Usuari:Elisabetbohigas/proves/L'Esquella de la Torratxa (revista)

L'Esquella de la Torratxa (revista)

L'esquella de la Torratxa va ser un setmanari satíric, republicà i anticlerical editat entre el 6 de maig de 1872 i el 6 de gener de 1939 (en total 3.097 números). El seu format era de 28x18,8cm i 28,5x22,3cm. Així doncs, amb els seus més de tres mil números i una seixantena d'anys publicant-se ininterrompudament, va aconseguir que per les seves pàgines hi passessin la immensa majoria de dibuixants de premsa del seu temps. En la seva col·lecció es pot descobrir l'evolució social, política i històrica de Catalunya, des de les guerres carlines fins a la guerra civil, a través dels ulls de diverses generacions de dibuixants excepcionals, com Apel·les Mestres, Josep Lluís Pellicer, Josep Costa Picarol, Feliu Elias Apa, Ricard Opisso, Xavier Gosé, Josep Escobar, Josep Alloza, Avel·lí Artís-Gener Tísner, Pere Calders o Antoni Clavé, entre molts d’altres, a banda de col·laboracions de joves artistes, com Picasso o Juan Gris. En l'apartat periodístic podem parlar de noms tan importants de l'època com Serafí Pitarra, Prudenci Bertrana, Santiago Rusiñol o Rovira i Virgili. L'Esquella de la Torratxa va aparèixer per substituir La Campana de Gràcia, una altra revista del mateix editor, suspesa per les autoritats. Innocenci López Bernagossi, fundador de la Llibreria Espanyola de la Rambla del Mig i republicà de pedra picada que editava aquesta revista des de 1870, va exclamar: “No volen sentir la Campana? Doncs tindran esquellots!”, i repetí la operació que ja havia fet el 1872 i 1874: fer la mateixa revista, amb els mateixos col·laboradors, però canviant el títol, i reduint la campana a una mida més portàtil. En les dues anteriors ocasions, la revista va ser prohibida de nou. I quan suspenien L'Esquella de la Torratxa, apareixia La Tomasa, que era el nom d'una altra campana de Barcelona. En tot cas, la qüestió sempre era la mateixa: fer soroll. En aquella ocasió, al recobrar el permís administratiu per editar La Campana de Gràcia, l'editor no va deixar de publicar L'Esquella de la Torratxa, i així les dues revistes van començar una vida paral·lela. La Campana va mantenir el seu to polític, mentre que L'Esquella de la Torratxa es decantà per la cultura, la literatura i l'art, sense oblidar la critica municipal. La Campana i L'Esquella, amb 64 i 60 anys respectivament, són encara avui les dues publicacions fetes en llengua catalana que han tingut una vida més llarga de forma ininterrompuda.