La premsa a Catalunya durant la Guerra de Successió

PRÒLEG

És ben sabut que, en els darrers anys, els estudis sobre la Guerra de Successió han viscut una important renovació arreu dels Països Catalans. Aspectes diversos, com la dimensió internacional de la contesa, els projectes polítics enfrontats, l’abast de la repressió o l’exili han rebut aportacions rellevants. El resultat de tot plegat és una visió del tot nova d’aquell episodi decisiu de la nostra història. L’obra de Xevi Camprubí que aquí presentem s’insereix en aquesta línia i n’assenyala una fita de gran importància.

Efectivament, la Guerra de Successió, en tant que guerra moderna, es va lliurar també en l’àmbit de la impremta i de l’opinió pública. Els diversos estats enfrontats arreu d’Europa, i els dos bàndols en conflicte en la monarquia hispànica, van generar els seus propis mitjans de comunicació i van publicar en paral·lel tota mena de materials propagandístics, des de tractats polítics de grans dimensions, fins a romanços de cec i pasquins. No cal buscar la veritat positiva en cap d’aquests, ni tan sols en el contrast entre els uns i els altres. Simplement la constatació de la seva existència constitueix ja per si mateix un fet històric rellevant. I l’estudi dels seus promotors, de la seva intencionalitat política i / o comercial i de la seva difusió real resulta un objecte de recerca de gran interès.

Les publicacions periòdiques de Londres, París, Amsterdam, Lisboa o Viena, per esmentar els centres editorials d’alguns dels estats implicats en la contesa, van mantenir un interès constant per la Guerra de Successió d’Espanya, que va augmentar i es va focalitzar en Barcelona en els darrers compassos.

Tanmateix, com explica Xevi Camprubí, la capital del Principat, com a «centre europeu de comunicació», va entomar el repte plantejat i va ser capaç de generar un relat comunicatiu propi, fins i tot en les circumstàncies dramàtiques del setge de 1713-1714. Això va ser possible per la coincidència d’un seguit de circumstàncies: unes institucions de govern capaces de construir un discurs polític; l’existència d’una borsa de població alfabetitzada i polititzada (és a dir, d’allò que hem anomenat «opinió pública»), i una indústria editorial madura, quantitativament nombrosa i amb un elevat grau d’expertesa.

El llibre de Camprubí documenta sobretot aquests dos darrers elements, i ho fa amb una gran quantitat d’informació nova i rellevant. D’aquesta manera, el lector descobreix el funcionament de la indústria editorial a la Barcelona de la ratlla del 1700, els canals d’arribada de la informació, les xarxes de distribució de la premsa i el seu impacte real. Campubí ens presenta també la figura de Rafael Figueró, la personalitat més destacada del món editorial català d’aleshores, que l’autor coneix bé ja que va ser l’objecte central de la seva tesi doctoral.¹

L’obra és, doncs, també, un estudi de les primeres passes de la premsa periòdica a Catalunya, un tema del qual fins ara sabíem molt poques coses. Una premsa que, per les circumstàncies del moment, va haver d’exercir ben aviat un caràcter militant. La concantenació de monòlegs que suposen els quaranta-dos números de la Gaceta de Barcelona, o Continuación del Diario del Sitio y Defensa de Barcelona, impresos per Rafael Figueró a la ciutat assetjada, i la Relación diaria del sitio de Barcelona, capital del Principado de Cataluña, impresa a la Girona borbònica després de l’11 de setembre il·lustren prou bé aquesta realitat.²

En aquest, com en altres àmbits, la desfeta del 1714 va suposar un retrocés amarg. La revifalla de la premsa barcelonina, a les acaballes de la divuitena centúria, es va fer sobre unes bases polítiques i empresarials noves –però, molt probablement, sobre un teixit industrial que manifestava algunes importants línies de continuïtat.

El treball de Xevi Camprubí és, a més, una peça que es fa llegir. L’autor, llicenciat en Ciències de la Comunicació i doctor en Història, té l’habilitat, encara massa inhabitual en aquestes contrades, de combinar de manera aparentment natural rigor científic i amenitat. El lector té aquí, doncs, una bona ocasió per complir el vell ideal clàssic d’aprendre tot gaudint.

