Vés al contingut

Érico Veríssimo

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 14:04, 31 març 2013 amb l'última edició de Pere Comellas (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Plantilla:Infotaula personaErico Lopes Verissimo
Fitxer:Erico Verissimo 1937.jpg
Nom original(pt) Erico Verissimo Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement17 desembre 1905 Modifica el valor a Wikidata
Cruz Alta (Brasil) Modifica el valor a Wikidata
Mort28 novembre 1975 Modifica el valor a Wikidata (69 anys)
Porto Alegre (Brasil) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortinfart de miocardi Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Berkeley Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciólingüista, novel·lista, periodista, escriptor, traductor, professor d'universitat Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat de Califòrnia a Berkeley Modifica el valor a Wikidata
Influències
Família
FillsLuís Fernando Veríssimo Modifica el valor a Wikidata
Premis
IMDB: nm0895160 The Movie Database: 1283101 Modifica els identificadors a Wikidata

Érico Lopes Veríssimo[nota 1] (Cruz Alta, 17 de desembre de 1905 — Porto Alegre, 28 de novembre de 1975) és un dels grans escriptors brasilers i sens dubte un dels més populars.[1]

Biografia

Família e joventut

La casa de la família d’Érico a Cruz Alta (Rio Grande do Sul), avui museu de la Fundação Érico Veríssimo.

De família benestant arruïnada. Érico Veríssimo era fill del farmacèutic Sebastião Veríssimo da Fonseca (1880-1935) e d’Abegahy Lopes. Als quatre anys, Érico Veríssimo contreu una meningitis complicada amb broncopneumònia, de la qual es recupera gràcies al tractament del metge Olinto de Oliveira. De nen va estudiar al Col·legi Venâncio Aires, a la ciutat de Cruz Alta. Cap a 1914, quan tenia prop de deu anys, funda una revista, “Caricatura.[2]

Als tretze anys ja llegia autors brasilers com Aluísio Azevedo i Joaquim Manoel de Macedo, i estrangers com Walter Scott, Émile Zola e Fiódor Dostoievski. L’any 1920 es matricula al Col·legi Cruzeiro do Sul, un internat d’orientació protestant de Porto Alegre, on destaca com a bon estudiant, malgrat una certa aversió per les matemàtiques.[3] El desembre de 1922, els seus pares se separen. Érico, amb la seva mare i el germà i la germana, passarà a viure a casa dels avis maerns. Deprimit i endeutat, el seu pare perd la propietat de la farmàcia. L’any següent, Érico comença a treballar com a dependent a la botiga del seu oncle Américo Lopes, i després al Banco Nacional do Comércio. En aquesta època trasncriu obres d’Euclides da Cunha i de Machado de Assis, entre altres, i s’afecciona a l'òpera. Continua llegint escriptors brasilers i estrangers. L’any 1924, per tal que el seu germà Ênio pogués anar a l’institut, la família es trasllada a Porto Alegre, però han de tornar a Cruz Alta al cap d’un any de grans dificultats econòmiques.[2] L’any 1926, Érico entra com a soci de la Farmácia Central juntament amb un amic del seu pare, però l’empresa fa fallida el 1930. En aquesta època també treballa de professor de literatura i d’anglès, llengua en la qual és autodidacte.

El 1927, Veríssimo coneix Mafalda Halfen Volpe, que llavors tenia quinze anys, i comencen a festejar el 1929. Aquell mateix any es publica el seu primer text, Chico: um Conto de Natal, a la revista "Cruz Alta em Revista". El seu amic Manuelito de Ornelas envia els contes Ladrão de Gado e A Tragédia dum Homem Gordo a la “Revista do Globo”. I el diari Correio do Povo publica el conte A Lâmpada Mágica.[4]

Dècada de 1930

Llibreria i Editorial Globo, a Porto Alegre, on Veríssimo va treballar i on també va publicar les seves obres.

Un matí d’octubre de l’any 1930, Érico s’acomiada del seu pare, que ha decidit anar-se’n a viure a Santa Catarina. És l’última vegada que es veuran.

Sense feina després de la fallida de la seva farmàcia, el desembre de 1930 Érico Veríssimo torna a viure a Porto Alegre, decidit a intentar viure de l’escriptura. Allà la Revista do Globo el contracte com a secretari. També es comença a relacionar amb diversos intel·lectuals com Mário Quintana i Augusto Meyer, amb els quals es troba al bar Antonello, al centre de la ciutat.[3]

El 1931, Veríssimo es casa amb Mafalda Volpe. Tenen dos fills: Clarissa Verissimo (1935) e el també escriptor Luis Fernando Verissimo (1936). Veríssimo escriurà més endavant que sense la seva dona no li hauria estat possible ser escriptor.

