Un tros de paper Two Volumes

The Project Gutenberg EBook of Un tros de paper, by Various

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with almost no restrictions whatsoever. You may copy it, give it away or re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included with this eBook or online at www.gutenberg.org

Title: Un tros de paper Two Volumes

Author: Various

Release Date: August 10, 2007 [EBook #22296]

Language: Catalan

*** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK UN TROS DE PAPER ***

[NOTA DE LA TRANSCRIPCIÓ. Aquests dos volums són un recull de textos publicats al setmanari UN TROS DE PAPER entre 1865 i 1866 i triats per Carles Riba. El pròleg de Conrad Roure explica prou bé la història d'aquesta publicació, pionera de la premsa a Catalunya.]

UN TROS DE PAPER

VOLUM PRIMER

INDEX

PRÒLEG EXPLICATIU LES QUATRE RAMBLES EL PASSEIG DE GRÀCIA EL TEATRE PRINCIPAL BARCELONA AVUI EN DIA LA CAMPANA BALLS CONVERSES MENUDÈNCIES D'ALLÓ MATEIX L'ANY VINENT CORRESPONDÈNCIA DEL TEMPS SI QUE ESTEM FRESCOS MISÈRIA HUMANA TEDÈUM VAL MÉS UN PUNT QUE MIL LLIURES UN QUE NEDA BÉ L'HONOR NACIONAL L'HOME DE BARRI ELS VIUDOS LA TERRAIRE L'AMO DE CASA L'AMERICANO ELS FORASTERS UN HOME DE SA CASA L'HEREU MODES EL DIUMENGE… A FORA!

PRÒLEG EXPLICATIU

Fins l'any 69 del segle passat, Barcelona estava voltada de muralles, amb els portals tancats de les deu de la nit fins a la matinada. Solament el portal de mar es tancava alguna hora més tard, en consideració als habitants de la Barceloneta que assistien als teatres públics de l'enclòs urbà.

Els barcelonins, impossibilitats a les nits d'anar als llocs d'esplai de fora muralles (Criadero, Font de Jesús, Campos Eliseos, Tívoli o Jardins de la Ninfa), es reunien en cases particulars, on generalment es feien «Sombres» o funcions en teatrets de «ninos», representant-se sainets; de manera que els actors, o més ben dit llegidors, sabíem de cor les obres de més acceptació, com eren En Saldoni i la Margarida, El Memorialista, L'aprenent de Sabater, Les nous espantadores i altres per l'estil, que si bé literàriament no són de mèrit recomanable, era l'únic que vèiem en nostre propi idioma, tan abandonat en aquells temps. Durant la Quaresma omplia els teatres públics el drama La Passió i Mort de Nostre Senyor Jesucrist.

En l859 vingué la restauració dels Jocs Florals, i cinc anys després començà en l'Odeon, amb la secció de La Gata, el modern Teatre Català.

Mes com encara persistien les muralles, persistien en la major part dels barris aquelles reunions casolanes de «sombres» i teatrets.

Al poc temps dinaugurar-se el Teatre Català, l'Albert Llanas

tingué la bona idea de publicar UN TROS DE PAPER, ajuntant-se-li

tot seguit per portar-la a cap En Robert Robert (X.), En Frederic

Soler (Pitarra), N'Eduard Vidal i Valenciano (Blay Màrfegas),

N'Eduard Aulès (Bonaventura Gatell), i el sotascrit remembraire

(Pau Bunyegas), essent l'il·lustrador el cèlebre caricaturista

Tomàs Padró. I no tardaren a col·laborar-hi En Torres (Sarraceno),

En Pons (L'Inglès), l'Angelon (Orfaneta de Menargues) i En Feliu i

Codina (Josep Serra). En Llanas firmava Robert Sanall; i En

Vidal i Valenciano i Conrad Roure, junts, Dos gats dels frares.

De tots ells porta dol, a l'ensems que es complau a guardar-ne ferma recordança, el vell narraire a qui l'EDITORIAL CATALANA ha volgut honrar confiant-li la presentació d'aquest volum, sense altre mèrit, de part meva, si de mèrit mereix el nom, que ésser l'únic supervivent d'aquella colla d'humoristes que qualsevol dells seria més apte que jo per a prologar un llibre.

