Mort al Nil
Death on the Nile | |
---|---|
Fitxa | |
Direcció | John Guillermin |
Protagonistes | |
Producció | John Knatchbull i Richard B. Goodwin |
Guió | Anthony Shaffer |
Música | Nino Rota |
Fotografia | Jack Cardiff |
Muntatge | Malcolm Cooke |
Vestuari | Anthony Powell |
Productora | Paramount Pictures i EMI Films |
Distribuïdor | EMI Films i Disney+ |
Dades i xifres | |
País d'origen | Regne Unit i Egipte |
Estrena | 29 setembre 1978 |
Durada | 141 min |
Idioma original | anglès |
Versió en català | Sí |
Rodatge | Egipte i Estudis Pinewood |
Color | en color |
Pressupost | 7.920.000 $ |
Recaptació | 14.560.084 $ (Estats Units d'Amèrica) 14.568.801 $ (mundial) |
Descripció | |
Basat en | Mort al Nil |
Gènere | cinema de ficció criminal, thriller, film de suspens, cinema de misteri, pel·lícula basada en una novel·la i cinema de detectius |
Qualificació MPAA | PG |
Lloc de la narració | Egipte i Regne d'Egipte |
Premis i nominacions | |
Nominacions | |
Premis | |
Mort al Nil[1] (títol original en anglès: Death on the Nile) és una pel·lícula britànica de John Guillermin, del 1978, que posa en escena el detectiu belga Hercule Poirot. Es tracta de la primera adaptació al cinema de Mort al Nil d'Agatha Christie. És la primera pel·lícula estrenada després de la mort de la novel·lista l'any 1976. És també la primera vegada que Peter Ustinov encarna el famós detectiu belga Hercule Poirot, i reprendrà aquest paper en altres dues pel·lícules i tres telefilms. Ha estat doblada al català.[1]
Argument
[modifica]El detectiu belga Hercule Poirot passa les seves vacances a Egipte i embarca en un creuer pel Nil. Quan un homicidi és comès en el vaixell de vapor, és sol·licitat per portar la investigació en companyia del seu col·lega el coronel John Race, igualment allà. La víctima ha tingut diferències amb la majoria de les persones presents a bord, la investigació es presenta difícil...[2]
Repartiment
[modifica]- Peter Ustinov: Hercule Poirot
- David Niven: Coronel John Race
- Jane Birkin: Louise Bourget
- Lois Chiles: Linnet Ridgeway
- Bette Davis: Madame Van Schuyler
- Mia Farrow: Jacqueline de Bellefort
- Jon Finch: Jim Ferguson
- Olivia Hussey: Rosalie Otterbourne
- Inderjeet Singh Johar: M. Sharburi, responsable del Karnak
- George Kennedy: Andrew Pennington
- Angela Lansbury: Madame Salome Otterbourne
- Simon MacCorkindale: Simon Doyle
- Maggie Smith: Miss Bowers
- Jack Warden: Doctor Ludwig Bessner
- Harry Andrews: Barnstaple
- Sam Wanamaker: Rockford
Producció
[modifica]Dos anys després de la mort de la novel·lista l'any 1976, John Brabourne, productor d'Assassinat a l'Orient Express (1974), decideix adaptar la novel·la Mort al Nil. John Guillermin és escollit com a director i el poliglot Peter Ustinov agafa el paper d'Hercule Poirot reemplaçant Albert Finney. Un càsting prestigiós completa el conjunt.[3] Adaptació fidel de la novel·la policíaca d'Agatha Christie publicada el 1937, a Mort sobre el Nil Poirot desenreda amb el seu talent habitual els nussos d'una intriga delicada, la majoria dels passatgers tenen un motiu vàlid per liquidar la víctima, tot això al mig dels decorats naturals d'Egipte. Els passatgers es troben primer en un luxós hotel, en la realitat l'hotel Old Cataract d'Assuan,[4] el mateix on Agatha Christie hauria escrit la novel·la.[5] El creuer pròpiament dit es fa sobre un vaixell de vapor anomenat El Karnak (anomenat així per les necessitats de la pel·lícula, es deia en realitat El Memnon) que navega pel Nil al mig de les falues. Una escena de la pel·lícula, on Linnet està a punt de ser aixafada per un enorme bloc de pedra, té lloc en un altre lloc al temple de Karnak, al mig de les 134 columnes de la gran sala hipòstila. En aquest mateix lloc Poirot conta al Sr. Pennington com el visir Ptahhotep va morir aixafat viu sota un munt de peces i de diners perquè havia intentat robar el tresor del seu mestre. Una anècdota si més no sorprenent (i errònia ?) quan se sap que Ptahhotep ha quedat en la Història com l'autor sensat més antic.
Encara a Karnak, la novel·lista Salome Otterbourne s'extasia davant l'Albereda dels criosfinx, emportant-se davant els moltós «priapics, lascius i lubrics» portant entre les seves potes una estàtua d'Amenofis III. Una altra escena de la pel·lícula va ser rodada en el jaciment arqueològic d'Abu Simbel, i sobretot davant l'entrada del temple de Ramsès II guardada per 4 «colossos». Aquí reapareix Jacqueline, Mentre Linnet i Simon pensaven haver escapat. La pel·lícula s'acaba amb una cita de Molière, per Poirot: «La gran ambició de les dones és inspirar l'amor», treta de l'escena VI de l'obra Le Sicilien ou l'Amour pintor (1667)[6]
Rebuda
[modifica]La pel·lícula troba l'èxit internacional.[3] És premiada en la 51a cerimònia dels Oscars, 1979 amb l'Oscar al millor vestuari per Anthony Powell. Aquest va retre visita abans del començament del rodatge a cadascun dels principals actors de la pel·lícula amb la finalitat de preparar el vestuari. La seva trobada amb Bette Davis va ser particularment enriquidora.[7]
Guardons
[modifica]Premis
[modifica]- National Board of Review Awards 1978: Millor actriu secundària per Angela Lansbury
- BAFTA 1979: BAFTA al millor vestuari per a Anthony Powell
- Evening Standard British Film Awards 1979:
- Millor film per John Guillermin
- Millor actor per Peter Ustinov
- Oscars 1979: Oscar al millor vestuari per a Anthony Powell
Nominacions
[modifica]- BAFTA 1979:
- Millor actor per a Peter Ustinov
- Millor actriu secundària per a Angela Lansbury
- Millor actriu secundària per a Maggie Smith
- Globus d'Ors 1979: Globus d'Or a la millor pel·lícula estrangera
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 «Mort al Nil». ésAdir. [Consulta: 4 novembre 2022].
- ↑ «Death on the Nile». The New York Times.
- ↑ 3,0 3,1 Armelle Leroy i Laurent Choley. Hors Collection. En la pista d'Agatha Christie. Hors Collection, 2009. ISBN 978-2-258-07888-8.
- ↑ esdevingut l'any 2011 després de la renovació el Sofitel Old Cataract d'Assuan oficial de Sofitel (grup Accor)
- ↑ «www.insecula.com». Arxivat de l'original el 2015-03-20. [Consulta: 14 març 2016].
- ↑ www.lloc-moliere.com[Enllaç no actiu]
- ↑ «Entrevista d'Anthony Powell realitzada l'any 2004». Arxivat de l'original el 2008-08-30. [Consulta: 1r març 2008].