AGUSTÍ ALCOBERRO

¹ Xevi Camprubí, L’impressor Rafael Figueró (1642-1726) i la premsa a la Catalunya del seu temps, Barcelona, Fundació Noguera, 2016.

² Diario del sitio y defensa de Barcelona (1713-1714). Edició facsímil. Edició de Mireia Campabadal. Estudi introductori d’Agustí Alcoberro i Xevi Camprubí, València, Edicions 3i4, 2009.

INTRODUCCIÓ

L’octubre de 1701, enmig d’una gran expectació, el rei Felip V feia l’entrada pública a la ciutat de Barcelona. La visita del nou monarca, que havia estat coronat a Madrid a principi d’aquell any, fou, en el context de l’època, un esdeveniment de primera magnitud. El darrer viatge d’un rei a Catalunya havia tingut lloc el 1632, en temps de Felip IV, per bé que, en aquella ocasió, el monarca se’n tornà sense presidir les Corts i aquestes no es conclogueren. Per aquesta raó, el viatge de Felip V, conjuntament amb l’aprovació, per primera vegada en més de cent anys, d’unes noves constitucions, va ser considerat per les autoritats del país com una fita que calia pregonar als quatre vents. La Diputació del General i el Consell de Cent van publicar la narració dels actes que es van fer a Barcelona; unes relacions que contenien, entre altres coses, els sermons, les oracions i els villancets celebrats en diferents esglésies, però, sobretot, recollien una crònica detallada de la rebuda del rei, així com també del viatge que va fer a Figueres, on es va casar amb la reina Maria Lluïsa Gabriela de Savoia. De la relació pagada per la Generalitat, titulada Festivas demonstraciones y magestuosos obsequios con que el muy Ilustre y Fidelíssimo consistorio de los diputados y oydores del Principado de Cataluña celebró la dicha que llegó a lograr con el deseado arribo y feliz himeneo de sus católicos reyes D. Felipe IV de Aragón (…) y Doña Maria Luisa Gabriela de Saboya, Rafael Figueró en va imprimir 1.500 exemplars; mentre que de la del Consell de Cent, que portava per títol Devotos obsequiosos cultos y leales festivas aclamaciones con que celebró la Excelentíssima ciudad de Barcelona la gloriosa translación de Olaguer, su santo, y la regia venida de su cathólico monarca Felipe IV en Aragón (…) y su feliz consorcio con la Sereníssima Señora Doña Maria Luisa, princesa de Saboya, l’impressor en va fer 2.500 còpies.

L’impacte informatiu i propagandístic que va suposar la posada en circulació de 4.000 exemplars d’aquelles dues cròniques en una ciutat que amb prou feines arribava als 40.000 habitants fou, per tant, considerable. Tot plegat mostra la importància que la impremta –en tant que instrument de reproducció d’informació a gran escala– havia adquirit a Catalunya a principi del segle XVIII. Poc després, en esclatar la Guerra de Successió, la premsa de Barcelona va dur a terme un seguiment continuat dels moviments de l’exèrcit de Felip V –sobretot durant la campanya d’Itàlia– i posteriorment, a partir del 1705, dels progressos de les tropes de les potències que formaven la Gran Aliança de La Haia.

Aquest llibre es proposa mostrar que a la Catalunya dels segles XVII i XVIII hi havia una estructura informativa capaç de posar a l’abast de la gent notícies sobre fets ocorreguts en indrets d’arreu del continent europeu i de fer-ho, a més, amb una rapidesa relativa, tenint en compte els mitjans de l’època. L’objectiu, per tant, és estudiar l’origen i la implantació de la premsa periòdica a Catalunya a partir de l’anàlisi dels principals factors que la van fer possible, com eren, sobretot, l’existència d’un sistema de correu a escala europea i d’una indústria editorial perfectament desenvolupada.

