La vida per la literatura pren una tonalitat no nihilista

La mà dóna el consentiment i el desig negre fa que s’esbuquin els caminois d’una ingenuïtat de feres

Que el silenci sonor incessant faci emergir la forma d’un encontre que vindrà

Trob en la veu faulkneriana una vibració essencial, un treball i un esforç que comporta un plaer superior a tots els altres, un èxtasi que puc anomenar deure i també repòs

Visc dins un volcà en pausa, lluny de la sobredosi de la temàtica tanatològica, i quan vull veure un poc de cel clar obr un llibre.

L’eina inacabable del llenguatge sempre m’ha semblat insuficient i oberta, plena de llibertats amagades que cal desentranyar, penetrar, descompondre, desxifrar

El meu cos pretén habitar aquest món, però quan viu de bon de veres és en el paper, aquest paper que espera beure tinta

Per escriure això partesc d’una foto que no ha fet ningú, d’un text que no fou mai escrit, d’una contemplació errada

I em dóna forces per a poder encendre llumenerets blaus de les meves esperances dins aquesta nit fosca, freda, carnissera, i solitària

On són les afinitats secretes, els desigs sense objecte, les impressions durables d’allò que no va existir mai

Acceptava el món, a partir d’ara, i havia renunciat a transformar-lo

Voldria dibuixar alguna cosa com una constel·lació reveladora del temps en què vivim

Faig quatre passes, m’acot i aixec una altra pedra quasi rodona: és la meva calavera vista de front

M’estim més la desesperació política que l’esclavatge!

És en la gargamella que s’experimenta el text que els ulls desxifren abans de desplegar-se psicològicament en imatges

Sabies que el paper dels llibres amaga àtoms desconeguts, la tinta secreta de partícules invisibles?

Una pluja de llum envesteix les paraules, imparable, de bon de veres, plena d’esdeveniments, de bon de veres

Per veure-hi bé sempre fa falta un poc de fosc

Vull glapir la reguera del temps. / Vull escodrinyar els racons de la solitud. / Vull fer dissabte a l’oblit que tostemps ataca

Faig enrampades entre els mots i els sentits

"Som en el 'foradecamp' d’una història que volia contar fil per randa com una paràbola del nostre temps i que ara ha quedat invalidada, sense enquadrament ni focus."

Alguna cosa s’esllavissa entre ratlla i ratlla, entre una paraula i una altra paraula, i es fa fugissera

L’or es fon, la bugia es consumeix, les flors es mustien, el crani es fa pols i el rellotge que fa passar la sorra marca el vertigen d’una emoció que ens diu que tenim el temps comptat

Udol aquestes frases amb una dicció recercada per refinar-les amb veu estentòria, fins que perd l’alè!

És crit en desfici, en moviment, en plena gestació! Vull copsar en l’instant el mandat d’allò que no esper

La substància del record és la vista, l’ensumar, la sensació, els músculs amb els quals ens veim, ens sentim, ens entenem, no la intel·ligència, no el pensament

Contra la desmemòria i amb coratge cívic aprendre que no regressam mai, no tornam mai, no revenim mai

On són les narracions en què les frases et fan la sensació d’un relleu màgic, un viatge a l’inconegut quotidià, una invasió de qualitats, un acte sensual?

No entens que només puc dir allò que em fas dir i que la frase més tendre s’ha d’escriure amb la destral?

Sents els lletratrèmols? O són els batecs dels nervis?

Saben res dels artificis literaris que desperten una emoció inconeguda, una font ufana d’humor o una saviesa impensable?

Sí, lluit com sé per posar mots a la secreta polifonia de la realitat

Escric amb la voluntat de guillotinar tòpics per acostar-me més al ver

Per escriure’t aprenc les llengües estrangeres de la pluja i dels rosers

No escric per tu, sinó per a mi, per acollir una llum nova sobre la vida, alguna cosa més radical que un pensament o un sentit

Em sent just a la vorera de descobrir alguna cosa, no ho oblidis mai

Quan els cinc sentits van plegats neix la poesia. / Escric per fer i per evitar ser fet

Practicar una loquacitat que prové de la joia de fer girar el mateix d’una manera cada vegada nova

Envitricollament i senzillesa es donen la llengua