Triangle polinesi

El triangle polinèsic és una regió de l'oceà Pacífic amb tres grups d'illes a les seves cantonades: Hawai'i, l'illa de Pasqua (Rapa Nui) i Nova Zelanda (Aotearoa). Sovint s'utilitza com una forma senzilla de definir la Polinèsia.

Fora del triangle, hi ha restes d'assentaments polinesis fins al nord fins a l'illa Necker (Mokumanamana), a l'est fins a l'illa Salas y Gómez (Motu Motiro Hiva) i al sud fins a l'illa Enderby (Motu Maha). També hi va haver un assentament polinès a l'illa Norfolk ia les illes Kermadec (Rangitahua). Quan van arribar els europeus, aquestes illes estaven totes deshabitades.

Història

Els antropòlegs creuen que totes les cultures polinèsies modernes descendeixen d'una única protocultura establerta al Pacífic Sud per persones migrants malaio-polinesis (vegeu també cultura Lapita). També hi ha proves que els polinesis es van aventurar fins a l'est fins a Salas i l'illa Gómez i fins al sud fins a les illes subantàrtiques al sud de Nova Zelanda. No obstant això, cap d'aquestes illes es considera part de la Polinèsia pròpiament dita, ja que no ha sobreviscut cap assentament viable. Hi ha restes d'un assentament polinès que es remunta al segle xiii a l'illa d'Enderby a les illes Auckland.^[1]^[2]^[3]^[4] També es va registrar un tros de ceràmica a les illes Antípodes, però el museu Te Papa de Wellington ha afirmat que no posseeixen aquest fragment i que la descripció original de la troballa no deia res sobre el seu origen polinesi.

En contrast amb la forma d'un triangle, una altra teoria afirma que la geografia de la societat polinèsia i les vies de navegació s'assemblen amb més precisió a les qualitats geomètriques d'un pop amb el cap centrat a Ra'iātea (Polinèsia Francesa) i tentacles repartits pel Pacífic.^[5]^[6] En la tradició oral polinèsia, el pop és conegut amb diversos noms com Taumata-Fe'e-Fa'atupu-Hau (Gran Pop de la Prosperitat), Tumu-Ra'i-Fenua (Inici-del-Cel-i-Terra) i Te Wheke-a-Muturangi (El pop de Muturangi).

Referències

↑ O'Connor, Tom Polynesians in the Southern Ocean: Occupation of the Auckland Islands in Prehistory in New Zealand Geographic 69 (September–October 2004): 6–8
↑ Anderson, Atholl, & O'Regan, Gerard R. (2000). "To the Final Shore: Prehistoric Colonisation of the Subantarctic Islands in South Polynesia". In Australian Archaeologist: Collected Papers in Honour of Jim Allen. Canberra: Australian National University. pp. 440–454.
↑ Anderson, Atholl, & O'Regan, Gerard R. (1999). The Polynesian Archaeology of the Subantarctic Islands: An Initial Report on Enderby Island. Southern Margins Project Report. Dunedin: Ngai Tahu Development Report.
↑ Anderson, Atholl (2005). "Subpolar Settlement in South Polynesia". Antiquity 79.306: pp. 791–800
↑ Au gré des vents et des courants (Éditions des Mers Australes) 2009, E. Tetahiotupa
↑ Te Rangi Hīroa: Vikings of the sunrise; New York 1938, p. 88.

[1] O'Connor, Tom Polynesians in the Southern Ocean: Occupation of the Auckland Islands in Prehistory in New Zealand Geographic 69 (September–October 2004): 6–8

[2] Anderson, Atholl, & O'Regan, Gerard R. (2000). "To the Final Shore: Prehistoric Colonisation of the Subantarctic Islands in South Polynesia". In Australian Archaeologist: Collected Papers in Honour of Jim Allen. Canberra: Australian National University. pp. 440–454.

[3] Anderson, Atholl, & O'Regan, Gerard R. (1999). The Polynesian Archaeology of the Subantarctic Islands: An Initial Report on Enderby Island. Southern Margins Project Report. Dunedin: Ngai Tahu Development Report.

[4] Anderson, Atholl (2005). "Subpolar Settlement in South Polynesia". Antiquity 79.306: pp. 791–800

[5] Au gré des vents et des courants (Éditions des Mers Australes) 2009, E. Tetahiotupa

[6] Te Rangi Hīroa: Vikings of the sunrise; New York 1938, p. 88.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]