Dios que lo fazie todo, et vinieron y con el alegremientre las noblezas
de las sus sennas et los suyos. Et la cruç del Sennor que delant ell arçobispo de
1789
Martín Alvira Cabrer
1790
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
non queriendo poner termino nin destaio a la graçia de Dios, fueron sin toda cans-
sedad a todas partes, fasta la hueste empos los moros que fuyen; et segund ell
asmança de los nuestros era, mataron y dellos fasta dozientas vezes mill moros. Mas
de los nuestros, segund ende podimos saber la verdad, adur se pudieran seer fasta
XX et V omnes. Agora acabada la batalla et delibrada, loado a Dios, como es dicho,
cuenta aun la estoria adelant de los grandes fechos que los cristianos y fizieron.
Cap. 1020. El capitulo de los granados fechos que se fizieron en esta hueste del muy noble
rey don Alffonsso, et de los que los fizieron.
La estoria, pues que a contado la venida de la batalla et las ordenanças de las
azes et los logares do fue la lid, et de como fue vençuda, departe agora de los
nobles et granados fechos que fizieron los lidiaron, et dize ende assi: non creo que
ninguno pudiesse dezir los fechos sennalados que los grandes omnes fizieron en
aquella lid, ca ninguno non podrie catar nin veer todas las cosas que se alli fizieron
apartadamientre, de cada uno las suyas, que alguno non fiziesse algo en las dell
otro et ell otro en las dell otro. Et maguer que non en todo, en alguna cosa convie-
ne a saber en qual manera los aragoneses atrevidos et libres se metieron alli a ferir
et matar en los enemigos, et en qual manera con su ligereza passavan delant a los
que fuyen, por detenerlos et matarlos y; et quan esforçadamientre, otrossi como
varon, Xemen Cornel veno con su companna a los de la delantera que fazien las
primeras feridas, et los esforço et fizo el y lo suyo; et en qual manera otrossi Garci
Romero et Açnar Pardo, con los otros grandes omnes de Aragon, quan con Dios et
quan granadamientre acabaron alli las dubdas de la batalla. Et en qual manera
otrossi la ligereza de los navarros, omnes lidiadores, se pararon a la piessa de la
batalla, segudandolos et mandando en los que fuyen. Et en qual manera otrossi los
ultramontanos, que eran los de fuera de Espanna, que fincaran y, con qual corre-
dura et quan de coraçon se pararon et contrallaron a las cavalgadas et correduras
de los moros. Et en qual manera otrossi la grand voluntad de los castellanos et el su
noble coraçon cumplie alli todas las cosas, con largos abondos de armas et de
lidiar, et apremio alli con la su nobleza los perigros de la batalla a los suyos, et los
acresçio a los enemigos, et los torno sobrellos: et con espada vençedora veno
delant a los muy ligeros, et fizo pora si llanas las asperezas de la sierra, vençiendo a
los enemigos con bienandança, tornando los denuestos et las falsas mentiras de los
enemigos de la cruç, et de la su ley de Cristo, con canticos et con alabanças de
Dios, en gloria et en onrra dell. Agora porque serie muy grand la cuenta de los gra-
nados fechos que los grandes omnes fizieron en esta batalla, ell arçobispo don
Rodrigo, que fue en esta batalla et esta estoria dicto, por escusarse della con apues-
ta razon, dizen ende assi por su persona: si yo quisiesse contar los grandes fechos
que alli fizieron cada unos de los grandes prinçipes et los conçeios, non lo podria
complir: ca o me canssarie la mano escriviendolos, o erraria la cuenta, o minguaria
en la razon del dezir; ca si a todos los armo la graçia de Dios pora aquella batalla,
et todos querien ganar algo et ganar prez, ¿veyendolo bien parado, qual serie el
que non lo tomasse?; mas que mas: que todos cobdiçiavan acabar vençer et ganar
prez pora siempre, o si mester fuesse, morir y, et alcançar coronas de martires.
Pues tal graçia como esta et bien tan comunal de todos, o todos se preciavan de
fazer de coraçon bien et meior unos sobre otros, ¿quién lo podrie contar, nin dezir
ende al sinon todo bien et alabança de Dios, que lo fizo todo? Et esto assi paresçe
que Dios lo fizo todo et lo acabo, por la grand maravilla et el miraglo que dixiemos
que contesçiera en esta batalla: que en tod el campo, de tanta matança como se alli
fizo, que nin fallaron y sennal de sangre nin paresçio en el campo una gota della.
Pues estas cosas todas acabadas por çierto, con tanta bien andança, llego ya el dia
1791
Martín Alvira Cabrer
açerca de ponerse el sol, et nos assentamosnos en las tiendas de los moros; et sovie-
mos y canssados, pero assaz alegres de la batalla que vençiemos et la victoria que
oviemos ende. Et nin a nuestras almohallas nin a nuestras tiendas non se torno
ninguno de nos de quantos y fuemos, sinon de nuestros sirvientes, que fueron alla
pora adozir los sarçanos ende. Et tantas de cosas de los alaraves yazien en el cam-
po, que adur podien ende los omnes tomar la meatad; et quien robar quiso,
muchas cosas fallo y que tomasse et levasse, conviene a saber: oro et plata, vestidu-
ras preçiadas et ropas de casa, et ropas de seda muchas et nobles, et muchos otros
affeytos muy preciados, et muchos averes de otra guisa, vasos de grand preçio; et
todas cosas por la mayor parte ovieron los peones et algunos cavalleros de Aragon;
ca los mayores omnes que avien ell amor de la fe et guardavan la onrra de la ley et
se querien dar por libres et non se abaxar a tales cosas, et guardar sus noblezas,
desdennando todas estas cosas, mas cataron por contender en matar los enemigos
que alcançavan et segudarlos, ante que en metersse a tomar daquellas cosas; mas
de matar et segudar a los enemigos, nunqua quedaron fasta en la noche; et mayor-
mientre, porque ell arçobispo de Toledo devedara et descomulgara el dia dantes a
todos aquellos que en la batalla dexassen de matar et crebantar los enemigos, et se
metiessen a tomar ninguna cosa de tod el campo, fasta que toda la batalla fuesse
librada. De camellos otrossi et de otras bestias, que aduxieran alli los moros, non
serie, por gran entendimiento que oviesse, qui cuenta nin preçio les pudiesse dar
nin poner: tantas eran las bestias et las preas de las otras cosas que en ell campo
fincaron. Et en aquel lugar mismo tardamos aquel dia et ell otro. Et y ovieron que
veer los omnes en coger las cosas del campo et adozirlas todas a un logar do las
pudiesse veer el rey. Et lo que apenas podrie omne creer, maguer que fue verdat:
en adobar de comer et pora las otras cosas que mester eran, nunqua otra llenna
ovieron nin quemaron, sinon todo de astas de lanças et de saetas et de otras armas
que los moros alli troxieran; et aun en aquellos dos dias, adur se quemo la meatad
dellas, et aunque lo fazien de guisa que alli se gastassen, maguer que la muche-
dumbre dellas era muy grand. Pues de la guisa que lo avemos contado fue a la bata-
lla que dizen de Hubeda ell noble rey don Alffonsso el ochavo de Castiella; et fue
fecha esta batalla en las Navas que dizen de Tolosa, et vençiola el con Dios et libro-
la, assi como es dicho, a onrra de Dios et de la cristiandat; et crebanto los moros de
guisa que nunca mas alçaron cabesça. Agora diremos de las otras cosas que este
muy noble rey don Alffonsso fizo.
Cap. 1021. El capitulo de como fueron presas Ubeda et Baesça et otros castiellos della, et
del torno de la hueste.
Librada la batalla como es dicho, torna la estoria a contar de como ordeno et
libro este rey don Alffonsso tod el fecho de la frontera et de las conquistas que ell
alla fizo desta vez, et desi tornosse pora su tierra con su hueste; et dize assi ell arço-
bispo que conto lo al: Et yndo nos dalli adelant dont libramos la fazienda, unos de
los nuestros fueron et çercaron el castiello de Vilches, que es muy fuerte. Et al terçer
dia de la batalla, en la quarta feria, que era ell miercoles dessa sedmana, llego el rey
con la hueste et prisiemos esse castiello de Vilches, et estos otros tres castiellos: ell
Ferral et Tolosa et Bannos, en que por la gracia de Dios, dend a aca fasta oy, mora-
ron y et moran fieles de Dios, que son los cristianos; et tardamos en esto un dia, dize
ell arçobispo. Et dalli viniemos a Baesça, et fallamosla yerma, foydos todos los moros
ende; que veyendo el peligro de los suyos, cogieronse et vinieronse pora Hubeda,
sinon unos enbargados que se non pudieron tan bien librar como los otros et metie-
ronse en su meçquita; et llego el poder de los cristianos et pusieronles fuego et que-
maronlos y. Oyeron esto los reyes et los otros prinçipes, et ovieron su consseio et
1792
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
acordaron que çercassen a Hubeda; et fizieronlo assi, et fue esto viernes, VI dias des-
pues de la batalla. Et despues desso, el lunes adelant, que era ya ocho dias despues
de la batalla, cometieron de combatir la çibdad et lidiarla muy de rezzio, llamando
el nombre de Jhesu Cristo; et de la parte de los moros se acogieran deffendiendosse.
En tod esto, un escudero de Lope Ferrandez de Luna subio en el muro; et quando
los moros le vieron en somo, desmayaron de mala guisa, temiendo que los entrarien
ya, et quedaron luego de guerrear, et prometieron que se darien a la mesura del
rey. Sobresto el rey don Alffonsso departio sobrello con los otros reyes, et ell acuer-
do de la fabla et del consseio fue tal: que diesen los moros mill vezes mill moravedis
de oro et que les fincasse su villa libre et quita enteramientre; et algunos tovieron
esta pleytesia por buena et acogieronse a ella, mas pesava a los reyes mucho ademas,
pero encrubiensse por el affincamiento de los otros grandes omnes que lo querien.
Al cabo ell arçobispo de Toledo et ell arçobispo de Narbona et los obispos que eran
y con ellos, devendando por la eglesia esta pleytesia que se non fiziesse, librosse des-
ta guisa: que la çibdat fuesse derribada fasta en los çimientos, et los moros, que fin-
cassen a vida, mas que fuessen cativos. Et por la sobeiania de los omnes esfriandosse
ya la gracia de Dios, tanto los tenie enlazados la cobdiçia, que por ella entendien ya
a fazer tuertos et robos; onde Nuestro Sennor Dios, por poner freno et estorvo a la
cobdiçia dellos, firio con enfermedades a ellos et a sus bestias, assi que apenas avie
en todas las sus tiendas uno que pudiesse servir all otro, nin cavallero a cavallero,
nin aun sirvient a sennor, pora darle lo que mester fuesse. Et aquexadas todas las
compannas desta guisa, tornamosnos a Calatrava, et fallamos y al duc de Astria, de
tierras de Alemanna, que vinie a la batalla con muy grant guisamiento; et dalli se tor-
no aquel duc de Alemanna con ell rey de Aragon, que se tornava ya pora su tierra.
Et nos, dize ell arçobispo don Rodrigo, con el noble rey don Alffonsso, tornamosnos
pora Toledo; et fue y reçebido el rey et los arçobispos et los obispos con grant pro-
cession et muy onrrada, fecha en toda la clerezia et de tod el pueblo en la eglesia de
Sancta Maria alabando todos a Dios por muchos estrumentos de musica, et otros
exaltando el su nombre porque les diera su noble rey sano et con salut, et coronado
de corona de victoria. Et dalli se partio la hueste en la çibdad de Toledo, et se fue-
ron cada uno pora sus tierras, prometiendoles el noble rey don Alffonsso a los suyos
mucho bien et mucha merçed, et meiorarles los fueros, et baxarles los pechos, et
muchos otros algos que les prometio, ca los meresçien ellos muy bien. Et con los
agenos partio et dioles lo suyo, tan granadamientre et faziendoles tanto dalgo, que
todos los envio muy sus pagados, et diziendoles et prometiendoles que siempre falla-
rien en el todo lo que mester les fuesse; et desta guisa se espidio dellos et los envio.
Ffecha fue esta batalla de las Navas de Tolosa et de Hubeda en la era de mill et CC
et L annos et andava otrossi estonçes ell anno de la Encarnaçion del Sennor en mill
et CC et XII -en la segunda feria, esto es en ell dia del lunes, XVI dias por andar del
mes de julio. Agora, pues, que la estoria a contado el fecho desta batalla et el torno
de la hueste, torna a contar de como fizo despues este rey don Alffonsso.
Cap. 1022 (...)
Et maguer que los sus pueblos eran enoyados de lazerias de la hueste en que
fueran et de enfermedades (...) [Alfonso VIII] saco luego su hueste, en esse anno
mismo que veno de la batalla de Hubeda, en el mes de febrero.
Cap. 1048 (...)
[sobre Leonor, hija del rey Fernando III y Jeanne de Ponthieu] ...del nonbre de su visa-
vuela donna Leonor muger del noble rey don Alfonso el que vençio la batalla de
Ubeda...
1793
Martín Alvira Cabrer
De commo don Dyego fue feryr primeramente en los moros; e despues todos los otros.
[D]iz la estorya que, desque las açes fueron paradas en el canpo de los cristia-
nos e de los moros, don Diego Lopez, que tenia la delantera del rey de Castilla, e
fue feryr en los moros. E, commo el fue mucho esforçado e muy atrevido, que-
branto las azes todas de los moros e paso por ellos de la otra parte del corral e
funco allí con pocas conpanas, dando golpes e suf[r]yendo. El polvo era ta maño
que los suyos non podían divisarlo para guardarlo. E aun aguardava Sancho Fer-
nas la seña de Madryd, cuydando que era el pendon de don Diego. E don Diego
estava en muy gran priesa, ca non tenia consygo sy non fasta quinientos cavalleros;
pero, por pryesa que le dyeron, nunca le podieron arrancar de aquel lugar; ante
le costava muy caro el que se le le [sic] llegava. Otrosy don Garçi Rramiro, el que
tenia la seña del rey de Aragón, feryo en los moros e quedando que yvan ya vençi-
dos. E, con el esfuerço que les dio, començaron de lidiar e de feryr tan de resçyo
que fyzyeron a los cristianos estar en sy. E algunos y ovo como vençydos e levavan
las señas arrastrando, pero non de los nobles omnes. E, quando el muy noble rey
don Alfonso esto vio, dixo a don Rrodrigo arçobispo de Toledo: «Rruegovos, ami-
go, que aqui muramos vos e yo». E tomo van lança en la mano e yvalos feryendo e
denostando e diçyendoles que tornasen e non fuyesen commo malos, que mejor
les era honrrada muerte que non mala vida afrontada para syenpre. Entonçe fyço-
les tornar mal su grado. Estando en esto, enbiole dezyr don Dyego Lopez al rey
que fuese tomar la honrra que Dios le havia dado, ca la batalla serya vençida sola-
mente que el llegase.
288
Texto post-alfonsí que relata la historia de Castilla desde Fernando I hasta Fernando
III, a partir del reinado de Alfonso VII coincide con la familia de manuscritos de la CVR, pues
ambas utilizan una misma traducción de la crónica de Rodrigo de Toledo. Compuesta proba-
blemente durante el reinado de Fernando IV (1295-1312), refleja un contexto político de
enfrentamiento entre el poder regio y la nobleza y un contexto literario de aristocratización y
novelización del discurso histórico alfonsí. Véase GÓMEZ REDONDO, Historia, II, pp. 1.226-1.228
y 1.230-1.231; CATALÁN, D., «Monarquía aristocrática y manipulación de las fuentes: Rodrigo
en la Crónica de Castilla. El fin del modelo historiográfico alfonsí», MARTIN, G. (coord.), La his-
toria alfonsí: el modelo y sus destinos (siglos XIII-XV), «Col. de la Casa de Velázquez», 68, Madrid,
Casa de Velázquez, 2000, pp. 75-94, esp. pp. 76-77; y, sobre su versión de Las Navas de Tolosa,
ALVIRA, Guerra e ideología, I, pp. 136-139.
1794
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Lib. VII, cap. XIII. Del rrey don Pedro de Aragón e de su muerte.
Despues fue muerto el rrey don Alfonso rreinó en pos él su fijo don Pedro, que
fue omne de grand coraçón e granado en dar su aver. E quando non tenía que dar,
sacava aver enprestado onde quier que pudiese e partíelo por todos sus vasallos, e
tanto era franco que muchos castillos e aldeas enpeñava por cuita de lo non men-
guar que diese. Este ovo sienpre muy gran amor con el noble don Alfonso, rrey de
Castilla, el que vençió la batalla del Muladar, o fueron los moros vençidos, así com-
mo adelante lo contaremos más conplidamente. Este rrey don Pedro prisó el castillo
que dicen Habib de Ymuz e otros castillo muchos, que libró de poder de moros, e
casó con doña María, fija del noble don Guillén, de la fija del emperador de Cons-
tantinopla, e ovo della un fijo a qui dixeron don Jaymes. Este rrey don Pedro fue a
Rroma seyendo y apostóligo Ynoçençio el Terçero, e coronólo aquel Papa en la igle-
sia de Sant Pancraçio mártir. Mas después desto, quando el honrrado varón don
Arnaldo, arçobispo de Narbona, ayuntó de las Françias grant gente de cruzadas con-
tra los herejes que eran en ese su arçobispado, vino y en ayuda del conde de Tolosa,
que era ereje, este rrey don Pedro de Aragón, ca ese don Rremondo, conde de
Tolosa, era casado con doña Leonor, hermana de aquell rrey don Pedro, e ovo della
un fijo, a que dixeron Rremondo, que fue casado con doña Sancha, hermana deste
rrey don Pedro, e desta Sancha ovo él una fija, que fue casada con don Alfonso, fijo
del rrey Luys de Françia, que era conde de Piteos. E el rrey don Pedro, con los ara-
goneses e los catalanes en uno, con el sobredicho conde e aun con los Fuxenes e
con otros muchos altos omnes de la Gallia gotica que les vinieran en ayuda, ovieron
su batalla con los françeses çerca el castillo que es dicho Murello. E quiso Dios así
que murió en aquella batalla el dicho rrey don Pedro e los aragoneses, ca fincaron
ellos solos en el canpo. E el conde de Fuxense e el de Tolosa en uno, con algunos
de los catalanes, fuxieron. E el rrey don Pedro, pero que era buen christiano por-
que viniera en ayuda de aquellos hereges, des i de la otra porque avía debdo con el
conde de Tolosa, quiso Dios que muriese así como deximos, e fue soterrado en el
Ospital de Sexena, el que su madre, la rreyna doña Sancha, fiziera e metiera y
muchas dueñas que sirviesen a Dios. Murieron con el rrey don Pedro en aquella
289
Derivación de la Estoria de España que el rey Alfonso X el Sabio no logró terminar, la
llamada Crónica de Veinte Reyes representa a una familia de manuscritos de la Versión crítica de
la Estoria de España (1282-1284) elaborados con un talante similar a la versión alfonsí de la Pri-
mera Crónica General por un historiador de gran capacidad crítica, lo que ha llevado a los espe-
cialistas a considerarla un relato de mayor perfección historiográfica que el original alfonsí.
Para el reinado de Alfonso VIII sigue el relato de la Crónica de Castilla. Véase GÓMEZ REDONDO,
«La Prosa del Siglo XIV», Historia de la Literatura Española, ed. R. de la FUENTE, 7, Madrid, Edi-
ciones Júcar, 1994, pp. 16-19; FERNÁNDEZ ORDÓÑEZ, I., «La historiografía alfonsí y post-alfonsí
en sus textos -nuevo panorama-», Cahiers de Linguistique Hispanique Médiévale, 18-19 (1993-
1994), pp. 101-132, esp. p. 126; GÓMEZ REDONDO, Historia, II, pp. 1.226-1.229; y, sobre su ver-
sión de Las Navas de Tolosa, ALVIRA, Guerra e ideología, I, pp. 136-139.
1795
Martín Alvira Cabrer
batalla de los altos omnes de Aragón: don Aznar Pardo e Pero Pardo, su fijo, e don
Gómez de Luna, e don Miguell de Lusía, e muchos otros altos omens. Esta batalla
fue fecha en la era de mill e dozientos e cinqüenta e dos años, quando andava el
año de la encarrnaçion en mill e dozientos e catorze años.
Lib. VII, cap. XIIII.º. Del rrey don Jaymes e sus fijos, e de dos rricos omnes.
E EL rrey don Pedro, antes de su muerte, oviera dado en guarda a criar a su fijo
don Jaymes, quando era pequeño, al conde don Ximón de Monteforte. E aquel
don Ximón desposáronle con su fija, mas, porque en la batalla de Murello fuera
este don Ximón ocasión de la muerte del rrey don Pedro, tovo por bien la corte de
Rroma quel tomasen el infante e le diesen a sus naturales. (...)
Lib. XIII, cap. XXVI (XXV), De los fijos que ovo el rrey don Alfonso de Castilla en la
rreyna doña Leonor, su muger, é cómmo fizo las Huelgas de Burgos.
Después nasció el infante don Ferrando (...) e quando él ovo diez e seis años
sintióse mucho mal de la deshonrra qus su padre rresçibiera de los moros e enbió
[de] mandar cruzada al papa, e, enbió desafiar a miramamolín que le daríe batalla
dende a un año do él quisiese. E todo esto así hordenado, finó este año el infante
don Ferrando...
Lib. XIII, cap. XXVII (XXVI), De cómmo el rrey don Alfonso de Castilla fue çercar a
Vayona e a Burdeo, e estando sobre Burdeo llególe mandado cómmo miramamolín era pasado
e le veníe correr la tierra.
Cuenta la estoria quel rrey don Alfonso, después que ovo poblada la villa de
Moya, temiendo que Gascueña, que devía ser suya segund fuera en otro tienpo del
señorio de Castilla, fue sobrella con grand hueste e çercó luego Vayona e corrió
toda la tierra en derredor, e teniéndolos çercados enbiaron pleitesía con el rrey
quel darían la costa que avía fecho de aquella venida e que deçercase la villa e que
fuese sobre Burdeo e sobre los otros lugares, e quel farían omenage que sy él ovie-
ses Burdeo quel diesen ellos llanamente syn otra contienda la villa de Vayona. El
rrey tóvolo por bien, e diéronle luego grand aver e levantóse luego de sobrella e
fuese sobre la çibdat de Burdeo e çercóla. E teniéndola çercada e astragada toda la
tierra en derredor, e los de Burdeo e toda la Gascueña, veyéndose en grand peli-
gro, ellos non avíen ningún acorro, movíen muchas pleitesías al rrey quel daríen
grand algo e que levantase de sobre ellos. Mas el rrey non queríe synon quel diesen
la cibdat en todo en todo. E cuenta la estoria que, ellos estando en esto, llegó man-
dado al rrey cómmo miramamolín de Marruecos era pasado aquén mar con grand
poder de moros que veníe contra él por le astragar toda la tierra. El rrey, quando
oyó estas nuevas, pesóle mucho. Entonçes truxo pleitesía con los de la villa quel
diesen la costa que avía fecho e él que les deçercaríe en tal manera que yría contra
los moros e que los echaríe de la tierra, e, sy Dios le dexase tornar con salud que al
rrey de Inglaterra quel diese lid e canpo en tal manera que los librase por batalla,
synon que llanamente quel diesen la villa e la tierra e fuesen sus vasallos. Ellos
tovieron por bien esta pleitesía e firmaron su pleito en uno e diéronle muy grand
aver e vínose para Castilla e enbió a su fijo don Ferrando con grandes gentes a
correr e astragar toda la tierra de moros.
Lib. XIII, cap. XVI (XXVII), De cómmo el infante don Ferrando, fijo del rey don
Alfonso de Castilla, murió estando en Madrid con el rrey su padre.
Cuenta la estoria quel infante don Ferrando, como era bueno e obediente a su
padre, movió con aquellas gentes quel rrey, su padre, le dio e corrió Baeça e
1796
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
290
¿Santisteban del Puerto (Prov. Jáen)?
1797
Martín Alvira Cabrer
291
¿Asté (Dep. Hautes-Pyrénées), Aste-Beon (Dep. Pyrénées Atlantiques) o Aspet (Dep.
Haute-Garonne)?
292
¿Jaufre Rudel?
293
¿Brantôme (Dep. Dordogne) o Randon (Châteauneuf-de-Randon, Arzenc-de-Ran-
don o Rieutort-de-Randon, Dep. Lozère)?
294
Thibaut de Blaison.
295
Torena.
296
¿Argenton (Dep. Deux-Sèvres)? «Jofre de Argento» según HUICI, Las grandes batallas,
p. 254, n. 1.
297
¿Saint-Marcel du Périgord (Dep. Dordogne), Marsan (Mont-de-Marsan, Dep. Lan-
des) o Marsan (Dep. Gers, Francia)?
298
¿?
299
¿Uc de la Ferté?
300
¿Benauges (Dep. Gironde) o Bénévent-et-Charbillac (Dep. Hautes-Alpes)? «Benaven-
to» según HUICI, Las grandes batallas, p. 254, n. 1.
301
Centolh, conde de Astarac.
302
Sanç (III), vizconde de La Barta. Sobre la identificación de estos personajes, véase
ALVIRA y BURESI, «Alphonse », n. 20.
303
¿Anjou?
304
Rodrigo.
305
Tarazona.
1798
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
don Alvaro e don Ferrando, e don Gonçalo e Lope Dias de Aro e Rruy Dias de los
Cameros e Alvar Dias, su hermano, e don Gonçalo Rruys Girón e sus hermanos e
muchos otros omnes nobles que sería luenga cosa de contar; don Pedrarias, mayor-
domo306 de Santiago, e don Gutier Alvares307, prior de San Juan308, e don Rruy Dias,
maestre de Alcántara309, e don Gómez Rramires, maestre del Templo. E a todos
dava el noble rrey de sus averes tan conplidamente que era maravilla.
Lib. XIII, cap. XXIX, De cómmo el rrey de Castilla e los rreyes de Aragón e de Navarra
e todos los otros altos omnes salieron de Toledo contra tierra de moros e ganaron a Malagón.
Cuenta la estoria que a terçer día después de san Juan movió el rrey don Alfonso
de Toledo con toda su hueste. Los de allende del Puerto avían por cabdillo a don
Diego Lopes, e el rrey de Aragón yva a su parte con los suyos. Otrossi el rrey don
Alfonso con los suyos a su parte. E el rrey de Navarra yva con los suyos. E asy pasa-
ron Guadalherza e fueron a Malagón e çercaron luego el castillo, en que estavan
muchos moros. Mas todos fueron muertos e quemados, e tomaron el castillo por
fuerça. E movieron dende e fueron a Calatrava, e estava y Abu Halaz con dozientos
cavalleros e otros grand gentío de moros. E los moros echaron muchos abrojos de
fierro por los caminos e por los pasos de Guadiana para que en que se matasen las
bestias e los omnes. Mas luego que lo entendieron, cogieronlos todos e pasaron con
la merçed de Dios muy bien a Guadiana e albergaron en derecho de Calatrava, que
teníen los moros muy bien basteçida de omnes de armas e por somo de las torres
muchas señas e pendones e de muchas colores. Otro día movieron de allí e çerca-
ron el castillo e estuvieron y yaquantos días dubdando que non lo podían tomar, ca
del un cabo çercola Guadiana e de la otra parte tenía el muro e las torres muy altas.
Por ende, tenían muy mejor de yr a la batalla que non conbatir, pero al cabo fizie-
ron des y quatro partes. El rrey de Castilla conbatió a su parte; el rrey de Aragón, a
la suya; el rrey de Navarra, a la suya; e la gente de allende, cruzados, a la suya. E con-
batiéronla tan fuertemente de cada parte, e tantas eran las piedras e las saetas que
matavan las aves que andavan bolando, e non osava moro andar nin asomar por la
villa. E tan grande fue la priesa quel dieron aquella gente del rrey de Castilla que
tomaron una torre. E la gente del rrey de Aragón tomaron otra e pusieron en ellas
mucha gente. Los moros viéronse en grand priesa e maltrechos, e pusieron pleitesía
que los dexasen salir con los cuerpos e que daríen la villa e todo lo ál. Mas los
françeses e gente cruzada non quisieron, synon que los matasen, mas lo rreyes tovie-
ron por bien que los dexasen yr porque eran cavalleros e omnes honrrados, e entre-
garon la villa e fuéronse su carrera syn los averes e syn las armas. E don Diego Lopes
de Haro púsolos en salvo. E quanto aver avíe en la villa diólo el rrey de Castilla al
rrey de Aragón e al rrey de Navarra e a las otras gentes de allende que venían
c[r]uzados, pero al cabo oviéronle dezir que non tenían que comer. Entonçes el
rrey partióles mill cargas de vianda e çinquenta mill maravedís en dineros. E con
todo esto non los pudo tener, ca era la vianda poca, e tornáronse para sus tierras, e
fincó don Giraldo310, arçobispo de Narbona, con çiento e treynta cavalleros, e Tibal-
306
Maestre.
307
Ermigildo.
308
Hospital de San Juan.
309
Calatrava.
310
Arnaldo.
1799
Martín Alvira Cabrer
te de Blustón, que era noble omne del linaje de Castilla. E el rrey ovo gran pesar e
rrogóles que fincasen, mas no pudo con ellos. E esto non lo fazíe él porque se
podríe menoscabar su fecho por ellos, mas porque non dixesen que los perdíe por
su culpa. El rrey de Aragón, el rrey de Navarra fincaron y con toda su gente e fue-
ron tales commo diz Salomón: «Sy quieres ganar amigo, acórrelo a la cuyta». Pues
que se tornaron los más de los cruzados, que eran muy gran gente, los d’España fin-
caron en su cabo e movieron de allí e fuerónse para la batalla. E quando llegaron a
Alarcos falláronla desanparada e Benavente e Caracuel. Estos tres rreyes en nonbre
de la Santa Trenidat fueron de un talante para yr a la batalla, e pasaron aderredor
de Salvatierra e allí fizieron alarde cada uno con sus conpañas. E quando se cataron,
viéronse tan gran gente e tan bien guisada que non dieron nada por los françeses
nin por la otra gente que se tornara, que vieron que no les faríe ninguna mengua,
que tanta era la gente que y fincava e tan buena que non ha omne en el mundo que
se non toviese por alegre e por contento della sy la oviese en su ayuda, e mucho le
devíe pesar el que la oviese en su destorbo. Otro día movieron de allí e fueron
albergar a la Fresnada, e otro día al pie del puerto del Muladar.
Lib. XIII, cap. XXX, De cómmo el miramamolín salió de Hahén e se vino para Baeça, e
de cómmo los christianos subieron el puerto e ganaron el Ferral.
Cuenta la estoria que Mahomad, miramamolín de Marruecos, teníe su gente
allegadas aderredor de Jahén, e allí atendíe la hueste de los christianos, e non
teníe en coraçón de lidiar, que se temíe de las ayudas del rrey. Pero asmava que los
christianos que enfermarían con las aguas e morríen e enflaqueçeríen muchos
dellos o les falleçeríe la vianda e se tornaríen muchos dellos; entonçes que se enba-
rataríe con ellos e que se non lo podríe defender con la flaqueza. E sy por aventura
los françeses non se tornaran, asy fuera que ellos enfermaran e murieran con las
aguas malas. E por verdat asy fue, que enfermaron muchos muríen, que los provó
la tierra e el agua de Guadiana. Pues quanto más sy adelante feuran, e quando las
gentes de allende los puertos ultramontanos se tornaron, fueron con estas nuevas
enaziados a miramololín que andavan en el rreal del rrey. E vieron cómmo eran
tornados la mayor gente e que non avían vianda e que tenían tienpo de se vengar
de los christianos e de quebrantar para sienpre. E quando esto oyó miramamolín,
mudó su corazón de los que ante teníe ordenado que non queríe pasar de Jahén
adelante. E con estas nuevas cobró coraçón e tomó gran esfuerço e movió con toda
su gente de Jahén e vínose para Baeça, e enbió una gran pieça de gente que guar-
dasen el puerto de Tolosa, que non dexasen pasar los christianos e que se subiesen
a la sierra por lo guardar mejor, e que les yríe[n] menguando la vianda e que se
tornaríen. Mas el nuestro señor Iesu Christo poderoso ordenólo mejor en guisa
que tomó el grant seviçio. Entonçes don Diego Lopes de Haro envió a su fijo don
Lope Dias e todos sus sobrinos, Sancho Ferrandes de Cañamero e Martín Muños
de Finojosa, que fuesen al puerto, e fueron con ellos grand gente muy buena. E
quando fueron en somo de la sierra çerca del Ferral fallaron bien dos mill cavalle-
ros de alaraves que les fizieron deçender del puerto por fuerça. Otro día jueves a
ora de nona llegó la hueste al pie de puerto e subieron muchos dellos en somo,
más la mayor partida de la hueste fincaron yuso çerca del agua. Otro día viernes de
mañana subieron los rreyes al puerto e fincaron y sus tiendas. Este día fue preso el
Ferral e so el castillo del Ferral, avíe unas gargantas e unos valles malos, fuertes, de
muy fuertes montañas e de grandes angosturas, e los moros teníen guardados muy
bien todos los pasos, en tal manera que los christianos non podíen pasar nin podí-
en a menos de muy gran daño. E estavan los rreyes en gran pensamiento cómmo o
por quál manera podríen pasar a los moros.
1800
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Lib. XIII, cap. XXXI, De cómmo vino un omne bueno por la merçed de Dios que guió
los christianos por la sierra fasta que llegaron çerca los moros.
Cuenta la estoria que ellos estando en este pensamiento, llegó un omne bueno
por la merçed de Dios, en semejança de pastor, que demandava por lo rreyes a muy
gran priesa. Mas commo quier quel pastor semejase, çierto era ángel mandadero de
Dios. Entonçes fueron con él ante los rreyes e díxoles: «Non estedes en este cuyda-
do que yo vos mostraré muy bien lugar por donde pasedes syn peligro a los moros,
que yo sé bien los pasos e las sendas de esta tierra, que muchas vezes andude por
aquí con mi ganado, e yo vos levaré por lugar do ayades buenas yervas e por ende
ayades buenas aguas frías e sanas» Quando esto oyeron los rreyes plugóles mucho
de coraçón que era aguisada e prometiérole del fazer merçed por ello, enpero lo
podíen conoçer, que era omne que non conoçíen e rrezelavan por ventura de con-
sejo de un tal omne sotil. Pero al cabo enbiaron dos rricos omnes muy bien guisa-
dos sy era asy por lo fazer cómmo el pastor dezíe. El uno fue don Diego Lopes, que
levó el pendón del rrey de Castilla e el otro fue don Garçi Rromero, que levaba el
pendón del rrey de Aragón, e guiólos el pastor bien por una sierra elada e de somo
de una sierra, do fallaron un gran llano commo el pastor dezía; fallaron y muy bue-
nas aguase grandes yervas e albergaron y esa noche. E enbiaron a los rreyes que se
viniesen que muy bien los guiara el pastor. E el sábado de mañana movieron los
rreyes del Ferral e dexaron el castillo derribado, e movieron por aquell lugar por
donde movieron aquellos ricos omnes que dizen agora la Senda del enperador311, e
guiólos aquell pastor en tal manera que los puso delante los moros. E quando lo
moros vieron que los christianos eran pasados, pesóles mucho de coraçón, e fueles
grand mal. Los rreyes mandaron fincar las tiendas en un lugar bueno a ojo de los
moros. Otro día domingo de mañana mandó miramamolín traer su tienda e fincá-
ronla en derecho de la del rrey de Castilla, e vieron sus hazes paradas de muchos
moros bien acabdillados de muchos rreyes para les dar batalla. Mas los christianos
non tovieron por bien de lidiar aquell día porque veníen los caballeros del puerto
cansados, que veníen armados, e porque pudiesen ver en quál guisa los moros e
qué poder teníen. Todo aquell día estudo el moro fasta ora de nona sus azes para-
das atendiendo lid e nunca quedaron andándolos en derredor los alaraves e los tur-
cos tirando las saetas. E quando vieron que non lidieríen aquel día, mandó arran-
car su tienda e tornóse do antes estava. Esto tovieron los christianos por buen a
señal e que les faríe Dios merçed. E don Rrodrigo, arçobispo de Toledo, e todos los
otros perlados andavan por la hueste predicando e otrogando perdones a todos
aquellos que de buen coraçón entrasen en la batalla. E mandaron que se guisassen
e comulgasen para otro día lunes cómmo entrasen en la batalla.
Lib. XIII, cap. XXXII, De cómmo los christianos ordenaron sus hazes para entrar en la
batalla e de cómmo ovo la delantera don Diego Lopes.
Cuenta la estoria que otro día lunes fue echado el pregón desde la mediodía
ayuso por toda la hueste de los christianos, que gran mañana se armasen para la
batalla, e al alva del día dixeron los perlados sus misas e comulgaron todos los que
quesieron tomar el cuerpo de Dios. Después ante que el sol saliese, fueron al can-
po, e dio el rrey la delantera a Don Diego Lopes de Haro, e segund cuenta el arço-
bispo don Rrodrigo que aparesçió en el cielo una cruz muy fermosa de oro de
muchas colores e vieron los christianos e toviéronlo por buena señal, e diz que se
311
Hoy Camino del Puerto del Rey.
1801
Martín Alvira Cabrer
pasó don Lope Días, su fijo, ante don Diego, su padre, e dixo: «Don Diego, pídovos
por merçed commo a padre señor que en esta guisa fagades, pues quel rrey vos da
la delantera, que me non llamen fijo de traydor, e miénbrevos el buen prez que
perdistes en la de Alarcos, e por Dios queredlo oy cobrar, que oy en este día podre-
des muy bien fazer emienda a Dios sy en algund yerro le caystes». Entonçes don
Diego bolvióse contra él muy sañudo e dixo: «Llamarvos han fijo de puta mas non
de traydor. En tal guisa cobraré, yo fío por la merçed de Dios que levaré mi honrra
adelante, mas yo veré en quál guisa guardaredes padre e señor en este lugar».
Entonçes fue contra él Lope Dias e besóle la mano e díxole: «Padre, vos seredes
guardado de mí commo nunca fue padre de fijo. En el nombre de Dios entremos a
la batalla». E don Diego Lopes teníe consigo quinientos cavalleros muy bien guisa-
dos, e sus fijos Lope Dias e Pero Dias, e su cormano Yñigo de Mendoça e sus sobri-
nos Sancho Ferrandes e Martín Muños, e era su alfereç don Pedrarias, que tomó
aquel día el su pendón. E era con él el conçejo de Madrit. E la una una costanera
dio el rrey a Rruy Días de los Cameros e a su hermano Alvar Días, e eran con ellos
Gómez Pérez el Asturiano e don Garçía Hordoñes e Juan Gómes de Uzero e don
Gonzalo Gómes e conçejos, Soria e Almança e Atiença e San Esteban e Berlanga e
Ayllón e Medinaçeli. E dio el rrey la otra costanera al conde don Gonçalo e eran
con ellos Ordenes de Santiago e de Calatrava, e de Sant Juan e el Tenplo, e conçe-
jos, Cuenca e Huete e Alarcón e todos los otros conçejos, fasta en Toledo. E yvan el
rrey don Alfonso en la postrimera az, e yvan con él don Rrodrigo, arçobispo de
Toledo, e Alvar Muños312 de Lara, su alféres, que levava su seña, que ganó buen
prez con ella, e el conde don Ferrando e don Gonçalo Rruyz Girón e sus herma-
nos, Nuño Rruyz e Alvar Rruyz, e don Gil Manrrique e don Gomes Manrrique e
don Alfonso Téllez e don Garçi Téllez e Ferrand Garçia e Rruy Garçia e Abril
Garçía, todos hermanos, e don Rruy Péres Villalobos e don Guillén Gonçales e don
Gonçalo Yanes, que fue después maestre de Calatrava, e don Guillen Pérez e don
Nuño Pérez de Guzmán e don Tibalte de Blascón e muchos otros nobles omnes
que aquí no son contados, conçejos e cavalleros de Toledo e el de Medina del Can-
po e el de Valladolit e de Arévalo e de Olmedo e de Coca e de Plasençia e de Béjar.
El rrey de Navarra yva de la otra parte diestra e él con sus rricos omnes: don Almo-
raví e don Pedro Martines Lehet e don Pero Garçia de Penis e don Gomes Garçia
d’Angonça, el su alférez, que teníe la su seña, e eran concejos con él, Segovia e Avi-
la. El rrey don Pedro de Aragón yva de la otra parte siniestra e dio la delantera a
don Garçia Romero; en la una costanera yva don Ximén Coriel313 e don Arias314
Pardo; en la otra costanera Daco de Fençes315; en la az postrera yva el rrey don
Pedro con sus rricos omnes, el conde don Sancho e Nuño Sanches, que fue aquell
día cavallero novel, el conde don Pedrarias 316 e don Guillén de Córdova 317 con
grand compaña de fijos e parientes, e don Guillén de Çervela318 e el conde de Vur-
312
Núñez.
313
Cornel.
314
Aznar.
315
Ato de Foces.
316
¿Pedro Ahones?
317
Guillem de Cardona.
318
Guillem de Cervera.
1802
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
319
Ponç de Cabrera.
320
Sanç de La Barta.
321
Centolh de Astarac.
322
Guerau de Cabrera.
323
Miguel de Luesia.
324
Jimeno de Aibar.
325
Rodrigo de Lizana.
1803
Martín Alvira Cabrer
paña, dando golpes e sufriendo. El polvo era atamaño que los suyos non lo podíen
devisar para lo conoçer, e guardava Sancho Ferrandes la seña de Madrit cuydando
que era el pendón de don Diego. E don Diego estava en grand priesa, que non
teníe consigo más de quarenta cavalleros. Pero por priesa quel dieron non le
podieron mover de aquell lugar, ante estava muy caro quién a él se acostava. Otrosí
don Garçia Rromero que teníe la delantera del rrey de Aragón, firió en los moros e
quebrantó las azes e fueron llegando las costaneras de Castilla e fizieron eso mes-
mo. E después llegó el rrey de Aragón e desta guisa les quebrantó que bien enten-
díen que era rrey e por dondél pasava semejava que fuego los quemava a ellos e a
la tierra, e el polvo era tan grande que subíe sobre las sierras e tornava todo el ayre,
e ovo y entonçes muchos moros muertos e astragamiento en ellos. E quando llega-
ron las costaneras de Castilla fueron los moros en grand cuyta, e commençaron de
fuyr e de arrancar a cada parte. Entonçes el rrey miramamolín, commo omne
esforçado e de gran vrío, cavalgó en su cavallo e mandó ferir muy fieramente los
atanbores e començó a meter muy grandes bozes e esforçar los suyos diziendo que
tornasen e non lo desanparasen allí en poder de christianos e que allí queríe él
morir, mas non saldríe él del campo por ninguna manera. Entonçes fueron
esforçados los moros e quedando que yvan ya commo vençidos e con el esfuerço
que les dio començaron de lidiar e ferir tan de rrezio que fizieron los christianos
estar en sy e algunos avíe y commo vençidos e levaban las señas rrastrando, pero
non de los nobles omnes. E quando el muy noble rrey don Alfonso esto vio dixo a
don Rrodrigo, arçobispo de Toledo: «Rruegovos, amigo, que aquí muramos yo e
vos». El arzóbispo: «Non plega a Dios, señor, que vos serés oy vençedor», e ya otra
vez ge lo avía dicho. Des y tomó una lança en la mano e yvalos firiendo e denostán-
dolos diziendo que tornasen e non fuyesen commo malos, que mejor les era la
muerte honrrada que non la vida afrontada para sienpre. Entonçes fízolos tornar
mal su grado. Estando en esto, enbió dezir don Diego Lopes al rrey que fuese
tomar la onrra que Dios le queríe dar, que la batalla seríe vençida sol que él allega-
se.326 Entonçes el rrey mandó a don Gonçalo Rruyz Girón que fuese acorrer a don
Diego Lopes que non tenía más de quarenta cavalleros, e él fízolo muy de buena-
mente. En aquella sazón estava la batalla tan espesa que non se vençíe de ninguna
parte. Entonçes movió el rrey don Alfonso con los suyos esforçándolos diziéndoles:
«Ferildos, amigos e vasallos, que nuestro es oy el día, e agora ganaremos prez para
sienpre e fincaremos rricos e onrrados». E tan de rrezio firió en las azes que pasó la
delantera, e tan rreziamente por donde él pasava que salíen fuegos e çentellas que
quemavan e ençendíen las yerbas, que era mediado de jullio quando las yervas
están secas e las calenturas son fuertes, e las sierras e los valles todos rresonavan de
los grandes golpes que muchos allí eran dados. E quando llegó el rrey do estava
miramamolín, fallólo tan çercado de moros atados unos con otros que non podíen
fallar lugar por do lo pudiesen entrar ante lanças que estavan metidas unas con
otras. Entonçes Alvar Nuñes, que teníe la seña del rrey, quando non pudo fallar
lugar por do entrasen volvió las rriendas al caballo e dióle de las espuelas a desora
e saltó dentro sobre los moros. E los cavalleros, quando esto vieron, fizieron eso
mesmo; desta guisa fue el corral quebrantado firiendo e matando en los moros.
Otrosí el rrey de Aragón de la otra parte quebrantó el corral e el rrey de Navarra
de la otra parte e los cavalleros de Castilla e de León firiendo e matando que non
se davan vagar e allí fue la batalla muy ferida e gran mortandat en los moros, e
326
Véase el fragmento de la CRÓNICA DE CASTILLA, ms. 8.539, fol. 105a-c, ed. L.F.
LINDLEY CINTRA, Crónica Geral de Espanha de 1344, Lisboa, 1951, I, pp. CDLVI-CDLVII.
1804
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
dando en ellos muy grandes golpes e tantos cuerpos despedeçados e tantas lanças
cortas que non ovo y cuenta, e con la priesa que los christianos les davan tan gran-
de veyense los moros en grand priesa que non queríen estar por todo el oro del
mundo. Entonçes miramamolín, con la gran priesa en que era, mandó tañer el
atanbor para se yr e mandó que pensasen de guareçer.
Lib. XIII, cap. XXXV, De cómmo fuxó miramamolín e de cómmo los christianos fueron
en alcançe en pos de los moros.
Cuenta la estoria quel rrey miramamolín cavalgó en un cavallo que era de
muchos colores e començó de fuyr a más poder. Los nobles rreyes christianos
firiendo e matando, nonbrando cada uno su apellido. El rrey don Alfonso dizién-
dolos: «Ferildos, amigos, que este es el día que yo cobdiçiava ver». E tan grande fue
la mortandad en los moros que ante los moros muertos non podíen yr adelante. E
sy algund tuerto tienen los moros a los christianos bien fizieron emienda ende, e
desanpararon el canpo que non cataron por al, synon por fuyr, e yendo fuyendo a
los christianos matando en ellos, llegó miramamolín a Baeça fuyendo con cuatro
cavalleros solos. E los de Baeça preguntáronle cómmo faríen, e él non osó y fincar
e díxoles que fiziesen cómmo quisiesen e pudiesen, ca él non podíe acorrer a sy
nin a ellos. E tomó allí otro cavallo e llegó esa noche a Jahén. Los moros yendo
vençidos de todo en todo, el rrey don Alfonso era cansado del gran trabajo que
levara e de la gran quexa que se diera, e fincó en la tienda de Miramamolín e rre-
tovo asy el canpo. El rrey de Aragón e el rrey de Navarra e la mayor parte de los
christianos fueron en pos de los moros, matando e derribando, e alçáronse
muchos a una peña alta que fallaron, cavalleros e omnes a pie, cuydando allí esca-
par. E en llegando los christianos a la peña dexóse caer la peña con los moros e
murieron todos allí. Los christianos pasaron Guadarricas en el alcançe e llegaron
fasta çerca Bilches. E desde allí se tornaron par el canpo, donde estava el muy
noble rrey don Alfonso muy loçano e muy bienandante atendiéndolos. El rrey de
Aragón traye un golpe por los pechos de lança e salíe el algodón del perpunte,
pero non passava a la carne. E quando lo vio el rrey don Alfonso díxole: «Corma-
no, sabor avía que en vos ese golpe dio de non criar rrey». Entonçes mandó desar-
mar a él e al rrey de Navarra, e allí folgaron dos días cogiendo el canpo, e fallavan
los moros en las enzinas e en los árboles, e allí les davan muchas lançadas e asy los
derribavan ende. Según cuenta el arçobispo don Rrodrigo diz que, segund después
fue fallado, en verdat de ochenta mill cavalleros, e de los moros otros de los de
cavallo e de pie y bien dozientas vezes mill moros. E de los christianos non murie-
ron y más de çiento e çinqüenta. Muy grande fue el algo que los christianos falla-
ron en el canpo en mucho oro e en mucha plata e muchas piedras e mucho aljófar
e muchos paños preçiados de oro e de seda e de lana e de lino e de otras muchas
noblezas e muchos cavallos e otras bestias, e la vianda que allí fallaron apenas
podríe ser asmada. En aquellos dos días que ally duraron diz que los más de los
omnes que non queríen quemar synon las astas de las lanças e de saetas de las que
los moros trayen, lo que omne non podríe creer maguer sea verdat. E tan grande
fue la muchedumbre de las tiendas de los moros que los christianos non podíen
poblar la meytad del rreal que los moros teníen.
Lib. XIII, cap. XXXVI, De cómmo don Diego partió lo que ganaron de los moros e lo
dio todo a los rreyes de Aragón e de Navarra.
Cuenta la estoria que la tienda de miramamolín era de sirgo bermejo muy rri-
camente obrada. Esta tienda dio el rrey don Alfonso al rrey de Navarra. Entonçes
mandó a don Diego Lopes, señor de Viscaya, que partiese el canpo commo el qui-
1805
Martín Alvira Cabrer
siese. Don Diego partiólo en esta manera: «Señor, diz, todo el algo que vos e nos
los fijosdalgo avemos de aver desta batalla que fue de miramamolín, segund que
está en este corral, sea del rrey de Navarra e del rrey de Aragón, e a vos, señor, dó
la honra que la devedes aver. E, señor, las gentes otras si algo ovieron préstense
dello cada uno de lo que ganó que non seríe guisado lo ál». El rrey don Alfonso
gradeçiógelo mucho e tovo que lo partiera bien e confirmó su juyzio. Otrosy el rrey
de Aragón e el rrey de Navarra tovieron que Don Diego supiera guardar bien la
onrra de su señor e que diera a ellos muy grand algo, e asy fueron todos pagados
de lo que don Diego mandara. Otro día movieron de allí e fuéronse para Bilches e
çercaron el castillo e los moros diérongelo luego en tal que los dexasen salir con
sus cuerpos. Entonçes tomaron el castillo de Navas de Tolosa. Des y fuéronse para
Baeça e falláronla yerma que non avíe y ninguno, synon quantos moros dolientes
que fallaron en la mezquita. Des y quemáronlos, e fuéronse para Ubeda que estaba
llena de moros que se acogeran y de otras partes, en guisa que eran bien quarenta
mill moros. E conbatiéronla en derredor mucho ayna e ganaron tres torres. Los
moros con la gran cuyta desanpararon la villa e acogéronse para el alcaçar, e pleite-
aron que diesen al rrey mill vezes mill maravedís de plata que los dexase en la villa
por sus vasallos del rrey don Alfonso de Castilla e quel diesen de cada año su tribu-
to sabido, e con esta pleitesia plazíe algunos e a otros pesávales. E al cavo el arço-
bispo de Toledo e el de Narbona e los otros perlados mandaron so pena de exco-
munión que non oviesen y pleitesia ninguna, synon que tomasen la villa por
fuerça. Entonçes conbatiéronla e tomáronla, e tomaron los moros muchos dellos e
mataron dellos e tomaron todo el aver. El rrey Alfonso quisiera yr adelante, mas los
rreyes e las otras gentes non lo podíen zofrir, que enfermavan de mala guisa, e aví-
en grand sabor de se tornar para sus tierras. El rrey don Alfonso non pudo y ál
fazer, e tornáronse para Toledo. E en Calatrava fallaron al Duque d’Escarat327 que
viníe muy bien guisado con dozientos cavalleros e era muy pesante porque non fue
en la batalla. E tornáronse para Toledo, do fueron bien rreçebidos de christianos e
de moros e de judíos, que salieron fuera de la villa con juglares e con estrumentos,
e los arçobispos con toda la clerezía con gran procesión, loando a Dios quánta
merçed les fiziera e que los traya sanos e con onrra. E allí partió el rrey sus dones
con los rreyes muy granadamente e con todos sus vasallos, en guisa que todos fue-
ron ende pagados. El rrey de Navarra tornó catorze castillos quél avíe ganado,
segund avedes oydo en la estoria. Des y patiéronse por muchos amigos, e fuéronse
para sus tierras e muy rricos e muy honrrados.
Lib. XIII, cap. XXXVII, De cómmo el rrey de Castilla heredó a sus vasallos por el ser-
viçio que le avían fecho.
Cuenta la estoria quel rrey don Alfonso, pues que fincó en su rreyno contando
cómmo los condes le sirvieron e los rricos omnes, por les dar galardón heredólos
muy bien e púsolos más tierras de quanta tenían, e mandóles yr para sus tierras
muy rricos e muy onrrados. Esta batalla de las Navas de Tolosa fue en la era de mill
e dozientos e çinquenta años e lunes catorze días de jullio328.
327
Austria.
328
A mediados del siglo XIV, Fernán Sánchez de Tovar o de Valladolid recogió otro
recuerdo lejano de Las Navas, tomado probablemente de fuentes de la segunda mitad del
siglo XIII, en la CRÓNICA DE ALFONSO X (h. 1344): Et segund lo que se falló en escripto, dizen que
1806
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
95. JUAN GIL DE ZAMORA, Biografías de San Fernando y Alfonso el Sabio (h. 1282)329
BNE, ms. 1.217, fols. 441-444; y ed. F. FITA, BRAH, 5 (1884), pp. 308-328, esp. p. 308.
En el CCCXXXVI capitulo dize (...) don Alfonso su fijo; e caso con donna San-
cha, fija del emperador de las Espannas. E ovo en ella tres fijos: don Pedro e don
Alfonso e don Fernando.
En el CCCXXXVII capitulo dize que despues fue muerto este rey don Alfonso,
regno en pos el su fijo don Pedro e casso con donna Maria, fija de don Guillen,
sennor de Monpesler; e ovo en ella un fijo que dixeron don Jaymes. E este rey don
Pedro fue a Roma e coronol el papa Inocencio.
En el CCCXXXVIII.º capitulo dize que dio este rey don Pedro a criar a su fijo
don Jaymes al conde don Simon de Monforte e desposol con su fija. E por que este
don Ximon fue en la ocassion de la muerte deste rey don Pedro en la batalla de
Murello, tovo por bien la corte de Rroma quel tomassen al ynfante e quel diesen a
sus naturales. (...)
En·el CCXXVII.º capitulo dize que ganaron los moros el castillo de Ssalvatierra,
e el rey don Alfonso ssaco su hueste çerca de Talavera. E queriendo yr lidiar con
los moros, consejaron le que dexase la batalla para otro anno, e el fizolo, ca dizie el
arçobispo don Rodrigo que en las cosas dubdosas mejor es el omne esperar tienpo
que non fazerlas con apresuramiento.
éstos [los benimerines llegados en 1264 para apoyar al rey de Granada contra los cristianos]
fueron los primeros cavalleros ginetes que pasaron aquén la mar después quel rey Miramamolín fue vençi-
do (ed. M. GONZÁLEZ JIMÉNEZ, Murcia, Real Academia Alfonso X el Sabio, 1998, cap. XIII, p.
37); Et el rey don Alfonso de Castilla non avía synon fasta la çibdat de Toledo e estorvávalo el rey de
León, su yerno, e aun el rey de Portogal e el de Navarra quanto podían, e algunas vegadas el rey de Ara-
gón. Pero con todo esto, defendióse muy bien del Miramamolín e vençiólo, que nunca de lo suyo pudo
tomar cosa ninguna synon la villa de Alarcos quando la batalla fue vençida, más por culpa de los del rey
que non por bondat de los moros, ca don Diego, su visabuelo deste don Lope, que llaman «Bueno», fuyó
con la senna a la villa de Alarcos seyendo el rey en la batalla, et después dio la villa a los moros con su
mano syn mandado de su sennor. Pues después, el rey don Alfonso, con aquello poco que avía, sópose
vengar muy bien del Miramamolín e vençiólo en canpo et tollóle gran partida de lo que tenía (Ibidem,
cap. LII, pp. 146-147).
329
Preceptor de Sancho IV de Castilla y posible colaborador de su padre, Alfonso X el
Sabio, SÁNCHEZ ALONSO, Historia, I, pp. 272-273.
330
Hijo del infante Manuel y nieto del rey Fernando III, tuvo una activa vida política y
literaria. Véase GÓMEZ REDONDO, Historia, I, pp. 1.093-1.204, esp. pp. 1.103-1.108.
1807
Martín Alvira Cabrer
En·el CCXXVIII.º capitulo dize que ovo su acuerdo el rey don Alfonso con el
arçobispo de Toledo e con los otros omnes bonos del su regno, e fallaron que era
mejor en meterse en aventura de·la batalla, que non ssofrir tantos males commo
los moros les fazian. E saco luego su hueste e fuese ribera de Xucar ayusso e tomo
Alcala e Xorquera e Gradif[e]n e a·Cubas, e tornose para su tierra que fazia el
yvierno mucho afincado. E en essa sazon morio el ynfante don Fernando en
Madrid e inter[r]aronle en las Huelgas de Burgos.
En·el CCXXIX capitulo dize que entrante el verano junto el rey don Alfonso
todas las gentes de su tierra e vinose para la çibdat de Toledo; e y llegaron desa vez
muchas gentes de muchas tierras cruzadas. Otrosi dize que llegó y el rey don Pedro
de Aragon con toda su hueste, e el rey don Alfonso ssaliolo a rreçibir e fizol muy
grant onrra, commo sse la el meresçia.
En·el CCXXX capitulo dize que llegaron ally a·Toledo al rey don Alfonso
muchas gentes de las Gallias para yr con·[e]l a la hueste. E Galias quier dezir tanto
commo Francias. Otrossy dize que son quatro Galias: Gallia Comata e Galia Belgica
e Galia Çisalpina e Gallia Gotica. Gallia Commata dizen que por que aquellos
daquella tierra an los cabellos luengos, e este nombre·le posieron porque en·latin
dizen «commo» por «cabelladura»; Gallia Belgica dize[n] por que·la gano un prin-
cipe que dixeron Belges; Gallia Çisalpina dizen por que esta aquende los Alpes e
lieva el nombre del asentamiento de la tierra; Gallia Gotica dizen por que·los
godos tomaron aquella tierra.
En·el CCXXXI capitulo dize que vinieron alli a·Toledo los mas perlados de su
regno e todos los ricos omnes e ynfanciones que a·essa sazon avie en ssu sennorio.
E vynieron otrossy muy grandes compannas de·los cavalleros de·las villas de Castilla
e de·las Estremaduras.
En·el CCXXXII capitulo dize·que venieron alli a·Toledo al rey don Alfonso
para yr con el a esa batalla gentes de·las Galias e de Ytalia, que es tierra de Roma, e
[de] Lonbardia e de·Alemania; otrosi vynieron de·Aragon e de Portugal e de Gali-
zia e de Asturias. E el rey don Alfonso, por saber que gentes avia y fuera del su
se[n]norio, fizo las contar e fallo que eran X mill omnes a· cavallo e çien vezes mill
omnes de pie; e estos sin los de Castilla. E este rey don Alfonso, commo le dio Dios
conplido entendimiento sobre todos los omnes del mundo, fablo con·todas estas
gentes con cada una dellas a su parte, en·guisa que todos fueron muy sus pagados
e dixeron todos morrian o vencerian con·el. E mando luego echar pregon por la
hueste que viniessen todos tomar quitaciones e mando dar al·cavallero para cada
dia XX sueldo e muchas armas a·todos aquellos que lo avien menester. E ssegunt
dize el arçobispo don Rodrigo, que las bestias que·les dio para levar las cargas que
pasaron por setenta mill.
En·el CCXXXIII capitulo dize que salio el rey don Alfonso con su hueste –e
esto fue doze dias por andar el mes de junio– e fizo de todas sus gentes tres partes.
A·la parte que eran las gentes de fuera de Espanna dioles por cabdillos a Diego
Lopez de Haro, e a·la otra parte yva el muy noble rey don Alfonso con los suyos.
Otrosi dize que·los ultramontanes, que quier dezir las gentes que non fueran de
Espanna, conbatieron el castillo de Malagon e tomaronlo.
En el CCXXXIIII.º capitulo dize que llegaron todas estas huestes a·Calatrava e
conbatieronla e tomaron la; e diola el rey don Alfonso a·los freyles de Calatrava.
Otrosi dize que sse tornaron daquel lugar todos los ultramontanos e dexaron la
sennal de·la cruz que trayan, sino[n] sola mente don Arnaldo, arçobispo de Narbo-
1808
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
na, que fynco con çiento e treynta cavalleros fijos dalgo. Otrossi dize que llego y
estonce en·ayuda al rey don Alfonso el rey don Ssancho de Navarra. E salieron
ende e tomaron el castillo de Salvatierra, e andudieron tanto fasta que llegaron a
Guadalfajara, que es desyuso el monte del Muradal.
En·el CCXXXV.º capitulo dize que salieron de Guadalfajara e llegaron a·La
Losa e paresçie ya dalli la tienda del miramamollin, que·era bermeja. E aquella
pasada de La Losa era muy mala, ca·la tenien tomada los moros. E el rey don
Alfonso non ssabiendo por·o podiesen pasar ssyn peligro su hueste, e estando en
este acuerdo, vyno y un omne del pueblo, asaz vil de persona, que dezien que avie
andado alli guardando ganado, e dixo al rey don Alfonso, quel mostrarie una
carrera por do sobiesse toda aquella hueste ssyn peligro.
En·el CCXXXVI capitulo dize que·los mostro aquel omne la ssobida por do sso-
biesen toda la hueste sin peligro; e fallaron ençima un llano, commo les dixera, do
fincaron sus tiendas. E diz el obispo don Rodrigo que despues non paresçio alli
aquel omne e que creyeron que era verdadera mente mensajero de Dios. E mora-
ron alli en·aquel logar tres dias los reyes, e esto fizo por que descansasen los omnes
e las bestias. Otrosi dize que en·aquestos tres dias cada dia tenie el moro sus azes
paradas en·el canpo, atendiendo a·los christianos.
En·el CCXXXVII.º capitulo dize quel domingo a·la media noche vyno una voz
e dezie que sse levantassen todos e que se armasen e que fuesen a·la batalla, e
todos fizieron lo ansi. E el rey don Alfonso ordeno sus azes en esta guisa: dio la
delantera a Diego Lopes de Haro, e dio la una costanera al conde don Gonçalo
Nunnes con·las hordenes del Tenple e de Santiago e de Calatrava, e dio·la otra
costanera a Roy Diaz de·las Cameras e a Alvar Diaz, su hermano; e en·la çaga fue-
ron los tres reyes. Otrosi el miramomelin ordeno sus azes. E en medio dellas fizo
un corral de peones que estavan atados las piernas los unos a los otros en sema-
jança que non querien foyr e en medio dellos estava el su rey, e tenie de·la una
parte el espada e de·la otra el libro de su Acoran. E dize que tenie este rey ochenta
mill cavalleros e los peones non podien ser contados.
En·el CCXXXVIII.º capitulo dize que se començo la batalla muy fuerte, pero al
cabo fueron desbaratados los moros. E el su rey fuxo en·una yegua e passo por
Baeça, e preguntaronle los de·la vylla que que farien, e el dixoles que a·si non
podia dar consejo, ¿commo lo darie a·ellos? E desy fuese esa noche para Jahen. E
morieron y en essa batalla mas de dozientas vezes mill omnes de moros e de·los
christianos dozientos e çinquenta omnes.
En·el CCXXXIX capitulo dize que duro el alcançe todo esse dia fasta la noche.
Despues tornaron alli do fue la batalla e moraron y dos dias. E tanto fue el oro e la
plata que y fallaron adur lo podieron coger en estos dos dias para lo poner en un
lugar do·lo viese el rey don Alfonso. E estos dos dias non ovieron otra lenna para
adobar de comer si non astas de·lanças de·las que traxeron los moros e non podie-
ron quemar el terçio.
En·el CCXL capitulo dize que movyo luego dally el rey don Alfonso, e tomaron
el castillo que dizen de Vilches e El Ferral e Bannos e Tolosa, e dende fueron
a·Baeça e entraron la, que·la fallaron yerma. E dende fueron çercar a·Vbeda e
tomaronla e derribaronla fasta los çimientos e llevaron todos los moros cativos, e
tornaron sse para Calatrava. E dalli se fue el rey d’Aragon para su tierra e fuese con
el duc de Astria, de tierras de Alimania, que vinie estonçes a·la batalla, e fuese el
rey don Alfonso para Tolledo e fizo a·todos mucho algo e enbiolos para sus tierras.
E fue esta batalla XVI dias por andar del mes de jullio, era de mill e CCL annos.
1809
Martín Alvira Cabrer
De rege Alfonso Hyspanie que dicitur est bonus ex gestis qui dicitur es de Ubeda.