UN TROS DE PAPER fou, en son gènere, el primer periòdic publicat en català, i el públic el rebé tan de bon grat, que el mateixos escriptors contemplàvem amb estranyesa com cada dissabte en poques hores sesgotava lediciò, que no era pas curta, essent el dun ral el preu de cada número. Cal dir, però, que leditor Innoscent López era una àliga per a la propanganda de les publicacions, i que en aquesta hi posà els seus cinc sentits.

Lestranyesa nostra de lacceptació extraordinària del setmanari es fonamentava principalment en la manera com cada u de nosaltres escrivia diferentment el català, i ens semblava que això no podia deixar complaguts a molts llegidors. Allò era un mosaic ortogràfic.

No sens doni pas, en bona part, la culpa daquesta diversitat. No teníem cap diccionari de què ens poguéssim fiar, perquè estaven farcits de castellanades, ni cap obra de les publicades aleshores ens podia servir de norma. Així, cada escriptor escrivia com bé li semblava, i en la impremta, on tampoc hi havia cap corrector que sapigués un borrall del nostre idioma, el qual feia un sens fi danys que no era conreat, estampaven cada original al peu de la lletra de les quartilles, i els números de la publicació sortien… com havien de sortir.

L'èxit dUN TROS DE PAPER, tenia per a mi una altra explicació. La massa popular, en la qual els literats no shi troben encabits en nombre abundós, llegia els articles, les composicions en vers, els epigrames i els solts; li era agradós el to humorístic de cada escrit, ho entenia tot, tant si deia Hermenegild, com Hermenegildo, com Armengol; travall, com treball, com traball, i passava estones divertides, ja a casa seva, ja a la taula del cafè, ja en els intermedis de les sombres, i esperava ansiós la sortida.

I així és que els venedors ambulants i les llibreries despatxaven els números en un tres i no res.

Referent a aquest recull, cal una advertència. S'hi troba en ell algun article firmat amb altre nom dels que he consignat en el paràgraf anterior, en el qual anomeno els redactors i col·laboradors del setmanari. És que en la redacció rebíem per correu escrits amb pseudònim, i els que ens plaïen es publicaven, ignorant qui era l'autor.

Ficar-me ara jo en la crítica del contingut del volum, no em pertany; vindria a ésser jutge i part en l'assumpte, i la meva opinió fóra recusable.

Crec, i això puc dir-ho sense cap escrúpol, que el periòdic complia amb el seu propòsit d'ésser humorístic i llegit per tothom, sense temença de trobar-hi el llegidor més pulcre un mot ofensiu en cap concepte.

I exposat breument l'historial d'UN TROS DE PAPER, deixo enllestida la meva tasca.

CONRAD ROURE

LES QUATRE RAMBLES

Hi ha afició, a Barcelona, a partir les coses en quatre.

Jo no sé si això procedeix de les quatre barres de sang; però tenim els quatre cantons del Call, els quatre cantons de Bellafila, les quatre Rambles, l'olla amb les quatre carns…

Parlem ara de les quatre Rambles, i comencem per dir que ja sabem que en rigor no són quatre, sinó una sola; però, així i tot, convenim que cada una de les seves denominacions té un caràcter peculiar que la diferencia completament de les altres.

El tros anomenat Rambla dels Capellans, se distingeix per la falta de moviment de joventut, d'apariència magra. La paret de Betlem ocupa un bon tros de l'acera dreta i ja li dóna quelcom d'aspecte clerical; els estudiants que per allí transiten, educats entre mossèn Fulano i mossèn Menguano, sembla com si fessin tuf de solterons, i fins en el modo de tallar-se els cabells i de portar el vestit de curt capellanegen.

Jo mateix, que quasi no tinc res de capellà, si alguna volta, distret, he donat un passeig per aquell tros, m'he trobat al cap d'una estona com si m'entrebanqués amb la sotana, i em venien ganes de pendre polvo, i em venien a la memòria coses en llatí, que no pot ser sinó que en aquella atmòsfera se mantinguin constantment efluvis clericals, ja que enlloc me succeeix lo que en aquell siti.

