Olot. Crònica d'un segrest

Olot. Crònica d'un segrest

Copyright © 2019, 2021 Jacinto Vicente Hernández and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726983470

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

A la Lluïsa i la Lídia.

Per ser el suport darrere cada paraula del llibre.

PRÒLEG

Jesús García - Fustel

Tinent coronel de la Unidad Central Operativa de la Guardia

Civil

¡Jacinto, no la líes...! Y lo ha vuelto a hacer. Alguien, desde dentro de la investigación, tenía que contar algunas verdades de este caso que definió un hito en la historia de la delincuencia común en España y marcó personal y profesionalmente a decenas de los buenos que se involucraron en su resolución y, por supuesto, a casi todos los malos que participaron de alguna forma.

Lo que se espera de un prólogo es que se hable de la obra y del autor. Me va a permitir el lector, y Jacinto tendrá que esperar unos minutos para conocer mi opinión, que aproveche esta oportunidad para hablar de una persona que dejó en mí una huella que ha condicionado en algunas ocasiones mi comportamiento. Hablé sólo en una ocasión con ella ya que no era mi cometido y, aunque perfectamente lo podría haber hecho por mi posición, preferí no incrementar la presión a la que tenía que estar sometida. De los momentos en que la he recordado durante todos estos años, el más impactante y definitorio de lo que quiero transmitir, fue cuando, encontrándome trabajando en Polonia, tuve la oportunidad de visitar los campos de concentración de Auschwitz-Birkenau. Estaba acompañado por unos de los mejores investigadores y guardia civiles que he conocido, también partícipe de esta historia, José Miguel. Lógicamente tuvimos que hacer la comparación y llegamos a la conclusión clara de que algunas de las condiciones a las que estuvo sometida Maria Àngels eran peores que las de las víctimas del holocausto: espacio, iluminación, higiene, incomunicación, etc. Mi profesión me ha dado oportunidades de conocer la capacidad humana de supervivencia, pero lo que ella tuvo que soportar superó todos los límites, e incluso tuvo que sufrir la presión sicológica de saber que los que teníamos que rescatarla la dábamos por muerta. No sólo es sorprendente su fortaleza, también su inteligencia para buscar soluciones en las que entretener la mente y su gran memoria que tanto nos ayudó pero, sobre todo, la humanidad con la que trató a aquellos que otros considerábamos que no se lo merecían. Era de justicia que recordara a la verdadera protagonista de este aborrecible crimen.

¿Y del secretario saltimbanqui qué opináis? Esta fue una de las preguntas que se plantearon cuando volvíamos de esa primera reunión en la que conocimos al equipo judicial con el que tendríamos que compartir bastantes horas e intensas vivencias a partir de entonces. Éste era Jacinto, inquieto, incisivo, algo vehemente y... ¿entrometido? Era algo inédito para nosotros que un Secretario Judicial metiera las narices en unas diligencias que no fueran de su juzgado, por ello nuestras reticencias iniciales que han quedado plasmadas en el relato. No creo que moleste a nadie si digo que ese incordio de secretario judicial se convertiría en el elemento aglutinador del equipo que se montó sobre la marcha. No es que tenga madera de líder, sencillamente es difícil resistirse a su insistencia y perseverancia. Claro está, contaba con dos magníficas profesionales como compañeras, la Juez Pilar y Flora, la otra secretaria. Los tres adoptaron una postura valiente, se fiaron de unos guardias civiles que, bajo unas siglas (UCO) que por entonces todavía no transmitían la confianza de hoy en día, les proponían actuaciones arriesgadas y procedimientos desconocidos e innovadores. Sin alguno de ellos no habría sido posible llevar a buen término esa investigación. Su abnegación, altruismo e ilusión por su trabajo deben de ser conocidos por aquellos que no valoran o ponen en duda la calidad de los funcionarios de la administración de justicia española.