Isto eodem anno regnavit Alfonsus qui dicitur Ubeda qui fuit bonus et sapiens
in Hyspania annorum quatuor erat cum regnare cepisset anno domini. M.º C.ºX.º
[sic]. Regnavit quinquaginta quatuor annis. Hic dicitur bonus quia multa bona
operatus est in terris propter que permanet nomen eius et memoria eius non dele-
tur. Hic ab infancia vultu minax [en blanco] intellectu capax, preludia ludrica men-
te transcendens in merito, multa recuperavit, acquisivit non habita, reedificavit
deserta, iecit fundamento urbium, erexit excelsa murorum, persequtus est surgen-
tes virtute Altissimi roboratus ad infideles commitit manum bella fidei exercitu
sarracenos postravit, fidelium terminos dilatavit, monasteria construxit, religiosos
promovit et in omnibus Deo placere curavit negligens delicias fugiens.
Eo tempore [al margen «de magno bello de Ubeda»] contraxit Alfonsus cum Alienor,
filia regis Anglie, ex qua habuit duos filios, Fernandus et Henricus, et v filias: Beren-
gariam, primogenitam que contraxit cum rege Legionis; Urracam, que contraxit
cum rege Portugalie; Blancam, que contraxit cum rege Francie; Lionor, que contra-
xit cum rege Aragonie; Constanciam, que in monasterio de Olgis fuit monialis.
Quia igitur regnorum principia vix carent discordia etiam in adultis332, Sancius
rex Navarre, avunculus eius, ex parte sua occupavit omnia usque Burgis; Rex vero
Legionis, patruus eius, ex parte sua omnes villas occupavit preter paucas; ex parte
vero Toleti rex Almohadum, Iuceph [al margen IVCEPH]333 nomine, obsedit Tole-
tum, Mageritum, Alcalam, Obtam, Concham, Uclesium et inde per Alcaratium est
reversus. Cumque Alfonsus rex Castelle factus fuisset vir, movit guerram contra
regem Navarre334 et evicit ab eo Lucronium335, Navarretum, Granionem, Cesaream,
Briviescam, Victoriam, Yvidam, Al[a]vam, Guippuscam, et earum terrarum muni-
331
De familia noble (h. 1260-1327), fue obispo de Burgos desde 1313. Viajó a la corte
papal de Aviñón y a París como embajador de la reina María de Molina, participando tam-
bién en otros hechos notables de la vida política castellana. Crónica latina conservada en un
ms. pegarmino del s. XV escrito a dos columnas, su obra arranca con el origen del mundo
para centrarse después en los linajes reales de Castilla, Navarra, Aragón y Portugal, incluyen-
do también una historia de los papas y otra de los reyes de Francia. Fue traducida al francés
en 1370-1373 por el monje Jehan Goulain, de la Orden del Carmen. Véase ES, XXVII, pp.
344-348; CASTAN, A., Bibliothèque de l’Ecole des Chartes, XLIV (1883), pp. 264-283; SÁNCHEZ ALON-
SO, Historia, I, p. 266; y CIROT, «Recherches», pp. 210-213.
332
Fin de frase de la HRH, lib. VII, 15.
333
HRH, VII, 30.
334
HRH, VII, 26.
335
Ruchoniam.
1810
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
336
HRH, VII, 30.
337
HRH, VII, 26.
338
HRH, VII, 27.
339
HRH, VIII, 3.
340
Debe de referirse al conde Sancho.
341
comes Empuriensis, HRH.
342
HRH, VIII, 5.
343
HRH, VIII, 8.
344
HRH, VIII, 7.
345
¿defectum?
346
HRH, VIII, 8.
1811
Martín Alvira Cabrer
Capitulo CCCXXXI [I]: (...) e diremos agora desta batalla [de El salado (1340)] e
de la de Ubeda que se llama las Navas de Tolosa qual dellas es mas de loar.
Todos los muy altos fechos de los muy altos e muy nobles omes son de contar e
mucho de loar, pero en algunos fechos acaesçen cosas porque son de loar mas los
unos que los otros. Y porque en Castilla acaesçio la grand batalla quel otro rrey don
Alonso de Castilla vençio al miramamolin çerca de Ubeda en las Navas de Tolosa, en
la qual Dios por la su merçed quiso mostrar el su grand poder quebrantando la mala
347
¿prelati?
348
Sequenti vero die circa mediam noctem vox, HRH.
349
¿antea? Frase mal puntuada; la HRH incluye iunter principes castellanos.
350
Texto tomado de la cronicón de GUILLAUME DE NANGIS («Testimonios», n.º 235).
351
Crónica real de Alfonso XI de Castilla y León compuesta en la corte de su hijo natu-
ral Enrique II de Trastámara, GÓMEZ REDONDO, Historia, II, pp. 1.262 y 1.816-1.820.
1812
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1813
Martín Alvira Cabrer
e de azemilas, anssy este rrey don Alonso de quien fabla esta ystoria fue en aquel
tienpo en muy grand menester, por que non pudo aver nin de bestias de ninguna
parte. E otro sy, catando de como el rrey Alboaçen de Benamarin avia muy luengo
tienpo que se aperçibia para venir aquende la mar, por lo qual apellido muy
muchas gentes que passaron con el, de mas de las que tenia aca de antes, e como el
rrey de Granada le vino a ayudar con quantas gentes avie en el su rreyno de cavallo
e de a pie.
E otrosy se falla en aquella batalla del Puerto del Muradal que murieron
dozientas e veynte e çinco christianos, y en esta batalla de Tariffa que no murieron
sino veinte e çinco christianos de cavallo e de pie.
E parando mientes en todas estas cosas, pueden los omes entender, que como
quier que en amas dos batallas demostro Dios muy cunplidamente grand miraglo e
anbas fueron vençidos por el poderio de Dios mas que por fuerça de armas, pero
paresçe que mas virtuosa fue esta sancta batalla que fue vençida cerca de Tarifa
que la que se dize de las Navas de Tolosa que fue çerca de Ubeda, e de mas mira-
glo, e de mas loor, por quanto la vençieron omes de los rreynos de Castilla. (...)
[Apéndice II: capítulos basados en la versión crítica]
Cap.º CCLXXXXV: Del comienço de los rreyes de Benamarin qual fue. (...)
Empos del reyno su hermano Abu Almohadi y Miramolin; y este vençio la bata-
lla de Alarcos. Quando este Abu fino, reyno empos del su hijo Aben Mahomad
Miramolin, el que fue vençido en la batalla cerca de Hubeda. Y veniendo este Aben
Mahomad en Marruecos muy viejo, en el comienço del rrey don Fernando de Cas-
tilla y de Leon que gano a Sevilla y a Cordova, lebantose en Rricote en el reyno de
Murçia un moro que dezian Abenhut, y este era de los del linage de los reyes de
Xaragoar; y con poder que tomo, apremio tanto los moros alarabes, y guerreo tan-
to contra los que eran del linage de los almohades, que todos los que eran del lina-
ge non ossaron fincar allen la mar; y descabeço destos almohades los que pudo
haver; y el llamose rey de los alarabes. (...)
Cap.º CCXXXXVI: Quien fueron los rreyes e Miramamolin que hovo en Marrue-
cos fasta Alboaçen.
Aquel Aben Mahomad rey Amiramolin, que fue vencido en la batalla de Ube-
da, hovo un fijo que fino ante que el y dezianle Buxaf.
99. PABLO DE SANTA MARÍA, Suma de las Coronicas de España [Crónica de España o
Siete Edades del Mundo] (h. 1434)352
BNE, ms. (1571) 1279, fols. 121-222, esp. fols. 176-177.
... e despues que [Alfonso VIII] obo este vençimiento fizo penitençia de sus
pecados, e fiço el Monasterio de las Huelgas de Burgos, e el ospital que llamaron
del Rey... (...) e despues desto obo una muy gran vatalla en las Navas de Tolosa con
Miramamolin de Marruecos e fue vençido Miramamolin, segun cuenta Don Rodri-
352
Obispo de Cartagena, canciller de Castilla y después obispo de Burgos, donde había
sido rabino mayor hasta su conversión en 1390. Véase GÓMEZ R EDONDO, Historia, III, pp.
2.588-2.589 y 2.594-2.596.
1814
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
go Arçobispo de Toledo que fue en ella. E de ochenta mill cavalleros que los
Moros trayan fincaron alli muertos treintayçinco mil, e de los que de pie pasaron
por doçientos mil, e de los cristianos murieron çientoyçinquenta Omes. E asi se
muestra bien Dios maravilloso en las sus obras. Quien podria verdaderamente
dezir el algo que en el campo fue fallado en oro e en Plata, e Aljofar, e piedras
preçiosas e paño de oro. E seda, e cavallos, e otras muchas cosas sin comparaçion,
E dize la historia que aquellos dos dias que los cristianos estubieron en el campo
non quemaron al sinon hastas de lanças e de saetas que las que los Moros trayan, e
tamaña era la muchedumbre de las tiendas e grandeza del Real que los Moros
tenian, que los cristianos non podian poblar la mitad del Real.
100. GUTIERRE DÍEZ DE GAMES, El Victorial. Crónica de Don Pero Niño (h. 1453)353
Ed. J. SANZ, Madrid, Polifemo, 1989, cap. viii, p. 41.
Os digo que el rey sin buenos caballeros es como un hombre sin pies y sin
manos.
Ejemplo tenemos de aquel rey don Alfonso, que desechó los caballeros y los
hizo muchos desafueros, por consejo de un judío; y por mengua de los caballeros
fue vencido a la batalla que dicen de Alarcos. Y después el rey, viendo el daño por
dónde había venido, se reconcilió con los caballeros, y vino a la batalla con el rey
de Benaramín y Miramamolín, y con el rey Bursobán, y con el rey de Marruecos, y
con el rey de Tremecén, y con otros muchos reyes, y con tanta gente de moros que
era innumerable. El rey tenía temor de algunos de sus caballeros, por lo que les
había hecho, que no le ayudarían tan bien como debían. Y acaeció que entrando
en la batalla, a la hora de tercia, vio el rey huir un pendon blanco de unas señales
prietas, y cuidó el rey que era del señor de Lara, y dijo:
–Ya veo que me dejan los caballeros solo en la batalla.
Se acaeció allí cabe el rey Andrés Boca de Medina, el más fuerte y más rico villa-
no que había en Castilla; y por esforzar al rey, le dijo:
–No lo creáis, señor, que los caballeros huyan; que no son sino nosotros los
villanos que huimos.
Y así era, que no huyó sino el pendón de Madrid. Y plugó a Dios de ayudarlos, y
pelearon todos bien, y vencieron. Y aun es verdad que el rey esperó cinco días a un
buen caballero, por su cuerpo solamente, porque él sabía quién era. Gran cosa es,
y en gran precio debe ser tenido, cuando una tan gran hueste, en que había tres
reyes (rey de Castilla, y de Aragón, y de Navarra), esperó a un caballero por su
cuerpo solo, que no dieron la batalla hasta que él llegó: y quien lo esperaba, visto
lo había ya en otros menesteres, y sabía bien quién era. Y la gran batalla que dicen
de las Navas de Tolosa. Y aunque muchos caballeros sean en una hueste, acaece
que por un buen caballero se vence una batalla, o se gana una ciudad, y aun acon-
tece a las veces que un reino. (...)
353
Biografía de tono caballeresco y ensalzador del noble castellano Pero Niño, conde de
Buelna, Ibidem, «Introducción», pp. III-L; y GÓMEZ REDONDO, Historia, III, pp. 2.350-2.396.
1815
Martín Alvira Cabrer
... fue en la batalla de Alarcos con el rey don Alfonso, e acogióse con la seña del
rey, e porque’l rey fue desbaratado encerróse en la villa de Alarcos, e cercólo el
Miramamolín de Marruecos, e fiso pleitesía que le diese la villa e que fuese a
ponerse en su presión a Marruecos dentro de un año, e dióle en arrehenes dose
caballeros e llebólos el Miramamolín consigo.
E porque don Diego Lopes non quiso tornar a la presión, físolos degollar, e de
aquel día en adelante le llamaron Diego Lopes el Malo, fasta que fue la grand vata-
lla de las Nabas de Tolosa (...) e fue este don Diego Lopes el Malo en la delantera,
e probó mucho bien, e porque emendó lo que avía faltado en la de Alarcos, llamá-
ronle otra ves don Diego Lopes el Bueno, como de primero (...) Este conde don
Lope Dias fue el que en la vatalla de las Navas de Tolosa, cuando al entrar en la
vatalla descavalgó del caballo e fincó las rodillas ante’l dicho don Diego Lopes su
padre, e le pidió por merced que le membrase del buen pres que perdiera en la de
Alarcos, e que fisiese en esta vatalla porqu’el non fuese llamado fijo de traidor.
[D]on Alonso otavo fijo del rrey Don Sancho (...) Ansi de muchas piadosas
obras hechas, fue contra los Alaraves e los vençió en la muy gran batalla e famosa
que fue llamada e agora es de las Navas de Tolosa porque en ella se dize yntervenir
singular milagro de la cruz ynvisible. (...)
354
Fue arcipreste de Talavera (m. h. 1470) y autor del Corbacho. Véase GÓMEZ REDONDO,
Historia, III, pp. 2.694-2.700.
355
Vizcaíno (1399-1476) que tuvo un destacado protagonimo de las luchas banderizas
de Vizcaya del siglo XV. Véase el estudio (Ibidem).
356
Hijo y sucesor de PABLO DE SANTA MARÍA en el obispado de Burgos, SÁNCHEZ ALONSO,
Historia, I, p. 317; y GÓMEZ REDONDO, Historia, III, pp. 2.598-2.599 y 2.620-2.624.
1816
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
357
Análisis de este tema histórico-literario en ARIZALETA, A., «Una historia en el mar-
gen: Alfonso VIII de Castilla y la Judía de Toledo», Atalaya, 11 (2000-2001), pp. 33-64.
358
Marqués de Santillana, participó en las luchas nobiliarias de la Castilla de la época y
fue destacado bibliófilo y hombre de letras, autor de numerosas composiciones. Véase GÓMEZ
REDONDO, Historia, III, pp. 2.516-2.547.
1817
Martín Alvira Cabrer
Título. quarto. de prodigios que quiere dezir cosa que acaesce sin ninguno curso de natu-
ra (...) Capitulo septimo. Eese asi mesmo que Rey don Alfonso .VIII. de Castilla
teniendo batalla aplazada con Miramolin Rey de Marruecos e de los moros de
España. El qual commo estoviese atendiendo con muy grandes huestes enel campo
llamado las Naves de Tolosa e oviese fecho un corral cercado de cadenas enque
puso cient mil moros negros armados e treynta mill cavalleros para que le guarda-
sen su cuerpo. E allende desto tenia sus hazes bien ordenadas fornidas de muchas
gentes de armas a guisa de buen cavallero. E commo de la otra parte viniese el Rey
don Alfonso de Castilla e los reyes de Aragon e de Navarra e muchos altos omes de
Francia e de Alemaña que a esta batalla eran venidos por la cruzada. E commo
todos por el campo moviesen contra los moros sus hazes maravillosa mente orde-
nadas a guisa de buenos guerreros, aparescio enel cielo una crus muy fermosa de
muchas colores e commo los xpianos la vieron ovieron lo por buena señal e dieron
muchas gracias a Dios por ello, E en esto fue la batalla ayuntada por amas partes e
fuerte mente ferida. E plogo a nuestro señor Ihesu Xpo por su santissima miseri-
cordia que los moros fueron vencidos e arrancados del campo e rompido el corral
de las cadenas e fueron los xpianos siguiendo el alcance delos moros por tres dias.
E de los xpianos morieron ciento e cinquenta. Asi se muestra Dios maravilloso en
sus obras. Por este vencimiento desta batalla que los xpianos ovieron contra los
moros fue ynstituyda la fiesta de Triumpho Sancte Crucis que es en el mes de jullio
e fue hecho voto de non comer carne en sabado en España.
Titulo quarto, capítulo v (...)
...e Aldemon fue rey e señor de Africa. Este Aldemon ovo un fijo llamado Abu-
bamad que se fizo despues llamar Miramolin de Marruecos e passo en España en
tiempo del Rey don Alfonso .VIII. de Castilla por peccados delos xpianos e discor-
dias que entre ellos vinieron. Este Miramolin peleo en la batalla campal conel
dicho rey don Alfonso el qual fue vencido en batalla que es dicha la Alarcos. Este
Miramolin ovo un fijo llamado Mahomad Miramolin el qual vino despues con
muchas gentes de moros de Africa e España diziendo ser señor de España. Este
dicho rey don Alfonso conlos reyes de Aragon e de Navarra peleo conel en la
grand batalla delas Naves de Tolosa e lo vencio commo suso es dicho.
359
Murciano (h. 1426-fin. s. XV) de ilustre linaje, fue paje y familiar de Alfonso de Car-
tagena, capellán de la reina Isabel la Católica.
1818
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1819
Martín Alvira Cabrer
acrescento grand honor en Castilla. E con grand razon este rey don Alfonso ovo
grand pesar de su fijo. Pero demostro se de grand coraçon, e esfuerço en que non
dio a entender tanto su pesar commo podiera. E persiguio su honor commo ade-
lante se fizo segund dicho es.
Título V. De iusticia guardada, (...) Cap. iii. En la batalla delas Navas de Tolosa
que el Rey don Alfonso .VIII. de Castilla ovo con Miramolin de Marruecos, commo
las hazes delos xpianos fuerte mente firiesen en los moros e ellos non lo podiesen
sofrir, començaron a fuyr. Miramolin, que estava en un grand cavallo conlos viejos
de su ley e el libro Alcoran ante si rogando a Mahomad que lo ayudase, descendio
a priesa, cavalgo en un caballo de muchas colores e fizo tañer las trompas e ataba-
les. Començo a dar muy grandes bozes que fuesen buenos e tornasen ala batalla e
no lo non dexasen en poder delos xpianos; diziendo estas palabras e otras de
grand esfuerço fizolos tornar. Quando tornaron los que yvan fuyendo conel grand
esfuerço queles dio, començaron de lidiar e firieron tan de rezio en los xpianos
que por fuerça los fizieron tornar, de guisa que algunos ovo y que asi vencidos leva-
van las vanderas rastrando tras si, pero non delos nobles omes. Entre los que fuyan
era la saña360 de Madrid, e por que ella tenia el campo blanco en medio un oso
prieto, cuydo el Rey don Alfonso que era el pendon de don Diego señor de Vizca-
ya, a que traya lobos prietos en campo blanco. E dixo al arçobispo don Rodrigo de
Toledo que estava junto con el: «Vedes commo torna la saña de don Diego». Un
cibdadano de Medina del Campo llamado Andres Boca, que estava cerca del Rey,
dixo: «Señor cierto es non es aquella la saña de don Diego. Mas parad mientes a la
delantera e veredes yr la vuestra saña, e a par della la de don Diego e otro si la saña
del conde don Alvaro de Lara. E por que el oso de Madrit es prieto en campo blan-
co cuydades que es la saña de don Diego por los lobos prietos que tiene en campo
blanco cierto que fuyen; nos los villanos somos, ca los fidalgos non.» E por esta
palabra que dixo lo apedrearon despues los villanos de Medina. E el rey don Alfon-
so despues lo sopo, commo fuese iusticiero, fizo por ello gran iusticia. Ca fecha
pesquisa, fizo matar por iusticia a todos aquellos quelo apedrearon. El Rey paro
mientes entonces e vio las señas commo le Andres dixiera e tomo una lança en la
mano e fue para ellos, e fizolos tornar diziendo: «O vasallos e amigos, que es esto,
tornad ala batalla que este es el buen dia de grand victoria que vos Dios quiere
dar». Entonce dieron tornada en los moros tan de rezio quelos non podieron
sofrir. E fueron los moros vencidos e arrancados del campo commo suso es dicho.
Con grand justicia e razon este Rey don Alfonso fizo iusticia de aquellos que ape-
drearon a este Andres Boca, que asi commo los que pelean por servicio desu Rey
deven ser loados e honrrados, asi los que dan buen esfuerço o reprehenden las
cobardias deven ser loados e ser fecha dellos memoria para siempre.
Titulo IX, cap. v
El rey don Alfonso .VIII. de Castilla seyendo moço se dio a vicios de luxuria.
Non obstante que fuese casado conla Reyna doña Leonor, fija del Rey de Ynglate-
rra, mucho fermosa muger, tomo por manceba una judia e estovo encerrada cone-
lla siete meses, que non se acordava de si nin del regno, tanto estava encendido
enel amor della segund suso es dicho. Pero despues quela judia fue muerta por sus
vasallos, conoscio el error que avia fecho e emendose, e vio buenas costumbres de
alli adelante, ca despues fundo el monesterio delas Huelgas de Burgos e el Ospital
360
seña.
1820
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
que llaman del Rey, e otros monesterios, e fue muy virtuoso e magnifico principe,
e vencio a Miramolin de Marruecos en batalla campal, e gano a Cuenca e Alarcon
e otras villas e castillos de moros, e fizo grandes fechos e por esto fue llamado don
Alfonso el Bueno.
106. FERNÁN MARTÍNEZ DE BURGOS, Crónica del Rey D. Alonso VIII de Castilla (Bur-
gos, 16 de julio de 1465)361
Reprod. MONDÉJAR, ap. XVI, pp. cxxxi-cxxxii.
E despues desto ovo muy grand batalla con Miramolin Rey de Marruecos, para
la cual batalla mandó facer un pendon del Crucifixo e Sancta Maria e Sant Joan. E
este pendon fizo facer como Rey bueno e catolico, por principal sobre todos los
otros pendones e señas de toda su hueste. E oyeron voces en el ayre, ante que en la
batalla entrasen, que decian: «Porque como católico christiano te quebran / bran-
taste, e oviste gran devocion en la Cruz, hoy sea ensalzada la Cruz maravillosamente.
Por ende non temades la muchedumbre de los Moros, que non por muchedumbre
se vencen las batallas, mas del cielo viene el vencimiento». E asi oido esto, tomaron
muy grand esfuerzo los Christianos, e con gran alegria entraron en la batalla, é fué
vencido Miramolin, segund cuenta D. Rodrigo Arzobispo de Toledo, que fue en
ella; é de ochenta mill caballeros que los Moros trahían, fincaron alli muertos trein-
ta é cinco mill; é de los que pasaron por docientos mill; é de los Christianos morie-
ron veinte e cinco homes; é asi se demuestra Dios maravilloso en sus obras. Quien
podra verdaderamente dezir el algo que en el campo fue fallado en oro, é en plata,
en aljofar, é en piedras preciosas, é en paños de oro, é de seda, é de caballos, é en
otras cosas muchas sin comparacion. E dice la Estoria, que dos dias que los Christia-
nos estovieron en el campo, non quemaron al, si non hastas de lanzas de las que los
Moros trahian. E tamaña era la muchedumbre de las tiendas e grandeza del real
que los Moros tenian, que los Christianos podian poblar la mitad del real.
Cap. XCI.º. (...) El rrey don Alfonso, fijo del rrey don Sancho el Deseado,
vençió al Miramamolín en la gran batalla de las Navas de Tolosa e ganó a Cuenca,
e Alarcón, e Moya, e Plaçencia, e Béxar, e Galves363, e Calatrava, e Caracuel. (...)
361
Hijo de Juan Martínez de Burgos, escribano público de Burgos y luego fraile en Lis-
boa, cit. CATALÁN, D. De la silva textual al taller historiográfico alfonsí. Códices, crónicas, versiones y
cuadernos de trabajo, «Fuentes Cronísticas de la Historia de España», IX, Madrid, Fundación
Ramón Menéndez Pidal-Universidad Autónoma de Madrid, 1997, p. 178, n. 510.
362
Para estos pasajes, esta obra sigue el relato de la Primera Crónica General. Sobre el
autor, cronista en época de Enrique IV, SÁNCHEZ ALONSO, Historia, I, pp. 323-324; y sobre todo
AVALLE-ARCE, J. B., El cronista Pedro de Escavias. Una vida del siglo XV..., Chapel Hill, The Uni-
versity of North Carolina Press, 1972.
363
¿Gálvez?
1821
Martín Alvira Cabrer
Cap. CXXXIIII.º, Que torna el fablar del Rey don Alfonso de Castilla, y de las conquis-
tas que fizo y de los lugares que ganó de los moros, y las dio a las hórdenes de Santiago y
Calatrava, y fue vençido en la batalla de Alarcos y, después, vençió en la batalla de Tolosa.
...con el rrey don Pedro de Aragón, su verdadero amigo... (...)
Después, se metieron de por medio muchos perlados e trataron pazes entre
estos rreyes [de Castilla y de Navarra], a la qual el rrey don Alfonso se llegó, con
deseo de se bengar de los moros de la batalla de Alarcos.
E començó la guerra contra los moros. E corrió la tierra de Baeça, e de Andú-
xar, e de Jahén e fizo mucho daño en ella. Lo qual sabido por el Miramamolín que
entonces se llamaba Abenmahomad, ayuntó muy gran exército e fue a çercar a Sal-
vatierra la qual tubo quinçe meses çercada e, siendo los más cristianos, por los
grandes conbates, que dentro / estavan, muertos, oviéronse de dar a los moros.
E como la fama de la pérdido deste castillo por todos los pueblos cristianos se
estendiese, mucho de los cristianos se animaron para venir ayudar en esta guerra al
rrey don Alfonso que a la sazón, con mucha gente, en Talavera estava, para yr a
socorrer a Salvatierra. Pero el ynfante don Fernando, su fijo primogénito, e los
grandes del rreyno le dixeron que ayuntase más gente e no se pusiese en aventura
como fiziera en la batalla de Alarcos. E como esto bido, por todas las partes de la
cristiandad enbió mandaderos ynçitando e rrogando a los cristianos lo quisiesen
venir ayudar. E en este medio murió el ynfante don Fernando, su fijo, que fue
cuchillo que le atravesó su coraçón, que era tal que todos los de su rreyno lastimó.
E desimulando en tanto que los mensageros eran ydos, entró por la ribera de
Xúcar que corre por Cuenca, e tomó a Alcalá de Santi Yuste, e a Xorquera, e a
Grandes, e a Veas. Mató e cativó muchos moros.
Dejando buen rrecado en los castillos, se bolvió para su tierra porque el ynvier-
no se benía.
E a otro año siguiente, porque las gentes que le venían ayudar eran muchas,
fuese a Toledo. E luego mandó fazer llamamiento general por todos sus rreynos,
que muy presto la çibdad de Toledo se ynchó de gentes de diversos lenguajes, e
todos no bían la ora para verse en la batalla. E a los estrangeros mandólos aposen-
tar fuera de la çibdad, en la huerta que dizen del rrey e él se salió a posar con ellos.
A ocho días después de la pascua del Espíritu Sancto, llegó a Toledo el rrey
don Pedro de Aragón, su amigo, con mucha buena gente. Asimismo de Françia,
vinieron muchas buenas compañas e con ellos el arçobispo de Bordeo e otros rri-
cos hombres. Vinieron ansimesmo don Arnal, arçobispo de Narbona. E éste trajo
muchos cruçados de Françia, los quales traýan rricas armas y muy lindas sobrevis-
tas. Del rreyno de Portogal, vinieron muchos cavalleros o peones muy bien ade-
reçados. Dende a poco, llegaron las gentes del rrey de Aragón, los quales vinieron
muy bien adereçados de fermosos cavallos e armas, entre los quales venía el conde
de Anpurias, e don Garçía Rromero, e don Ximón Coronel. De los concejos de los
rreynos de Castilla e de León, vinieron muchos cavalleros e peones bien adereça-
dos e con muchas viandas e mantenimientos, e vinieron muchos perlados e rreli-
giosos. Entre los rricos hombres de Castilla, vinieron don Diego López de Aro e los
condes don Fernando, e don Álvaro, e don Gonzalo de Lara e otros grandes seño-
res; e de las hórdenes, don Rrui Díaz, maestre de Calatrava, con sus freyres e rreli-
giosos que eran muy buenos cavalleros; e vinieron los frailes del Tenplo, con su
maestre don Gormaz, e los frailes del Ospital, e don Pedro Arias, maestre de San-
1822
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
tiago, que era buen cavallero, con los frayles de su horden. E / el rrey don Alfonso
los pagava muy bien: al cavallero, beynte sueldos cadal día, e al peón, çinco. Demás
desto, muy grandes dádivas e franquezas que hizo a los estrangeros, de muchos
cavallos, e armas, e paños de oro y de seda, y muchas joyas.
E el noble rrey don Alfonso movió con ellos de Toledo, a beynte e un días del
mes de junio, año del nasçimiento de Nuestro Señor Jesú Cristo e mill e dozientos
e doze años. E la gente de allende los montes Perineos yvan en la delantera e por
su caudillo, don Diego López de Aro, e el rrey don Alonso, con toda su gente, en la
rreguarda. E don Diego López de Aro e sus gentes çércaron el castillo de Malagón,
e luego por fuerça lo tomaron, e mataron quantos moros dentro hallaron.
Otro días siguiente después que el castillo se tomó, llegaron los rreyes de Casti-
lla e de Aragón e mandáronlo derribar. E luego fueron sobre Calatrava. E por capi-
tán de los moros, estava un moro llamado Abentiz que era mucho buen cavallero.
Mas, con todo esto entraron en la villa e en el alcaçar que era muy fuerte, la qual el
rrey don Alfonso dio y entregó luego a los frayles de la horden de Calatrava, que
de antes la solían tener.
E desde allí, se bolvieron muchos estrangeros para sus tierras, ssalbo don Arnal,
arçobispo de Narbona, con algunos nobles de la provinçia de Viana, e Teobaldo de
Blasón, que era muy buen hidalgo e hera del linaje de castellanos, que podían ser
todos çiento y treynta cavalleros.
E como quiera que los estrangeros que de Calatrava se bolvieron eran más de
diez mill hombres a cavallo, sin la gente de a pie, no por eso el rrey don Alfonso,
con el su buen amigo el rrey don Pedro de Aragón, no dexó de continuar su cami-
no. E fue sobre Alarcos, e conbatiólo, e tomólo, e a Caracuel, e Almodóvar del
Canpo. E allí estando, llegó el rrey don Sancho de Navarra porque antes venir no
pudo. E todos tres rreyes movieron de allí e asentaron el rreal sobre Salvatierra, e
tomáronla luego. E fizieron alarde de la gente e fallaron tanta gente que parezía
no aver fecho mengua la gente estrangera. E movieron de allí, sus jornadas fazien-
do. E el Miramamolín estava çerca de la çibdad de Jaén, con su gente, esperando a
los cristianos para darles la batalla. E de allí, fuese a Baeça e enbió sus gentes a
tomar el paso del puerto de la Losa o del Muladar, porque los cristianos tan presto
no pudiesen pasar.
Don Diego López de Aro que llevaba la vanguarda del exército, enbió a su fijo
Lope Díaz e a Sancho Fernández e a Martín Muñoz, sus sobrinos, a tomar el puer-
to del Muladar. Los quales, en sus fuerças se confiando, no curaron de yr tan arma-
dos como convenía e, de muchos moros que en Castrorreal estavan en guarda de
aquel paso, fueron salteados. E ovieron de ser burlados, pero co/mo los pajes vení-
an çerca, prestamente ovieron lugar de tomar las armas. E tomáronles aquel paso e
asentaron allí sus tiendas.
Otro día juebes, los rreyes asentaron sus tiendas al pie del puerto. Otro día
biernes, fueron sobre Castrorreal e tomáronlo.
E porque en el camino baxo de aquel castillo, en el puerto de la Losa, estavan
muchos moros que a lançadas y a saetas y a piedras aquel paso a los cristianos
defendían e non les dexavan pasar, e los rreyes e los grandes señores que allí esta-
ban ovieron su Consejo. Fue de pareçer que se tornassen a buscar otro puerto más
llano por do podiesen pasar. Pero el rrey don Alfonso, tal consejo rreprovado, sos-
tenía que la tornada sería vergonçosa porque la gente menuda, pensando que por
1823
Martín Alvira Cabrer
temor de los moros se bolvían, pasado el puerto muchos dellos se fuyrían, e por
tanto, mandó que en tal caso no se fablase.
E estando en estas diferençias, un hombre en ábito de pastor pobremente bes-
tido les apareçio delante. E al rrey don Alfonso e a los que con él estavan, dixo que
el puerto de la Losa non podrían pasar en ninguna manera, ansí por ser fragoso,
como por los muchos moros que en la defensa estavan, pero que si el rrey le fiziese
merçed, él le mostraría allí çerca un camino llano por el qual en salvo todo su
exército, fasta las Navas de Tolosa, pasase. De lo qual, el rrey fue muy alegre pero,
porque no se dio mucha fee, enbiaron con él a don Diego López de Aro e a don
Garçi Rromero de Aragon a provar si era verdad. En tal manera los guió, que llana-
mente pasaron. E en un llano que ençima de un monte se fazía, asentaron sus tien-
das. E fiziéronlo saber a los rreyes los quales, con todas sus conpañas, en aquel
lugar que asaz çerca del rreal de los moros estava, asentaron su exérçito.
El Miramamolín, quando bido que la batalla escusar non se podía, hordenó sus
hazes para pelear. Pero los rreyes cristianos acordaron de suspender la batalla por
ese día e otro día domingo, porque venían cansados. E otro día lunes por la maña-
na que fueron beinte y seis días de julio de mill e dozientos e doze años, los moros
se antiçiparon de salir al canpo porque pensaron que los cristianos aquellos dos
días de miedo no osavan pelear.
El rrey don Alfonso, con los otros rreyes e gentes que le aconpañavan, oyeron
misa e fueron asueltos por el arçobispo don Rrodrigo. El noble rey don Alfonso
hordenó su hueste en esta manera: don Diego López de Aro ovo la batalla delante-
ra con sus parientes e vasallos. En la segunda batalla, yva don Gonçalo Nuñez, con
los frayles del Tenplo, e del Ospital, e de San Juan, e de Santiago, e de Calatrava. E
en la terçera, yva Rrui Díaz de los Cameros e Álvar Díaz, su hermano, e otros
nobles cavalleros. E en la quarta e postrimera vatalla, yva el noble rrey don Alfonso
e, con él, el arçobispo don Rrodrigo / de Toledo. En otra batalla, yva el rrey don
Peddro de Aragón, con el qual yvan muchos cavalleros de su rreyno. E demás dés-
tas, ordenó otras dos batallas. En la primera de la vanguardia, yva por capitán
mayor don García Rromero, e en la otra segunda, don Simón Tornel, e en las alas
de las batallas yvan peones de su rreyno e de las comunidades del rreyno de Casti-
lla. E el rrey don Sancho de Navarra yva en otra batalla con los cavalleros y rricos
hombres de su rreyno e con gentes de las comunidades de Ávila, e Segovia, e Medi-
na del Canpo, el qual yva a la diestra ala del rrey don Alonso de Castilla.
E sus batallas hordenadas en el nonbre de Jesú Cristo començaron la gloriosa y
bienaventurada batalla de las Navas de Tolosa. E los primeros que firieron en los
moros fueron Lope Díaz, fijo de don Diego López de Aro, e Sancho Fernández e
Martín Muñoz, sus sobrinos, que yvan en la batalla de la vanguarda. E las batallas
de los cristianos e moros mezcladas, los moros en un cabeço alto como a manera
de plaça fizieron un corral çercado e pusieron una gruesa batalla de gente de pie.
En medio de aquella plaça, estava asentado el Miramamolín, vestido un alquifara364
prieta e, çerca de sí, tenía el libro del Alcorán. E en torno de aquella plaça, estavan
otras hazes de peones, soterradas las piernas fasta las rrodillas, todos fechos una
cuna, atados los muslos unos con otros porque non pudiesen fuir. E delante de
aquellas gentes de pie, estavan muchas batallas de cavalleros de los alarbes e almo-
hades muy bien armados e encavalgados, los quales eran ochenta mill de a cavallo
364
Alquifa: una especie de túnica o jubón.
1824
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
e gente sin numero de a pie, entre los quales, venía un rrey que era señor de gran
tierra, çerca de la çibdad de Marruecos.
E tan balientemente pelearon aquel día y los cristianos asimesmo, y los moros
defendiendo una subida que en aquel otero del Miramamolín se fazía, e tanto don
Diego López de Aro porfiava por les entrar que era maravilla. E en esto las batallas
de los rreyes se fizieron en una. E fueron ayudar a don Diego López. E allí tanto de
los moros sobre ellos rrecreeçieron que la lid se començo tan aspera, todas las
batallas rrebueltas que el vençimiento de la vitoria estava en peso, e muy dudosa e
peligrosa, tanto que algunos honbres de poca verguença querían vyr.
E quando esto el rrey don Alfonso vido, a altas boçes dixo al arçobispo de Tole-
do: «¡Arçobispo, yo y vos muramos oy aquí!». El arçobispo le rrespondió: «Señor,
no plaçerá a Dios que vos aquí murades. Ante vos digo que el día de oy vençeredes
vuestros enemigos». E el rrey dixo: «Vamos a so/correr a los de la primera batalla
questán en gran peligro». E yendo el rrey corriendo, Fernán Garçía, que hera muy
buen cavallero e se avía bisto en otras priesas, trabó al rrey de las rriendas e díxole:
«Señor, yd paso que acorro avrán los vuestros». E en todos estos trabaxos e peli-
gros, nunca el noble rrey se le mudó la color, ni la palabra, ni el buen donayre.
Pero hordenólo mejor Dios, que luego las señas de los cristianos llegaron a la
plaça do estava el Miramamolín. E el alférez del arçobispo de Toledo que levaba la
cruz delante, corrió con ella por todas las batallas de los moros, a unas partes e a
otras. E por graçia de Dios Nuestro Señor, el alférez ni los que la cruz siguieron
ovieron enpanto que se metieron en fuída. A la qual santa señal de la cruz, aquel
día, traýa un canónigo de la yglesia de Toledo que se llamaba Domingo Pasqual.
Luego tras el pendón de la cruz, siguió el pendón de la provincia de Toledo, en la
qual yba figurada la ymagen de la bienaventurada Virgen, Nuestra Señora, Santa
María y como llegó, con grande ynpetuo e feroçidad de la noble gente castellana, e
los moros començaron a fuir.
E quando el Miramamolín vido que su gran exército por todas partes era rroto
e puesto en fuída, de consejo de un hermano suyo que se llamava Zeyt Alcarari,
cavalgó en una yegua obera e, con solos quatro de a cavallo que en aquel peligro le
tubieron conpañía, fuyó e se fue para la çibdad de Jaén. E en tanto, los castellanos,
e aragoneses, e navarros e los nobles rreyes, no se rreposando nin se parando a
tomar los despojos de sus enemigos más yendo matando, siguieron el alcançe fasta
que la noche los departió.
E vençida la batalla, el arçobispo de Toledo e los otros perlados començaron a
cantar el salmo de te Deum laudamus, dando gracias a Dios del vençimiento que
contra aquellos perros moros avían tenido. E çerca de aquel corral do el Mirama-
molín estava, avía muchos moros muertos, de grandes cuerpos. E de dosçientos
mill moros y más que en aquella batalla se falló que murieron, todos degollados e
despedaçados, no se falló señal de sangre ninguna en el canpo. E de los cristianos,
plogó a Dios miraglosamente que no murieron en aquella batalla fasta beynte e
çinco personas. E en las tiendas de los moros, tantas rriquezas de oro y de plata, y
otras rricas joyas tantas fallaron, que no ay conparaçion alguna. Todo lo qual el
rrey don Alfonso, por los rreyes de Aragón e de Navarra, e por todos los rricos
hombres y cavalleros, e escuderos, e otras gentes de su exército tan bien lo mandó
rrepartir, que para sí no quiso / tomar otra cosa sino la honrra, e a e ellos dexó
todo el restante del despojo. E en aquel lugar do fue la batalla, estobieron dos días
para rreposar, en los quales, para todo lo neçesario, otra leña no quemaron salvo
las astas de las lanças e saetas que los moros en el canpo dexaron.
1825
Martín Alvira Cabrer
Léese que, por la victoria desta batalla, el noble rrey don Alfonso, con acuerdo e
consentimiento de los rricos hombres, fizo boto solene que nunca jamás carne en
sábado en los rreynos de Castilla se comiese. E así se guarda, que no se come salbo
los menudos de las aves e de las otras carnes animalias que no entraron en el voto.
E movieron de allí, e tomaron a Bilches, e a Vaños, e a Castroferral, e a Tolosa.
E de allí fueron a Baeça. E falláronla yerma e tomáronla. E quemaron unos pocos
de moros que a una mezquita se acogieron. E çercaron a Ubeda la qual muy fuerte-
mente conbatieron. E por la parte que los aragoneses conbatían, un escudero de
don Lope de Luna subió por el escala. E como los moros le vieron ençima del
muro, los moros diéronse al rrey, al qual davan mill vezes mill doblas de oro por-
que los dexase fincar en la villa. E no vbo acuerdo en ello, así que la villa de Ubeda
toda por el suelo sse derribó, e todos los moros que en ella estavan fueron cativos.
E de allí, los rreyes e todos los rricos hombres, sanos e alegres, a Calatraba se
bolvieron do fallaron al duque de Astria que traýa asaz buena gente, el qual no
pudo alcançar a la batalla, e de allí se tornó con el rrey de Aragón para su tierra. El
noble rrey don Alfonso con todas las otras gentes, sse fue para la çibdad de Toledo
donde, con gran proçesión, fue rrezibido. E luego despidió toda la gente que se
fuesen a sus tierras, partiendo con chicos y grandes de lo suyo largamente.
366
Capitulum. xxxv. De gloriosa victoria Alfonsi .VIII. contra Sarracenis in illo famoso
bello de Navibus Tholose et quomodo Crux Christi christianos visibiliter operi tulit, et de
innumera multitudine cesorum inferuntur etiam copie inffectore in antiquis bellis et ceteram
nacionum.
Libet igitur brevi diccerere gesta Alfonsi .VIII. post infelicem cladem peccans
populi christianam susceptam apud locium Delarcos, postquam illud Alfonsus a
Miramomelino Rege Saraceno<no>rum sic infeliciter virtus fuit, conspiciens pecca-
tis suis id enemicce conpunctus corde, multa pietatis opera fecit: fundavit eius
atque donavit monasterium de Olgis et Hospitale Regis apud Burgem Civitatem, et
alia plurima monasteria monialium. Fernandus itaque filius eius, cum esset in gen-
tis roboris animi incesabiliter, interpellat patrem Alfonsum ut Miramomelinum
regem Maurorum paulo ante victorem agrederetur. Predicatur Christo cum cons-
piceret Sarracenos instructos copiis multis ac in locis saltuosis manere ad filium ait
agrederero filii hostes libens si plurimos tibi similes in castris meis compitere et
hostium vires expertum non essem imitatus paulum fulnius qui, quem macedonio
consul missus cum esset hostes in locis inaccesibilibus, ortante eum nasica
optime in dolis iuvene ut hostes ad orientus facerem inquit istud si tua michi etas
fuisset aut tibi mea experiencia, verum pluries expertus sum non tutum esse,
ut Terenci infelici que clade prostratus, adversus instructam aciem dimitem tan-
dem Alfonsus procibus filii atque sui animi amplitudine roboratus, eumdem
365
Discípulo de ALFONSO DE CARTAGENA, fue obispo de Palencia (1404-1470) y
dedicó su obra al rey Enrique IV de Castilla, SÁNCHEZ ALONSO, Historia, I, pp. 321-323.
366
En el Índice Topo-Onomástico no incluímos los personajes de la Historia Antigua.
1826
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1827
Martín Alvira Cabrer
Christo anno ab Urbe condita Quingentessimo Sexto decimo apud Aretimi comis-
so prelio, Atillius consul est occisus octoginta milibus Romanorum cesis. Ceterum
Silla Mitridatum bellum cepit initioque prelio quinquaginta milia ex suis interfecti
sunt. Item Julius Cesar apud Rodanum Gallos vis vincit, ubi quadraginta milia
Gallorum ceciderunt. Sed Tiberius primigenius Augusti Germanos bello superavit,
ubi centum viginti quatuor milia cesa et captivata fermitur. Quid bellum maximi et
formi dolosum quinquaginta legionibus gestum est nec fere ultimum maius bellum
post Punicum fuit. Postremo, ut id Orosius refert, anno Urbis condite DCCCXXV,
Vespasianus templum Iherosolimius dirumpit murosque urbis solo equator et ibi
sexcenta milia judeorum est interfecta. Cornelius Suetonius asservit Josephus exer-
cito undecim centena milia judeorum gladio et fame prisse, nonaginta exercito
milia toto orbe dupresa de Romanus exercito vix XXV equites ceciderunt.
Capitulum .XXXVI. De hiis que acciderunt Regi Alfonso .VIII. post famosum bellum
Navibus Tholose, et de civitatibus et locis que acquisivit, et de singulare facinore circa arcus
de Zorita et obitu eius.
Super est igitur ut ad Alfonsi preclarissima facta et eius tempore gesta redea-
mus postquam itaque bellum predictum de Navibus Tolose toto orbe famosii
Alfonsus feliciter explevit crevit ad maiora animus. Ut enim inquit Valerius felicita-
te obtente victorie roboratus nobilis anima atque nutritur ut clariora semper agre-
diatur. Illaque cum laudum cumulo preficiat prosequitur igitur victoriam adeo sibi
missam et post multa laboriosa bellica certamina plurima loca a Sarracenius evicit
lucroque fidei adjecit: penultimi Calatravam, Alcaram367, Concam, Civi Autricto,
Alarcon, Castrum Dominarum, Ubedam, Baecam et innumera alia castra et opi-
damque super Alfonsi .VI. fuerant a Mauris occupata nec putamus alienum a pro-
posito nostro brevi referre quonddam non dixerum preclarius facimus.
109. L OPE G ARCÍA DE S ALAZAR , Libro de las buenas andanzas e fortunas (h. 1471-
1475)368
Ed. A. RODRÍGUEZ HERRERO, 4 vols., Bilbao, Diputación de Vizcaya, 1967, III, lib. XVI,
pp. 126-134 y 169-170, lib XIX, pp. 356-357 y IV, lib. XX, pp. 12, 29-30, 100-101 y 421.
En esta batalla [de Alarcos] morió don / García de Salçedo, Señor de Ayala, con
/ CCCC escuderos de su linaje... (...)
...e / morieron allí él e todos los suyos / como aquel Vela de Udacales dixo, e
él / mesmo con ellos... (...)
E IIII / cosas dexó propuestas este don / Diego Lopes: la primera de no dexar
/ su señor en el campo; e la segunda / no tornaar cara después / to espuelas para
delante; la terçer/ra no entregar villa ni castillo / de su señor sin su mandado; la /
quarta de quitar qualesquier Rehe/nes que heçiese. E todas estas / quatro que-
brantó aquel día, ca él de/ /xó a su señor en el canpo; la segunda / que después
que dio espuelas tornó / cara; la terçera que entregó el cas/tillo de Alarcos sin
mandado de / su señor; la quarta que no quitó aquellos dose / cavalleros, que
echó Rehenes / al Miramamolin, que los degolla/ron allá, e aun los dos dellos los
367
Alcaraz.
368
Historia del mundo, de España y del País Vasco en 25 libros, es una obra clave para la
historia política de Vizcaya.
1828
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1829
Martín Alvira Cabrer
De la casa e linaje de los / Osorios, que son de la casa de los Villalovos / de Campos./
(...) E deste suçedio el conde don Rodrigo Peres de / Osorio de Villalovos, que
fue con el Rey don Alonso / en la batalla de Ubeda... (...)
[Por su estancia en Marruecos, Diego López de Haro fue llamado] Marroquin (...)
E por / muchos servicios que le fiso en toda su moçedad, / especialmente en la
batalla de Ubeda, que / llaman de las Navas de Tolosa, diole los mo/nesterios de
Sant Julian de Musques, e de Sant Ro/man de Cierbena, e la Prebostad e peaje del
/ Puerto de Sant Martin, que son en SomoRostro / en tierra cada año por III mill
CC maravedis de mone/da vieja, que valia cada maravedi dies dineros... (...)
En el año del Señor de UCCL años, / Reynando en Castilla el buen Rey don /
Alonso, que fue vençido en la batalla de A/larcos, e vençió la batalla de Ubeda...
(...)
369
Alfonso el Trovador.
1830
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
370
II.
371
Arnaldo.
372
Aznar.
1831
Martín Alvira Cabrer
...don Alfonso VIII de Castilla, que vençio la batalla de las Navas de Tolosa...
(...)
...que el rey don Alfonso octavo de Castilla que vençio la batalla de las Navas...
113. SANCHO DE SEGORBE, Suma breve de todos los reyes que ha avido en León y Castilla
(1497)373
BNE, ms. 10.652, fols. 12v-13v.
Año Domini M cc xii vençio el Rey de Castilla de las Navas de Tolosa, que fue la
mayor batalla y de mayor hecho que en Castilla se vençio. Venieronle a ayudar el
Rey don Pedro de Aragon con M de cavallo y el Rey don Sancho de Navarra con
otros tantos y otras muchas gentes estrangeras, porque se pregono la cruzada por
toda la cristiandad. El dia de la batalla pusose Lope Diaz ante don Diego de Haro
su padre, que levaba la delantera, y dixole: «Padre y señor, pues el Rey vos da la
delantera, pido por merced que hagais de manera como no me llamen hijo de trai-
dor y acuerdeseos de la onrra que perdistes en la de Alarcos». Don Diego le res-
pondio: «Llamarvos vos han hijo de puta mas no de traidor y fio en la merced de
Dios que tales obras hare yo oy que en todo el mundo sea hablado, y yo vere como
en este dia aguardais a vuestro padre en este lugar». Y Lope Diaz besole la mano y
dixo: «Çierto Señor, yo pienso de aguardarvos oy tan bien como hijo deve guardar
a padre». Y despues que las batallas movieron contra los moros, paresçio entre çie-
lo una cruz muy hermosa y ovieronlo los christianos por muy buena señal, y por
tanto fue çelebrada la fiesta de Santa Cruz en este dia en cada un año. Rompidos
los primeros ennemigos, huyan algunos destos christianos y levaban las vanderas
rastrando, entre las quales yva la seña de Madrid, que es un osso prieto. Y el Rey
penso que era la seña de don Diego y dixo al arçobispo don Rodrigo: «Veis como
torna la seña de don Diego». Y un çibdadano de Medina del Canpo que se llamava
Andres Boca, que estava cerca del Rey, dixo: «Çierto Señor, no es aquella la seña
de don Diego mas pa[ra]d mientes de la delantera y vereis yr vuestro pendon y,
çerca del la seña de don Diego, y de la otra parte la de don Alvaro de Lara, que van
firiendo en los moros, y porque el osso de Madrid es prieto y en canpo blanco pen-
says que es la seña de don Diego; çierto los que huyen nos los villanos somos que
los hijos dalgo no». Y por esta palabra que dixo le apedrearon despues los villanos
de Medina y el Rey mato a todos los que fueron en su muerte. Et don Alvar Nuñez
de Lara que levaba el pedon Real fue el primero que entro en el corral que estava
atado con las cadenas, y por otra parte entro el Rey de Aragon y fueron luego des-
baratados374. En esta batalla murieron xxxv m de caballo y cc m ombres de pie y de
los christianos cl. Fue esta batalla lunes .xvi. de Jullio del Señor de mccxii. Aca-
esçieron este dia quatro cosas maravillosas mucho de notar y el Sabado antes otra
que fueron çinco. La primera del Sabado, que no sabiendo el Rey ni ningun adalid
ni ombre de la hueste por que lugar pasarian las batallas por el puerto Muladar,
que era muy aspera tierra, vino al Rey uno e figura de pastor que se cree fue angel
de Dios y les mostro camino llano y muy bueno, lleno de muchas aguas y yerba. La
373
Alcaide de La Guardia (Toledo), cit. JARDIN, J. P., «El modelo alfonsí ante la revolu-
ción trastámara. Los sumarios de crónicas generales del siglo XV», MARTIN, G. (coord.), La his-
toria alfonsí: el modelo y sus destinos (siglos XIII-XV), «Col. de la Casa de Velázquez», 68, Madrid,
Casa de Velázquez, 2000, pp. 141-156, esp. p. 144.
374
Y... desbaratados, añadido entre líneas.
1832
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
ii, que el lunes antes que amaneziese fue oyda por todos una boz, creese fue del
çielo, que dizia y amonestava que fuesen aparejados para la batalla. La iii, la cruz
que paresçio entre el çielo. La quarta que Domingo Pasqual de Almoguera, canoni-
go de Toledo que levaba la cruz del arçobispo, passo sin armas ningunas con su
cruz por medio de todas las batallas sin ninguna lision. La quinta, que todos los
moros que fueron muertos de ninguno se pudo ver una gota de sangre. Repartio
don Diego el robo por mandado del Rey desta maña: al Rey de Castilla dio la onrra
de la batalla; a los Reyes de Aragon y Navarra todo el aver que fue hallado en el
corral, que fue mucho; y de lo que estava fuera, que fuese de quienquiera que lo
tomo. Deste camino torno el Rey a Ubeda y a Baeça.
114. ALFONSO DE ÁVILA375, Compendio Historial de las Historias Romanas y de las Chro-
nicas de Castilla (1497-1499)
BNE, ms. 10.448, fols. 1r-231v (Historias Romanas), esp. fols. 199r y 199v, y fols. 232r-278v
(Suma de la coronica de España), esp. fols. 254v y 255r.
Doña Berenguela, hija del rrey don Alfonso de Castilla, el que venço la batalla
de las Navas de Tolosa...
375
En la portada:(según se cree) hijo del Chronista Hernando de Palencia.
376
Cronista oficial de los Reyes Católicos.
1833
Martín Alvira Cabrer
116. JUAN RODRÍGUEZ DE CUENCA, Sumario de los Reyes de España por el despensero
mayor de la Reyna Doña Leonor, muger del Rey Don Juan el Primero de Castilla, con
las alteraciones y adiciones que posteriormente le hizo un anónimo (s. XV)377
Ed. E L LAGUNO A MIROLA , Madrid, 1781; reed, facsímil M.ª D. P ÉREZ B OLDO , «Textos
Medievales», 25, Valencia, Anubar, 1971, cap. xxxi, pp. 40-41.
E despues desta pelea de Alarcos, à este Rey de Castilla non se le olvidó de catar
maneras como pudiese vengar del vencimiento que le fuera fecho por los enemigos
de la Fé: é ayuntó de los suyos, é de todas quantas partes pudo todas las más gentes
de Caballeros é de pie que él pudo aver; é demás desto vinole otrosi en ayuda para
esta pelea su amigo el Rey de Aragon. E por non alongar la materia, estando la
hueste del Rey Miramamolin de los Moros, el domingo á media noche fué oída una
voz muy clara é muy noble, é decia que se levantasen todos é se armasen, é fuesen á
la batalla. E todos asi lo ficieron, é este Rey Don Alfonso ordenó sus faces; é otrosi
el Rey Miramamolin de los Moros ordenó sus faces de ochenta mil caballos que
tenia, é en los peones non avia cuento. E comenzóse la batalla muy fuerte; pero al
cabo fué voluntad de nuestro señor Dios que fuesen desbaratados los Moros; el su
Rey fuyó en una yegua, é pasó por Baeza, é los de la villa e preguntaron que qué
farian; é él dixo, que á si non podia dar consejo, que cómo daria á ellos: é de ay fue-
se esa noche á Jaén, é dende pasó allende la mar. E morieron en esta batalla mas de
doscientos mil Moros, é de los Christianos doscientos treinta é cinco omes, é duró
el alcance fasta la noche. E despues tornaronse todos á dó fuera la batalla, é mora-
ron y dos días, é en estos dos dias non ovieron menester otra leña para adobar de
comer si non hastas de lanzas de las que troxeron de los Moros, é non podieron
quemar el tercio de ellas. E fue esta batalla á diez é seis del mes de Julio de la Era
de César de mil é docientos é cincuenta años. E despues desta sancta pelea entró
este Rey á tierras de Moros, é ganó el castillo de Bilches, é el Ferrar, é Baños, é
Tolosa: é dende fuese á Baeza, é entraronla, é fallaronla hierma: é dende fuese á
Ubeda, é tomóla; é tornóse para Calatrava. E de alli fuese el Rey de Aragon para su
tierra; é fuese el Rey don Alfonso para Toledo, é alli fizo él á todos mucho algo, é
enviólos para sus tierras. E despues entro este Rey Don Alfonso por tierra de Moros
quemando é astragando todo quanto fallaba, é ganó pieza de sus logares...
· NAVARRA
117. LINAGE DE LOS REYES D’ESPANYA (1205-1209)378
Ed. A. UBIETO ARTETA, Corónicas navarras, «Textos Medievales», 14, Valencia, Anubar,
1964, pp. 25-29.
Este conte de Barçalona379 ovo en esta muger380 al yfant don Pedro, qui morio
en Huesca, et el rey don Alfonso, que ovo nombre Remón Belenguer, et el conde
377
Historia de Castilla compuesta en tiempos de Enrique III, Ibidem, Introducción del
s. XVIII, pp. III-VIII.
378
Se trata de una de las «corónicas» navarras, redactadas en romance navarro y latín,
contenida al final de la mayor parte de los códices del Fuero General de Navarra. Probablemen-
te sirvió de fuente al Liber Regum. Véase Ibidem, pp. 8-12; y UBIETO, Historia de Aragón. Literatura
medieval I, p. 35.
379
Ramón Berenguer IV.
380
Petronila de Aragón.
1834
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
don Pedro de Provença, et el conte don Sancho, et a la muyller del rey don Sancho
de Portogal381.
El rey don Alfonso de Aragón prisó muyller la fija del Emperador, a dona San-
cha; et ovo en eyll al yfant don Pedro, rey de Aragón, et el marqués de Provença
don Alfonso, et a don Ferrando, abbat de Mont aragón, et una fija que casaron en
Ungría382.
Daquí en avant será lo que Dios querrá.
Este rrey don Pedro fo buen rrey e fo con los otros dos rreyes qui heran sus pri-
mos cormanos, con el rrey don Sancho de Navarra e con el rrey don Alfonso de
Castilla, en las batajas con los moros en las Naves de Tolosa e en la de Ubeda e fo
esto en hera mil iiccla . (...)
D’este rrey don Pedro heran cuyñados el conte de Tolosa e sus fijos, que sus
cormanas avian por mugeres. Et fo el conte de Montfort sobre Tolosa. E este conte
de Mont Fort tenia tierra por honor del rrey d’Aragon. Et fo el rrey don Pedro de
Aragon en ayuda del conte de Tolosa e de su fijo. E yssio fuera el rrey d’Aragon al
conte de Mont Fort e lidiaron anbos. Mato el conte de Mont Fort al rrey don Pedro
d’Aragon.
Morio el rrey don Pedro d’Aragon era mil ii[ccliª] en el mes de agosto...
381
Dulce.
382
Constanza.
383
14 septiembre.
384
Tercera redacción del Liber regum, obra de un cronista navarro, que fue copiada en el
siglo XV, GÓMEZ REDONDO, Historia, I, pp. 104-110. Véanse los estudios introductorios de las
ediciones citadas.
385
Confesor de Carlos III de Navarra y obispo de Bayona, su obra es un hito importante
de la historiografía medieval navarra, Íbidem (Introducción y estudio); y GÓMEZ REDONDO, His-
toria, II, pp. 1.285-1.287.
1835
Martín Alvira Cabrer
R[ecuenta] del rey don Alfonso, fijo del rey don Sancho sobre dito, este fizo las batallas
que dizen de Arquos386 et de Ubeda. (...)
Despues este rey de Castilla don Alfonso amigo bien con su primo cormano el
rey don Pedro de Aragon, anbos en uno entraron porel regnado de Leon et gana-
ron Biellanios, Castro Vudo et Coyarca, que dizen agora Balençia al Corpio, et
otras billas, et echaron amal los moros que eran conel rey de Leon. Et assi torna-
ron anbos asus regnos honrrados. (...) Jtem el rey don Alfonso de Castilla y el rey
don Pedro de Aragon moraban en la çerqua de San Viçent, çerqua de Avila, et
quando Miramomelin fue ydo anbos estos reyes desçendieron et fueron et prisie-
ron Castro de Leon, et Ardon, et Castro de Gonçalbo, et Castiel de Tierra, Alba de
Alif et destruyeron toda fasta Estorga. Et tornaron por Alba et por Salamanqua et
prisieron Monrreal et otros logares, et con esto tornaron asus regnos. (...)
Dela guerra del rey don Alfonso de Castilla et del rey de Nabarra.
Este rey don Alfonso y el rey don Pedro de Aragon entraron por Nabarra et pri-
sieron Lutranio, et Muriar et Inçinra, et Miran da d’Ebro, que obo el rey don
Alfonso, et despues el rey don Alfonso priso Abida et Alaba, et turo mucho la gue-
rra. (...)
R dela batalla de Ubeda.
Et entanto sallieron las tregoas delos moros, et este rey don Alfonso no quiso
aber paz con ellos por se vengar dela de Arcos, et assi corrieron xristianos et fizie-
ron grant dayño en Ubeda et en Baeça et en Jahen et en Anduchar. Despues leban-
to se Mahomat, fijo del rey que vinçio la de Arquos, con poder de moros çerquo
Salbatierra et con ingenios et con luenga çerqua, que non avian acorro ninguno, et
por fanbre prisola enel ayño que andaba la era en mil ccxlix enel mes de septiem-
bre. Aqua el rey don Alfonso llego su poder cabo Talabera por dar lit a Mahomat
con esfuerço desu fijo, el infante don Ferrando. Despues obo su consello mas sose-
gado que respusiese al moro mensagero que fuese et que farian una buena batalla
et et non rebata, et que el le prometiesse dia sabido a todo su poder de Mahomat.
et assi fue ençerrado entre ellos, et con esto torno se el moro et retovo se Salbatie-
rra. Item el rey don Alfonso obo su consello conel arçobispo de Toledo et con los
otros obispos et los ricos hombres, et dixo que mas queria una vez morir que siem-
pre andar en esto, et mando por toda la tierra prender toda la plata, vasos et sorti-
llas, et oregeras, et çendales porporas, et piteras, et todo esto vender et fazer lo
armas para la batalla, et los prelados conpeçaron de predicar la cruzada. Entanto
fino el infante don Ferrando en Madrit enel ayño que andaba la era en mil ccxlix
et fue enterrado en Burgos, et fizo porel el rey grant duelo car era fijo mayor et de
grant coraçon. Et el arçobispo don Rodrigo fue en la cort de Roma et gano indul-
gençias, et vino por Françia predicando et dando perdones por la tierra. Et este
puso paz et amor entre los reyes de Castilla et de Nabarra et de Aragon, que los
tenie forçados don Alfonso rey de Castilla et puesto que a cada uno les tornase lo
suyo et con esto vinieron le ad ayudar. De mientre que se allegaban las gentes, don
Alfonso entro por ribera de Sucar et priso Alcala, et Encaria, et Gara, et assi torno
con ganancia. Et vino el ayño que debia ser la batalla et de mediando febrero ade-
lant conpeçaron se de llegar en Toledo muchas gentes et de sus lengoages diversos
que los non podian hombre saber, assi que ya non cabian en la çiutat et era mara-
386
Alarcos.
1836
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
bella que pan et condicho les abastaba. Despues el rey, por consello del arçobispo,
por que non barallasen o bolviessen la villa, saco los ende en voz de sermon lo que
queria fazer en la guerra et despues que fueron todos de fuera non lo quisieron
dentro coger, sino a pocos por que les sacassen sus cosas que y tenian. Jtem el otro
dia de Pentecosta, dia de la Trinidat, llego el rey don Pedro de Aragon a Toledo, et
fue reçebido del rey et dela cleriçia et de todo el pueblo con grant proçession et
posso en (la) guerta del rey, et alli atendio a sus gentes que traya de partes de
Françia. Et de aquella tierra començaron de venir el arçobispo de Burdel, et otros
obispos et ricos hombres et nobles caballeros et muchos peones. En aquel tiempo
don Arnalt, provisor dela yglesia de Narbona, predicaba la cruzada sobre los ere-
ges, et destruyo Carcases et Beders enel ayño que andaba la era en mil cclvii, et oyo
esta cruzada et vino con muchos et reçibio lo mucho bien en Toledo el rey don
Alfonso. Otrossi vinieron muchos de Portogal. Jtem vinieron los aragoneses bien
guisados de todo et vinieron conel dicho rey de Aragon don Garçia Remiro; don
Ximen Cornel; Miguel de Luesia; Aznar Pardo; don Guillem de Çerbera; el conde
de Ampurias; don Remon Fulço; Guillem de Cardona et otros ricos hombres et
poderosos caballeros et muchos peoñes de Castilla; el arçobispo de Toledo; don
Remiro387 de Çiguença; don Melendo388 de Palençia389; do(n) Tello390 de Hosma;
don Romeo391 de Abila; don Pedro de Aragon [sic]; don Garçia de Taraçona; don
Velenguer de Barcalona, electo; et los ricos hombres de Castilla, son estos: don
Diago Lopez de Aro; el conde don Ferrando de Lara; et el conde don Albaro; et el
conde don Garçia392, todos iii hermanos; Lop Diaz de Haro; Roz Diaz delos Came-
ros; Garçi393 Royz Giron et sus hermanos; et otros ricos hombres et nobles et mucha
peonada; et los frayres de Calatraba consu maestro Roy Diaz; los frayres del Tem-
ple con su maestro Gomez Remirez, este fino en su lecho la batalla vençida; los
frayres del Hospital con su prior Gutier Ermil; et y los frayres de Santiago con su
prior don Pedro Arras. Et tanto fue el governar que sino que Dios lo quiso non
devian ser caudellados por hombre carnal nin les devian conplir conducho. Et los
tramontaneos eran mal de x mil a caballo et de c mil peones, et daban cadaldia al
caballero xx sueldos et al peon et a la muller et al niño cada dia v sueldos de pipio-
nes, de mas, al qui non abia tienda o savia de armas daban gelo. Et estas gentes
bien adobadas el dia fue açerquado del plaço mobieron se las huestes de Toledo xi
dias por andar de junio. Los ultramontanos mobieron por si et prisieron por cab-
diello a don Lop Diaz et el rey de Aragon mobio con los suyos et el rey de Castilla
con los suyos. Et non se alongaban unos de otros assi que en iiii dias fueron fasta
Gadalfesa et cerquaron Malagon, et prisieron lo. Otro dia llegaron los reyes et
fallesçio el conducho et acorrio el rey don Alfonso. Otro dia vinieron a Calatraba
et los moros fizieron clavos menudos de iiii piedes et echaron los enel rio muchos
sin cuenta. Por ende avia a pasar los hombres et las bestias et assi plogo a Dios que
a pocos o a ningunos fizieron mal ni dayño, et era en Calatraba alcayt Halmohat,
387
Rodrigo.