A més de traballar a la Revista do Globo, Veríssimo comença a traduir llibres de l’anglès al portuguès. La seva primera traducció és '[O Sineiro (The Ringer), d’Edgar Wallace. A més de traduir, comença a col·laborar com a cronista a les edicions dominicals dels diaris Diário de Notícias i Correio do Povo. L’any 1932 el nomenen director de la Revista do Globo. Això li permetrà impulsar l’edició de nombroses traduccions i per tant la introducció de diversos autors contemporanis estrangers al Brasil. Aquell mateix any publica el primer llibre, Fantoches, un recull de contes, la majoria en forma de petites obres de teatre. El llibre es ven poc, i un incendi destrueix el magatzem on es guardaven els exemplars encara per vendre.

El 1933, Érico Veríssimo tradueix el famós llibre Point Counter Point (Contrapunt), d’Aldous Huxley, e publica la primera novel·la, [[Clarissa]; en cinc anys se’n vendran els 7.000 exemplars publicats. La segona novel·la, Caminhos Cruzados, publicada el 1935, té problemes amb l’Església Catòlica e amb el Departament d’Ordre Públic i Social, que la consideren subversiva. La policia crida Veríssimo a declarar.

El 1936, publica dues novel·les que són continuació de Clarissa: Música ao Longe, amb la qual guanya el premi Machado de Assis, i Um Lugar ao Sol.[3] A més, posa en marxa a la Rádio Farroupilha un programa infantil, O Clube dos Três Porquinhos, que deixa d’emetre’s quan el règim de Getúlio Vargas era a punt de sotmetre’l a la censura.

El 1938, Érico Veríssimo publica la primera obra que aconsegueix repercussió internacional, Olhai os Lírios do Campo.

Plantilla:Quote2

Érico es converteix llavors en assessor literari de l’Editora do Globo, on fa possible la publicació, al costat d’Henrique Bertaso, de molts escriptors estrangers poc coneguts als Brasil (Thomas Mann, Virginia Woolf, Balzac, entre altres). Crea les col·leccions Nobel i Biblioteca do Séculos, que tenen un gran èxit.

Dècada de 1940

El 1940, després de l’èxit d’Olhai os Lírios do Campo, Érico Veríssimo publica Saga, la història d’un brasiler que es fa voluntari de les Brigades Internacionals.

El 1941, el Departament d’Estat dels Estats Units (en aquells moments sota la presidència de Franklin Delano Roosevelt, convida Érico Veríssimo a fer una estada d’uns mesos en aquell país, on imparteix diverses conferències. Quan torna al Brasil, presencia un incident que inspirarà la seva pròxima novel·la: mentre passeja amb els eu germà veu una dona que cau des del capdamunt d’un edifici. Dos anys més tard publica O Resto É Silêncio,[2], que parteix del suïcidi d’una dona que es llença d’un edifici. El llibre va rebre moltes crítiques de l’església.

El 1943, es trasllada novament amb la família als Estats Units, també convidat pel Departament d’Estat, però aquesta vegada per quedar-s’hi dos anys. Durant aquesta estada farà classes de Literatura Brasilera a la Universitat de Califòrnia, Berkeley. Sobre l’experiència nord-americana, Veríssimo escriurà dos llibres: Gato preto em campo de neve (1941) i A volta do gato preto (1947). L’experiència, a més, va permetre l’autor allunyar-se un temps de l’Estado Novo, la dictadura de Getúlio Vargas, de la qual era ferm opositor.

A partir 1947 Érico Veríssimo comença a escriure el que sovint s’ha considerat la seva obra més important, la trilogia O Tempo e o Vento. La idea inicial de l’escriptor era posar dos-cents anys de la història de Rio Grande do Sul (de 1745 a 1945) en un sol volum; al final, però, van acabar sent tres novel·les amb un total de més de 2.000 pàgines. La primera part, O Continente, es va publicar l’any 1949 i marca un dels moments més importants de la carrera de l’autor. De O Continente sortirien alguns personatges que es farien molt populars entre els seus lectors, com Ana Terra o el capità Rodrigo Cambará, fins al punt que sovint s’han reeditat per separat els capítols que hi fan referència.

Dècada de 1950

El 1950, Érico Veríssimo comença a escriure el segon volum de O Tempo e o Vento, que s’intitularà O Retrato, publicat el 1951. El 1952 es posa a escriure la tercera part, que de moment deixarà per acabar. El 1954 publica Noite, que té èxit sobretot a l’estranger. El mateix any l’Academia Brasileira de Letras li atorga el premi Machado de Assis.[2]

Entre 1953 i 1956, Érico torna a viure als Estats Units on es fa càrrec de la direcció del Departament d’Afers Culturals de l’Organització dels Estats Americans, a Washington DC. Succeeix en el càrrec a Alceu Amoroso Lima. Novament intenta acabar l’última part de O Tempo e o Vento, sense èxit.

