12.12.2024 - 21:40
L’any 2024 passarà a la història com el final del món que va sorgir arran de la caiguda del mur de Berlín i l’inici d’una gran època d’inestabilitat que pot ensorrar les estructures democràtiques creades després de la Segona Guerra Mundial. L’explicació oficial és que les institucions trontollen per culpa d’una insurgència antiliberal i antiintel·lectual, però de fet la culpa del descrèdit prové de les elits que les han controlades durant quatre dècades. Tanquem l’era de la dictadura del consens tecnocràtic que abraçava gairebé totes les opcions polítiques, blanquejada per uns experts pagats pels rics; un món en què només hi havia una opció vàlida, i tota la resta era extremisme o terrorisme.
Aquesta tardor ens ha deixat un reguitzell de notícies força transcendents. La cinquena república francesa ha entrat en crisi per l’aparició de dos espais polítics que es neguen a jugar el joc del bipartidisme. Alemanya ha entès finalment que Angela Merkel va prendre decisions catastròfiques, i les eleccions de la primavera seran una revolució; molts polítics ja diuen obertament que cal deportar el milió de sirians que van acollir fa una dècada. A Espanya s’ha trencat un gran tabú del règim del 78, perquè per primer cop els jutges borbònics volen enviar a la presó el president del govern. Israel ha demostrat que activar la maquinària de guerra li ha valgut la pena, i en poc temps ha destruït els seus principals enemics i ha deixat l’Iran fora de joc, a costa de massacrar milers de civils, això sí. La victòria de Donald Trump ha estat incontestable, davant d’un Partit Demòcrata que representava les institucions d’ordre, les fronteres obertes, els acords de lliure comerç i les polítiques marcades per les donacions d’uns milionaris progressistes. També als Estats Units, molta gent ha aplaudit el noi que va matar en un carrer de Nova York el cap d’una gran empresa d’assegurances mèdiques, responsable cada any de milers de morts. No rebem gaires notícies de l’Argentina, però en un any Javier Milei ha reduït la inflació del 25% al 2,4%, i si el seu projecte de destrucció de serveis i ajuts públics funciona (i és el mateix que vol aplicar Trump), a Europa ja en podem prendre nota. Avui la líder més dinàmica i poderosa del continent és, sens dubte, la italiana Giorgia Meloni, que comença a estructurar un nou eix estratègic amb bàltics i escandinaus.
En el món del 2024, i dels anys que vénen, hi triomfa la insurgència contra el model imposat durant tres dècades i mitja, contra aquest ordre liberal que havia de conquerir el món i que ha erosionat les condicions de vida de les classes mitjanes i treballadores occidentals. Tots els polítics europeus ho han entès. Tots? No. En un racó d’Europa, dos partits irreductibles fan veure que el món no ha canviat.
A les eleccions del Parlament de Catalunya del 2017, convocades després de l’aplicació del 155, Junts i Esquerra van obtenir 1,88 milions de vots. Els candidats van ser el president Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, els màxims responsables del fracàs de l’operació independentista: el primer per haver pres una sèrie de decisions covardes que van trencar l’empenta ciutadana, el segon perquè va córrer a entregar-se a Espanya per mirar de salvar-se. A les eleccions d’aquest maig, els dos partits van sumar 1,11 milions de vots, una davallada del 41%. I quins líders tindran molt probablement Junts i Esquerra quan acabi el 2024? El president Carles Puigdemont i Oriol Junqueras.
La consulta per a decidir qui presidirà Esquerra els anys vinents va deixar un 83,6% dels vots per a les dues candidatures oficialistes, cosa que demostra que al partit només hi queden militants que han negociat un càrrec per a les properes municipals. Quan Junqueras torni a la primera línia, desplegui el to messiànic arnat que sempre gasta i comenci a renyar el personal, els votants fugiran corrents –i encara més si el partit no renuncia a les polítiques identitàries del govern Aragonès. No sé si es vol recuperar allò que “el junquerisme és amor”, però la gent no està per orgues, i tots hem llegit què feia “la B” del partit amb els rivals.
En el cas de Junts, no sé què és pitjor, si la decisió de participar en la política espanyola per a salvar la situació personal del president Puigdemont, o la nostàlgia de tornar a la vella Convergència. El primer camí ha estat contraproduent, perquè un cop s’ha abraçat al PSOE, el president ha quedat atrapat a la teranyina burocràtica madrilenya i ha perdut l’aura de resistència que li van donar els castellans. És a dir, ja és un polític com qualsevol altre. Mentrestant, molts dirigents somien de recuperar el projecte dels presidents Pujol i Mas, com si la mentalitat dels catalans no hagués canviat en els últims vint anys, o la demografia fos la mateixa. Potser caldria recordar-los més sovint que quan aquesta ideologia es va presentar sola a les eleccions, primer amb Unió i després amb el PDECat, no van obtenir prou vots per a entrar al parlament. I a banda, ara mateix el model econòmic de Convergència és el que aplica fil per randa el PSC del president Salvador Illa.
Per tot això, no és ben estrany que cada cop més independentistes abracin la insurgència, que al nostre país és Aliança Catalana. El més curiós és que aquest partit s’ha presentat com una proposta nova i radical, però de fet té un programa electoral que és pura sociovergència dels noranta i sembla escrit pel lobby turístic. Si no l’heu llegit, us el recomano. El meu punt preferit és quan reclamen organitzar grans esdeveniments com la fórmula 1 o Construmat.
Els catalans som part del món i d’Occident, i per sort no vivim aïllats de les grans dinàmiques globals. No som millors que la resta d’europeus, però tampoc pitjors, encara que a vegades ens diguin que hem de ser perfectes i immaculats si volem reclamar els nostres drets nacionals –una trampa habitual dels opressors. Vénen anys de turbulències, de descartar idees i institucions, de revoltes ciutadanes, però Junts i Esquerra (els dos partits que van matar precisament una gran revolta) s’aferren al somni d’una Catalunya que no existeix i a uns líders caducs. Si a les properes eleccions Aliança Catalana (i Vox a l’altre bàndol) obtenen uns resultats impressionants, que ningú no digui que no estaven avisats.
