Estepicursor
Estepicursors, en botànica, són unes espècies de plantes que viuen en zones estepàries o terrenys erms improductius. Una vegada han fructificat el vent les arrenca de terra i les transporta d'un lloc a un altre, rodant o arrossegant-les, de manera que les seves llavors s'alliberen i es dispersen. Normalment un estepicursor és la planta sencera sense les arrels però en unes poques espècies pot ser només la inflorescència.[1]
Als Països Catalans aquest comportament estepicursor el tenen la barrella llisa (Salsola kali) i el panical (Eryngium campestre).
És una modalitat d'anemocòria, o dispersió pel vent però que incorpora també elements de la planta sense funció germinativa.
Plantes que formen estepicursors
[modifica]Encara que el nombre d'espècies de plantes que formen estepicursors sigui petit un nombre d'aquestes plantes són males herbes comunes.
Encara que siguin originàries d'Euràsia, algunes espècies anuals de Salsola (família Amarantàcia) que formen estepicursors han passat a ser tan comunes a Amèrica del Nord que són un símbol de desolació de les pel·lícules de l'oest americà. Salsola pestifera és una espècie naturalitzada a grans zones d'Amèrica del Nord Salsola kali, sinònim Salsola tragus, sembla que va arribar a Amèrica (Dakota del Sud) per la importació de llavors de lli.[2]
Altres membres de la família amarantàcia que formen estepicursors són Amaranthus albus, originari d'Amèrica central però introduït a Europa, Àsia i Austràlia; Amaranthus graecizans[3] naturalitzat a Amèrica del Nord des d'Àfrica; Amaranthus retroflexus; Corispermum hyssopifolium;[4] Kochia; i Cycloloma atriplicifolium, que és anomenat l'estepicursor de les planes.[5]
Atriplex rosea també és un estepicursor de la família quenopodiàcia.[6][7]
Dins la família asteràcia, Centaurea diffusa forma estepicursors. És originària d'Euràsia i està naturalitzada a gran part d'Amèrica del Nord.
En la família fabàcia, formen estepicursors algunes espècies del gènere Psoralea, i la Baptisia tinctoria.
En les plantaginàcies, Plantago cretica.
En les solanàcies, Solanum rostratum.[4]
Dins les brassicàcies, Sisymbrium altissimum, Crambe maritima, Lepidium, i Anastatica formen esepicursors.
Selaginella lepidophylla és un licopodi que forma una bola quan està sec.
La planta de jardí Gypsophila paniculata, de la família cariofil·làcia forma estepicursors amb la seva inflorescència.[8]
La planta Panicum effusum, en condicions seques, també pot tenir un comportament estepicursor.
Efectes mediambientals
[modifica]
Els estepicursors tenen un efete significatiu en l'erosió del sòl pel vent en zones obertes, especialment en els secans.[9] La quantitat d'aigua que prenen d'un guaret i el seu moviment danya el sòl.
Referències
[modifica]- ↑ William Francis Ganong. A Textbook of Botany for Colleges. MacMillan, 1921, p. 359.
- ↑ Epple, Anne. Plants of Arizona. Falcon, 1997, p. 352. ISBN 978-1560445630.
- ↑ Abrams, LeRoy. Illustrated Flora of the Pacific States Volume 2. Stanford University Press, 1944, p. 644. ISBN 978-0804700047.
- ↑ 4,0 4,1 Louis Hermann Pammel. Some Weeds of Iowa. Experiment Station, Iowa State College of Agriculture and the Mechanic Arts, 1903, p. 477.
- ↑ Chenopodiaceae, Standardized nomenclature Arxivat 2011-07-16 a Wayback Machine., Texas A&M University: Center for the Study of Digital Libraries.
- ↑ WILDLAND FIRE MANAGEMENT PLAN: SACRAMENTO NATIONAL WILDLIFE REFUGE COMPLEX Arxivat 2020-08-09 a Wayback Machine., U.S. Fish and Wildlife Service.
- ↑ Atriplex rosea Linnaeus, in Vol. 4 Page 326, 340, 358 Flora of North America, eFloras.org.
- ↑ Gypsophila paniculata Linnaeus in Vol. 5 Flora of North America, eFloras.org.
- ↑ Parker, Ph.D., Robert. DROUGHT ADVISORY EM4856 - Water Conservation, Weed Control Go Hand in Hand. Washington State University Cooperative Extension, 2003 [Consulta: 15 setembre 2010]. Arxivat 2009-01-16 a Wayback Machine.
Bibliografia
[modifica]- Font Quer, P.Diccionario de Botánica. 8a reimpressió 1982 Barcelona: Editorial Labor, S. A. 84-335-5804-8
Enllaços externs
[modifica]