El 1957, ja a Porto Alegre, continua treballant en el darrer volum de O Tempo e o Vento, que es titularà O Arquipélago, però acaba publicant México, una narració del viatge a aquell país. L’abril de 1958 pateix els primers símptomes d’una malaltia cardíaca.

Dècades de 1960 i 1970

El 1961, Érico té el primer Infart miocardíac. Després d’una temporada de repòs absolut, torna a treballar en O Arquipélago. Finalment entrega el mecanoscrit el 1962.

El 1965, Érico publica la novel·la O Senhor Embaixador, en la qual reflecteix la deriva política de l’Amèrica Llatina. Guanya el premi Jabuti de la Câmara Brasileira de Livros. Publica una autobiografia el 1966, O Escritor diante do Espelho, que més endavant revisarà.

A la novel·la Incidente em Antares, de 1971, Érico fa una crítica aguda a la dictadura militar brasilera mitjançant el recurs del fantàstic: una rebelió de cadàvers durant una vaga d’enterramorts a la fictícia ciutat d’Antares. L’any 1972, per celebrar el quaranta aniversari de la publicació del primer llibre, reedita Fantoches, il·lustrat per ell mateix.

El 1973, publica el primer volum de Solo de Clarineta, la segona i ampliada autobiografia. Quan el novembre de 1975 mor d’un nou infart, deixa gairebé a punt el segon volum. L’any següent sortirà publicat, organitzat per Flávio Loureiro Chaves.

Carlos Drummond de Andrade publica el poema A falta de Erico Verissimo com a homenatge a l’autor.

Obra

Els llibres d’Érico Veríssimo han estat traduïts a diverses llengües com l’alemany, el castellà, el finès, el francès, el neerlandès, l’hongarès, l’indonesi, l’anglès, l’italià, el japonès, el noruec, el polonès, el romanès, el rus, el suec suec i el txec.

Contes

  • Fantoches
  • As mãos de meu filho
  • O ataque
  • Os devaneios do general
  • Chico

Novel·les

Novel·la curta

  • Noite – 1954

Literatura infantojuvenil

Viatges

Autobiografies

  • O escritor diante do espelho – 1966 (em "Ficção Completa")
  • Solo de clarineta – Memórias (1º volume) – 1973
  • Solo de clarineta – Memórias 2 – 1976 (ed. póstuma, organitzada por Flávio L. Chaves)

Assajos

  • Brazilian Literature – an Outline – 1945
  • Mundo velho sem porteira – 1973

Biografia

  • Um certo Henrique Bertaso – 1972

Obres completes

La seva obra s’ha aplegat tres vegades:

  • Obras de Erico Verissimo – 1956 (17 volums)
  • Obras completas – 1961 (10 volums)
  • Ficção completa – 1966 (5 volums)

Traduccions

Novel·les
Contes
  • Psicologia (Psychology), de Katherine Mansfield – 1939 (Revista do Globo)
  • Felicidade (Bliss), de Katherine Mansfield – 1940
  • O meu primeiro baile (Her First Ball), de Katherine Mansfield – 1940 (Revista do Globo)

Documental sobre l’autor

Adaptacions d’obres

Al cinema

A la televisió

Premis i títols

  • Premi Machado de Assis, da Cia. Editora Nacional, el 1934, per Música ao longe
  • Premi Fundação Graça Aranha per Caminhos cruzados
  • Títol de doctor Honoris Causa, el 1944, pel Mills College, d’Oakland, Califòrnia, on feia classes de literatura i d’història del Brasil.
  • Premi Machado de Assis, el 1954, atorgat per l’Academia Brasileira de Letras pel conjunt de l’obra
  • Títol de Cidadão de Porto Alegre, el 1964, atorgat per l’ajuntament
  • Premi Jabuti – Categoria Novel·la de la Câmara Brasileira de Livros, el 1965, pel llibre O senhor embaixador
  • Premi Intel·lectual de l’Any (Trofeu Juca Pato), el 1968, atorgat perl diari Folha de São Paulo e per la União Brasileira de Escritores [1]
  1. ↑ A la inscripció al registre civil consta el nom sense accents: Erico Lopes Verissimo, però segons les convencions ortogràfiques del portuguès, tant el nom com el cognom haurien d’anar accentuats.
  1. ↑ "Brasil Escola"
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Error: hi ha títol o url, però calen tots dos paràmetres.«».
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs nomenades Brasil Escola
  4. ↑ Error: hi ha títol o url, però calen tots dos paràmetres.«».

Enllaços externs

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Érico_Veríssimo&oldid=11580073»