Han pasado muchos años y los recuerdos se van haciendo borrosos. Leer estas páginas ha supuesto revivir esos sucesos como si nuevamente se estuvieran produciendo, sentir de nuevo esa sensación de impotencia al creer saber quién es el autor de un hecho y no conseguir las pruebas necesarias para que se le enjuicie, la euforia de los pasos adelante y el desánimo de cuando algo no sale como te lo esperas pero, sobre todo, el orgullo de compartir días y noches con grandes profesionales que no dan su brazo a torcer frente al delito y que se muestran incansables en jornadas maratonianas con la única satisfacción del deber cumplido.

No sé si Olot. Crònica d’un segrest tendrá mucho éxito, tampoco creo que sea la finalidad con la que Jacinto la ha escrito, pero seguro que se hablará mucho de ella y servirá para que se conozca uno de los hechos criminales más crueles de nuestra historia.

Pròleg escrit en castellà per desig explícil del prologuista

INTRODUCCIÓ PERSONAL

Ja ha passat un llarg període de temps entre els fets que vaig viure en primera persona, en què vaig intervenir professionalment, i la necessitat actual de plasmar-ho; entre les primeres experiències de llavors i ja una certa maduresa, o si es vol expressar amb més sinceritat, com diria la meva filla, que m’estic fent vell.

Tots sentim en algun moment la necessitat de complir amb aquella famosa trilogia de realització personal: tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre. Tinc una preciosa, tot i que a vegades massa sincera filla; he plantat virtualment un arbre (avui dia internet és meravellós); i a partir d’una sèrie de fets personals i professionals, m’ha arribat la trucada, la veu interior que em porta a cometre el que per a alguns serà un atemptat contra la literatura.

I ja posats a sotmetre’m, com veurem, a aplicar sobre el meu cervell una espècie de màquina de la veritat havia de fer-ho sobre una cosa que se n’hagi constituït un referent. Per la seva complexitat, per la seva profunditat i perquè em va fer viure experiències i realitats que, d’una banda, per la seva cruesa, van ser dures i difícils, però també enriquidores i certament irrepetibles. Ara, amb el pas del temps, a través d’una certa maduresa personal, pels últims esdeveniments tant polítics, econòmics i pel descobriment d’importants fets que afecten la història tant de Catalunya com d’Espanya, em disposo a fer un retrat diferent d’aquells fets.

Vaig intervenir des de dins en el segrest d’Olot, en el segrest de la Maria Àngels Feliu, tant en la investigació com en la resolució i, tot i que sempre es diu que tots tendim a explicar la nostra veritat personal, declaro que en aquest relat no hi ha només la meva veritat, sinó que hi ha molts elements que, sense que hagin sortit fins ara a la llum, sí que van constituir La Veritat.

Em vaig plantejar abans de començar a escriure-ho si no seria ja un tema una mica repetitiu, que pogués avorrir a tothom, però vaig pensar que hi concorren elements nous a nivell científic i fins i tot històric. De manera que el segrest d’Olot no és la fi del relat, sinó un instrument més que ens dona una perspectiva d’aquesta zona menys coneguda de Catalunya, de la seva gent.

Sentim, des de fa un temps, com volia aplicar-se la mal anomenada màquina de la veritat, en realitat una estimulació neuronal-cerebral, a alguns dels casos criminals més famosos de la història d’Espanya. Doncs bé, conjugant la meva pròpia necessitat personal d’escriure amb aquests fets nous, vaig decidir aplicar-me la prova de l’ona P300 i sotmetre el meu cervell a una visió retrospectiva sobre el segrest d’Olot, sobre la ciutat i sobre tots els allí intervinents, des dels autors del segrest, passant pels investigadors, la instrucció i membres de l’òrgan judicial, i fins a persones particulars. Tot això des del més profund respecte, i des d’una innegable simpatia i admiració per la mateixa Maria Àngels Feliu, per la ciutat d’Olot i pels seus habitants.

Des d’aquesta perspectiva, vaig decidir narrar no només fets durs, tremendament cruels i envoltats d’una profunda negativitat, com és un segrest. Per higiene mental pròpia i perquè em va semblar un contrapunt bonic, poc conegut però mereixedor de ser exposat, barrejaré una cosa molt bella amb alguna cosa intrínsecament menyspreable.