Atravesso des de Betlem a la Virreina, me trobo en la Rambla de les Flors, i ben considerat no se m'acut al pensament, per molt que discorri, un lloc més adequat per vendre-hi lo que allí es ven.

Per tot aquell dilatat espai el cel és més alegre, els veïns tenen afició a aucells, que són entre lo animal, lo més adequat a les flors; camina un per allí amb l'abandó i voluptuositat que els jardins inspiren. Allí és on amb més facilitat s'admet la idea dels rejovenimens de què parlen les antigues faules; els requiebros surten espontanis dels llavis; les hores passen ràpides amb l'olor de les flors. Contemplant les jovenetes que al dematí s'hi passegen, és impossible no comparar a la morena de roges galtes amb el clavell; una cara pàl·lida, d'ulls ben tallats i amb certa grogor d'aquelles que són indicis d'un organisme delicat i de melancolia, fa pensar tot seguit en la passionera; una joveneta, vestida de glassa, simpàtica, de faccions que revelen un cor obert i carinyós, sembla una rosa blanca animada, i la noia endreçadeta, pobra i límpia, que no crida l'atenció, però que encanta vista de prop, fa el paper de la viola boscana.

Mes, així com en un jardí, passat el temps de les flors, si no se'l cuida hi creixen els escardots i les plantes silvestres d'aspecte menos agradable i d'olor mai buscada, així també la Rambla de les Flors, quan deixa de ser-ho, es converteix en passeig de camalluentes i mossos d'Esquadra.

Els diumenges, a certa hora, hi acudeixen amb els mocadors encarcarats, un al cap amb un nus que deixa les puntes tiesses com dues orelles de burro, un al coll amb coloraines dominades pel groc d'ocre i el vermell més enverinat i la punta del detràs subjectada pel lligam del davantal que quasi dóna volta a tota la falda i és molt llis i llarg, i un a la mà ben plegat, que els hi serveix per molts diumenges, puix per mocar-se, en porten un altre a la butxaca. Allí parlen de la seva terra, de l'aplec, del promès i dels defectes dels seus amos i de les renyines que tenen amb ses amigues, i de quant gasten en roba i de quant tenen estalviat en el recó de la caixa.

Des del teatre del Liceo fins al de Santa Creu, hi corre la Rambla que en diuen del Mig, i no hi ha tal mig ni tal aca: però ja està dit així i no hi ha com dir-ho així per a entendre-ho.

Allò és el centro de la cultura barcelonina. De tal modo és característic aquell tros, que els capellans i els camalluents no es fan estranyar en cap carrer de Barcelona, i, posats allí a passejar, se converteixen en gent inverossímil que sembla que ha errat el camí.

Els vestits que allí s'usen, no tenen la senzilla elegància dels de la Rambla de les Flors, ni l'austeritat solemne que convé a la dels Capellans, ni l'amanerament i poc garbo dels que tapen a les camalluentes; mostren més estudi, més coneixement de l'art de vestir-se, més riquesa, més aficions mundanes, més refinament de gust.

Allí hi ha cadires i poltrones per a seure; tot són modistes, venedors de diaris, cafès, perfumeries, fondes, guanteries, gravats, retratos. En una paraula: allí està compendiat lo bo i millor de la capital. Fins l'editor d'aquest periòdic hi té una botiga de llibres.

I com en aquest món cada cosa està feta per una cosa corresponent i les lleis universals les atrauen i harmonisen, a la Rambla del Mig acudeixen totes les vanitats, tots els notables, totes les persones que estimen la civilisació, admetent-la amb totes ses ventatges i defectes: les belles arts, el luxo, l'ostentació, la frivolitat, i, en una paraula, tots els fills de l'ociositat i de la riquesa.

Tan pròpia és aquella esfera del poeta, que en el front porta el porvenir de la humanitat (sàpiga o no revelar-lo), com del ballarí de teatre, que a puntades de peu fa bullir l'olla, mentres li fan el llit a l'hospital.