El naixement de la premsa arreu d’Europa fou una conseqüència de la invenció de la impremta de tipus mòbils a mitjan segle XV i de l’aposta que van fer els impressors per incorporar les notícies –que circulaven manuscrites des de molts anys abans– a la producció editorial. A Barcelona, el fenomen de la premsa va agafar la velocitat de creuer a partir del darrer quart del segle XVII, coincidint amb una fase de recuperació econòmica que fou aprofitada per una generació d’impressors, nascuda o madurada al llarg dels anys posteriors a la Guerra dels Segadors (1640-1652), que va veure en la premsa una possibilitat de diversificar el negoci.

L’obra, en qualsevol cas, no se centra únicament en el període de la Guerra de Successió (1701-1714), ja que per entendre el paper que la premsa va tenir al llarg d’aquest conflicte cal retrocedir vint o trenta anys enrere, quan la difusió de notícies de forma periòdica es va consolidar a Catalunya. La importància que aquest fenomen va adquirir a principi del segle XVIII va ser el resultat de l’experiència acumulada pels impressors de Barcelona al llarg de conflictes precedents, sobretot durant la Gran Guerra Turca (1683-1699) i la Guerra dels Nou Anys (1688-1697).

La recerca s’ha dirigit cap a tres àmbits: el dels productors, el del producte i el de la seva difusió. Així, en primer lloc, la investigació se centra en l’estudi de les impremtes i dels impressors, com a responsables de la publicació de fulls de notícies, fent-ho, a més, des d’una aproximació pluridisciplinar, és a dir, tenint en compte els factors econòmics que van condicionar el desenvolupament de la indústria editorial, però també el context social i polític del moment. En segon lloc, s’ha dut a terme l’anàlisi del conjunt dels fulls de notícies impresos a Barcelona que s’han conservat en arxius catalans d’accés públic, els quals figuren, llevat d’algunes excepcions, en el Catàleg Col·lectiu de les Universitats Catalanes (CUCC). Fruit d’aquesta tasca han estat identificats un total de 1.493 fulls de notícies –entre gasetes, relacions i pamflets d’opinió–, publicats a Catalunya entre 1653 i 1724. A més de l’anàlisi quantitativa, aquest fons ha permès estudiar el contingut de la premsa catalana del període.

El llibre que el lector té entre les mans és un treball de síntesi fruit de la tesi doctoral titulada L’impressor Rafael Figueró (1642-1726) i la premsa a la Catalunya del seu temps, que ha tingut com a objectiu l’estudi de la premsa i de la impremta del període comprès entre la fi de la Guerra dels Segadors i la dècada posterior al final de la Guerra de Successió. Per facilitar la lectura, he prescindit de les notes al peu i de les referències específiques a la documentació d’arxiu, que hom trobarà, si ho desitja, en la tesi doctoral. Pel que fa als emprèstits manllevats d’altres autors, les obres citades han estat degudament senyalitzades entre parèntesi i referenciades al final en l’apartat corresponent a la bibliografia.¹

¹ La tesi doctoral titulada L’impressor Rafael Figueró (1642-1726) i la premsa a la Catalunya del seu temps, dirigida per Agustí Alcoberro, fou defensada el gener del 2014 a la Universitat de Barcelona, davant d’un tribunal format per Jaume Dantí, catedràtic d’Història Moderna d’aquesta universitat; Joaquim Albareda, catedràtic d’Història Moderna de la Universitat Pompeu Fabra, i Joan Manuel Tresserras, professor d’Història del Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona. El tribunal va considerar el treball mereixedor de la qualificació d’Excel·lent Cum Laude. La tesi ha estat editada l’any 2016, gràcies a l’obtenció de la beca que concedeix anualment la Fundació Noguera.

