El tumor

Índex

Coberta

El meu pare es va morir la matinada...

El 1969, la psiquiatra d’origen suís...

Van nomenar-lo director de la sucursal...

El meu comportament immediat, ferotgement...

Vaig trobar a faltar molt la mare, durant...

Crèdits

Notes

Daddy’s flown across the ocean

Leaving just a memory

Snapshot in the family album

Daddy what else did you leave for me?

Daddy, what’d’ja leave behind for me?!?

All in all it was just a brick in the wall.

ROGER WATERS

El meu pare es va morir la matinada del 5 de març de 1982, quan jo tenia setze anys i mig, i d’aleshores ençà, pràcticament mai no en vaig parlar amb ningú, excepte el psicoanalista, i no pas perquè jo volgués. És a dir, vaig començar a fer teràpia molt més tard, als trenta-tants, per qüestions relatives al meu present, coses de parella, ansietats, etcètera, però ella (era una dona, la psicoanalista) en va tenir prou amb un parell de sessions per descabdellar-me, fent-me recular fins a la llunyana, oblidada mort del pare.

Hi vam anar a petar parlant d’una novel·leta d’història-ficció que havia publicat uns anys enrere, el 1994, que es deia Pretèrit imperfecte. Hi contava les insòlites peripècies d’un historiador amb una màquina del temps, que utilitzava per viatjar des del present fins a la Roma clàssica i evitar la tràgica mort de Juli Cèsar. La psicoanalista no va tenir cap mena de dubte que en aquell argument s’hi projectava la meva amargor per la pèrdua de la figura paterna, i jo, en sentir-l’hi dir, em vaig quedar tot astorat, com si per primer cop fos conscient del meu subconscient, valgui el joc de paraules.

La seva deducció tenia molta lògica, però el cert és que la inspiració per escriure la novel·la m’havia vingut de la saga Back to the Future (en castellà, Regreso al futuro), trilogia icònica del cinema dels anys vuitanta protagonitzada per Michael J. Fox, en què qualsevol canvi del passat influeix en el present de forma inesperada, etcètera. Diria que tant la primera pel·lícula com les dues seqüeles van influenciar molta altra gent de la meva generació. La possibilitat de modificar el passat a conveniència, i el consegüent what if, és un argument irresistible per a tota mena de públics, especialment les persones que tenen tirada a mirar enrere, un cert gust per la recança.

A mi la dèria dels viatges cap al passat, les ucronies, les distopies i tots els divertiments basats en el tic-tac del gran rellotge col·lectiu em va agafar ben d’hora, i em va durar per sempre; perquè m’agrada molt la història i soc de natural un nostàlgic empedreït; un dels autèntics, és a dir, dels que enyoren allò que no han viscut. Però segons el parer de la meva psicoanalista, la fixació del personatge principal de la meva novel·la per salvar Juli Cèsar del seu cèlebre assassinat, a mans del seu amic Brut, de Cassi i de la resta dels senadors conxorxats, amagava una altra obsessió soterrada, no conscient, per corregir el meu propi pretèrit imperfecte, salvar el meu pare de la mort prematura i construir, o imaginar, un present alternatiu.

Estirant aquest fil, la psicoanalista em va preguntar molt pel meu pare, per la seva mort, i per la meva vivència de la seva mort, però sempre li vaig respondre sense ganes i amb gran esforç, balbucejant frases curtes i poc originals, com si, al moment de contestar, m’estigués recuperant d’un atac d’amnèsia. Feia molts anys que havia tancat amb clau aquell armariet, i se’m feia molt difícil de reobrir-lo davant d’una persona estranya. Em costava molt menys parlar-li de la mort de la meva mare, més recent, amb un dol més viscut i, per tant, més dolorós. Per parlar de la desaparició del meu pare havia de retrocedir fins a temps gairebé llegendaris, els escèptics vuitanta, que justament ara estan tan de moda, i fer memòria d’uns anys que no tenia gaire interès a recordar; i no només pel fet de la mort en si, sinó també per les circumstàncies de l’entorn familiar, pel tipus de persona que era jo, o almenys el tipus de persona que creia haver estat.

En el fons –ara ho percebo amb més claredat–, no només em resultava desagradable reviure la idea de l’absència del pare, a la qual havia girat l’esquena obstinadament durant dècades, sinó també recordar una etapa de la meva vida que em resultava, per un seguit de causes una mica difícils d’explicar, força depriment.

Entre la desmemòria natural a causa del pas del temps i la desmemòria volguda, autoimposada, el meu record del pare ha acabat momificat, intacte però fràgil, com una fotografia massa temps tancada en un calaix. Però davant del teclat he descobert ben de pressa que aquest és, en part, un procés reversible. El nostre cervell és capriciós i sap emmagatzemar i classificar vivències insospitades, apedaçades. Sovint aquests pedaços acaben barrejats amb fets que ens han explicat més tard i que hem acabat assumint, erròniament, com a records propis. Però quan finalment ens decidim a activar el dispositiu de la memòria, o quan s’activa sol a través d’una olor familiar o una melodia mig oblidada, el passat remot sovint apareix amb una vivesa sorprenent i els morts tornen a una mena de segona vida, agafen textura i color. Un cop passat el dol, aquesta mena d’exercici pot ser –diuen– plaent i reparador. Estic a punt de comprovar-ho.