388
Domingo.
389
Plasencia.
390
Menendo.
391
Pedro.
392
Gonzalo.
393
Gonzalo.
1837
Martín Alvira Cabrer
muy poderoso moro con grant caballeria, otrossi Avenzabez, buen caballero. Et
obieron su consello los reyes que non fincase Calatraba, et assi en nombre de Dios
fue conbatida et prisa et los moros echados ende presos et muertos et catibos, et
tornaron la alos frayres que la antes tenian. Jtem los ultramontanos, ya que se
comidieron, tornaron se todos de alli que les non pudieron retener, si no que fin-
co y don Arnart, obispo de Narbona, con los suyos et con los que pudo retener que
fueron cxx caballeros amenos delos peones. Finquo otrossi con algunos del puer-
to394 don Tibaldo de Blesen, dela una parte castellano muy buen caballero, et el rey
de Aragon siempre finco fasta que tornaron a Toledo conlos suyos. Tornados los
ultramontanos, los espayñoles cada dia mejorando, plegaron fasta Larquos et pri-
sieron la et otros castiellos en derredor. Et alli llego el rey don Sancho de Nabarra,
el quoal non le consintio la voluntat que non biniesse ad correr ala fe catholica et
al cormano, maguer que lo tenia desheredado, et de ally adelant fueron los tres
reyes primos cormanos. Desend tobieron se et vinieron el primero dia a Salbatie-
rra, et el domingo adelant obieron los reyes por bien que se armassen como para
la batalla, et que fuessen ya mas aperçebidos et assi lo fizieron. Al iij.º fueron al pie
del puerto de Muradal que dezian Gadalfajar, entre tanto Mahomat, rey delos
moros, llegara sus poderes en Jaen et dubdaba se ya de lidiar con los xristianos,
temiendo que eran muchos. Et puso de non sallir a ellos mas que andassen por la
tierra et quando tornassen que yrian cansados et segurados, que la hora los asalte-
assen. En tanto algunos ladrones xristianos, por algo ganar, dixieron le que los
ultramontanos se eran tornados et que eran grant poder et que los que fincaban
non abian conducho. Et quando esto oyo cobro coraçon por venir ala batalla, et
desçendio al llano consus huestes delas montannas de Jaen et dellas inbio a Baeça
et dellas alas Nabes de Tolosa para que enbargassen alos xristianos que non pudies-
sen passar el puerto dela Losa, o sinon que prisiessen el puerto assi como los capti-
bos lo contaron. Mas plugo a Dios que don Domingo395 Lopez, que tenia la delan-
tera inbio debant asu fijo don Lop et asus sobrinos don Sancho Ferrandez et don
Miguel396 Muynoz, et prisieron el somo del puerto et echaron et vinçieron alos
moros que fallaron alli et fincaron y sus tiendas. E el juebes adelant llegaron los
reyes et las huestes al pie del puerto et fincaron cabo el rio que dizen Guadalfajara,
et el biernes maynana mobieron se et subieron al puerto. Et esse dia prisieron
Ferral, un castillo çerqua dela Losa, alli abia mal logar la losa que al hombre desar-
mado le era malo de pasar. Este dia obieron fazienda los xristianos conlos moros
que goardaban los puertos, empero que obo dayño de cada part vinçieron los xris-
tianos. Los reyes vieron a ojo las tiendas delos moros et beyen el paso malo et
temiansse de dayño, et non osaban yr a çaga por demandar otro camino llano, de
miedo que las gentes se tornassen a çaga por que cuydarian que fuyan o que non
querian lidiar et se derramarian, et que les non podrian tornar ni cabdellar adelant
et seyen en grant cueyta, non podiendo passar. Entretanto vino un pastor, el que
fue conejero mas semejo angel o mesagero de Dios, et demostroles y luego buen
paso a ojo delos moros et que se non tornasen a çaga. Los reyes entendieron del
pastor pero inbiaron a don Diago Lopez et a don Garçia Romero que fuesen
beher, et fallaron por verdat que ansi era et prisieron et puerto suso, et fincaron
alli las tiendas et inbiaron dezir alos reyes que Dios era con ellos et que subiessen
394
¿Poitou?
395
Diego.
396
Martín.
1838
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
abisados. Et assi los xristianos dexaron al Ferral como destruydo enel sabado may-
ñana, et oyda missa comulgaron et reçibieron sus perdones, et armaron se et fue-
ron por la muestra del pastor. Los moros, que bieron que desemparaban al Ferral
et dexaban al puerto dela Losa et que desbiavan, cuydaron que non querian lidiar
et poblaron otra vez luego el Ferral. Et ellos cuydaban que fuyan los xristianos et
quando se cataron bieron sus seyñas et sus tiendas suso cabo dellos. Et la hora los
moros fueron mal despantados et inbiaron caballeros que les fuesen a enbargar el
paso, et maguera con trabajo ovieron de pasar asu pesar. Et el rey moro obo grant
pesar que tan mal curaron los puertos, et mando meter sus tiendas et sus azes enel
campo, et la mayor puso en un otero que abia fuerte subida, et las otras a diestro et
a siniestro et andidieron de medio dia fasta biespras por cuydar que lidiasen, en
esse dia. Los xristianos non quisieron en esse dia, el rey moro quando vio esto cuy-
do que non osaban lidiar et imbio letras a Baeça et a Jahen como tenia iii reyes de
xristianos vençidos et çerquados, los viellos entendieron la verdat que lo fazian los
xristianos por ordenar sus conpayñas, que binian cansados, et fazer lo con seso.
Jtem otro dia domingo sallo el rey moro et fincaron su tienda bermella esperando
alos xristianos, et los xristianos non quisieron fasta otro dia. En este dia fezo el rey
de Aragon caballero a don Muyño Sanchez su sobrino, en este dia andudieron los
pregones et los perdones para otro dia, en este dia cometieron los moros alos xris-
tianos et ellos sobieron en paz et sin dayño ninguno.
Del dia dela batalla de Ubeda.
Otro dia, lunes amanesçient a media noche, fueron pregones en l’alborada que
se armasen para la batalla, despues oyeron las missas et las confessiones, et
com(u)lgados sallieron ala batalla todos de buen coraçon. De los castellanos don
Diago Lopez obo conlos suyos las primeras feridas, et la haz de medio obo el conde
don Sancho con los templeros et otros nobles hombres conel Hospital. Jtem la otra
haz de costado obieron Vellez397 et Calatraba; et Rodiaz delos Cameros; et Albar
Diaz, su hermano; et Johan Gomez de Uzen et grandes ricos hombres. Jtem en la
postremera az el rey don Alfonso et el arçobispo don Rodrigo (de) Toledo et los
otros obispos et ricos hombres, Roy Diaz et sus hermanos; Roy Perez de Villa
Lobos; et Suer Tellez; et Ferrant Garçia et otros muchos menos destos, cada una
delas azes avian sus con sellos como eran ya ordenados. Jtem el rey de Aragon
ordeno los suyos: la primera az don Garçia Romero; la segunda az don Ximen Cor-
nel et Aznar Pardo; et la postramera az el rey de Aragon con sus ricos hombres et
en la otra costanera otros ricos hombres de Aragon. Jtem el rey don Sancho de
Nabarra ordeno su batalla consus ricos hombres et caballeros de Nabarra; et con-
los consellos de Soria398 et de Abila et de Medina. Jtem puestas las azes enel nom-
bre de Dios, conpeçaron la batalla et conpeçaron de ferir. Jtem los moros fizieron
toda su fortaleza mayor en somo de un otero de arcos et de saetas, et estaban los
peones armados et ligados unos con otros por que non pudiessen fuyr. Et alli esta-
ba el rey moro et vistia una capa negra que fuera de Adelmuni, que fue conpeça-
miento delos almohades, et tenia ante si el Alcoran, el libro que fizo Mahomat.
Otrossi fuera dela albergada estaban azes de peones consus lanças te(n)didas, et
ellos atados alas piernas por que non pudiessen fuy; et ante ellos estaban azes de
caballeros de moros sin cuenta et sin mesura a diestro et a siniestro et alas partes
que suelen vençer fuyendo. Et las gentes que estaban azes de caballeros de moros
397
Uclés.
398
Segovia.
1839
Martín Alvira Cabrer
sin cuenta et sin mesura a diestro et a siniestro et alas partes que suelen vençer
fuyendo. Et las gentes que estaban en las azes delos moros et su poder eran atantes
que hombre asmar no lo podia bien, los asoldados et fijos dalgo eran et caballeros
dela casa del rey moro que de caballeros et asoldados et fijos dalgo eran sin cuenta.
Los otros caballeros et hombres de billas eran por carta de Miramomelin de lxxx
mil asuso delos peones non eran en cuenta, amenos destos obo alli un grant rico
hombre de Marruecos que abia la yra del rey, et por fazer le serviçio et ganar su
amor se dio a pie con su gent por mas fielment goardar a el. Jtem los xristianos
conpeçaron de sobir por fuerte logar et los moros fizieron los tornar mucho a
çaga. Estonçes algunos delas azes de Castilla et de Aragon ajuntaron se en la prime-
ra fazienda, los costaneras lidiaron bien pero semejo al rey don Alfonso que algu-
nos quisieron fuyr et dixo el rey don Alfonso al arçobispo don Rodrigo et a los
obispos: «Mal dia es oy para mi et para la xristiandat, nunqua fuese yo nasçido que
yo sere vençido et oy se pierde toda Espayña». Et todos empeçaron de llorar conel,
pero torno et dixoles: «Barones oy aquí muramos todos, et non beamos perdidos
España, non se done ninguno a preson ante se mate por si, si lo non obiere conqui
que yo assi lo fare, amigos et basallos». Et entre todos respuso el arçobispo de Tole-
do: «Señor, si a morir fuere todos yran con busco oy a paradiso, nin queremos
morir nin vivir sin vos et por eso todos estos aquí, et set seguro et non temades car
este dia es vuestro, et oy vengaredes vuestra honrra et Dios es con vos». Et los col-
pes eran grandes et los tanbores et los aynafiles et las tronpas semejaban que todo
el mundo se trastornaba, et el rey don Alfonso cobro coraçon et llorando delos
dixo: «Castellanos, oy es el nuestro dia, ¡goardat ala de Arcos!». Despues dixo:
«Aragoneses et nabarros, ¡catad quoales fuestes siempre, que oy es nuestro el dia!».
Estonçes bio los xristianos maltrechos et quiso desçender del caballo, llorando et
querellando se a Dios qui lo fiziera rey et que nasçiera en fuert punto, et diziendo:
«Dios, si non acorres ami acorre atu ley que se pierde, si tu eres verdadero Diso qui
prisiste carne humana en Santa Maria et tomaste muerte et passion en la cruz por
nos salbar, que aquí speramos muerte por ti, ayuda a tu ley que mas non podemos
oy ni nunqua». Entanto Dios quiso que fueron cobrados xristianos, et dixo al rey
don Alfonsso: «Por Dios bayan ad ayudar ala delantera». Sallo don Garçia Royz
consus hermanos et fueles ad ayudar, don Garçia Romero [sic] quiso yr et retovo lo
el rey asu fabla por que fuese con ayuda ma(yo)r. Despues dixo el rey don Alfonso
otra vez: «Arçobispo amigo, et vos otros obispos, oy aqui morit con migo». Dixie-
ron todos: «Bivir o morir señor con vos, may oy vençeredes et bivremos et gozare-
mos con vos». Et en tanto mando el rey mover las seyñas adelant, et el capiscol don
Domingo Pascoal de Toledo, qui despues fue dende dean, lebaba la cruz del arço-
bispo et fue muy bueno et puso la cruz con los primeros en somo conlas seyñas
delos reyes en que era la ymagen de Santa Maria de Toledo con que siempre
vinçieron. Et clamaban «¡Dios ayuda et Santiago!» et los otros «¡Castilla! ¡Castilla!»
et los otros «¡Aragon!» et los otros «¡Nabarra! ¡Nabarra!», firiendo todos de
coraçon. La hora grant partida delos moros conpeçaron de tornar las espaldas, et
dizia el rey don Alfonso: «Señor Ihesu Xpristo, acorre a los que creen en ti». Et los
obispos diziendo la ledania et el rey con ellos, assi plogo a Dios que el rey moro,
pues que non pudo sofrir nin caudellar sus gentes que fuyan, por consello desu
hermano mobio a foyr. Seget Abozeti cabalgo en una yegua de muchas colores et
priso iiii caballeros consi et fuyo et vino a Baeça. Preguntaron le los de Baeça como
binia o que farian, et dixo les: «Non se, el criador vos ayude que yo non puedo».
Cabalgo alli otra yegua et vino essa noche en Jaen. Aqua los xristianos mataron
muchos moros sin cuenta, estonçes dixo el arçobispo de Toledo al rey don Alfon-
so: «Señor gradeçet este merçe a Dios que vos ha fecho». Et el rey desçendio del
1840
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
caballo llorando et echo se en tierra, et el arçobispo et los obispos conel a pie con-
peçaron de cantar Te Deum laudamus. Et assi eran llenos los campos delos muertos,
que apenas podian pasar de caballo sobre los muertos, et suso do estaba el rey
moro fallaron muy fermosos moros muertos et ya desnudos, que los desnudaron
robadores que yban delante. Et fasta la noche no les dieron bagar dellos matar a
cada part, et asmaban que murieran y moros de cc vezes mil asuso et de xristianos
xxv.º mil, adelant non podria hombre contar nin abian ningunos bagar de mirar
como bien lidiaban castellanos, aragoneses et nabarros, et quantos alli se açertaron
cada unos por si et todos en uno. Jtem ala noche mudaron se los xristianos alas
tiendas delos moros, assi que nenguno no tornaron asus tiendas si non los azemile-
ros que tornaron porel conducho. Tanta fue la muchadumbre delos moros que los
xristianos non pudieron enchir el quoarto logar de la albergada delos moros, et
que quiso oro et plata et seda alli lo fallo, empero antes del dia excomulgaron a
qui quiere que robase el campo, mal peccado, et cola cobdiçia algunos obo y pariti-
rios, pero non fue en conto los caballos nin las bestias nin el conducho que alli
fallaron. Et alli moraron exe dia et otros cansados, et non quemaron todas las astas
si non las lanças et las saetas que fueron delos moros, et apenas las acabaron et
algunos apartaron se et çerquaron Bilches. Jtem al iij.º dia mobieron se los reyes et
prisieron Bilches con Olosa399, Bayños et Ferral que cobraron et la fallaron yerma.
Otrossi algunos fueron a Baeça et fallaron la yerma, que fuyeron todos a Veda400
sinon los viejos et los enfermos que fincaron en la mezquita, et alli les dieron fue-
go. Quando esto oyeron los xristianos fueron et çerquaron Ubeda, al vj.º dia dela
batalla, et luego a dos dias fue prisa, assi que don Lop Ferrequa de Lima401 de Ara-
gon subio enel muro los moros que los bieron rendieron se al rey don Alfonso et
assi entraron en la billa. Et los moros dieron por tal que escapasen por ayuda mil
marabidis de oro, despues a ruego delos prelados destruyeron toda Ubeda por que
non pudiessen moro ay fincar, pero escaparon los moros. Despues los xristianos
conpecaron de robar et de furtar entre si et dio les Dios una emfermedat tal que
un conpaynero a otro no se podian ayudar, nin los basallos al señor. Despues tor-
naron a Calatraba et fallaron al duc de Austria que binia muy bien abisado por ayu-
dar ala batalla. Desende tornose conel rey de Aragon, que era su sobrino, et el rey
don Alfonso conel arçobispo et conlos suyos vino a Toledo et fue reçebido con
grant proçession et assi tornaron todos los que escaparon alegres asus tierras. Fue
esta batalla lunes a xv de julio, era de mil ccl ayños.
121. GARCÍA DE EUGUI, Genealogía o Crónica de los Reyes de Navarra (h. 1387)
Ed. WARD, Crónica d’Espayña de García de Eugui, pp. 380-397, esp. pp. 388, 389, 390-391 y
Apéndices, p. 463; reprod. fragmentaria MONDÉJAR, «Notas posteriores a las Memorias Histó-
ricas», pp. 425-426 (sólo la parte de Las Navas); y estudio y ed. C. ORCASTEGUI GROS, «Chroni-
ca de los Reyes de Navarra de García de Eugui», Príncipe de Viana, 39 (1978), pp. 547-572, esp.
pp. 565 (19) y 567 (21).
399
Tolosa.
400
Úbeda.
401
Luna.
1841
Martín Alvira Cabrer
(...) et don Garçia Remirez obo (...) ii fija: a dona Blanca que (...) fue madre de
don Alfonso rey de Castilla, el que binçio la de Ubeda. (...)
Recuenta del rey don Sancho el Fuert, hijo del rey don Sancho.
(...) Item adelante ante dela batalla de Ubeda el arçobispo don Rodrigo,
biniendo de corte de Roma con las indulgençias, pass por Nabarra et por Aragón
et puso paz et amor entre los reyes de Castilla de Nabarra et Aragon en tal manera
que el rey don Alfonso tornase a cadauno lo suyo que les tenía forçado. E con esto
vinieron le ayudar, et yendo a dar la batalla plego el rey don Sancho de Nabarra
conellos en un logar que dizen Larcos, que no le conosçian la voluntat que no
veniesse ad acorrer a la fe catholica et al cormano, maguer que lo tenia deshereda-
do. Et de alli adebant fueron tres reyes primeros cormanos a dar la batalla, et Dios
ayudoles. Este rey don Sancho gaño alli las cadenas et tiendas que son oy en Naba-
rra et mucho mas. (...)
[Variantes al capítulo de la batalla de Úbeda]
Delos navarros que fueron conel rey don Sancho en esta batalla fueron don
Gomez de Ago, condestable de Navarra, y el conde don Marcel Diaz de Piscina,
desheredado hijo de aquel que perdio e D. Martin de Vrial de Navarra, y el varon
de Garro, e don Gomez Ramirez, maestre de Temple e un tal Ditondo e Iñigo
Lopez de Zuñiga, los quales ovieron todos cadenas por insignias...
Despues desto vino a su obediencia conociendo que le había errado, y por esto
el rey don Alonso [VIII] venció la batalla que dicen de las Navas de Tolosa. Este rey
don Sancho [VII el Fuerte] le fue a ayudar con todo su poder, e, después de vencida
la batalla e venido los reyes a Toledo, e, queriéndose volver el rey don Sancho a su
reyno de Navarra a descansar, el noble rey don Alonso, conociendo el buen servi-
cio que el rey don Sancho le havía fecho en aquella guerra, y queriendo mostrar su
nobleza, tornóle catorce lugares y castillos y guardó para sí los once, los quales fue-
ron estos: Fuenterrabía, San Sebastián, Vitoria, Bureva, Campezo, Santa Cruz, y
toda Alava y Guipuzcua y entonces pobló a Castro de Urdiales, y Guetaria, e Lare-
do, y Motrico, y Sant Ander, e San Vicente de la Barquera, e todo esto o lo mas en
la costa del mar. E así mismo le dio por armas para él e sus sucesores los reyes de
Navarra las cadenas que rompieron a los moros, con las quales cadenas estaban tra-
bados y cercados por mejor guardar al Miramamolín, quando venció el rey don
Alonso la sobredicha batalla de las Navas, por quanto este rey don Sancho havía
entrado por la una parte e rompídolas, e así este fue el primero rey de Navarra que
puso en el escudo colorado las cadenas doradas, y el campo que tiene la argolla o
redondez que está en medio de las dichas cadenas ha de ser verde.
402
Pedro (de) Valencia, un monje de Nájera, pudo ser el autor o el continuador de una
crónica anterior redactada en esta localidad riojana. Aunque procedente de tierras de la
Corona de Castilla, cabe situar esta obra en la tradición historiográfica navarra, como lo hace
A. WARD en su estudio de la Crónica d’Espaya de GARCÍA DE EUGUI (esp. pp. 15-28).
1842
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Et despues que el dicho don Sancho tornó de tierras de moros, fueron treguas
entre é et el rey de Castilla; et empués, a poco tiempo, fue en ayuda del dicho su
primo, rey de Castilla, ensemble con el rey de Aragón, contra moros a la batalla de
Húbeda, en Andalucía, que vencieron los christianos in anno Dómini M.º CC.º XII.º
de iullio; et segunt concordan las cróniquas, con la ayuda de Dios, fue muy glorio-
so vencedor el dicho don Sancho et, entre todos, de fortaleza loado.
Capítulo XV el quoal recuenta como este rey don Sancho fue en fabor del dicho rey de Cas-
tilla a la vatalla de Húbeda.
Otrossí este rey don Sancho, a requesta del dicho rey de Castilla, fue a la vatalla
de Húbeda con el rey don Pedro de Aragón, é fue assí que la reyna Horra, madre
del infante Pitaco, e el rey de Marruequos, llamado Miramamolín, el quoal hera
sennor muy poderoso en tierras, de gente e de thesoro, ca sennoreava muchas tie-
rras, es assaber, de Tripol e de Verbería fasta Tuniz, e de Tuniz fasta Alguer, e de
Alguer fasta Cepta, fasta Marruequos, e toda la tierra de Fes fasta la tierra Ginalme-
sia, el quoal hubo por consejo que fuesse en ayuda de la dicha Horra e que echasse
los christianos de la tierra de Espanna e de toda la christiandat e se aparejasse de
passar a Espanna, el quoal imbió mensageros por todas sus tierras e a toda su gen-
te, que armas pudiessen lebar, que veniessen e que pasassen en Espanna, que el
quería echar los christianos de Espanna e que yría despues fasta Roma; e quoando
la gente de la tierra de Affrica e de Gomera405, de Tremicén e de toda Verberia
hubieron oydas estas nuebas e la voluntad de aquel rey moro, al quoal tenían por
sennor, parescioles que ya lo devían haver conquistado, e aparejaron de passar en
Espanna, e este Miramamolín veno en las partes de Cepta e de Tánger e paso el
Estrecho e tomo tierra en Sevillia, e estubo ende cerqua de quoatro annos fasta
que toda su gente fuessen passadas de daqua ende, heran en tanto número que en
menos tiempo no pudieran passar; e Miramamolín embió sus mensageros al rey de
Castilla que se aparejasse desamparar la tierra, e donde no, que le salliesse en bata-
lla, ca el venía contra el e contra todos aquellos que la Cruz adoraban. E quoando
el rey de Castilla e los otros reyes de Espanna huvieron oydas todas estas palabras e
403
Tesorero de Navarra durante el reinado de Carlos el Noble, su crónica fue utilizada
después por el Príncipe Carlos de Viana, DUVERGÉ, S., «La chronique de Garci López de Ron-
cesvalles», Bulletin Hispanique, 37 (1935), pp. 437-453; y la edición citada.
404
Hijo (1420-1461) de Juan II de Aragón, y protagonista de las disputas políticas de la
época, su obra es un hito importante de la historiografía navarra. Su relato de la batalla de
Las Navas procede de varias fuentes, destacando los datos tomados de la crónica de DESCLOT.
405
Como otros, este texto está tomado de DESCLOT, por lo que identificamos Gomera con
Órguena (Uargla).
1843
Martín Alvira Cabrer
1844
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
· PORTUGAL
125. BREVIS HISTORIA GOTHORUM (s. XIII)406
Portugaliae Monumenta Historica Scriptores, I, Lisboa, 1856 (reprod. Liechtenstein, Klaus
Reprint Ltd., 1967), pp. 8-16, esp. p. 16; y ed. ES, XIV (2.ª ed. 1905), Chronicon Lusitano, ap.
XII, pp. 402-419, esp. pp. 418-419.
Era MCCXXII. Accidit Victoria Maxima Alfonso de Joseph Ben Iacob Miramoli-
no filio Hali Abdelmone, qui dictus est Rex Asini, propterea quod Asino semper
verehetur et profeta sanctus a populo omni Sarracenorum haberetur. Hic Josephus
cum esset Rex Mauritanie, Betice, Murtie et Valentia, potentissima cogitavit de tota
Hispania recuperanda, et coegit Hispali copias quorum numerum sous Deus nume-
rare poterat qui pluvie guttat numerat; plurimus Regibus septus invasit scalabi; sed
pulsus et victus est. Huius filius Jacob postea victus est in Betica apud Navas Tolosa.
Era MCCXXII. Anno regni sui Regis Portug. D. Alfonsi Juceph Abem Iacob
Emir Elmumino secundus Imperator Sarracenorum, filius de Ali Abelmuimen, qui
dictus est Rex de asino, propterea quod in asino semper deambulans propheta, et
406
Parece una obra emparentada con la CHRONICA GOTHORUM. Véase SÁNCHEZ ALON-
SO, Historia, I, pp. 147-148.
407
Continuación de los Annales Portugalenses Veteres realizada en el monasterio de canóni-
gos agustinos de Santa Cruz de Coimbra, alcanza hasta 1184. Véase SÁNCHEZ ALONSO, Historia,
I, pp. 148-149.
408
Introducción, p. 8: «Ad nos fragmenta haec cum non pervenerint, nullum nobis circa
codicis aetatem indicium reliquerunt: collatis tamen amborum scripturis, codex hic, quem
Brandano Losada ministravit, et Resendius a Ms. Alcobacensi transcripsit, antiquior apparet:
narratio nihilominus illa Abu-Jacub incursionis anno 1184, praelii apud Navas memoriam
adhibens proculdubio arguit, ab eodem scriptore, qui se rerum saeculo X. gestarum testes
audiisse fatetur, nullo modo scribi potuisse. Qua de causa hoc etiam apographum saeculo
XIII. recentiori rerum narratione adauctum credimus».
1845
Martín Alvira Cabrer
Sanctus ab omni populo putaretur, anno Regni sui XXXII. Postquam subiugaverat
sibi transmarina regna, et invaserat maximas regiones ultra mare scilicet Capza et
Gumera, que fuerunt Regis Ali, et totum regnum de Marrocos, et citra mare totum
regnum quod tenuerat Rex Lupus scilicet Valentiam, Murciam, et Granatam, et
reliquas civitates et castella que fuerant Regis Lupi, videns quod nemo erat qui ei
posset resistere, et quod terror eius invaserat omnes gentes, etiam usque ad Orien-
tales partes, elevatum est cor eius, et cogitavit venire in Hispaniam, et comprehen-
dere civitates, et castella, que aliquando fuerant a Sarracenis possessa, videlicet,
Ullixbonam, Sintriam, Santarem, Elboram, Alcacer, et omnia alia castella, vel veni-
re Colimbriam, et sic denique subiugata sibi tota Lusitania, usque Dorium, ascen-
dens per ripam fluminis Dorii perveniret usque Toletum, nec desineret ab hac re,
et ab hoc facto, etsi Rex Francie, et Rex Anglie, et Rex Aragonum, et Rex Castelle,
et Rex Galletie, et Rex Portugallis pariter convenirent, et pugnarent. Quantumque
hec secum permeditans, et cum amicis consiliariis, et principibus suis se prope per-
tractans, misit nuncios ad omnes Reges, qui ultra mare erant, et ad omnia regna
terrarum transmarina, ut omnes venirent sibi in auxilium, et concurrerent omnes,
et subvenirent ad faciendam maximam mercedem, ad delendam Christianitatem,
et exaltandam et glorificandam suam gentilitatem, promittens omnibus qui ad
eum venirent victualia et annonam, et omnia necessaria in unum annum sufficien-
ter, et abundanter daturum se eis. Quod audientes omnes, excepto toto suo exerci-
tu de Marrocos, convenerunt ad eum exercitus de Cumia, exercitus de Algarbe,
exercitus de Gumà, exercitus de Cenhega, exercitus de Umivener, exercitus de
Vinihuhialgar, exercitus de Chenierne, exercitus de Hela, exercitus de Hescora,
exercitus de Henchega, exercitus de Harga, exercitus de Henchegar, et de multis
aliis terris et provinciis, quas non possum numerare. Sed et alius exercitus magnus,
et sortis nimis conductus, qui venit ad eum in auxilium, sicut Reges multi, Rex Auz-
chi de Abderraheme, Rex Azum frater eius, Rex Hecic Aben Muza, Rex Abuzach,
Rex Ismae, et Abem Iucef frater eius, et Abderramen Rex Zuz, et Zoleima, et Abu-
rabe Rex de Chedala, et Rex de Bugia. Omnes isti de ultra mare naves quoque mul-
tas bellicas preparavit et onerarias portantes arma, et frumenta, et machinas ad sof-
fodiendum muros, et ad transiliendum eos, misit etiam literas et nuncios ad filios
suos qui erant citra mare, videlicet ad Abozach, qui erat Rex Sibilie, et Abdacu
Abuialne, qui erat Rex de Corduba, et Abderrhama [Abuzeide], qui erat rex de
Granata, et ad Gamu, qui erat Rex de Murcia et de Valentia, ut omnes prepararent
se in prelium, et quo die ipse mare transnavegaret, et veniret Sibiliam, omnes pari-
ter convenirent ad eum, et statuit illis tempus et mensem. Cumque omnia parata
essent usui totius exercitus de diversis profutura, et naves preparate, et omnis exer-
citus de diversis partibus venientum pariter esset conglobatus, ipse Imperator
Sarracenorum Emirelmumino Jucef Abeniacob ascensis navibus cum suo omni
exercitu transnavigavit mare et venit Sibilliam, Jacob quoque Abeniucef filius eius,
qui post eum regnaturus erat, cui ipse post mortem suam relinquebat totum Impe-
rium, venit cum eo alius filius eius Abobabz, qui erat Rex Fezis et de Algarbio, et
dominum de omnibus Arabibus venit cum eo, cumque conglobati essent omnes in
Sibillia; videlicet qui venerant de ultra mare, et hi qui convenerant ad eum de citra
mare409. Noluit ibi diutius immorari, sed statim struit castra, timens ne christiani
audito nunc etiam prepararent civitates suas et castella ad resistendum, noluit ita-
que dare eis spatium ut muros instaurarent, alimenta prepararent, aut machinas
edificarent, sed veniebant valde velociter, veniebant autem in multitudine gravi, et
409
Conviene poner de relieve la amplia y, en buena medida, precisa descripción de los
almohades (reyes-gobernadores, tropas y regiones) dada por esta crónica portuguesa.
1846
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
innumerabiles sicut stelle celi, et ultra arenam maris, que dinumerari no potest pre
multitudine, ut ferebatur. Ipse Imperator Emirelmumini resensuerat annales libros
omnium regum Sarracenorum, qui fuerant ante ipsum, et venerunt in Hispaniam
ab eo tempore, quo primitus ingressi sunt in Hispaniam, et multoties devastarent
eam, et enumerato maximo exercitu illorum qui invaserant Hispaniam usque ad
Alpes, ipse multo maiorem secum ferebat exercitum LXXVIII. millia virorum plus
secum adducens, erat autem exercitus magnus valde, et fortis, occupans montes, et
valles, et universam superficiem terre, cuius numerum ille solus Deus dinumerare
poterat, qui pluvie guttas potest dinumerare.
In Era MCCXXXIII. XIIII. Kalendas Augusti lis magna fuit inter Christianos et
Sarracenos in loco qui dicitur Alarcos, presente Amiramomolin ex parte Sarraceno-
rum et ex parte Christianorum Rege Domino Aldefonso Castelle, qui victus fugam
petiit: in quo prelio interfecti fuerunt tres Episcopi, videlicet, Abilensis, Segobien-
sis, et Segontinus411, et Magister Gonz[alus] Venegas, et Rodericus Sancii. (...)
Era MCCL. Sciant omnes fideles Christi quoniam Dei gratia perrexere412 Reges
contra Sarracenos, scilicet Rex A. Castellanus, et Rex de Aragone, et Navarrensis, et
Magister Gomesius Ramirez413 cum fratribus Templi, et cum multis gentibus de aliis
partibus, et ceperunt unum castellum Magalon414, et Calatrava, et Benavente, et
Alarcos, et Caracos415, et Petrabonam416, et Ferrum castellum de Porto Moradallis417,
et Toloza418, et Banio, et pugnaverunt cum Sarracenis in Navas de Tolosa419 passante
Portu Muradallis420, et fuerunt Mauri victi, Deo placente, et fuit feria II. XVI. kalen-
das Julii in vespera Juste et Rufine, et iverunt post illos magestate quosque unum
Castellum quod vocatur Bilchi421, et ceperunt illud, et ceperunt Obeda422 que erat
410
Sacado de un libro en pergamino del monasterio de Santa Cruz de Coimbra titulado
Livro das Noas, en su versión larga de los Annales Portucalenses Veteres (segundo texto) alcanza
hasta 1326, ES, XXIII, pp. 300-303; y SÁNCHEZ ALONSO, Historia, I, p. 146.
411
El obispo de Siguenza no murió en la batalla, GONZÁLEZ, Alfonso VIII, I, p. 966.
412
perrexerunt.
413
Ramiriz.
414
Malagom.
415
Caracoi.
416
Petra Bonam
417
ferrum castellum de Porto Muradalis.
418
Tolosa.
419
Tholosa
420
Muradalis.
421
Bilchi.
422
Ubeda.
1847
Martín Alvira Cabrer
maxima villa, ad VIII. dies quod bellum fuit. Et obiit ibi Magister Dominus Garz.
Ramiri423 in die Sancti Jacobi, et ceperunt Veetiam424. (…)
Tertio nonas Junii in eadem die qua Christus passus fuit, scilicet feria VI, et in
eadem hora qua tenebre facte fuerunt per universum mundum in passione Domi-
ni, scilicet a sexta usque ad nonam, sub Era MCCXXXVII, facta fuerunt signa qua-
lia nunquam fuerunt a passione Domini usque ad supradictam Eram: fuit enim
intra sextam et VIIII vere nox, et Sol factus fuit nigrior pice, et Luna ac plura syde-
ra in Celo apparuerunt: deinde recedente nocte illa tenebre subsecute fuerunt,
quibus recedentibus et recuperante Sole vim claritatis sue, congregata in Ecclesie
Sancta Crucis Colimbrie maxima multitudine hominum et mulierum, tam secula-
rium quam Religiosorum, cum omnes unanimiter pre nimio timore non aliud
quam mortem subitam expectantes clamarent et ulularent, ac divinum subsidium
implorarent, quibusdam ex fratribus Te Deum laudamus, et Letaniam cum dificulta-
te maxima canentibus, et divinam exorantibus pietatem, semivivis et stupefactis
aliis omnibus manentibus, ac inde admirantibus universis, in Choro Sancte Crucis
Colimbrie VII signa Lunarum apparuerunt quartarum existentium vel quintarum,
que signa ibi ante neque postea sunt inspecta; huiusmodi autem Lunarum signa
per totam Colimbrie Civitatem apparuisse multis extitit manifestum, ubicumque
Solis radii per foramen aliquod subintrabant.
423
Gomecius Ramiriz.
424
Veeciam.
425
Célebre canonista portugués (m. 1267) autor de un conocido Liber poenitentiarius.
426
Arnau Amalric.
427
Hijo bastardo del rey Dinís de Portugal y bisnieto del rey de Castilla y León Alfonso
X, se muestra «defensor de un portuguesismo ideológico, que implica una agresiva hostilidad
contra la dinastía castellana, personificada en los monarcas del siglo XIII, de modo especial en
la figura de su bisabuelo», GÓMEZ REDONDO, Historia, II, pp. 1.233-1.236.
1848
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Despoys que foy morto el rey dom Afonsso d’Aragon, reynou empos elle seu fil-
ho dô Pedro, que foy homê de grande coraçô e franco em dar seu aver. E tanto era
nobre que, qualquer aver que podya percalçar, assy dos seus dereitos como
d’emprestidos, logo de boamente o partya cô todos. E tanto era este rey franco e
liberal em dar seu aver que apenhorava os castellos e as aldeas por tal de lhe nô
myguar que desse.
Este rey dom Pedro ouve sempre grande amor com el rey dom Afonsso de Cas-
tella e foy com elle êna batalha d’Ubeda, ondo forom os mouros vencidos, como
aydante ouvyredes. Este rey dô Pedro tomou o castello que chamâ Abibdiemus428 e
outros muytos castellos que livrou dos mouros. E este rey dom Pedro casou com
dona Maria, filha do mui nobre dom Guylhen, senhor de Môprile, aquella que
ouvera em a filha do emperador de Costantinopla. E ouve este rey dom Pedro em
aquella dona Maria hûu filho que ouve nome dom James. Este dom Pedro foy a
Roma em tempo que era papa Innocencio III..º e foy coroado per este papa. Mas,
despois desto, quando ho honrrado dom Arnaldo, arcebispo de Narbona, ajuntou
de França grande gente de cruzados contra os ereges, que erâ muytos, este rey
dom Pedro foy em ajuda a dô Reymon, conde de Tollosa, por que este conde era
casado con dona Lyonor, que era sua irmâa del rei. E ajuntou entom el rei dom
Pedro sua cavallarya de Aragoneses e Catallâaes e foisse pera o conde de Tollosa. E,
desque forô ajuntados, veolhes ê ajuda a gête dos Frissôoes e outros muy altos
homêes de França e da Galya Goticae -e esto pera se defender do arcebispo e dos
cruzados que com elle viinhâ. E el rei dom Pedro e o conde de Tollosa e o conde
dos Frissôoes e os hereges poserom a batalha aos cruzados a par dhûu castello que
ha nome Moriello. E forô vencidos os hereges e os condes de Tollosa e o dos
Frissôoes e fogirom. E foy hy morto el rey dom Pedro d’Aragon, con grande parte
de sua companha. E, nô embargando que elle era muy bôo cristâao, pero quis
Deus que morresse naquella batalha, por que vehera defender os hereges, que era
gente sem Deus.
E foy enterrado ennoo espital de Sixena que sua madre, a raynha dona Sancha,
fezera; e metera hy muytas donas que servyssem a Deus.
E morrerô em esta batalha con el rey dom Pedro algûus altos homêes d’Ara-
gon, dos quaaes forom dom Asnar Pardo e dom Pero Pardo, seu filho, e dô Gomez
de Luna e don Miguel de Lussya e muytos outros altos homêes e bôos cavalleiros. E
esta batalha foy feita na era de mul e duzentos e cinquoenta e dous ânos e andava
entom o âno da encarnaçon de Nosso Senhor Jhesu Cristo em mil e duzentos e
quatorze annos.
CAPITULO CDXXXVI. Como reynou dom James despois da morte de seu padre; e este
foy o noveno rey d’Aragom.
Despois da morte del rei dom Pedro, que foy morto na batalha de Moriello,
como ja dicto avemos, reyonou seu filho dô James. E este foi o IX.º rey d’Aragon.
Este rey dom Pedro, em sua vyda, avya dado a Dom Symô, o conde de Monte Forte
este seu filho dom James a cryar. E, despois que el rey foy morto, o conde esposeou
o iffante cô sua filha. Mas, por que, enna batalha em que el rey fora morto, este
conde dom Symon de Monte Forte fora dello ocasyom, porem teve por bem a cor-
te de Roma que conhocessem ao iffante dô James e que o tirassem do poder
428
Parece una mezcla de los nombres de Ademuz y Castielfabib.
1849
Martín Alvira Cabrer
daquelle que o criara e que o dessem ao seus naturaaes. E foy entom dom James
tornado em poder dos seus per dom Pedro429, dyacono de Carryô e cardeal de San-
ta Maria de Benavête...430
Cap. XXVI. (...) ...deste rrey don Alfonso de Castilla, el que fue en las Navas de
Tolosa...
Cap. XXVII. (...) ...don Alfonso de Castilla, que ya vos deximos que vençió la
batalla de las Navas.
429
Pietro di Benevento, cardenal de Santa Maria in Aquiro.
430
Ed. fragmentaria del texto sobre la batalla de Las Navas de Tolosa, LINDLEY, I, pp.
CDLVII-CDLVIII. No lo incluimos por tratarse de la traducción de la PRIMERA CRÓNICA
GENERAL.
431
Como otras obras portuguesas de la época, compuesta en este monasterio de canóni-
gos agustinos regulares. Véase Repertorium, III, pp. 313-314.
432
Véase GÓMEZ REDONDO, Historia, II, p. 1.235.
1850
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
132. RUI DE PINA (h. 1440-1522), Crónica do Rei D. Afonso II de Portugal (d. 1440,
copiada 1495-1521)433
Crónicas dos Sete Primeros Reis de Portugal, ed. C. DA SILVA TAROUCA, 3 vols., Lisboa, 1952-
1954, I, pp. 181-207, cap. I, p. 181.
...del Rey D. Afonso de Castela, o que vemçeo a batalha alem do Porto do
Muradal, açerqua do castelo que chamom as o [sic] Noves.
433
Cronista mayor del reino y guardián mayor de la Torre do Tombo, a petición de
Manuel I escribió las crónicas de los reyes portugueses, inéditas hasta el siglo XVIII.
1851
Martín Alvira Cabrer
134. FOLQUET DE MARSELHA, Hueimais no·y conosc razo (d. 19 julio 1195-1196)437
Ed. y trad. MILÀ, De los trovadores en España, pp. 119-121 (sólo la trad., reprod. ROSADO y
LÓPEZ PAYER, La batalla de las Navas de Tolosa, n.º 8, pp. 364-366); ed. y trad. M. de RIQUER, Los
Trovadores. Historia literaria y textos, 3 vols., Barcelona, Planeta, 1975 (reed. Barcelona, Ariel,
1983), I, cap. XXVII, n.º 112, pp. 599-603.
434
El más celebre de los cuatro trovadores de la casa señorial de Ussel (o Uisel), en
Limousin (los hermanos Guiu, Eble, Pèire y el primo Elias), formaba parte del mundo trova-
doresco nobiliario del país. Véase AUDIAU, J., Les poésies des quatre troubadours d’Ussel, París,
Librairie Delagrave, 1922; BOUTIÈRE, J. y SCHUTZ, A.H., Biographies des troubadours. Textes pro-
vençaux des XIIIe et XIVe siècles, «Bilbiothèque Méridionale», 1.ª Série, XXVII, Toulouse, E. Pri-
vat-París, M. Didier, 1950, n.º XLIII; ALVAR, La poesía trovadoresca, pp. 159-161; y HASENOHR y
ZINK, Dictionnaire, pp. 1.468-1.469. Sobre este tema, véase GUIDA, S., «Pietro il Cattolico ed i
trovatori», BELTRÁN PEPIÓ, V., SIMÓ, M. y ROIG, E. (eds.), Trobadors a la península Ibèrica. Home-
natge al Dr. Martí de Riquer, Abadía de Montserrat, 2006, pp. 223-240.
435
Ai en MILÀ.
436
La transcripción de MILÀ y de RIQUER es diferente: Rei d’Aragon conqueren e meten; / E
domnejan conqueretz pretz valen / cregut avetz bon pretz e comensat /E s’o laissatz perdut avetz lo grat.
437
Sobre este célebre trovador (h. 1178-1231), hijo de un rico mercader genovés, monje
cisterciense y abad de la abadía de Lo Toronet, obispo de Tolosa y gran protagonista de la
Cruzada Albigense, véase S TRONSKY, S., Le troubadour Folquet de Marseille, Cracovia, 1910;
RIQUER, Los Trovadores, I, cap. XXVII, pp. 583-585; ALVAR, La poesía trovadoresca, pp. 93-98; y
HASENOHR, y ZINK, Dictionnaire, pp. 455-456.
438
1187.
1852
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
439
Alfonso VIII.
1853
Martín Alvira Cabrer
135. PÈIRE VIDAL, S’eu fos en cort on hom tengues dreitura (a. 1196)440
Ed. y trad. fr. J. ANGLADE, Les poésies de Peire Vidal, «Classiques Français du Moyen Age»,
París, 1913, n.º VII, pp. 16-19, VII y VIII, vv. 37-44; trad. fragmentaria PANO, La santa reina
doña Sancha, p. 112.
VII. Chansos, vai t’en a la valen Regina441
En Arago, quar mais regina vera
No sai el mon, e si n’ai mainta quista,
E no trob plus ses tort e ses querelha.
Mas ilh es franc’ e leials e grazida
Per tota gent et a Deu agradiva.
VIII. E car lo Reis442 sobr’autres reis s’enansa,
Ad aital rei coven atals regina.
440
Trovador tolosano de origen burgués, hijo de un peletero, fue quizá el más destaca-
do de los trovadores de finales del siglo XII y principios del XIII. Muy vinculado a las cortes
de los reyes hispanos y a la realidad hispana, «ce pays qui était presque sa seconde patrie...
(…) Peyre Vidal est sans contredit le plus espagnol de tous nos trobadours», HOEPFFNER, E.,
«L’Espagne dans la vie et dans l’oeuvre du trobadour Peyre Vidal», Melanges, 1945, II, «Études
Litteraires», Université Strasbourg, París, 1946, p. 88. Véase ANGLADE, J., Les poésies de Peyre
Vidal, «Classiques français du Moyen Age», París, 1913, esp. pp. 155-160; HOEPFFNER, E., Le
troubadour Peyre Vidal. Sa vie et son oeuvre, París, 1961; RIQUER, Los Trovadores, II, cap. XLI, pp.
858-869; ALVAR, La poesía trovadoresca, pp. 65-66, 77 y 98-104; HASENOHR y ZINK, Dictionnaire,
pp. 1.119-1.120; BRENON, A., «Sur les marges de l’État toulousain. Fin’Amors et catharisme:
Peyre Vidal et Raimon de Miraval entre Laurac et Cabaret», «L’état toulousain et les trouba-
dours». Colloque du CELO, Toulouse, 1988, Annales de Littérature Occitane, I, 1994, pp. 139-154,
reed. Les archipels cathares. Dissidence chrétienne dans l’Europe médiévale, Cahors, Dire Éd., 2000,
pp. 323-340; y SZABICS, I., «Peyre Vidal, troubadour toulousain», «Toulouse à la croisée des cultu-
res». Actes du V.º Congrès international de l’Association Internationale d’Études Occitanes [A.I.E.O.],
(Toulouse, 19-24 août 1996), 2 vols., Pau, AIEO, 1998, I, pp. 185-191.
441
Sancha.
442
Alfonso el Trovador mejor que Pedro el Católico.
1854
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
138. PÈIRE VIDAL, Baron, Jhesus, qu’en crotz fon mes (1201-1202)
Ed. y trad. fragmentaria MILÀ, De los trovadores en España, p. 134, n. 1; ed. y trad. fr. ANGLA-
DE,Les poésies de Peire Vidal, n.º XLII, pp. 133-136, esp. V, vv. 33-40; ed. y trad. RIQUER, Los Tro-
vadores, II, cap. XLI, n.º 176, pp. 903-906, esp. pp. 904-905.
V. Catalan et aragones
an senhor honrat e valen
e franc e larc e connoissen,
humil et ardreg e cortes.
Mas trop laissa enmanentir
sos sers, cui Dieus bais et azir;
qu’a totz jorns estan en agag
per far en cort dan et empag.
443
Datación posterior a la muerte del rey Alfonso el Trovador (abril 1196), HOEPFFNER,
Le troubadour Peyre Vidal, pp. 115-117. Aludiría, pues, al rey Pedro el Católico.
444
Composición dedicada al marqués Bonifazi de Montferrato según BOUTIÈRE, J., «Les
poésies du troubadour Albertet», Studi Medievali, 10 (1937), pp. 1-129, esp. p. 15. Trovador
(h. 1194-h. 1221) nacido en Gaspensés (comarca de Gapençais, Alto Definado), hijo de un
juglar llamado N’Asar o Nazar (N’Azars o Nazars), que hizo fortuna con su profesión y llegó a
la categoría de trovador; compuso en las cortes de Aragón y de Italia (Saboya, Montferrato,
Este, Rávena y Malaspina) entre 1210-1221. Véase BOUTIÈRE y SCHUTZ, Biographies, n.º VI;
RIQUER, Los Trovadores, II, cap. LXI, pp. 1.129-1.131; ALVAR, La poesía trovadoresca, pp. 125-127
y 164; y HASENOHR y ZINK, Dictionnaire, pp. 38-39.
1855
Martín Alvira Cabrer
139. RAIMON DE MIRAVAL, Entre dos volers sui pensius (h. 1202)445
Ed. y trad. fr. L.T. T OPSFIELD, Les Poésies du Troubadour Raimon de Miraval, París, A.G.
Nizet, 1971, n.º XXVI, pp. 224-231; ed. y trad. RIQUER, Los Trovadores, II, cap. XLIX, n.º 197,
pp. 997-999.
I. Entre dos volers sui pensius
qe·l cors me ditz q’ieu non chant mais
et Amors no vol que m’en lais
mentre qu’el segl’estarai vius:
de laissar agr’ieu razo
qe mais non fezes chansso,
mas per so chant car amors e jovens
restaura tot qant tol mesur’e sens.
140. PÈIRE DE BRAGEIRAC446, Bel m’es cant aug lo resso (h. 1204)447
Ed. M. RAYNOUARD, Choix de poésies originales des Troubadours, 6 vols., París, 1816-1821, IV,
n.º XXVI, pp. 189-190; ed. C.A.F. MAHN, Die Werke der Troubadours in provenzalischer Sprache, 4
vols., Berlín, 1846-1853, III, p. 268; ed. y trad. MILÀ, De los trovadores en España, pp. 138-140;
ed. y trad. ing. F.M. CHAMBERS, «Three Troubadour Poems with Historical Overtones», Specu-
lum, LIV-1 (1979), pp. 42-54, esp. pp. 44-45; y ed. y trad. fragmentaria I. de RIQUER, «Presen-
cia trovadoresca en la Corona de Aragón», AEM, 26/2 (1996), pp. 933-966, esp. p. 937.
I. Bel m’es cant aug lo resso
Que fai l’ausbercs ab l’arso,
Li bruit e·il crit e·il masan
Que·ill corn e las trombas fan,
Et aug los retins e·ls lais
Dels sonails; adoncs m’eslais,
E vei perpoinz e ganbais
Gitatz sobre garnizos,
M’azauta el frims dels penos.
II. E platz mi guerra e·m sap bo
Entre·ls rics homes que so;
445
Caballero pobre del Carcassés (h. 1183-1213) que compartió con otros tres herma-
mos el castillo de Miraval, conquistado por los cruzados de Simón de Montfort en 1209 y
1211, fue un trovador prestigioso en la corte de los condes de Tolosa y bien relacionado con
los reyes de Aragón y Castilla, los vizcondes Trencavèl y caballeros hispanos como Huguet de
Mataplana. Fiel a la causa de Raimon VI y Pedro el Católico, murió exiliado en un hospital de
Lleida, BOUTIÈRE y SCHUTZ, Biographies, n.º LXXXVII; RIQUER, Los Trovadores, II, cap. XLIX,
pp. 983-987; HASENOHR y ZINK, Dictionnaire, pp. 1.226-1.227; BRENON, «Sur les marges de l’État
toulousain», pp. 139-154; y ROCHE, J., «Autour de Raymond de Miraval : Les Miraval et l’héré-
sie», « Troubadours et Cathares en Occitanie Médiévale ». Actes du colloque organisé par Novelum sec-
tion périgorde de l’ « Institut d’Estudis Occitans » (Chancelade, 24 et 25 août 2002), Toulouse,
L’Hydre, 2004, pp. 119-151.
446
Brageirac o Bragairac (Bergerac, Dep. Dordogne).
447
Poema que se enmarca en el contexto del matrimonio de Pedro el Católico y María
de Montpellier (15 junio 1204), CHAMBERS, F.M., «Three Troubadour Poems with Historical
Overtones», Speculum, LIV-1 (1979), pp. 42-54, esp. pp. 42-43.
1856
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
448
Guilhem IX, hijo de Guilhem VIII, señor de Montpellier.
449
M ILÀ lo identificó con Guilhem de Lei Bauç, pero CHAMBERS cree que el señor de
Albais se refiere a Aliazars, veguer de Raimon VI de Tolosa en el castillo de Albaix/Aubais,
cerca de Montpellier («Three Troubadour Poems» n. 33, p. 45).
450
Trovador (h. 1195-h. 1225) nacido en Péguillan, cerca de Saint-Gaudens (Dep. Hau-
te-Garonne), hijo de un burgués de Tolosa. Se refugió en Cataluña al amparo del trovador
Guillem de Berguedà, que le hizo su juglar y le introdujo en la corte de Alfonso VIII de Casti-
lla, de la que guardó un gran recuerdo. Elogió repetidamente a Pedro el Católico y conoció
al vizconde de Bearn y al conde de Comenges. Desde el invierno de 1212 vivió en Italia, don-
de cantó para Guglilelmo VII, marqués de Montferrato, y para Azzo VI, marqués de Este. Véa-
se BOUTIÈRE y SCHUTZ, Biographies, III, A, pp. 3-4; RIQUER, Los Trovadores, II, cap. XLVIII, pp.
963-967; ALVAR, La poesía trovadoresca, pp. 122-24 y 126-127, 137, 139 y 145; y HASENOHR y ZINK,
Dictionnaire, pp. 25-26.
1857
Martín Alvira Cabrer
451
Única alusión trovadoresca a la reina María de Montpellier según S WITTEN , M.,
«Marie de Montpellier: la femme et le pouvoir en Occitanie au douzième siècle», Actes du pre-
mier congrès international de l’association internationale d’études occitanes, ed. P.T. RICKETTS, Lon-
dres, AIEO, 1987, pp. 485-491, esp. p. 490. SHEPARD y CHAMBERS plantean esta identificación
como posibilidad, pero con dudas (The poems of Aimeric de Peguilhan, p. 7).
452
Composición que no aparece en la edición de ANGLADE.
453
Datación de HOEPFFNER, Le troubadour Peyre Vidal, pp. 120-121.
1858
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
454
Trovador originario del Vianés, jugador y frecuentador de tabernas, conoció a los
reyes hispanos y murió retirado en un hospital del noble castellano Ruy Díaz de los Cameros,
héroe de la batalla de Las Navas, CHABANEAU, C., «Biographies des troubadours», HGL, X,
pp. 209-409, esp. p. 296; BOUTIÈRE y SCHUTZ, Biographies, n.º LXXVIII; RIQUER, Los Trovadores,
II, cap. XLII, p. 915; y ALVAR, La poesía trovadoresca, pp. 67-68 y 164. Menciona también al rey
Pedro en su Aiga pueja contramon (1196-1204): Cel qui en re non falhia, / Reis d’Aragon, çai entre
nos / Vos laissèt, que fossem ab vos, / Que no restaurassetz lo dan (ed. y trad. fr. BEC, Florilège,
n.º 21, pp. 134-137, esp. pp. 136-137).
455
Cerdanya.
456
Alusiones a la coronación de Pedro el Católico en Roma (1204).
457
Pieza compuesta en el contexto del matrimonio de la infanta Leonor de Aragón con
el conde Raimon VI de Tolosa, HOEPFFNER, Le troubadour Peyre Vidal, pp. 715-716.
458
Mon-Judics, en MILÀ y ANGLADE.
1859
Martín Alvira Cabrer
des albigeois, París, 1902 (reimpr. anast. Ginebra-Marsella, 1973), pp. 69-70; cit. fragmentaria
ROQUEBERT, L’Épopée cathare, II p. 54; y ed. y trad. TOPSFIELD, Les poésies du troubadour Raimon de
Miraval, n.º XL, pp. 321-324.
I. Bajona, per sirventes
Sai be qu’iest vengutz mest nos,
Et ab aquest seran tres,
Qu’ieu vo·n avia fatz dos,
Dont mant aur et mant argen
Avetz guazanhat, Bajona!
E mant uzat garnimen
E d’avol raub’e de bona;
Aras, cant res no vo·n par,
Cujatz vo·n renovelar
II. Car sai passes Barsaunes
Entre·ls Catalans joios,
Serdanha ni Girones,
Say que vengues a rescos;
Car s’anassetz a prezen,
Ben agratz rossin, Bajona!
Mas venguetz com a sirven
Aisi com sel que lairona,
Doncx pessatz del retornar,
Que sai no·us podetz selar.
III. Nostres reis Aragones
Que val mais de totz los pros,
Vuelh renovelh vostr’arnes,
E diguatz m’als companhos
Que·l sieu gai captenemen
Volgra say vezer, Bajona!
Qu’entre nos fug lo Joven
Et us ricx no s’abandona,
Per qu’ieu am mais domnejar
Que mo mal senhor forsar.
IV Si ja mais es tant cortes
Que veyatz lo rei n’Anfos459,
Clamatz li cinc cens merces
Qu’en una de sas maios
Vos de calque bailimen;
E s’eratz portiers, Bajona!
Pogratz penre venjamen
Dels colps qu’e vostra persona
Aitans prezes a l’intrar,
Tant qu’era·us fan ranquejar.
V. Als Catalans diguatz gen
Non lur enuege, Bajona!
459
Alfonso VIII de Castilla.
1860
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
147. AIMERIC DE PEGUILHAN, Qui sofrir s’en pogues (h. 1200-octubre 1211)
Ed. y trad. ing. SHEPARD y CHAMBERS, The poems of Aimeric de Peguilhan, n.º 46, pp. 217-221,
& VI, vv. 71-74 y & VII, vv. 75-78.
VI. La reina ses par
De Tolosa sap far
E dir so don s’enanssa
Totz jorns e creis s’onranssa.460
VII. L’enfan pot hom lauzar
Castellan, cui Deius gar461,
C’om el mon de s’enfanssa
Tan dreich vas Pretz no·is lanssa.
148. GAVALDÀ, Senhor, per los nostres peccatz (h. 1195-h. 1211)462
Ed. y trad. MILÀ, De los trovadores en España, pp. 126-130; ed. y trad. italiana S. GUIDA, Il tro-
vatore Gavaudan, Modena, S.T.EM.-Mucchi, 1979, pp. 264-285; ed. y trad. RIQUER, Los Trovado-
res, II, cap. lii, n.º 208, pp. 1.049-1.052 (reprod. trad. ROSADO y LÓPEZ PAYER, La batalla de las
Navas de Tolosa, n.º 9, pp. 366-368); y ed. y trad. fr. R. NELLI, Écrivains anticonformistes du Moyen
Age occitan, 2 vols., París, 1977, I, pp. 214-219.
I. Senhor, per los nostres peccatz
Creys la forsa dels sarrazis:
Jherusalem pres Saladis463
Et encaras non es cobratz;
Perque manda·l reys de Marroc
Qu’ab totz los reys de crestian
Se combatra ab sos trefas
Andolozitz et Arabitz
Contra la fe de Crist garnitz.
460
Dudosa referencia a una condesa de Tolosa, bien Leonor de Aragón, bien Joan Plan-
tagenet, ALVAR, La poesía trovadoresca, pp. 136-137.
461
El infante Fernando de Castilla, hijo del rey Alfonso VIII.
462
Sobre este trovador de vida oscura originario del Gévaudan/Gavaudán/Gavaldà y
esta magnífica canción de cruzada, compuesta en el contexto de las batallas de Alarcos o Las
Navas de Tolosa, véase FRANK, I., «La chanson de croisade du troubadour Gavaudan», Neuphi-
lologische Mitteilungen, XLVII (1946), pp. 145-171, esp. p. 162; RIQUER, Los Trovadores, II, cap.
LII, pp. 1.046-1.048; ALVAR, La poesía trovadoresca, pp. 89-90 y 91; GUIDA, S., Il trovatore Gavau-
dan, Modena, S.T.EM.-Mucchi, 1979; HASENOHR, y ZINK, Dictionnaire, pp. 494-495; ALVIRA, «La
concepción de la batalla como duelo», pp. 57-76; y A LVIRA , «El desafío del Miramamolín»,
pp. 463-490. Sobre esta composición, también KASTNER, L.E., «Gavaudan’s Crusade Song»,
Modern Language Review, XXVI (1931), pp. 142-150.
463
1187.
1861
Martín Alvira Cabrer
464
Enrique VI (1191-1197) o Federico II (1211-1250); Felipe Augusto (1180-1223);
Ricardo I (1189-1199) mejor que Juan Sin Tierra (1199-1216), porque éste no fue conde de
Poitiers; Alfonso VIII de Castilla.
465
Mahoma.
1862
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
149. GUIRAUT DE CALANSON, Una doussa res benestan (h. 1202-h. 1212)466
Ed. y trad. fr. A. JEANROY, «Poésies provençales inédites d’après les manuscrits de Paris»,
AM, XVII (1911), pp. 457-488, esp. pp. 468-470, n.º IV, vv. 33-46; ed. y trad. alemana W.
ERNST, «Die Lieder des provenzalischen Trobadors Guiraut Von Calanso», Romanische Fors-
chungen, 44 (1930), pp. 255-406, n.º 3, pp. 309-311 y 335-336, vv. 34-46; trad. fragmentaria
MIRET, «Itinerario», IV, p. 109; cit. fr. ROQUEBERT, L’Épopée cathare, II, p. 54; cit. y trad. fr. frag-
mentaria G. HASENOHR y M. ZINK, Dictionnaire des Lettres Françaises. Le Moyen Age, París, Fayard,
1992, pp. 652-653.
V. Si·l plai [a mi dama], senes trestot enjan
Vuelh que s’en an [mi canción]
Al bon rei dels Aragones,
Quar sa valors
Es tals que·ls sieus bos aips melhors
Pot om comtar
Cum las estelas, quant es sers,
E son aders
Per luy ben servir mout joglar,
Que res als sieus noy sabon avenir
Mas quan dizon: «Pros reys es, ses falhir».
VI. A Na Maria de Ventedorn vai dir,
Chansoneta, qu’ieu sui al sieu servir!.
466
Trovador relacionado con los reyes de Aragón y Castilla, BOUTIÈRE y SCHUTZ, Biogra-
phies, n.º LVIII; ALVAR, La poesía trovadoresca, pp. 114-116; y HASENOHR y ZINK, Dictionnaire,
pp. 652-653.
1863
Martín Alvira Cabrer
152. GUILHEM ADEMAR467, No pot esser sofert ni atendut (a. julio 1212)468
Ed. y trad. RIQUER, Los Trovadores, II, cap. LVIII, pp. 1.100-1.101.
Si·l reis N’Amfos469, cui dopton li masmut,
e·l mieillir coms de la crestiantat470
mandavon ost, puois ben so remasut,
e nom de Dieu, farion gran bontat
sobre·ls pagans sarrazins traitors,
ab qe l’us d’els menes ensems ab se
marit seignor qi·nclau e ser’e te;
non ant pechat no lor fos perdonatz.
467
O Azemar.
468
Trovador del castillo de Maruois/Meyrueis, en Gévaudan, hijo de un pobre caballe-
ro, fue armado por el señor del castillo, pero al no tener medios se hizo juglar, siendo conoci-
do desde 1195. Se relacionó con los reyes Alfonso el Trovador, Alfonso VIII de Castilla, Alfon-
so IX de León, y hacia 1215-1217 ingresó en la orden de Grandmont, donde murió, RIQUER,
Los Trovadores, II, cap. LVIII, pp. 1.100-1.102.
469
Alfonso VIII de Castilla.
470
Raimon VI de Tolosa.
471
Juglar de origen humilde, cercano a Pedro el Católico y de vida discutida (h. 1195-h.
1212), B OUTIÈRE y S CHUTZ, Biographies, n.º LXXX; R IQUER, Los Trovadores, II, cap. XLVII,
pp. 955-957; CHAYTOR, H.J, «Poésies du troubadour Perdigon», AM, XXI (1915), pp. 153-168 y
312-337, esp. p. 153; y HASENOHR y ZINK, Dictionnaire, pp. 1.129-1.130.
1864
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
472
Alfonso VIII de Castilla.
473
Planh en memoria del infante Fernando de Castilla, hijo de Alfonso VIII, muerto el
14 de octubre de 1211.
474
El mítico rey Arturo.
1865
Martín Alvira Cabrer
475
Los reyes ingleses Enrique el Joven y Ricardo Corazón de León y el conde Geoffroy
de Bretaña.
476
Los ingleses de ambos lados del Canal de la Mancha.
477
Otón IV, hijo de Matilde, hermana de Leonor de Inglaterra.
478
En referencia a Matilde de Inglaterra, que casó con Enrique el León, duque de Sa-
jonia.
479
Posible referencia a la batalla de Las Navas de Tolosa (16 julio 1212).
480
Gran trovador (h. 1205-1272), anticlerical y partidario de la causa occitana, muy hon-
rado por el rey Jaime I de Aragón, R IQUER, Los trovadores, III, cap. CIV, pp. 1.478-1.518.
LAVAUD da cuenta de tres hipótesis sobre la datación de esta composición: finales de 1209,
sostenida por C. FABRÉ (AM, XXI, 1909, p. 8, n.), quien la creyó dirigida contra Simon de
Montfort e identificó al arzobispo de Narbona con Berenguer y al rey con Felipe Augusto, si
bien antes lo había identificado con Pedro el Católico («Le Troubadour Pons de Chapteuil,
quelques remarques sur sa vie et sur l ésprit de ses poèmes», Mémoires et procès-verbaux de la
Société Agricole et Scientifique de la Haute-Loire, 14, 1905-1906, pp. 25-51, esp. p. 40, n. 1); entre
1866
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
I. L’arcivesques de Narbóna
Ni lo reis non an tan de sén
Que de malvaisa persóna
Puescan far home valén:
Dar li podon aur e argén
E draps e vin e anóna,
Mas lo bon ensenhamén
A sel cui Dieus la dóna.
