Martí Melcion: “Anar a la Vila Olímpica és com tornar al poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’”

El dibuixant Martí Melcion (Barcelona, 1995) és criat al barri de la Vila Olímpica, forjat a redós de la gran transformació urbanística dels anys vuitanta i noranta arran dels Jocs Plímpics, i diu que li costa de pensar cap barri que hagi canviat tant en tan poc temps. “La Vila Olímpica és un cas molt interessant, perquè hi va haver un moment en què hi havia molta xarxa de barri, al principi de tot”, diu. Ara, en canvi, quan hi torna, li sembla que tot allò s’ha esfumat. La Vila Olímpica es va anar pensant cada vegada més per als guiris, diu, i aquesta transformació n’ha canviat molt la fesomia, tot arrossegant comerços i negocis que han canviat. Orxateries que ara són bars normals i sense personalitat, centres comercials irrecognoscibles i mig buits. Melcion parla fins i tot d’espais liminars, de no-llocs. “Conec molt bé el barri i sé perfectament quin local hi havia a cada lloc. El quiosc de tota la vida, per exemple, ara és un lloc estranyíssim ple de màquines expenedores”, diu.

Melcion diu que d’entrada és una mica reticent al relat rondinaire sobre una Barcelona que canvia a una velocitat impossible d’assumir, i que aquesta cançoneta el sol cansar. En canvi, viure-ho al seu propi barri l’ha ajudat a apamar el fenomen i mirar-s’ho d’una altra manera. “A la Vila Olímpica sempre hi vaig tenir la sensació de ser en un poble, perquè hi teníem tots els serveis, teníem la platja a prop i en sortíem molt poc. Ara és com tornar al teu poble i dir: ‘Hòstia, no hi ha res del que hi havia’. Sempre m’ha obsessionat aquesta decadència, que, en el cas de la Vila Olímpica, no és tant decadència com abandonament, de fet”, reflexiona. Podeu escoltar la conversa sencera a Spotify, Apple, Google i Amazon, a més de la pàgina on sou ara.

La Barcelona de les vinyetes de Melcion

Fa sis anys que Melcion retrata la vida quotidiana dels joves barcelonins en unes vinyetes àcides a Instagram. Fa poc que també s’ha estrenat en l’audiovisual amb la sèrie d’animació Elma i els seus amics, a Som Eva, en què dóna vida a uns quants personatges seus. Melcion s’ha convertit en una mena de cronista gràfic de la Barcelona millennial. Les seves vinyetes són plenes d’acudits absurds, de vegades d’un humor negre molt fi, de vegades d’històries i converses que no van enlloc. Aquesta mena de comunicació, diu, li fa gràcia perquè reflecteix el seu propi tarannà desordenat, però també l’observa constantment a la ciutat. “Jo tendeixo a l’avorriment perquè tinc molt dèficit d’atenció, però crec que mostra bastant el signe dels temps. Aquestes converses TDAH en general, en què es comença a parlar d’una cosa, algú treu el mòbil, veu una altra cosa, rep un input i la conversa canvia, i moltes vegades acaba no arribant enlloc”, diu.

Tanmateix, aquesta crònica urbana no ha estat mai una intenció expressa. “No em vaig proposar de dir: ‘Ara conqueriré el cor dels barcelonins’. Simplement, faig coses que m’han passat a mi”, diu. Melcion es mou per la ciutat com un observador irònic, un punt foteta, però diu que la seva mirada sempre té un punt de tendresa i d’afecte envers la gent i, per tant, també envers els seus personatges. I aquesta tendresa, pensa, és una de les esquerdes que obra al mur de l’autoconsciència cínica i de referència egotista que tot sovint regna en la creació barcelonina.

Escolteu ací la resta d’episodis:

Tercera temporada

• Beth Galí: “A Barcelona es governa amb por. I una ciutat no es pot governar amb por”
• Oriol Estela: “El debat sobre el model territorial de Catalunya s’ha abandonat”
• Antònia Raya: “El Raval molesta”
• Germà Bel: “El partit de futbol entre Madrid i Barcelona ja fa temps que s’ha resolt”
• Ferran Busquets: “Els problemes amb l’habitatge ens fan veure que arribar al carrer és més fàcil que no ens pensàvem”
• Isabel Franc: “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”
• Pau Solà-Morales: “Aquesta flagel·lació permanent no li fa cap bé, a Barcelona”
• Xavier Theros: “Hi ha episodis de la història de Barcelona totalment silenciats”
• Francesc Muñoz: “Hem fet una urbanització salvatge”
• Carme Miralles-Guasch: “No hem sabut articular la connectivitat ferroviària a tot arreu de Catalunya”

