Primer dipòsit d'aigües potables de la ciutat de València
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Dipòsit  | |||
| Enginyer estructural | Ildefons Cerdà i Sunyer | |||
| Construcció | 1850 | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | València | |||
| ||||
L'antic dipòsit d'aigües potables de la ciutat de València, conegut també com a dipòsit de Mislata o dipòsit general de la Societat d'Aigües Potables de València, peça fonamental a la primera xarxa d'aigua potable de la ciutat, és un edifici dissenyat en 1845 per l'enginyer Calixto Santa Creu, iniciada la seva construcció en 1847 i inaugurat en 1850; que actualment és la seu del Museu d'Història de València.[1][2][3][4]
Història
[modifica]
El desenvolupament industrial a la ciutat de València va provocar l'arribada d'una gran quantitat d'immigrants del camp, això va suposar un creixement ràpid de la ciutat sense una prèvia planificació, la qual cosa va donar lloc a un augment de la població que s'amuntega en barris que manquen de tota mena de serveis.[5][6]
Mentre això ocorre, des de mitjan segle xix sorgeix un corrent de pensament conegut com a Higienisme, un moviment tècnic, cultural i jurídic que es va enfocar en la millora de les condicions i qualitat de vida de les ciutats, centrant-se fonamentalment en quatre aspectes bàsics: instal·lació de clavegueram i tractament de l'aigua, instal·lació d'enllumenat públic, ordenació de les ciutats en carrers baix plans d'ordenació i la construcció de grans vies per a la ventilació de la ciutat.[5][6]
Aquestes són les circumstàncies en les quals s'emmarca l'inici del proveïment d'aigua potable a València, ciutat en la qual era prioritari aconseguir posar fre a la mortalitat produïda per epidèmies de còlera i tifus.[5][6]
En 1845 es produeix la defunció del canonge Mariano Liñán, qui havia deixat en el seu testament 28.000 duros en deute públic francès amb la condició de ser utilitzats per finançar el proveïment d'aigua potable a la seua ciutat natal, València, sempre que el projecte s'iniciés abans d'un any, en cas contrari els diners anirien a parar a la Beneficència.[5][6]
Malgrat el fet que la quantitat llegada pel canonge Mariano de Liñán era insuficient per poder dur a terme el projecte, es crea una comissió formada per l'Ajuntament de València, la Societat Econòmica d'Amics del País i el germà del canonge Liñán. La reina Isabel II va concedir, el 9 d'octubre de 1845, el permís per crear la xarxa i la planta de proveïment per a la ciutat, i es va decidir que la presa es realitzés en el riu Túria.
El projecte és dissenyat per l'enginyer Calixto Santa Creu i l'obra és dirigida per l'enginyer Ildefons Cerdà Sunyer amb la col·laboració de Leodegario Marchessaux.[1][2][5][6]
El dipòsit va ser concebut amb una doble funció, d'una banda havia de contenir el suficient volum per poder assegurar el subministrament a la ciutat, la qual cosa suposava uns 9500 m3; i d'altra banda, havia d'elevar la pressió de la xarxa general de distribució.[1][3]
El problema de la falta de diners per fer front al projecte es va superar amb la creació, el 8 de gener de 1846, per part de Josep Campo, Marquès de Campo, llavors Alcalde de València, d'una Societat Anònima en la qual particulars aportaven diners que es podrien recuperar mitjançant impostos a la ciutat: en duanes sobre el blat i altres aliments bàsics; i els espectacles públics. Aquest sistema va permetre aconseguir el finançament necessari per poder dur a terme el projecte. Més tard, quan Josep Campo deixa l'alcaldia, s'erigeix president de l'empresa Societat Valenciana per a la Conducció d'Aigües Potables.[5][6]
Per iniciar el projecte, es duu a terme la construcció del assut de “La Presa”, una bassa de decantació i un aqüeducte que arriba fins al Arquillo, tot això entre 1845 i 1850.[5][6]
Des del Arquillo partien dues canonades de 355 mm que arribaven fins al Dipòsit General d'aigües potables de València, que s'havia emplaçat en una zona extramurs de la ciutat, envaint part del municipi de Mislata. Des del dipòsit sortien les primeres canonades d'aigua potable que proveïa la ciutat pels carrers Quart i Cavallers, proveint d'aigua potable a mitja dotzena de fonts abeuradores.[5][6]
La cerimònia inaugural de la portada d'aigua a València va tenir lloc en la font de la plaça del Negrito (antiga plaça de Calatrava, que va ser una de les primeres fonts que tenia aigua potable a la ciutat) el 19 de novembre de 1850, va constituir el primer en el seu gènere dels quals es van fer a Espanya.[2][3][5][6]
La demanda d'aigua potable va seguir creixent al llarg dels anys 1850 i 1878, per la qual cosa el sistema de captació, tractament i distribució es mostrava insuficient per proveir a la ciutat. Això porta a l'ajuntament a sol·licitar a l'empresa subministradora d'aigua potable, que augmenti l'aigua que subministra a la ciutat tant en qualitat com en quantitat.[5]