II. Quar ab renda gran e bona
Sai ieu un caitiu dolen,
Que non fai condug ni sona
Ni somon ni acuelh gen,
Anz conquer mai e pietz despen,
E si·l donavas Baiona
Non metría lo renden
Si cum «Valors» faissona.
III. «Valors» vol que hom somona
E gast e don e prezen,
E a una companhona,
Caritat, que lo consen;
E aquí on «valors» s’esten
E caritatz esperona,
Malvestatz es per nien
Quant ab ellas tensona.
IV. Tals a el cap la corona
E porta blanc vestimen
Que·l voluntatz es fellona
Com de lop o de serpen,
Car qui tol e trais e men
E aussi e empoizona,
Ad aquo es aparven
Cals volers i brotona.
V. Ar diran que ieu espona
Mon sirventes a la gen,
Quais qu’aia lengua grifona,
Que negus hom no m’enten.
Assatz m’entendran l’entenden;
E a l’autre gent bricona,
Chantarai dels filhs n’Arsen
E de Bueve d’Antona.
VI. De gran trachor sobresaben,
Dezir que tals lo somona
Que·l d’atretal pimen
Quant el als autres dona.
1203 y 1216, siendo el rey Juan Sin Tierra; y después de 1212, siendo el arzobispo de Narbona
Arnau Amalric y el rey Felipe Augusto, hipótesis a la que LAVAUD se suma (Poésies completes de
Peyre Cardenal, «Bibliothèque Méridionale», I, Toulouse, Privat, 1957, pp. 99-100).
1867
Martín Alvira Cabrer
158. AIMERIC DE PEGUILHAN, Nulhs hom non es tan fizels vas senhor (1196-1213)
Ed. y trad. ing. SHEPARD y CHAMBERS, The poems of Aimeric de Peguilhan, n.º 38, pp. 187-189,
& VI, vv. 36-39.
VI. Chansos, cum selh que es correns e lieus,
Ten vas lo rei qu’es tos senher e meius,
En Aragon, qu’en lui es pretz cabals
E fons de joy e de bos aips loguals.
1868
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
162. PERDIGON, Ben aio·l mal e·l afan e·l consir (h. 1202/h. 1204-1213)
Ed. y trad. fr. CHAYTOR, Les chansons de Perdigon, n.º II, pp. 4-8, & VII, vv. 51-55.
VII. De Monpeslier vai ben a mon Plazer,
que’el seigner es francs e humils e bos
et en sos faitz es d’aitals guizerdos
481
Variante de RIQUER: Al bon rei, filh de bon paire / Qu’es bells e bons eissamen / E sap ben dir
e meilh faire / T’en vai canso per presen / En Aragon qu’el resplan / Sobr’autres reis e s’enansa / Per que
degra derenan / Si com sol essers reials / Mon chant e sieu atretals.
482
Variante de MILA: Al rei que ten en pes / Valor qui ges perjur / T’en vai en bon augur / Z’anz
que sel no regnés / Remasutz fora’l treus / De pres, mas no vol Deus / Tuit dizon ben e’n cre. / Qu’en
Aragon cambí / Qu’el meteis lo·z auzí / En bos pel meillor [sic] / E cant en fatz lauzor. / Del bon rei
n’en dic be.
1869
Martín Alvira Cabrer
483
Según CHAYTOR, esta canción puede estar dedicada a Pedro el Católico, señor de
Montpellier desde 1204, pero no descarta que también pudiera serlo a Guilhem VIII de
Montpelhièr (Les chansons de Perdigon, «Les Classiques Français du Moyen Âge», n.º 53, París,
1926, p. iv).
484
Originario de Provenza (h. 1205-h. 1214), fue juglar del trovador Arnaut de Maruelh
y luego trovador de calidad mediocre y vida poco gloriosa, que acabó haciéndose mercader.
Fue protegido por Ebles V de Ventadorn, Tomasso I de Saboya y el rey Pedro el Católico.
Véase RIQUER, Los trovadores, cap. LXVI, pp. 1.164-1.170; ALVAR, La poesía trovadoresca, pp. 126-
127; HASENOHR y ZINK, Dictionnaire, pp. 1.195-1.196.
485
Hijo del famoso trovador Bertran de Born, está documentado entre 1192 y 1233,
BOUTIÈRE y SCHUTZ, Biographies, n.º XVIII; y HASENOHR y ZINK, Dictionnaire, p. 169. Data de
GOUIRAN, G., L’Amour et la Guerre. L’oeuvre de Bertran de Born, 2 vols., Aix-en-Provence-Marsella,
1985, II, n.º 45, pp. 828-829. Cit. ALVIRA, El Jueves de Muret, p. 119.
1870
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
2, vv. 17-23
Si que l’avesques d’Osma487 ne tenc cort aramia
E li autre legat, ab cels de Bolgaria488,
Lai dins e Carcassona, on mota gent avia,
Que·l reis d’Arago y era ab sa gran baronia,
E qu’en ichit adonc car ac la cauza auzia
Que eretges estavan e aperceubut o avia:
E trames sos sagels a Roma en Lombardia489. (...)
3. vv. 1-15
En l’orde de Cistel una abaya ot
486
Poema épico en lengua provenzal (BNF, ms. fr. 25.425) con un mismo título y una
misma composición dividido en dos partes distintas en fondo y forma, obra de dos autores
que difieren totalmente por la lengua, el estilo y las ideas, razón por la que distinguimos cla-
ramente ambas partes. La primera (1212-1213) es obra de Guillermo o Guilhem de Tudela,
clérigo navarro afincado en tierras occitanas que vivió en Montauban entre 1199 y 1211 y lue-
go en Bruniquel y Saint-Antonin junto a su protector el conde Baudouin de France, hermano
de Raimon VI de Tolosa, a quien Laurent MACÉ atribuye la idea de componer la Cansó («De
Bruniquel à Lolmie : la singulière fortune de Baudoin de France et de Guillem de Tudèle au
début de la croisade albigeoise», Bulletin de la Société Archéologique et Historique de Tarn-et-Garon-
ne, CXXVI, 2001, pp. 13-23). Católico hispano ligado a los dirigentes de la Cruzada, aunque
próximo a la nobleza nativa, pretendía –según GHIL– promover una alianza clerical y caba-
lleresca entre los cruzados y los nobles provenzales contra la herejía, a la que consideraba el
enemigo común. Es una de las fuentes claves de la Cruzada Albigense. Véase MARTIN-CHABOT,
Introd.; HIGOUNET, Ch., «À propós de Guillaume de Tudèle», AM, 50 (1938), pp. 377-379;
GHIL, E.M., L’Age de Parage. Essai sur le poétique et le politique en Occitanie au XIIIe siècle, «Univ.
Studies in Medieval and Renaissance Literature», n.º 4, Nueva York-Berna-Frankfurt am Main-
París, Peter Lang, 1989, pp. 12, 91-149 y 203; y HASENOHR y ZINK, Dictionnaire, pp. 243-247,
esp. pp. 243-245; ALVIRA, El Jueves de Muret, pp. 119-120; y MESCHINI, Innocenzo III, pp. 255-278.
487
Diego de Osma, compañero de Santo Domingo.
488
Búlgaro, en francés «Bougres» alude a los herejes maniqueos.
489
Se trata del Coloquio de Carcassona (febrero 1204), «Documentos», n.º 438.
1871
Martín Alvira Cabrer
490
Lérida, transformado en Leire posiblemente por el origen navarro del autor.
491
Arnau Amalric, abad de Poblet, Gran Selva (Grandselve) y Cîteaux, véase FOREVILLE,
R., «Arnaud Amalric, archevêque de Narbonne (1196-1225)», «Narbonne. Archéologie et histoi-
re». XLVe CFHLMR (Narbonne, 1972), Montpellier, 1973, pp. 9-36, reéd. Gouvernement et vie de
l’église au Moyen Âge, Londres, Variorum Reprints, 1979, XIV; ALVIRA CABRER, M., «El venerable
Arnaldo Amalarico (h. 1196-1225): Idea y realidad de un cisterciense entre dos Cruzadas»,
Hispania Sacra, 48 (jul.-dic. 1996), pp. 569-591; KIENZLE, B.M., «Innocent III’s Papacy and the
crusade years, 1198-1229: Arnaud Amaury, Gui of Vaux-de-Cernay, Foulque de Toulouse»,
Heresis, 29 (1999), pp. 49-81, esp. pp. 49-69; y A LVIRA C ABRER , M., «Le vénérable Arnaud
Amaury. Image et réalité d’un cistercien entre deux croisades», Heresis, 32 (2000), pp. 3-35.
492
Personaje desconocido, quizá de Mélida (Navarra), que fue enviado del rey Sancho
VII en Roma con la misión de resolver el conflicto que le enfrentaba con el obispo de Pam-
plona (MARTIN-CHABOT, I, p. 17, n. 3).
493
Pamplona y Estella.
494
Califa almohade al-Nâsir.
495
Refiriéndose a la batalla de Las Navas de Tolosa (16 julio 1212).
1872
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
496
Leonor de Aragón, esposa de Raimon VI.
497
Refiriéndose a Asia (MARTIN-CHABOT, I, p. 47, n. 4).
498
Laguna. En la versión en prosa se dice: non pas an intention de far guerra an ung ni autre
(MARTIN-CHABOT, I, p. 69, n. 3).
499
Alusión al edicto contra los herejes, «Documentos», n.º 128.
1873
Martín Alvira Cabrer
500
Falta un verso, que se sustituye por la versión en prosa, ms. L (MARTIN-CHABOT, I,
p. 73, n. 1).
501
Alfonso el Trovador.
1874
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
502
Sancho I de Portugal (1185-1211) y Alfonso IX de León (1188-1230), aliados de los
almohades. Éste último fue el gran enemigo de Alfonso VIII de Castilla, al que atacó durante
la campaña de Las Navas.
503
El volcán siciliano Etna.
504
Portet-sur-Garonne, junto a Tolosa.
505
En la defensa de Tèrme/Termes (mediados 1210).
1875
Martín Alvira Cabrer
506
Parece un error del autor, pues la conferencia tuvo lugar en Montpellier (finales ene-
ro-princ. febrero 1211).
507
Raimon «el Escribano» (Raimundus scriptor), miembro de la cancillería condal, fue
después canónigo y arcediano de Tolosa (MARTIN-CHABOT, I, p. 147, n. 1).
508
Sin duda el 5 de febrero de 1211, pues el 6 fue excomulgado por el concilio (MARTIN-
CHABOT, I, p. 147, n. 3).
509
Simon de Montfort estaba sitiando Moissac (agosto 1212), a 8 km. de Castelsarrazin.
510
Matrimonios de las infantas Leonor y Sancha con Raimon VI y Raimondet.
1876
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
511
Sirventes belicoso de un trovador anónimo que incita al rey de Aragón a intervenir en
defensa de sus derechos en tierras occitanas, puede decirse que preludia la concepción de la
lucha contra los cruzados como una «guerra de liberación» que tendrá su máxima expresión
en la segunda parte de la Cansó de la Crozada. A veces se ha atribuido al trovador Raimon de
Miraval, pero no hay pruebas para ello (ANDRAUD, La vie et l’oeuvre du troubadour Raimon de
Miraval, p. 75, n. 4; y TOPSFIELD, Les poésies du Trobadour Raimon de Miraval, p. 51), ALVIRA, El
Jueves de Muret, p. 118.
512
Campañas antimusulmanas de Pedro el Católico.
1877
Martín Alvira Cabrer
513
¿Raimon VI de Tolosa?
514
Sirventés dedicado al rey de Aragón en vísperas de su intervención militar contra
Simon de Montfort, ALVIRA, El Jueves de Muret, p. 119.
1878
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1879
Martín Alvira Cabrer
I. Er can li rozier
So ses flor ni grana
E·l ric menuzier
An cassa per sana,
M’es pres cossirier
(Tan me platz lor tensa)
De far sirventes;
Car en viltenensa
An tot bon pretz mes.
E car may
Me tan gay
Amors que no fay
El bel temps de may,
Eras soy gay, cuy que pes,
Tals joy m’es promes.
II. Man caval corssier
Veirem vas Tarzana517
Devas Balaguier
Del pros rey qu·es vana
C’a pretz sobrier.
Venra ses falhensa
Lay en Carcasses,
Mas ges gran temensa
No·n an li Franses.
Mas ieu n’ai
De vos sai,
Dona, que m’esglai
Lo dezir qu’ieu n’ay
Del vostre bel cors cortes
Complit de totz bes
515
Raimon VI de Tolosa
516
Trovador nacido presumiblemente en Moncuq (Dep. Lot), tomada por los cruzados
en 1212. La probable datación anterior a la batalla de Muret la propone CHAMBERS, «Three
troubadour Poems», pp. 46-47; cit. ALVIRA, El Jueves de Muret, p. 119.
517
Taurize (Dep. Aude), Taurissane (Minervois) o Tersanne (Dep. Drôme).
1880
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
518
Juan Sin Tierra.
519
Raimon VI de Tolosa.
1881
Martín Alvira Cabrer
171. RAIMON DE MIRAVAL, Bel m’es q’ieu chant e coindei (enero-septiembre 1213)520
Ed. y trad. fragmentaria MILÁ, De los trovadores en España, pp. 142-143, n. 13; ed. y trad. fr.
ANDRAUD, La vie et l’oeuvre de du troubadour Raimon de Miraval, pp. 155-158; ed. RIQUER, Los Tro-
vadores, II, cap. XLIX, n.º 199, pp. 1.003-1.008; ed. y trad. fr. TOPSFIELD, Les poésies du trouba-
dour Raimon de Miraval, n.º XXXVII, pp. 300-309; y ed. con partitura músical y trad. ing. SWIT-
TEN, The Cansos of Raimon de Miraval, n.º 5, pp. 160-163.
520
Sirventés que contempla al rey de Aragón Pedro el Católico como esperanza política
de la nobleza occitana amenazada por los cruzados y muestra el clima de alegría y desquite
vivido en Tolosa ante su inminente llegada. E. SIBERRY negó que esta composición tuviera
relación con Muret, considerándola una «pura invención» (Criticism of Crusading, 1095-1274,
Oxford, 1985, p. 160), ALVIRA, El Jueves de Muret, pp. 118-119.
1882
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1883
Martín Alvira Cabrer
172. PONS DE CAPDUELH, So c’om plus vol e plus es volontos (verano 1213)524
Ed. RAYNOUARD, Choix de poésies originales des Troubadours, IV, n.º V, pp. 92-94; ed. M. von
NAPOLSKI, Leben und Werke des Trobadors Pons de Capduoill, Halle, 1879, n.º XIII, pp. 67-68; ed.
fragmentaria C. FABRÉ, «Le Troubadour Pons de Chapteuil, quelques remarques sur sa vie et
sur l’ésprit de ses poèmes», Mémoires et procès-verbaux de la Société Agricole et Scientifique de la
Haute-Loire, 14 (1905-1906), pp. 25-51, esp. pp. 39-40; y ed. y trad. RIQUER, Los Trovadores, III,
cap. LXXVIII, n.º 255, pp. 1.267-1.269.
I. So c’om plus vol e plus es volontos
e so c’om plus desira ni ten car
devem chascus relinquir e laisar,
car ben vezem que locs es e saisos
que sel Seingnor qu’es lials perdonaire,
reis de merce, drechurers e salvaire,
anem servir, qu’El nos fes veramen
e reseup mort per nostre salvamen... (...)
521
Raimon VI de Tolosa.
522
Beaucaire, en el Ródano.
523
Composición dedicada a la condesa de Tolosa Leonor de Aragón, hermana de Pedro
el Católico, en vísperas de la batalla de Muret. Según TOPSFIELD, «il faut croire que cet échec
des armes du Midi lui avait enlevé toute envie de chanter» (Les poésies du troubadour Raimon de
Miraval, p. 22). A este respecto vale la pena señalar la presencia de Raimon de Miraval en un
documento de octubre de 1213: Arnal de Molnar renuncia en favor de los Templarios de Santa Eula-
lia a todas las pretensiones que pudiera hacer valer sobre la parroquia de Sant Estefe de Larzac, en nombre
de Raimon de Miraval, de Alfanza, su hermana, de Raimon Ugo, su sobrino, y de Guilhem, su hermano.
Notum sit omnibus hominibus quod anno dominice incarnationes M.º CC.º XIII.º mense octo-
bris, eu Arnalz del Molnar, bonament e sas engan e sas retenement que non i faz de re, solvi
done e desanpar per aras e per totz temps a Deu et a la maiso del Temple e a te W[ilhem]
Arnal que es comandaire de S. Eulazia, totz los demans qu’eu fazio o far podia en tota la
parrochia de S. Esteve de Larzac per Raimun de Miraval o per Alfanza sa seror o per R[aimun]
Ugo nebot o per W[ilhem] so fraire; totz los demanz sobredigz solvi e desanpar per totz temps
a la maiso del Temple et a te W[ilhem] Arnal, que es comandaire de S. Eulazia, per L solidos
de Melgoires que n’ai avutz e receubutz de te W[ilhem] Arnal per nom de solvement. Et ai
iurat sobre sancts evangelis tocatz que ia mais contra aquest solvement sovredig no vengua per
neguna maneira per me ni per altre. Hujus rei testes sunt: Lorcman de Cantobre, W[ilhem] de
Cornuz, Ugo Carrer, W[ilhem] de Lodeva, Peironet, Ugo Benastruc, Ugo de la Faia, Raimun
Alaman, P[eire] Nairet, R. Saumalier, W[ilhem] de Bonavila; et ego Petrus Raimundi notarius
his omnibus intefui et hanc cartam scripsi et signum apposui [signo del notario] (AD Haute-
Garonne, Toulouse, Fonds de Malte, Command de Sainte-Eulalie, n.º 77; ed. ANDRAUD, La vie
et l’oeuvre de du troubadour Raimon de Miraval, Apéndice II, n.º 18, pp. 241-242; y cit. y ed. TOPS-
FIELD, Les poésies du troubadour Raimon de Miraval, p. 22 y ap. XXIII, pp. 379-380).
524
Trovador y caballero pobre y cortés (h. 1190-1237...) procedente de Capduelh, Cap-
dueil, Capdoill o Capduoill (Saint-Julien-Chapteuil, cerca de Puy, Dep. Haute-Loire) y vasallo
de Guiu II d’Alvernha, murió en Tierra Santa, BOUTIÈRE y SCHUTZ, Biographies, n.º LXXXII;
RIQUER, Los Trovadores, II, cap. LXXVIII, pp. 1.261-1.269; HASENOHR y ZINK, Dictionnaire, pp.
1.200-1.201; y ALVIRA, El Jueves de Muret, p. 119.
1884
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
525
«Nous comprenons donc que Pons de Chaptuil lui dédie son chant. Nous le compre-
nons d’autant mieux que Pierre II a un royaume vassal du Saint-Siège, et que cette situation spé-
ciale et sa valeur font de lui le monarque auquel doit nécessairement songer Innocent III pour
la direction d’une croisade en Orient», FABRÉ, «Le Troubadour Pons de Chapteuil», p. 41.
526
Dura crítica a la Iglesia por su colaboración con los cruzados que podría situarse en
torno a la batalla de Muret, ALVIRA, El Jueves de Muret, p. 119.
1885
Martín Alvira Cabrer
1886
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
527
Alfonso VIII.
528
Leonor de Aragón, condesa de Tolosa.
529
La condesa de Urgell Elvira Núñez de Lara, señora de Subirats.
1887
Martín Alvira Cabrer
176. TOMIER y PALAIZÍ, A tornar m’er enquer al primer us (h. 17 junio 1216)530
Ed. y trad. fr. I. FRANK, «Tomier et Palaizi, troubadours tarasconnais (1199-1226)», Roma-
nia, LXXVIII (1957), pp. 46-77, esp. pp. 70-72 y 50-52; ed. y trad. RIQUER, Los Trovadores, II,
cap. LXIV, n.º 231, pp. 1.157-1.160.531
530
Caballeros trovadores de Tarascon, en Provenza, que componían juntos, ya en edad
madura, uno la letra y el otro la música, BOUTIÈRE y SCHUTZ, Biographies, n.º XCVI; FRANK, I.,
«Tomier et Palaizi, troubadours tarasconnais (1199-1226)», Romania, LXXVIII (1957), pp. 46-
85; R IQUER, Los Trovadores, II, cap. LXIV, pp. 1.154-1.160; H ASENOHR y Z INK, Dictionnaire,
pp. 1.441-1.442.
531
También ed. y trad. fr. A. JEANROY, Anthologie des Trobadours, XIIe-XIIIe siècles, París,
1927, n.º XLIII, pp. 99-101. Este autor lo atribuye a GUILHEM RAINOL D’AT.
532
Raimon VI o Raimondet.
1888
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
533
La autoría de este poema fue atribuida por MOLINIER a un «familiar» de Simon de
Montfort y por LE CLERC a un monje cisterciense anónimo. Atendiendo a la datación, que
coincide con el viaje de Simon de Montfort a Francia y su homenaje al rey Felipe Augusto
(abril 1216), es decir, el momento más triunfal del caudillo de la Cruzada, el autor podría ser
Pierre des Vaux-de-Cernay. Se trata de un excelente testimonio de la importancia de la victo-
ria de Muret en el «discurso cruzadista radical» defendido por los ideólogos de la Cruzada
Albigense, ALVIRA, El Jueves de Muret, pp. 123-124; y las consideraciones de MESCHINI, Innocenzo
III, pp. 272-278; y pub. 2007, pp. 722-729.
1889
Martín Alvira Cabrer
1890
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1891
Martín Alvira Cabrer
1892
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1893
Martín Alvira Cabrer
534
Monje (m. h. 1218) de la abadía cisterciense de Vaux-de-Cernay, era sobrino de Guy,
abad de este cenobio (1184-1212), familiar del conde Simon de Montfort y luego obispo de
Carcassona (1212). Testigo presencial de gran parte de los hechos, actuó como portavoz del
núcleo dirigente de la Cruzada Albigense, elaborando una crónica militante y apasionada en
defensa de sus objetivos y de sus líderes, en especial de Simon de Montfort. Fuente esencial
de la Cruzada Albigense y una de las crónicas más ricas de la época, gozó de una notable difu-
sión, GUÉBIN y LYON, Introd.; GUÉBIN y MAISONNEUVE, Introd.; DOSSAT, Y., «La Croisade vue par
les Chroniqueurs», Cahiers de Fanjeaux, 4 (1969), pp. 221-259, esp. pp. 221-233; MARTEL, Ph.,
«Les cathares et leur historiens», DUVERNOY, J., LABAL, P, LAFONT, R., MARTEL, Ph. y ROQUE-
BERT, M., Les cathares en Occitanie, París, Fayard, 1982, pp. 409-483, esp. pp. 413-415; HASENOHR
y ZINK, Dictionnaire, pp. 1.194-1.195; SIBLY, W.A. y SIBLY, M.D., The History of the Albigensian Cru-
sade. Peter of les Vaux-de-Cernay, Woodbridge, The Boydell Press, 1998, pp. xix-xxxii; MOEGLIN,
J.M, «L’histoire des princes et la cristallisation du sentiment d’identité régionale: du comte
de Toulouse au landgraviat de Hesse (XIIIe-XVe siècles)», Colloque «Les princes et l’histoire du
XIVe aut XVIIIe siècle» (Paris-Versailles, 13-16 mars 1996), Bonn, Bouvier Berlag, pp. 13-42, pp. 17-
20; ALVIRA, El Jueves de Muret, pp. 121-123; y MESCHINI, Innocenzo III, pp. 278-307.
535
Pèire de Castelnau, legado apostólico.
536
Véase GUÉBIN y LYON, p. 30, n. 1; y «Documentos», n.º 684.
537
Leonor de Aragón, en 1200. En tercer grado por parte de su tatarabuelo Alfonso VI
de León y Castilla y en cuarto grado por parte de su tatarabuela Felipa de Aquitania, PVC, p.
36, n. 1 y trad. p. 18, n. 1.
538
Carcassona dependía desde el siglo XI del condado de Barcelona, por lo que Simon
de Montfort debía homenaje al rey de Aragón.
539
Entre el 10 y el 24 de noviembre de 1209, PVC, p. 125, n. 1.
1894
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
[146] Inde redeuntes nostri Carcassonam, non multo post ierunt ad castrum
Apamiarum: siquidem convenerant prope castrum illud rex Aragonensis, comes
Tolose et comes Fuxi, ut facerent pacem inter comitem nostrum et comitem
Fuxensem; quod cum facere non potuissent, rex et comes Tolose ierunt
Tolosam540. (…)
[148] Milites Albigenses vocant regem Arragonum. Tempore illo Petrus Rogerii,
dominus Cabareti, et Raimundus, dominus Termarum, et Aimericus, dominus
Montis Regalis541, et alii milites qui ecclesie et comiti resistebant mandaverunt regi
Arragonensi, qui erat in partibus illi, ut veniret ad eos et ipsi, constituentes illum
dominum suum, traderent illi totam terram. Quod cum comes noster audisset,
habuit cum militibus suis consilium, quid agere deberet; tunc diversis diversa
dicentibus, comes et sui in hoc consenserunt, ut munitionem quandam, que erat
juxta Montem Regalem542, obsiderent: apud Montem siquidem Regalem congregati
erant milites supradicti, regis adventum ibi expectantes; hoc autem ideo volebat
facere comes, ut cognoscerent adversarii sui quod a facie eorum non timebat; pau-
cissimos autem habebat milites comes noster. Quid plura? Pergunt nostri ad obsi-
dendam munitionem supradictam, que dicitur Bella Garda.543- [149] In crastino
venit rex Aragonensis prope Montem Regalem. Milites autem qui eum vocaverant
et multos jam dies fecerant in victualibus copiosissime preparandis exierunt a Mon-
te Regali et venerunt ad regem, rogantes ut intraret Montem Regalem et facerent
ei hominium sicut mandaverant: hoc autem facere volebant, ut sic possent expelle-
re de terra illa comitem Montis Fortis. Rex autem, statim ut accesserunt ad eum,
voluit ut traderent ei munitionem castri Cabareti; insuper dixit quod hac conditio-
ne eos reciperet in homines, si, quotienscunque vellet, suas omnes ei redderent
munitiones. Consilio igitur inter se habito, predicti milites rogaverunt iterum
regem ut intraret Montem Regalem et ipsi facerent ei sicut promiserant. Sed rex
nullo modo voluit intrare, nisi prius facerent quod volebat; quod cum facere
noluissent, unusquisque ipsorum cum confusione a loco colloquii recessit.- [150]
Rex vero misit ad comitem Montis Fortis et mandavit ei, dum esset idem comes in
obsidione prefate munitionis, ut daret treugas comiti Fuxi usque in Pascha544; quod
et factum est. Capta in brevi munitione predicta, plures alie munitiones timore
comitis nostri vacue sunt ab hostibus derelicte, plures etiam se comiti reddiderunt;
quibus rite peractis, comes rediit Carcassonam. (…)
[195] De colloquio apud Narbonam. Non post multos dies convenerunt apud Nar-
bonam rex Arragonum, comes Montis Fortis, comes etiam Tolosanus, inter se
colloquium habituri545; huic colloquio interfuerunt Uticensis episcopus et venerabi-
lis abbas Cisterciensis, qui precipue post Deum Jhesu Christi negocium promove-
bat: iste Uticensis episcopus, Raimundus nomine546, a multis diebus negotium fidei
540
Data que oscila entre finales de abril y principios de junio de 1210.
541
Pèire Roger de Cabaretz, Raimon de Tèrme y Aimeric de Montreal, acusados de
herejes, eran vasallos del vizconde de Carcassona y por tanto valvasores del rey de Aragón.
542
Montréal (Dep. Aude)
543
Bellegarde-du-Razès (Dep. Aude), fue entregada al cruzado francés Guy de Lévis.
544
Hasta el 18 de abril de 1211 (trad. p. 64, n. 2).
545
Hacia el 22 de enero de 1211.
546
Ramon de Usès.
1895
Martín Alvira Cabrer
ardenter diligebat et, quantum poterat, promovebat et illis diebus super eodem
negotio cum abbate Cistercii legationis officio fungebatur; affuit etiam in predicto
colloquio magister Thedisius547, de quo superius facta est mentio, et multi alii viri
sapientes et boni. Tractatum fuit in colloquio predicto de comite Tolosano; et facta
fuisset ei magna gratia et copiosa misericordia, si idem comes sanis consiliis
acquiescere voluisset: volebat siquidem abbas Cistercii, apostolice sedis legatus,
quod comes Tolosanus, dummodo de terra sua hereticos expelleret, omnes domi-
nicaturas et proprietates suas haberet integras et illesas; illa etiam jura548 que habe-
bat in castris aliorum hereticorum que de feudo ejus erant eidem integra remane-
rent; de illis preterea castris que erant aliorum hereticorum que de feudo ejus non
erant (que idem comes dicebat esse ad minus quingenta) volebat prefatus legatus
ut quarta vel etiam tercia pars eorum cederet in proprietatem comitis supradicti.
Sprevit sepedictus comes illam magnam gratiam, Deo utique ecclesie Sue in poste-
rum providente, et ita omni beneficio et gratia reddidit se indignum.- [196] Tracta-
tum preterea fuit in prefato colloquio de pace reformanda inter ecclesiam et suum
inmanissimum persecutorem, comitem videlicet Fuxensem549. Ordinatum fuit igi-
tur ad preces regis Arragonum550 quod, si comes ille juraret mandatum ecclesie se
facturum, juraret etiam quod crucesignatos, precipue comitem Montis Fortis, de
cetero nullatenus inpugnaret, comes noster redderet ei illud quod jam habebat de
terra ipsius551, preter castrum quoddam, quod Apamie nuncupatur: castrum siqui-
dem illud nulla ratione recuperare debebat propter multas causas, que inferius
exprimentur. Set Deus eternus, qui absconditorum est cognitor, qui novit omnia
antequam fiant, nolens tot et tantas inmanissimi hostis Sui crudelitates remanere
inultas sciensque quanta mala de hujusmodi compositione contingerent in futu-
rum, alto Suo et incomprehensibili judicio induravit cor comitis Fuxensis, ita quod
noluit recipere pacem istam, Deo utique ecclesiam Suam misericorditer visitante,
ut, dum hostis pacem recipere recusaret, future demum turbationis sue ipse jam
confirmativam sententiam in se daret. Nec pretermittendum quod rex Aragonum,
a quo comes Fuxi tenebat pro parte maxima terram suam, in castri Fuxi milites
suos custodes posuit et coram episcopo Uticensi et abbate Cisterciensi promisit
quod per terram illam nullum malum inferretur christianitati; juravit etiam inde
rex coram dictis legatis quod, si comes Fuxi unquam a communione sancte ecclesie
vellet recedere et a familiaritate et amicicia et servicio comitis Montis Fortis, ipse
rex ad primam sepedictorum legatorum vel comitis nostri et requisitionem in
manus ipsius comitis nostri traderet castrum Fuxi: super hoc dedit rex comiti nostri
litteras suas patentes, conventionem istam plenius continentes; et ego, qui litteras
vidi, tenui et diligenter inspexi, testimonium perhibeo veritati; set quam male pos-
tea rex servaverit quod promisit quantumque exinde nostris reddiderit se infa-
mem, luce clarius innotescit. (...)
547
Tedisio de Génova.
548
Los derechos de albergue, questia y cabalgada.
549
Alusión a las cartas papales de 17 diciembre 1210 a Raimon VI de Tolosa, Bernart de
Comenges, Raimon Roger de Foix y Gastó de Bearn, invitándoles a prestar juramento a
Simon de Montfort y a los cruzados.
550
Después de haber solicitado una tregua en mayo de 1210, el rey de Aragón trataba de
concluir una paz entre el conde de Foix y los cruzados.
551
Saverdun y otros.
1896
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
552
§§ 195-196.
553
§ 121.
554
Entre el 22 y el 27 de enero de 1211. Homenaje conforme a la fórmula salvo jure domi-
ni principalis.
555
En GTUDELA (59, vv. 1-27 y 60, vv. 1-37) figura como Concilio de Arles, pero parece
ser el mismo (trad. p. 86, n. 4)
556
El infante Jaime de Aragón y Amiçie de Montfort.
557
27 enero 1211, «Documentos», n.º 1113.
558
Entre mediados de marzo y el 3 de abril de 1211.
559
Castelnaudary.
560
Guy de Lucy.
561
Tras la toma de Lavaur (3 mayo), Guy de Lucy se encargó de la defensa de Puylau-
rens (§ 230). En julio, su guarnición se había pasado al enemigo (§ 251). El regreso de Guy
de Lucy de tierras hispanas coincidió con la pérdida de Salvatierra (h. 13 septiembre), lo que
explica la actitud del rey de Aragón.
1897
Martín Alvira Cabrer
562
Muret.
563
El plan de Montfort era aislar a Raimon VI y luego atacar Tolosa.
564
Este título designa al obispo de Toul.
565
Expresión del obispo Bertrand de Besièrs en su carta de enero de 1213, «Documen-
tos», n.º 1458.
566
Pierre de Sissy y otros.
567
Verdu sus Garona (Verdun-sur-Garonne, Dep. Haute-Garonne).
568
Baudoin de France, hermano de Raimon VI, y Guy de Montfort.
569
6 enero 1213.
570
Arnau Amalric y Simon de Montfort.
571
14-16 enero.
572
Lavaur.
573
Arnau de Narbona, Guilhem de Bordels, Guilhem de Albi, Folquet de Tolosa, Garçia
de Comenges, Uc de Riez.
574
Reunión preliminar al Concilio de Lavaur celebrada en esta localidad.
1898
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
575
Raimon VI de Tolosa, Bernart IV de Comenges, Raimon Roger de Foix y Gastó de
Bearn.
576
Guy de Sidon.
577
Amaury, Guy y Simon de Montfort.
578
14-21 enero.
579
16 enero.
580
«Documentos», n.º 1434.
581
Pascua era el 14 de abril y Pentecostés el 2 de junio.
582
Arnau Amalric dirigió un llamamiento a Gervais, abad de Prémontré, para reanimar
la predicación.
1899
Martín Alvira Cabrer
583
«Documentos». n.º 1398, 1399, 1400, 1401 y 1402.
584
En el Carcassés.
585
Cartas del legado Arnau Amalric (§§ 387-388).
586
«Documentos», n.º 1442.
587
Garçia.
588
Pèire, abad de Clairac (Dep. Lot-et-Garonne).
589
Tedisio marchó a Roma a entregar al Papa las cartas del episcopado franco-proven-
zal, estando el 20 de febrero en Orange.
590
Pèire Marc, originario de la diócesis de Nîmes, fue scriptor en la cancillería pontificia
y luego corrector. Regresó al Mediodía de Francia para recoger el censo de la Iglesia Romana
establecido por Simon de Montfort.
591
Pèire Marc.
592
El notario real Colom y el obispo Hispán de Segorbe.
1900
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
593
«Documentos», n.º 1435.
594
«Documentos», n.º 1437.
595
«Documentos», n.º 1507.
596
Febrero.
597
Lambert de Thury, cruzado desde el primer momento, recibió de Simon de Montfort
la tierra de Limoux (GTUDELA, laisse 37) y luego fue señor de Puivert.
598
La omisión de la salutación es intencionada.
1901
Martín Alvira Cabrer
ficans ei quod, ex quo ipse post tot juris et pacis oblationes sibi factas in sua diffida-
tione et obstantia permanebat, comes eum similiter diffidabat, dicens quod nullo
ei de cetero jure servicii tenebatur, sed per Dei auxilium tam de ipso quam de aliis
se defenderet ecclesie inimicis.- [415] Veniens sepedictus miles ad regem, coram
ipso multisque baronibus terre sue diligenter et provide omnia que comes in ejus
ore posuerat per ordinem enarravit; obstinatus autem rex omnem respuit modus
pacis nec a diffidatione sua contra comitem animum voluit revocare; statim sepe-
dictus nuntius litteras comitis super diffidatione regi presentavit, que in communi
tam ipsius regis quam baronum suorum audientia a quodam episcopo sunt perlec-
te; quibus lectis et plenius intellectis, rex et sui in iram versi sunt et furorem. Post
hec, emisso nuntio ab aula regia et diligenter custodito, quesivit rex a suis consi-
lium quid facere deberet de nuntio sepedicto; consuluerunt autem ei quidam baro-
nes sui quod mitteret ad comitem nostrum, mandans et precipiens ut, veniens ad
ipsum, in sua curia faceret ei, ut, domino quod debebat; quod si comes nollet veni-
re, judicabant ipsius nuntium reum mortis.- [416] In crastino autem venit nuntius
ad curiam et que die precedenti ex parte comitis dixerat diligentius replicavit;
audacter etiam se obtulit quod, si quis de militibus regis vellet dicere quod comes
noster regem injuste offendisset vel extitisset ei in aliquo infidelis, paratus erat in
ipsa curia regis dominum suum super fidelitate defendere per duellum; sed cum
nullus auderet eum inpetere, omnes tamen clamarent durius contra illum, tandem
ad preces quorundam Aragonensium militum, quibus aliquantulum erat notus,
dimissus a rege, post multa mortis pericula ad comitem remeavit. Extunc sepedic-
tus rex, qui a retroactis diebus persecutus fuerat comitem Jhesu Christi, sed tantum
in occulto, cepit ipsum gravare in omnibus et persequi manifeste.
[417] Ludovicus, filius regis Francie, assumit crucem. Anno ab incarnatione Domini
.M.º.CC.º.XII.º., mense februario599, Ludovicus, primogenitus Francie regis, mitissi-
mus juvenum et bone indolis adolescens, signo crucis signavit se contra hereticos
pestilentes; quo audito, infiniti milites France, ejus amore et emulatione provocati,
signum crucis vivifice assumpserunt; rex vero Francie, audiens quod filius suus cruce
signatus esset, multum doluit, sed causam doloris ejus non est nostrum exponere.
[418] Prima ver dominica Quadragesime600 celebravit rex generale colloquium
baronum in civitate Parisiensi, ut ordinaret de motione filii sui et sciret qui et
quanti et quales irent cum eo; fuerunt autem ipsa die Parisius Tolosanus et Carcas-
sonensis episcopi601, viri tocius sanctitatis, qui tunc venerant in Franciam ut promo-
verent negotium fidei contra hereticos pestilentes.
[419] Rex Aragonum mittit ad regem Francie. Rex autem Aragonum, qui, quantum
poterat, inpediebat negotium fidei, nuntios suos misit ad regem Francie, episco-
pum scilicet Barchilonensem602 et quosdam milites cum eo. Duabus autem de cau-
sis misit rex Aragonum nuntios illos: sollicitabat enim regem Francie per nuntios
suos ut daret ei filiam suam603 in uxorem; sepedictus enim rex Aragonum uxorem
599
Febrero, 1213.
600
3 marzo.
601
Folquet, obispo de Tolosa, y Guy des Vaux-de-Cernay, obispo de Carcassona.
602
Berenguer de Palou (1212-1242).
603
Marie de France, viuda de Philippe de Namur, que había sido prometida al duque
Henri de Brabante.
1902
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
604
María de Montpellier, hija de Guilhem VIII.
605
«Documentos», n.º 1439.
606
Guy de Carcassona, encargado de supervisar el proceso de divorcio, se encontraba
entonces en tierras del rey de Francia.
607
Dos meses antes.
608
«Documentos», n.º 1476.
609
3 marzo.
610
21 abril.
1903
Martín Alvira Cabrer
impedire voluit quod doluit consummari: suscitavit enim regi Francie guerras611 et
occupationes tot et tantas quod oportuit eum retardare filium suum et crucesigna-
tos ab exsecutione proposite peregrinationis.
[422] Aurelianensis et Autisiodorensis episcopi veniunt a Francia. Ea tempestate epis-
copus Aurelianensis, Manasses612, et Autisiodorensis episcopus, Willelmus613, viri per
omnia laudabiles et constantes, duo magna, immo precipua, tunc temporis Gallica-
ne ecclesie luminaria, fratres insuper secundum carnem germani, crucem assump-
serant contra hereticos superius comprehensos; hii videntes signatorum multitudi-
nem remansisse scientesque negotium fidei in arcto discrimine constitutum, pro
eo quod hostes fidei pro remansione peregrinorum sibi cornua solito crudelius
assumpsissent, collectis secum militibus quotquot potuerunt, in miro fervore spiri-
tus et virtute iter arripiunt contra hereticos, parati non solum sua expendere, sed
et se ipsos, si oportuerit, periculis et morti exponere pro servitio Jhesu Christi. Pro-
perantes igitur viri Deo pleni, recto itinere perveniunt Carcassonam: de quorum
adventu nobilis comes Montis Fortis et pauci qui cum eo erant gavisi sunt gaudio
magno valde.- [423] Invenerunt autem dicti episcopi comitem et nostros in castro
quodam prope Carcassonam, quod dicitur Fanum Jovis614; fecerunt autem in castro
illo paucos dies, post quos perrexit comes cum episcopis ad castrum Murelli prope
Tolosam, de quo supra615 fecimus mentionem. Inde equitaverunt nostri ante Tolo-
sam, ut Christi et suos arcerent crebrius inimicos; sed miles quidam, nomine Alar-
dus de Estrepi616, et alii pauci, qui non satis bene se habuerunt in negotio Christi,
noluerunt ire cum eo; comes autem non habebat tunc tantum exercitum ut circa
Tolosam vel aliquod aliud forte castrum posset obsidionem firmare: proposuit igi-
tur frequenter equitare ante Tolosam cum exercitu quem habebat, ut ei munitio-
nes que circa Tolosam erant multe et fortes everteret, arbores decorticaret, segetes
et vineas exstyrparet (tempus siquidem messionis instabat); sicut autem proposuit,
ita et fecit; supradicti autem duo episcopi semper erant cum comite seque cotidie
pro Christi servitio periculis exponebant; de suo preterea dabant cum larga bene-
dictione militibus qui erant cum eis in servitio Domini; redimebant captivos et cete-
ra large et sancte probitatis officia viri sanctissimi sollicite exercebant. Quia vero
non possemus omnia sigillatim exprimere, istud breviter dicimus, quod infra pau-
cos dies decem et septem munitiones everterunt nostri, segetes etiam Tolose, vine-
as et arbores ex parte maxima destruxerunt; nec silendum est quod, cum nostri
equitarent ante Tolosam, Tolosani et ruptarii, qui erant Tolose dupplo plures
quam nostri, frequenter exibant et nostros a longe infestabant, sed, quociens nostri
ipsos volebant inpetere, statim fugam arripiebant.
611
En abril de 1213 se organizó la expedición destinada a invadir Inglaterra y expulsar
del trono a Juan Sin Tierra.
612
Manassé de Seignelay (1207-1221). Se cruzó contra los Albigenses después del 13 de
abril
613
Guillaume de Seignelay (1207-1220). Era cruzado en junio.
614
Fanjeaux, a 25 km. al este de Carcassona.
615
§ 356.
616
Alard II de Strépy. Se hizo vasallo de Juan Sin Tierra por una renta de 25 libras, pero,
posiblemente por desavenencias con su señor y más seguramente a consecuencia de la predi-
cación de Jacques de Vitry, regresó a tierras occitanas en el verano de 1213.
1904
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
[424] Inter munitiones autem quas nostri destruxerunt erat quedam munitio
prope Tolosam, satis debilis et inmunita617; quidam autem milites strenue probita-
tis, scilicet Petrus de Sissi618, Simon li Sesnes619, Rogerius de Sartis620, qui subportave-
rant ab inicio cum comite pondus guerre, rogaverunt comitem ut dimitteret eis
munitionem illam, ut, ibi morantes, equitarent ante Tolosam et infestarent sepius
Tolosanos; comes autem, licet invitus, victus tantum precibus eorum, annuit eis.
[425] Circa festum nativitatis sancti Johannis Baptiste proposuit comes et voluit
ut primogenitus filius suus, Amalricus621, fieret miles; ordinavit autem comes de
consilio suorum quod in Castro Novo, quod est inter Tolosam et Carcassonam622,
celebraretur ista nove milicie sollempnitas in die festo nativitatis beati Johannis623.
[426] Dum hec agerentur a comite et illis qui cum eo erant, Guido de Monte
Forti, frater germanus comitis, erat in obsidione cujusdam castri quod dicitur
Podium Celsum, in diocesi Albiensi624; habebat autem secum quendam abbatem
Sancti Huberti in episcopatu Leodiensi625, comitem Balduinum, fratrem comitis
Tolose626, et milites paucos et plures pedites peregrinos, qui, erectis machinis, cas-
trum illud viriliter inpugnabant; adversarii autem, qui intus erant plures et muniti,
castrum suum, prout poterant, defendebant; sed et ruptarii, qui erant Tolose infi-
niti, quandoque incursum faciebant in exercitum nostrorum, qui erat ante castrum
illud, et nostros, quantum poterant, infestabant.- [427] Quadam die comites Tolo-
se et Convenarum et Fuxi et quidam senescallus regis Aragonensium627 et infiniti
ruptarii pari consilio venerunt ad castrum obsessum, ut inpugnarent nostros; cum
autem appropinquarent et essent prope exercitum nostrorum, senescallus regis
Aragonensium intravit castrum, ut cum illis de castro exiret ad dirimendas petra-
rias nostras; intraverunt autem cum eo milites multi; comites autem predicti et qui
cum eis erant proposuerant insultum facere in exercitum a parte exteriori; nec
silendum quod nostri pre paucitate non obsederant castrum nisi ex una parte. Sta-
tim igitur in ipsa aurora senescallus regis Arragonensium et illi qui erant in castro
exeuntes, ceperunt properare ad dissipandas machinas nostras: quod videns miles
quidam, qui erat in exercitu, nomine .G. d’Escuri628, vir multi probitatis, ascenso
617
Le Pujol (Dep. Haute-Garonne), a 12 km al sudeste de Tolosa.
618
Pierre de Sissy (hoy Cissey, Dep. Eure), procedente de la región de Évreux-Breteuil
perteneciente a la familia de los Montfort, recibió el castillo de Verdu-sus-Garona (Verdun-
sur-Garonne, Dep. Haute-Garonne).
619
Simon Le Saxon, originario de la misma región y cruzado desde el otoño de 1209.
620
Roger des Essarts (Dep. Eure), caballero relacionado con los Capeto.
621
Amaury de Montfort, hijo de Simon.
622
Castelnaudarry, a 50 km. de Tolosa y a 35 km. de Carcassona.
623
24 junio
624
Puègcèlsi/Puycelsi (Dep. Tarn).
625
Thierry III (1212-1242). Su presencia se explica por las predicaciones de Jacques de
Vitry.
626
Señor de Bruniquel, al noroeste de Puègcèlsi/Puycelsi (Dep. Tarn-et-Garonne).
627
Quizá Guillem Ramon IV de Montcada, senescal de Cataluña.
628
Guillaume de l’Écureuil (Dep. Eure), cruzado desde 1210, había defendido las
máquinas de asedio en el asedio de Tèrme (§ 179).
1905
Martín Alvira Cabrer
equo, impetum fecit in hostes machinasque viriliter defendebat; post hec superve-
nit in multa animi constantia Guido de Monteforti, comes Balduinus et alii milites,
sed paucissimi, ad defendendas petrarias. Quid ultra? Statim hostes revertentur in
castrum, petrariis nostris integris remanentibus et illesis; videntes autem supradicti
tres comites, scilicet Tolose, Convenarum et Fuxi, quod factum fuerat, nullo facto
insultu, recesserunt.- [428] Postquam Guido multos dies fecerat in obsidione illa,
peregrini qui erant cum eo, peracto termino sue peregrinationis constituto a lega-
tis domini pape, scilicet quadraginta diebus, recesserunt ab obsidione et ad propria
redierunt629; dictus autem Guido, quia remanserat quasi solus, compulsus est rece-
dere ab obsidione; hostes tamen, qui erant in castro, prius fecerunt cum eo talem
conventionem: quod non inpugnarent christianitatem; insuper, si castrum Penne
in Albiensi630, quod inpugnabat nostros, redderet se vel etiam vi caperetur, ipsi
similiter se sine contradictione redderent comiti Montis Fortis.
[429] Recedens Guido de Monte Forti ab obsidione Podii Celsi, properavit ad
comitem, fratrem suum, qui et ipse properabat ad Castrum Novum Arri propter
novam filii sui Amalrici miliciam, de qua supra tetigimus, eo quod instaret nativitas
beati Johannis; venerunt etiam barones et milites de terra comitis ad nove milicie
festivitatem. Modum autem ipsum, quomodo predictus filius comitis factus sit
miles Christi, exprimere volumen utpote novum et a seculis inauditum.
[430] Primogenitus comitis sit miles. Anno Verbi incarnati .M.º.CC.º.XIII.º., comes
nobilis Montis Fortis et plures barones et militis ipsius in festo nativitatis beati
Johannis Baptiste convenerunt apud Castrum Novum Arri; erant autem cum comi-
te sepememorati duo venerabiles episcopi631 et quidam milites peregrini; christia-
nissimus autem comes voluit et rogavit Aurelianensem episcopum ut filium suum
Christi militem faceret et ipsemet traderet ei cingulum militare; venerabilis autem
episcopus diu multumque restitit, sed tandem, victus precibus comitis et nostro-
rum, petentibus adquievit; comes autem, quia tempus estivum erat et quia Castrum
Novum non poterat ita competenter capere tantam multitudinem, eo quod jam
semel vel bis fuisset destructum632, in amena planicie juxta castrum633 fecit figi plu-
res papilionis.-[431] Ipsa autem die nativitatis sancti Johannis634 venerabilis Aurelia-
nensis episcopus induit se pontificalibus indumentis, celebraturus in papilione
quodam misse sollempnitatem; convenerunt autem omnes, tam clerici quam mili-
tes, ad audiendam missam: astante igitur episcopo ad altare et missam celebrante,
apprehendens comes Amalricum, primogenitum suum, per dexteram et comitissa
per sinistram, accesserunt ad altare et obtulerunt illum Domino, rogantes episco-
pum ut faceret eum militem ad servitium Christi. Quid plura? Statim Aurelianensis
et Autisiodorensis episcopi, flexis genibus ante altare, cinxerunt puerum cingulo
militari, incipientes cum devocione maxima «Veni Creator Spiritus». O novus et
629
En junio.
630
Pena d’Albigés/Penne d’Albigeois (Dep. Tarn), a 10 km. al norte de Puègcèlsi/Puy-
celsi, era feudo del rey de Aragón desde el homenaje prestado por su señor Olivier en enero
de 1213.
631
Los obispos de Orléans y Auxerre.
632
§ 233.
633
Al sudoeste.
634
24 junio.
1906
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
inexpertus nove milicie modus! Quis ibi se a lacrimis contineret? Hoc modo et
ordine sepedictus puer cum grandi sollempnitate factus est novus miles.
[432] Qua sollempnitate expleta, movens comes post paucos dies a Castro
Novo cum episcopis et filio suo, equitavit ante Tolosam, captisque aliquibus de
Tolosanis, perrexerunt nostri Murellum; venerunt ibi ad comitem nobiles Vasconie
plures (vocaverat enim eos) et voluit comes ut facerent omnes hominium filio suo;
et factum est ita.
[433] Vadit comes in Vasconiam. Post paucos autem dies movit comes a Murello
versus Vaschoniam, ducens filium suum, ut traderet ei partem Vaschonie jam
adquisitam635 et per Dei auxilium adquireret adquirendam.
[434] Episcopi autem remanserunt Murelli, die tercia ad propria reversuri:
suam enim peregrinationem diebus quadraginta laudabiliter, utpote viri per omnia
laudabiles, expleverant636 cum labore magno et expensis; die autem tercia moven-
tes episcopi a Murello, tendebant Carcassonam. Videntes autem Tolosani et alii
hostes fidei quod comes noster pergeret cum filio suo in Vaschoniam, episcopi
vero et qui cum ipsis erant peregrini reverterentur ad propria, nacta occasione
securitatis, egressi a Tolosa cum exercitu magno637, obsederunt milites quosdam de
nostris, scilicet Petrum de Sissi, Simonem le Sesne, Rogerium de Sartis, et alios
paucos, qui, sicut superius diximus, munitionem quandam 638, satis debilem et
inmunitam, tenebant prope Tolosam; venientes adversarii ad munitionem illam,
ceperunt nostros acriter inpugnare; obsessi, quantum poterant, se defendere. Post
paucos autem dies videntes obsessi nostri quod non possent diu se tenere, cogitan-
tes etiam quod non poterant habere tempestivum succursum, eo quod comes
perrexisset in Vasconiam, episcopi autem et peregrini reverterentur ad propria,
post duras angustias reddiderunt se adversariis, tali tamen conditione et securitate
interposita quod adversarii conservarent eis vitam et membra.- [435] Illud autem
supprimendum non est, quod episcopi Aurelianensis et Autisiodorensis, qui jam
erant Carcassone639, cum audissent milites nostros obsessos esse prope Tolosam,
consuluerunt, monuerunt, supplicaverunt peregrinis qui cum ipsis erant ut cum eis
reverterentur ad succursum obsessorum. O viri per omnia commendabiles, o viri
virtutis! Adquieverunt omnes, egressique a Carcassona, festinabant ut succurrerent
obsessis; sed, cum venissent prope Castrum Novum Arrii, dictum est eis quod jam
capti essent obsessi nostri a Tolosanis: et vere sic erat; quod audientes, cum dolore
multo reversi sunt Carcassonam. Adversarii autem duxerunt milites captos Tolo-
sam; statim omnibus infidelibus deteriores, non deferentes promissioni vel sacra-
mento, milites nostros, quos, ut dictum est, de vita et menbris securos fecerant, dis-
trahi fecerunt ad caudas equorum per plateas civitatis et distractos in patibulis sus-
penderunt640. O grave prodicionis et crudelitatis genus!
635
El condado de Comenges y las regiones vecinas.
636
2 julio.
637
Montraudan (Dep. Haute-Garonne) sirvió de punto de reunión para Raimon VI de
Tolosa, Raimon Roger de Foix, Bernart de Comenges, caballeros catalano-aragoneses y
numerosos tolosanos.
638
Le Pujol (véase § 424).
639
Carcassona está a 60 km. de la localidad precedente.
640
Entre el 20 y el 30 de julio.
1907
Martín Alvira Cabrer
[436] Nobilis autem comes Montis Fortis, qui, sicut diximus641, duxerat filium
suum in Vasconiam et multa castra et fortia jam per Dei auxilium adquisierat, cum
audisset quod Tolosani et fautores eorum obsedissent milites suos prope Tolosam,
dimittens filium suum in Vasconia et cum eo milites paucissimos, festinanter rediit,
ut suis succurreret obsessis; sed, antequam ad eos pervenire posset, jam capti erant
et Tolosam perducti. Interea Amalricus, filius comitis, qui, sicut dictum est, in Vas-
conia cum paucis remanserat, inpugnationi et captioni castrorum viriliter instabat:
venerant siquidem in ejus auxilium plures episcopi et quidam nobiles Vasconie,
qui favebant domini comiti et christianitati.
[437] Opere precium esse credimus, ut statum Francie qui tunc erat et quomo-
do Francigene erga sanctum fidei negotium se habebant aliquantulum exprima-
mus: quod ut melius fiat, congruum est ut aliqua ex hiis que longe superius dicta
sunt642 repetantur.
[438] Repetit quedam predicta. Rex Aragonum, Petrus, preterita hieme nuntios
suos 643 miserat Romam, insinuans domino pape per falsissimam suggestionem
quod comes Montis Fortis injuste abstulisset terras suas comitibus Convenarum et
Fuxi et Gastoni de Bearno; dicebat etiam rex per nuntios suos quod tres nobiles
predicti nunquam fuerant heretici, licet manifestissimum esset quod semper here-
ticos fovissent et sanctam inpugnassent ecclesiam nisu toto; inculcavit preterea
sepedictus rex auribus summi pontificis quod negocium fidei contra hereticos esset
consummatum, ipsis hereticis prorsus fugatis et de terra Albigensi penitus extermi-
natis, ideoque necesse erat quod dominus papa indulgentiam suam quam fecerat
proficiscentibus contra hereticos penitus revocaret eamque transferret vel contra
paganos Ispanienses vel ad subsidium Terre sancte. O inaudita sub specie pietatis
inpietas! Hoc enim dicebat rex pessimus, non quia de angustiis et necessitatibus
sancte ecclesie pertineret ad eum, sed ut negotium Christi contra hereticos, quod
per multos annos cum labore maximo et multa sanguinis effusione fuerat miracu-
lose promotum, ipse suffocaret et destrueret in momento, sicut manifestissimis
postmodum indiciis demonstravit.- [439] Summus autem pontifex, nimis credulus
falsis suggestionibus dicti regis, ipsius peticionibus facile adquievit: misit nempe lit-
teras suas comiti Montis Fortis, mandans ei et precipiens ut prenonatis comitibus
Convenarum et Fuxi et Gastoni de Bearno (viris sceleratissimis et perditis) terras
suas (quas justo Dei judicio auxilio signatorum adquisierat) redderet indilate;
suam preterea indulgentiam quam fecerat proficiscentibus contra hereticos revoca-
vit644. Postmodum etiam misit dominus papa legatum suum per Franciam magis-
trum Robertum de Corcione645, Anglicum natione, cum multis paribus litteratum
et indulgentiarum646, ut sollicite predicaret et predicari faceret pro succursu terre
Jerosolimitane; qui legatus veniens in Franciam, sollicitudine non pigra injuctum
641
§ 433.
642
§§ 398-421.
643
Hispán y Colom.
644
§ 399.
645
Robert de Courçon, originario de Kedleston (Derbyshire, Inglaterra), canónigo de
Noyon y después de París, y finalmente cardenal de San Esteban in Coelio Monte.
646
«Documentos», n.º 1498.
1908
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
647
Algunas de sus etapas en el norte de Francia entre 1213-1215 fueron Châlons-sur-
Marne, Citeaux, Dol, Laon, Ligny, Melun, Ourscamps, Saint-Quentin, Sens, Soissons, Troyes.
Para sus etapas en el Mediodía de Francia, PVC, §§ 508, 513 y 523.
648
En Burdeos, Bourges, Clermont, París, Reims y Ruán.
649
Inocencio III promovía entonces el próximo concilio general y la cruzada de Tierra
Santa.
650
Guy, canónigo de Prémontré, entre otros.
651
«Documentos», n.º 1567.
652
Un año.
653
Bernart de Comenges, Raimon Roger de Fois, Gastó de Bearn (§ 439).
654
Garçia.
655
Guillaume.
656
Pèire.
657
Tedisio (§ 70), que no era pisano, sino genovés.
658
Pèire Marc (§ 398).
659
Hispán, obispo de Segorbe.
660
§§ 401-411.
1909
Martín Alvira Cabrer
in virtute Spiritus Sancti ut ab eis recederet indilate nec inpenderet eis de cetero
consilium, auxilium vel favorem; conquerebatur insuper per litteras illas dominus
papa de rege Aragonensi, eo quod per falsi suggestionem omnimodam inpetrasset
litteras apostolicas de restituendis terris comitibus Convenarum et Fuxi et Gastoni
de Bearno: unde dominus papa litteras illas, tanquam surreptas, penitus revocabat;
mandabat preterea in eisdem litteris tribus nobilibus predictis et civibus Tolosanis
ut ad consilium et voluntatem Narbonensis archiepiscopi, apostolice sedis legati, et
episcopi Tolosani satisfacerent Deo et redirent ad ecclesie unitatem; quod si
nollent, dominus papa precipiebat per innovatas indulgentias populos excitari con-
tra Tolosanos et omnes fautores et defensores eorum: hec fuit summa litteratum.
Quibus litteris inpetratis, nuntii nostri a curia redierunt.
[442] Nobilis autem comes Montis Fortis et qui cum eo erant gravi tunc tempo-
ris discrimine artabantur: erant enim quasi soli et pene penitus desolari, eo quod
pauci vel nulli venirent in eorum auxilium a Francia peregrini; sicut enim jam dixi-
mus, jam quasi in oblivionem venerat negotium fidei propter novam predicatio-
nem legati quem dominus papa miserat in Franciam pro negotio sancte Terre661
ideoque fere nulli signabant se cruce contra hereticos pestilentes; rex preterea
Francie propter intestinas guerras quas habebat662 non permittebat quod milites
qui se jam diu cruce signaverant contra hereticos accingeret se ad perficiendum
vota sua; super hec omnia dicebatur in tota terra Albigensi et celebri jam erat ser-
mone vulgatum quod rex Aragonum congregabat exercitus suos, ut intraret cum
superbia terram nostram militesque Christi de terra illa penitus exstirparet.
[443] Comes noster autem in tanto discrimine constitutus, misit ad filium
suum, qui in Vasconia erat in obsidione cujusdam castri quod dicitur Rupis
Fortis663, mandans ei ut, recedens ab obsidione, festinanter veniret ad eum664: time-
bat enim ne, si rex intraret Vasconiam cum exercitu suo, posset eum comprehen-
dere, eo quod paucissimos Francigenas secum haberet. Pius autem Dominus Jhe-
sus, qui semper adjutor est in oportunitatibus in tribulationi, ita ordinavit ut et
filius comitis patri mandanti obediret et de dimissa obsidione erubescentiam non
haberet: ea siquidem nocte qua venerunt littere comitis adversarii qui erant in cas-
tro obsessi rogaverunt ea que pacis sunt, parati reddere castrum et captivos quos
tenebant ferme sexaginta, dummodo ipsi permitterentur abire illesi; quo, quia ins-
tabat necessitas, concesso, Amalricus, filius comitis, castrum illud muniens paucis
militibus, ad patrem suum properavit. - [444] Tota autem terram Albigensis in mul-
ta turbatione et vacillacione erat posita: hostes siquidem fidei et milites regis Ara-
gonum, qui jam longam moram fecerant in Tolosa, circuibant per ante castella
nostra, invitantes indigenas ad apostasiam et redditionem; plures autem ex ipsis ob
securitatem regis Aragonum, quem cum maximo desiderio expectabant, converte-
bant se ad adversarios: et ita plura castra magna et fortia tunc amisimus.
[445] Ea tempestate comes nobilis Montis Fortis et episcopi terre Albigensis
duos abbates665 miserunt ad regem Aragonum, qui litteras et mandatum domini
661
Robert de Courçon.
662
Guerras de Felipe Augusto contra el emperador, el conde de Flandes y el rey de
Inglaterra.
663
Roquefort (Dep. Haute-Garonne).
664
El 20 de agosto Simon de Montfort estaba en Carcassona.
665
Guilhem de La Grassa (Lagrasse) y Guiraut de Caunas (Caunes-Minervois) partieron
en misión diplomática el 24 de julio y regresaron el 16 de agosto.
1910
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
666
Alusión a la muerte del rey en la batalla de Muret.
667
Gascuña, en este caso el condado de Comminges.
1911
Martín Alvira Cabrer
egredi a Fano Jovis comitissa nostra, que erat cum eo, sompnium vidit, unde per-
territa fuit valde: videbatur enim ei quod ab utroque brachio suo in magna habun-
dantia exibat sanguis; quod sompnium cum mane comiti referret et diceret vehe-
mentissime super hoc se turbatam, comes respondit: «Quasi una de mulieribus
estis locuta. Putatis enim quod more Hispanorum sequar sompnia vel auguria?
Certe, est si sompniassem hac nocte me interfeciendum esse in bello ad quod
prospero, securius et libentius irem, ut stulticie Hispanorum et hominum terre
hujus, qui sompnia curant et auguria, plenius contrairem.» Hiis dictis, exivit
comes a Fano Jovis et prosperabat cum suis versus Saverdunum668.- [450] Et, dum
esset in via, venit ad eum nuntius, missus a militibus qui in castro Murelli obsessi
erant, ferens eorum litteras, continentes quod rex Aragonum obsidionem firmas-
set ante Murellum. Quo audito, omnes nostri, jam de futura victoria spem haben-
tes, gavisi sunt valde; statim comes mandavit comitisse, que et ipsa, recedens a
Fano Jovis, tendebat Carcassonam, ut milites, quotquot posset, ei mitteret in suc-
cursum; veniens igitur comitissa Carcassonam, milites, quot potuit, congregavit;
rogavit insuper quendam nobilem de Francia, vicecomitatem videlicet Corbolien-
sem669, qui, peracta peregrinatione sua revertebatur ad propria, ut rediret et festi-
naret ad succursum comitis nostri; qui benigne adquievit et libenter se rediturum
spopondit: moventes igitur prenonatus vicecomes cum suis et pauci milites quos,
sicut diximus, comitissa mittebat comiti in succursum, venerunt ad Fanum Jovis.
Comes autem noster et qui cum eo erant, properantes Saverdunum, venerunt pro-
pe quandam abbatiam ordinis Cisterciensis, que dicitur Bolbona; ad quam diver-
tens comes noster, intravit ecclesiam causa orationis, ut etiam se et suos monacho-
rum orationibus commendaret; et, cum prolixius et devotius orasset, arripiens
ensem quo erat precinctus, posuit illum super altare, dicens: «O bone Domine, o
Jhesu benigne! Tu me, licet indignum, ad tua prelia elegisti. De super altare tuum
hodie arma accipio, ut, preliaturus prelia tua, a te instrumenta accipiam
preliandi.» Hiis dictis, exiens comes, cum suis venit Saverdunum.- [451] Erant
autem cum comite septem episcopi et tres abbates670, quos Narbonensis archiepis-
copus, apostolice sedis legatus, congregari fecerat, ut cum rege Aragonensi de
pace et concordia loquerentur; sed et quidam milites, circiter triginta, nuperrime
venerant a Francia, ut votum sue peregrinationis explerent, inter quos erat qui-
dam miles juvenis et frater comitis nostri ex parte matris, nomine Willelmus de
Barris671. A Domino facta sunt ista!.- [452] Cum venisset comes Saverdunum, con-
vocatis militibus qui cum ipso venerant, quesivit ab eis consilium, quid facto opus
esset: ipse autem ad hoc omnimodis aspirabat, sicut ab ore ipsius postea audivi-
mus, ut ipsa eadem nocte iret et intraret Murellum, quia princeps fidelissimus
multum de suis sollicitus erat obsessis; ceteri autem milites volebant manere nocte
illa Saverduni, eo quod equi eran jejuni et lassi, et dicebant quod forsitan oporto-
ret eos in ipsa via cum hostibus habere conflictum; adquievit comes, licet invitus,
utpote qui semper omnia cum consilio faciebat.