No hi ha des de la Rambla del Mig a la de Santa Mònica més tretxo que el que ocupa la ridícula fatxada del teatre de Santa Creu; però en tan breu espai s'hi troba una transformació especialíssima.

Atxacosos, soldats i nyinyeres (¿com se deu dir niñeras en català?) componen el públic d'aquell siti, i ¡observin amb quina discreció elimino d'aquest públic la gent més pública que el freqüenta!

La paret de la Drassana, els canons de la porta del Banc i la vista de Montjuich, influeixen no poc en que aquell tros soldadegi, i (aquí de la llei d'atracció) és punt que pot dir-se axiomàtic el que, si en un desert s'hi planta una nyinyera, al cap del mes hi naix un soldat; així com, si tanqueu ben bé un soldat en qualsevol siti, al girar el cap ja hi trobareu a la vora seva una nyinyera amb criatura i tot. La lley d'aqueix fenòmeno natural no és coneguda; però el fenòmeno existeix i no és dels que menos contribueixen a fer admirar la sabiduria del que féu el món.

Allí es mengen taronges i es beu orxata de xufles, s'enamora amb marcialitat i es concebeixen els transports de les passions més pures entre les indigestions infantils i els ferums del ranxo que surten per les reixes del cuartel.

Allí el galantejador sol preparar-se un esdevenir de torna de pa i tros de butifarra que l'arravata i li fa vénir salivera; allí molt sovint li succeeix que, quan deuria acabar la relació caient a terra i besant les mitges blaves de la donzella, té d'aixecar-se tieso i quadrar-se, i estirar el braç i posar-se la mà al front i tornar-la a deixar caure amb revolada, perquè, entremig de dues paraules amoroses gramaticalment inseparables, ha passat el capità que té mal gènit.

En aquell petit tros de passeig, que comparat amb tota Barcelona és ben poca cosa, és a on cauen més criatures, d'alguns segles en aquesta part, i fins podria ser que molts estrafets deguessen la seva desgràcia a les distraccions patides per les nyinyeres que els portaven en braços quan eren petits.

No hi ha cosa més natural que aquestes repetides caigudes. El soldat jove, briós i apassionat en extrem, pinta a la nyinyera, amb tota la fogositat de la joventut i de l'ofici, l'amor que l'arravata. La mossa se l'escolta amb la boca badada i no es recorda del que fa, ni veu lo que la rodeja. Arriba ell a allò de què quan prengui la llicència se n'aniran casats a la seva terra, a on serà mestressa de sa casa, i que en compte d'haver de bregar amb la quitxalla d'altres, podrà passar el dia apeixant a sos propis fills. Allavors l'embadaliment de la mossa arriba a l'últim grau; expressa la seva admiració alçant els ulls al cel i obrint els braços, i ¡cataplum! vet aqui la criatura a terra amb un nyanyo al front, quan ne surt més barato.

X. (Robert Robert)

EL PASSEIG DE GRÀCIA

I

La Barcelona alegre, ociosa, la Barcelona movedissa, no la busquin sinó al Passeig de Gràcia, i ara més que mai d'ençà de l'ensanche, ¡malviatge la paraula!

El passeig de Gràcia és més passeig que la Rambla, perquè és molt més ample; perquè té vistes més dilatades i amenes; perquè els edificis ara comencen a vorejar-lo. No recorden, com els de la Rambla, el càstig del treball i la codícia de la industria, sinó el grat descans, el benestar, la riquesa, el luxo.

Per allí s'esplaia el cor veient les temptatives artístiques de les fatxades, sisquera no sempre el bon gust hagi inspirat a l'arquitecte: els ulls no es troben mai traïdorament ofesos per un carreró asquerós com el de detràs del Correu ni l'arc de Trentaclaus.

No es desvaneix el plaer de la contemplació amb les reflexions que inspiren vint perruquers que amb sos grans rètols, sos fanals il·luminats, sos aparadors, sos cartells i ses cues penjades, fan meditar en els afanys de lloguer, la contribució, els aliments i el vestit, i qui diu perruquers diu sastres, guanters, cafeters i tota aquella gent que viu del que guanya, treballant per força.