I. LA IMPREMTA CATALANA AL TOMBANT DEL SEGLE XVII

A les acaballes del segle XVII la impremta catalana va viure una situació excepcional. L’any 1699 obria les portes el taller de Gabriel Bro, un jove immigrant d’origen occità que havia arribat a Catalunya durant la Guerra dels Nou Anys, formant part de l’exèrcit francès. Amb això, la quantitat d’impremtes que hi havia a Barcelona arribava a la dotzena, una xifra mai vista fins aleshores. Segons una acta notarial de l’agost del 1700, els tallers tipogràfics que aleshores funcionaven a la ciutat eren els de Rafael Figueró, Joan Jolis, Josep Llopis (regentat per la seva vídua), Anton Ferrer i Baltasar Ferrer (llibreters), Antoni Lacavalleria, Josep Moyà (també llibreter), Josep Texidó, Josep Cormellas (advocat), Martí Gelabert, Jaume Surià, Francesc Guasch i, finalment, la de Gabriel Bro.

La indústria editorial catalana va experimentar un creixement espectacular a partir del darrer terç del segle XVII, coincidint amb la fase de recuperació econòmica que Pierre Vilar (1964: 373) va definir com el «segon redreçament». És significatiu, en aquest sentit, que la impremta de Jacint Andreu, el primer taller tipogràfic fundat a Barcelona després de la Guerra dels Segadors, obrís les portes l’any 1671. Tenint en compte que en aquell moment hi havia un total de sis impremtes, des d’aleshores i fins a final de segle, la ciutat va veure com la quantitat de tallers es doblava. L’any 1707, en el marc d’un plet judicial, Jaume Sala, treballador d’una de les impremtes de Barcelona, parlava del creixement que havia experimentat el sector i com això havia esperonat l’exportació de llibres:

Per ocasió del crescut número de impressors y llibraters que y ha hagut desta part de vint y sinch anys (…) se ha imprès major número de llibres, obras y papers, no sols per establir-los per lo present Principat y ciutat, sinó també per altres regnes y províncias, que no se havia experimentat antes.

La situació del sector editorial barceloní contrasta amb la que es vivia a la resta del Principat, on la quantitat d’impremtes era molt més reduïda. En el cas de Girona, segons Enric Mirambell (1988: 36), durant la segona meitat del segle XVII hi hagué en funcionament un sol taller tipogràfic, el de Jeroni Palol, que el 1703 fou adquirit per Francesc Oliva. Aquell mateix any, Gabriel Bro es va traslladar a aquesta ciutat, de manera que a principi del segle XVIII a Girona hi havia dues impremtes. Una cosa semblant succeïa a Lleida, on, segons que apunten Romà Sol i Carme Torres (1996: 64) entre els anys 1658 i 1707 hi va treballar un sol impressor. A Tarragona, al llarg de la segona meitat del segle XVII també hi va haver només una impremta, que va funcionar del 1680 al 1684, i ja no se’n va obrir cap altra fins a l’any 1746 (Del Arco, 1916: 160). Pitjor ho va tenir la ciutat de Tortosa, on el 1657 va tancar l’únic taller tipogràfic que hi havia; no n’hi hagué cap més fins al 1780 (Querol, 2006: 88). Per tot plegat, no és gens escabellat referir-se exclusivament a la impremta de Barcelona per parlar de la indústria editorial catalana.

El creixement que la impremta catalana va experimentar a partir del darrer terç del segle XVII es constata a través de l’estudi de la producció. Segons el fons conservat, entre els anys 1653 i 1660 les cinc impremtes que aleshores hi havia a Barcelona van editar un total de 20 llibres, cosa que representava una mitjana de menys de tres a l’any. Aquesta situació va millorar a partir del 1660 i, sobretot, va augmentar de forma significativa cap a final de la dècada del 1670, quan la producció de llibres va superar la barrera dels 20 títols anuals. Fins i tot, l’any 1685 es va assolir la xifra de 26 llibres, una quantitat que es va repetir el 1700, coincidint amb el màxim històric d’impremtes en funcionament. Això significa que al llarg del darrer terç del segle XVII la quantitat anual de títols publicats es va incrementar en un 271%.¹

A més d’un increment en el nombre de títols, al llarg del segle XVII s’hi detecta també un creixement important dels tiratges. Jordi Rubió (1955, 89) va apuntar que la tirada més alta documentada abans del 1553 era de 700 exemplars. Cent anys després, en canvi, el més habitual era que els tiratges fossin de 1.250 exemplars, una xifra que es corresponia amb l’anomenada «jornada de Barcelona». Es tractava d’una norma consuetudinària importada de França, a través de la qual s’establia el nombre de fulls que un premsista era capaç de tirar en un sol dia, cosa que acabava determinant també la quantitat d’exemplars d’una edició.