668
Saverdun.
669
Payen, vizconde de Corbeil.
670
Los obispos de Tolosa, Nimes, Usès, Lodeva, Agde, Besièrs, Comenges y los abades de
Clairac, Vilamanha y Sant Tibèri.
671
Su madre, Amicie de Leicester, había sido esposa de Simon III de Montfort, padre de
Simon, y después de Guillaume IV des Barres.
1912
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
672
El maestro Clarin, canciller y capellán de Simon de Montfort.
673
Privilegio de excomunión, «Documentos», n.º 1531.
674
Auterive.
675
§ 450.
1913
Martín Alvira Cabrer
tualia que possent sufficere nostris etiam una die; et ipsa quidem nocte res ita se
habuit.
[457] In crastino autem summo mane intravit comes basilicam suam que erat
in munitione castri, auditurus missam; episcopi autem et milites nostri perrexerunt
ad ecclesia que erat in burgo, ut et ipsi missam audirent. Comes autem, audita mis-
sa, exiens de municione castri, venit in burgum, cum suis et a suis consilium habi-
turus; et, cum nostri simul loquerentur, erant inermes, pro eo quod de pace cum
rege per episcopos quodam modo tractabatur; statim episcopi de communi nostro-
rum assensu, discalciatis pedibus, voluerunt ire ad regem, supplicaturi ei ne eccle-
siam impugnaret; et, cum misissent nuntium qui talem episcoporum nuntiaret
adventum, ecce plures de hostibus armati in equis intraverunt burgum in quos
erant nostri: erant enim fores aperte, quia nobilis comes non permittebat quod
clauderentur.- [458] Mox comes noster allocutus est episcopos, dicens: «Videtis
quod nichil proficitis. Sed magis tumultus fit. Satis immo plus quam satis, sustinui-
mus. Tempus est ut detis nobis licentiam dimicandi.» Episcopi autem, quia necessi-
tas sic urgebat, concesserunt eis. Tunc nostri, recedentes a loco illo colloquii,
perrexerunt unusquisque ad domum suam, ut se armarent; cum autem intraret
comes municionem castri, ut se armaret, et transiret per ante basilicam suam, subi-
to introspexit et vidit Uticensem episcopum, celebrantem missam et dicentem
«Dominus vobiscum» post evangelium ad offerendam; statim cucurrit comes chris-
tianissimus, flexisque in terram genibus et junctis manibus ante episcopum, dixit
ei: «Deo et vobis offero hodie animam et corpus meum». O devotio principis! Post
hec intrans munitionem, armis suis se munivit, rediensque iterum ad dictum epis-
copum in prenonata basilica, denuo obtulit ei se et arma sua; sed, cum flecteret
genua ante altare, brachile ejus, a quo dependebant calige ferree, ruptum est
medium; sed vir catholicus, ex eo quod acciderat nil timoris vel turbationis conci-
piens, aliud brachile afferri precepit.- [459] Quo facto, egressus est de basilica
comes, cui egredienti addductus est equus suus; quem cum vellet ascendere esset-
que in loco aliquantulum eminenti (ita quod videri posset a Tolosanis, qui erant
foris castra), equus, elevato capite, percussit comitem et a se aliquantulum resilire
fecit. Quod videntes Tolosani, in derisionem comitis ululatum maximum emise-
runt; quibus comes catholicus dixit: «Vos modo clamando deridetis me. Sed confi-
do in Domino quia hodie victor clamabo post vos usque ad portas Tolose». Quod
dicto, comes ascendit equum, veniensque ad milites, qui in burgo erant, invenit
eos armatos et paratos ad bellum.- [460] Consuluit autem comiti miles quidam ut
numerari faceret milites suos et sciret quot essent; cui comes nobilis: «Non est»
inquit «opus. Satis sumus ad superandum per Dei auxilium hostes nostros»; omnes
autem nostri inter milites et servientes in equis non erant plus quam octigenti, cum
hostes ferme centum milia esse crederentur; paucissimos autem, quasi nullos, pedi-
tes habebant nostri; insuper et comes nobilis inhibuerat ne quis pedes egrederetur
ad pugnam.- [461] Dum igitur comes et milites nostri mutuo loquerentur et de
bello tractarent, ecce episcopus Tolosanus advenit, habens mitram in capite, in
manibus vero vivifice lignum crucis; mox nostri ceperunt descendere de equis et
singuli crucem adorare. Episcopus autem Convenarum, vir mire sanctitatis, videns
quod in ista adoratione crucis a singulis nimia fieret mora, arripiens de manu Tolo-
sani episcopi lignum crucis ascendensque in locum eminentiorem, signavit omnes,
dicens: «Ite in nomine Jhesu Christi! Et ego vobis testis sum et in die Judicii fidejus-
sor existo quod quicumque in isto glorioso occubuerit bello absque ulla purgatorii
pena statim eterna premia et martyrii gloriam consequetur, dummodo contritus sit
et confessus vel saltem firmum habeat propositum quod, statim peracto bello,
super peccatis de quibus nondum fecit confessionem ostendet se sacerdoti.»
1914
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1915
Martín Alvira Cabrer
676
Carta de los Prelados (13 septiembre 1213), «Documentos», n.º 1594.
677
Continuación de la Cansó de la Crozada de Guillermo de Tudela, obra de un tolosano
del «entourage» de los condes de Tolosa. Su eje es la lucha de los condes de Tolosa por los
derechos y las tierras arrebatadas por la Cruzada, por lo que representa el núcleo ideológico
del campo provenzal. Obra capital de la literatura occitana, es una fuente clave de la Cruzada
Albigense. Véase GUIBAL, G., Le poème de la croisade contre les Albigeois ou l’épopée nationale de la
France du sud au XIIIe siècle. Étude historique et litteraire, Toulouse, Impr. A. Chauvin, 1863; MAR-
TIN-CHABOT, Introd.; LAFONT, R., «Las ideologias dins la part anonima de la Cançon de la Crosa-
da», «La bataille de Muret et la civilisation médiévale d’Oc». Colloque de Toulouse (9-11 septembre
1963). AIEO (1962-1963), pp. 87-94; DOSSAT, «La croisade vue par les chroniqueurs», pp. 242-
250; MARTEL, «Les cathares et leur historiens», pp. 48-50; GHIL, L’Age de Parage, pp. 151-218;
HASENOHR y ZINK, Dictionnaire, pp. 243-247, esp. pp. 245-247; MOEGLIN, «L’histoire des prin-
ces», pp. 20-21; ALVIRA, El Jueves de Muret, pp. 124-126; y MESCHINI, Innocenzo III, pp. 316-319.
1916
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
678
Raimon VI de Tolosa.
679
Pujol, cerca de Tolosa.
680
Equivalente a «Molinar» o camino de los molinos próximos al brazo del Garona cer-
cano al Castel Narbonés de Tolosa (MARTIN-CHABOT, II, p. 6, n. 4).
1917
Martín Alvira Cabrer
681
Lanta, a 13 k. de Tolosa.
682
Raimon Roger, conde de Foix.
683
Bernart IV, conde de Comenges.
684
Roger Bernart, hijo del conde de Foix.
685
El que habla es seguramente el maestro Bernart, jurista y cónsul de Tolosa (MARTIN-
CHABOT, II, p. 7, n. 7).
1918
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
686
Guy de Montfort, hermano de Simon.
1919
Martín Alvira Cabrer
687
Arcos compuestos.
1920
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1921
Martín Alvira Cabrer
688
Hugo de Alfaro, senescal del conde de Tolosa.
689
Miguel de Luesia.
1922
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
690
Auvillar (Dep. Tarn-et-Garonne).
691
Guillaume des Barres, hijo del homónimo que se había casado con Amiçie de Beau-
mont-Leicester, viuda de Simon de Montfort, padre de Simon.
1923
Martín Alvira Cabrer
692
Dalmau de Creixell.
1924
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
180. AIMERIC DE PEGUILHAN, En aquelh temps que·l reys mori, N’Amfos (septiembre
1220)
Ed. y trad. fragmentaria MILÀ, De los trovadores en España, p. 136, n. 6 y p. 137; ed. y trad.
ing. SHEPARD y CHAMBERS, The poems of Aimeric de Peguilhan, n.º 26, pp. 146-149, & I, vv. 1-8; y
ed. y trad. RIQUER, Los Trovadores, II, cap. XLVIII, n.º 192, pp. 974-975.
I. En aquelh temps que·l reys mori N’Amfos696,
E sos belhs filhs qu’era plazens e bos,
E·l reys Peire de cui fon Araguos
E·N Dieguos697 qu’era savis e pros,
693
El príncipe Luis, hijo del rey de Francia Felipe Augusto.
694
El cardenal Robert de Courçon.
695
Folquet, obispo de Tolosa.
696
Alfonso VIII de Castilla (m. 1214).
697
Diego López de Haro, señor de Vizcaya (m. 1214).
1925
Martín Alvira Cabrer
181. [ALBERTET], Monges, cauzetz, segon vostra siensa (h. 1194-h. 1221)700
Ed. y trad. fr. BOUTIÈRE, «Les poésies du troubadour Albertet», Appendices n.º I, pp. 94-
97; ed. y trad. RIQUER, Los Trovadores, II, cap. LXI, n.º 227, pp. 1.135-1.138.
I. Monges, cauzetz, segon vostra siensa,
qual valon mais, Catalan ho Franses?
E met se sai Guascuenha e Proensa
e Lemozi, Alvernh’e Vianes,
e de lai met la terra dels dos reis;
e quar sabetz d’els totz lur captenensa,
vueil qe·m diguatz en cals plus fis pretz es.
II. Aisso·us sai dir, N’Albert, senes faillensa,
qual valon mais ni don mueu mais de bes:
sill cui donars e bels manjars agensa
e ricx vestirs amples e gens arnes
e grans colps dar e ferir demanes,
sill valon mais, segon ma coneisensa,
que·ill rabaudor estreg, nesci cortes.
III. Monges, d’aiso vos aug dir gran erransa:
que·ill nostre son franc e del bel solatz;
gent acuillens e de gaia semblansa
los trobares, e dejus e disnatz,
e per lor fo premiers servirs trobatz;
e podetz be en Peitau ho en Fransa
morir de fam, si·n convit vos fiatz.
IV. Albert, ben ha de pretz gran detriansa
entre·ls franses e·ls peitavis onratz,
car il son larc e d’onrada acoindansa,
et es tost rics paubr’om, s’es lur privatz;
e·ill vostre nut chantaran, si chantatz;
mas ja ab lor no·us umpliretz la pansa,
si estradas o romieus non raubatz.
V. Monges, manjars ses gabars e ses rire
non pot esser fort azautz ni plazens,
e·ill nostre sabon tan be far e dire
per c’an bon pretz sobre las autras gens;
et anc franses dejus non fo jauzens;
698
El marqués Azzo VI de Este (m. 1215)
699
Saladino (m. 1193).
700
Autoría no totalmente confirmada.
1926
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
182. PEIROL, Pus flum Jordan ai vist e·l monimen (h. 1160-d. 1221)701
Ed. S.C. ASTON, Peirol, troubadour d’Auvergne, Cambridge, 1953, n.º XXXII, & III, vv. 15-21;
ed. y trad. fr. NELLI, Écrivains anticonformistes, I, pp. 200-203; ed. y trad. RIQUER, Los Trovadores,
II, cap. LX, n.º 224, pp. 1.113-1.128, esp. p. 1.124, ed. fragmentaria ALVAR, La poesía trovadores-
ca en España, pp. 129-130.
III. Qu’Englaterra a croy emendamen
Del rey Richart; e Fransa ab sas flors,
Soli’aver bon rey e bos senhors,
E Espanha un autre rey valen,
E Montferrat bo marques eyssamen,
E l’Emperi emperador prezan702;
Aquestz qu’i son no sai quo· s captenran...
183. PISTOLETA, Anc mas nulhs hom no fon apoderatz (1205-h. 1228)
Ed. y trad. alemana NIESTROY, «Der Trobador Pistoleta», n.º II, pp. 30-32, esp. p. 31, & V,
vv. 33-40; ed. y trad. fragmentaria RIQUER, Los Trovadores, II, cap. LXVI, p. 1.165.
701
Trovador y caballero pobre de Auvernia, del castillo de Peirol, cerca de Rochefort-
Montagne (Dep. Puy-de-Dôme), visitó Italia y Tierra Santa, RIQUER, Los Trovadores, II, cap. LX,
pp. 1.113-1.128; A LVAR, La poesía trovadoresca, pp. 129-130; HASENOHR y ZINK, Dictionnaire,
pp. 1.122-1.123
702
Ricardo Corazón de León, Felipe Augusto, Alfonso VIII o Pedro el Católico, el mar-
qués de Montferrato y Federico II.
1927
Martín Alvira Cabrer
703
Que este poema artúrico estaba dedicado al rey Pedro el Católico lo sostuvieron C.
FAURIEL («Geoffroi et Brunissende», Histoire Littéraire, XXII, pp. 224-225 e Histoire de la poésie
provençale, III, París, 1846, p. 92, cap. xxxxiv), P. REMY («À propos de la datation du roman de
Jaufre», Revue Belge de Philologie et d’Histoire, XXVIII, 1950, p. 2.361) y MILÀ, quien afirmó que
la referencia a «la primera batalla por él vencida contra los descreídos» permitía datarlo des-
pués de julio de 1212 (De los trovadores, pp. 150-151, n. 16). En cambio, la dedicatoria al rey
Alfonso el Trovador aparece en LEJEUNE, R., «La datation de Jaufré», Le Roman de Jaufre source
de Chrétien de Troyes?, Revue Belge de Philologie et d’Histoire, XXXI (1953), p. 717-747; y LAVAUD,
R. y R. NELLI, Les Troubadours, 2 vols., «Bibliothèque Europeenne», Bourges, Descleée de
Brouwer, 1960, I, pp. 17-38. Hoy se admite que fue dedicado a Jaime el Conquistador, PARIS,
G., «Jaufré», Histoire Littéraire, XXX, pp. 215-217; BRUNEL, Jaufré, pp. xxxvii-xxxviii; y ESPALA-
DER, A., «El Rei d’Aragó i la data del Jaufre», Cultura neolatina, 57-3/4 (1997), pp. 199-207
(revisión de toda la bibliografía). El otro poema artúrico en lengua occitana es Blandin de Cor-
nouailles (primera mitad s. XIV).
1928
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1929
Martín Alvira Cabrer
188. [BERTRAN DE BORN LO FILH], Un sirventes farai novelh, plazen (h. 1240)707
Ed. RAYNOUARD, Choix des poésies originales des Troubadours, IV, pp. 180-183; ed. Ll. NICOLAU
D’OLWER, «Jaume I y los trovadors provensals», I CHCA (1908), I, Barcelona, 1910, pp. 389-
407, esp. p. 393; ed. fragmentaria AURELL, La vielle et l’épée, p. 315, n. 38-40; ed. y trad. frag-
mentaria RIQUER, «Presencia trovadoresca en la Corona de Aragón», p. 941.
704
Alfonso VIII de Castilla. Alusiones a las «invasiones» almohades y a su victoria en la
batalla de Las Navas de Tolosa.
705
Trovador (1204-1238) del castillo de Cadenet (Dep. Vaucluse) procedente de una
familia arruinada por las tropas del conde de Tolosa, adonde fue llevado de niño por Guil-
hem de Lantar, vasallo de Raimon VI. Allí se hizo juglar. Más tarde regresó a Provenza y final-
mente ingresó en un convento del Temple. Véase BOUTIÈRE y SCHUTZ, Biographies, n.º XXII;
RIQUER, Los Trovadores, III, pp. 1.225-1.235; HASENOHR y ZINK, Dictionnaire, pp. 217-218.
706
Leonor de Aragón, condesa de Tolosa.
707
Esta canción se atribuye a B ERTRAN DE B ORN LO F ILH, si bien las fechas de su vida
(h. 1179-h. 1233) no se corresponden con la data (h. 1240).
1930
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
708
Xátiva.
709
Berenguer de Entenza.
710
Alusión al rey de Aragón, «probablement Pierre II (1196-1213)» según JEANROY (Ant-
hologie des troubadours, p. 488, n.).
1931
Martín Alvira Cabrer
III. Si·el chapte·l coms Raimons712, gart que·n fassa son pro
Qu’eu vi que·l papa·l tolc Argens’et Avinho
E Nemz’ e Carpentras, Vennasqu’ e Cavalho,
Uzetge e Melguer, Rodes e Boazo,
Tolzan e Agenes e Caortz e Guordo,
E·n mori sos coynhatz, lo bons reis d’Arago;
E s’el torn’ a la preza per aital ochaizo,
Encar l’er a portar el man l’autrui falco.
711
Trovador del Quercy (h. 1217-1257) conocido por ser autor de Vidas de otros trovado-
res, recorrió el Languedoc entre 1210-1220, donde fue acogido por el conde Enrics I de Rodés
(Rodez), el vizconde Raimon III o IV de Torena y Robert, Delfí de Alvernha, aunque su pro-
tector principal fue Savaric de Malleó, senescal del rey de Inglaterra en Poitou. Pudo haber
combatido a las órdenes del conde de Rodés contra los cruzados franceses entre 1210-1213 y
visitó las tierras de Cataluña y Aragón, Castilla, Provenza y Lombardía, donde se casó con una
mujer de Treviso y residió mucho tiempo. Véase RIQUER, Los Trovadores, III, pp. 1.339-1.348; y
HASENOHR y ZINK, Dictionnaire, pp. 1.465-1.466; también GUIDA, S., «Uc de Saint Circ e la crocia-
ta contro gli Albigesi», Cultura Neolatina, LVII-1/2 (1997), pp. 19-54; BURGWINKLE, «For Love
and Money: Uc de Saint Circ and the Rethoric of Exchange», Romanic Review, 84 (1993), pp.
347-376, esp. p. 373; GUIDA, S., «Uc de Saint Circ usuraio de eretico?», Cultura Neolatina, LIV
(1994), pp. 161-183; GUIDA, S., Primi approcci a Uc de Sant Circ, Soveria Manselli, 1996.
712
Alusión al emperador Federico II, aliado del conde Raimon VII de Tolosa en 1240
contra el rey de Francia y el Papado.
713
Las Vidas y Razós son composiciones breves en prosa occitana dedicadas a la biografía
y las circunstancias personales e históricas (origen, condición social, estudios, cortes visitadas,
viajes, señores y damas cantadas, nombres o pseudónimos, final de la vida, y, a veces, juicio
sintético sobre el valor de la obra) de los principales trovadores de la época. Se conservan un
centenar de Vidas. Su finalidad era encabezar la antología escrita de la obra de un trovador.
Las Razós eran recitadas por un juglar antes de cantar una composición para «contextualizar»
al público. Fueron redactadas en el norte de Italia por provenzales exiliados con material
anterior a 1219. La mayoría se atribuyen al trovador UC DE SANT CIRC (1211-1253), refugiado
en Italia en 1220. Se compusieron hacia 1229 y hacia 1241-1242 como «une tentative de mythi-
fication, c’est à dire de création d’une mythologie du trobar» que aspiraba a presentar «les
valeurs de courtouisie, de largesse et de politesse mondaine comme principes moraux fonda-
teurs de toute une civilisation, en son entier» (GHIL, L’Age de Parage, pp. 24, 37, 39, 44, 50 y 55-
56). Estas fuentes evitan la cuestión herética y muestran un violento sentimiento antifrancés,
lealtad a los condes de Tolosa y simpatía hacia la Corona de Aragón. En cuanto a su valor tes-
timonial, constituyen «un document précieux sur l’état de l’opinion publique occitane entre
1932
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
N’Ucs de Saint Circ si fo de Caersi, d’un broc que a nom Tegra, fils d’un pau-
bre vauvasor que ac nom N’Arman de Saint Circ, per so que·l castels don el fo a
nom Saint Circ, qu’es al pe de Sainta Maria de Rocamajor, que fo destruich per
guerra e derrocatz.
Aquest N’Ucs si ac gran ren de fraires majors de se. E volgron lo far clerc, e
manderon lo a la scola a Monpeslier. E quan ill cuideront qu’el ampares letras, el
amparet cansos e vers e sirventes e tensos e coblas, e·ls faich e·ls dich dels valens
homes de las valens domnas que eron al mon, ni eron estat; e con aquel saber el
s’ajoglari. E·l coms de Rodes714 e·l vescoms de Torena715 si·l leverent molt a la jogla-
ria, com las tensos e com las coblas que feiren com lui, e·l bons Dalfins d’Alverne.
Et estet lonc temps en Gaiscoingna paubres, cora a pe, cora a caval. Lonc temps
estet com la comtessa de Benaujas, e per leis gazaingnet l’amistat d’En Savaric de
Mauleon, lo cals lo mes en arnes et en roba. Et estet lonc temps com el en Peitieu
et en las soas encontradas, pois en Cataloingna et en Arragon et en Espaingna,
com lo bon reis Amfos e com lo rei Amfos de Lion e com lo rei Peire d’Arragon; e
pois en Proenssa, com totz los barons, pois en Lombardia et en la Marcha. E·tolc
moiller e fez enfans.
Gran ren anparet de l’autrui saber e voluntiers l’enseingent ad autrui. Cansos
fez de fort bonas e de bos sons e de bonas coblas; mas non fez gaires de las cansos,
quar non fo fort enamoratz de neguna; mas ben se saup feingner enamoratz ad
ellas ab son bel parlar. E saup ben dire en las soas cansos tot so que·ill avenia de
lor, e ben las saup levar e ben far cazer. Mas pois qu’el ac moiller non fetz cansos.
192. [UC DE SANT CIRC], Vida de Anfos d’Aragon716 (h. 1229-h. 1242)
Ed. BOUTIÈRE y SCHUTZ, Biographies des troubadours, n.º IX, p. 13; ed. J. BOUTIÈRE, «Les vidas
des troubadours catalans», Estudis Universitaris Catalans, XXII (1936), pp. 339-346, n.º II,
pp. 343-344.
Lo reis d’Aragon, aquel que trobet, si ac nom Amfos; e fo lo premiers reis que
fo en Arragon, fils d’En Raimon Berrengier, que fo coms de Barsalona, que con-
ques lo regissme d’Arragon e·l tolc a Sarrazins. Et anet se coronar a Roma; e quant
s’en venia, el mori en Poimon, al borc Sainz Dalmas. E so fils fo faiz reis, qe fo pai-
re del rei Peire, lo qual fo paire del rei Jacme.
1933
Martín Alvira Cabrer
717
Comentarios en GUIDA, «Uc de Saint Circ e la crociata contro gli Albigesi», pp. 41-47.
718
Probable confusión con la abadía de Silvacana.
719
O Azemar.
720
Sobre este trovador, relacionado con las cortes de Tolosa, Aragón y Castilla, HASE-
NOHR y ZINK, Dictionnaire, p. 18.
1934
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Raimons de Miraval si fo uns paubres cavalliers de Carcasses, que non avia mas la
quarta part del castel de Miraval; et en aquel chastel non estaven .XL. home.
Mas per lo seu bel trobar e per lo sieu bel dire, e car el saup plus d’amor e de
domnei e de totz los faitz avinenz e de totz los ditz plazenz que coron entre ama-
dors et amairitz, si fo mout honratz e tengutz en car per lo comte de Tolosa, que·l
clamava «Audiartz» et el lui. E·l coms li dava los cavals e las armas e·ls draps que·il
besognaven. Et era seingner de lui e de son alberc, e seingner del rei Peire d’Arra-
gon e del vescomte de Beders, e d’En Bertran de Saisac, e de totz los grans barons
d’aquella encontrada... (...)
E definet a Lerida, a Sancta Clara de las donas de Sistel.
196. [UC DE SANT CIRC], Razó de «Huei mais no·i conosc razo» de Folquet de Marselha
(h. 1229-h. 1242)721
Ed. BOUTIÈRE y SCHUTZ, Biographies des troubadours, n.º XXXIV, E, pp. 103-104; y ed. y trad.
RIQUER, Los Trovadores, I, cap. XXVII, pp. 599-600.
Quan lo bos reis N’Anfos de Castela fo estatz desconfitz per lo rei de Marroc, lo cals era
apelatz Miramamolin, e l’ac touta Calatrava e Salvaterra e Castela de Dompnas, si fo grans
dolors e gran tristeza per tota Espanha e per totas las bonas gens qu’o auziron, per so que la
crestiandatz era estada dessonrada, e per lo gran dan que·l bos reis era estatz desconfitz et
avia perdudas de las soas terras. E soven intrava la gens del Miramamolin el regisme del bon
rei N’Anfos, per raubar e per preiar. Lo bos reis N’Anfos mandet sos mesatgiers a la papa,
que’l degues far secorre als baros del regisme de Fransa e del regisme d’Anclaterra, et al rei
d’Arago et comte de Toloza.
En Folquetz de Marceilla, qu’era molt amicx del bon rei de Castela e non era
ancara rendutz a l’orde de Sistel,722 si fes una prezicansa, per confortar los baros e
la bona gen, que deguesson secorre al bon rei N’Anfos, mostran lur honors que lur
seria lo secors que farion al rei, e·l perdon qu’ill n’aurion de Dieu.
Et aqui es la chansos qu’el fes en luec de prezicansa, que ditz: Huei mais no·i
conosc razo.723
197. [UC DE SANT CIRC], Razó de «Entre dos volers sui pensius» de Raimon de Miraval
(h. 1229-1242)
Ed. BOUTIÈRE y SCHUTZ, Biographies, n.º LXXXVII-D, pp. 295-298; ed. ANDRAUD, La vie et
l’oeuvre du trobadour Raimon de Miraval, pp. 219-220; y ed. y trad. RIQUER, Los Trovadores, II,
cap. XLIX, n.º 197, pp. 995-997; cit. MILÀ, De los trovadores en España, pp. 142-143, n. 13.
...Raimons de Miraval si s’enamoret de N’Alazais de Boisazo, qu’era joves e gen-
tils e bela, e fort volontoza de pretz e d’onor e de lauzor; e quar ella conoisia qu’En
Miravals li podia plus dar pretz et honor que nuils hom del mon, si fot molt alegra,
quar vit qu’el li volia ben; e fes li totz los bels semblans e dis li totz los bels plazers
que dona deu far ni dire a nuill cavalier; et el la enanset en cantan et en comtan,
aitan com poc ni saup; e fes de leis maintas bonas chansos, lauzan son pretz e sa
721
Véase «Testimonios», n.º 134. Comentarios en GUIDA, «Uc de Saint Circ e la crociata
contro gli Albigesi», pp. 26-38.
722
En 1200.
723
Véase «Testimonios», n.º 134.
1935
Martín Alvira Cabrer
valor e sa cortezia; e mes la en si gran honor que tuit li valen baro d’aquela encon-
trada entendion en ela: lo vescoms de Bezer e·l coms de Toloza e·l reis Peire d’Ara-
go, al cals Miravals l’avia tan lauzada que·l reis, senes vezer, n’era fort enamoratz e
l’avia mandat sos mesatges e sas letras e sas joias; et el eis moria de volontat de leis
vezer. Don Miravals se penet que·l reis la vengues vezer, e·n fes una cotbla, en la
chanso que ditz Ar ab la forsa del freis:
S’a Lumbertz corteja·l reis,
Per tostemps er jois ab lui;
E sitot s’es sobradeis,
Per un be l’en venran dui:
Que la cortezi’e-l jais
De la bella N’Alazais
E·l fresca colors e·ill pel blon
Faun tot lo setgle jauzion.
Don lo reis s en venc en Albiges et a Lombertz per ma dona N’Alazais; e·N
Miravals venc ab lo rei, preguan lo qu’el li degues valer et ajudar ab ma dona
N’Alazais. Fort fo ereubutz et onratz lo reis e vegutz volentiers per ma dona N’Ala-
zais. E·l reis, ades que fo asetatz apres d’ela, si la preguet d’amor; et ella li dis ades
de far tot so qu’el volia. Si que la nueit ac lo reis tot so que·ill plac de leis. E l’ende-
ma fo saubut per tota la gen del castel e per tota la cort del rei. E·N Miraval, que
atendia esser ricx de joi per los precx del rei, auzit aquesta novella. Fo·n tritz e
dolens; e vai s’en e laisa lo rei. Longuamen se plais del mal que la dona l’avia fag e
de la felonia que·l reis avia faita de lui. Don el d’aquesta razo fes aquesta chanso
que ditz: Entre dos volers sui pensius, la cals es escriuta asi.724
198. [U C DE S ANT C IRC ], Razó de «Ben aia’l mesatgier» de Raimon de Miraval 725
(h. 1229-1242)
Ed. B OUTIÈRE y S CHUTZ , Biographies, n.º LXXXVII-D, pp. 298-304, esp. p. 303;
ed. ANDRAUD, La vie et l’oeuvre du trobadour Raimon de Miraval, pp. 222-224; y ed. y trad. frag-
mentaria RIQUER, Los Trovadores, II, cap. XLIX, n.º 197, pp. 995-997.
...La novela venc a’N Miraval que la dona [otra dama] avia pres N’Olivier de Sai-
sac per marit. Fort fo dolens e trist qu’ela li avia fait sa moiller laisar e qu’ela l’avia
promes que·l penria per marit e qu’el avia fait far l’apareillamen de las nosas; e
dolens de N’Alazais de Boisazo, del mal que fes ab lo rei d’Arago. E si perdet tot joi
e tot alegrier e tot solas, e cantar e trobar; et estet si com hom esperdutz ben dos
ans. E maint cavalier trobador s’en derezion de lui, de las mensonjas que las donas
avion faitas de lui.
199. [UC DE SANT CIRC], Razó de «Bel m’es qu’ieu chant e coindei» de Raimon de Mira-
val (h. 1229-1242)
Ed. A NDRAUD, La vie et l’oeuvre du trobadour Raimon de Miraval, p. 224; ed. B OUTIÈRE y
S CHUTZ, Biographies, n.º LXXXVII, E, pp. 304-306; y ed. y trad. RIQUER, Los Trovadores, II,
cap. XLIX, pp. 1.003-1.004; cit. MILÁ, De los trovadores en España, pp. 142-143, n. 13.
724
Véase «Testimonios», n.º 138.
725
Ed. y trad. fr. T OPSFIELD, Les poésies du troubadour Raimon de Miraval, n.º XXXIII,
pp. 272-278.
1936
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Quans lo coms de Toloza fo dezeretatz per la Gleiza e per los franses, et ac per-
duda Argensa e Belcaire, e li frances agron Saint Gili et Albiges e Carcases, e Bede-
rres fon destruitz, e·l vescoms de Bezers era mortz, e tota la bona gens d’aquelas
encontradas foron morta e fugida a Toloza, Miraval era col comte de Toloza, com
qui el se clamaba «Audiartz»; e vivia ab gran dolor per so que tota la bona gens don
el era senher e maistre, e donas e cavalier eron mortz e dezeretat; pueis avia sa
moiller perduda, si coms vos auziretz, e sa dona l’avia trait et enguanat; et el avia
son castel perdut. Et avenc se que·l reis d’Arago venc a Toloza, per parlar al comte
e per vezer sas serors, ma dona Elionor e ma dona Sancha; e si confortet molt sas
serors e· comte e·l filol e la bona gen de Toloza, e promes al comte qu’el li reco-
braria Belcaire e Carcasona, et a·N Miraval lo sieu castel; e que faria si que la bona
gens cobrarion lo joi c’avion perdut. En Miravals, per joi qu’el ac de la promessio
que·l reis fes al comte et a lui de rendre so c’avion perdut, e per lo tems d’estat
qu’era vengutz -ja agues el preponut de non far chansos entro quez agues cobrat lo
castel de Miraval, que avia perdut-, e car s’era enamoratz de ma dona Elienor, moi-
ller del comte -qu’era la plus bela dona del mon e la meiller-, a la cal el non avia
encara fait semblan d’amor, el fes aquesta chanso que ditz:
Bel m’es qu’ieu chant e coindei
Pos l’aur’es dousa e·l temps guais,
lo qual vos auziretz, qu’es escriuta aisi.
E cant ac faita la chanso, el la trames al rei, en Arago. Per que·l reis venc ab mil
cavaliers a servizi del comte de Toloza, per la promessio qu’el avia faita de recobrar
la terra que·l coms avia perduda. Don lo reis fo mortz per lo franses denan Murel,
ab totz los mil cavaliers c’avia ab se; que nuils non escapet.726
200. [UC DE SANT CIRC], Razó de «D’un sirventes m’es pres talens» de Huguet de Mata-
plana (h. 1229-1242)
Ed. BOUTIÈRE y SCHUTZ, Biographies, n.º LXXXVII, B, pp. 287-289, esp. p. 289; y ed. y trad.
RIQUER y RIQUER, La poesía de los trovadores, n.º 46, pp. 274-275.
Aquestas novelas foron auzidas per totas aqelas encontradas loing a pres; et
avenc a saber ad un valen baron de Cataloina, qe avia nom N’Uget de Mataplana,
q’era mout adreichz e bons trobaire, e mout amics de Miraval. E si·n fetz aqest sir-
ventes qe ditz: D’un sirventes m’es pres talens.727
726
El contenido «político» en relación con la intervención catalano-aragonesa de 1213
parece evidente, si bien fue negado o matizado por algún autor (ANDRAUD, La vie et l’oeuvre de
du troubadour Raimon de Miraval, p. 74).
727
Huguet de Mataplana (1173-1213), sobrino de Ponç de Mataplana y señor de Mata-
plana, en el Ripollés, fue un noble de antiguo linaje catalán que creó una suntuosa corte en
la que acogió a juglares y compuso como afición, relacionándose con otros trovadores como
Guillem de Berguedà y Raimon de Miraval. Combatió con el rey Pedro el Católico en las bata-
llas de Las Navas de Tolosa («Testimonios», n.º 56 [TOMIC], cap. XXVIII) y de Muret («Testi-
monios», n.º 37 [JAIME I], cap. 10), donde fue herido gravemente, muriendo en Tolosa
pocos días después de la derrota («Documentos», n.º 1598). Véase BOUTIÈRE y SCHUTZ, Bio-
graphies, n.º XCIX; RIQUER, M. de, «El trovador Huguet de Mataplana», Studia Hispanica in
honorem R. Lapesa, I, Madrid, 1972, pp. 455-494; RIQUER, Los Trovadores, II, cap. LVI, pp. 1.088-
1.089; y HASENOHR y ZINK, Dictionnaire, pp. 1.464-1.465.
1937
Martín Alvira Cabrer
201. [UC DE SANT CIRC], Vida de Guilhem de Cabestany (h. 1229-h. 1242)728
Ed. A. LANGFORS, Les chansons de Guilhem de Cabestanh, París, H. Champion, 1924, pp. 32-
33; ed. BOUTIÈRE y SCHUTZ, Biographies des troubadours, n.º XLIX, B, pp. 158-159; y ed. y trad.
RIQUER y RIQUER, La poesía de los trovadores, pp. 258-260.
728
Trovador catalán que pudo acompañar al rey Pedro el Católico a la batalla de Las
Navas de Tolosa («Testimonios», n.º 56 [TOMIC]). Incluimos esta conocida biografía por su
originalidad y riqueza; también porque, siendo su cronología claramente inexacta, es posible
asociarla al reinado de Pedro el Católico, pues el matrimonio de Ramon de Castell-Rossellò y
Saurimonda de Peralada se celebró el 26 de marzo de 1197 (Contrato de matrimonio, ed. ALART,
Musée des Archives départementales, París, 1878, p. 92, planche XVIII; reprod. A. LANGFORS, Les
chansons de Guilhem de Cabestanh, París, H. Champion, 1924, pp. 51-52) y se prolongó hasta
1210 (fecha de inicio de las actas que muestran a Saurimonda casada en segundas nupcias
con el noble Azemar de Mosset). Sobre el tema, Ibidem, pp. xvii-xviii.
1938
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
203. BONIFAZI DE CASTELLANA, Era, pueis yverns es e·l fil (segunda mitad 1252)730
Ed. A. PARDUCCI, «Bonifazi di Castellana», Romania, XLVI (1920), pp. 478-511, esp. pp.
495-496; y ed. y trad. fragmentaria RIQUER, Los Trovadores, III, XCIV, p. 1.381.
E·ls flacs reis cui es Aragos
fa tot l ‘an plachz, aman gasos;
e fora·ilh plus bel, so m’es vis,
qe demandes am sos baros
son paire, q’era pros e fis,
qi fon mortz entre sos vesis,
tro fos dos tantz aqitiat.
729
Magnífico ejemplo de la importante presencia trovadoresca en los reinos hispanos.
730
Trovador noble (h. 1244-h. 1265) del linaje provenzal de los Castellana, fue un gibeli-
no belicoso que combatió duramente contra el conde Charles d’Anjou, refugiándose un
tiempo junto al infante Pedro de Aragón (futuro Pedro el Grande). Véase PARDUCCI, A.,
«Bonifazio di Castellana», Romania, 46 (1920), pp. 478-511; R IQUER, Los Trovadores, III,
pp. 1.381-1.385; y HASENOHR y ZINK, Dictionnaire, p. 211.
731
Extraída del códice N.5030 de París; mencionada por MOLINIER, A., Les Sources de
l’Histoire de France, 6 vols., París, A. Picard, 1903, II, n.º 2.004, p. 236.
1939
Martín Alvira Cabrer
732
Hasta 1249 es una traducción de la crónica latina de Tolosa, después completada por
otros autores. Véase el estudio de P. CABAU (Ibidem).
1940
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
733
Crónica de la ciudad. Véase el estudio de CABAU (Ibidem).
734
«Documentos», n.º 410.
1941
Martín Alvira Cabrer
Anno millesimo centesimo nonagesimo sexto mortuus est Ildefonsus, rex Ara-
gonum, apud Perpinianum. (...)
Eodem anno, mense octobris, duxit uxorem Raimundus comes dominam
Iohannam. (…)
Anno millesimo ducentesimo quarto, rex Aragonum duxit in uxorem domi-
nam Mariam de Monte Pessulano.
Anno millesimo ducentesimo nono, in die sancte Marie Magdalene, destructa
fuit civitas Biterris; unde versus:
Anno milleno ducentenoque noveno,
In Magdalena ruit urbs Biterris amena. (...)
Eodem anno capta fuit Carcassona a crucesignatis. (...)
Anno millesimo ducentesimo undecimo, castrum Lavaur capitur, Tolosa obsi-
detur sed non capitur.
Eodem anno posita fuit prima obsidio in Tolosa a crucesignatis.
Anno millesimo ducentesimo duodecimo capta fuit Calatrava a regibus Hispa-
nie. (...)
Anno millesimo ducentesimo duodecimo actum est bellum in Hispaniis, in quo
multa millia paganorum cesa sunt a paucis christianis. (...)
Anno millesimo ducentesimo decimo tertio, rex Aragonum, cum exercitu suo
et populo Tolosano, mortuus est in obsidione Murelli.
735
Elaborada en la catedral de Sant Çerní de Tolosa. Véase el estudio de CABAU
(Ibidem).
736
Crónica de este importante cenobio provenzal, WILMART, A., «La composition de la
petite chronique de Marseille jusqu’au début du XIIIe siècle (Regin. Lat. 123)», Revue Bénédic-
tine, XLV (1933), pp. 142-159; BISSON, «L’essor de la Catalogne», reed. L’impuls de Catalunya,
p. 22; y SIMON, Diccionari, p. 387.
1942
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
737
Extraída, según Guillaume de CATEL, de un viejo martirologio de esta iglesia.
738
Elaborada a partir del necrologio de la iglesia copiado a principios del siglo XIV de
un ms. anterior.
1943
Martín Alvira Cabrer
739
Colección facticia de notas tomadas de los antiguos necrologios.
740
Extraída del necrologio de esta iglesia.
741
El NECROLOGIO DEL PRIORATO DE CASSAN (s. XIII) dice: XVIIII kal[endas] februa-
rii obiit Petrus de Castro Novo domini pape legatus, presbyter et monachus Fontisfrigidi. (...)
VII kal[endas] julii obiit domnus Simon comes Montisfortis et frater noster (Ibidem, cols. 36-
37).
742
Procedente de un breviario de esta iglesia de la ciudad de Burdeos, Repertorium, III, p.
303; LE CLERC, V., «Notices supplémentaires», Histoire littéraire de la France, XXI, ed. facs. París,
Lib. Universitaire, 1895, p. 706; y MOLINIER, Sources, II, n.º 1.525, pp. 119-120.
743
«Documentos», n.º 449 y 450.
1944
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
217. ENCUESTA DEL CABALLERO GUILLEM RAMON DE JOSA, POR ORDEN DEL
REY JAIME I DE ARAGÓN, SOBRE SUS DERECHOS EN EL CASTILLO DE LOR-
DAT Y SUS DEPENDENCIAS (17 febrero 1273)
Ed. Ch. BAUDON DE MONY, Relations politiques des Comtes de Foix avec la Catalogne jusqu’au
commencement du XIVe siècle, 2 vols., París, 1896, II, n.º 64, pp. 149-152, esp. p. 150; reg. ALVIRA,
El Jueves de Muret, p. 639.
744
Este Bertrand de Roca Rossa, que tenía casi noventa años en 1262, recordaba haber
visto de niño al probable primer baile del rey de Aragón en Gévaudan, de nombre Pedro Par-
do o Parto (h. 1172-1178), y que sus padres le hablaron de su fama en todo el país: Et ita audi-
vit dici etiam ab antecessoribus et parentibus suis et audivit dici tunc temporis, quia erat multum puer,
quod Petrus Parto erat bajulus in locis superius nominatis pro rege Aragonum et erat homo, ut dicebatur,
qui bene regebat terram et tenebat pacem in tantum quod homines terre clamabant vulgariter: Arri, Arri,
Peyre Parto! ita secure poterant ire saumerii et alii homines in terram (Ibidem, p. 200 y n.º 2, p. 233).
Este baile fue quien hizo ondear el estandarte real cum raissis rubeis et albis en 1172 en el casti-
llo de Grèzes: Lius [J de la Fara] vidit G. Vicentium et dictum Berengarium, unum post alium, bajulos
Gaballitani pro dicto rege, tunc comite Barcilonie, et vidit tunc vexillum dicti regis cum raissis rubeis et
albis poni in turre de Chiraco et clamari Barcilonem pro comite, nec scit quis eorum primo fuit bajulus
(declaración de 1275, n.º 140, pp. 261-262). Su sucesor fue, probablemente, Català (1178-
1184-...), al que sucedieron el notario millavés Nicolau (h. 1190-1198) y Navarro (h. 1198-
1204), SOUTOU, A., «Un grand millavois méconnu : Nicolas, bailli du roi d’Aragon et écrivain
public de langue d’Oc (…1163-1205…)», « Libertés locales et vie municipale en Rouergue, Langue-
doc et Roussillon». Actes du LVIXe Congrès de la Fédération Historique du Languedoc Méditerranéen et
du Roussillon (Millau, 19-20 juin 1987), Montpellier, 1988, pp. 83-90; y SOUTOU, A., «Le deuxiè-
me bayle du roi d’Aragon à Millau en 1178 et en 1184» (en prensa). Debo y agradezco a Jac-
ques Frayssenge, Conservador de los Archivos de Millau, el manejo de esta última referencia
inédita.
1945
Martín Alvira Cabrer
745
Clérigo tolosano de identidad oscura, Guilhem de Puèglaurenç/Guillaume de Puylau-
rens ha sido identificado con un capellán del conde Raimon VII Tolosa y con un magister fami-
liar de los obispos tolosanos Folquet y Raimon de Falga que fue notario de éste y cura párroco
de la iglesia de Puylaurens, siendo posible que ambos sean la misma persona. Su obra, alejada
del apasionado partidismo de la Hystoria Albigensis o de la Cansó de la Crozada, es clave para el
conocimiento de la Cruzada Albigense y de la evolución histórica del Mediodía de Francia.
Véase DOSSAT, «La Croisade vue par le Chroniqueurs», pp. 234-242; DOSSAT, Y., «La Chronique
de Guillaume de Puylaurens», L’Historiographie en Occident du Ve au XVe siècle, Annales de Bretagne
et des Pays de l’Ouest, 87-2 (1980), pp. 259-265; MARTEL, «Les cathares et leur historiens», pp.
416-417; DUVERNOY (ed. 1996), Introduction, pp. 7-26; MOEGLIN, «L’historiographie», pp. 321-
324; M ESCHINI, M., «Il negotium pacis et fidei in Linguadoca tra XII e XIII secolo secondo
Guglielmo di Puylaurens», Mediterraneo medievale. Cristiani, musulmani ed eretici tra Europa e Oltre-
mare (secolo IX-XIII), coord. M. MESCHINI, Milán, Univ. Cattolica del Sacro Cuore, 2001, pp. 131-
168; ALVIRA, El Jueves de Muret, pp. 127-128; y MESCHINI, Innocenzo III, pp. 319-328.
746
Raimon VI de Tolosa.
747
El matrimonio se celebró y consumó en enero de 1204. En 1200 tuvo lugar, como era
costumbre, el intercambio de las verba de futuro por parte de los representantes de los prínci-
pes, lo que canónicamente valía ya como un matrimonio (DUVERNOY, p. 46, n. 29).
748
Alfonso el Trovador.
749
Eudoxia Comneno, hija y no sobrina del emperador Manuel Comneno, fue enviada
por su padre a Occidente para casarse con el rey Alfonso el Trovador de Aragón. Al llegar a
Montpellier supo que el rey se había casado con la infanta Sancha de Castilla. Su padre murió
en 1180. Aceptó entonces la propuesta matrimonial de Guilhem VIII de Montpelhièr con la
condición, ratificada por los habitantes de la ciudad mayores de 14 años, de que su primogéni-
to, niño o niña, heredera el señorío. Su hija fue Maria de Montpelhièr, casada con Barral de
1946
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Lei Baus en 1194, a los 12 años, del que enviudó poco después. Luego Guilhem IX repudió a
Maria. En 1197, Guilhem IX casó a Maria con el conde Bernart IV de Comenges al tiempo que
le había renunciar al señorío, que quería dejar a su segunda esposa, Inés de Castilla. A su
muerte en 1202, Pedro el Católico pidió a Bernart IV que anulara su matrimonio. La hija pri-
mogénita de Inés había entrado en posesión del señorío en nombre de Guilhem IX, pero,
convertida en reina de Aragón el 15 de junio de 1204, María hizo valer sus derechos con apo-
yo de los montpelerinos (DUVERNOY, p. 62, n. 65). Véanse los docs. relativos a estos episodios.
750
obsedi (DUVERNOY).
751
Tras la muerte de Raimon Roger Trencavèl el 10 de noviembre de 1209, el rey de
Aragón estaba obligado a aceptar la sucesión de los vizcondados sobre los que era soberano.
Conferencia de Narbona entre Simon de Montfort, Raimon VI y Pedro el Católico con el
obispo-legado Ramon de Usès. Se ofreció a Raimon VI dejarle sus tierras mediante la cesión a
Simon de Montfort del tercio o la cuarta parte de sus derechos en los feudos que no eran
suyos. Se hizo confiar al rey de Aragón la sumisión del conde de Foix, que mantendría sus tie-
rras menos Pamiers. La conferencia se desplazó a Montpellier. Pedro el Católico hizo renun-
ciar a Agnès de Montpelhièr, viuda de Trencavèl, a los derechos de su hijo, por acta del 24 de
noviembre de 1209, y acabó por aceptar el homenaje de Montfort prometiendo el matrimo-
nio de su hijo Jaime con la hija de Montfort. El infante Jaime no era un rehén, aunque lo
parezca, porque la costumbre de la época indicaba que debía ser la hija de Montfort la que
fuera llevada a la corte del rey de Aragón (DUVERNOY, p. 72, n. 84).
752
Hacia marzo de 1211.
753
Carta del Capitol de Tolosa al rey de Aragón («Documentos», n.º 1187): comienza Exce-
llentissimo suo domino (DUVERNOY, p. 79, n. 101).
1947
Martín Alvira Cabrer
Cap. XIX. Miramamolinus rex Affrice vincitur. Calatrava capitur a christianis. Anno
sequenti comes Montisfortis in fortia de Podiolis munitionem ponit, sed obsessa a Tholosanis
capitur et occiditur.
Rex vero Aragonum circa dies illos Tholosam venit, et vicarim ibi posuit mili-
tem, Guillelmum de Scala nomine754, qui iuxta Burguetum novum in illorum qui
cognominabantur de Samarano hospitio morabatur755.
Deinde rex in Hyspaniam est reversus, quando Miramomelinus rex Affricanus
bellus indixerat christianis. Cui dominus Arnaldus Amalricus, factus iam eo tempo-
re archiepiscopus Narbonensis, habens C milites gallicos, disposuit interesse.
Convenientibusque quinque regibus in ipsum prelium, victoriam cum Dei audi-
torio habuerunt, in quo, sicut publice referebatur, Sarracenorum circiter C milia
ceciderunt. Et optinuerunt nostri post bellum protinus Calatravam, Sarracenorum
rege turpiter fugiente, anno Domini M.ºCC.ºXII.º.
Interim autem comes Simon requiem non habebat nec dabat adversariis, pre-
mens eos in locis pluribus et infestans.
Nam anno sequenti M.ºCC.ºXIIII.º, in quadam fortia que appellatur Podiolus
prope Tholosam, munitionem in principio estatis posuit armatorum, qui Tholosa-
nis ad messes exeuntibus iminerent. Quos comes Tholosanus obsedit, et expugna-
tos machinis ad deditionem coegit, vite securitate promissa. Ibique interierat Rot-
gerius de Issarcis, miles gallicus, iaculo capite vulneratus.
Hanc autem securitatem ita optinuerunt, qui cum se in quandam turrem recolle-
gissent, nec se defendere prevalerent, conditionibus securitatis premissis, quia audi-
tum erat in exercitu quod Guido de Monteforti iam prope venerat in succursum,
Rotgerius Bernardi, filius comitis Fuxensis, et alii quidam cum eo milites ad turris
hostium venientes, eam sibi ab inclusis aperiri iusserunt, et aperto hostio intrantes
eos ceteri tenuerunt. Quibus, qui de morte timebant, mortem eis minantibus, comi-
tis iuramento et magnatum Tholose, ut dictum est, vite securitas est promissa. Quo
non obstante miles strenuus Simon Saxonis fuit a vulgo subito interfectus.
Ceteri vero ducti Tholosam post paucos dies populari concursu fuere in carce-
ribus, necnon et quotcumque qui capti fuissent alias, trucidati, et tracti sicut morti-
754
En principio, podría tratarse del provenzal Guilhem de Escala que aparece como tes-
tigo en «Documentos» n.º 981, el mismo o un homónimo del que DUVERNOY (Ibidem, pp. 82-
83, n. 105) identificó como testigo en 1220 de la declaración de Raimon VI contra los proven-
zales partidarios de Amaury de Montfort. Sin embargo, R OQUEBERT (L’Épopée cathare, II,
p. 131) identificó a Guillelmus de Scala con Guillermo de Alcalá, noble aragonés que formaba
parte de la corte del rey de Aragón. El contexto político de enero de 1213 apunta a la verosi-
militud de esta segunda hipótesis, más aún cuando Pedro de Alcalá, hermano de Guillermo,
fue el hombre del rey de Aragón encargado de tomar posesión del condado de Comenges en
su nombre («Documentos», n.º 1451).
755
El Bourguet-nau, barrio y calle de Tolosa, entre la calle Peyrolières y el puente viejo,
en el «capitoulat» de la Daurade. Un Garcias de Samaran había sido testigo de la remisión de
rehenes preliminar al tratado del 5 de agosto de 1202 entre la comuna de Tolosa y Vilamur.
En mayo de 1205, un Giraut de Samaran sido testigo en una encuesta de los cónsules sobre
las leudes del Tolosano, evocando recuerdos que remontaban a 25 años (DUVERNOY, pp. 82-83,
n. 105).
1948
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
cinum extra villam. Quod universo populo post breve in detrimentum maximum
est reversum, sicut sequentia declarabunt.
Pretermitto autem quod, qui primo fuit occisus in illo impetu, de ecclesia Sanc-
ti Saturnini ad Thaurum756, in quam confugerat, fuit tractus, et ab iniuria immuni-
tatis et liberatis Ecclesie inceperunt, quod, ut dixi, in malum pluribus est reversum.
Cap. XX. Castrum Murelli obsidetur a rege Aragonum. Comes Montisfortis properat in
succursum sue munitionis, et de preparatoriis ad bellum campestre.
Ipso namque tempore, predictus rex Aragonum, qui contra Sarracenos fuerat
fortunatus, fortunam etiam suam contra christianos voluit experiri, et venit Tholo-
sam estivo tempore circa finem. Et sumpto consilio cum comitibus et magnatibus
et civibus Tholosanis exiit, in manu valida et obsedit castrum Murelli, in quo comes
Symon suam posuerat stabilitam, que civitatem Tholose plurimum infestabat. Et in
exercitum de terris vicinis plurimi convenerunt.
Quod cum innotuisset comiti Montisfortis, in succursum suorum protinus festi-
navit. Nam, ut ego audivi post plures annos dominum Maurinum abbatem Apa-
mie757, virum fide dignum et per omnia laudabilem referentem, qui prius sacrista
castri Apamie habebat custodiam, ipse apud Bolbonam 758 exivit obviam eidem
comiti venienti, et audito eo quod veniret succursurus obsessis et etiam si eum
expectarent in campo cum obsessoribus comissurus, ait ei sacrista: «Vos habebis
paucos socios respectu adversariorum, in quibus est rex Aragonum, vir in bellis
experientissimus et probatus, habens secum comites et exercitum magnum valde.
Et non est par cum tam paucis contra regem et tantam multitudinem experiri».
Qui ad hanc vocem protulit litteras de sua almoneria, dicens: «Legite istas litte-
ras». Quas cum legisset, invenit in eis quod rex Aragonum quandam nobilem, uxo-
rem cuiusdam nobilis Tholose diocesis saludabat, persuadens quod ob amorem
eius ad expellendos de terra Gallicos veniebat, et alias blandicias continebant. Qui-
bus lectis respondit ei sacrista: «Quid vultis dicere propter istud?». Qui ait: «Quid
volo dicere? Sic Deus me adiuvet, quod ego regem non vereor qui pro una venerit
contra Dei negotium meretrice!». Quo dicto litteras in bursa reposuit diligenter.
Forsan aliquis qui erat domesticus aut secretarius predicte nobilis, ut rem dignam
nota dicto comiti fecerat illarum copiam litterarum, quas comes tanquam effemi-
natum sibi a posse resistere pro Dei confidencia non timebat759.
En inde profecti ingressi sunt Murellum. Quos peragrantes pontem satis pote-
rant hostes si vellent quasi ad numerum estimare. Et cum intrassent, venerabiles
patres qui venerant cum eo dominus Fulco Tholosanus episcopus, Guido Carcasso-
nensis, Tedisius Agatensis episcopi ceperunt agere propter eventus bellorum
varios, an possent viam pacis aut treuge invenire. Sed rege neutrum acceptante,
756
Saint-Sernin de Taur/Sant Çerní de Taur, actual Notre-Dame de Taur (DUVERNOY, p.
84, n. 109).
757
Maurin, sacristán y, desde 1226, obispo de Pamiers (DUVERNOY, p. 85, n. 111).
758
Bolbona/Boulbonne.
759
Sobre este episodio, véase el estudio de LIPTON, S., «Tanquam effeminatum. Pedro II of
Aragon and the Gendering of Heresy in the Albigensian Crusade», «Queer Iberia». Sexualities,
Cultures, and Crossings from the Middle Ages to the Renaissance, eds. Josiah BLACKMORE y Gregory
S. HUTCHESON, Durham-Londres, Duke University Press, 1999, pp. 107-129.
1949
Martín Alvira Cabrer
nisi cum conditionibus indecoris parti Ecclesie et dampnosis, comes Symon, presu-
mens quod si forte castrum adversariis resignaret, tota terra insurgeret contra eum,
et aliis adhereret, et essent novissima prioribus graviora, atque considerans quod
causam Dei et fidei prosequebatur, ceteris, in contrarium currentibus vinculo
excommunicationis astrictis, satius duxit una die periculum experiri, quam langui-
da prolixitate adversariorum audaciam adaugere.
Quid plura? Diem instantem Exaltationis sancte Crucis bello Crucifixi Christi
pugiles elegerunt, et factis confessionibus peccatorum, et audito ex more divino
officio, ciboque salutari altaris refecti et prandio sobrio confortati, arma sumunt, et
ad prelium se accingunt. Ascendente autem comite equum suum, strepa rumpitur
selle sue, et pede in terram reposito, sella continuo reparatur. Cumque ascendisset,
equus ipsum capite in fronte percussit, adeo quod mansit aliquamdiu stupefactus.
Qui si precurrentibus aravannis intenderet, ut plures faciunt, sibi sinistra imminere
de prelio formidaret.
Inciditque eis consilium ne directe contra exercitum prosilirent, ne ymbri iacu-
lorum populi Tholosani exponerent equos suos, et exierunt per portam que respi-
cit orientem, cum castra essent ab occidente, ut nescientibus propositum eorum
fugere viderentur, donec profecti paulisper rivum quendam transeuntes, in plani-
ciem versus exercitum redierunt. Erantque cum ipso comite viri strenui Guido fra-
ter eius, Baudoynus frater comitis Tholosani et Guillelmus de Barris, Alanus de
Rossiaco et alii multi ad mille numerum armatorum.
Cap. XXI. De ordine et fine belli in quo rex Aragonum occiditur et multi nobiles cum eo,
et strages fit populi Tholosani.
Igitur rex Aragonum paravit se in prelium, comite Tholosano in contrarium
consulente ut infra castra consisterent, et venientium equos telis et iaculis vulnera-
tus debilitarent, debilesque securius invaderent, et invasos converterent facilius aut
fugarent, qui in castro non possent defectu victualium remanere. Quem rex audire
noluit, metui ascribens et ignavie que dicebat.
Ordinatis ergo aciebus a rege, ad pugnam veniunt, dato primo congressu comi-
ti Fuxensi cum Catalanis et copiosa multitudine bellatorum. Ex adverso autem,
sicut audivi referentem dominum Raymundum ultimum Tholose comitem, qui
tunc tanquam etate inhabilis ad pugnandum eductus fut de castris in equo libero
ad locum eminentem, unde commissionem videre poterat, comes Symon venit tri-
bus ordinibus, usu ut noverat militari, et posteriores properantes un unum ad pri-
mos ictus cum prioribus affuerunt, docti satis quod pugna unanimiter agressa victo-
riam parit. Adeoque hostes primo impetu subverterunt, quod eos a campo ut ven-
tus a facie terre pulverem propulsarunt, quibus nec licitum fuit ut se in posteriores
acies collocarent.
Deinde ad regis aciem, ubi vexillum eius noverant, se convertunt. Tantaque
pressura in ipsum irruunt, quod armorum collisio et sonus ictuum ad locum, ubi
erat ipse qui hec dicebat, ere ferebantur, acsi multe secures nemora detruncarent.
Mortuusque est ibi rex, et magnates plures de Aragonia circa eum. Ceteri autem
terga fuge dederunt, et infiniti dum fugerent ceciderunt.
Ipsi quoque comites Tholosanus et alii fuge presidio evaserunt. Populus autem
Tholosanus de castris ubi erant vallati curribus et aliis impedimentis adhuc cui ces-
sisset victoria ignorabat, donec redeuntium ex tropheo vexilla notantes, ad navi-
gium quod habebant in Garone litore cucurrerunt, et qui potuerunt ingredi evase-
1950
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
runt. Ceteri vel submersi vel in campi planicie cesi gladiis ceciderunt, ita ut occiso-
rum numerus ubique esse XV millia diceretur.
Corpus autem regis petitum et concessum Fratres Hospitalis Sancti Iohannis
nudum inventum in campo, ut dictum fuit eo tempore, levaverunt.
Nec defuerunt qui, dum populus passim occideretur, eis concursum, quem
nuper contra carceratos quos Tholose occisos fecerant, exprobarent. Plures autem
capti in prelio, vite servati, vel in carcere mortui sunt vel se precio redemerunt.
Nec fuit inventum quod vel unus ex parte Ecclesie in illo prelio cecidisset. Ecce
qui superbia, quid voluptas regi, qui semper contra Sarracenos fortunatus fuerat,
in hoc Christianorum prelio meruerunt, quem nec a stultitia concepta amor filii
retrahebat, quem propter fedus initum inter eos obsidem dederat hosti suo, qui
eum extinguere poterat, si voluisset, in rupti federis ultionem.
Erat autem videre pietas et audire lamenta Tholose plangentium mortuos suos,
quando vix vacabat domus que plangendum mortuum non haberet, vel quem cre-
debat mortuum carceratum.
Cuius mali ille fuit occasio, quo furente, propter eius audaciam omnes curre-
rent in furorem, non de virtute Dominica, sed humanis viribus confidentes. Ceteris
eorum adversariis, qui in Domino confidebant, nichil pro sua paucitate hesitanti-
bus, quos etiam episcoporum et bonorum prosequebatur oratio virorum, Exaltatio-
nem sancte Crucis devote celebrantium illa die, in quo Dei pugiles Crucis eiusdem
adversarios superarunt.
Reversi enim in castris de castris hostium triumphantes, gratias reddiderunt
Domino Ihesu Christo, qui sua dignacione paucis eis de tam multis victoriam con-
cessisset. (...)
Cap. XXII. Baudoynus frater comitis Tholosani capitur in lecto proditionaliter et a fra-
tre ad suspendium condempnatur.
Accidit autem non post multos dies quod Baudoynus, frater comitis Tholosani
secesserat in partes Agennenses, ubi terram sibi contulerat comes Symon; quem in
castro quod dicitur Olmia760 venditus proditionaliter quidam quiescentem in lecto
nocte ceperunt, et fratri suo comiti tradiderunt.
Qui cum captum eum apud Montem albanum diebus pluribus tenuisset, pravo
tandem usus consilio Rotgerii Bernardi, filii comitis Fuxensis, et Bernardi de Porte-
lla cathalani et quorumdam aliorum, in ultionem regis Aragonum, quia in campo
illo fuerat, fratrem suum suspendio condemnavit, vix data sibi licentia habendi
sacerdotem, cui confessionem redderet peccatorum761. Cuius corpus Fratres Tem-
plarii petitum et concessum deposuerunt ex arbore, et apud Villam Dei762 in claus-
tro suo tradiderunt iuxta ecclesiam sepulture763. (…)
760
Saint-Laurent-Lolmie (Dep. Lot), DUVERNOY, p. 93, n. 129.
761
DUVERNOY observa que colgar a Baudouin de France pudo tener una justificación
jurídica, en tanto que castigo a su traición al rey de Aragón y a su hermano el conde de Tolo-
sa (Ibidem, p. 94, n. 131).
762
Lavilledieu (Dep. Tarn-et-Garonne), DUVERNOY, p. 94, n. 132.
763
La presencia del catalán Bernat de Portella es mencionada también en la versión
anterior de PVC, § 500.
1951
Martín Alvira Cabrer
Cap. XXIII. Magister Petrus de Benevento cardinalis Ecclesie Romane mittitur legate...
(...)
Sequenti vero tempore post mortem regis Aragonum mittitur legatus dominus
Petrus de Benevento cardinalis a Summo Pontifice, finem pacis labori bellico cum
Dei auxilio positurus. (…)
Cap. XXV. (...) Invitat quempiam hic ad considerationem iuditiorum exequtio
divinorum, dum qua cepta fuere pro tuenda fide catholica et pravitate heretica exs-
tirpanda, predicationis mansuetudine precedente, ac deinde correctione secularis
iustitcie succedente, ac tertio ad consumationis quasi finem deducta, permiserit
Dominus ac si nihil actum esset iterum instaurari, et ubi consummasse presumere-
tur, homo ibi iterum incipere cogeretur.
Sed rerum exequtio in promptu iudicii huius nobis exhibet rationem. Nam
sicut Hebreis, dum essent in Terra promissionis, de protectione divina superbienti-
bus, propter suam ingratitudinem permisit Dominus adesse Egiptos, et ceteras in
circuitu nationes, quibus affligerentur propter humilitatis custodiam; datusque est
apostolo angelus Sathane, carnisque stimulus, ne in altum revelationum magnitu-
dine tolleretur (illisque in malorum supplicium et istis in virtutis exercitium), sic et
in isto negotio iam favorabili est usus ipse Dominus consuetis.
Nam, cum comes Simon, vir per omnia in se laudabilis, terram favente Domino
vendicasset eamque magnatibus et militibus divisisset, potiti ea ad placitum, non
eam eo fine ceperunt regere quo fuisset a principio acquisita, nec iam que Christi
erant, sed que sua querebant, cupiditatis et voluptatis desideriis servientes. Et quod
agente Deo unus quasi mille et duo fugarent decem millia, non divinis, sed suis
viribus applicantes, cura illis nulla vel modica investigandis erat hereticis aut tenen-
dis. Propter quod de fece calicis ire sue, que nondum erat exinanita, potavit eos
Dominus in sequenti, sicut in sequentibus apparebit.