Utilitzaré com a base estructural del relat els diferents exercicis que han portat al Club de Patinatge d’Olot a ser onze vegades Campió del Món de Grans Xous i altres grans èxits. El seu treball de vegades immerescudament poc conegut, el seu poc caràcter mediàtic tot i haver portat el nom d’Olot pel món guanyant una vegada i una altra campionats mundials, i la bellesa singular dels seus exercicis, suposen una mica de llum entre tanta foscor.

Senyores i senyors, esteu a punt d’introduir-vos en un apassionant viatge a l’interior del cervell!

L’EPICENTRE

DE LA NOTÍCIA

Madrid 10 de febrer del 2017, 8.30 del matí

Sona el telèfon a la redacció de la revista Internew. L’agafen a centraleta i pregunten per Antonio Fernández:

—Digues, Javier. Ja t’has aixecat? Com va anar ahir per Saragossa? Vas parlar amb en Valdizán? Perfecte, ens veiem a la cafeteria en 30 minuts.

L’Antonio Fernández és un periodista veterà quant a experiència, però ell no és gaire gran. Té 46 anys, un ampli currículum com a reporter de successos i tribunals en diversos mitjans. Ha treballat per a multitud de mitjans, col·labora amb televisions i revistes. Coneix a molta gent a les forces de seguretat; és algú de confiança per a ells. A diferència d’algun company seu, inicialment periodista de successos i ara ja gairebé estrella televisiva per la qual es barallen les principals cadenes i els contractes hauran de incloure, com els futbolistes, clàusules de rescissió, l’Antonio vol conservar l’essència del periodisme d’investigació.

Això no li impedeix aparèixer freqüentment en diversos programes dels de més èxit de la seva franja horària; és seductor, per a la càmera i per a les dones, que el veuen com una mena de reporter de guerra de successos. No és un tipus guapo sinó més aviat atractiu, però parla bé, convenç i té milers d’anècdotes i batalletes per explicar, incloent moments de risc personal que li serveixen d’imant per a l’audiència femenina. Fa poc, l’atractiva presentadora del programa de televisió on col·labora, va posar-se vermella en directe davant d’un simple gest còmplice d’ell. L’audiència no ho va percebre, però jo sí que ho vaig notar. És més, se l’ha relacionat amb moltes dones famoses, des de personatges del món del cor, passant per companyes de televisió, fins a, diuen, membres de l’altíssima societat. És popular i això li reporta avantatges ja que rep molta informació de gent que vol donar-li la notícia a ell, però també desavantatges ja que és massa conegut per «els dolents», que intenten evitar parlar amb ell a vegades i altres que li envien amenaces massa reals com per no prendre-les en consideració.

El seu interlocutor és en Javier Sánchez, el seu permanent company de fatigues des de fa molt de temps. Ara ja no són com Zipi i Zape —així els havien batejat— i ja no surten junts en totes les seves aparicions, però segueixen conservant l’amistat i complicitat i segueixen portant molts temes junts.

En Javier és nascut el mateix any que l’Antonio, també té 46 anys. Ara mateix és un xic menys mediàtic, però també és un periodista molt reconegut. Domina contactes, sap on estar. És una mica més tímid que l’Antonio, amb un xic menys d’èxit entre les dones, però implacable i rigorós quan persegueix la notícia. Els que el coneixen bé diuen que quan sent l’olor de la notícia és com un rottweiler; mossega la presa i ja no la deixa anar.

Han canviat una mica les tornes ja que fa 15 anys en Javier era el popular; rebia premis i reconeixements, però quan els grans successos començaven a ocupar el prime time televisiu, ell no es va voler ficar en aquesta espiral. No era mediàtic, però dins de la professió era reconegudíssim. Ara ho segueix sent, però allò de llavors va ser el seu boom particular.

A la cafeteria, 30 minuts més tard...

