Banyalbufar
| |||||
| Tipus | municipi d'Espanya  | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Localització | |||||
| |||||
| Estat | Espanya | ||||
| Comunitat autònoma | Illes Balears | ||||
| Illa | Mallorca | ||||
| Població humana | |||||
| Població | 577 (2023) (31,19 hab./km²) | ||||
| Gentilici | Banyalbufarí, banyalbufarina[1][2] | ||||
| Idioma oficial | català | ||||
| Geografia | |||||
| Superfície | 18,5 km² | ||||
| Banyat per | mar Mediterrània | ||||
| Altitud | 200 m | ||||
| Limita amb | |||||
| Patrocini | Nativitat de la Mare de Déu | ||||
| Organització política | |||||
| • Alcalde | Mateo Ferra Bestard | ||||
| Identificador descriptiu | |||||
| Codi postal | 07191 | ||||
| Fus horari | |||||
| Codi INE | 07007 | ||||
| Lloc web | ajbanyalbufar.net | ||||
.svg)
.jpg)
Banyalbufar és una vila i municipi mallorquí situat a l'oest de l'illa, entre la serra de Tramuntana i la mar Mediterrània. Limita amb Estellencs, Puigpunyent, Esporles i Valldemossa.
Nom
[modifica]El topònim Banyalbufar, pronunciat [ˌbaɲəwβu'fa] o [ˌbaɲəβu'fa], apareix documentat de ben antic sota la forma Banyalbahar. El segon element, és àrab: al-bahar vol dir 'la mar'. En canvi, el primer element és més opac; bé podria ser un híbrid mossàrab-àrab i ésser vīnĕa al-bahar 'la vinya de la mar', bé podria ser un derivat de l'àrab binyân 'bastir', i aleshores seria 'la casa de la mar'.[3]
El gentilici és banyalbufarí.[1]
Geografia
[modifica].jpg)
El paisatge de Banyalbufar destaca per les seves típiques i característiques marjades escalonades, de la Mola de Planícia (el punt més elevat del municipi, a 941 m) fins a la mar.
Demografia
[modifica]| Entitat de població | Habitants (2006) |
|---|---|
| Banyalbufar | 482 |
| Port des Canonge | 60 |
| Son Coll | 30 |
| Font: Idescat | |
Els llinatges més habituals a Banyalbufar són Albertí i Tomàs, i també són comuns Font, Vives, Bujosa, Picornell, Mir i Bosc (Bosch).[4]
Història
[modifica]En època islàmica Banyalbufar era una alqueria que feia part del juz de Bunyola, que, després de la conquesta de Mallorca el 1229, en el Repartiment correspongué a Nuno Sanç.[3]
Si bé va fer part del terme d'Esporles fins al segle xix, sempre gaudí d'una certa autonomia; mostra d'això és el fet que el rei Sanç el 1312 li concedí escut, les quatre barres en camp blau envoltat de set estels d'or, el qual encara conserva. El 1392, Joan el Caçador creà la baronia de Banyalbufar a favor d'Umbert Desfonollar, un règim senyorial el senyor de la qual tenia jurisdicció civil i criminal sobre els habitants dels seus dominis. Tornà a mans de la corona, fins que el 1445 Alfons el Magnànim la cedí a Llatzeret de Lloscos.[3]
Economia
[modifica]L'agricultura fou l'ocupació gairebé exclusiva dels habitants d'aquesta zona, encara que també es pescava com a complement a les labors agrícoles. La vinya començà a prendre importància a partir del segle xvi, i feu especial fortuna la malvasia de Banyalbufar, però el seu cultiu s'abandonà per una plaga de fil·loxera (actualment, aquest cultiu es troba en procés de recuperació). Aleshores es conreà la tomàtiga de ramellet per iniciativa de Francesc Albertí Gomila, que primer s'exportava a la ciutat però prengué força i ben aviat començà a arribar a Barcelona. Es tractava d'un producte que es podia reservar i guardar per l'hivern, cosa que el feia molt competitiu; la vila s'enriquí i això permeté que fos de les primeres de Mallorca a tenir electricitat i que el 1914 ja tengués clavegueram.[3]
Avui dia el mitjà de vida de la major part dels seus habitants és el turisme. No hi ha cap indústria a la zona.
Llocs d'interès
[modifica]Al bell mig del poble es troba la clastra de la Baronia, amb una torre on s'amagaven els habitants del poble quan sofrien els atacs dels corsaris, construccions que daten del segle xvii. A un quilòmetre i mig del poble anant cap a Estellencs es troba la Torre del Verger, altrament coneguda com a Torre de les Ànimes, que data del segle xvi. Anar fins a sa torreta és una passejada molt habitual entre els banyalbufarins.[3]
A la part més elevada de la vila hi destaca el Penyal, un petit nucli de cases al qual s'hi arriba per les escales situades davant i darrere de l'església. Partint d'aquí es pot fer el camí de la Síquia. L'església, dedicada a la Nativitat de la Mare de Déu, fou començada a construir el 1669; el 1690 la volta ja era acabada i el 1697 el campanar. El 1851 patí un terratrèmol les reparacions del qual s'allargaren fins a 1860. S'erigí en parròquia el 1913.[3]
La millor i més espectacular vista del poble és la que s'albira la Cabarola estant, punt situat al començament de la Volta del General, a la Bastida, que és una excursió que du fins al Port del Canonge. Tot aquest paratge patí les conseqüències de la tempesta del 29 d'agost de 2020 que assolà la zona, i de llavors ençà bona part del bosc està en procés de regeneració.
Festes patronals
[modifica]Les festes patronals del poble es realitzen la primera setmana de setembre per la Nativitat de la Mare de Déu.
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Alcover, Antoni M.; Moll, Francesc de B. «Banyalbufarí». A: Diccionari català-valencià-balear. Palma: Moll, 1930-1962. ISBN 8427300255.
- ↑ Societat d'Onomàstica. «Gentilicis dels municipis de les Illes Balears». Arxivat de l'original el 11 de setembre 2016. [Consulta: 15 gener 2020].
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 «Banyalbufar». A: Dolç i Dolç, Miquel (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum I. Palma: Promomallorca, p. 398. ISBN 84-8661702-2.
- ↑ «2.06 Distribució municipal del primer cognom». IBESTAT. [Consulta: 10 setembre 2024].
Enllaços externs
[modifica]