764
Sobre este trovador tolosano y su obra, Ibidem (estudios previos) y HASENOHR y ZINK,
Dictionnaire, pp. 595-596. Más en detalle, GISI, M., Der Troubadour Guillem Anelier von Toulouse,
Solothurn, J. Gassman, Sohn, 1877; STRAUB, R.E.F., «Les sirventes de Guilhem Anelier de
Tolosa», «Cantarem d’aquestz trobadors». Studi occitanici in onore di Giuseppe Tavani, Alessandria,
Edizione dell’Orso, 1995, pp. 127-168; OROZ, F.J., «Conjeturas sobre el manuscrito de la Gue-
rra de Navarra de Guilhem Anelier de Tolosa. A propósito de una nueva edición», BRABLB,
XLV (1995-1996), pp. 205-222; OROZ, F.J., «A raíz de dos recientes publicaciones: I. La Gue-
rra de Navarra de Guilhem Anelier de Tolosa, por Julián Santano y II. Vidas y retratos de tro-
vadores, de Martín de Riquer», «Toulouse à la croisée des cultures». Actes du V.º Congrès internatio-
nal de l’Association Internationale d’Études Occitanes [A.I.E.O.], (Toulouse, 19-24 août 1996), 2
vols., Pau, AIEO, 1998, I, pp. 91-101.
765
Sancho el Fuerte.
1952
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
766
Costanza, hija de Raimon VI de Tolosa, padre de Raimon VII.
1953
Martín Alvira Cabrer
767
Ibidem, p. 217. Data de CIERBIDE, R., «Vicisitudes del manuscrito», Ibidem, pp. 41-54,
esp. p. 53.
768
Mencionada por MOLINIER, Sources, II, n.º 1.605, p. 134.
769
Nota de RHGF: «Beatricem, filiam Thomae Sabaudiae Ducis».
1954
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
770
Monje parisino y profrancés de la abadía de Sant Victor de Marselha (m. h. 1351),
fue autor de una crónica universal basada en muchas fuentes anteriores que supone una
renovación decisiva en la actividad intelectual e historiográfica de Sant Victor, HASENOHR y
ZINK, Dictionnaire, pp. 847-848.
771
«Din?», nota de WAGNER.
772
Robert.
773
El obispo de Chartres era Renaud.
774
«solus» nota de WAGNER.
775
«Caparo, chaperon», nota de WAGNER.
776
Nota de WAGNER: «Palabra tachada y luego sustituida por otra: ilegible en los dos tex-
tos consultados» (BNF, ms. fr. 15.011). Trad. mía.
777
«existent, presistent en ms. 15.011», nota de WAGNER.
1955
Martín Alvira Cabrer
precepit ut omnes peccata sua confiterentur sacerdotibus post fecit missam cele-
brari de spiritu sancto et omnes corpus et sanguinem domini nostri percepunt.
Postea omnes sacerdotes, diaconi et subdiaconi, episcopi, archepiscopi, clerici,
sacris vestimentis sunt induti et eis precepit dictus comes ut exercitus precedent
cum crucibus et reliquiis sanctorum. Deinde fecit eos qui portant arma guere
armari, exortans ut viriliter agerent que qui ibi morerentur, premium eterne beati-
tudinis acquererent, et omnes fecit absolvi a quoddam episcopo idem et legato a
domino papa ipsius ipse potestante habente; fecit etiam proferie ab eodem episco-
pus excomunicationem generalem super omnes eorum adversarios et statim proi-
ciens semper meum qui salvos facis sperantes in te; fecit alta voce hympnum sancti
semper decantare dicendo Veni Creator Spiritus cum devocione et lacrimis igitur
cantantes, precedebant ordinate clero precedente cum processione ordinata cum
autem cantassent hympnum usque ad illum versiculum. Hostes repellas longuis,
aptis ianuis castri exierunt et in hostes virilius irruerunt et tam bene et virilius,
auxiliante Deo, pugnaverint, que adversarios suos devicerunt L multo plures erunt
quam mihi, legitur, enim que ibi fuerunt occisi XVIIIm et .VIIm. in aquas submissi.
Ibique occisus est rex cum suis pluribus comes et Raymundus aufugit. De nostris
autem non fuerunt occisi nisi solum .VIII. peregrinum et sic ad Dei laudem et
honorem habuit gloriosam victoriam. Symon comes Montis Fortis verum in parti-
bus vocabatur comes fortis.
778
Dominico meridional (1261-1331), enseñó teología en varios conventos y ciudades del
sur de Francia antes de actuar como inquisidor en Tolosa entre 1307 y 1323; fue procurador
general de la Orden en Roma (1317-1321), embajador papal en Italia (1317-1318) y París
(1318) y obispo de Tuy (1323), además de autor de varias obras importantes de tipo catequéti-
co, litúrgico, hagiográfico e historiográfico, HASENOHR y ZINK, Dictionnaire, pp. 152-154; y
ORCÁSTEGUI, C. y SARASA, E., La Historia en la Edad Media. Historiografía e historiadores en Europa
Occidental, siglos V-XIII, Madrid, Cátedra, 1991, pp. 217-218. Sobre este autor y su obra, véase
LAMARRIGUE, A.M., Bernard Gui (1261-1331). Un historien et sa méthode, París, H. Champion, 2000.
779
Publicado también por L.A. MURATORI, Rerum Italicarum Scriptores, III-1 (1723), pp.
351-684, esp. pp. 482-483; y trad. fr. fragmentaria F. GUIZOT, Les Gestes Glorieux des Français o
Praeclara Francorum facinora [ms. fines s. XV-princ. XVI], «Collection des Mémoires relatifs à
l’Histoire de France», 15, París, 1824, pp. 341-345.
780
Pub. CATEL, Histoire des comtes de Tolose, lib. I, pp. 111-155, esp. pp. 115 y 116-118 (ms.
T, BM Toulouse, ms. 450, fol. 106v-108r). El resto, ed. TUGWELL.
1956
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Anno Domini MCCXIII die martis post nativitatem beate Marie, scilicet IIII
ydus septembris, Petrus Rex Aragonum habens secum magnum exercitum Arago-
nensium et Cathalanorum, ac etiam comites Raymundus Tholosanus, et Fuxensis
ac Convenarum, civesque cum populo Tholosano cum exercitu copioso usque ad
centum millia pugnatorum, exeuntes de Tholosa, obsederunt castrum Murelli,
situm in ripa Garone non longe a Tholosa, cum magna potentia et maiori superbia
contra Deum, et ecclesiam et contra Dei alletam Symonem comitem Montis Fortis,
qui causam Dei et fidei pro obedientia Romane ecclesie contra hereticos, et cre-
dentes ac fautores ipsorum assumpserat, et gerebat et dictum castrum stabiliverat
contra fidei inimicos dimissis ibidem paucis tunc militibus, quos habebat. Cumque
innotuisset comiti Symoni memorato de Fano Iovis, ubi tunc erat, tanquam leo for-
tissimus, obsessis suis properat in succursum. Et sequenti die mercurii cum exerci-
tu signatorum Dei et septem episcopis ac tribus abbatibus, de mandato legati sedis
apostolice archiepiscopi Narbonensis, ad castrum Murelli perveniens ad suos
videntibus et invitis adversariis introivit. Prefati autem episcopi ceperunt missis ad
regem nunciis que pacis erant querere et tractare. Qui etiam nudis pedibus decre-
verant ad eum accedere, ut tantam cordis eius duriciam emollirent, et consulerent
ei ac populo pereunti. Cumque misissent nuncium ad regem qui talem episcopo-
rum nunciaret adventum, ecce ex adverso hostes insiliunt et impugnavit. Cumque
prefatus rex nec monitis nec inhibitionibus apostolicis per destinatas litteras sibi
factis nec piis precibus, et exortationibus prelatorum a male inceptis vellet desiste-
re, quamuis plene innotuisset quod prefati comites et omnes fautores, coadiutores
ac defensores eorum erant gravi vinculo anathematis innodati eo quod Dei eccle-
siam impugnarent et hostes fideli manifestius defendebant, et sub ipsorum domi-
nio pullulabant hereses et multiplicabantur heretici contra fidem, sequenti die
iovis in vigilia exaltationis Sancte Crucis, memoratus Symon vir catholicus cum
exercitu cruce signatorum quem modicum tunc habebat, sed Deo non est difficile
pugnare in multitudine vel cum paucis, decrevit exire in campum obuiam obsesso-
ribus confidenter. In exercitu siquidem Symonis, inter milites et servientes, in
equis non erant amplius quam octigenti, pedites autem pauci, ita quod insimul
esse poterant quasi mille. In exercitu autem regis et comitum ex adverso esse circi-
ter centum millia credebantur.
Itaque pugiles Christi, factis confessionibus peccatorum et audito ex more offi-
cio divino ciboque salutari altaris refecti et prandio sobrio confortati, arma sumunt
et ad prelium se accingunt. Benedictione itaque episcoporum percepta adoratoque
in manu episcopi Tholosani vivifice ligno crucis et concessa plena indulgentia pec-
catorum, exeunt extra castrum. Ordinatis igitur aciebus ex adverso a rege cum
comitibus ad campum veniunt et ad pugnam. Comesque Symon ac sui tribus ordi-
nibus, usu ut optime noverant militari tanto impetu in hostes irruunt quod ipsos in
primo congressu a campo ut ventus a facie terre puluerem propulsarunt. Deinde
ad regis aciem ubi vexillum eius noverant se convertunt. Tantaque pressura in
ipsum irruunt quod armorum collisio et sonitus ictuum per era longius ferebantur
ac si multe secures nemora detruncarent. Mortuus est rex ibidem et magnates plu-
res de Aragonia circa ipsum virtusque Altissimi per manus servorum suorum hostes
suos congresit, et comminuit in momento. Terga enim vertentes in fugam tres
comites et alii plures facti sunt tanquam puluis a facie venti et angelus Domini per-
sequens os erat. Quidam igitur turpiter fugientes turpi fuga mortis periculum eva-
serunt. Alii vero vitantes gladios aque periculo perierunt. Quamplures vero fuerunt
in ore gladii devorati. Ex Tholosanis autem multa millia, tam gladio cesi quam in
flumine sunt submersi. Erat autem videre humana pietas et audire lamenta Tholo-
se plangencium mortuos suos, quando vix vacabat domus, que plangendum mor-
1957
Martín Alvira Cabrer
tuum non haberet vel quem credebat in carcere moriturum. Quamuis autem pre
multitudine sciri non potuerit certus numerus hostium prostrarorum, estimati
tamen fuerunt usque ad viginti millia tam occisorum gladio quam in Garone flumi-
ne submersorum. De militibus autem Christi solus unus interemptus est in conflic-
tu, et paucissimi servientes.
Interim autem dum bellum Domini gerebatur septem episcopi qui convene-
rant, scilicet Fulco Tholosanus et Guido Carcassonensis et Sedisius781 Agathensis,
Nemausensis, Uticensis, Lodovensis et Convenarum, ac tres abbates, scilicet de
Clayraco, de Villa Magna, et Sancti Tiberii, cum suis clericis et aliquibus religiosis,
inter quos aderat religiosus Dei amicus frater Dominicus canonicus Oxomensis782,
postmodum fratrum predicatorum ordinis instituor, ecclesiam intraverunt exem-
plo Moysi in bello Iosue levantes manus in celum deprecantes Dominum pro servis
suis, qui se mortis imminentis periculo pro eius nomine ac fide exponebant. Oran-
tes vero ac clamantes in celum tantum mugitum pro imminenti angustia emitte-
bant quod ululantes videbantur potius quam orantes.
Post hec precepit nobilis comes Symon quibusdam de suis [uidelicet pretaxato
Mafredo de Bellovisu, et aliis],783 ut adducerent eum ad locum ubi rex Aragonum fue-
rat interemptus veniensque ad locum invenit corpus regis prostratum in medio
campo, pariter et nudatum. Pedites siquidem eum nudaverant armis suis. Piissimus
autem comes videns regem iacentem prostratum descendit de equo, alterum David
super Saul alterum representans.
Chistianissimus autem comes habita victoria gloriosa, intelligens tantum mira-
culum Dei virtute non humanis viribus esse factum, ab illo loco ubi descendit nudis
pedes ad ecclesiam perrexit omnipotenti Deo pro collata victoria gratias redditurus
equumque suum et arma pauperibus in elemosinam erogavit.
Premissa vero de pugna et causa eius et victoria subsequuta memorati VII epis-
copi et abbates seriosius conscripserunt et sub sigillorum suorum testimonio uni-
versis Christi fidelibus transmiserunt.
Post mortem vero Ioanne, dictus Comes duxit in uxorem sororem Petri Regis
Aragonum nomine Helyonor, anno Domini 1200. (...)
781
Tedisio, legado y luego obispo de Agde.
782
La hipotética presencia de Santo Domingo en la batalla de Muret, no presente en las
primeras fuentes, es un debate que ha reabierto TUGWELL (Bernardi Guidonis Scripta de Sancto
Dominico, pp. 89-91).
783
videlicet praetaxato Mafredo de Bellovisu, et aliis, parece un añadido del ms. T (BM Tou-
louse, ms. 450, fol. 106v-108r, pub. CATEL, Histoire des comtes de Tolose, lib. I, p. 117), pues no
aparece en la edición de TUGWELL.
1958
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Anno verò Domini MCCXIII, paulo ante festum Exaltationis Sancte Crucis,
Comes Simon habens tantum usque ad mille numerum armatorum apud Mure-
llum pro fide Christi et causa Ecclesie quam gerebat, non veritus multitudinem
exercitus infinitam adversariorum contra Petrum Regem processit Aragonum, qui
plures habens secum Comites et Magnates cum civibus Tolosanis, in manu valida
exiverat et obsederat Castrum Mureti, quod prefatus Comes stabiliverat contra pre-
fatum Raymundum Comitem Tolosanum. Diem ergo precedentem festum Exalta-
tionis sancte Crucis pro bello crucifixi Christi pugiles elegerunt et factis confessio-
nibus peccatorum et audito ex more officio divino, et Cibo salutari altaris refecti, et
prandio sobrio confortati arma sumunt, et ad prelium se accingunt. Aderant autem
cum exercitu Domini, viri preclari Fulco Tolosanus, Guido Carcassonensis et Sedi-
sius784 Agathensis Episcopicum aliis quatuor Episcopis, qui exemplo Moysi dum in
campo prelium fidei ageretur elevantes manus in coelum unde venit auxilium et
victoria a Deo, intra Ecclesiam cum suis Clericis orantes et clamantes alta voce can-
tabant, hostem repellas longius, pacemque dones protinus, et cetera eiusdem hym-
ni prosequentes. Ordinatis ergo aciebus hinc et inde ad pugnam veniunt dato pri-
mo congressu ex parte Regis Aragonum et Comitis Fuxensis cum Cathalanis et
copiosa multitudine bellatorum. Ex adverso autem Comes Simon venit tribus ordi-
nibus usu ut noverat militari, ac posteriores properantes in unum ad primos ictus
cum prioribus affuerant, docti satis quod pugna unanimiter aggressa victoriam
parit, adeo quia hostes primo impetu subverterunt quod eos in campo ut ventus a
facie terra puluerem propulsarunt, quibus nec licitum fuit ut se in posteriores acies
collocarent. Deinde ad Regis aciem ubi vexillum Regis noverant se convertunt, tan-
taque pressura in ipsum irruunt quod armorum collisio et sonitus ictium in longin-
quum per era ferebantur, ac simulte secures nemora adetruncarent, mortuusque
est Rex ibi, et magnates plures de Cathalonia [sic] circa eum, ceteri autem terga
fuge adederunt, et infiniti dum fugerent ceciderunt, ipsi quoque Comites Tolosa-
nus et alii fuge presidio evaserunt. Populus autem de Castris ubierant vallati curri-
bus et aliis impedimentis adhuc cui cessisset victoria ignorabat, donec redeuntum
ex tropheo vexilla vocantes ad navigium quod habebant in Garunmne littore con-
currerunt, et qui potuerunt ingredi evaserunt, cetera vero submersi sunt, vel in
campi planicie, ceciderunt, ita ut occisorum numerus ubique esse quindecim
milium diceretur: Nec fuit inventum, quod est miraculum Dei, et soli virtuti divine
ascribenum, quod unus ex parte Ecclesie in illo prelio cecidisset, in gestis tamen
Comitis Montisfortis scribitur quod unus solus miles, et paucissimi servientes ex
parte exercitus Simonis Comitis et Ecclesie ceciderunt: corpus autem Regis Fratres
hospitalis Sancti Joannis nudum inventum in campo, petitum et concessum eo
tempore levaverunt. Pugiles ergo Dei non de sua sed Dominica virtute confisi,
reversi in Castris de Castris hostium triumphantes gratias dederunt Domino Iesu
Christi, qui sua dignatione paucis eis de terra multorum victoriam concessisset.
784
Tedisius. Véase «Testimonios», n.º 222.
1959
Martín Alvira Cabrer
785
Notario, procurador y tesorero general del conde Gaston IV de Foix, Repertorium, II,
p. 396.
786
Doc. de junio 1193, HGL, VIII, n.º 84-LIX, cols. 425-426.
787
Bearn.
788
De vida poco conocida, parece haber sido bearnés, religioso en Morlaas y miembro
de la casa del cardenal de Foix Pierre II le Jeune, al que estaba ligado y al que acompañó a
1960
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Et foc [el conde Raimon Roger de Foix] valent cavaler et ardit… (…) Et en l’an mil
CCVIII, conquestec la terra de Donesa per donation que li fec lo rey En Peyre
d’Arago. (…)
Et en l’an mil CCXI [sic], comensec la error de la iretgia en lo pays de Tholoza,
Albeges, Carcasses et Bedarres, Avinhon et Provensa, sus so que tenian que los
angels avian tant de poder cum Diu et autras malas errors contra la veraya fe cres-
tiana; laqual se comensec a Paris per aucuns mestres en teolegia. Et lo rey sant
Loys, spirat de la divinitat et consultat am lo conseilh del papa, fec perseguir totz
aquels que aquella fe et iretgia tenian. Et foc perseguidor sant Guilhem, arceves-
que de Borges, loqual perseguic Trencabel, vescomte de Veses et comte de Carcas-
sona. Et en aquel an meteys foc donada la conquesta al noble comte Simon de
Montfort contra lo[s] comte[s] de Tholoza, de Carcasso[na], Veses, Foix, Comen-
ge et los de lor sequela. (…)
Mala foc la error de la iretgia, per la qual se perdec lo heretatge de Veses et de
Carcassona que à Foix fora endevengut; car lo rey lo a pres per la successio de la
conquesta que fec lo comte de Montfort. (...)
Et [el conde de Foix] valent cavaler en armas et tenguec lo partit am lo comte
Ramon de Tholoza per la iretgia que tenian contra la Gleysa et contra lo rey de
Fransa. Et per so foc donada la conquesta contra lors adherens al noble comte
Simo de Montfort, loqual conquestec lo comtat de Tholoza, Albeges et lo[s] com-
tat[s] de Foix et de Comenge, Carcassona et Veses; et ausiguec moss. Trencabel,
vescomte de Veses et comte de Carcassona; et à li demorec la terra per conquesta.
La guerra seria long à splicar. Empero apres lo comte Simo foc assetiat al castel
de Muret per lo comte Ramon de Tholoza et lo rey d’Arago et lo[s] comte[s] de
Foix et de Comenge. Lo comte de Montfort, presa que aguec benadiction de moss.
Folco, avesque de Tholoza et de VII prelatz que eran am luy, eixic fora lo castel en
batalha am mil combatents et escofic sons adversaris que eran cent mila comba-
tents; et entre Garona et Arieja foc mort lo rey En Peyre d’Arago, et lo comte de
Montfort lo trainec à la coha de son cavalh. Et los comtes Ramon de Tholoza et
Roger Bernard789 de Foix, Roger790 de Comenge et de Palhas791 s’enfugin, et lo com-
te de Foix se retraguec al castel de Foix.
Italia, DENJEAN, C., «Chroniques des comtes de Foix aux XV° et XVI° siècles», Pyrénées ariégeoi-
ses, 1983, pp. 101-107 (tomado de la introducción de la edición de COURTEAULT y PASQUIER).
Agradezco esta referencia a Claudine Pailhès, conservadora de los AD Ariège.
789
Raimon Roger.
790
Bernart.
791
Bearn.
792
Versión en prosa de la CANSÓ DE LA CROZADA adaptada en el siglo XIV y de nuevo
a finales del s. XV-princ. s. XVI. Véase MEYER (ed.), Chanson, I, pp. xxvi y ss.; RHGF, XIX, Pró-
1961
Martín Alvira Cabrer
III (1737), Histoire de la Guerre des Albigeois écrite en languedocien, par un ancien auteur anonyme,
cols. 1-108; Idem, HGL, VIII (1879), n.º 1-I, cols. 1-206; e Idem, RHGF, XIX (1880), pp. 114-
192, esp. pp. 123-125, 136-137 y 152-154; ed. D. HOEKSTRA, Huit ans de guerre albigeoise. Edition
avec notes et commentaires de la version en ancien occitan offerte par le manuscrit de Merville, Rijksuni-
versiteit Groningen, 1998, cap. XVII, pp. 57-62, esp. p. 57; trad. fr. F. GUIZOT, Histoire de la
Guerre des Albigeois («Collection des Mémoires relatifs à l’Histoire de France», 15), París, 1824.
XIII [ed. RHGF]. Et dementre que tout ayso se fasia, fouc dit et contat al Rey
d’Araguo lo fait por lodit leguat et son host, avian prés et destruit Bésiers, et tout
cramat et demolit, et tuats homes et femas et los enfans sans spranyar creatura
alcuna, et de présen tenian lo visconte d’eldit Bésiers assietat dins la cieutat de Car-
cassona, talamen que non era posible de salhir de fora. Et quand lodit Rey d’Ara-
guo aguet ausit et entendut tout so dessus, és estat grandament malenconyos
d’aquest fait et destruction, car lodit visconte era aucunamen son aliat et son amic.
Per laqual causa tout incontinen lodit Rey és partit de son pays an una bella et
noble companya de cavalyés et gentilshomes, per venir aldit Carcassona et sety:
non pas en intention de far guerra à ung ni a autres, may per veser si poyria mettre
qualque pax et bon acordy entre las doas partidas. E a tant fait per sas jornads, que
aldit sety és arribat, et dreit a la tenta del Conte Ramon és anat descendre et desca-
valguar, an toutas sas gens, loqual fasia un trés que bel veser; car lodit Rey et lo
Conte Ramon eran cunhats, car lodit Conte Ramon avia per molhier la sor d’eldit
Rey d’Araguo. Quand lodit Rey aguet repausat ung pauc, devers losdits leguat et
autres senhors és anat, losquals ly an faita una grand honor et recuel á sa venguda.
Et adonc lodit Rey lor a comensat à dire et demostrar com el non era pas vengut
aqui per intention de menar guerra contra los ungs ny los autres, et que son inten-
tion era solamen de veser si poyra metre pax et bon acord entre els; de laquala cau-
sa preguet et supliquet grandamen losdits leguat et senhoria asstenta an lodit
leguat, que lodit visconte volguessan prendre a marcé et a bon apontamen; car ben
lor devia soffrir lo grand domatge que lui avian fait aldit Bésiers, amay aldit Carcas-
sona, vista sa jovenctut et joynessa. Et quand lodit Rey agut dit tout so que volia
dire ny prepausar, et losdit leguat et los senhors que an el eran, an ausit et enten-
dut tout son parlar et voler, an ly faicta resposta, se el avia parlat an lodit visconte,
ny se el ly avia donada cargua de dire so que el avia dict ny prepausat aqui davan
els. Loqual Rey lor a respondut que, an regart d’el, non avia pon vist ny parlat
encars an lodit visconte; car premeramen volia saber lor coratge et voler. Et adonc
ly estat respondut, que premeramen que els ly fassan resposta, car que els sachon
lo volver d’el visconte et sas gens, et que anés parlar an el en ladite cieutat, et que
per amor d’el Rey els farian en partidas so que el voldria.
Et adonc lodit Rey s’es partit d’eldit leguat et sas gens, et devers lodit visconte en
ladite cieutat és anat. Et quand lodit visconte a saubut que lodit Rey volia parlar an
el, a fait abbaisa les ponts et las portes ubrir, et alen devant d’eldit Rey és vengut an
la pluspart de sos barons et cavalhiés. Et adonc se son arreculits an la plus grand
chera que jamay home vis far a dos personatges, et dins ladite cieutat s’en son
intrats; et quand son estats dins lor repayre, lodit Rey a comensat de parlar an lodit
visconte de son afar, et comen el avia parlat an lodit leguat et autres barons et sen-
hors de son cas: car era vengut per aquo tout exprés s’en autra coyta, de continent
logo, pp. xx-xxi; HGL, VIII, cols. 1-4; y HOEKSTRA, D., «La guerre des Albigeois dans la version
du manuscrit de Merville», «Toulouse à la croisée des cultures», I, pp. 205-209; también
POTTHAST, Bibliotheca, I, pp. 601-602 y HASENHOR y ZINK, Dictionnaire, pp. 246-247.
1962
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
que a saubut las novelas, an loqual lo leguat et senhors a parlar et demostrat tout
son cas et afar, ainsin que era, nonobstan que no aguess pout parlar an el; loqual
seguat et senhoria l’avian tramés aqui, per veser com volia far ny tractar d’aponcta-
men anb’els. Et adonc, quando lodit visconte aguet ausit et entendut lodit Rey de
tout so que dire ly a volgut, a lo grandamen remerciat, quand tanta de pena a volgut
prendre per els et per sas gens, que de venir de son pays jusquas aqui. Et après tou-
tas marcés rendudas, a ly dit lodit visconte: «Senhor, ieu no sabria que far ny que
dire, mais se qualque bon apontamen se pot trobar an lodit leguat et sas gens, ieu
vous en voldria fort preguar, que fossa vostre plaser de lo tractar; et aysso en touta la
forma et maniera que à vostra senhoria plaira, ieu y tendray per fach sans alcuna
contradection. Car ieu vesi bé que al long anar no nous poiren tener ny comparar,
car dins ladita villa a tant grand monde de homes d’el pays, et femes et enfans, que
no és home que hovegués nombrar, losqual moren tous los jours à grand tropels
per ladita villa. Car si no y avia que my et mas gens, juri vos, senhor, que jamais aldit
leguat et sas gens non me rendria, que avans no me laisses aissi dedins morir de
mala fan; mais lo poble que és aissi enbarrat, couma dit vous ay, me costrain aver de
el pietat, per que, senhor, vous pregui que en aisso volias treballar, ainsin que cou-
mensat avets, car ieu mety mi et ma gens et mon afar en vostras mas, delqual, sen-
hor, fasés couma d’el vostre propri, car à vous ho remeti d’el tout».
Et après que lo Rey agut assés parlat et debatut ben al long de totas causas an
lodic visconte, el se salhits de ladita cieutat, et aldit sety és tornat devers losdits sen-
hors et leguat, losquals eran touts intrats dins la tenta et pabalho d’eldit leguat, per
atendre lodit Rey an sa resposta d’eldit visconte. Et quand lodit Rey és estat arribat
devers els, a lors comensat à dire et demostrar com lodit visconte era content de
condescendre à tout bon apontamen; los preguan que de el volian aver pietat, vist
que és enfan jove, et que jamais en ladita eresia el no és estat en ré, ne per ré jamais
consent, ny alsdits eretges no avia donat aucun secors ny favor; ains se tenia vray
catolic et servicdo de la gleisa. Mais si sos officiés, couma dit és, los avian sostenguts
sans son congiet ny saber, que el devia aulcunamen estre desencusat, et d’autra part
que lor devia soffir de la grand destruction de Bésiers, et aussi d’eldit borc de Car-
cassona, et que vist tout so dessus, lo devian prendre à marsé, pourveu qu’el se soub-
meta. Que se lodit leguat ny host avian agut aucun mal ny domatgé, per el se offria
de satisfar al dit desdits senhors et baros. Et adonc, quand lo Rey agut dit et remos-
trat so dessus aldit leguat et baros ben al long, et enquaras plus avan que no és dit
ny cochat aissi, son se regardats los ung los autres, et à conselh se sont metuts, sur so
que lodit Rey lor a dit e remostrat. Et après que entre els an agut pro debatut de
ladite matiere, an fait lodit Rey venir, alqual lodit leguat a faita la resposta de sa
legation et charge, et à ly a dit que el et losdits senhors et baros serian contents por
amor d’el et de noblessa, et per so que a près tanta de pena per ladita causa, pro
que lodit visconte ne laissaran salhir, et an el dotze tant solamen que volria prendre
et menar an el, et aisso an toutas las baguas, armas et chevals, et que au regart de
touts los autres demoraran, per ne far à tout lor plaser et volontat, et que autre
apontamen an els no fara, et que se aquest refusa, d’autre no ne aura an els.
Et quand lodit Rey aguet ausida ladita resposta, ainsin que dit és, a lor dit que,
avan que far ny claure rés, volia retornar devers lodit visconte, per ly dire et remos-
trar tout so dessus dit, affin que peis après per el non fossa rés: per laquala causa ly
an consentida lodit leguat et senhors. Et adonc és retornat devers lodit visconte en
ladite cieutat, et tout so que fait ny dit an lodit leguat et baros ly a dit et remostrat,
es lodit apontamen d’eldit leguat, sans prendre ni demandar autre conselh à home
d’el monde, a dit et respondut aldit Rey, que avant qu’el fassa so que lodit leguat
1963
Martín Alvira Cabrer
ny senhors ly mandan, que plus leu se laissaria tout vieu scorgear, que el laisses tant
solamen le plus petit ny maisant de sa companya, car per el eran touts en dangier,
et que jamais tala laxeat no ly seria reprochada ny metuda davan; car mais amava
mori et deffendre son dreict et querela. Et quand lodit Rey a ausida la resposta, a
l’en may tort prseat que no aguerra, si aguessa prés lodit apontamen que dessus. Et
adonc ly a dit que pensa ben à se deffendre et aussi à toutas sas gens, losquals avian
ausida la resposta d’el visconte, et aussi avian ausit lodit apontamen, que podia
prendre si aguessa volgut, et que cascun stassa ben avisat de son cartier, car qui se
defen bona marcé troba à la fin. Et aladonc lodit Rey ès salhit de ladita ciuetat, et a
prés congié d’eldit visconte, car en son pays s én vol tornar, peysque autre aponta-
men non a pogut far ny acabar entre els, dont era fort dolen et corrossat, et devers
lodit leguat és tornat et baros, lor rendre la resposta d’el visconte, tala que la faite
lui avia. Et adonc a prés congié d’elsdits leguat et senhors que an el eran, et los a
fort remerciat de lor bona chera que faita luy avian, losquals senhors et leguat l’an
acompaniat ung grand tros de camy, ainsin que de ung tal senhor apartenia.
XIV. Et quando lodit Rey s’en és estat anat, adonc los de lodit host et sety se
son touts armats… (…)
…ajustar, et aussi lodit leguat mandet lodit Rey d’Aragou que s’y aguessa à tro-
bar sans aucuna contradiction, et ayso per veser et ausir que seria aponctat et orde-
nat d’el dit Ramon. Et adonc, quand lodit Conte Ramon a vist entendut lo messat-
ge que de novel era vengut devers de par lo leguat, ly mandan que tout incontinen
et sans demora se agués a trobar aldit Arles, per ausir so que sera dit contra el ne
declarat; loqual Conte Ramon s’és metut autre cop à camy devers lodit leguat, és
anat aldit Arles couma vray obedien toujours de la gleysa. (…)
Or dit l’historia que, quand lodit Conte Ramon fouc arribat aldit Arles, a trobat
lodit Rey d’Aragou, louqual era desja vengut et arribat aldit Arles. Adonc non cal
pas demandar s’an faita bona chera touts dos; et quand an agut sejornat ung jour
ou dos, aldit leguat s’en son anats presentar et mostrar, loqual leguat lor a coman-
dat que no se ajan à meure ne bojar d’eldit Arles sans le congiet d’el ou de son
conselh, tant aldit Rey que aldit Conte Ramon, et en lor logis les an fait retraire et
retirar jusquas que on les manda venir. Et adonc és estat tant procedit aldit con-
selh, loqual era tout per lo dit Comte Ramon, que per apontamen d’eldi conselh és
estat dict et apontat aysi dejos, louqual apontamen fouc portat et trametut per un
deputat per lodit conselh aldit Conte Ramon; car no avian ausat dire ni declarar
lodit apontamen en audiensa public, per paour et commotion d’el poble, car
vesian ben que lodit apontamen era contra Deiu et conciensa, louqual apontamen
contenia ainsin, so és a saber que: (…)
Quand lodit Conte Ramon agut vist et entendut lodit apontamen, s’és prés à
rire de grand joc que n’aguet, et à son cunhat lodit Rey d’Araguo l’a mostrat; lou-
qual Rey a dit aldit Conte Ramon: Pla vous l’an paguat. Et adonc lodit Conte
Ramon, sans prendre ni demandar alcun congiet aldit leguat et conselh, s’és partit
d’eldit Arles et aldit Tolosa s’en és anat et tornat, aussi lodit Rey en sas terras s’en
és anat. (…)
XVIII. [Ed. HOEKSTRA] Or ditz l’istoria que per aquel temps lo rey d’Araguo,
appellat per son nom Peire, local avia una sor marida[da] am ledit conte Ramon et
ung autre am son filh, ausit las nouvellas com lesditz crosatz et conte de Monfort
presepitavan son fraire, ledit conte Ramon et son filh, deliberat de le venir seccou-
rir am totas sas gens. Et adonc a preses milla cavaliers de sa terra ben a punt et
1964
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
armatz, los melhos et plus arditz que y fossan. Et adonc cant lodit rey d’Aragon
aguet sas gens, aisinc que dit hetz, amasatz, a fait carguar et troussar tout son bar-
nage per venir de part dessa.
Adonc mentre que lodit rey d’Araguon fassia ses preparativas, comma dit hetz,
ledit conte Ramon, local era a Tholouse per l’aras, a demostrat et dit als capitols et
commune com el a la Pujol… (…)
[Sigue ed. RHFG] Et dit l’historia que, dementré que lodit Conte Ramon fassia
so dessus, lodit Rey d’Araguo era arribat an tota sa gen, et à Muret és anat metre lo
sety, loqual los crosats tenian per aquela hora, car lo Conte de Cumenge era an
lodit Conte Ramon à Tolosa. Et adonc manda lodit Rey d’Araguo aldit Conte
Ramon, que prestamen ly venia dona secours aldit Muret, car el lo té assetiat, amay
totas las gents que son dedins. Et quand lodit Conte Ramon agut ausit so que lodit
Rey d’Araguo ly mandava, incontinen a mandat a tot son conselh, là ont son estats
tots los capitols de ladita villa, que per aquel temps eran, et los Contes, senhors et
barons, alsquals a dict et demostrat com lodit Rey d’Araguo ly era vengut dona
secours an una bella compania de gens que avia menada, talamen que lodit Rey
d’Araguo avia assetiat Muret, amay la gen que dedins era, et que ly avia mandat per
son messatge, loqual era aqui presen, que prestamen ly anessan donar secours et
ajuda. Quand lodit consehl aguet ausit tot so que lo Conte Ramon agut dit et
demostrat, cascun és estat d’opinion que prestamen anan donar secours aldit Rey,
vesen que de son bon volher és vengut donar ung tal secours aldit Conte Ramon,
et autres senhors et baros. Adonc que lodit Conte Ramon agut ausida la resposta
d’eldit conselh, a faict armar tota sa gen, et faict cridar et sonnar à son de trompa,
que tot home se aja armar et aprestar, per anar donar secours à Muret aldit Rey
d’Araguo. Adonc que ladita crida ès estada faicta, veirats armar et aprestar tot lo
monde, qui que fossa estat aleras dedins Tolosa, aguera dict que tot lo monde
devia pery et prendre fy, tant grand era lo bruit que se fasia per aquela hora. Et
quand tot home és estat armat et metut en point, lodit Conte Ramon a faict cargar
tots los engins que dins ladita villa eran per los portar aldit Muret. Et adonc se son
trobats à ladita assemblada lo Conte de Foix et aquel de Cumenge an totas lors
gens; et era tant grand lo monde per aquela hora en ladita assemblada, que no era
home que la saubessa nombrar, et estimar lo monde que era assemblat; et dreit
aldit Muret son anats. Et quand tota ladita armada que lodit Conte Ramon menava,
és estada arribada, adonc agueras vista far grand chera los ungs als autres, so és los
d’eldit Rey d’Araguo als de Tolosa, Cumenge et Foix; et aussi losdits senhors se son
grandamen areculhits. Et quand se son estats areculhits et festejats, adonc an ajus-
tat lor conselh per verser com se devian gouvernar d’eldit affar, ont fouc conclud
que l’assault se donaria aldit Muret. Et adonc an faict tirar neit et jorn sans cessar,
que grand pietat era de veser lo mal que fasian an losdits engins, dont los que eran
dedins lodit Muret se son comensats de esbayr et aver granda paour. Et aladonc se
son venguts los d’eldit sety donar l’assault à l’una de las portas, là ont los dedins se
defendian ben et valentament mais, nonobstant tota defensa, son intrats dins ladita
villa, là ont an comensat de frapar et tuar tot so que podian recontrar. Adonc se
son retirats los que se son poguts salvar dedins lo castel, loqual era fort et defensi-
ble, ainsin que on pot veser de presen.
Et adonc és vengut lodit Rey d’Araguo, et lasditas gens a faictas recular et lais-
sar lodit assault et tuaria, et aldit sety les a faict retirar, so que per lodit Rey fouc
grand folia, car après s’en repentit, coma sera dit ainsin après. La causa per que fec
laissar lodit assault, fouc per so que cascun ly venguet dire que lo Conte de Mont-
fort venia an ung grand secours secorre los d’eldit Muret, et que aqui poirian aver
1965
Martín Alvira Cabrer
lo Conte de Montfort, amay toutas sas gens, vist lo grand nombre que’els eran aldit
sety, que se era embarrat dins lodit Muret, amay los qu’eran dedins: mais el anet
tout autramen que so que lodit Rey pensava far, car si aguessa laissat far so que era
comensat, agueran prés lodit Muret, amay los que eran dedins, so que peys no
poguet far, dont fouc tard al repentir; mais soven se dict que moult resta d so que
fol pensa. Et adonc, dementrés que estava en lodit sety, ainsin que dit és, retirats an
vistas grands cops d’ensenhas eran d’el Conte de Montfort, loqual venia an una
bela compania et armada de gen per secorre los d’eldit Muret, loqual Conte de
Montfort deguna contradiction d’home viven. Et adonc lodit Conte de Montfort,
és estat arribat, los que s’eran retirats, coma dit és dessus, son salhits d’eldit castel,
et devers lor senhor lo Conte de Montfort son venguts.
Et adonc que lodit Conte de Montfort és estat repausat, et que los d’eldit Muret
ly an agut dit et contat lodit sety, et com lor son venguts donar l’assault, et la grand
tuaria et pillharia que avian faicta, et donnant lodict assault, el n’és estat for corros-
sat et marrit. Et dementre que lodit Conte de Montfort era en aquest parlamen an
sasditas gens lodit Muret, lodit Rey d’Araguo és estat d’opinion, que vist que lodit
Conte de Montfort era vengut, ainsin que dit és, que l’on lor anet donnar l’assault;
vist que lodit Conte de Montfort et sasditas gens deven estre lassés et trabalhats, et
que en aquela hora los deven aver, ou jamay non. Et de faict lodit assault son anats
donar aldit Muret, là ont lodit Conte de Montfort et sasditas gens se son ben et
valentamen deffendus, sans estre en rés esbayts, et talamen an faict que los an faict
recular d’eldit assault et retirar en lor sety. Et quand son estats retirats, ainsin que
dit és, son estats tant lassés que plus no podian, et se son metuts à manjar et beure
sans far degun gait, et sans se doubtar de ré. Et adonc lodit Conte de Montfort a
vist lo bruit d’eldit sety, incontinen a faict armar totas sas gens sans far degun bruit;
et quand son estats armats et acostrats, an ordenats los capitanis, et son anats salhir
al portal de Salas, ben ordenats et serrats, et aysso al plus couvert que an pogut afin
que los d’eldit sety no s’en prenguessen garda. Et avia faictas tres bandas de sa
gens, dont era capitani de la premera Verles d’Encontra, et de la seconda, Bou-
card, et de la tersa era capitani et governado lodit Conte de Montfort. Et ainsin
ordenats et arrengats, sur lodit sety son venguts frapar et aysso en cridan Montfort,
Montfort, et talamen an faict, que lodit Conte Ramon et lo Rey d’Araguo son estats
grandamen esbayts, quand ainsin an vistés los ennemics venir sur els; car tot quant
que rencontravan devant els metian à mort per terra, que mels semblavan tigres ho
orses afamats que gens rasonabla. Et adonc que lodit Rey d’Araguo a vist besonhar
an tala forma sos ennemics, és se prestamen armat et montat à caval an totas sas
gens, cridan, Araguo; les autras, Tolosa, Foix, Cumenge, et sans tenir ordre ny regla,
qui may es pogut anar és anat à l’estorn et bruit. Et adonc, quand lodit Conte de
Montfort a vist ainsin sos ennemics sans aucun ordre, adonc a comensat de frapar
dessus, per tala sorta et manera que tuan, blessan et los ne menan, que era grand
pietat de veser lo grand monde que tombava per terra, los ungs morts, los autres
blessats. Et de faict lodit Rey d’Araguo an recontrat, et dessus an frapat; loqual Rey
quand a vista la grand tuaria et desconfitura que l’on fasia de sas gens, el s’és metut
à cridar tant qu’a pogut, Araguo, Araguo: mais nonobstan tot son cridor, el meteys y
demouret, et fouc tuat sur lo camp amay totas sas gens, ne escapet alcun, que fouc
grand domatge de la mort d’eldit Rey. Et adonc quant ledit Conte Ramon, les de
Foix et de Cumenge an vista tota ladita desconfitura, et an saubut que ledit rey era
mort, adonc se son metutz en fuita, que may a pogut tirar devers Tolosa et lor sety
an desemparat, sans se portat alcuna cosa, ont fouc faicta una gran perda per los
d’eldit Tolosa; là ont moriguen grand monde d’eldit Tolosa, car se salvavia que
podia. Et quand lodit Conte Ramon et autres que an el eran, son estats retirats dins
1966
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
lodit Tolosa an totas lors gens, lodit Conte de Montfort, après que aguet près et
plegat so que en lodit sety los d’eldit Tolosa avian laissat, ont a trobat una grand
richessa, laquala a presa et dins lodit Muret s’és retirat sans far autra causa per
aquel cop. Et adonc que losdits Conte Ramon, de Foix et de Cumenge son estats
retirats, coma dit és, s’en son metuts à conselh; là ont lodit Conte Ramon a demos-
trat la grand perda que avian faita aldit sety de Muret, tant de gens que autras cau-
sas, per lasqualas és estat esbayt, que no sap que puesca far ny dire, desquallas cau-
sas ly és forsa que s’en anés devant lo Sanct Payre, ly dire et demostrar so que lo
Conte de Montfort ly fais tots los jours à el et als autres senhors que an el son. Et
adonc lor a dit que garden ben ladita villa, se gardar la poden, ou autramen; que
quand s’en sia anat, ny los autres senhors que an el son, so lo Conte de Montfort
ven sus els, que fasson d’el melhor que poyran envers lodit Conte de Montfort, et
aysso jusquas que el sia retornat de là ont va. Et adonc s’és partit d’eldit Tolosa an
los autres senhors que an el eran, et a prés son camy dreit à Roma.
· MONARQUIA CAPETO
793
Cronista de origen bretón (1159/1169-1226), estudió en Nantes y París y formó parte
de la corte del rey de Francia Felipe Augusto, de la que fue familiar. Estuvo al servicio de su
hijo bastardo Pierre Charlot, a quien dedicó el poema perdido Karlotis, convirtiéndose luego
en capellán e historiador del rey. Hasta 1208, esta obra es un resumen de la crónica de
RIGORD, siendo original hasta 1214 y la batalla de Bouvines, en la que el autor estuvo presente
y que motivó su redacción por orden real. Continuada hasta 1219, fue revisada y continuada
por los monjes de Saint-Denis hasta 1223, HASENOHR y ZINK, Dictionnaire, pp. 626-627.
1967
Martín Alvira Cabrer
794
Primera redacción de las crónicas oficiales de la monarquía Capeto elaboradas en la
abadía de Saint-Denis de Paris, MOLINIER, Sources, III, n.º 2.530, pp. 97-101.
795
Sigue el relato de la cruzada de 1209.
1968
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
ses heures canoniaus, toz jors armez, toz jors en peril, si avoit du tot guerpi et ados-
sé son païs pour le service Nostre-Seigneur en ceste voïe de peregrination pour
deservir l’amor Dieu et la joie de Paradis.
230. GUILLAUME LE BRETON, Philippidos libri XII, sive «Gesta Philippi Augusti, Franco-
rum regis» versibus heroicis descripta (1220-1225-1226)796
RHGF, XVII (1878), pp. 117-287, lib. VIII, pp. 210 y 220-225; pub. fragmentaria CATEL, His-
toire des Comtes de Toulouse, lib. II, pp. 292, 293, 294, 298; trad. fr. en prosa F. GUIZOT, «Coll. des
Mémoires relatifs à l’Histoire de France», París, 1825, pp. 1-390, 12, canto VIII, pp. 235-248.
Materia Libri Octavi.
Subditor octavo Normannia tota Philippo.
Rex Turonos Pictosque domat, Guidone subacto.
Exheredatur Raymundus. Turba fidelis
Hereticos contra cruce se communit in armis.
Infinita necant illorum millia Franci.
Occidit Regem Petrus armiger Arragonensem.
Rex dolet hereticos non posse juvare Johannes;
Inque Deum famulosque suos ulciscitur iram,
Quâ Deus ipse suo pro crimine corripit illum.
Rompietas servosque crucis ferus impedit Otho. (...)
572. Confugit ergò Comes Raymundus ad Arragonensis
Auxilium Regis, qui congregat agmina regno
Quotquot habere suo poterat; nec defuit illi
Fusinus comes, et Tolosane copia gentis,
Massilique viri, quosque illi misit Avigno,
Albia cara, Nemaus, et quos misêre Navarri,
Et quos nutrierat Carcasso, Comesque Bicorrus.
Conveniunt omnes numero bis millia centum.
580. Mente unâ cupidi cum Simone vincere Francos,
Et dare vel morti, patriâ vel pellere totâ:
Armis instructi, sed nec virtutis egeni,
Quorum semper erat probitas exercita bellis,
Et feritas assueta neci, cedique dicata.
Hi tantis certant cum Simone viribus, ut vix
Se sociosque suos defendere posset ab illis,
Cujus erant equites cum quadraginta ducenti,
Septuaginta in equist famuli, peditesque trecenti,
Cum quibus ipse volens fortune cedere forti,
590. Murelli tutâ cautè se clausit in arce.
Christus enim sanctis ita consulit, ut vir ab una
Se fugiendo bonus aliam conservet in urbem;
Est etenim cautè vis evitanda malorum,
Ne quod mente parant perducant semper ad actum.
Immò etiam sanctis fuga sepiùs expedit ipsis,
Quo super ipsius non instruit actio Christi,
796
Poema histórico en doce libros dedicado a las victorias de los reyes Capeto, tiene
menos valor histórico que los Gesta, pero tuvo más éxito. Fue traducido al francés hacia 1220-
1230 e incorporado a otra crónica real (véase abajo), HASENOHR y ZINK, Dictionnaire, pp. 626-627.
1969
Martín Alvira Cabrer
1970
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1971
Martín Alvira Cabrer
1972
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1973
Martín Alvira Cabrer
797
Folquet.
1974
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
798
Sobre esta crónica real, véase SPIEGEL, «Les débuts français de l’historiographie roya-
le», pp. 400-404.
799
Miembro (fin. s. XII-1264) de la primera generación de dominicos instalados en
París en 1218, en 1246 era subprior del convento dominico de Beauvais y en 1246-1247 se
convirtió en lector de la abadía cisterciense de Royaumont. Relacionado con el rey Luis IX y
sus próximos, su obra (Speculum majus) es una inmensa compilación redactada en varias eta-
pas hacia 1257-1258 en la que se reúne el saber natural (Speculum naturale), científico (Specu-
lum doctrinale) e histórico (Speculum historiale) de la época. Es la obra que conoció mayor difu-
sión en la Edad Media, existiendo traducciones al francés del siglo XIV, HASENOHR y ZINK, Dic-
tionnaire, p. 1.480; también ORCÁSTEGUI y SARASA, La historia en la Edad Media, pp. 214-215.
1975
Martín Alvira Cabrer
ultimum verto Rex Arragonum, et comes sancti Aegidii, comes etiam Defdes800, et
alii infiniti obsederunt eum in castro quod vocant Murellum. Qui cum non haberet
secum nisi 200. et 60. milites, et circiter quingentos gentes et satellites et peregri-
nos, pedites vero septingentes inermes, audita missa, invocata Spiritu Sancti gratia
de castro exeuntes pugnaverut cum eis, et inaudito fere miraculo 17. millia de
exercitu percusserunt, ipsumque regem Arragonum occiderunt. Porro de omni
numero suo non nisi 8. peregrinos illo die perdiderunt. Hanc itaque Simonem in
partibus illis propter virtutem eius admirabilem populus Comitem fortem vocabat.
Qui cum esset in bellis strenuissimus, quotidie tamen missam et omnes horas cano-
nicas audiebat.
800
Fois.
801
Sens.
802
Renaud.
803
Hervé.
1976
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
quens n’avoit que .CC. et LX. chevaliers .Vc. serganz depie a cheval et pelerins apie
touz de l’armez entor .VIIc. Apres ce que li quens et sa gent orent lamesse oie par
grant devotion et il orent lor pechies confessez et apelez la grace dou Saint Esperit,
il issirent dou chastel hardi comme lyon, comme cil qui estoient arme de foi et de
creance, et se combatirent a leur anemis vertueusement. Le roi d’Arragon ocistrent
et uns .XVIIIm. de sa gent. Apres ce que il orent la bataille vaincue et touz leur
anemis ocis et chacies, il trouverent que il norent perdu de toute leur gent que
.VIII. pelerins tant seulement. Oi ne fu onques ore tel victoire en cest siecle ne si
merveilleuse ne bataille ou leu deult noter sigrant miracle. Cil quens Symons estoit
apelez ou pais quens … fort pour sa merveilleuse force... Car comme il fust tres
nobles en armes, il estoit si preudons quil estoit chascun jour ala messe et as heures
kanouniques touz armez et touz apparetlie. Si avoit du tout guerpi et adosse son
pais pour le service nostre Seigneur en ceste voie de peregrination pour deservir
l’amour de Dieu et la joie de paradies.
804
Vasta compilación de obras históricas redactadas entre los siglos XIII y XIV en la aba-
día de Saint-Denis de Paris a partir de modelos latinos del s. XII, trata de la historia de la rea-
leza francesa desde sus orígenes míticos hasta 1461, HASENOHR y ZINK, Dictionnaire, pp. 296-
298; también ORCÁSTEGUI y SARASA, La historia en la Edad Media, pp. 224-225.
805
Tomado de GUILLAUME LE BRETON.
806
Robert.
1977
Martín Alvira Cabrer
807
Monje de Saint-Denis (m. 1300), donde llevó las cuentas del monasterio y el archivo
(1289-1299), su crónica universal sigue a SIGEBERT DE GEMBLOUX y utiliza a SUGER DE SAINT-DENIS,
RIGORD DE SAINT-DENIS, ROBERT D’AUXERRE, MARTIN DE OPAVA , el Cronicón de Tours y VINCENT DE
BEAUVAIS, siendo original sólo para su época, HASENOHR y ZINK, Dictionnaire, pp. 636-637.
1978
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
· NORTE Y CENTRO
236. NICOLAS D’AMIENS, Breve Chronicon (h. 1204)808
Actuarium Nicolai Ambianensis, MGHSS, VI (1844), pp. 473-474, esp. p. 474.
1200. Eodem tempore [IV Cruzada] Innocentius armatus singulari zelo iustitie
Philippum dictum regem Alemannorum et Arragone et Hyspanie et Hungarie
reges pro diversis excessibus excommunicatione aut interdicto condemnat. (...)
[1204] Innocentius principem Arragonensium inungit in regem.
808
Discípulo (h. 1147-m. d. 1204) del maestro Gilbert de la Porrée y autor de un Ars Cat-
holicae Fidei dedicado al Papa Clemente III, como historiador fue autor de una crónica univer-
sal en ocho libros que se inspira en Sigebert de Gembloux, MOLINIER, Sources, II, n.º 2.208,
p. 318; y HASENOHR y ZINK, Dictionnaire, pp. 1.059-1.060.
809
Borgoña. Hasta 967 se inspiran en otros anales alemanes, M OLINIER , Sources, II,
n.º 1.358, p. 88.
810
Obra de un canónigo de la orden premostratense de origen inglés, fue utilizada por
el continuador de Robert d’Auxerre, MOLINIER, Sources, II, n.º 2.209, p. 318.
1979
Martín Alvira Cabrer
[1212] Sequenti verè mense Julio, infra kal[endas] Augusti, potiti sunt Christiani
in Hispania glorioso de paganis triumpho. Qualiter verò hec miraculosa victoria
Christianis provenerit, inutile esset enarrare, cùm ex literis gloriosi Regis Hispanie
Alfonsi ad Papam Innocentium III transmissis tutius belli eventus et veritas scire
volentibus manifestetur. Significavit ergò quòd, cùm Rex Carthaginis sive «de
Maroch» exercitum, ultrà quàm credi fassit, contra eum duxisset, et ipse Alfonsus
contra Sarracenorum multitudinem illustres Reges Arragonensium et Navarre
secum in auxilium haberet, quòd vix in omni exercito Christiano inventi sunt XXV
homines aut ad plus XXX cecidise, cùm ex parte adversa plus quàm centena millia
ceciderunt paganorum. Scripsit etiam idem Rex quèd per triduum cum omnibus
suis moram fecerit post bellum in castris paganorum, ubi ad omnia que conquenda
erant non aliâ lignorum materiâ usi sunt Christiani quàm lanceis et saggitis pagano-
rum, et ex illis in eorum usibus non plus quàm medietas est consumpta. Persequitur
Rex dicens quòd, cùm propter longam moram in locis desertis eis victualia defice-
rent, tantam ibidem invenerunt tam laborum quàm armorum necnon et dextratio-
rum et aliorum jumentorum copiam, ut, cùm singuli pro sua voluntate ex eis tulis-
sent, plus reliquerunt pre abundantia quàm sumpsissent. Numerus Sarracenorum
qui cum Rege Carthaginensi venerat CLXXX millia equitum; peditum verò non
erat numerus, sicut ex relatione ipsorum qui capti fuerunt est compertum. Item,
post dies aliquos capta est Ubeda, civitas Sarracenorum magna ac munita et fortis,
ubi perierunt LX milia paganorum. Multis captis qui in obsequium Christianorum
et monasteriorum erant in marcha reparanda. Hec scripsit predictus Rex. (...)
Eodem verò anno MCCXIII, pridie idus septembris, feriâ quintâ infra octavas
Beate Marie, commissum est prelium apud Murellum, quod est castrum non longè
ab urbe Tolosa, inter fideles et hereticos, in quo fideles victoriâ potiti sunt. Petrus
itaque venerabilis Arragonensium Rex, qui ut sororio suo fierit in auxilium, Comiti
scilicet Tolosano, advenerat, non quòd ipse hereticis faveret, sed, ut dictum, est,
honorem sororii sui defenderet, in ipso prelio occubuit cum magna multitudine
suorum; ex parte verò fidelium solus miles cum paucis aliis repertuis est cecidisse.
Simon verò Comes Leicestre et Montisfortis, dux et signifer christiani exercitus,
fide et armis strenuus, suis quidem victoriam provenisse gaudebat; de morte verò
illustris Regis Arragonie non modicùm lamentabatur, sciens ob id maxima dispen-
dia fidelibus fore ventura. Fuit autem Dominus cum fideli suo Comite Montisfortis,
omnia eis opera dirigens, hereticos per manum eis exturbans et ferè Gothiam uni-
versam infra sex annos ei subjiciens.
811
Dep. Seine Maritime, Normandía. Ligada a los anales monásticos normandos e ingle-
ses, hasta 1204 es obra probablemente de un monje muy partidario de los Plantagenet que
fue confidente o secretario del abad Roger. Luego intervino un segundo autor y más tarde un
tercero, administrador y jurista, quizá el cillero Guillaume de la Londe. Partidario menos apa-
sionado y más crítico de los Plantagenet, se interesa por los asuntos alemanes y sobre todo
por las cruzadas contra los musulmanes en España y los herejes tolosanos, LAPORTE, Les anna-
les, pp. 7-23, esp. pp. 10-14. Cit. MOLINIER, Sources, II, n.º 1.172, p. 53.
1980
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
812
Francia, según LAPORTE.
813
Vendôme.
1981
Martín Alvira Cabrer
814
Damme.
815
Abadía de Anjou, cit. MOLINIER, Sources, II, n.º 1.282, pp. 71-72.
1982
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Anno gracie M.º CC.º VIII.º ab Incarnatione (...) et obiit Petrus de Chastenou,
lancea percussus inter hereticos; erat legatus apostolice sedis et honeste vite, et
miracula similiter facit, apud Sanctum Egidium tumulatus.
Anno gracie M.º CC.º IX.º (…) civitas de Beders vastatur; XXXVIII millia homi-
nes in ea trucidantur propter hereticos, et ipse dominus civitatis, in festo Marie
Magdalene, a IIIª usque ad vesperas. (...)
Anno gracie M.º CC.º X.º (...) Et facta est mortalitas de hereticis in pago Narbo-
nensis, et capta municipia ferme octoginta. (...)
Anno gracie M.º CC.º XI.º (...) In crastino auditum est quod Franci occiderunt
comitem Sancti Egidii, utpote hereticum. [en nota al margen del autor: Hoc falsum
fuit]819
Lavaur capitur et plus quam XX millia hominum trucidantur.
(...) Innumerabilis multitudo Sarracenorum in Hispania venit, Christianitatem
fugare et opprimare. (...)
816
Anno MCCXII, eunt crucesignati in Hispaniam contra Sarracenos qui ceperant terram usque
Toletum; recuperant Christiani «Calatrave» et multa alia castra capiunt. Miromumerlinus victus fuit in
bello, et fugit, RHGF, XVIII (1879), p. 327.
817
Obra inspirada en la crónica de Robert d’Auxerre, a la que interpola y continúa, la
parte final es una de las mejores para conocer el reinado de Luis VIII, MOLINIER, Sources, III,
n.º 2.515, pp. 87-88.
818
Monje de Sant Marsal de Limotges (1163-1225), en el que ingresó en 1177, siendo
sacerdote en 1189 y armarius entre 1199 y 1214. Encargado de la biblioteca, su obra es extre-
madamente útil e interesante para la época, MOLINIER, Sources, II, n.º 1.477, p. 109; DUPLÈS-
AGIER, pp. x-xlviii; LEMAÎTRE, «Le combat pour Dieu et les croisades», pp. 729-751; y LEMAÎTRE,
Chronique de Bernart Itier, París, 1998.
819
Se trata de un rumor que el propio Bernart Itier desmiente.
1983
Martín Alvira Cabrer
Anno gracie M.º CC.º XXII.º (...) plusquam CCC homines de castro Lemovicesi
pergunt ad Hispanias, et IIII ex monachis nostris contra Sarracenos, et alii IIIIor (...)
Post festum Sancti Martialis, pergit exercitus Hispanie ad obsidionem Sibilie, et
ceperunt Calatrava et Salvaterra, et tres alias.
Simon de Montfort cepit Pena d’Agenes, e Biron, e Chastenou, e Moichac.820
(...)
Simon de Montfort occidit pugnando Regem Arragonensem Petrum et alios
multos, mense septembri.
820
Y añade: Domnus Albericus, Remensis archiepiscopus, remeans de obsidione de Moichac, ubi
nepos ipsius occisus fuit, missam privatam celebravit in sepulcro de apostolo Marciale, et diximus prosam
« Exultemus », et fuit in capitulo, ubi fecit sermonem de apostolo satis diserte, et commendas se nostris
orationibus apud Grandimontem perrexit.
821
Mortemer-en-Lyon (Dep. Eure). Abadía normanda fundada en 1130 y afiliada a Cîte-
aux en 1137, MOLINIER, Sources, II, n.º 1.210, p. 59 y 2.206, p. 318.
822
Crónica corta de los duques de Normandía (1087-1239), extraída en parte del Appen-
dix ad Sigebertum de ROBERT DU MONT o DE TORIGNY (m. 1186), MOLINIER, Sources, II, n.º 2.205,
pp. 317-318.
1984
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
nulla via panditur ad egressum. Inito itaque consilio, destinavit nuncios suos viros
religiosos ad magnates exercitûs exterioris; pacem petivit, vel treguas sibi dari: caste-
lla restituere, damna resarcire, et guerre cedere pollicentur. Quibus nihil proficien-
tibus, dictus Comes et sui unanimiter decreverunt en bello Dominico malle mori, si
Dominus [volerit], quàm inclusos famis miseriâ deperire. Factâ autem confessione
ad alterutrum, Domino se commendant, armantur, viriliter pugnatur; et vexilla Cru-
cis Dominice preferentes, irruunt in exercitum infidelium, alios ictu lethifero sau-
ciantes, alios trucidantes, alios in fuge dispendia convertentes: inter quos occubuit
in tentoriis Rex Arragonum, vir magni nominis et omnibus deplorandus; sed eius
fidem corruperant consortia pravitatis. Sic ergò victores, non solùm victorum spoliis
locupletati, sed à mortis instantia liberati, Liberatori gratias impenderunt.
823
Quizá obra de Gobert de Coincy, gran prior de Saint-Médard (Ìle-de-France) y
pariente del poeta Gauthier de Coincy (1177-1236), monje y prior claustral en el mismo
cenobio, MOLINIER, Sources, II, n.º 1.082, p. 34.
824
Abadía bretona, cit. MOLINIER, Sources, II, n.º 1.262, p. 68.
825
Anales de la abadía de la Trinité de Vendôme, redactados por varias manos y varios
continuadores entre 1075 y 1347 (Ibidem, pp. xxv-xxxi)
826
Cronicón normando cuya primera redacción parece de finales del s. XI, MOLINIER,
Sources, II, n.º 1.151, p. 50.
1985
Martín Alvira Cabrer
827
Atribuida a Pèire Coral, abad de Sant Marsal entre 1247-1276. Véase LEMAÎTRE, J.L.,
Chronique de Bernart Itier, París, 1998.
828
Cronicón del monasterio de Déols (Dep. Indre), Repertorium, III, p. 322.
829
Abadía normanda, cit. MOLINIER, Sources, II, n.º 1.224, p. 61.
830
Robert d’Auxerre (1156-1212), premostratense y canónigo de la abadía de Saint-
Marien d’Auxerre, escribió una crónica universal que se considera una de las mejores de la
Edad Media por su riqueza, precisión cronológica y espíritu crítico. Elaborada a petición del
abad Milon de Trainel (1156-1202), llega hasta el año 1211 y fue continuada por otro religio-
so del mismo monasterio hasta 1220, HASENOHR y ZINK, Dictionnaire, pp. 1.275-1.276; NEEL,
C.L., «Man’s Restoration: Robert d’Auxerre and the Writing of History in the Early Thirte-
enth Century», Traditio, 44 (1988), pp. 253-274; y el detallado análisis de CAVAZZOCCA-MAZZAN-
TI, K., «La Croisade Albigeoise vue par Robert de Saint-Marien d’Auxerre», «La Croisade Albi-
geoise». Colloque de Carcassonne, Centre d’Études Cathares, Carcassonne - octobre 2002), Balma, CEC,
2004, pp. 55-69.
1986
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
christiane fidei desconfecit. Significavit ergo per litteras eisdem Alphunsus domino
Innocentio pape belli tocius eventum et victore vertitatum, asserens831, quod vix
inventi sunt cecidisse viginti quinque homines aut de plus triginta de exercitu
christiano, cum ex parte adversa ceciderint plus quam centum milia paganorum.
Asservit etiam idem rex, quod, cum post bellum in castris gentilium moraretur
cum suis, ad omnia que cognenda erant non aliis lignis, usi sunt christiani quam
saggitis tantum et lanceis paganorum, et earem in illis usibus non plus quam
medietas et consumpta. Cumque exercitus Dei in victualibus et aliis fere deficeret
propter longam moram factam in locis desertis, ibidem tantam invenerunt cibo-
rum, armorum, dextrariorum et aliorum inmentorum copiam, quod accipientes
singuli pro sua ex his omnibus voluntate, plus relinquerunt ex magna habundantia
quam ceperunt. Fuerat enim numerus Sarracenorum, qui venerant in prelium,
centum octoginta quinque milia equitum, peditum vero non erat numerus, prout
ex vera relatione ipsorum qui capti fuerant et compertum. Post paucos dies in cap-
tione Ybede, que est civitas magna munita et fortis perierunt 60 milia paganorum,
quorum quidam occisi sunt, quidam vivi reterti in obsequium christianorum et
monasterium que fuerant in Marchia reparanda. (...)