—Què passa, noi? Fas ulleres. Molta gresca per Saragossa ahir?

—Ja saps que no. No soc pas com tu. Et vaig veure ahir, lligant amb la Mabel en directe, però si fins i tot es va veure com es va posar com un tomàquet! Això teu ja frega el delicte, us faran fora del programa a tots dos. I que consti que per tu m’és igual, que ets un canalla, però la pobra Mabel no s’ho mereix. És jove i incauta. Encara es creurà que t’estàs enamorant d’ella— diu amb un somriure sorneguer.

—Collons, no et passis, Javi que no va passar res. L’únic que vaig fer va ser fer-la riure una mica. Havíem fet una broma abans de donar la notícia i després quan estàvem donant-la ens va venir a la memòria la brometa i no vam poder contenir-nos. Només és això!

—Ja, una broma! Vés a saber què li deuries dir sobre el cervell i l’ona P300. Ets capaç treure suc fins i tot de la notícia més insulsa del món. Alguna porcada de les teves.

—15 anys junts, i quin mal concepte tens encara de mi. Quin company que tinc!

—És que des de que ets més mediàtic que Rajoy no pares, noi. A aquest pas sortiràs al Sálvame de luxe com a parella d’alguna celebrity i tot!

—Au va noi, parem i anem per feina. Vas aconseguir parlar amb en Valdizán?

—Sí, té ganes de sortir, és un bon home, ja gran i amb això sembla que per fi va aconseguir el reconeixement que es mereix com a metge. No hi va posar cap pega a l’entrevista.

—Ho veus? A tu et deixo la feina fàcil i a mi em toca l’os, el fill de... de l’ex secretari judicial. Ja m’ha dit el tinent Fustel que en el fons és bon xicot, però que d’entrada em farà la impressió que és un espavilat. Això els va passar a ells quan es van entrevistar per primera vegada a Olot. A veure si el convenço perquè se sotmeti a la prova i ens ajudi a intentar que els altres s’hi sotmetin també. M’ha dit que el tinent Hidalgo va sortir d’allà jurant en tots els idiomes contra el maleït secretari. La de voltes que fa el destí! Va, me’n vaig a agafar l’AVE cap a Barcelona. Au doncs, passa’m les dades que et va donar el doctor. Em preguntarà pas a pas com és això de la prova. Em temo que serà el típic rondinaire que fins i tot em demanarà si fa mal el casc aquest de roba, i si molesten els cables.

—Ok. Te’ls passo per mòbil quan arribi a l’oficina. Ho he de descarregar tot i després t’ho envio. Digues-li que no sigui tan llepafils, que això ni fa mal ni molesta ni res.

PRIMERA PART

Capítol 1

Olot, entre el bé i el mal

Quatre hores més tard, Barcelona, vestíbul de l’Hotel Torre Catalunya, al costat de l’Estació de trens de Sants. Estic assegut a la cafeteria. És un hotel cèntric i serveix de lloc de trobada tant per a negocis com per a reunions. La mateixa cafeteria és un bon lloc, però a la planta superior de l’hotel hi ha un restaurant espectacular, el Visual. Des dels seus finestrals de vidre es pot veure tot Barcelona, amb una vista panoràmica increïble.

He quedat a dinar amb l’Antonio Fernández, un conegut periodista. Em vol proposar alguna cosa una mica estranya. Durant aquests últims dies he sentit parlar d’una prova nova dins el món de la investigació criminal. Una espècie de màquina de la veritat, però diferent a les que coneixíem, ja que copsa una ona cerebral, la P300, que, encara que l’individu no ho desitgi, ens dirà si coneix un lloc i fins a quin punt aquest lloc és significatiu per a ell. L’Antonio vol que jo em sotmeti a la prova per recordar fets passats i també alguns nous sobre el segrest d’Olot, el de la farmacèutica Maria Àngels Feliu. Ve de part d’uns amics molt especials: els agents de la Guàrdia Civil de la UCO (Unitat Central Operativa). Fa anys que