Zenó

Per a altres significats, vegeu «Zenó (desambiguació)».

Zenó

Nom original	(el) Ζήνων (la) Flavius Zeno
Biografia
Naixement	425 Zenòpolis d'Isàuria
Mort	9 abril 491 (65/66 anys) Constantinoble (Turquia)
Causa de mort	disenteria
Sepultura	església dels Sants Apòstols
Emperador romà d'Orient
agost 476 – 9 abril 491 ← Basilisc – Anastasi I →
Emperador romà d'Orient
9 febrer 474 – 9 gener 475 ← Lleó II – Basilisc →
Senador romà
Cònsol romà
Dades personals
Religió	Cristianisme
Activitat
Ocupació	polític, monarca
Període	Imperi Romà d'Orient, Baix Imperi Romà, antiguitat tardana i Egipte sota l'Imperi Romà d'Orient
Participà en
476	deposició de Ròmul Augústul
Altres
Títol	Emperador romà
Família	Dinastia tràcia
Cònjuge	Ariadna
Fills	Lleó II
Germans	Flavi Longí

Zenó (llatí: Zeno; grec medieval: Ζήνων, Zínon; nascut cap al 425 i mort el 9 d'abril del 491), conegut originalment amb el nom de Tarasikodissa, fou emperador romà d'Orient entre el 474 i el 475 i de nou entre el 476 i el 491. Zenó, que pels seus orígens isàurics era considerat gairebé un bàrbar pel poble de Constantinoble, començà la seva carrera militar a la guàrdia imperial i ràpidament obtingué el favor de Lleó I, que confià en ell per reduir la influència del poderós general germànic Aspar.

Es casà amb Ariadna, filla gran de Lleó, amb qui tingué un fill. Col·laborà amb el seu sogre en el complot que els permeté eliminar Aspar. Una vegada mort Lleó I, Zenó fou regent del seu propi fill, que accedí al tron amb el nom de Lleó II, seguidament coemperador i, després de la mort del nen el 474, emperador únic.

Fou deposat amb prou feines un any més tard per la rebel·lió de Basilisc, germà de la seva sogra Verina. Zenó recuperà el tron el 476 i l'ocupà fins a la seva mort després de sufocar les revoltes de Marcià (479), Il·los (484-488) i els samaritans (484-489). Hagué de gestionar els gots, alguns dels quals passaren a servir l'imperi, mentre que d'altres s'hi enfrontaren com a enemics. En l'àmbit religiós, és conegut per l'Henòtic, instrument que promulgà en un intent de resoldre la controvèrsia monofisita.

Procedència

Tarasis, nom original de Zenó, havia nascut a Rusumblada (Isàuria), ciutat que més endavant es va anomenar Zenonòpolis en honor de l'emperador i actualment es diu Isnebol. El seu pare es deia Kodisa, la seva mare Lallis, el seu germà Longí. Tarasis tenia una esposa anomenada Arcàdia, un nom que indica lligam amb l'aristocràcia de Constantinoble, la qual va tenir una estàtua erigida a prop dels Banys d'Arcadi, al costat de l'escala que duia a la part alta de la ciutat. Els isauris eren habitants de les muntanyes del Taure i estaven mal considerats a Constantinoble, pitjor que els anomenats bàrbars tot i que els isauris eren cristians i els bàrbars no.

Matrimoni amb la princesa Ariadna

Sembla que va rebre la mà de la princesa perquè Lleó es volia assegurar el suport dels isauris contra el ministre Flavi Ardabur Aspar, el que indicaria que tenia molta influència entre els seus compatriotes, i llavors va canviar el seu nom pel de Zenó. En casar-se fou nomenat patrici per l'emperador i comandant de la guàrdia imperial i de l'exèrcit de la frontera oriental; el 469 fou nomenat cònsol amb Marcià. Zenó donava suport al monjo Pere Ful·ló que havia estat expulsat del monestir d'Acoemetae per immoralitat i heretgia, i que per influència del gendre de l'emperador va poder arribar a patriarca d'Antioquia després de l'abdicació del patriarca Martiri. L'emperador però, a petició del patriarca Gennadi I de Constantinoble, el va deposar i va nomenar al seu lloc Julià, que reunia millors suports i Pere fou desterrat a un oasi d'Egipte del qual es va poder escapar i es va refugiar al monestir d'Acoemetae, on va restar fins al 475 (quan es va produir la revolta de Basilisc contra Zenó).

Zenó fou enviat a Tràcia per fer campanya contra els bàrbars i allà va estar a punt de ser assassinat per emissaris d'Aspar. A la seva tornada va convèncer Lleó de desfer-se d'Aspar cosa que es va produir el 471.