Porro pridie Idus Septembris sequentis, feria scilicet quinta infra octabas nativi-
tatis beate Marie, commissum est bellum inter hereticos et fideles apud Murellum,
quod est castrum non longe a civitate Tholosa. Faverant autem Tholosani hereticis,
habentes secum Petrum regem Arragonum, qui venerat in adiutorium sororii sui,
scilicet comitis[se] Tholosani. Displicuit igitur Domino via eius, eo quod hereticis
puberet auxilium et eorum protectori amicicia umgeretur. Unde cum in ipso con-
flictu bellico multi hereticorum accumberent, et ipse occubuit inter multos; et cum
eorum qui ex parte infidelium ceciderunt multitudo fuerit magna valde, ex parte
fidelium unus tantum miles repertus est cum paucis aliis cecidisse.
Anno Domini 1216. Venit circa Kal[endas] Maii Parisius vir illustris Symon
comes Montis-fortis, qui infra octo anno ita favente Domino prevaluerat adversus
hereticos in provincia Narbonensi, ut, debellatis illis, ipse se scriberet in litteris suis
vicecomitatem Carcassone et Biterris et ducem etiam Narbonensis. Veniens vero
per singulas civitates vel castella cum mira devocione tam cleri quam populi nec-
non et sollempni processione susceptus est. Venit autem contra Arragones auxi-
lium petiturus, a quibus propter necem Petri regis Arragonum graves sustinebat
insultus. Venit etiam de re hereditaria ac familiari disponere, pro eo quod in fata
concesserat Amicia, mater sua.
[1216, septiembre] Circa dies illos venit in Franciam uxor illustris comitis Symo-
nis Montis-fortis contra hereticos auxilium petitura. Ita enim artaverant virum
suum comes Tholosanus et ultores mortis regis Arragonum, qui in manu valida
venerant contra eum, ut, perditis quibusdam castris cum ipsa urbe Tholosa, quam
potenter possederat, vix spem haberet de reliquo detinendo, nisi succursus ei cele-
riter prestaretur.
831
Carta de Alfonso VIII al Papa Inocencio III, «Documentos», n.º 1368.
1987
Martín Alvira Cabrer
832
Monje de la abadía cisterciense de Trois-Fontaines (Dep. Marne), en palabras de SCH-
MIDT-CHAZAN «n’est certainement pas un Français, mais un natif de l’Empire», ya que escribe
para franceses sin olvidar sus raíces germánicas. Su importante crónica universal, inacabada
en 1241, destaca por la diversidad de fuentes, la amplitud de miras y la calidad del relato. Se
trata de una historia monástica fruto de un trabajo de equipo, pues seguramente envió cola-
boradores a visitar bibliotecas y copiar textos en el entorno de Champaña, Borgoña y Rena-
nia. Aunque trata de toda Europa, conoce muy bien los asuntos imperiales y concede gran
importancia a las crónicas francesas, SCHMIDT-CHAZAN, M., «Aubri de Trois-Fontaines, un his-
torien entre la France et l’Empire», Annales de l’Est, 36 (1984), pp. 163-192; HASENOHR y ZINK,
Dictionnaire, pp. 110-111; también MOLINIER, Sources, III, n.º 2.521, pp. 90-92.
833
Debe referirse a Sancho Fernández, hijo del rey de León.
1988
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
eos corio cervino, non tamato vestitus et calceatus, ocurrens eis cum iam despera-
rent de transitu montis, et ipsos per viam inviam mirabiliter conduxit die sabbati
13 kalendas Augusti, cum haberet mons ille leugas duas in ascensu, leugam autem
et dimidiam in descensu; et fuit vir ille inter eos per die duos et dimidium. Cum
essent ergo ultra montem locati et aquam nisi haberent, accepit vir ille fossorium
et cepit fodere et dixit, ut ante omnia tentoria sua ita facerent, quod cum ita fieret
aquam habuerunt miraculose satis et habundanter. Sarraceni quidem, qui propter
metium Francorum huc husque pugnare nolebant, post recessum eorum statim
regibus bellum indixerunt, reges tamen die dominica pugnare noluerunt. Unde
feria secunda fuit ibi bellum maximum, et prima scara834 nostrorum fuit contrita; in
secunda scara cum deficerent Templarii et milites ordinis de Kalatrave, tandem
necessitate et periculo inminente vexillum beate Marie de Rochemador miraculose
ibi transmissum et huc usque plicatum, tunc primum elevatum est et extensium, et
omnibus ostensum flectentibus genua per ciratum, et statim salus a Deo et gloriosa
Virgine Maria de Rochemador facta est. Hoc vexillum regi parvo beata Virgo trans-
misit hoc modo: Erat de Rochemador sacrista religiosus, cui per tria sabbata appa-
ruit beata Virgo tenens illud vexillum in manu sua plicatum, precipiens et dicens,
ut illud ex parte sua deferret regi a parvo in Hispanias contra Sarracenos pugnatu-
ro. Sacrista persone sue exignitatem excusante et dicente, quod nemo sibi crede-
ret, accepit signum sul mortis in diem tertium, ita quod prior suus ad impleret
mandatum; et eidem mandato fuit annexum, ne aliquis ommino vexilum illud
deplicaret usque ad diem belli et in ipsa die ad necessitatem magis urgentem; et ita
monacho illo mortuo postquam ista patefecit in capitulo prior suus de Rochema-
dor executus est mandatum et bello interfuit. Erat in dicto vexillo beate Marie ima-
go tenens infantulum et habebat ad pedes illud signum quod rex Castelle, qui dici-
tur rex parvus, solet in proprio vexillo habere. Postquam igitur rex Carthaginis
Nove, qui dicitur de Maroch, cepit fugere, fugerunt et alii. Advenerant ibi milites
Sarracenorum 185.000, equites vero 925.000, peditum non fuit numerus; cecide-
runt de illis 100.000, de christianis quidem iam plures ceciderant, sed post demons-
trationem vexilli vix 30 homines ceciderunt. Per biduum non combusserunt nostri
ad omnia, qui coxerunt et quibus usi sunt, nisi lanceas et sagittas et vix medietas
potuit conburi. Inde venerunt ad duas civitates Biaciam et Úbedam, que erat de
maioribus post Cordubam et Sibiliam. Has captas destruxerunt, quia non habeant
populos, quibus possent eas replere, et similiter ibi 60.000 Sarracenorum perie-
runt. Per omnia benedictus Deus, qui tradidit impios. Sed dum hec aguntur rex
Legionensis, qui dicitur rex Gallicie, vastabat terram regis Castelle. (...)
Ex historia regis: Eodem anno mense Septembri commisium fuit mirabile
bellum, quando rex Arrogonensis, comes Tolosanus, qui dicebatur comes Sancti
Egidii, comes Fuexensis et alii infiniti obsederunt comitem Montisfortis in castro
quod Murellum vocatur; ille autem cum non haberet nisi 220 milites et circiter 500
satellites equites et peregrinos pedites fere 700 inhermes, missa audita, gratia sancti
Spiritus invocata data a septem episcopis qui aderant et ab universo clero excom-
municationis sententia in hostes, –ipse enim comes supplicavit episcopis et clero,
ut eos prius percuterent gladio Domini– exierunt de castro et pugnaverunt cum eis
et ipsum regem Arrogonum non sine dolore utriusque exercitu occiderunt et de
exercitu illo 17.000 percusserunt, et divina eos protegente gratia, de omni numero
suo non perdiderunt die illo nisi octo tantum peregrinos; nec fuit a longis retro
temporibus auditum bellum, quod maiori miraculo debeat ascribi. Iste comes
834
scala.
1989
Martín Alvira Cabrer
835
Leonor.
836
Sancha.
837
Se trata de Alfonso.
838
Intelectual inglés (h. 1195-1272), estudio en Oxford y fue maestro de las Universida-
des de París y Tolosa, desarrollando una fecunda actividad literaria, LE CLERC, V., «Jean de
Garlande», Histoire Littéraire, XXII, pp. 77-103; MOLINIER, Sources, III, n.º 2.436, p. 67; y HASE-
NOHR y ZINK, Dictionnaire, pp. 779-780.
1990
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1991
Martín Alvira Cabrer
839
Dominico (h. 1200-1277), estudió y fue maestro en París, lector y prior del convento
de Lyon, provincial de Francia, cardenal y maestro general del capítulo de Buda (Hungría)
en 1254-1263. Retirado en Lyon, se consagró a una importante actividad literaria, HASENOHR
y ZINK, Dictionnaire, pp. 699-702.
1992
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
CAPUT XII. Quod filia ipsius Regi Philippi Regi Hispanie fui nupta: Et de acquisitio-
ne civitatis et patrie Cordube.
Post non multum vero temporis spatium Nuntii Regis Hispanie postulaverunt
Regis Philippi filiam Domino suo dari in uxorem, quod et factum est. Rex vero His-
panie ex ipsa genuit filium841. Idem vero Rex collecto exercitu ad regionem Cordu-
be pervenit; que regio adhuc ritu detinebatur gentili, quam regionem, ut fertur,
ipse Carolus Magnus tempore suo domare nequivit. Civitatem vero Cordubam dic-
tus Rex Hispanie obsedit, et nutu divino eam expugnavit, et obtinuit; et quamdiu
vixit, cultui Christiano subjugavit…842
Anno Domini M.CC.IIII. duodecim abbates Cistercii cum uno legato a papa con-
tra hereticos mittuntur ut plenius in vita beati Dominici legitur. (...) Frater P. de
Novo Castro legatus pape a comite Tholosano, quem propter hereticorum defensio-
nem excomunicaverat, occiditur, unde papa terram eius expurgandam regi Franco-
rum exponit. Byturis capitur a francis et .XVII. milia hominum ferro et incendio
pereunt. Carcassona et Narbona et alia terra comiti Montis Forti datur. (…)
Eodem anno, cum rex Aragonum et comes Tholosanus et cum eis alii infiniti
comitem Montis Fortis, qui pro fide pugnabat, apud Murellum inclusissent nec
eum aliquibus partis abire permitterent cum non haberet nisi .CC. milites et alios
in armis. Et [?]844 audita missa et cum lacrimis super murum cantantibus episcopis
prie et inclusis clericis, hostem repellus longius et cum dictus comes egreditur et
regem occidit. Comites vero suo more fugerunt et multi de Tholosa fugientes sub-
merguntur usque ad .VII. milia de francis autem nisi .VIII. sunt occisi.
840
Educado en Estrasburgo, fue a la vez escultor y escritor (m. h. 1267), autor de una
buena historia monástica, aunque confusa, mal escrita y con errores cronológicos, MOLINIER,
Sources, III, n.º 1.696, p. 153.
841
El autor mezcla las vidas de Alfonso VIII y de su nieto Fernando III, si bien podría
aludir al matrimonio de Blanca de Castilla, hija del rey Alfonso VIII, con el príncipe Luis, hijo
del rey Felipe Augusto.
842
El capítulo continúa con el relato de la conquista de tierras musulmanas.
843
Dominico (1206-1271), fue prior de los conventos dominicos de Limoges, Marsella y
Montpellier, prior de la provincia de Provenza y definidor y elector por el capítulo provincial
de Tolosa, sus obras son importantes para conocer los inicios de su orden, HASENOHR y ZINK,
Dictionnaire, pp. 514-515. Es un meridional, pero lo mantenemos aquí por no modificar la
numeración general.
844
Nota de WAGNER: [dictus?]
1993
Martín Alvira Cabrer
845
Canónigo de una iglesia desconocida, a petición del Papa Clemente IV compuso una
historia universal abreviada con imágenes que llega hasta la muerte de San Luis y la ofreció a
Gregorio X en 1272, MOLINIER, Sources, III, n.º 2.791, p. 173.
846
Obra en cinco volúmenes dedicada en 1272 al abad de Cluny Ives de Vergi, llega has-
ta 1270 y después fue continuada hasta 1288, MOLINIER, Sources, III, n.º 2.791, p. 173.
847
Portaestandarte de los sargentos de Orléans en la campaña de Flandes de 1304, escri-
be con cierto talento a partir de las crónicas reales francesas. Esta obra es una crónica versifi-
cada de 21.510 versos octosílabos dedicada al rey de Francia Felipe el Hermoso, HASENOHR y
ZINK, Dictionnaire, pp. 624-625.
848
Alusión a la Cruzada de 1209.
1994
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1995
Martín Alvira Cabrer
1996
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1997
Martín Alvira Cabrer
1998
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
1999
Martín Alvira Cabrer
2000
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
2001
Martín Alvira Cabrer
2002
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
2003
Martín Alvira Cabrer
Tu estoïes entalenté
De destruire crestienté,
Et voulouïes Symon ocire,
Et toute sa mesnie à tire;
Mès bien tost chier le te vendrai.
Réançon nule n’en prendrai.
Jà verras comment il ira.
Un povre escuier t’ocira».
Après ces moz, sanz prendre triève
Les arméures li souz-liève;
L’alenaz du cop qu’il destent,
Li met el corps, et cil s’estent
Qu’en l’éure à l’ame réndue.
230, vv. 5.497-5.522
Tost est la nouvele espandue
Par arée et par bruieroi,
C’un François a ocis le roi.
Si homme, aus quiex li faiz ennuie,
Se metent tantost à la fuie.
Li autre qui s’entre-deboutent,
De toutes parz après s’aroutent,
Si que nul son per n’i atant.
François qui les vont abatant,
Et ne sont pas du faire rude,
En ocient grant multitude.
D’érèges mors i a grant trace.
Quant il ont lessiée la chace,
Où li miex leur est avenuz,
Par les tentes s’en tot venuz.
L’avoir, duquel il se confortent,
El chastel de Murel aportent,
Et en soupirant Dieu mercient,
Qui leur a bien aidié, ce dient.
Tel miracle et en tele guise,
Fist li vrais Diex qui tout justise,
Là ou li douze cens vainquirent,
Qui deux cens mille en desconfirent.
Mès je ne sai, au dire voir,
Quel perte il porent recevoir.
Celui jour, de ce soit-on fiz,
231, vv. 5.523-5.448
Qu’éreges furent desconfiz
Sanz faire à chastel n’à mur el,
Arrivèrent devant Murel,
De François grever goulousanz,
Plus de vingt mille Toulousanz.
Tentes et paveillons tendant,
Se vont par les chans estendant;
D’eus logier point ne se détardent.
Symon et li sien les esgardent,
Qui tant sont petit séjournez,
2004
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
2005
Martín Alvira Cabrer
849
¿Royan?
850
La Réole.
2006
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
· FLANDES
261. RAINIER DE LIÈGE, Chronico Leodiensi (1066-1230)851
Annales Sancti Iacobi Leodiensis, RHGF, XVIII (1879), pp. 610-638, esp. pp. 623 y 625.
Mense Julii, gratiâ Dei, innumerabilis turba Sarracenorum, que convenerat ad
Hispaniam occupandam, à Regibus Hispanie et peregrinis reprimitur et debilita-
tur, et ferè quincuagintatria millia moriuntur, exceptis mulieribus, et diripiuntur
spolia eorum cum papilionibus. Benedictus per omnia Deus, qui ita repressit adver-
sarios nostros et magnificavit fideles suos. (...)
Peregrini qui in Pascha contra infideles abierunt, circa festa Sancti Johannis redierunt,
sed parùm profecerunt. Illi autem qui post eos abierunt, profecerunt, qua Rex Arragonum, sti-
patus multitudine bellatorum, mense septembri, contra fideles nostros et maximè contra Comi-
tem Montisfortis arroganter venit, sperans eum sua multitudine à terra expellere; sed Domi-
nus aliter ordinavit, qua Comes predictus cum paucis ad eum venit in nomine Domini et,
Rege in primo belli impecto occiso, de adversariis triumphavit, quos vel gladius devoravit, vel
gerunta fluvius demersit, quorum numerus adhuc manet incognitus. De nostra vero parte
duo tantùm, Christo eos regente, cecidere.
851
Monje y prior (1155-1230) del monasterio de Saint-Jacques-le-Mineur de Lieja, su
obra es la continuación de los Annales sive Chronicon Sancti Jacobi Leodiensis (988-1194) de LAM-
BERTUS PARVUS. Véase DAUNOU, «Reiner, moine de Saint-Jacques de Liège, m. vers 1230», His-
toire Littéraire, XVIII, pp. 113-115; y POTTHAST, Bibliotheca, I, p. 707.
852
Abad de Andres (1207-h. 1234), cerca de Ardres (Dep. Pas-de-Calais), su obra se com-
pone de la obra de André de Marchiennes, añadidos propios y una continuación amplia,
siendo muy útil para el comienzo del siglo XIII, MOLINIER, Sources, III, n.º 2.518, p. 89.
853
Monasterio benedictino de St. Winoc, en la localidad de Bergues, cerca de Dunquer-
que (Dep. Nord-Pas-de-Calais).
2007
Martín Alvira Cabrer
854
Abad (1175-1237) del monasterio premostratense de Wittewierum o «Floridus Hor-
tus» (Bloemhof, Groninga), en Frisia, estudió teología en París, jurisprudencia en Orleans y
derecho canónico en Oxford. Su crónica abarca el período 1204-1234, si bien fue continuada
desde 1237 a 1273 por el abad Mencón y más tarde por otro autor hasta 1296. Véase DAUNOU,
«Émon, abbé de Verum», Histoire Littéraire, XVIII, pp. 177-184; POTTHAST, Bibliotheca, I, pp. 405-
406; y el amplio estudio de J. FERREIRO ALEMPARTE, Arribadas de normandos y cruzados a las costas
de la Península Ibérica, Madrid, Sociedad Española de Estudios Medievales, 1999, pp. 82-91.
855
Autor urbano y laico poco conocido, su obra es una «compilación pseudo-histórica»
de tono épico que comienza en la guerra de Troya y acaba en 1243, escrita a partir de relatos
fabulosos, documentos, poemas históricos, creencias, tradiciones legendarias, etc. Sin ser un
gran poeta, MOUSKET es uno de los cronistas más vivaces y ricos de la época, siendo su obra
una fuente narrativa de primer orden para el reinado de Felipe Augusto, HASENOHR y ZINK,
Dictionnaire, pp. 1.146-1.147.
2008
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
2009
Martín Alvira Cabrer
2010
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
856
Historia universal desde la Creación hasta 1281, nada permite asegurar que la escri-
biera Baudouin d’Avesnes, segundo hijo del noble Bouchard d’Avesnes y de Marguerite de
Constantinople, aunque sí fue hecha para él y bajo su influencia, HASENOHR y ZINK, Dictionnai-
re, pp. 736-738.
2011
Martín Alvira Cabrer
La nouviele del heresie de Nierbonne a pape Innocent le tierc et dou conte Symon de Mon-
fort et des croisies. Capitles CCXIIII.
En cel an fu la bataille de Muriaus ou li rois Pierres d’Arragon fu ochis, et nous
vous dirons la raison pour coi la bataille fu. Si commentherons la matiere plus
arrier... (...)
En l’an apries qui couroit del incarnation Nostre Signeur .Mil.CC.et.XIII. fist li
quens Symons de Monfort Amaurri son fil chevalier de la main le veske d’Orliens.
Puis sen ala li quens Symons en Gascoigne et li d’ouna partie de la terre ke il avoit
conquise. Puis le laissa en la terre pour conquerre le remanant et il s’en revint en
Karkasonne. Mais anchois que il fust revenus cil de Toulouse orent repris auchun
chastiel sour lui.
En che tans envoia li papes .I. legat en Franche, car li rois d’Arragon li avoit fait
entendre ke on faisoit moult grant tort au conte de Toulouse. Et tant de faussere li
avoit fait entendre que li apostoiles avoit envoiie che legat pour deffendre que on
ne sermounast plus d’aubegois. Quant li legas fu venus en Franche, il coumanda
que on laissast d’Aubegois a sermouner et que on sermounast d’Outre mer. Par
che fu li estas le conte Symon en grant peril, car il n’avoit nul secours de Franche
et il avoit poi de gent ou pais en cui il eust fianche. Quant li rois d’Arragon sot que
li quens Symons estoit a tel mescief et que pelerin ne venoient mais, il assambla
tres grant ost pour aidier le conte de Toulouse. Li quens Symons entendi ces cho-
ses. Si envoia querre Amauri son fil, qui estoit devant le chastiel de Rochefort et
avoit ia chiaus dedens les menes que il se rendirent sauves leur vies. Il garni bien le
chastiel puis ala viers son pere. Li quens et li prelat avoient envoiiet al’apostoile
contre le roi d’Arragon. Quant le message orent conte la verite, li papes lour char-
ga lettres de rapieler canques li rois d’Arragon avoit empietre, et que les li papes
l’amounestoit sor painne descumeniement que il laissast la compaignie as ereges.
Li quens envoia ces lettres par .II. abbes au roi d’Arragon857. Li rois respondi que il
feroit volentiers le commandement del Eglyse, mais pour chou ne laissa il mie, que
il rassamblast tout son pooir et ala en Gascoigne et prist pluisours chastiaus qui
estoient au conte Symon. Puis s’ala viers Toulouse et de la s’en ala assegier
Muriaus. Avoec lui estoit li quens de Toulouse, li quens de Couminges, li quens de
Fois et tres grant multitude des anemis de la foi. Il prisent en leur venir le premier
bourch, car dedens n’avoit mie plus de .XXX. chevaliers et .I. poi de serjans a pie
qui se rechurent en .I. autre bourch plus fort et manderent au conte Simon que il
les secourust. Li quens estoit a Fangiaus a .VIII. liues pries. Il assambla chou que il
pot avoir de gent en tel haste. La contesse858 ala a Karkasonne et proia le conte de
Corbuel qui aler s’en voloit que il alast aidier le conte et il le fist volentiers. Si
retorna a Fangiaus et .I. poi de pelerin qui la estoient, dont mut li quens a tout
chou que i avoit de gent. Si s’en ala a Sawardin. Avoec lui avoit .VII. evesques et
.III. abbes que li archevesques de Nierbonne i avoit envoiies859.
En che point vint Guillaumes d’Autres860, freres le conte Symon de par ca la
mere. Lendemain au matin li evesque tuit veniesti escumeniierent le conte de Tou-
857
«Documentos», n.º 1585.
858
Alix de Montmorency, esposa de Simon de Montfort.
859
Los obispos de Tolosa, Nimes, Agde, Besièrs, Usès, Lodeva y Comenges, y los abades
de Clairac, Vilamagna y Sant Tiberi.
860
Des Barres.
2012
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
861
Seneve, Senf, nota de WAGNER.
2013
Martín Alvira Cabrer
268. JEAN LONG D’YPRES, Chronico Sythiensi Sancti Bertini o Crónica de Saint-Bertin
d’Yprés (1366-1383)863
Iohannis Longi chronica, MGHSS, XXV (1880), pp. 747-866, esp. p. 828; y ed. fragmentaria
RHGF, XVIII (1879), pp. 594-610, esp. p. 603.
De (…) crucis signatione contra Albigenses et Sarracenos (...)
[1211] Que festo peracto, plures nobilium contra Albigenses perrexerunt.
Anno sequenti ad Christi nomen si fueri posset, extinguendum Miramol de Affrica,
id est eorum summus princeps, cum innumerabili Sarracenorum multitudine per
mare quod Strictum Marchii vocatur in Hyspaniam transiit; quod mare trium leu-
garium latitudinis propter sui exercitus multitudinem vix transire potuerunt in 15
diebus; et statim... (...)
Anno sequenti [1212], ad Christi nomen, si fieri posset, extinguendum Miramol
de Africa, id est, eorum summus princeps, cum innumerabili Sarracenorum multi-
tudine, per mare quod strictum Marochin vocatur in Hispaniam transiit, quod mare
trium leugarum latitudine, propter sui exercitus multitudinem, vix transire potuit
in quindecim diebus; et statim jussu regis sui omnes naves suas destruxerunt, tam
securè de victoria sua sperantes. Eo tempore, crux Domini predicatur, et magna
multitudo de Francia, Flandria et Alemannia cruce signantur; quorum aliqui ad
Terram Sanctam transfretantur; alii contra Albigenses cruces ferentes in pectore
pervenerunt (...); alii verò ad Hispanias profecti et Hispanis juncti, contra Sarrace-
nos mirabilia sunt; nam eorum Miramol cum paucis qui sibi de tanta multitudine
remanserant, in patriam suam confusus est recedere coactus.
269. JACQUES DE GUISE, Annales Hannoniae seu Chronica illustrium principum Hanno-
niae (h. 1390-1399)864
Annales historiae illustrium principum Hanoniae, MGHSS, XXX-1 (1896), pp. 44-334, esp.
pp. 287-288.
[Hablando de la vida de San Francisco]
In conversione et habitus mutacione nomina nostra / mutavimus in dicto con-
vento Ulixbone, presentibus regibus Hispanie, Portugalie, Navarre [Nota 1: Bello a
Castilianis a. 1212. cum Sarracenis gesto interfuerunt reges Castelle, Arragonie, Navarre] ac
plurimum nobilium ibidem existencium.
862
Diácono y canónigo de Ninove, fue autor de una crónica universal continuada hasta
1304, MOLINIER, Sources, III, n.º 2.887, p. 201.
863
Monje de Saint-Bertin d’Yprès, estudiante en París (1345) y de nuevo en Yprès, fue
elegido abad, muriendo en 1383. Su Chronica monasterii S. Bertini es una historia del monaste-
rio hasta 1294 continuada por otros hasta 1483, MOLINIER, Sources, II, n.º 1.782, pp. 170-171.
864
Doctor en teología por la Universidad de París, regresó a Hainaut tras numerosos via-
jes y fue confesor de Guillaume d’Ostrevant, hijo del conde Albert. Su obra es una compila-
ción histórica que sólo llega hasta 1253, MOLINIER, Sources, II, n.º 1.825, pp. 177-178.
2014
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
865
Roger of Hoveden o Howden, de origen flamenco, estuvo al servicio de Enrique II de
Inglaterra y su crónica abarca desde 1192 a 1201, MOLINIER, Sources, III, n.º 2.267, p. 15; y
GRANSDEN, A., Historical Writing in England, c. 550 to c. 1307, 2 vols., Nueva York, Ithaca, 1974,
I, pp. 339-345.
866
Crónica de esta abadía agustina (condado de Bedford) compuesta por el prior
Richard de Morins (1202-1242), luego continuada por otras manos, GRANSDEN, Historical Wri-
ting in England, I, pp. 332-333 y 424-429; y MOLINIER, Sources, III, n.º 2.717, p. 151.
867
Abadía benedictina en la diócesis de Winchester (condado de Glocester), GRANSDEN,
Historical Writing in England, I, pp. 405-406; y MOLINIER, Sources, III, n.º 2.713, p. 151.
2015
Martín Alvira Cabrer
868
Escrita en St. Swithun de Winchester, es coetánea desde 1202, GRANSDEN, Historical
Writing in England, I, pp. 411-412; cit. MOLINIER, Sources, III, n.º 2.710, p. 150.
869
Elaborada en esta abadía cisterciense sita en Surrey, es una historia local y nacional
de primera fila entre las fuentes inglesas de la época, GRANSDEN, Historical Writing in England,
I, pp. 412-416; cit. MOLINIER, Sources, III, n.º 2.711, p. 150.
2016
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
auxiliante, repulsi sunt Sarraceni; itaquod omnes qui erant in illa forti acie occisi
sunt, et ex tunc fugit exercitus Sarracenorum irreparabiliter post regem suum, qui
prius aufugit. Qui etiam premiserat ante se, super camelos et mulos inestimabiles
divitias quas habebat. Nostri igitur Sarracenos insequuntur per media tentoria sua
fugientes, ad que cum nostri venissent plurima ex eis ad terram deposita invene-
runt. Insequuti sunt autem eos bene per leugas, et tot ex eis occiderunt, quod, qui
in bello, et post bellum sunt interfecti, plusquam sexaginta millia estimantur fuisse,
et quod est valde miserabile, ut credimus, non sunt de nostris mortui homines
quinquaginta: in tribus vero locis vel quatuor tot lancee confracte sunt invente,
quod sicut pluros estimant et contendunt, duo millia summariorum non suffice-
rent ad portandum. Benedictus per omnia Dominus noster Christus, qui per suam
misericordiam in nostris temporibus sub felici Domini Pape Innocentius III, aposto-
latu de tribus generibus hominum, pestilentium scilicet inimicorum Ecclesie sue
Sancte, videlicet orientalibus schismaticis, occidentalibus hereticis, meridionalibus
Saracenis victoriam contulit catholicis Christianis: super tantis ergo bonis et donis
nobis ab eo collatis, qui dam omnibus affluenter, et non improperat, gratias ei, et si
non dignas, tamen quales et quantas possumus referamus. Fuit autem istud bellum
anno Dominice Incarnationis MCCXII. XVII.º kalendas Augusti, Feria secunda,
ante festum Sancte Magdalene, in loco qui dicitur Navas de Tholosa; erat quippe
quoddam castrum Maurorum prope, quod Tholosa nuncupatur, quod nunc per gra-
tiam Dei redactum est in potestatem Christianorum. Benedicamus ergo Deum uni-
versi, et laudemus, et confiteamur ei qui fecit nobis misericordiam suam magnam,
super tant bono quod Deus contulit populo christiano. Datum Tholeti sabbato ante
assumptionem beate Virginis Marie870 (…)
[De una carta del registro de Inocencio III] Rex Arragonie, diabolico instinctu
deceptus, collecto exercitu copioso, nefandus etiam Comes Sancti Egidii cum omni
exercitu suo, et alii quam plures ex illis Provinciis infideles, prelium inierunt con-
tra Simonem de Monteforti, et obtinuerunt civitates et castella quedam que ipse
Simon priùs super hereticos adquisierat. Unde Simon, super hoc nimis consterna-
tus, et in paucitate virorum suorum respectu multitudinis adversariorum pavore
perterritus, confidens tamen in misericordia omnipotentis, suos confortans ne for-
midarent ad adventum Vasconium, sed in mente haberent adjutoria sibi facta de
celo, et non desperarent ad omnipotente affuturam sibi victoriam; admonens
etiam, ad memoriam certamina que anno precedenti fecerant, revocare, istis et
multis verbis animos eorum corroboravit, ut cum fervore caritatis inceptum nego-
tium peragerent. Hec ipso proferente, nunciatus est ei adventus Johannis de
Bares871, militis nobilis, quem Rex Francie cum aviis pluribus misit in auxilium:
unde Simon gavisus est, et hi qui cum ipso erant. Rex vero Arragonie, in multitudi-
ne peditum et equitum confidens, ad bellum properabat: cui in obviam venit
Simon virtute Dei magni, quâ roboratus, firmiter suis precipiendo dixit: «Ictibus à
prima fronte pugne pugnare nolite contra inimicos; sed fortiter, ut christiani mili-
tes, acies superborum penetrare securi». Accedentes ergo ad certamen omnes uno
impetu, et imperatum fuit, nuda peditum deservere presidia, et usque ad Regem
penetraverunt; sicque demúm contritus et exercitus regis, et undique gladio cesus.
Ipse quidem Rex per manum Johannis captus est, qui per visum eum cognoverat,
quam vis regalia arma, que priús habuerat, deposuerit, alia assumens. Quidam veró
870
Se trata posiblemente de la data de redacción de la carta del arzobispo de Narbona
Arnau, «Documentos», n.º 1370.
871
Guillaume des Barres.
2017
Martín Alvira Cabrer
872
Elaborada hasta 1254 por varios autores bien informados en esta abadía agustina de
Oxford, G RANSDEN , Historical Writing in England, I, pp. 429-432; y M OLINIER , Sources, III,
n.º 2.721, p. 152.
873
Elaborada por los benedictinos de la catedral de Worcester, para el período 1202-
1261 utiliza material contemporáneo copiado de una fuente no analística, GRANSDEN, Histori-
cal Writing in England, I, pp. 333 y ss.; cit. MOLINIER, Sources, III, n.º 2.712, pp. 150-151.
874
Abad (1207-1218) de la pequeña abadía de Coggeshall (Essex) su crónica es una
fuente importante y bien informada, GRANSDEN, Historical Writing in England, I, pp. 322-331; y
el estudio de WAGNER, K., «La croisade albigeoise vue par Raoul de Coggeshale. Une intérpre-
tation de l’histoire sous l’angle du patriotisme anglais», Heresis, 35 (2001), pp. 83-89.
2018
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
875
Crónica compuesta en la zona de Holland (Lincolnshire), no en Barnwell, por un
monje benedictino, para el período 1202-1225 es una fuente original muy valiosa. La «Barn-
well» chronicle fue copiada de forma indirecta a través de una compilación de mediados del
siglo XIII elaborada en Fenland por Walter of Coventry (1293-1307), GRANSDEN, Historical Wri-
ting in England, I, pp. 339-345.
876
Monje (m. 1236) de la abadía benedictina de St. Albans (Hertforshire) y prior de Bel-
voir, entre 1204 y 1234 escribió esta importante crónica, original desde 1202, que es una fuen-
te clave para los reinados de Juan Sin Tierra y Enrique III. MATTHEW PARIS se sirvió mucho de
ella en sus escritos, GRANSDEN, Historical Writing in England, I, pp. 359-360; ORCÁSTEGUI y SARA-
SA, La historia en la Edad Media, p. 225; y MOLINIER, Sources, III, n.º 2.729, pp. 153-154.
877
Alvernha.
2019
Martín Alvira Cabrer
878
Relato tomado de la Carta de los Prelados, «Documentos», n.º 1594.
2020
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
In codice Wendoveriano post verba prestaret vel favorem, legitur: Idem Rex, pii patris
correctionem cum devotione non suscipiens, contra mandatum apostolicum proter-
ve recalcitrare cepit. Nam protinus cum fuisset ad propria reversus, hereticis confede-
ratus, in terra que per virtutem Dei et crucesignatorum auxilio fuerat adquisita, asso-
ciatis sibi Comitibus Tolosani, Fuxensi et Convenarum, cum civibus Tolosanis et
exercitu magno nimis, feria tertia post Natale beate Marie, Murelli castrum obsedit.
280. MATTHEW PARIS, Majori anglicana historia o Chronica majora (h. 1259)879
Ex Matthaei Paris Majori Anglicana Historia, RHGF, XVII (1878), pp. 679-768, esp. pp. 708-
709; y ed. H.R. LUARD, 7 vols., RS, 57, (1872-1883), II, pp. 566-568.
An. 1212. Per idem tempus, ipse Rex sive Admiralius Murmelinus, de quo supra
dictum est, cum infinito quem conflaverat exercitu, non sine, ut dicitur, Regis
Johannis assensu, fines Hispanie potenter constituit occupare: cui magnam auda-
ciam contulerat nutans fides Regis Johannis supradicti, et regni ejus interdictum.
Quod cúm cognoverunt Reges Hispanie Christiani, additis quibusdam prelatis, viri-
liter restiterunt; et universo dissipato exercito suo, à finibus suis fugaverunt, et pri-
mogenitum filium suum, capito regali vexillo, intermerunt. Ubi Rex Arragonum
inmortalem gloriam promeruisset, si non, in superbiam elatus, statim à Simone de
Monteforti totam terram quam super Albigenses acquisierat, de se tenendam, con-
tra prohibitionem Pape, qui id ipsum postulaverat, procaciter exegisset: unde gue-
rram gravem sibi suscitavit.
His quoque temporibus, post dicti Regis Arragonum coronationem ab Inno-
centio factam Rome, et inhibitionem districtam ne inimicis fidei auxilium vel favo-
rem prestaret, spretâ patris correptione, post victoriam de Admiralio Murmelino
obtentam cepit recalcitrare, nocens quantum potuit Simoni memorato. Hereticis
utique Albigensibus confederatus, associatis sibi Comitibus Fuxi et Convenarum
cum Tolosanis R. quoque de Beders cum suis Bederanis, et de comprovincialibus
innumeris convocatis exercitu magno congregato, feriâ tertiâ post Natale Beate
Marie, Murelli castellum obsedit 880. Quo audito, patres venerabiles Tolosanus,
Nemausensis, Agathensis, Biterrensis, Uticensis necnon Magalonensis episcopi, et
de Claraco, et Magna-Villa, et Sancti-Egidii abattes, et alii multi preclari viri quos
archiepiscopus Narbonensis, apostolice sedis tunc legatus, propter Sancte Crucis
negotium fecerat congregari, unà cum Simone Montisfortis et exercitu crucesigna-
torum iter arripiunt ad obsessum castrum viriliter succurrendum, et cùm de martis
infra octavas supradictas venissent ad castrum quod dicitur Savardunum, miserunt
nuncios episcopi memorati ad capitaneos qui in obsidione castri Murelli erant,
dicentes se ad hoc venire ut cum eis de pace tractarent, sibique dari ducatum secu-
879
Monje de la abadía de St. Albans (h. 1200-1259), es el más célebre y prolijo de los his-
toriadores medievales ingleses. Formado en el scriptorium que dirigía ROGER OF WENDOVER, al
que reemplazó, su producción es la más destacada de la cronística elaborada en St. Albans
entre los siglos XII y XIV en estrecha relación con la monarquía Plantagenet. Historiador de
la abadía desde 1236, fue también hagiógrafo, cartógrafo, escultor, iluminador y orfebre.
Autor extraordinariamente bien informado y de reputación en su época, su obra principal es
la Chronica majora, una copia revisada, sobre todo después de 1213, del Flores historiarum de
ROGER OF WENDOVER. Véase GRANSDEN, Historical Writing in England, I, pp. 356-379; HASENOHR
y ZINK, Dictionnaire, pp. 1.001-1.003; ORCÁSTEGUI y SARASA, La Historia en la Edad Media, pp.
224-226; LE GOFF, Saint Louis, pp. 433-450; y MOLINIER, Sources, III, n.º 2.730, pp. 154-155.
880
Nota a. Véase ROGER OF WENDOVER, «Testimonios», n.º 279.
2021
Martín Alvira Cabrer
rum petebant. In crastino autem, quia res sic exigebat, exercitus crucesignatorum,
à Savarduno recedens, festinavit ad Murell succursum celeriter advenire. Episcopi
verò predicti morari propusierant apud quoddam castrum Alta-Ripa vocatum,
quod, medium inter Savardinum et Murellum, distat ab utroque duabus leucis, ut
ibi missos nuncios exspectarent: qui ibidem ad episcopos redeuntes, dixerunt ex
parte Regis Arragonum, quód non indigebant conductu. Verúm, hec audientes,
episcopi Murellum cum exercitu crucesignatorum intraverunt die mercurii intra
octavas memoratas, et sollicitudine non pigri, duos viros religiosos ad Regem et
cives Tolosanos destinarunt, qui a Rege cum derissione tale habuere responsum,
quòd, propter quatuor ribaldos quos episcopi secum adduxerant, petebant habere
colloquium cum ipso; Tolosani verò predictis nunciis responderunt, quòd Regi
Arragonum erant confederati, et nihil facerent nisi Regis tantummodo voluntate.
Quod cùm redeuntes nuncii episcopis retulissent, iidem episcopi cum abbatibus
discalciati ad Regem venire proposuerunt. Sed cùm adventus eorum in hunc
modum Regi nunciatus fuisset januis patefactis, cùm Comes Montisfortis ac cruce-
signati inermes essent pro eo qùod episcopi de pace loquerentur, hostes Dei fraudu-
lenter et superbe vicum sub intrare cum impetu attentaverunt; sed per Dei gratiam
à suo fuerunt desiderio defraudati. Quorum superbiam Comes et crucesignati
videntes per cordis contritionem et oris confessionem salubriter à peccatis mundati,
armis se viriliter accinxerunt; venientesque ad episcopum Tolosanum, qui auctorita-
te domini Narbonensis jure legationis hoc officio fungebatur, exeundi licentiam
contra hostes fidei humiliter postularunt. Quâ, quoniam negotium in areto erat
constitutum, concessâ, in nomine Sancte Trinitatis, tribus dispositis aciebus, hostes
fidei, a contrario multas habentes acies, jam munita armis tentoria sunt egressi:
quos, licèt multos nimis respectu crucesignatorum, clientes Christi, in ipsius auxilio
confidentes, armati virtute ex alto viriliter sunt agressi; statimque virtus Altissimi per
manus suorum hostes suos confregit, eos comminuens in momento. Terga enim
vertentes in fugam versi sunt, tamquam pulvis ante faciem venti contriti; alii mortis
discrimen fugientes evaserunt; alii, gladios evitantes, aque periculo perierunt; non-
nulli autem in ore gladii perierunt. De illustri quoque Arragonum Rege, qui cum
interfectis occubuit, plurimum dolendum est: qui hostibus fidei conjunctus, eccle-
siam catholicam improbè perturbavit. Per exploratores noverat Comes Simon quod
Rex Arragonum, se paravit (tam securus fuit!) ut ad mensam sederet pransurus;
unde Comes jocosè dixit, super hoc certificatus, cùm exiret: «Certè serviam ei de
primo periculo», unde primus ipse Rex Arragonum gladio transfossus, antequam
tres bucellas panis deglutiret, interemptus occubuit. Certus interfectorum numerus
nullatenus scribi potuit; de militibus autem crucesignatorum unus solum cum ser-
vientibus paucis occubuit. Facta est autem hec belli congressio feriâ sextâ post octa-
vas Nativitatis Beate Marie, Anno Domini MCCXIII, mense Septembri.
881
Comenzada en 1250, es un resumen de la Chronica majora con algunos elementos
nuevos para el período 1067-1253.
2022
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Per illud tempus, motio magna fit contra hereticos Albigenses sub duce Simone
de Monteforti, in qua etiam guerra occisus est rex Arragonum.
[1213] Penituit tandem regem Anglorum graviter, quod ad predicta pacis con-
sensum inclinaretur. Unde misit ad Miramumelin, regem magnum Affrice, Maro-
chie, et Hispanie, signans eidem quod se et regnum suum libenter redderet, et
eidem dederet, et deditum teneret ab ipso, si placeret ei, sub tributo. Rex Miramu-
melin nunciis cum indignatione respondit, dicens: «Nunquam legi vel audivi quod
aliquis rex, tam prosperum regnum possidens subjectum et obediens, suum sic
vellet aponte pessumdare principatum, ut de libero faceret tributarium, de suo
alienum, de felici miserum. Quin immo de multis audivi qui multi sanguinis effu-
sione sibi libertatem, quod laudabile fuit comparaverunt: modo scio quod dominus
vester miser, deses et imbellis, quo nullos vilior, est, qui de libero servus fieri desi-
derat, qui vere miser est nullique miserabilis». Sicque nuntios recedentes, nec salu-
tavit, nec aliquibus respexit donativis.
882
Crónica del monasterio St. Albans posiblemente escrita por MATTHEW PARIS y conti-
nuada por otro autor hasta 1265.
883
Monje de la abadía de St. Benet of Hulme (Oxnead es un pueblo próximo), que para
el período 1169-1259 tomó como fuente la crónica de St. Albans, GRANSDEN, Historical Writing
in England, I, pp. 402-403.
2023
Martín Alvira Cabrer
884
Franciscano bien informado cuya importante crónica sería copiada y sumada a la de
otro franciscano (1297-1346) por un canónigo agustino del priorato de Lanercost (Cumber-
land) con el fin de elaborar el Chronicon de Lanercost (1-1346), GRANSDEN, Historical Writing
in England, I, pp. 494-501; y MOLINIER, Sources, III, n.º 2.726, p. 153.
885
Dominico (h. 1265-d. 1334) y profesor de Oxford. Bien relacionado con la corte real
y la curia papal, fue escritor de múltiples obras (astronomía, liturgia, filosofía y sobre todo
historia) de gran predicamento en toda Europa, GRANSDEN, Historical Writing in England, I, pp.
501-507; HASENOHR y ZINK, Dictionnaire, p. 1.068; y ORCÁSTEGUI y SARASA, La historia en la Edad
Media, pp. 215-216.
886
Besièrs.
2024
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
diam. Contra quos ille materiali gladio, iste spirituali, qui est verbum Dei, assidue
dimicabant. (...)
[En el margen: De Rege Saracenorum victoriam insignem refert Rex Castelle]
MCCXI. (...) Rex quidam Saracenorum Meramomelinus dictus, fines Hispanie
cum magno est ingressus exercitu, contra quem Rex Castelle, venientibus ei in
adjutorium Regibus Aragonum et Navarre, procedens prelio commisso, favente
Domino victoriam obtinuit et triumphum: in cujus pompam Rex Aragonum lance-
am et vexillum Meramomelini Romam misit, que usque hodie in beati Petri Apos-
toli Basilica reservantur.
· ESCOCIA
287. CRÓNICA DE MELROSE (735-1275)888
Chronica de Mailros, RASS, I, pp. 135-244, esp. p. 185; y ed. J. STEVENSON, Chronica de Mail-
ros, «Bannatyne Club», 49, Edimburgo, 1835, pp. 111-112.
Impetuosa enim et ignominiosa turba paganorum cum classe non modica per
littera Hispanie applicuerat, qui et Christianos ad preliandum invitaverunt. In quos
Rex Magnanimus, cognomine Rex Parvus889, cum commilitibus suis insurgens, vir-
tute divina fere omnes con qua ssavit; vix enim rex et princeps eorum dictus de
Mairhoc cum maxima ignoramina vivus evasit.
Eodem etiam anno [1211] accidit quod cum jam per quinquennium vel
amplius Albigenses, gens scilicet aspera et à Deo reprobata, justitiam Dei à se albi-
gentes, suam volentes constituere, catholice fidei religionem manifesta persecutio-
ne impugnaverant; ex persuasione Apostolice admonistionis, et virtute verbi divine
predicationis; sed et principaliter ex gratia divine inspirationis, unanimiter contra
predictos divine legis derisores non modica turba fidelium in partibus coadunata
est Tholosanis, que divine virtutis dispositione in acies dispartita, pugna campestri
qualem non meminit etas presentium, infidelium stragem dederunt. Hoc autem
887
Canónigo agustino de la abadía de St. Mary of the Meadows (Leicester), su obra se
divide en cinco libros y llega hasta 1395, aunque sólo los cuatro primeros (ha. 1366) son
suyos, MOLINIER, Sources, IV, n.º 3.439, pp. 86-87; y GRANSDEN, Historical Writing in England, I,
pp. 159 y ss.
888
Monasterio cisterciense del condado de Roxburgh (Escocia), es la más importante de
las crónicas monásticas escocesas, GRANSDEN, Historical Writing in England, I, p. 319, n. 7; y
MOLINIER, Sources, III, n.º 2.727, p. 153.
889
Alfonso VIII de Castilla.
2025
Martín Alvira Cabrer
factum est anno milleno bis centem monodeno, Septembrique die quarta post festa Marie,
sub duce Christianissimo et Comite invictissimo Simone dicto de Munford vel de
Rocheford, qui eosdem à principio vehementissimo fervore persequutus est.
Hac etiam vix finita et cassata perturbatione; et ecce recens subrepit Christiano-
rum aliunde persecutio.
· GALES
288. ANALES DE MARGAM (1066-1232)890
Annales de Margan, RASS, II, p. 15; y ed. H.R. LUARD, Annales Monastici, I, Londres, 1864,
pp. 3-40, esp. pp. 31-32.
MCCXII. Rex Marochie nomine Miramomelinus, cum rege Valentio891 patruo
suo, et multo nimis exercitu Arabum et Maurorum, Hispanias ingressus, eas cede et
incendio cepit devastare; contra quem directi sunt a domino Papa archiepiscopi vel
episcopi decem, quatuor transmontani, et sex cismontani, cum exercitu copioso; in
quorum comitatu fuere nonnuli comites et barones, qui per Gasconiam incedentes,
plures hereticorum qui Albigei dicebantur et eam repleverant, occiderunt; comi-
tem de Sancto Egidio bello campali victum, qui eis favere dicebatur, exulalerunt; et
Tolosam metropolim Gasconie diu obsessam, vi tandem ceperunt. Circa octavas
vero Pentecostes Toletum metropolim Hispaniarum advenerunt, et eis ibidem asso-
ciati sunt tres reges Hispaniarum, scilicet rex Arragone, rex Navarie, rex Castelle,
cum exercitibus suis. Circa festum sancte Marie Magdalene, congressi sunt tribus
vicibus cum Saracenis bello campali, et ex eis postraverunt usque ad lx. millia viro-
rum, cum pauci reverent892 ex Christianis, sicut scribit Narbonensis archiepiscopus,
qui ipse bello interfuit, in epistola quadam ad capitulum Cisterciense directa893.
Sarraceni qui evaserant cum regibus suis, domum cum dececore sunt reversi.
890
Abadía cisterciense del condado de Glamorgan (Gales), MOLINIER, Sources, III, n.º
2.276, p. 19; y GRANSDEN, Historical Writing in England, I, p. 332.
891
¿Valencia?
892
O ruerent.
893
Carta del arzobispo Arnau Amalric, «Documentos», n.º 1370.
894
Atribuída a CARADOC o CARADOG DE LLANCARFAN o LLANCARVAN (condado de Glamor-
gan), sirvió de base a los Annales Cambriae. Se conserva en la abadía de Strata Florida o Con-
way, Repertorium, II, p. 595; también MOLINIER, Sources, III, n.º 2.274, p. 19.
895
MCCXII. El año siguiente, hubo una batalla en España entre los Cristianos y los Sarracenos.
En esta batalla, se dice, cien mil hombres y tres mil mujeres cayeron. Hay ed. y trad. ing. de Th. JONES,
Cardiff, University of Wales Press, 1952 y 1955 («History and Law Series», 11 y 16).
2026
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
896
Llamado en realidad Gerald de Barri (h. 1146-h. 1223), este clérigo y crónista nació
en el condado de Pembroke (sur de Gales), siendo su padre un caballero normando y su
madre una princesa galesa. Educado por su tío el obispo David de St. David, estudió varios
años en París. Tras intentar en vano ser nombrado obispo de Saint-David, fue capellán del rey
de Inglaterra Enrique II, miembro del séquito de su hijo Juan Sin Tierra y del arzobispo de
Canterbury, así como predicador de la III Cruzada. Obispo entre 1198 y 1203, se retiró del
mundo para dedicarse a escribir amplias y diversas obras históricas, geográficas y religiosas,
MOLINIER, Sources, III, n.º 2.272, pp. 18-19; y GRANSDEN, Historical Writing in England, I, pp. 221-
222, 242-246, 310-311, 321-322, 348 y 368.
2027
Martín Alvira Cabrer
IV. ITALIA
· PAPADO
291. PROCESO DEL PAPA MARTÍN IV CONTRA EL REY DE ARAGÓN PEDRO EL
GRANDE A CAUSA DE LA CONQUISTA DE SICILIA (1282)897
Processus habitus contra PETRUM Regem Aragonum, Anno MCCLXXXII. Indictione undecima,
ed. ACHERY, Spicilegium, III, pp. 684-689, esp. p. 686.
De Archivo namque ipsius Ecclesie munimenta prodeunt, manifeste testantia
qualiter pie memorie Innocentius Papa tertius predecessor noster, quondam
Petrum Regum Aragonum, dicti Petri Aragonensis Regis avum, Arelatensi eius tem-
poris Archiepiscopo, et aliis personis Ecclesiasticis, necnon et quam pluribus suis
associatum proceribus per mare ad Sedem Apostolicam accedentem, ut inibi ad
eodem predecessore Innocentio militare cingulum, et Regium accipere diadema,
honoravit multipliciter honorifice, ac benigne recepit, et in Ecclesia sancti Pancra-
tii Martyris trans Tiberim per bone memorie Petrum, Portuensem Episcopum
faciens in Regem inungi. Deinde propriis manibus coronavit, et Regalia insignia
universa, mantum videlicet et colombium, sceptrum, et pomum, coronam, et
mitram, que ad opus ipsius non solum speciosa, sed etiam pretiosa parari fecerat,
ex more in Regum coronationibus observando largitus eidem, ab ipso corporale
juramentum recepit. Per cuius religionem memoratus Rex inter cetera fidelitatem
et obedientiam ipsi summo Pontifici eiusque successoribus, et Ecclesie Romane,
Regnumque suum in ipsius obedientia fideliter conservare promisit: ac demum
idem Rex cum multo tripudio et applausu coronatus, juxta ipsum predecessorem
nostrum Innocentium ad Basilicam Sancti Petri Apostoli rediens, super illius Altare
sceptrum et diadema deposuit, et militarem ensem de manu eiusdem predecesso-
ris accepit; dictumque suum Regnum antea censuale a suis predecessoribus eidem
Ecclesie constitutum, cupiens principali post Deum, eiusdem beati Petri et Aposto-
lice Sedis protectione muniri, predecessori eidem Innocentio, et per eum ipsi
Sacrosancte Apostolice Sedi obtulit, illudque sibi et eius successoribus in perpe-
tuum divini amoris intuitu, et pro remedio anime sue, et progenitorum suorum,
novo adjecto censu constituit censuale, pollicendo adjiciens, et adjiciendo polli-
cens, quod ipse ac successores sui specialiter eidem Sedi fideles et obnoxii tenean-
tur. Hec autem perpetua lege fore servando decernens, ut huiusmodi Regalis con-
cessio firmitatem inviolabilem obtineret, ipsam in scriptis redactam de Procerum
Curie sue consilio, presente dicto Arelatense Archiepiscopo, Sancio patruo suo,
Hugone de Baucio, et Arnaldo de Faciano, suis Baronibus, sigilli sui munimine
roboratamm eidem Innocentio predecessori concessit.
Num quid igitur premissa collata pariter et solemni examinatione discussam,
dictum Regem Aragonie nepotem fidelitatis, ad quam memoratus avus suus, cuius
est in eodem Aragonie Regno heres, ipsum sicut et successores suos ceteros tam
publice, tam solemniter obligarat, eidem Ecclesie debitorem, et violatorem publi-
cum, reum grandis infidelitatis et damnabilis non accusant?
897
De la coronación en Roma habla también el cronista SABA MALASPINA (Die Chronik,
MGHSS, XXXV, 1999, cap. IX, p. 31).
2028
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
898
De origen tolosano, fue canónigo y diácono de la iglesia de Faenza, donde fue tam-
bién magister. Murió en 1226 y su obra fue continuada por un autor anónimo hasta 1236,
POTTHAST, Bibliotheca, II, p. l, 1.068.
899
De un autor de Mantua, llega en la serie de los emperadores hasta 1250 y en la de los
papas hasta 1274, Repertorium, III, p. 419.
900
Anales de la ciudad de Génova iniciados por CAFFARO DE CASCHIFELLONE (1008-1166)
y continuados por varios autores hasta 1294, MOLINIER, Sources, III, n.º 2.129, p. 287; y Reperto-
rium, II, pp. 291-292.
901
Empúries. El golfo de Roses.
902
Referencias a otras guerras victoriosas de Génova son: la Comuna de Génova envía
ante el emperador al arzobispo Bonifacio para solicitarle guardar privilegios y le entregan un
ejemplar de los privilegios redactados por ella: Et eodem exemplario ante eum sine mora delato, ut
ante eum legeretur et eius memorie occurreret quod promiserat, statim ipse ne legeretur prohibuit, dicens:
«Ego consimile habeo, et bene novi quid in eo continetur. Vultis vos placitari mecum? Ego vobis faciam
2029
Martín Alvira Cabrer
rationem. Set illud vere sciatis, quod non dabo vobis in regno Sicilie...., ne eritis mei consortes; nec ad hoc
studeatis ut mecum habeatis terram communem. Set si vultis exercitum facere, ego consuper regem Arago-
ne, ego ero vobiscum». Quid plura? Ad hoc videbatur, ut peccunia nobili cum eo transigeret civitas
Ianue. Qui discordati, discesserunt ab eo et Ianuam redierunt. Ipse vero imperator ivit in Alamanniam,
MGHSS, XVIII (1863), p. 112; cit. parcial MIRET, «Itinerario», IV, p. 108, n. 1.
903
ultra tria millia, RISS.
904
¿Málaga?
905
«En Génova produjo, pues, mal disimulada satisfacción, la derrota de los catalanes y
aragoneses por los cruzados, no por fanatismo religioso, sino por ódio á sus rivales en el
Mediterráneo y por mala voluntad á los que impedían la expansión de la influencia genovesa
en Provenza», MIRET, «Itinerario», IV, p. 108 (atribuye este texto a CAFFARO).
906
El obispo de Génova era Otto.
2030
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
907
Obispo de Cremona (1185-1215), es un autor conocido por su interés en los asuntos
de Oriente, MOLINIER, Sources, III, n.º 2.288, p. 21.
908
Dominico (m. 1258) y obispo de Orvieto, su obra fue fuente de la biografía de HUM-
BERT DE ROMANS.
909
Llamado también Landulfus de Columna (m. 1329), nació en Roma y fue canónigo de
Chartres entre 1290-1328. Está relacionado con Giovanni (di) Colonna («Testimonios», n.º
302), MOLINIER, Sources, III, n.º 2.910, pp. 208-209; y Repertorium Fontium Historiae Medii Aevii,
III, Roma 1970, p. 517.
2031
Martín Alvira Cabrer
sunt XII abbates cystercienses ordinis ab Innocencio papa .III. cum uno sedis
ap[osto]l[i]ce legato. In quo legacione fuit ex Hyspania Didacus Exomensis910 epis-
copus, vir scientatis exunie, cuius socius fuit beatus Dominicus, primus pater et
fundator ordinis Predicatorum. Fuit autem licet beatus Dominicus ex Hyspania
oriundus… (…)
…Et de progressu catholicorum contra Albigenses hereticos Symone Comite
Montisforti. Et de perfecione et fervore Beati Dominici contra hereticos… (…)
Anno Domini M CC VIII… (…)
Eodem tempore crucesignati regni Francorum et aliorum Provinciarum contra
Albigenses hereticos iter arripiunt. Eisque comes adiungit Tolosanus, quem domi-
nus papa per legatum absolverat. Itaque primo illorum adventur Biterris a fidelibus
capitur omnes que pariter trucidantur. Post licet Carcasona a catholicis obsidione
vallatur, qua capta Rogerus quidam qui in eadem civitate caput erat, et princeps
hereticorum captus arte custodie mancipatur. Hiis duabus urbibus expugnatis cum
primam maiores exercitus ad reditum anhelarent, uno cum consensu Symon
comes Montis Fortis toti regioni acquiste peritus et acquirende perficitur. Erat
enim hic vir eleganti forma, fide preclarus, armis strenuus, genere nobilis, pruden-
cia magnus, in genio prospicax, largus, magnificus, affabilis, fidei christiane defen-
sor ac hereticorum acerimus impugnator. Hic ex eo tempore quo Gallorum princi-
pes ad expugnandos hereticos in terra Albigensibus venerunt. Nunquam nisi semel
in Galliam est reversus, sed in servicio Dei indefesse usque ad finem perseverans in
eadem provincia aiudam [?] pro Christo positione [?] meruit ut postea dicetur.
Fuit autem cum eo Dominus qui omnia eius opera dirigebat per manus eius hereti-
cos expugando. Aderat ei vir ille mirabilis beatus Dominicus qui illi valde familiaris
erat, hic feruens in fide rationibus et disputacionibus hereticos dellabat. Insuper
ad bellandum bella Domini frequentibus predicacionibus exhortacionibus fide-
lium populos… (…)
Eodem tempore fideles contra hereticos Albigenses se armaverant Minerbiam
municipium capiunt ubi multi ex hereticis capti atque interfici sunt. Cumque cap-
tis daretur opcio ut quicumque vellet heresim abiurare liber recederet C.LXXX ex
eis in peccato obstinati pocius conburi quam heresim abiurare elegerint. (…)
…Et de predicacione crucis contra Albigenses hereticos. Et… (…)
Eodem anno Petrus monachus de Castro Novo, legatus a domino papa Inno-
cencius missus est, que Comitem Tholosanum tamquam hereticor favoret excomu-
nicat. Lata autem sentencia cum comes illi mortem publice comminaretur legato
de villa Sancti Egidii recedente secuti sunt illum duo comitis armigeri acque non
longue a flumine illum reperientes unus ex illis lanceam in latus eius infixit: «Qui
vulnere mortem accepto verso capite homicidam resperit», dixitque illi pluries
repetendo: «Deus tibi indulgeat frater et ego tibi indulgo». Quo dicto expiravit.
Hoc audito, dominus papa misit in Franciam legatum Gualonem Sancte Marie in
Portico dyaconum Cardinalem virus peritus et magne prudencie virorum [?] et
fidei christiane maximum zelatorem mandans regi et universas eius princibus ut
tanquam viri catholici ac fideles et fidei defensores terras Tholosanas et Albigensi-
bus ac Narbonensibus alias que quas fidei christiane inpugnatores et subversores
heretici occupaverant in remissionem pecc[at]orum expugnarent. (…)
910
Oxomensis.
2032
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
911
Franciscano de origen noble nacido en Parma (1221-h. 1290), su obra, de gran valor,
es a la vez una autobiografía, una historia de los franciscanos, una crónica lombarda y una
crónica universal, MOLINIER, Sources, III, n.º 2.736, pp. 157-160.
912
Calatravam.
2033
Martín Alvira Cabrer
Anno igitur MCCIV. Pontificatus Innocentii anno VI. In Hyspania magna novi-
tas accidit circa Saracenos, quia Almimolinus Imperator Saracenorum de Africa
cum infinita multitudine Saracenorum intravit in Hispaniam, et venit contra Tole-
tum, indixitque bellum omnibus adorantibus Crucem: ex quo facta est magna com-
motio omnium Principum Occidentis. Sed quia Gallici modo quodam dominatio
illuc venerant, Hispani non volentes sustinere, rogaverunt, ut redirent ad propria;
et in hoc affuit Pape mandatum. Quibus redeuntibus, Innocentius beneficium Cru-
cis confert omnibus Hispanis volentibus pugnare contra dictos canes. Tunc congre-
gati sunt Reges Hispanie contra ipsos, et cum essent Saraceni concatenati cum gro-
pis equorum, fregerunt catenas; tantaque facta est strages de eis, ut rivi sanguinis
fluerent per vias de occisis Saracenorum. Almimolinus vero fugit cum paucis super
unam parvam equam propter mayorem velocitatem currendi, et in cursu perseve-
randi, et sic in Africam confusus se transfert.
913
Llamado Tolomeus o Ptolomeus, fue dominico de Lucca (m. 1327). Discípulo amigo y
confesor de Tomás de Aquino, visitó toda Italia y Francia y consultó numerosos archivos, sien-
do abad de Torcello en 1318, MOLINIER, Sources, III, n.º 2.908, pp. 207-208; y ORCÁSTEGUI y
SARASA, La historia en la Edad Media, pp. 216-217.
2034
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
914
El más grande historiador florentino del Medievo, su obra es una excelente crónica
local y universal que fue continuada por sus hijos Matteo y Filippo, MOLINIER, Sources, III,
n.º 2.921, pp. 212-213; y ORCÁSTEGUI y SARASA, La historia en la Edad Media, p. 230.
915
Comentarios a esta versión de la batalla de Muret, ALVIRA, El Jueves de Muret, pp. 346-
348. Aparece también en la Storia Fiorentina (ss. XIII-XIV) de RICORDANO MALISPINI (ed. V.
FOLLINI, Florencia, 1816, ed. facs. Roma, 1976, p. 79).
916
Dominico (h. 1298-h. 1343), sobrino de Landulfo di Colonna, esta obra suya llega
hasta 1250, Repertorium, III, p. 516; y MOLINIER, Sources, III, n.º 2.911, pp. 209-210.
2035
Martín Alvira Cabrer
304. MATTEO PALMIERI, Chronicon ex liber eius de temporibus sive Chronicon Florenti-
num (449-1449)919
RISS, XXVI-1 (reed. 1906), pp. 1-127, esp. p. 103.
[Con fecha equivocada 1246]
917
También llamada Historia miscella Bononiensis, es una fuente detallada e importante
que fue continuada por un anónimo hasta 1471, MOLINIER, Sources, IV, n.º 3.533, p. 106.
918
Cabría identificar a este combativo abad del Císter con Arnau Amalric o, al menos,
con su leyenda, véase ALVIRA, «Le vénérable Arnaud Amaury», pp. 23-24.
919
Cronista florentino (m. 1475), POTTHAST, Bibliotheca, p. 891.
2036
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
· SUR Y SICILIA
1209 (...) Fredericus rex Sicilie duxit in uxorem sororem regis [A]Ragonensis.
1209 (...) Fredericus rex Sicilie uxorem duxit Constantiam sororem regis Ara-
gonum.
1212 (...) Hoc anno Christiani principes, videlicet rex Castelle, rex Navarre et
rex Arragonum, cum Miramammolino Sarracenorum principe prelium ineuntes,
Dei favente virtute, contra eum optinerunt. Quod ad omnium orientalium gau-
dium et exultationem; idem rex Castelle de tanta Christianis principibus celitus
concessa victoria dicto Innocentio pape litteris mittit. Mittit etiam de acceptis
Sarracenorum spoliis eidem honorabilia exenia, tentorium videlicet totum sericum
et vexillum auro contextum. Quod in principis apostolorum basilica in laudem
nominis Christi appensum est. (...)
1222. Hoc est corpus domine Constancie illustris Romanorum imperatricis,
semper auguste et regine Sicilie, uxoris domini imperatoris Frederici et filie regis
Aragonum923. Obiit autem anno dominice incarnationis millesimo CC.XXII, XXIII
junii, X indictione, in civitate Catanie924.
920
Anales del célebre monasterio benedictino de Montecassino (Lazio).
921
Elaborados en un monasterio de Messina, Repertorium, II, p. 335.
922
Notario de Federico II (m. h. 1243), su obra es de primer orden para la historia de la
Italia meridional y de las Cruzadas, MOLINIER, Sources, III, n.º 2.763, pp. 165-166.
923
Es interesante que la reina Constanza sea llamada «hija» del rey de Aragón (Alfonso
el Trovador) y no «hermana» de Pedro el Católico. ¿Podríamos ver aquí, quizá, un reflejo de
su mala imagen después de Muret?
