Viquipèdia:Llibre d'estil/Majúscules

Per a l'ús de majúscules o minúscules cal seguir les normes en català. En alguns casos hi ha unes regles ben definides i en altres es tracta de convencions amb diverses vacil·lacions. En aquesta pàgina s'expliquen les recomanacions que cal seguir en la Viquipèdia en català per uniformitat, basades en les pràctiques més comunes en les fonts de referència.

Funció d'èmfasi

No feu servir mai majúscules en paraules senceres com a èmfasi, ni en els títols o encapçalaments ni en el text. L'èmfasi per a ressaltar un terme es fa amb la negreta però amb un ús molt limitat. Si cal emfatitzar que un mot té un significat especial, useu la cursiva.

És una excepció una citació textual que reprodueix la tipografia original. L'únic cas en què s'usen títols de pàgines amb majúscules és en les dreceres.

Funció demarcativa

S'escriu amb majúscula quan comença una frase després d'una pausa: a principi de text i després de punt. Altres signes de puntuació poden acabar o no una frase.

• Signes d'admiració i interrogació: marquen una pausa si no van seguits d'un altre signe de puntuació.
• Punts suspensius: poden tenir la funció de punt per acabar una frase o bé marcar una suspensió reprenent la frase sense cloure-la.
• Dos punts: en general no marquen una pausa, però si va seguit d'una citació llavors es respecta la majúscula inicial de la citació original.
• Parèntesis: el text dins d'uns parèntesis comença amb minúscula, excepte si va precedit d'un punt (llavors és una frase que ha d'acabar amb punt dins els parèntesis).
• Llista d'enumeracions, normalment introduïda amb dos punts, pot presentar dos casos:
  1. Amb majúscula inicial quan es tracta d'oracions o sintagmes nominals llargs (amb punt final). (Aquesta llista n'és un exemple.)
  2. Amb minúscula inicial quan es tracta d'una llista de mots o sintagmes nominals (sense signe de puntuació final). Exemple:

     Una llista d'enumeracions pot presentar dos casos:

     • majúscula inicial
     • minúscula inicial

Funció distintiva

Van amb majúscula els noms propis (un individu determinat que es distingeix d'altres) i els noms concrets (un individu únic i singular). A continuació es presenten diferents casos que es poden classificar per tipus segons els mots que només duen majúscula:

• substantius, adjectius qualificatius i adjectius numerals que expressen ordre
• substantius
• adjectius qualificatius i adjectius numerals que expressen ordre
• lletra inicial absoluta
• cap majúscula

Persones

Càrrecs, títols i tractaments

Els càrrecs oficials, títols nobiliaris i eclesiàstics, titulacions acadèmiques i altres formes de tractament de cortesia en català, s'escriuen amb minúscula, tant si precedeixen el títol com el titular («el president Bush», «el president de la Generalitat», «el bisbe d'Urgell», «la reina Sofia», «el rei de França», «el general De Gaulle», «mossèn Alcover», «el papa Benet XVI»).

En canvi, s'escriuen amb majúscula:

• les formes abreviades («Mn. Alcover», «el Dr. Orós», «Sta. Maria»).
• les formes no catalanes («Sir Lawrence», «Doña Urraca», «Monsieur Dupont»).
• els tractaments protocol·laris («el Molt Honorable Senyor Mas», «Sa Santedat el Papa»).
• els noms que han esdevingut literaris o artístics («el Rector de Vallfogona», «el Marquès de Sade»).

Personatges i líders religiosos

Els noms de càrrecs de líders religiosos, tant els suprems («papa», «califa», etc.) com els de rang inferior («bisbe», «imam», etc.) van amb minúscula inicial, tant si van seguits pel nom de la persona que ocupa el càrrec com si no.

La paraula «sant» s'escriu en minúscula quan ens referim a una persona («sant Pau», «sant Vicent Ferrer»). S'escriu en majúscula quan ens referim a una data («la diada de Sant Jordi»), quan forma part d'un topònim («Sant Jaume de Frontanyà»), d'un edifici («monestir de Sant Cugat»), d'una planta («herba de Sant Joan») o en diverses expressions («camí de Sant Jaume», «foc de Sant Elm», «l'Esperit Sant», «la Santíssima Trinitat»).