El passeig de Gràcia ens ofereix a la vista el mig cèrcol de muntanyes guardant un pla deliciós, ara cobert de blat verd i roselles, ara daurat pel brillant rostoll. En tot son àmbit no s'hi veu ningú que sembli estar-hi per força, sinó al contrari, per acte propi de voler, encaminat a proporcionar un goig.

Gent que va, gent que ve, gent que va i ve, ningú porta en son aspecte les senyals d'agitació forçosa que regna en la ciutat. El corredor va tan a poc a poc con l'hisendat; l'estudiant no es recorda dels llibres; el malalt se sent aliviat per lo sa de l'aire i el panorama que el rodeja.

¡Que diguin el que vulguin, no hi ha com el passeig de Gràcia!

A l'hivern se va de tarda al passeig de Gràcia.

A l'estiu, dematí i vespre, es va al passeig de Gràcia.

Per anar al numerosos poblets dels voltants, s'aprofita, sempre que es pot, la proporció de passar pel passeig de Gràcia.

A tot foraster se li pregunta: -¿Ja ha vist el passeig de Gràcia?

II

L'animació del passeig de Gràcia, a l'estiu, comença amb el dia.

Abans que els òmnibus vagin i vinguen, ja hi transita gran munió de jornalers, que amb pas lleuger, àgils de cames i sans de color, s'encaminen a Barcelona, amb el gec al coll (si en porten) i l'esmorzar embolicat en un mocador de quadros blaus.

Al mateix temps baixa, amb ells, gent que vénen a vendre pollastres, forcs d'alls i cebes, pebrots i tomàtecs, esbergínies i ous i fruites.

Al sortir el sol, varia, no minva, el gènero de transitants, que allavors, per lo general, no van de Gràcia a Barcelona, sinó de Barcelona a Gràcia. Són gent que tenen la família a la vila, a Sant Gervasi, al Putxet i a Vallcarca, que havent anat a fora per passar l'estiu més tranquils, no paren mai d'entrar i sortir i al cap de tres mesos han viatjat més que si haguessen anat i vingut d'Amèrica.

Aquest moviment dura fins a la força del calor, en què baixa un poc, mes no cessa, puix són moltes les persones que, per motius que deuen ser molt poderosos, se'n van amb el pic del sol a dinar a algun siti a on, per arribar-hi, per força es té de travessar el passeig de Gràcia; de modo que tot se torna òmnibus, centrals, cotxes, crits de calessers, xurriacades, pols i gatzara dels joves ferms, que se'n pugen a dalt, sota la vela, a on se torren baix el pretext de què allí hi corre millor l'aire.

Els diumenges és més animat el quadro.

Molt de matí acut un extraordinari número de persones als concerts de Clavé; altres van a pendre xacolata als altres jardins; altres amb xefla cap a alguna font; perquè ja és sabut que certa gent per per beure molt vi necessita estar ben a prop d'un doll d'aigua.

Hi ha famílies de menestrals que, guanyant pocs diners, no poden gosar de cap diversió. Mes se resignen amb la seva sort: no així cada diumenge poden anar a pendre xacolata al passeig de Gràcia.

Així s'explica, en part, com en una nació s'eternisen les tiranies.

¿Com ha de ser esclau un poble a on la majoria es creu quasi feliç si els diumenges pot beure vi o pendre xacolata?

Ja n'hi poden fer de l'alçada d'un campanar a aquesta majoria: mentres no li prohibesquen mastegar cigrons torrats en xicra o traguejar infusió de campetxo cada vuit dies, sempre dirà:

-Ara és un gust: les coses sembla que van bé.

III

A les tardes de dijous d'hivern, per espai de dues o tres hores, la Barcelona jove, la Barcelona elegant i culta es traslada en pes al passeig de Gràcia.

No és reconeguda persona decent (per molt que ho sia) la que no té per costum freqüentar aquell siti en l'època i hores indicades.

Així és frase molt significativa la de: «Avui fulana no ha anat al passeig de Gràcia.»