Aquestes noves necessitats coincideixen amb l'extensió de la ciutat fruit del derrocament de les muralles i els plans d'eixample. Les muralles van ser substituïdes per una ronda exterior que més tard va passar a anomenar-se carrer Colón. Al temps es produeix l'absorció dels primitius ravals que envoltaven la zona extramurs de la ciutat i s'incorporen com a nous barris de València, com va ocórrer amb Russafa, que va passar a formar part de la ciutat en 1877.[5][6]
D'aquesta forma, a la fi del segle xix, en 1888, es planteja la necessitat de construir un nou dipòsit d'aigües potables. L'obra consisteix en el dipòsit de Sant Onofre a Quart de Poblet, una canonada DN 600 mm en el tram Sant Onofre-Arquillo, una nova basses de decantació en “La Presa” i millores en els filtres de Manises.[5][6]
Descripció de l'edifici
[modifica]
L'edifici està fet de maó d'origen local, procedent de Manises i Aldaia.[2][3] Tots els paraments verticals de l'interior estaven arrebossats amb ciment Pórtland.[1][3] El sistema de canonada es va importar de Londres.[3]
Per realitzar-ho es va dur a terme una excavació en forma de rectangle enterrat, de 69 x 43 metres, que estava cobert per onze voltes rebaixades de canó (amb una altura del intradós de 4,5 metres) que descansaven en arcades de maó de dos metres de llum, recolzades en la seua part central per 250 pilars de maó, i en el seu perímetre per un mur de maçoneria i formigó de calç hidràulica.[1][3]
Adaptació a museu
[modifica]El dipòsit d'aigües potables de València va deixar d'utilitzar-se i amb això es va iniciar un període de total abandó de les instal·lacions, la qual cosa va portar a la deterioració de l'edifici i a l'enfonsament de part de les seues voltes l'any 1998, fet que va permetre cridar l'atenció sobre aquest edifici que constituïa una joia de l'arquitectura industrial de la ciutat.[1][3]
Es decideix així dur a terme la restauració de l'antic dipòsit d'aigua, obra dirigida per Juan José Garrido entre 1998 i 2001. La rehabilitació va consistir a retirar el revestiment hidròfug que recobria els pilars, deixant al descobert el maó original que aportava una gran bellesa a l'espai hipòstil.[3] Amb la seua rehabilitació, en la part superior de l'antic dipòsit es va crear una nova plaça pavimentada i es va donar origen a un nou accés en la seua cota zero, la qual cosa permetia contemplar l'espai dominat per la contundència de la fàbrica de maó.[1]
El sòl sí que va haver de sofrir més intervenció, ja que una vegada es va decidir emplaçar la seu del Museu d'Història de València en l'antic dipòsit, havia d'evitar-se el desnivell (de fins a 80 centímetres) existent en el seu costat sud-est (creat per facilitar l'eixida de l'aigua del dipòsit amb certa pressió), i al temps, havia de buscar-se alguna solució al problema d'ocultar el cablejat de les instal·lacions; aquestes dificultats es van superar col·locant un sòl de parquet que a més va aportar harmonia al conjunt.[3]
Per facilitar l'accés es va accentuar el desnivell en l'entrada, i es va donar origen a una rampa en sentit invers al que va tenir al principi, la qual cosa facilitava la càrrega i descàrrega de material expositiu.[3] A més va caldre realitzar intervencions menors per a la instal·lació dels lavabos i la climatització de l'espai.[3] Així en 2003 s'inaugura el Museu d'Història de València, amb un nou concepte museogràfic en el qual es combina l'exhibició de peces històriques amb mitjans audiovisuals.[1]
El museu presenta a la zona aquest des de l'entrada, la tenda, el mostrador de recepció i el guarda-roba, l'àgora, concebuda com a àrea configuradora de l'espai total, la sala d'usos múltiples, la sala d'exposicions temporals i la mediateca. Tota la zona oest, es va convertir a l'espai de la col·lecció permanent del museu, en la qual es recullen els 22 segles d'història de la ciutat de València per mitjà de vuit blocs, cadascun referent a un període històric concret: Valentia, Balansiya, València en l'Edat Mitjana, De les Germanies a la Nova Planta, La València Borbònica, La ciutat del vapor, La modernitat truncada i la València viscuda.[3]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 «MUSEO DE HISTORIA DE VALENCIA» (en castellà). [Consulta: 9 gener 2018].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «Ayuntamiento de Valencia. SALA HIPÓSTILA» (en espanyol europeu). [Consulta: 9 gener 2018].
- ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 «Del Depósito de Aguas de Mislata al Museu d´Història de Valencia». Arxivat de l'original el 2016-03-12. [Consulta: 9 gener 2018].
- ↑ MARTÍ OLTRA, Javier ««El Museu d´Història de València. Nuevos formatos para una nueva didáctica de la historia»». MARQ, Arqueología y Museos, 2005, pàg. 57.
- ↑ 5,00 5,01 5,02 5,03 5,04 5,05 5,06 5,07 5,08 5,09 5,10 5,11 «Desde 1846 hasta 1890 — 125 Aniversario Grupo Aguas de Valencia» (en espanyol europeu). Arxivat de l'original el 2018-01-10. [Consulta: 9 gener 2018].
- ↑ 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 6,10 «150 años de agua potable en Valencia» (en castellà). , 20150626220231 [Consulta: 9 gener 2018].