Què farem, què direm?

PREMI

GRAN ANGULAR

1991

QUÈ FAREM, QUÈ DIREM?

PEP COLL

Al Ferran Rella,

que té els minairons al cos,

i al Joan Ribera,

que me’ls va ficar dins de l’ordinador.

1

ME’N RECORDARÉ tota la vida, de la temporada que vaig tenir el canut dels minairons. Llavors jo era una nena de tretze anys i mig, prima i escardalenca, amb el cabell curt com un bordegàs. Hivern i estiu, anava sempre amb texans i vambes, i els meus peus tenien unes ganes boges de córrer i de saltar. Ja us podeu imaginar que jo estava condemnada a anar a estudi matí i tarda.

Em rebentava haver d’anar a l’escola, sobretot per les notes que em posaven els mestres. En totes les assignatures m’endinyaven un bé, que per a mi és la pitjor nota que em poguessin donar. No sé si m’enteneu. Si, per exemple, traus un suspens, vol dir que ets un gandul o bé un talòs. «Un tros de carn beneïda», que diu la padrina. Un suficient és una nota molt important, reservada als més llestos de la classe. Tan espavilats, que poden anar passant sense matars’hi gaire. Ho saben calcular molt bé, de manera que només estudien el poc que cal per anar aprovant justet. Al meu col·legi, els sufis són els que tenen més amics. Molts més que els notables i els excel·lents, una colla de creguts i antipàtics, entre els quals no hi sol faltar la nena lletgeta, el xiquet tímid amb ulleres de cul de got i tots els fills dels mestres.

Us ho torno a dir: el bé és la nota més fastigosa que em podien plantificar. Era com si la tutora digués als meus pares: «És una nena estudiosa però curteta. Fa el que pot i potser un dia arribarà a notable.» Quan la tutora cantava les meues notes, tota l’estona feia bé, bé, bé, com una ovella que torna de pasturar i crida el seu corder. I tota la classe en pes, com un corral de borrecs, contestava els bels de la mestra. Quan els companys em cridaven –em dic Bet–, arrossegaven la e del meu nom i es partien de riure.

La història que ara em disposo a contar-vos va començar l’últim dia d’escola abans de les vacances de Nadal. A primera hora del matí, ens vam disfressar de pastoret, de marededéu, de caganer i de totes les figuretes que us pugueu imaginar en un pessebre. Vam passar les dues primeres hores cantant nadales i fent el bèstia per les classes.

Després del pati, els del meu curs estàvem inaguantables. Ens tocava socials, ambla senyoreta Carme. A la pobra dona li fèiem veure la padrina: de tant fer-nos crits, es va quedar sense veu. Llavors, va agafar el guix i va escriure a la pissarra: «Si feu bondat una estona, us deixaré anar al museu.» Vam continuar fent xivarri, però així que va tocar el timbre, ella ens va indicar amb signes que pleguéssim els llibres i que toquéssim el dos. Ens vam afolcar cap a la porta donant-nos empentes i fent una cridòria de mil dimonis, com si s’hagués calat foc al col·legi. Es veu que la senyoreta Carme encara en tenia més ganes que nosaltres, de perdre’ns de vista i de sortir a escampar la boira!

Jo també me’n vaig alegrar. I no és pas que m’entusiasmés especialment la visita al museu. Sempre que hi anàvem, em recordava del cementiri del poble, quan per Tots Sants la mare em feia portar flors a no sé quins padrins. Davant de cada nínxol hi ha una placa amb la fotografia del mort enganxada, amb un escrit on diu que hi ha les despulles de la senyora Tal i tota la pesca. També al museu, sota de cada trastot vell, hi ha un cartellet amb el nom de l’eina i una explicació: «Coder. Servia per esmolar la dalla.» I jo pensava, amb la meua intel·ligència normaleta de nena-que-sempre-trau-bé: «Abans potser sí que servia per a moltes coses, però si ara no serveix per a re, quin valor pot tenir aquesta andròmina?» A més, una altra cosa. Us heu fixat que les persones grans, quan van al cementiri, enraonen a mitja veu, com si tinguessin por de despertar els morts? Doncs al museu passa el mateix: si parles tranquil·lament, el senyor Quim, el vigilant, et crida l’atenció.

El museu d’Esterri és un museu d’etnologia. Aquesta parauleta vol dir, com es pot llegir al fulletó, que «el museu recull les eines i les formes de vida tradicionals del Pirineu». Si us l’imagineu com una sala fosca, plena de ferraments i roba de l’any de la picor, esteu equivocats. Al museu del meu poble hi ha maquinetes per jugar, una sala de vídeos de dibuixos i una biblioteca de contes. No és que t’ho passis de conya, però almenys no t’avorreixes com a la classe. Així doncs, encara que la visita al museu no em fes xisclar d’alegria, preferia allò a quedar-me a l’escola i respirar aquell tuf resclosit de criatura, barreja de plastilina, de perfum de senyoreta i de marrec que es fa pipí al damunt.

A fora al carrer feia un fred que gelava la cua dels gats. Els grans –els de BUP també els acabaven d’aviar– corrien amb els talons al cul per ser els primers a ocupar les maquinetes dels videojocs. Quan jo vaig arribar a la sala del Paller del museu, tots els ordinadors ja estaven agafats. L’Iu jugava al joc del pastor i el llop.