Escric tot això per dir-m’ho a mi mateix, i no tinc ni idea de si el resultat serà d’interès per a algú altre, o de si tindrà alguna mena de valor narratiu o documental. El llibre-dedicat-al-pare (o a la mare) és una variant literària de força èxit dins del gènere memorialístic. O bé el pare de l’autor era una persona molt notable, o bé era un penques, o un maltractador, o els va abandonar, o bé era un gran desconegut amb qui no sabien de què parlar quan estaven sols (aquest és un lament molt masculí). També hi ha el típic fill o net de monstre que reivindica (o rebutja) la memòria del progenitor. Jo no estic en cap d’aquests casos i és possible que el meu motor de cerca –la recança per la mort prematura del pareno sigui un material narratiu prou atractiu, ja que està fet, sobretot, d’absències i de desmemòria.

En qualsevol cas, ho faig perquè em venia de gust fer-ho, perquè crec que m’ho dec a mi mateix i sobretot al meu pare, ara que fa més de tres dècades que és mort i que els seus coetanis comencen a abandonar aquest món, ara que els meus fills són adolescents i no en saben gairebé res, ara que el seu record es va fent fonedís pel pas implacable del temps.

Podria fer el mateix parlant de la meva mare –qui sap si no ho faré–, potser amb més motiu i tot, perquè, per raons diverses, jo hi estava molt més unit. Però en resposta a la seva mort –també prematura, però no tant; ens va deixar als seixantanou anys– ja vaig fer, diguem-ne, un dol com Déu mana. No vaig travar les llàgrimes, com en el cas del pare. A més, la mare, a part de mestra, era una poetessa relativament reconeguda, la revivim en els seus versos, hi ha una plaça Carme Guasch a Badalona i una escola de primària Carme Guasch i Darné a Figueres. I va deixar un estol d’exalumnes i de lectors que, quan s’assabenten que soc el seu fill, me la venen a recordar amb paraules molt amables. El meu pare, de tarannà més discret i feina d’oficina bancària, va deixar molt menys rastre, i no parlo per parlar: he buscat a Google el seu nom complet, i hi he trobat tot just un resultat, una ressenya biogràfica no pas d’ell, sinó de la meva mare, en un registre d’escriptors catalans, on Antoni Soler apareix esmentat simplement com a consort, més exactament com a consort absent, destinatari dels versos elegíacs de la mare. Si afino la recerca, el trobo esmentat en alguns blogs on es parla de la història del teatre a Figueres durant la postguerra. I prou.

Com que jo, un adolescent una mica estúpid i pagat de si mateix, em vaig proposar fermament fer cas omís de la tragèdia que suposava la seva mort, i demostrar-me que la meva vida podia continuar exactament igual sense ell, vaig contribuir de forma activa al seu oblit, la qual cosa ens va matar una mica més a tots dos. Ara, tants anys després, em sento lúcid i a la vegada encuriosit pel que fa a la seva figura i també a la meva figura d’aleshores, per entendre quina mena de boira surava entre tots dos i, sobretot, quins estranys mecanismes fan que el nostre cap, el nostre cor, nosaltres, barrem el pas al dol, a la pena, a la memòria, quan creiem que ens confondrà o ens farà mal.

He decidit recordar-lo partint només de fonts pròpies, és a dir, rescatant-lo del quarto dels mals endreços del meu cervell. El resultat serà, doncs, parcial; un retrat robot, potser menys esquemàtic que els que acostuma a fer la policia a les sèries de televisió, però sí incomplet i difús. Si interrogués les meves germanes i alguns vells amics supervivents, si em capbussés en el dietari i les cartes de la mare, tindria molta més matèria primera, però ja no seria el meu record autèntic, lliure d’interferències, sinó una versió de segona mà, possiblement adornada. I per explicar qui era el meu pare per a mi, quina relació vam tenir, quines conseqüències va portar la seva mort, tan important és explicar el que en sé com el que en desconec; tan eloqüents són les paraules com els silencis; tan descriptibles són les presències com els buits.

Parlar del pare o de la mare és parlar d’un mateix. Les seves morts ens expliquen, tant com les seves vides. Un dol incomplet ens allunya de qui som realment, ens impedeix coneixe’ns de veritat. Diu la filòsofa Fina Birulés: «Potser el dol té a veure amb acceptar patir una transformació, el resultat de la qual no podem saber del tot per anticipat. Fer bé el dol significa saber què és el que hem perdut. En la pèrdua hi ha, d’una banda, la pèrdua concreta, però també hi ha un efecte transformador que no pot ser planificat. Aleshores en el dol jo també em torno inescrutable a mi mateixa, he perdut els nexes que em constituïen.»

No puc saber, encara, com m’ha transformat la mort del meu pare, però puc