Lleó no tenia cap fill mascle i va anunciar que designaria Zenó com a successor però això va provocar tumults a Constantinoble, ja que els grecs s'hi oposaven per ser isauri i a més per les seves idees religioses monofisites. Per tant Lleó es va fer enrere i va nomenar successor Lleó, fill de Zenó i Ariadna (473).

Regència de Lleó II

El 3 de febrer del 474 va morir Lleó i el seu net el va succeir (Lleó II) però, en ser menor d'edat, la regència va quedar en mans de Zenó i amb el poder efectiu a les seves mans aviat va adquirir també el títol; amb el suport de l'emperadriu vídua Verina, fou declarat emperador pel senat i el seu propi fill el va coronar; el fill però mantenia una nominal preferència i en les lleis promulgades el 474 el nom de Lleó II encara precedia el de Zenó; la mort del jove Lleó a final de l'any (probablement per causes naturals) va deixar a Zenó com a sobirà únic.

Rebel·lió de Basilisc

El 475 fou expulsat de Constantinoble per la rebel·lió de Basilisc, germà de Verina. Zenó i Ariadna es van refugiar a Isàuria. Basilisc va enviar contra Zenó dos alts oficials isauris, Il·los i Trocundos que van derrotar Zenó el juliol del 476; però Basilisc era més impopular encara que Zenó i aquest va aconseguir que Il·los canviés de bàndol. Junts van avançar cap a Constantinoble i van rebre suport del got Teodoric el Gran, successor del seu pare Teodemir com a rei dels ostrogots. L'agost del 476 el senat va obrir les portes de Constantinoble permetent a Zenó assumir el tron. Basilisc va fugir i es va acollir a sagrat dins d'una església, però va ser traït pel patriarca Acaci i es va lliurar a Zenó sota la promesa solemne de no a vessar la seva sang ni la de la seva família. Basilisc i la seva família van ser enviats a una fortalesa a Capadòcia, on Zenó els va tancar en una cisterna buida, on van morir sense vessament de sang.

Mentrestant, els vàndals de Genseric van signar la pau amb els romans el 476. La pau permetia pagar rescats a canvi dels ciutadans de l'imperi retinguts pels vàndals i va posar fi a les persecucions de cristians ortodoxos establerts en territori vàndal.

Les tropes de l'emperador dirigides per Harmaci, nebot de Basilisc, es van trobar a prop de Nicea i van entrar a Constantinoble sense oposició. Harmaci, d'acord amb el pactat, fou nomenat comandant en cap de l'exèrcit vitalici (magister militum praesentalis) i el seu fill (també anomenat Basilisc) nomenat cèsar (hereu) a Nicea. Sembla que Il·los va pressionar Zenó per desfer-se d'Harmaci i aquest fou assassinat cap a la fi de l'any 477 per un amic seu, un bàrbar de nom Onulf, que Harmaci havia fet comes i comandant a Il·líria; la propietat d'Harmaci fou confiscada; Basilisc fou privat del rang de cèsar i fou ordenat sacerdot (lector a l'església de Blaquernes, a prop de la capital). Il·los va recuperar així una posició predominant a la cort.

El 478 Il·los fou cònsol únic. Teodoric Estrabó, un cap got fill de Triari, que havia estat al servei de Basilisc i a la seva caiguda s'havia establert a Tràcia, es va presentar davant Constantinoble amb un exèrcit i va saquejar la regió. Zenó va demanar ajut a l'altre Teodoric, fill de Teodemir, que va atacar el seu homònim però com que no va rebre subministraments de Zenó no va poder fer res més que acordar la pau. Zenó llavors va témer enfrontar-se als dos exèrcits gots i llavors va negociar un acord amb Teodoric fill de Triari que li va imposar humiliants condicions.

Caiguda de l'Imperi d'Occident

El 472 va morir l'emperador d'Occident Olibri i fou proclamat successor Gliceri. L'emperador d'Orient Lleó I es va negar a donar suport a aquesta elecció i va escollir a Juli Nepot. Com que feia mal temps, Juli Nepot va esperar que passés l'hivern per anar a Constantinoble i ser confirmat com a coemperador, però llavors es va trobar que Lleó I havia mort i al seu lloc estava Zenó. L'agost del 475, mentre Zenó estava bloquejat per l'exèrcit d'Il·los, el magister militum Flavi Orestes es va revoltar i va proclamar emperador al seu fill Ròmul Augústul; Juli Nepot es va veure obligat a tornar a Itàlia. Juli Nepot va escriure una carta a Zenó demanant-li diners i suport militar per fer fora els usurpadors; Zenó no tan sols no va enviar diners sinó que va confiar el govern d'Itàlia al got Odoacre. Odoacre va reconèixer Zenó com a únic emperador al mateix temps que s'apropiava el títol de rex per a ell.