Segona temporada

• Salvador Rueda: “El gran error del govern de Colau és apropiar-se del concepte ‘superilla’”
• Ofèlia Carbonell: “Podríem enderrocar la Sagrada Família i continuaria venint gent”
• Albert València: “El Poblenou podria ser un barri diferent i hi fem oficines buides”
• Mireia Ventura: “Fa anys que el consum de cocaïna s’ha normalitzat. Ara ho detectem amb la ketamina”
• Miquel Puig: “He viscut dos moments en què semblava que Barcelona era morta”
• Berta Prieto: “Ara Barcelona em sembla molt avorrida. Estic fastigosament rural”
• Marc Piquer: “Els barcelonins estimem molt Barcelona però la desconeixem bastant”
• Ana Sánchez: “Tot Barcelona va ser foradada pels veïns a pic i pala”
• Ernest Cañada: “Encara hi som a temps, però és inevitable reduir l’activitat turística”
• Òscar Dalmau: “M’agrada l’arquitectura que la majoria de gent troba lletja”
• Xavi Muñoz: “El pla Endreça de Collboni ataca els mínims actes d’incivisme amb la màxima severitat”
• Edgar Illas: “Després del model Barcelona, ara som en la paradoxa Barcelona”
• Manel Vidal: “He tingut por que Barcelona m’escopís”
• Núria Soto: “El model laboral de les grans empreses de repartiment a domicili és pitjor que el de fa cent anys”
• Josep Bohigas: “Barcelona té 6.000 cotxes per km². Dobla Nova York, París o Madrid. És una bestiesa”
• Alba Arboix: “Hi ha esglésies a Barcelona que només fan una missa la setmana i s’hi podrien combinar activitats”
• Carme Ribas: “El Besòs és una frontera molt més mental que no física”
• Isabel Segura: “Els treballs de cura, en el fons, són els que mantenen la vida quotidiana de ciutats com Barcelona”
• Martí Cusó: “Viure al Gòtic és una resistència permanent”
• Maria Rubert de Ventós: “L’Hospitalet és més centre de Barcelona que no pas la plaça de Francesc Macià”
• Albert Nogueras: “A les zones cèntriques de Barcelona, l’absència de nens és absoluta”
• Xavier Sánchez Vila: “Hi ha moltíssima aigua al subsol de Barcelona. El problema és que la gent no ho sap”
• Fernando Ramos: “Cometem l’error d’enderrocar edificis sistemàticament”
• Esther Anaya: “El vianant i el ciclista s’han de separar sempre que sigui possible”
• Mateu Turró: “Ens falta planejar infrastructures amb mentalitat de país”
• Blanca Garcés: “El mercat laboral català atreu immigrants i després els deixa al marge”
• Anna Pacheco: “Al final només podran viure a Barcelona persones que cobrin com a mínim 3.000 euros el mes”
• Isabelle Anguelovski: “La gentrificació verda fa moure els veïns de classe obrera a barris més grisos”
• Josep Lluís Martín Berbois: “A Barcelona encara hi ha errors de Porcioles que perduren en el temps”
• Eulàlia Gómez Escoda: “Les noves parcel·les a Barcelona es tendeixen a fer iguals, i és un problema”

Primera temporada

• Raül Garrigasait: “El Parc Güell és una declaració de principis: agafo la terra més estèril i la converteixo en el centre del món”
• Oriol Nel·lo: “Avui Barcelona pesa menys sobre el conjunt de Catalunya que fa cinquanta anys”
• Julià Guillamon: “Barcelona se’ns n’ha anat de les mans”
• Sandra Bestraten: “Ens movem massa de pressa. Molta gent gran té por de sortir de casa”
• Pere Martínez Serra: “Les nostres universitats són molt pobres. No hi ha peles per a la recerca”
• Arià Paco: “Sembla una ficció compartida, que a Barcelona hi ha una cosa molt valuosa que no trobaràs mai a Igualada”
• Martí Abella: “La construcció de la Via Laietana deixa a la ciutat una ferida oberta molt gran”
• Antonio Baños: “Si Barcelona mira el mar, dóna el cul a Catalunya”
• Mercè Ibarz: “La Barcelona veritable està segrestada i ocultada”
• Llucia Ramis: “Odiar Barcelona és l’única manera d’estimar-la”
• Carme Arcarazo: “Si els llogaters s’organitzen, es pot punxar la bombolla del lloguer”
• Marc Roig: “Els comuns no s’han adonat del poder transformador de la cultura”
• Júlia Bacardit: “Els polítics reforcen el multiculturalisme banal que mai no dialoga”
• Andreu Ulied: “Madrid té un alcalde. Barcelona està fragmentada en trenta-sis”
• Pau Vidal: “Ens volem creure la fal·làcia del bilingüisme per evitar el conflicte”
• Adrià Pujol: “Un barceloní és un ésser permanentment desubicat”
• Rita Grané: “O la societat es fa càrrec dels joves ex-tutelats, o els aboquem al sensellarisme”
• Carme Trilla: “Barcelona no té capacitat de resposta a la demanda de lloguer”
• Joan Ramon Resina: “Han volgut amagar la catalanitat de Barcelona”
• Manuel Delgado: “Amb el model Barcelona no volen controlar la política. Volen controlar-ho tot”
• Noemí Rocabert: “Ciutat Meridiana es va fer lletja per humiliar les persones”
• Javier Ortigosa: “Barcelona és el Copenhaguen de l’anar a peu. És un factor de resiliència bestial”
• Joan Magrané: “Barcelona hauria pogut ser un centre important de música clàssica i això es va truncar”
• Amadeu Carbó: “El sistema de subvencions desactiva la part contestatària de les entitats davant el poder”
• Olga Subirós: “L’impacte de la contaminació que generem a Barcelona arriba fins a Vic i Begur”
• Meritxell Sánchez-Amat: “Si tens el mateix metge quinze anys, la mortalitat baixa d’un 25%”
• Vicente Guallart (Part 2): “Si el pla Cerdà s’hagués aplicat literalment, Barcelona semblaria Estocolm”
• Vicente Guallart: “Barcelona és Catalunya. Què vol dir, viure a Barcelona?”
• Itziar González: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració”
• Núria Carrera: “L’Ajuntament ha estat una de les grans experiències de la meva vida”
• “Barcelona és un cor estratègic d’Europa”: les proves, amb Joan Amorós
• Francesc Vilanova i la pacificació de Barcelona
• “Barcelona pot ser la porta d’entrada a Europa per al nord d’Àfrica”: el port, amb Sergi Saurí
• Marina Monsonís: “No té cap sentit fer plats asiàtics a la Barceloneta amb tonyina congelada”