–T’hi deixo jugar. Té, seu –em va dir, fent-me un lloc al seu tamboret.

–Ja te’l pots confitar –li vaig dir. I el vaig deixar amb la boca oberta, mentre el llop se li anava cruspint tots els caps de bestiar. L’Iu ho feia per tenir-me al seu costat. És més apegalós que la pudor, aquest noi!

A la sala dels vídeos, passaven els dibuixos de La vella de Romadriu. L’he vist més de cent vegades, aquest conte. De manera que vaig pujar a les golfes, on hi ha la Sala dels Mites del Pirineu. No hi havia ningú. Confesso que em feia una mica de cosa de trobar-me sola entre tantes figures, que plantaven immòbils com si m’esperessin. Tenien una retirada amb els sants de l’església. L’Óssa Ferrera amb el seu cadell sota l’aixella, la Xeta Pelada fent tractes amb el llop, el captaire Peirot amb les alforges buides, les Dones Encantades estenent la bugada, el gegant Rotllà traginant l’espasa i el mall de farga... Les anava observant de passada, imaginant que d’un moment a l’altre, una d’elles es bellugaria i començaria a enraonar, com als contes que havia llegit.

Al fons de tota la filera vaig veure una vitrina nova, almenys jo no l’havia vista mai. «Els minairons», deia la placa. I a sota, entre parèntesis: «Follets del Pirineu, coneguts també amb el nom de diablorins (Alta Ribagorça) o familiars a moltes zones de Catalunya.» Més avallet explicava, amb lletres xiques: «Els minairons són uns éssers fantàstics, capaços d’enllestir molta feina en un tancar i obrir d’ulls. El seu amo acostuma a guardar-los dins d’un canut d’agulles. Són tan remenuts, que n’hi caben milers.» Deia també que, quan el seu amo obria el canut, els minairons sortien neguitosos i et demanaven una feina. Si no els en manaves cap, et feien la pell en un tres i no res. Dintre de la vitrina hi havia un canutet de fusta molt vell, i un pedrot, gros com un diccionari. Cada objecte tenia l’explicació corresponent. «Canut dels minairons. Procedent de cal Xollat de Bonarri», deia un cartell. I l’altre: «Roc procedent del Ras de Conques, una tartera de pedres amuntegades pels minairons.»

Tot just començava a llegir la rondalla del Ras de Conques quan em va semblar que el canut es movia una mica. Vaig continuar llegint tot donant reüllades al tub. No hi havia dubte: el canut cada cop es bellugava més. Es balancejava fent una mena de vaivé, com si algú sorollés la vitrina. Primer de tot, se’m va ocórrer de pensar que els minairons de dintre es gronxaven, com nosaltres quan van canviar les clavegueres del poble i jugàvem a rodar cargolades dins dels tubs. Encabat, em vaig espantar una mica. Vaig donar un tomb per la sala, per aclarir-me. Quan vaig tornar a ser de morros a la vitrina, el canut va donar una volta sencera cap a la dreta i es va atansar a la pedra.

Hi devia estar molta estona, amb els ulls clavats al canut, mirant com es bellugava... Tot d’una, vaig sentir passos darrere meu. Aleshores el canut va quedar quiet, com un isard que ha olorat el caçador i l’escolta amb les orelles dretes:

–Vinga, Bet. Ja se n’han anat tots! –Era la veu de l’Iu.

–Ssst. Has vist, Iu? Aquest tub es belluga tot sol –vaig dir assenyalant-li el canut.

El xiquet, que és alt com un sant Pau, va abaixar el cap fins a la vitrina. Durant uns quants segons, tots dos vam clavar els ulls al canut. Llavors, però, el tub no es va moure. Com si els de dins s’aguantessin la respiració.

–Anem, Bet. No siguis criatura! –va dir l’Iu. I vaig sentir com la seua manassa m’agafava el braç.

–Vés-te’n tu! Pesat, més que pesat! –vaig xisclar.

Va girar cua sense dir re més. Encara no havia arribat al pis de baix que el canut ja tornava a bellugar-se davant dels meus nassos.

Quan vaig sortir del museu, el vigilant ja mirava el rellotge per tancar. A casa hi havia el meu pare esperant que arribéssim la mare o jo per dinar. Sense una dona a casa, fóra capaç de morir-se de gana.

–Hauries pogut parar taula. No t’ho diu el cor? –em vaig queixar.

–Acabo d’arribar ara mateix –va fer ell.

La mare encara no havia tornat de l’Ajuntament. Segurament devia tenir una reunió molt important, com totes les seues reunions. I ara m’adono que encara no us he presentat els meus pares. Potser hauria d’haver començat per aquí. Recordo que la majoria d’històries que he llegit ho fan així. En realitat, els meus pares, tant l’una com l’altre, no tenen gran cosa d’especial. La mare fa les feines de la casa. Jo també li dono un cop de mà, de tant en tant. La resta del temps, se’l passa a l’Ajuntament: és regidora de Cultura i de no sé quantes coses més. Ella diu que així es distrau i