924
Cit. HUILLARD-BRÉHOLLES, Historia Diplomatica Friderici Secundi, II-1, p. 258. La reina
Costanza murió el 23 de junio de 1222 y fue enterrada en la catedral de Palermo en una tum-
ba que aún se conserva. Según HUILLARD-BRÉHOLLES, «haec inscriptio in argentea lamina inci-
2037
Martín Alvira Cabrer
308. ALBERTO MILIOLI DI REGGIO, Liber de temporibus et etatibus regibus (h. 1286)925
MGHSS, XXXI (1903), pp. 353-572, esp. p. 453.
Cap. CLXXXXVI [Papa Inocencio III]
Eo tempore magnum prelium factum est in Yspania, quando apud Muradal
imperator Sarracenorum devictus fuit, qui quinquaginta reges habebat, a tribus
regibus Yspanis, scilicet Castelle, Navare, Aragonense, cum auditorio Portugalen-
sium; de quibus XI milia prima acie mortui fuerunt, et cum adiutorio regi Legio-
nensium.
sa reperta fuit in ipso sepulcro quod bis, annis scilicet 1481 et 1782, apertum fuisse nosci-
mus». El epitafio dice: OBIIT · CATANIE · MCCXII / + SICANIE · REGINA · FUI · / CONSTAN-
TIA · CONIVNX · / AUGUSTA · HIC · HABITO · / NVNC · FEDERICE · TVA. (reprod. BENOIT,
Recueil, I, p 81, n. 1).
925
Natural de Reggio Emilia, donde fue sacri palatii notarius, es un autor del norte de Ita-
lia, pero lo mantenemos aquí por no alterar la numeración general.
926
Legionensium.
2038
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
· RENANIA
312. CRÓNICA REGIA DE COLONIA. CONTINUACIÓN (1175-1220)931
Chronica regiae Coloniensis. Continuatio prima, MGHSS, XXIV (1879), pp. 1-20, esp. pp. 5 y 16.
Anno dominice incarnationis 1211 (...) Eodem anno Mummilinus rex Affrice
collecto innumerabili exercitu, transferavit, multasque regiones in cismarinis parti-
bus pertrasiens, cuncta potestati sue subiecit; tandemque regnum Hypanorum
ingressus, regem bello potenter apetiit, castrum quoddam inexpugnabile humano-
que ingenio insuperabile superavit destruxit; omnibusque pro libitu peractis, ipsi
regi omnique populo terre sequenti anno in manu forti se demio venturum inter-
minatus, in terram suam reversus est. (...)
927
Marbach, en Alsacia (Dep. Haute-Rhin), su crónica consta de tres partes: Cronica
Hohenburgensis (631-1212), Continuatio Neoburgensis (1213-1238 [1262] y una tercera del siglo
XIV, Repertorium, II, p. 301.
928
Montfort.
929
Mense Augusto anni 1209. Fridericus Constantiam filiam Alfonsi regis Arragonum in matri-
monium duxerat, HAMPE, Histor. Vierteljahrschritft, III, pp. 161 y ss., cit. ANNALES MARBACEN-
SES, ed. H. BLOCH, Scriptores rerum Germanicarum, Hannover, 1908, p. 84, n. 5.
930
Anales de esta iglesia de Lorena encontrados en un ms. del s. XIII, MOLINIER, Sources,
II, n.º 1.678, p. 149.
931
También llamada Annales Colonienses maximi, fue compuesta en Colonia o cerca, sien-
do muy importante para la historia general y de las Cruzadas, MOLINIER, Sources, III, n.º 2.301,
p. 25 y 2747, p. 161; Repertorium, III, p. 315.
2039
Martín Alvira Cabrer
Anno dominice incarnationis 1212 (...) Item rex Affrice Mummilinus transiecto
mari iis multitudine gravi terram Hyspanorum rursus ingressus est.
932
Obra de un monje coetáneo de la abadía de San Pantaleón de Colonia, MOLINIER,
Sources, III, n.º 2.748, pp. 161-162.
933
Trad. fr. BERLIOZ, Tuéz-les tous, pp. 54-55.
934
Célebre cisterciense renano cuya obra, conocida e importante, ha sido objeto de
varios estudios, como los de BERLIOZ, J., «Exemplum et histoire: Césaire d’Heisterbach (v. 1180-
v. 1240) et la Croisade Albigeoise», Bibliothèque de l’École des Chartes, 147 (1989), pp. 49-86; y
BERLIOZ, J., Tuéz-les tous. Dieu reconnaîtra les siens. La Croisade contre les Albigeois vue par Césaire de
Heisterbach, Portet-sur-Garonne-Toulouse, Loubatières, 1994.
2040
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
De heresi Albiensium.
Temporibus Innocentii Pape predecessoris huius, qui nunc Papatum tenet,
Honorii, durante adhuc schismate, quod erat inter Philippum et Ottonem Reges
Romanorum935, diaboli invidia hereses Albiensium ceperunt pullulare, vel ut verius
dicam, maturescere. Cuius vires erant tam valide, ut omne triticum fidei gentis
illius versum videretur in Iolium erroris. Missi sunt Abbates ordinis nostri cum qui-
busdam Episcopis, qui zizania rastro catholice predicationis eradicarent. Sed obsis-
tente homine inimico, qui illa seminaverat, modicum ibi profecerunt.
NOVICIUS: Quis fuit error illorum?
MONACHUS: Quedam heresiarche eorum collegerant puncta ex docmate
Manichei, quedam ex erroribus, que in Periarchon scripsisse ferter Origenes, pluri-
ma etiam, que de suo corde finxerant adiicientes. Duo credunt cum Manicheo
principia, deum bonum et deum malum, id est, diabolum, quem dicunt omnia cre-
are corpora, sicut deum bonum omnes animas.
NOVICIUS: Moyses et corpora et animas confirmat Deum creasse, dicens: «For-
mavit Deus hominem», id est, corpus, «de limo terre, et inspiravit in faciem eius
spiraculum vite», id est, animam.
MONACHUS: Si Moysen et Prophetas reciperent, heretici non essent. Corpo-
rum resurrectionem negant; quicquid beneficii mortuis a vivis impenditur irrident;
ire ad ecclesias, vel in eis orare, nihil dicunt prodesse. In his deteriores sunt Judeis
et paganis, quia illa credunt. Baptismum abiecerunt; sacramentum corporis et san-
guinis Christi blasphemant.
NOVICIUS: Ut quid tantas a fidelibus persecutiones sustinent, si nihil ex hoc in
futuro retributionis exspectant?
MONACHUS: Gloriam spiritus dicunt se exspectare. Quidam supradictorum
Abbatum monachus, cernens quendam militem in equo sedentem loqui cum ara-
tore suo, hereticum illum estimans, sicut fuit, proprius accedens ait: Dicite mihi,
probe vir, cuius est ager iste? Respondente illo, meus est; subiecit: Et quid de fruc-
tu illius facitis? Ego, inquit, et familia mea de eo vivimus, aliquid etiam erogo pau-
peribus. Dicente monacho, quid boni speratis de eleemosyna illa? Respondit miles
hoc verbum: Ut spiritus meus gloriose pergat post mortem. Tunc monachus: Quo
perget? Ait miles: Secundum meritum suum. Si bene vixit, et hoc apud Deum
meruit, exiens de corpore meo, intrabit corpus alicuius futuri Principis, sive Regis,
vel alterius cuiuslibet persone illustris, in quo delicietur; si autem male, corpus
intrabit miseri pauperisque, in quo tribuletur. Credidit stultus, sicut et ceteri
Albiensis, quod anima secundum meritum transeat per diversa corpora, etiam ani-
malium atque serpentum. NOVICIUS: Foeda heresis.
MONACHUS: In tantum enim Albiensium error invaluit, ut brevi intervalo
temporis infecerit usque ad mille civitates, et si non fuisset gladiis fidelium repres-
sus, puto quod totam Europam corrupisset. Anno Domini millesimo ducentesimo
decimo936 predicta est contra Albienses in tota Alemannia et Francia crux, et ascen-
derunt contra eos anno sequenti de Alemannia Lupoldus Dux Austrie, Engilbertus
tunc Prepositus, postea Archiepiscopus Coloniensis, et frater eius Adolphus Comes
935
Felipe de Suabia y Otón de Brunswick. El conflicto comienza en 1197.
936
1209.
2041
Martín Alvira Cabrer
de Monte, Wilhelmus Comes Juliacensis, et alii multi diverse conditionis atque dig-
nitatis. Simile actum est in Francia, Normannia atque Pictavia. Horum omnium
predicator et caput erat Arnoldus Abbas Cisterciensis, postea Archiepiscopus Nar-
bonnensis. Venientes ad civitatem magnam, que Biders vocatur, in qua plus quam
centum millia hominum fuisse dicebantur, obsederunt illam. In quorum aspectu
heretici super volumen sacri Evangelii mingentes, de muro illud contra Christianos
proiecerunt, et sagittis post illud missis clamaverunt: «Ecce lex vestra, miseri».
Christus vero Evangelii sator iniuriam sibi illatam non reliquit inultam. Nam qui-
dam satellites zelo fidei accensi, leonibus similes, exemplo illorum, de quibus legi-
tur in libro Machabeorum, scalis appositis, muros intrepide ascenderunt; hereticis-
que divinitus territis et declinantibus, sequentibus portas aperientes, civitatem obti-
nuerunt. Cognoscentes ex confessionibus illorum catholicos cum hereticis esse
permixtos, dixerunt Abbati: «Quid faciemus, domine? Non possumus dicernere
inter bonos et malos» Timens tam Abbas quam reliqui, ne tantum timore mortis se
catholicos simularent, et post ipsorum abcessum interum ad perfidiam redirent,
fertur dixisse: «Cedite eos. Novit enim Dominus qui sunt eius». Sicque innumerabi-
les occisi sunt in civitate illa. Aliam itidem civitatem magnam, a re Pulchramva-
llem937 vocatam, que sita est iuxta Tholosam, virtute divina obtinuerunt. In qua
populo examinato, cum omnes promitterent se velle redire ad fidem, quadrigenti
quinquagenti in sua pertinacia indurati a diabolo permanserunt, ex quibus quadri-
genti combusti sunt in igne, ceteri patibulis appensi. Idem actum est in ceteris civi-
tatibus atque castellis, miseris se ultro morti ingerentibus. Tholosani vero artati,
omnem promiserunt satisfactionem, sed ut postea patuit, in dolo. Nam perfidus
Comes Sancti Aegidii, princeps et caput omnium hereticorum, omnibus sibi in
Concilio Lateranensi abiudicatis, feodis videlicet et allodiis, civitatibus et castris, et
ex maxima parte eisdem a Comite Simone de Fortimonte, viro catholico, iure belli
occupatis, in Tholosam se transtulit, de qua usque hodie fideles vexare et impugna-
re non cessat. Et sicut hoc anno dominus Conradus Episcopus Portuensis et Cardi-
nalis, contra Albienses missus legatus938, scripsit Capitulo Cisterciensi, quidam ex
potentibus Tholosane civitatis quiddam tam horrendum in odium Christi et ad
confusionem nostre fidei egit, ut etiam ipsos Christi inimicos movere merito debe-
at. Juxta altare maioris ecclesie ventrem suum purgavit, et palla altaris ipsas
immunditias detersit. Ceteri vero furori furorem adiicientes, scortum super sacrum
altare posuerunt, in conspectu crucifixi eo ibi abutentes. Postea ipsam sacram ima-
ginem detrahentes, brachia ei presciderunt, multo militibus Herodis deteriores,
qui mortuo, ne eius crura frangerent, pepercerunt.
NOVICIUS: Quis non stupeat ad tantam patientiam Dei?
MONACHUS: Longanimis est enim et patiens redditor. Qui Damiatanos post
victoriam939, eo quod crucifixi collo fune alligata, per plateas illum traxserunt, in
collo et gutture tam terribiliter punivit, puto quia has blasphemias minime dissimu-
labit. Albienses antequam veniret contra eos exercitus Domini, ut supra dictum est,
Miramomelinum Regem de Marroch in auxilium sibi invitaverant. Qui de Affrica
in Hispanias cum tan incredibili multitudine venit, ut totam Europam se obtinere
posse speraret. Mandavit etiam Innocentio Pape, quia equos suos in porticu eccle-
937
Lavaur.
938
Cardenal en 1219, estuvo en el Languedoc entre 1220 y 1223.
939
Se trata de la plaga sufrida por los cruzados en Damieta durante la V Cruzada (1218),
que Cesáreo relata en el lib. VIII, cap. xxvii (II, pp. 102-103).
2042
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
sie beati Petri deberet stabulare, et super illam vexillum suum figere. Quod ex par-
te impletum est, etsi secus quiam ipse cogitaverat. Et quia Deus frangit omne super-
bum, eodem tempore, anno scilicet gratia millesimo ducentesimo duodecimo, sep-
timo decimo Kalendas Augusti, de exercitu eius occisi sunt quadraginta millia pug-
natorum. Ipse vero in Sibiliam se transferens, ex dolore mortuus est. Cuius vexi-
llum principale in bello captum Innocentium est transmissum, et in ecclesia pre-
dicta ad Christi gloriam erectum. Hec de Albiensibus dicta sint.
· SUABIA
· BAVIERA
316. HERMANN VON ALTACH/ALTAICH/ALTAHEN, Annales (1137-1273)941
Hermanni Altahensis Annales, MGHSS, XVII (1851), pp. 351-427, esp. p. 386.
1212 (...) Christiani de Sarracenis in Hyspania fere centum milia occiderunt et
captivaverunt miraculose.
940
BURCHARD VON BIBERACH fue preboste de Urspergen hasta 1226. Su obra retoma otras
fuentes, pero es original y una excelente crónica universal desde el reinado de Enrique VI.
Desde 1216 fue continuada por KONRAD VON LICHTENAU (m. 1240) que la llevó hasta 1229,
MOLINIER, Sources, III, n.º 2.302, p. 25.
941
Novicio, monje y destacado abad del monasterio benedictino de Niederaltaich
(1200/1201-1275), sus anales son una fuente importante para la historia de Baviera, Bohemia y
Austria, en especial durante el período 1146-1173. Véase MOLINIER, Sources, III, n.º 2.899, p. 206.
2043
Martín Alvira Cabrer
· AUSTRIA
317. ANALES DE KLOËSTERNEUBURG. CONTINUACIONES II y III (1141-1224 y
1142-1233)942
Annales Claustroneoburguensis, MGHSS, IX (1851), Continuatio II, pp. 614-624 esp. pp. 621 y
622 y Continuatio III, pp. 629-637, esp. pp. 634 y 635; reprod. fragmentaria (1205), BRACHFELD,
«Nobilis domina Tota», Ap.: »Sobre los acontecimientos ocurridos tras la muerte del rey Emeri-
co», p. 372.
1205. (...) Andreas reginam uxorem fratris et filium eium heredem943 regni per-
sequens, terminos Austrie usque Wiennam intrare coegit; ibique puer moritur, et
regina marito natoque orbata, auxilio ducis et terram suam Arrogoniam proficistur.
1208 [sólo Continuatio III]. (...) Fridericus rex Apulie filiam regis Arragonis,
relictam regis Ungarie, duxit uxorem.
1211 (...) Exercitus Sarracenorum de tota Affrica collectus, cum suo rege mari
transito fines aliquos Hispanie violenter occupavit, et reges christianos circumqua-
que positos, die quoque futuri conflictus expresso, superbe provocavit.
1213. Liupoldus II, dux Austrie et Styrie, cum magno exercitu ad terram Sancti
Iacobi ad bellandum paganos transierat.
1213. Liopoldus, dux Austrie et Styrie, cum magno comitatu ad terram Sancti
Iacobi ad debellandum paganos trasierat. Multi principum et aliorum fidelium in
Hyspanias profecti, cum Sarracenis die condicto scilicet 4.º. Kalendas Iulii bellum
inierunt. Sarraceni robustos et feroces animos nostrorum non ferentes, magno sui
detrimento terga verterunt.
942
Monasterio agustino de la Baja Austria.
943
La reina Constanza y su hijo Ladislao.
944
Monasterio benedictino de la Baja Austria.
945
Monasterio benedictino de la región austríaca de Estiria.
946
Se trata de Aimerico (Imre), rey de Hungría.
2044
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
947
Aimerico.
948
Copia los Annales Claustroneoburguensis, MGHSS, IX (1851), p. 622.
949
Anales de esta iglesia de Salzburgo.
950
Monasterio benedictino de la Alta Austria.
2045
Martín Alvira Cabrer
Anno 1212 (...) Christiani de Sarracenis in Hispania fere centum milia occide-
runt et captivaverunt miraculose (...) Infinita multitudo Sarracenorum illis diebus
navigio terras Arragonie, Hispanie, Navarrie aliarumque maritimarum regionem
petentes, oppida, castella, munitores, destruentes, non parvam Christianorum stra-
gem fecerunt. Quorum rex in multitudine confisus et alter Antyochus estimans se
sydera vertice tangere, totumque suo subiugare mundum imperio, litteras superbie
afratas tonitruo Christianis direxit principibus in hunc modum:
[«Documentos», n.º 1204]
· SUIZA
324. JOHANN VON WINTERTHUR, Chronica (1340-1343-1347)953
MGHSS. Rerum Germanicarum. Nova Series, III (Berlín, 1955), esp. p. 2.
· POLONIA
325. MARTIN DE OPAVA, Chronicon Pontificum et Imperatorum (h. 1278)954
Martini Oppaviensis chronicon pontificum et imperatorum, MGHSS, XXII (1872), pp. 377-475,
esp. p. 438.
951
Monasterio agustino de la Alta Austria.
952
Cronista, profesor y estadista austríaco (1385-1464).
953
Franciscano en los conventos de Bâle, Schaffhouse, Villingen y Lindau, su obra es
importante para la historia de Suiza a partir de 1250, siendo la parte anterior poco original,
MOLINIER, Sources, III, n.º 2.898, pp. 205-206.
954
Llamado Martinus Polonus, Martin Strebsky o de Troppau (actual Opava), nació en
Praga, fue dominico y probablemente inquisidor, capellán del papa Clemente IV y luego
arzobispo de Gniezno (Polonia). Sus obras tuvieron gran difusión en la Edad Media, siendo
ésta una historia de papas y emperadores inspirada en la de Hugues de Saint-Victor,
MOLINIER, Sources, III, n.º 2.795, pp. 174-175.
2046
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
· HUNGRIA
326. KÉPÉS KRÓNIKA (s. XIV)
Ed. A magyar közèpkor irodalma, Budapest, 1984, p. 294, trad. A. ANDERLE, «Constanza de
Aragón en la historiografía española», Acta Hispanica, I (1996), pp. 5-13, esp. p. 5.
Emerico reinó ocho años, siete meses y seis días. Su esposa, Constanza, hija del
rey aragonés, más tarde -por consejos del Papa, se casó con el emperador Frederi-
co. Murió en el año 1200 del Señor, 30 de noviembre, día martes.
955
Cronista italiano al servicio del rey Matías de Hungría.
2047
Martín Alvira Cabrer
· ARMENIA
329. H AYTON /H AITÚN /H ÉTHOUM , C ONDE DE G ORHIGOS , Table chronologique o
Chronologie (h. 1296)957
Recueil des Historiens des Croisades. Documents arméniens, t. I, vol. II, pp. 471-490, esp. p. 482.
662 [27 enero 1213-26 enero 1214]
Una guerra terrible estalló entre el rey de España y los Árabes de África.
956
Primera parte de Les Gestes des Chiprios, compilación del siglo XIV de crónicas france-
sas escritas en Oriente. El autor anónimo pudo utilizar el Eracles y los Annales françaises de
Terre Sainte, Ibidem, Introd., pp. ccxxv-ccxxviii; y MOLINIER, Sources, III, n.º 2.558, p. 121.
957
Príncipe armenio (m. h. 1314-1315), heredó el título de Conde de Gorhigos (antigua
Korykos, en Cilicia), de su padre, hermano del rey Hayton I de Armenia (m. 1270) y tomó
parte en los hechos militares y políticos del período 1289-1305. Ingresó luego en la abadía
premostratense de Bellapaïse (Chipre) y entre 1306-1308 fue enviado a Francia en misión
diplomática para incitar al Papa a lanzar una cruzada en beneficio de Armenia. Clemente V
le encarga poner por escrito los acontecimientos de la historia armenio-tártara y redactar un
proyecto de cruzada. Su Chronologie o Cronographie, escrita en francés, es una tabla muy resu-
mida de acontecimientos ocurridos entre 1076-1307 en Siria, Palestina y Armenia, aunque su
obra principal, que tuvo gran éxito, es el Livre des histoires des parties d’Orient o Flor des estoires de
la terre d’Orient, que fue enviada al papa en 1307 y luego traducida al latín, HASENOHR y ZINK,
Dictionnaire, pp. 662-663.
2048
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
VI. ISLAM
· AL-ANDALUS
330. IBN-D-DABBÂGH AL-ISHBILIÎ, ABÛ ISHÂK IBRÂHÎM, Poema sobre la batalla de al-
’Iqâb (¿1212?)958
Repr. AL-MAQQARÎ, Nafh al-tib (1631), ed. GAYANGOS, The History of Mohammedan dinasties in
Spain by..., II, lib. VIII, cap. iv, n. 8, p. 526; ed. árabe R. D OZY, G. D UGAT , L. K REHL y W.
WRIGHT, Analectes sur l’histoire et la littérature des Arabes d’Espagne, Leiden, 1855-1861, reimpr. 2
vols., Amsterdam, Oriental Press, 1967, II, p. 762; trad. ROSADO y LÓPEZ PAYER, La batalla de las
Navas de Tolosa, p. 260.
Ella: Te veo permanecer pensando
como si estuvieses ante la cuenta [del Juicio Final]959.
Entonces le dije: Estoy pensando en un castigo
que fue causa de la batalla de al-`Iqâb.
En la tierra de al-Andalus no [ya] hay lugar [donde estar o residir]
porque la pena960 ha entrado por todas las puertas961.
958
Poeta sevillano. Debo y agradezco al Dr. Pascal Buresi la traducción francesa de este
texto que me permite su reproducción.
959
O considerando la cuenta en el momento del Juicio Final.
960
la aflicción, todo lo que Dios manda para comprobar la fe humana.
961
Juego de palabras entre el significado de la palabra al-`Iqâb como castigo y el nombre
de la batalla.
962
Atribuida a Muhammad ibn Abî l-`Ulà ibn Simmâk, kâtib malagueño del emir
Muhammad V de Granada y discípulo de Ibn al-Jâtib, RUBIERA, M.ª. J., «Sur un possible auteur
de la chronique intitulée al-Hulal al-Mawsiyya fî Dikr al-Ajbâr al-Marrâkusiyya», Actas del II
Coloquio Hispano-Tunecino de Estudios Históricos (Madrid-Barcelona, mayo 1972), Madrid, 1973,
pp. 143-145; y LAPIEDRA GUTIÉRREZ, E., Cómo los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos,
Alicante, Instituto de Cultura «Juan Gil-Albert», Generalitat Valenciana, 1997, pp. 60-62.
2049
Martín Alvira Cabrer
963
Gran filósofo e historiador (Túnez, 1332-El Cairo, 1406), estuvo vinculado a las cortes
de los Hafsíes y de los Meriníes, fue embajador del rey de Granada, además de gran cadí
malikí en El Cairo. Esta obra es una historia universal de enorme valor.
964
La campaña del rey Pedro el Católico en el Rincón de Ademuz (verano 1210).
2050
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
· MAGREB
333. `ABD AL-WÂHID AL-MARRÂKUSÎ, ABÛ MUHAMMAD, Kitâb al-mu’yib fî-taljîs ajbâr al-
Mâgrib (h. 1224-1225)965
Trad. fragmentaria HUICI, Estudio, Fuentes árabes, ap. II, pp. 121-123; y trad. A. HUICI
MIRANDA, Colección de Crónicas Arabes de la Reconquista. Vol. I. Kitâb al-Mu’yib fî taljîs ajbâr al-
Magrib (Libro de lo admirable en el resumen de las noticias del Magreb)966, Tetuán, Editora Marroquí,
1955, pp. 265-268.
Rompióse el pacto existente entre al-Nâsir y Alfonso, y pensó el Emir de los Cre-
yentes en hacer una expedición al país de los cristianos; salió con su ejército y pasó el
Estrecho, el mes de Dû-l-qa’ada de 607 [15 abril-16 mayo 1211] y fue a parar en Sevi-
lla, según la costumbre de sus antepasados. Detúvose allí lo que quedaba de aquel
año, y al comenzar el siguiente de 508 [empieza el 15 junio 1211] entró por tierras de
cristianos y sitió un gran castillo muy defendido, llamado Salba tarra, que quiere decir
en árabe tierra blanca, sólo que los dos términos están invertidos, según la costum-
bre de la lengua extranjera. Lo ganó después de porfiado cerco; su padre lo había
sitiado antes durante algunos días, pero luego lo dejó por compasión hacia los
musulmanes y por miedo a los trabajos que habían de sufrir en el asedio. La toma de
este castillo amedrentó a los cristianos, y con el temor que concibieron, salió Alfonso
a las más apartadas regiones cristianas, convocando a todos los grandes, caballeros y
hombres esforzados que querían seguirle. Reuniósele una gran muchedumbre no
sólo de la península, sino también de Oriente, tanto que llegó su clarín hasta Cons-
tantinopla. Se le unió el rey de Aragón, llamado el Barcelonés967. (...)
Después que el Emir de los Creyentes volvió de esta expedición a Sevilla, con-
vocó a las gentes de los más remotos países y se le reunió una gran multitud, con
965
Autor cortesano oriundo de Marrakech (1195-h. 1225), vivió y estudió en al-Andalus
con numerosos hombres doctos. En 1217 marchó a Oriente, donde escribió este compendio
histórico del Occidente islámico, HUICI (ed.), Introd.; VIGUERA MOLINS, M.ª J., «Al-Andalus en
época almohade», Actas del V Coloquio Internacional de Historia Medieval de Andalucía: «Andalu-
cía entre Oriente y Occidente (1236-1492)», Córdoba, 1988, pp. 9-29, esp. p. 13; y LAPIEDRA, Cómo
los musulmanes llamaban a los cristianos hispánicos, pp. 54-55.
966
O Los maravillosos hechos compendiados en la historia del Magreb.
967
La expresión Barcelonés para denominar al rey catalano-aragonés la repite este autor
en el caso de Jaime el Conquistador, llamado Jaqmu al-Barxalûnî (cit. GUICHARD, P., Les Musul-
mans de Valence et la Reconquête (XIe-XIIIe siècles), 2 vols., Damasco, IFEAD, 1990-1991, I, p. 149) y
aparece varias veces en el Kitâb al-Bayân al-mugrib de IBN `IDÂRÎ AL-MARRÂKUSÎ (véase «Testimo-
nios», n.º 334). En las fuentes cristianas, hay una alusión al reino de Barcelona (renc de
Barsalona] en el trovador PEIRE RAMON DE TOLOSA, cit. MANETTI, R., «Per una nuova edizione
di (o dei?) Peire Ramon de Tolosa», Toulouse à la croisée des cultures». Actes du V.º Congrès inter-
national de l’Association Internationale d’Études Occitanes (A.I.E.O.), (Toulouse, 19-24 août 1996), 2
vols., Pau, A.I.E.O, 1998, I, p. 195, citando la composición Lo vers vai a la fenida, & VII.
2051
Martín Alvira Cabrer
la cual salió de Sevilla a principios del año 609 [comienza el 3 junio 1212] y fue a
Jaén, donde se detuvo para atender a sus fines y preparar sus tropas. Alfonso salió
de Toledo con un poderoso ejército y fue a acampar sobre Calatrava, que era de
los musulmanes, por haberla tomado al-Mansûr Abû Yûsuf en la gran batalla968.
Los musulmanes que la ocupaban se la entregaron, después que les prometió la
vida salva; lo cual fue causa de que gran número de cristianos abandonasen a
Alfonso, pues al ver que no les permitía degollar a los musulmanes de Calatrava,
le dijeron: «Nos has traído únicamente para conquistar tu tierra por nuestro
medio y nos impides el saquear y matar a los musulmanes; para esto no tenemos
por qué acompañarte».
Salió el Emir de los Creyentes de Jaén y se encontró con Alfonso en el sitio lla-
mado al-`Iqâb, cerca del castillo de Salem [Hisn Sâlim]969; preparó Alfonso sus tro-
pas, puso en orden a los suyos y cayó de improviso sobre los musulmanes que no
estaban preparados, derrotándolos, con muerte de innumerables almohades. Pero
la causa principal de este desastre fueron las discordias de los mismos almohades,
porque, según un decreto del sultán Ya’qûb Abû Yûsuf, debían recibir donativos
cada cuatro meses y nunca les habían faltado; pero en tiempo de al-Nâsir se retar-
daban mucho tales liberalidades y, sobre todo en esta expedición, ellos lo achaca-
ron a los visires; así que salieron de muy mal talante. He oído que muchos de ellos
no desenvainaron sus espadas ni aprestaron sus lanzas, ni hicieron prevención
alguna para la batalla, sino que se desbandaron a la primera acometida de los fran-
cos. El Amîr al-Mu’minîn resistió este día con constancia no igualada por rey algu-
no. Si no es por su firmeza, hubiera sido exterminada o cautivada toda aquella
multitud; de allí volvió al-Nâsir a Sevilla, donde se detuvo hasta el mes de Ramadán
[febrero 1213], luego pasó el mar y se dirigió a Marrâkus. Fue esta gran derrota de
los musulmanes en lunes, a mediados de safar de 609.
Alfonso, después de llenar sus manos y las de sus compañeros con las riquezas y
los bienes de los musulmanes, partió de este sitio y dirigióse a Baeza y Úbeda; a
Baeza la encontró abandonada o poco menos; quemó sus casas y destruyó su mez-
quita mayor; luego sitió a Úbeda, donde se había refugiado gran número de fugiti-
vos de Hisn al-’Iqâb y de Baeza con la gente de la misma Úbeda; cercóla trece días
y la tomó por asalto; mató, cautivó y saqueó y se fue con tantos cautivos, que se lle-
nó la tierra de los cristianos; fue esta calamidad más grave que la derrota de Hisn
al-’Iqâb.
No se movió al-Nâsir en todo el año 609 y parte del 610, hasta que murió en el
mes de sha’aban; hay divergencias acerca de la causa de su muerte; lo más cierto
parece que perdió el habla por una inflamación del cerebro el viernes, faltando
quince días de sha’aban [27 diciembre 1213]; quedó sin habla hasta el martes
siguiente; los médicos le aconsejaron que se sangrase, pero él rehusó y murió el
miércoles, faltando diez días de Sha’abân, año 610 [2 enero 1214].
968
Alarcos (1195).
969
En la actual Santa Elena (Prov. Jaén), según localización de VARA, El Lunes de Las
Navas, p. 307.
2052
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
334. IBN `IDÂRÎ AL-MARRÂKUSÎ, Kitâb al-Bayân al-mugrib fî tisar ajbâr mulûk al-Andalus
wa-l-Mâgrib (h. 1312)970
Ed. M.I. AL-KATTÂNÎ, M. b. TÂWÎT, M. ZUNAYBAR y `ABD AL-QÂDIR ZUMÂMA, Beirut, 1985;
trad. A. HUICI MIRANDA, Colección de Crónicas Arabes de la Reconquista. Vol. II. Al-Bayân al-mugrib
fî tisar ajbâr mulûk al-Andalus wa-l-Magrib... Los Almohades, 2 t., Tetuán, 1953-1954, I, pp. 201,
203, 258, 259, 260-265, 269-270 y 273-274; trad. fragmentaria HUICI, «Estudio», Fuentes ára-
bes, ap. I, pp. 115-121; ed. y trad. A. HUICI MIRANDA, El Anónimo de Madrid y Copenhague, Ana-
les del Instituto General y Técnico de Valencia, Valencia, 1917, pp. 88, 89, 114-115, 116 y 117-
124; y reprod. fragmentaria GUAL, Precedentes de la Reconquista valenciana, p. 210, n. 119.
Continuó [el califa almohade al-Mansûr (1184-1199)] la marcha de esta manera
(...) hasta hacer alto en Toledo y envolverla en un agotamiento, saqueo, extermi-
nio, ruina y desaparición mayores que las anteriores. Luego llegaron noticias de
que el infiel Barcelonés socorrió a Alfonso con sus hombres y sus guerreros y de
que ambos, desde el castillo de Madrid, [verano 1197] avanzaban y retrocedían e
iniciaban lo que no realizaban. Se dirigió al-Mansûr hacia ellos con la decisión del
que confía en el Altísimo, esperando que resbalarían sus pies y que su muerte los
pondría en marcha. Cuando llegaron los musulmanes al citado castillo, lo rodea-
ron como rodea el halo a la luna llena y multiplicaron sus invocaciones y alabanzas
al Altísimo; casi se rompieron con sus gritos las entrañas de las rocas y se agitaron
ante su resonancia los huesos de la gente de los sepulcros.
Entretanto, se dispersaron los contingentes de Alfonso, lo abandonaron sus alia-
dos y se acogió a sus montañas con sus pesares y sus temores. Cuando logró al-Mansûr
contra el castillo de Madrid más de lo que esperaba en sus designios y deshizo el golpe
de sus pisadas los más duros corazones y destrozó a los fugitivos infieles... (...)
El año 594 [13 noviembre 1197-2 noviembre 1198] partió al-Mansûr de al-Andalus
para la tierra de la otra orilla del Estrecho y éste fue el último de sus viajes. Cuando
vieron los reyes de los cristianos que el exterminio y ruina vinieron sobre sus países
y sobre sus hombres y que no había salvación de ello sino en la voluntad de entre-
garse, enviaron sus embajadores para pedir la paz con arreglo a lo que se pactó de
condiciones para los acuerdos. Se les concedió, según los preceptos de la ley del
Islam... (...)
Este año [602 (25 junio 1210-5 junio 1211] se apoderó el enemigo barcelonés de
los castillos de la provincia de Valencia971 y los tomó por asedio y ataque; la mayoría
de sus habitantes se le rindió por capitulación y a unos los llevó a su país y otros lle-
garon a tierra musulmana. Este año se dirigió el Sayyid Abû-l-`Ulâ, el Mayor, almi-
rante de las escuadras de los dos países [Magreb y al-Andalus], al país de Barcelona
con todas las naves de allende el Estrecho y de al-Andalus, contra la resistencia y la
oposición de la gente del país... y se apoderó de muchos pertrechos y riquezas y fue
la más hermosa expedición para los musulmanes y la de mejores resultados y la
más completa victoria que obtuvieron los guerreros marinos y la que más fuerte-
mente hirió los corazones de los infieles. A raíz de este estrago fue el apoderarse el
Barcelonés de los castillos de Valencia en este año que historiamos. (...)
970
Caíd de Fez (m. 1320) en tiempo de los benimerines, su obra es una compilación histó-
rica clave para la historia del Magreb y al-Andalus entre el siglo IX y 1269, VIGUERA, «Al-Andalus
en época almohade», pp. 13-14; y bibliografía en LAPIEDRA, Cómo los musulmanes, pp. 56-58.
971
Castillos del Rincón de Ademuz.
2053
Martín Alvira Cabrer
972
El Magreb y al-Andalus.
2054
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Descansó, después de su llegada a la ciudad, tres días para difundir en las almas
de los funcionarios la confianza y la seguridad y para que mejorasen sus opiniones
sobre la llegada de Abû Muhammad a ellos en aquellos momentos. Luego fue sor-
prendido `Abd al-Haqq, al prenderlo en la casa de la aduana [almojarifazgo]; envió
a su domicilio quien lo retuvo preso y se extremó en confiscar sus bienes y exten-
dió su mano a detener a todos sus compañeros y funcionarios y expidió cartas a
todas partes para apresar al que sirvió en su tiempo y metió la mano en sus nego-
cios: los envolvió el tormento en toda región lejana y en todo lugar.
Cuando llegó al-Nâsir a Alcazarquivir, como se expuso antes, se redoblaron sus
advertencias y se aumentaron para oponerse a lo mal acostumbrado y su celo se
confirmó por el abandono y perversión que observaba. Era recaudador de Alcazar-
quivir Muhammad b. Yahyâ b. Tâkagt al-Massûfî, que lo era también de Ceuta y su
caso fue como el de sus iguales. Fueron apresados él y sus compañeros y fueron
enviados con grillos al jefe de los recaudadores de Fez.
Al-Nâsir en esta expedición acortaba las jornadas y se detenía en las etapas para
que la gente no se aglomerase en la costa del paso del Estrecho; se reunieron naves
de las demas playas en aquella y se emprendió la travesía y circularon sin interrup-
ción las naves. Cuando al-Nâsir llegó a ella, ya habían pasado la mayoría de los sol-
dados y no quedaban sino los menos. Descansó en Alcázar Seguer973 el resto del
Dû-l-qa`da [acabó el 15 mayo 1211] hasta que pasó su zaga [saqa], su impedimenta,
su séquito y sus hombres. Se embarcó el atardecer del lunes 1.º de Dû-l-hiyya [16
mayo] del citado año. Partió el sábado [21 mayo] para Fayy Ibrâhîm y continuó la
marcha hasta llegar al llano de Sevilla y se alojó en los palacios de la Buhayra [huer-
ta] de la Puerta de Yahwar, el lunes 15 de Du-l-hiyya [30 mayo] del citado año y se
instaló al-Nâsir en la ciudad de Sevilla a fines de este año [acabó el 14 junio].
El año 608 [15 junio 1211-2 junio 1212] mandó al-Nâsir li-dîn Allâh movilizar
[istinfâr] a los contingentes de al-Andalus y fabricar los pertrechos de guerra y agui-
jar a la gente de los distritos y regiones para que se presentasen con lo que tenían
de asignaciones de guerreros y que llegasen con los encargados y gobernadores
que tenían, para que se confirmase su organización y se fortaleciese su decisión.
Cuando su reunieron las tropas de todo el país y se completaron las concentracio-
nes y los pertrechos, se dio al-Nâsir a preparar la expedición para la guerra santa.
Partió de Sevilla con el más hermoso aparato y atavío y fuerza de preparación,
con tropas numerosas de Almohades, Árabes, soldados regulares y otros contingen-
tes de combatientes. Continuó su marcha con el propósito de hacer la guerra a los
infieles y defender a los súbditos. Se dirigió al castillo de Salvatierra y lo tomó des-
pués de encarnizada lucha, arrancándolo al enemigo. Era un castillo de gran utili-
dad, que hacía graves males y daños. Escribió sobre su toma al país con fecha del 2
de Rabî’ al-ajir de este año que historiamos [13 septiembre 1211].
Capítulo de la carta que envió al-Nâsir li-dîn Allâh, comunicando la conquista de Salva-
tierra, redactada por Ibn `Ayyas974. (...)
El año 609 [3 junio 1212-22 mayo 1213] se difundió en al-Andalus, entre los
jeques almohades, la noticia de haber perecido los destituidos y encarcelados en
973
Alcazarseguir, en el original.
974
«Documentos», n.º 1195.
2055
Martín Alvira Cabrer
335. [IBN ABÎ ZAR’ AL-FÂSI, ABU AL-HASSAN`ALÎ], Al-Anîs al-Mutrib bi-Rawd al-Qirtâs fî
ajbâr mulûk al-Mâgrib wa-târîj madîna Fâs (h. 1325)976
Trad. fragmentaria HUICI, «Estudio», Fuentes árabes, ap. IV, pp. 124-130; y trad. A. HUICI
MIRANDA, 2 vols., Rawd al-Qirtâs, «Textos Medievales», 12-13, Valencia, Anubar, 1963-1964, vol
II, pp. 450-451, 455-469, 522, 523, 536-538, 568 y 575-576.
975
«Documentos», n.º 1365.
976
Crónica dinástica muy popular en Marruecos compuesta por un intelectual de Fez en
el primer tercio del siglo XIV, HUICI MIRANDA, A., «El Cartas. Noticia de los reyes del Mogreb e his-
toria dela ciudad de Fez por Aben Abi Zara. Traducción castellana», Anales del Instituto General y Tec-
nico de Valencia, Valencia, 1918, p. ix; y HUICI, Rawd l-Qirtas, «Introducción»; SHATZMILLER, M.,
L’historiographie mérinide. Ibn Khaldûn et ses comtemporains, Leiden, E.J.Brill, 1982, pp. 18-25,
esp. p. 18; FRICAUD, E., «Les Talaba dans la société almohade (Le temps d’Averroès)», Al-Qan-
tara, XVIII-2 (1997), pp. 331-387, esp. p. 332; y LAPIEDRA, Cómo los musulmanes, pp. 58-59.
2056
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Muhammad ben Ya’qûb ben Yûsuf ben `Abd `Abd al-Mu’min be `Alî el zanata,
el qumi, el almohade, fue hijo de una mujer libre, Umat Allâh, hija del sayyid Abû
Ishaq ben `Abd al-Mu’min. Se apellidó al-Nâsir li din Allâh -el defensor de la reli-
gión de Allâh-, y grabó en su anillo: «En Allâh he confiado, que es mi esperanza y
el mejor tutor». El encabezamiento en sus cartas era: «Alabanzas a Allâh, el único».
Era blanco, de estatura cumplida, delgado, de hermosos ojos negros, de barba
poblada y cejas espesas; no llegó a dominar en su imperio, sino después de grandes
esfuerzos; se guiaba por sus propios criterios y administraba el reino por sí mismo.
Sus visires fueron: Ibn al-Shahid e Ibn Muzna; su hadjib y primer ministro Abû
Sa’îd b. Yâmi’, se alzó con ambos cargos. Fue proclamado al-Nâsir en vida de su
padre y se le renovó el juramento de fidelidad en la mañana del viernes, día
siguiente a la noche en que murió su padre. Lo reconocieron todos los países
sometidos a los almohades y su nombre fue invocado en todos los almimbares (...)
Recibió entonces [1201] la noticia de que en Ifrîqiya, el Mallorquín977 se había
apoderado de gran parte de la provincia; salió de Fez, camino de Ifrîqiya y llegó a
Argel; allí equipó su escuadra y su ejército para ir a sitiar la ciudad de Mallorca,
que tomó arrancándola del poder de los almorávides en rabi primero del año 600
[8 noviembre-7 diciembre 1203]. Sus habitantes se dirigieron al Príncipe de los Cre-
yentes y le juraron obediencia, con lo cual les perdonó, les hizo mercedes a cada
uno según su clase, los trató bien y nombró cadí de Mallorca al imam
tradicion[al]ista `Abd al-Allâh ben Haut Allâh. (...)
Pasó al-Nâsir en Marrâkus978 los años 605 y 606 [18 julio 1208-24 julio 1210]; reci-
bió nuevas de que en al-Andalus Alfonso invadía las tierras musulmanas y, cayendo
sobre aldeas y castillos, mataba a los hombres y robaba las mujeres y haciendas. Los
andalusíes979 pidieron auxilio al Príncipe de los Creyentes, quien se decidió a hacer
la guerra santa. Repartió dinero entre los caídes y soldados, y escribió a todo al-
Mâgrib, Ifrîqiya y los países del Sur, convocando a los musulmanes para la guerra
santa contra los infieles. Innumerables acudieron a su llamamiento, y cada cabila
de al-Mâgrib contribuyó con un número determinado de caballos y peones, que le
acompañasen en la guerra santa; se le reunieron soldados de todas partes y acudie-
ron a él tropas ligeras y pesadas. Cuando todo el ejército y todos los enviados de las
tribus estuvieron reunidos, salio de Marrâkus980 el 19 de sh’abab del 607 [5 febrero
1211]; llegó a Alcázar Seguer981, donde acampó y comenzó a trasbordar a su gente;
el paso de los ejércitos de la cabilas, caballos y pertrechos duró desde el primero de
shawwal [18 marzo] hasta el fin de du-l-qa’ada del año 607 [15 mayo 1211].
Cuando todos los combatientes cruzaron el Estrecho, pasó al-Nâsir y tomó tie-
rra en la playa de Tarifa, el lunes 25 du-l-qa’ada [9 mayo]. Salieron a su encuentro
todos los caídes de al-Andalus, alfaquíes y santos para saludarle; se detuvo tres días
en Tarifa, al cabo de los cuales se dirigió a Sevilla con un ejército innumerable
que, como langostas que levantan el vuelo, llenó montes y valles y encontró estre-
chas las llanuras, los collados y las hondonadas. Al-Nâsir se envaneció ante aquel
977
Abû Yâhya Ibn Gâniya.
978
Marrâkush, en el original.
979
andaluces, en el original.
980
Marrâkush, en el original.
981
Alcazarseguir, en el original.
2057
Martín Alvira Cabrer
982
andaluces, en el original.
983
Sigue el relato de la visita del rey Sancho el Fuerte al califa almohade, una versión
fantasiosa sobre la estancia del monarca navarro en tierras de al-Andalus durante la ofensiva
de Alfonso VIII Castilla (1199-1200).
984
En realidad unos 51 días.
2058
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
ejército y recibió a todos sus auxiliares, avanzó contra un castillo frontero de los
musulmanes, llamado Calatrava, defendido por el noble, valiente y célebre caíd
Abû-l-Hadjdjadj ben Qâdis, con sesenta caballeros musulmanes. Lo cercó Alfonso y
comenzó a combatirlo y apretarlo, pero Ibn Qâdis resistía los asaltos y enviaba
todos los días correos al Príncipe de los Creyentes, al-Nâsir, dándole cuenta de su
estado, y pidiéndole socorro contra sus enemigos, pues se veía en el último aprieto.
Mas el visir guardaba sus cartas al llegar a sus manos, y no se las leía al Príncipe de
los Creyentes para que no levantase el cerco de Salvatierra sin tomarla; así traicio-
naba a al-Nâsir y a todos los musulmanes, pues no le daba cuenta de las cosas de su
imperio, ni de los asuntos de sus súbditos, y le ocultaba los negocios más graves
que no debía ignorar ni dejar de resolverlos por sí mismo.
Cuando Ibn Qâdis perdió las fuerzas en este sitio tan prolongado, y se quedó
sin flechas y sin esperanza de socorro, temió que el castillo fuese tomado por asalto
con daño de los musulmanes, de las mujeres y de los niños que estaban en él, y lo
entregó a Alfonso, obteniendo la vida salva para todos sus defensores. Al evacuar
los musulmanes a Calatrava la ocupó el enemigo, e Ibn Qâdis fue a presentarse al
Príncipe de los Creyentes, seguido de su cuñado, que era tan valiente como él. Ibn
Qâdis le exhortó para que volviese y le dejase ir solo: «Vuélvete -le decía-, porque
no hay duda de que me van a matar, y no podré sobrevivir a esta jornada; pero he
vendido mi vida a Allâh para salvar a los musulmanes que estaban en el castillo».
Su cuñado le respondió: «No tiene encanto la vida para mí, después de tu muerte».
Cuando llegaron al campamento de al-Nâsir les salieron a recibir y a saludarlos los
caídes de al-Andalus; al saber su llegada, salió apresurado el visir, y mandó a los
negros que los desmontasen con violencia y que los aherrojasen; en seguida entró
a ver al Príncipe de los Creyentes. Ibn Qâdis le pidió entrar en su compañía, pero
el visir le respondió: «No entra a ver al Príncipe de los musulmanes ningún infa-
me». Entró él sólo y engañó de tal modo a al-Nâsir que éste mandó darles muerte;
salió el visir e hizo que los alanceasen al instante. Se irritó la gente con su muerte y
odió a al-Nâsir; se pervirtió la buena voluntad de los caídes andalusíes985; e Ibn
Yâmi’, yendo a las tiendas de la zaga mandó convocarlos y, una vez reunidos, les
dijo: «Abandonad el ejército almohade, pues no tenemos necesidad de vosotros,
como dice Allâh: Si salen con vosotros no os servirán sino de daño y meterán entre vosotros
el desorden. Después de que acabemos esta expedición, examinaremos la causa de
todos los perversos».
Cuando al-Nâsir supo que Alfonso venía contra él y que se había apoderado de
Calatrava, que era el mejor castillo fronterizo de los musulmanes, lo sintió tanto
que dejó de comer y beber y cayó enfermo de pesar. Apretó con esto el cerco de
Salvatierra, gastó grandes tesoros en combatirla, y al cabo la tomó por capitulación
a últimos de du-l-hidjdja del 608 [acaba el 2 junio 1211].
Al oír Alfonso que al-Nâsir había tomado a Salvatierra, se dirigió contra él con
todos los reyes cristianos que le acompañaban y con sus ejércitos. Al saberlo al-
Nâsir, le salió al encuentro con las tropas musulmanas; avistáronse los combatien-
tes en el sitio llamado Hisn al-’Iqâb; allí se dio la batalla. Se plantó la tienda roja,
dispuesta para el combate en la cumbre de una colina. Al-Nâsir vino a ocuparla y se
sentó sobre su escudo con el caballo al lado; los negros rodearon la tienda por
todas partes con armas y pertrechos. La zaga, con las banderas y tambores, se puso
985
andaluces, en el original.
2059
Martín Alvira Cabrer
delante de la guardia negra con el visir Abû Sa’îd ben Yâmi’. Se dirigió contra ellos
el ejército cristiano, en filas, como nubes de langostas; los voluntarios les salieron
al encuentro y cargaron sobre ellos en número de 160.000, pero desaparecieron
entre las filas de los cristianos, quienes los cubrieron y combatieron terriblemente.
Los musulmanes resistieron heroicos, y todos los voluntarios murieron mártires,
sin dejar uno; las tropas almohades, árabes y andalusíes986 los miraban sin moverse.
Cuando los cristianos acabaron con los voluntarios, cargaron sobre los almohades y
sobre los árabes con inaudito empuje; mas al entablarse el combate huyeron los
caídes andalusíes987 con sus tropas por el odio que había en sus corazones contra
al-Nâsir, a causa de la muerte de Ibn Qâdis y de las amenazas que les había dirigido
Ibn Yâmi’ al despedirlos.
Cuando los almohades, los árabes y las cabilas bereberes vieron que los volunta-
rios habían sido exterminados, que los andaluces huían, que el combate se arrecia-
ba contra los que quedaban y que cada vez los cristianos eran más numerosos, se
desbandaron y abandonaron a al-Nâsir. Los infieles los persiguieron espada en
mano, hasta llegar al círculo de negros y guardias que rodeaban a al-Nâsir; pero los
encontraron que formaban como un sólido muro, y no pudieron abrir brecha;
entonces volvieron las grupas de sus caballos acorazados contra las lanzas de los
negros, dirigidas contra ellos, y entraron en sus filas.
Al-Nâsir seguía sentado sobre su escudo, delante de su tienda, y decía: «Allâh
dijo la verdad y el demonio mintió», sin moverse de su sitio, hasta que casi llegaron
los cristianos junto a él988. Murieron a su alrededor más de 10.000 de los que forma-
ban su guardia; un árabe entonces, montado en una yegua, llegóse a él y le dijo:
«¿Hasta cuando vas a seguir sentado? ¡Oh Miramamolín! Se ha realizado el juicio
de Allâh, se ha cumplido su voluntad y han perecido los musulmanes». Entonces se
levantó para montar el veloz corcel que tenía al lado; pero el árabe, descabalgando
de su yegua, le dijo: «Monta en ésta, que es de pura sangre y no sufre ignominia;
quizá Allâh te salve con ella, porque en tu salvación está todo nuestro bien». Mon-
tó al-Nâsir la yegua, y el árabe su caballo, precediéndole, y rodeando ambos por un
fuerte destacamento de negros, a cuyos alcances iban los cristianos. El degüello de
musulmanes duró hasta la noche, y las espadas de los infieles se cebaron en ellos y
los exterminaron completamente, tanto que no se salvó uno de mil. Los heraldos
de Alfonso gritaban: «Matad y no apresad; el que traiga un prisionero será muerto
con él». Así que no hizo el enemigo un sólo cautivo ese día.
Fue esta terrible calamidad el lunes 15 de safar del 609; comenzó a decaer el
poder de los musulmanes en al-Andalus, desde esta derrota, y no alcanzaron ya vic-
torias sus banderas; el enemigo se extendió por ella y se apoderó de sus castillos y
de la mayoría de sus tierras, y aún hubiera llegado a conquistarla toda, si Allâh no
le hubiese concedido el socorro del emir de los musulmanes Abû Yûsuf ben `Abd
al-Haqq, que restauró sus ruinas, reedificó sus alminares y devastó en sus expedi-
ciones el país de los infieles.
986
andaluzas, en el original.
987
andaluces, en el original.
988
Una aproximación a este pasaje en ALVIRA CABRER, M., y BEN ELHAJ SOULAMI, J., «Una
misma exclamación del sultán Salâh al-Dîn y del Miramamolín al-Nâsir en las batallas de
Hittîn/Hattîn (583 H./1187 JC.) y al-`Iqâb/Las Navas de Tolosa (609 H./1212 JC.)», Anaquel
de Estudios Árabes, 13 (2002), pp. 9-20.
2060
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
989
Marrâkush, en el original.
990
Marrâkush, en el original.
2061
Martín Alvira Cabrer
336. AL-HIMYARÎ, ABÛ `ABD ALLÂH MUHAMMAD `ABD AL-MU’NIN, Kitâb al-Rawd al-
mi’târ fi habar al-aktar (h. 1325-1326)994
Ed. y trad. fr. E. LÉVI-PROVENÇAL, La Péninsule Ibérique au Moyen Âge d’après le «Rawd al-
Mi’târ»; Brill, Leiden, 1938, cap. 97, pp. 132-135 (Salvatierra) y cap. 125, pp. 164-166 (Las
991
Marrâkush, en el original.
992
Hisn al-`Iqâb.
993
andaluces, en el original.
994
Compilador magrebí posiblemente de principios del siglo XIV, su obra es un diccio-
nario de lugares publicado por un sucesor suyo en el siglo XV (MAESTRO, pp. 5-8).
2062
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
Navas de Tolosa); trad. fragmentaria HUICI, Las grandes batallas, pp. 313-316 (Salvatierra y Las
Navas de Tolosa); y trad. M.ª P. MAESTRO GONZÁLEZ, «Textos medievales», 10, Valencia, Anu-
bar, 1963, pp. 378-379, 382, 223-226, 276-280 y 33-34.
Mayurqa - Mallorca
Los miembros de esta familia de los Banû Gâniya gobernaron sucesivamente la
isla de forma independiente; y su último representante fue `Abd Allâh b. Ishâk. El
soberano al-Nâsir Muhammad b. Ya’qûb al-Mânsur b. Yûsuf b.`Abd al-Mu’min b.
`Alî envió contra él a su tío paterno, el señor Abû-l-`Ulâ Idrîs b. Yûsuf b. `Abd al-
Mu’min y al saih Abû Sa’îd b. Abî Hafs. Estos dos generales se unieron en Denia, y
allí ambos pasaron revista a las fuerzas de que disponían. Las dos columnas com-
prendían 1.200 caballeros, 700 arqueros, 15.000 soldados de infantería, sin contar
el cuerpo de desembarque de galeras. La flota se componía de 300 barcos que se
dividían así: 70 corbetas, 30 buques de caza, cincuenta grandes buques y barcos de
distintas clases. El ejército disponía también de gran cantidad de municiones,
armas, ballestas, escalas de cuerda, palas, azadones, picos, cuerdas y cables; además,
cotas de malla, sables, lanzas, yelmos, escudos, manteletas, arcos y cajas de flechas,
así como gran aprovisionamiento de víveres. La expedición llegó a Ibiza, donde
hicieron la oración del viernes, y se hizo a la vela al día siguiente sábado 24 du ‘l-
hiyya del año 599 [3 septiembre 1203]. Después de haber desembarcado, el cuerpo
expedicionario se acercó a la cabeza de partido de la isla, mientras que la flota, a
las órdenes del saiyid Abû-l-`Ulâ y Abû Sa’îd penetraron en la ciudad, acompaña-
dos de un soldado del contingente de los Gûzz que sostenía en la punta de lanza la
cabeza de ‘Abd Allâh. Prohibieron el saqueo y ordenaron que se ejecutara a un
individuo que había violado las órdenes a este respecto: fue decapitado y su cabeza
paseada en la punta de una pica. Concedieron el amân a la población, y los heral-
dos proclamaron esta medida por las calles y la alcazaba. Los habitantes salieron
entonces de sus moradas con confianza. Los jefes de la expedición escribieron al
soberano al-Nâsir para notificarle la victoria. (...)
En cuanto a Mallorca, permaneció inexpugnable hasta que al-Mânsur murió,
en el mes de rabî’ I del año 595 [enero 1199]. Su sucesor, el soberano al-Nâsir,
envió entonces una expedicion contra ella y se apoderó de la ciudad, según se dijo
antes. Después este monarca nombró sucesivamente varios gobernadores en
Mallorca, hasta la época del gran desastre sufrido en el año 609 [1212] en las
Navas de Tolosa.
Salbatarra - Salvatierra
En al-Andalus, en el territorio de Alfonso995. Es una fortaleza que depende de
Calatrava, que fue sitiada por el príncipe al-Nâsir Abû `Abd `Allâh Muhammad b.
al-Mânsur Ya’qûb b. Yûsuf b. `Abd al-Mu’min, soberano del Magreb. Atacó por
medio de enormes catapultas y máquinas de guerra, con tal resultado que logró
sojuzgar a los ocupantes y colocar allí una guarnición. Esto sucedía a principios de
608 [después 15 junio 1211]. Antes, el mismo soberano había cercado ya el «Castillo
de la Nieve»996, apoderándose de él; empleó pues todas sus fuerzas contra la fortale-
za de Salvatierra, colocó frente a ella catapultas en batería y la bombardeó con
995
Alfonso VIII, rey de Castilla.
996
Hisn al-talg, identificado con el castillo de Dueñas, sobre el que después se construyó
la fortaleza de Calatrava la Nueva.
2063
Martín Alvira Cabrer
997
Ifrîkiya, en el original.
998
«Documentos», n.º 1195.
999
`Ikab, en el original.
1000
Dueñas, actual Calatrava la Nueva.
1001
`Ikab, en el original.
2064
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
anunciarla dirigió mensajes oficiales a sus diversas posesiones, sin notar las causas
oscuras que iban a provocar su próxima derrota.
Volvió a Sevilla como triunfador. Pero Alfonso no tardó en pedir ayuda de las
gentes de su religión, exhortándoles a defender su fe. Respondieron a su llamada
y, de todas partes, acudieron a él.
Al-Nâsir dejó Sevilla para reunirse con él, saliendo el veinte muharram del año
609 [22 junio 1212], a la cabeza de contingentes que no estaban dispuestos a com-
batir de ninguna forma, pues había dejado de pagar a sus soldados y no le daba
más que mezquinos adelantos; por otra parte, había herido a sus tropas haciendo
matar a Ibn Qâdis1002, comandante del castillo de Calatrava, quien había infligido el
agravio de entregar esta fortaleza a los cristianos sin intentar su defensa; también
había despedido del salón donde recibía a sus familiares a los jefes de las tropas
andaluzas con el fin de exteriorizarles su resentimiento.
Por otra parte, el resto del ejército fue objeto de una traición por parte de los
cristianos, que, a pesar de haber anunciado públicamente una suspensión de la
lucha, actuaron de forma contraria. Acabaron bien pronto por mezclarse los cris-
tianos con los musulmanes, sin que éstos se diesen cuenta: los musulmanes no tar-
daron en huir, después de sufrir una derrota sin precedentes. Esto sucedía en al-
’Iqâb1003, entre Jaén y Calatrava, a mediados del safar del año 609, tal como hemos
dicho. Fue un desastre espantoso. Al-Nâsir se salvó, sin preocuparse por la suerte
de los suyos, y logró llegar a Sevilla. Sus compañeros de fuga, que se habían llevado
la tienda real, reventaron varios caballos y fueron perseguidos hasta la noche por
los cristianos, que galoparon tras ellos por todos los caminos que tomaron. Gran
cantidad de musulmanes fueron heridos mortalmente. En esta batalla perecieron
varios personajes e intelectuales: como `Ât y otros1004.
El caballo del rey al-Nâsir era corpulento y no podía desplazarse con rapidez.
Un árabe echó pie a tierra y le ofreció su propia montura al soberano, diciéndole:
«Monta en mi caballo, que te será más útil que el tuyo!». Por otra parte, al-Nâsir
había dado a Abû Bakr b. `Abd Allâh b. Abî Hafs la orden de mantenerse de pie
bajo el estandarte real. Los cristianos cargaron en dirección al estandarte, creyen-
do que al-Nâsir estaría tras él. Hirieron a sablazos a los soldados que les hacían
frente, y mataron a buen número de ellos; entre ellos se encontraba este Abû Bakr.
Los musulmanes fueron derrotados, y el enemigo se adueñó de todo el campa-
mento y de la mayoría de las tiendas que había en él. Los cristianos se apoderaron
después de las ciudades de Baza y de Priego y fortalezas vecinas, matando a los
hombres y haciendo cautivos a los niños.
Este desastre fue el primer signo de debilidad que se manifestó entre los almo-
hades, y, en adelante, las gentes del Magreb no se encontraron ya dispuestas a
emprender exhibiciones. Cuando al-Nâsir volvió a Sevilla, intentó tranquilizar el
país por medio de un bando, dirigido a sus súbditos, en el que escondió la verdad
bajo flores de retórica. Después atravesó el mar, en dirección a Marrakech. Murió
1002
Ibn Kâdis, en el original.
1003
`Ikab, en el original.
1004
como `Alî b. al-Gâni, el Mallorquín, el alfaquí Ibn `Âtî y otros, en la ed. de L ÉVI -
PROVENÇAL.
2065
Martín Alvira Cabrer
1005
El tesoro magnífico acerca de la dinastía Meriní.
1006
Crónica regional que se ocupa de la zona oriental de las actuales Argelia y Túnez, su
autor pudo ser un personaje de la corte del príncipe hafsí Abû ’Amr ’Otmân (22 safar
839/1435-...).
1007
España, en el original.
2066
Pedro el Católico, Rey de Aragón y Conde de Barcelona (1196-1213)
· ORIENTE MEDIO
339. IBN AL-ATÎR DE MOSUL, Al-Kâmil fit-Tarij (1160-h. 1233-1234)1008
Ed. 13 vols., trad. fr. fragmentarias Recueil des Historiens des Croisades, París, Academie des
Inscriptions et Belles-Lettres, 1841-1906, I. «Historiens Orientaux, pp. 190-744 (1085-1190) y
II, pp. 3-180 (1190-1231); y ed. y trad. fr. fragmentaria E. FAGNAN, Annales du Maghreb et de
l’Espagne, Argel, Typographie Alphonse Jourdan, 1898 (reed. 1901), p. 612.
Tras su derrota1009, Alfonso se rasuró la cabeza, dio la vuelta a su crucifijo, tomó
un asno por montura jurando no volver a utilizar un caballo ni una mula hasta ver
a los cristianos victoriosos, y reclutó nuevas tropas.
340. AL-NUWAIRÎ, `ALÎ B. `ABD AL-WAHHAB, Historia de los musulmanes de España y Áfri-
ca (1279-1332)1010
Trad. fragmentaria HUICI, «Estudio», Fuentes árabes, ap. VI, p. 132; ed. y trad. M. GASPAR
Y REMIRO, 2 vols., Granada, 1917-1918, II, pp. 244-245.
A principios del año 608, dirigióse al-Nâsir contra el país de los cristianos en
son de guerra y fue a sitiar la fortaleza de Salvatierra, que tomó; Alfonso reunió
contra él un gran ejército de España, Oriente y Constantinopla; encontráronse los
dos ejércitos en el sitio llamado al-`Iqâb; cayó Alfonso sobre los musulmanes, que
no estaban prevenidos, y los derrotó; fueron muertos muchos almohades, y el emir
al-Nâsir se mantuvo con constancia no vista en ningún rey antes de él, sin lo cual
hubieran sido todos exterminados. Fue esta derrota en lunes, a mediados de safar
del año 609; de allí se dirigió Alfonso contra Baeza y encontrándola abandonada;
encaminóse luego a Úbeda, donde halló muchísimos musulmanes de los fugitivos
de la batalla y de la gente de Baeza; sitió a Úbeda trece [tres] días y la tomó por
asalto, cautivó y saqueó, y fue esta desgracia más dura para los musumanes que la
misma derrota de Hisn al-’Iqâb. (...)
Murió el emir Muhammad en Marrakech el día 10 o el 5, según otra referencia,
del mes de Sha’abân del año 610. Su gobierno duró 15 años y meses. Fue hombre
taciturno, impenetrable, precavido, clemente, bravo, poco sanguinario y despreo-
cupado de todo aquello que no interesaba a sus propósitos; únicamente se le impu-
ta su excesiva codicia de riquezas. Sus hijos fueron Yûsuf, príncipe heredero y suce-
sor en el imperio, Yâhya e Ishâc. Yâhya murió en vida de su padre. Al morir
Muhammad, le sucedió en el gobierno del imperio su hijo Yûsuf.
1008
Autor oriental (1160-1233) próximo a los Ayyubíes, su obra es una fuente clave para
la historia de las cruzadas. Hay una biografía suya en el Kitâb Wafayât al-a`yân, wa anba’abna
az-zamân, de IBN JALLIKÂN (h. 1211-1282), ed. y trad. ing. BARON DE SLANE, Ibn Khallikan’s Bio-
graphical Dictionary, 4 vols., París-Londres, 1847-1871, vol. II, pp. 353-355.
1009
Alarcos (1195).
1010
Jurisconsulto e historiador egipcio (h. 1278/1279-1332).
2067
ÚLTIMOS TÍTULOS DE LA COLECCIÓN
«FUENTES HISTÓRICAS ARAGONESAS»
Euros