La revolta de Marcià

El 479 va esclatar una nova revolta dirigida per Marcià, net de l'emperador d'aquest nom i fill de Procopi Antemi, antic emperador d'Occident, el qual estava casat amb Leòncia, filla de l'emperador Lleó I i germana d'Ariadna, la dona de Zenó. Revoltat a Constantinoble, un partit important li va donar suport, i Zenó fou derrotat i assetjat a palau; però a la nit Il·los va poder subornar les forces revoltades i llavors fou Marcià el qui va haver de fugir i va quedar assetjat a una església; fou obligat a prendre els hàbits i enviat a un monestir a Capadòcia.

Quan Teodoric Estrabó es va assabentar de la revolta es va dirigir cap a Constantinoble amb el pretext de donar suport al seu aliat Zenó, en realitat esperant conquerir la ciutat sense lluita; però a canvi d'una quantitat de diners fou convençut de retirar-se. La guerra contra Teodoric el Gran va continuar; la va dirigir el general Sabinià que va aconseguir alguns avantatges sobre els ostrogots. El 481 va esclatar la guerra contra Teodoric Estrabó, que va atacar Constantinoble al capdavant d'un gran exèrcit, però va morir accidentalment per la seva pròpia llança quan muntava a un nou cavall, i l'exèrcit es va dissoldre. Lliurat d'aquest enemic, Zenó va comprar la pau a l'altre Teodoric (483) al qui va conferir els més grans honors; el 484 Teodoric fou cònsol.

Política religiosa

A Zenó li preocupava que les qüestions religioses poguessin dividir l'imperi i el 482 va publicar el famós Henòtic, un document que intentava reconciliar diferències. El document era ambigu deliberadament, condemnava el monofisisme d'Eutiqui, però no donava suport al Concili de Calcedònia que ja l'havia condemnat. El patriarca Acaci el va subscriure i l'emperador va demanar que tots els bisbes el signessin, però no va aconseguir que ho fes el patriarca d'Antioquia i altres de Calcedònia. Il·los va aprofitar el descontentament sobre l'Henòtic, per aconseguir gent per al seu propòsit: enderrocar Zenó.

La revolta d'Il·los

El 484 va esclatar la revolta d'Il·los, revolta de llarga durada. L'emperadriu mare, Verina, i la seva filla Ariadna, s'havien enemistat amb Il·los i la segona va planejar matar-lo com abans havia intentat la seva mare. Ariadna va utilitzar un assassí a sou que va fracassar però va tallar una orella d'Il·los (483); se sospita que Zenó estava al corrent de l'intent d'assassinat però com que l'assassí fou agafat immediatament no va poder impedir la seva execució.

Després d'això Il·los es va retirar a Nicea amb el seu amic Pamprepi. Després, al·legant que necessitava aires purs per la seva ferida, se'n va anar a l'est i allí fou nomenat per l'emperador, general de les forces orientals amb facultat de nomenar els oficials provincials. Entre els principals nomenaments estaven el general Marsos, un oficial isauri (que era el qui havia presentat Pamprepi a Il·los) i el patrici sirià Lleonci, que l'havien acompanyat a l'est, i segurament també el seu germà Trocondos.

Il·los no va tardar a revoltar-se i va proclamar el sirià Lleonci com a emperador per raó de la seva dignitat de patrici i el seu prestigi a l'exèrcit. Va derrotar l'exèrcit de Zenó a Antioquia i va aconseguir el suport dels isauris, amb els quals es va apoderar de la fortalesa de Papurios on va trobar Verina, la va alliberar i la va obligar a coronar Lleonci a Tars. Verina també va haver d'enviar una carta als oficials imperials a Antioquia, Egipte i Orient que els demanava que s'unissin a Il·los. Seguidament Verina fou tancada altre cop a Papurios on poc després va morir.

Zenó va enviar contra els rebels un exèrcit reclutat entre macedonis i «escites» (probablement ostrogots) dirigit per Joan el Geperut (o Joan l'Escita) i per Teodoric el Gran, que en aquest moment era cònsol. Aquest exèrcit, sota la direcció de Joan, va derrotar els rebels a prop de Selèucia d'Isàuria i va obligar els rebels a refugiar-se a la fortalesa de Papurios, on van quedar assetjats.

Trocondos va intentar escapar i reunir forces però fou capturat i executat. Il·los i Lleonci no van saber aquesta mort i encoratjats per Pamprepi, que en les seves visions del futur assegurava que Trocondos tornaria i que guanyarien, van resistir més de tres anys però en el quart any es va saber la mort de Trocondos i Il·los va fer matar Pamprepi per falsari. Una mica després, per una traïció del cunyat de Trocondos, enviat des de Constantinoble per Zenó, la fortalesa fou ocupada i Il·los i Lleonci capturats i decapitats (488) i els seus caps enviats a l'emperador.