L’augment del nombre d’exemplars va anar, però, en detriment de la qualitat. Pere Bohigas (1933: 103) apunta que a partir del segle XVII els llibres van perdre elegància, fruit de la utilització d’uns marges i un interlineat més estrets, però, sobretot, com a resultat de l’ús d’un paper de menys qualitat i d’uns tipus de lletra molt gastats. Això no vol dir, tanmateix, com afirma Bohigas, que aquell fos el segle de la decadència de la impremta, principalment si és te en compte el creixement que el sector va experimentar a partir del darrer terç. El resultat més evident de l’augment de la producció fou l’abaratiment del preu dels llibres, cosa que, al cap i a la fi, va contribuir a l’augment del consum. L’oficial impressor Simó Vila assegurava en una declaració feta a la Reial Audiència el 1707 que al llarg dels anys precedents havia vist, «per la molta abundància de obras impressas, (…) donar-las molt més baratas del que les acostumavan donar».

Un dels factors que va contribuir a la popularització del llibre va ser l’adopció de formats més petits, com el quart i l’octau, que van permetre reduir les despeses de producció –sobretot per l’estalvi de paper que comportava– i, per tant, va permetre rebaixar-ne el preu de venda. El segle XVII fou també l’època de la consolidació dels impresos de poca extensió com a fenomen popular, l’anomenada «literatura de cordill», que es venia al carrer a preus molt assequibles. Això explica el perquè, segons el fons conservat, els llibres van representar el 17% de la producció editorial feta a Catalunya entre els anys 1653 i 1725, mentre que els opuscles i els plecs solts (obres de menys de 12 pàgines) es van repartir els restants 25 i 58%, respectivament.

La producció d’obres de poca extensió fou un tret característic de la indústria tipogràfica en tots els regnes hispànics peninsulars. A Castella, per exemple, la manca de capital suficient per fer front a la inversió que requeria l’edició de llibres va comportar que les impremtes subsistissin gràcies als plecs solts, que asseguraven uns ingressos gairebé immediats i minimitzaven el risc de pèrdues. Per aquesta raó, les impremtes castellanes van créixer en quantitat, però no en dimensió (Cruickshank, 1978: 815). A Catalunya es va viure una situació semblant. La major part dels dotze tallers que hi havia oberts a Barcelona l’any 1700 eren petits, ja que només posseïen entre una i tres premses, mentre que en dos dels casos, les impremtes Lacavalleria i Cormellas, en tenien quatre. L’excepció fou Rafael Figueró, que amb sis premses va bastir la impremta més important de la Catalunya moderna, equiparable als tallers de mida mitjana-alta que hi havia als grans centres de producció editorial europeus com, per exemple, París.

Això no obstant, la capital catalana no es podia comparar, ni de bon tros, amb els majors centres editors d’Europa. Un informe del 1666 mostrava que a París hi havia un total de 79 tallers oberts, que disposaven, entre tots, de 216 premses i donaven feina a 222 oficials i 69 aprenents (Martin, 1999: 678). A Barcelona, en canvi, al tombant del segle XVII, en el moment de més esplendor, hi havia aproximadament entre 25 i 30 premses repartides per tota la ciutat. Tenint en compte que un taller acostumava a necessitar dos premsistes i un o dos componedors per cada premsa, es pot determinar que pels volts del 1700 la indústria tipogràfica de Barcelona ocupava, pel cap baix, uns 75 impressors, entre caixistes i premsistes. A tall d’exemple, l’any 1701 el llibreter Joan Pau Martí, propietari de la impremta que havia estat de la família Cormellas, que tenia tres premses, assegurava que donava feina a 11 oficials impressors.

Un dels factors que va contribuir al desenvolupament de la