Períodes geològics

Els noms propis de temps geològics s'escriuen amb majúscula inicial (p. ex. «el Juràssic»). Les formes adjectivades d'aquests substantius s'escriuen amb minúscula inicial (p. ex. «els estrats juràssics»). Els períodes no geològics, en canvi, s'escriuen amb minúscula inicial.

Imperis i regnes antics

Encara que hi ha diferents opcions estilístiques vàlides, a la Viquipèdia els imperis o regnes antics s'escriuen amb majúscules inicials («Imperi Romà», «Imperi Xinès», «Imperi Maia», «Imperi Seljúcida», «Imperi Romà d'Orient», «Regne Visigot», «Regne Longobard», «Regne de Kent»), de manera anàloga als noms dels imperis o regnes posteriors amb un nom oficial definit («Imperi Rus», «Imperi Austrohongarès», «Imperi Japonès», «Imperi Otomà», «Regne de Suècia», «Regne dels Països Baixos», «Regne d'Espanya»).

Cal notar que en casos com «antic Egipte» o «antiga Roma», on apareix un adjectiu abans del nom propi, l'adjectiu s'escriu en minúscula, igual que s'escriuria «Egipte prehistòric» o «Egipte contemporani»: el fet que «antic» sovint vagi davant del nom propi que modifica no fa que hagi d'anar en majúscula.

Fets històrics singulars

Els noms d'esdeveniments històrics per antonomàsia (per exemple, «Revolució Francesa», «Gran Cisma d'Orient», «Holocaust», «Reconquesta») van amb majúscula inicial en totes les paraules.

Les guerres individuals que formin part d'una sèrie històrica acotada i particularment notable (guerres mundials, guerres púniques, croades, guerres mèdiques, guerres carlines, etc.) van amb majúscula inicial en totes les paraules.

Les altres guerres o esdeveniments històrics «majors», en principi van amb minúscules inicials en totes les paraules, sense perjudici que alguns puguin dur majúscula per un motiu diferent (p. ex. «guerra de l'orella de Jenkins», «guerra de la independència de Grècia»).

Els esdeveniments històrics «menors» (assassinats, avalots, batalles, setges, etc.) van amb minúscula inicial.

Moviments artístics, culturals i religiosos

Les denominacions d'estils i corrents artístics i culturals, sovint acabades amb el sufix «-isme», s'escriuen en minúscula: «modernisme», «noucentisme», «neoclassicisme», «expressionisme», «simbolisme», «dadaisme», «cubisme», «surrealisme»... També: «art gòtic», «estil romànic», «el segle d'or de les lletres catalanes». En canvi, per a designar períodes temporals més o menys delimitats es fan servir les majúscules: «el Barroc», «la Renaixença», «el Renaixement», «la Il·lustració».

Els noms de les religions i les seves denominacions van sempre en minúscula: «el cristianisme», «el xiisme», «l'anabaptisme».

Llibres sagrats

Els llibres sagrats tenen tradicionalment un tractament diferent dels altres casos de títols de llibres. Com a norma general s'apliquen majúscules als substantius, adjectius qualificatius i adjectius numerals que expressen ordre. En el cas dels llibres de la Bíblia se segueix el criteri usat per la Bíblia Catalana Interconfessional. Per exemple: «la Bíblia», «l'Alcorà», «l'Evangeli segons Joan», «el llibre de les Lamentacions» (ja que el mot «llibre» no pertany al títol), «les Sagrades Escriptures», «la Tercera carta de Joan».

Cal recordar que els títols de llibres sagrats o d'una de les seves parts no s'escriuen en cursiva (vegeu Viquipèdia:Llibre d'estil#Cursives i cometes).

Notes musicals

Les notes de l'escala musical, els acords, les tonalitats, s'escriuen en minúscula: «do», «re», «mi», «fa», «sol», «la», «si». Per exemple: «Missa en si menor», «tonalitat de re major».

Enllaços externs

• Regles d'ús de les majúscules i les minúscules, espai web de correcció de l'Institut d'Estudis Catalans
• Majúscules i minúscules, Biblioteca Tècnica de Política Lingüística
• [Majúscules i minúscules], UOC