Vés al contingut

Marfull

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuMarfull
Viburnum tinus Modifica el valor a Wikidata

Flors de marfull
Estat de conservació
Risc mínim
UICN79146836 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreDipsacales
FamíliaViburnaceae
GènereViburnum
EspècieViburnum tinus Modifica el valor a Wikidata
L., 1753

El marfull (Viburnum tinus)[1] és un arbust mediterrani típic de l'alzinar litoral (la forma més típica del qual es coneix, precisament, com a alzinar amb marfull). També rep el nom de llorer bord, lloreret, mollfull[2] o oriola.[cal citació]

Característiques

[modifica]

És un arbust perennifoli, que pot arribar a superar els tres metres d'alçada.

Les fulles són amples, ovades, enteres, perennes, coriàcies, persistents, amb un pecíol curt, d'un verd fosc intens, glabres a l'anvers i pubescents al revers (o sigui, sense pèls per la cara de sobre i vellutades per la de sota), i piloses al marge, que es disposen oposades.[3] Les fulles fan entre 4 i 10 cm.

Té flors petites, blanques o lleugerament rosades, que es disposen formant corimbes i d'uns 6 mm, amb la corol·la en forma de campana oberta en 5 lòbuls, amb 5 estams inserits a la corol·la i agrupades en corimbes densos als extrems de les branques. La floració se'n produeix a les darreries de l'hivern o a l'inici de la primavera, si bé pot començar força abans i acabar força més tard.

Els fruits són drupes d'uns 5-6 mm que maduren al començament de l'hivern i tenen un color blavós metàl·lic.

Distribució

[modifica]
Fulles de marfull
Viburnum tinus

A Catalunya, és molt comú a les contrades marítimes plujoses del Principat, on es fa l'alzinar amb marfull i les màquies, que en són la degradació, de les quals també forma part. També és present, però rar, al País Valencià i Mallorca, així com a la resta de Catalunya, excepte en dues zones de clima més extrem on no es troba: el Pirineu i la zona de clima més continental de la depressió central (les planes d'Urgell i de Lleida i el nord de la Ribera d'Ebre). És un arbust típicament mediterrani, que creix tant als països de l'Europa meridional com al nord d'Àfrica i el Pròxim Orient. Des de la conca mediterrània s'ha estès com a planta cultivada a altres parts del planeta amb un clima semblant.

Creix habitualment entre els 0 i els 1.200 metres d'altitud.[4]

Com que és molt utilitzat com a planta ornamental i per fer tanques, pot trobar-se en boscos diferents del seu hàbitat natural.[5]

Utilitats

[modifica]

Fitoteràpia

[modifica]

Els principis actius del marfull són la viburnina i els tanins. Els tanins poden provocar molèsties estomacals. Les fulles en infusió tenen propietats febrífugues.[6] Els fruits s'han emprat com a purgants contra el restrenyiment. La tintura de marfull es fa servir darrerament en fitoteràpia com un remei contra la depressió.[cal citació]

Apicultura

[modifica]

Les abelles aprecien força les flors del marfull, per la qual cosa se'l considera un arbust mel·lífer.

Jardineria

[modifica]

El marfull també té utilitat en jardineria, ja que s'adapta perfectament als llocs més ombrívols i no requereix un sòl gaire mineralitzat. El marfull tampoc no té necessitat de regs abundosos. Després de la floració, cal retallar-li les branques més gruixudes a fi de permetre l'entrada d'aire i llum cap a la part central de l'arbust. Les branques més primes o debilitades convé esporgar-les.

Referències

[modifica]
  1. Pascual, Ramon. Guia dels arbustos dels Països Catalans. Barcelona: Pòrtic, 1990, p. 204-205. ISBN 84-7306-407-0. 
  2. «FloraCatalana.net». Arxivat de l'original el 2011-02-26. [Consulta: 8 gener 2016].
  3. BOLÓS, O. i cols. Flora manual dels Països Catalans Barcelona 1990 (2a ed., 1993) Ed. Pòrtic.
  4. «Banc de dades de biodiversitat de Catalunya». [Consulta: 8 gener 2016].
  5. Rameau, J. C. i altres. Flore Forestière Française. París: Institut pour le devéloppement forestier, 1989, p. 695. ISBN 2-904740-16-3. 
  6. Llobet, Toni. 101 arbusts, lianes i altres enfiladisses de Catalunya que cal conèixer. Cossetània, 2021 [Consulta: 4 abril 2021].