Darrers anys

El 487 la guerra amb Teodoric el Gran s'havia reprès a causa d'un malentès i el got va atacar Constantinoble. Zenó li va donar permís per anar a Itàlia i expulsar Odoacre, i el rei ostrogot va acceptar.

Zenó va morir l'abril del 491, després de 17 anys de regnat. No va deixar fills i fou succeït per Anastasi un oficial de la guàrdia imperial (silentiarus) que es va casar amb la reina vídua Ariadna.

Matrimonis i descendència

Amb la primera esposa, Arcàdia, va tenir dues filles, Hilària i Teopista, que es van fer monges.

En el segon matrimoni, amb la princesa Ariadna, va tenir un sol fill, Lleó, que el va precedir en la successió i va morir amb set anys.

Bibliografia

• Ruiz-Domènec, J. E.; Hernández de la Fuente, D.; García, J. C. «Byzantium: De erfenis van het Romeinse Rijk» (en neerlandès). National Geographic, 2022.
• Croke, Brian «Dynasty and Ethnicity: Emperor Leo and the Eclipse of Aspar» (en anglès). Chiron, 35, 2005, pàg. 147-203. ISSN: 0069-3715.
• Grierson, Philip; Mays, Melinda. Dumbarton Oaks. Catalogue of late Roman coins in the Dumbarton Oaks Collection and in the Whittemore Collection: from Arcadius and Honorius to the accession of Anastasius (en anglès), 1992, p. 181-182. ISBN 0-88402-193-9. 
• Elton, Hugh. «Flavius Basiliscus (AD 475–476)» (en anglès), 10 giugno 1998. [Consulta: 23 agost 2006].
• Feissel, Denis «Deux inscriptions d'Asie mineure et le consuls de 448 et 452» (en francès). Bulletin de correspondance hellénique, 108, 1984, pàg. 564-571.
• Harrison, R. M. «The Emperor Zeno's Real Name» (en anglès). Byzantinische Zeitschrift, 74, 1, 1981.
• Hussey, Joan; Gerard Friell. Cambridge University Press. The Cambridge Medieval History (en anglès), 1966. 
• Martindale, John Robert; Arnold Hugh Martin Jones; John Morris. Cambridge University Press. The Prosopography of the Later Roman Empire (en anglès), 1980. ISBN 0-521-20159-4. 
• Mitchell, Stephen. Blackwell Publishing. A history of the later Roman Empire, AD 284–641: the transformation of the ancient world (en anglès), 2007. ISBN 1-4051-0857-6. 
• Treadgold, Donald Warren. Stanford University Press. A History of the Byzantine State and Society (en anglès), 1997. ISBN 0-8047-2630-2. 
• Wilfong. University of Michigan Press. Women of Jeme: lives in a Coptic town in late antique Egypt (en anglès), 2002. ISBN 0-472-06612-9. 
• Williams, Stephen; Gerard Friell. Routledge. The Rome that did not fall: the survival of the East in the fifth century (en anglès), 1999. ISBN 0-415-15403-0. 
• Whitby, Michael. Liverpool University Press. The ecclesiastical history of Evagrius Scholasticus (en anglès), 2000. ISBN 0-85323-605-4. 

Per a més informació

• Ducellier, Alain; Michel Kapla. San Paolo. Bisanzio (IV–XV secolo), 2005. ISBN 88-215-5366-3. 
• Herm, Gerhard. Garzanti. I bizantini, 1985. 
• Kajdan. Laterza. Bisanzio e la sua civiltà, 2004. ISBN 88-420-4691-4. 
• Lilie, Ralph-Johannes. Newton & Compton. Bisanzio la seconda Roma, 2005. ISBN 88-541-0286-5. 
• Norwich, John Julius. Mondadori. Bisanzio, 2000. ISBN 88-04-48185-4. 
• Alexandrovič Ostrogorsky, Georg. Einaudi. Storia dell'Impero bizantino, 1968. ISBN 88-06-17362-6. 
• Ravegnani, Giorgio. Jouvence. La storia di Bisanzio, 2004. ISBN 88-7801-353-6. 
• Ravegnani, Giorgio. il Mulino. Introduzione alla storia bizantina, 2006. ISBN 88-215-5366-3. 
• Ravegnani, Giorgio. il Mulino. Imperatori di Bisanzio, 2008. ISBN 978-88-15-12174-5. 
• Ronchey, Silvia. Einaudi. Lo stato bizantino, 2002. ISBN 88-06-16255-1.