La conjura d'Herat

DIVENDRES

1

Sempre havia cregut que les empreses dedicades a la recerca, les farmacèutiques o els laboratoris eren en llocs recòndits, més o menys resguardats o segurs, en polígons industrials o dins de complexos molt més grans, per protegir-se, per exemple, de la pirateria, com si fossin búnquers. I descobria que no. Almenys allà. Va pensar que, potser, era perquè Mira i Roca no semblava pas una multinacional, sinó una empresa petita. Potent, però petita. A l’altra banda del finestral es veia la zona enjardinada del parc format per tot just tres edificis, i més enllà, la part superior de Collserola, prop del cim del Tibidabo, amb els seus boscos dominant l’aire per damunt de Barcelona.

El silenci era agradable.

També el dia, immaculat, sense núvols. Un dia càlid, però no calorós, a les acaballes de l’estiu.

La Magda va passar una mà per la taula.

Tacte suau.

Tot molt funcional.

En comptes de seure, es va apropar a la paret de la dreta per mirar-ne les fotos. Imatges impersonals, però que reflectien de manera directa el lloc en què es trobava. Homes i dones impol·luts, amb mascaretes de protecció, guants de goma, bates i gorretes, manipulant aparells i més aparells, des de les eternes pipetes i provetes de tota la vida fins a sofisticats equips d’última generació guiats per sistemes d’ordinadors. Hi havia mitja dotzena de fotos dels laboratoris, fetes des de diferents angles, si l’una nítida i precisa, l’altra encara més. La sensació era única: feina, eficiència, resultats. A l’altra paret, en canvi, les fotografies eren exteriors, el logotip de Mira i Roca a l’àmplia entrada, alguns despatxos, imatges aèries del complex...

Quan tornava a acostar-se al finestral es va obrir la porta de la sala. Va ser com si un petit vendaval irrompés en aquella calma.

L’home, estatura mitjana, elegant, amb una bata blanca sense cordar per damunt de l’impecable vestit, va somriure amb extrema generositat en veure-la.

—Perdoni el retard! —li va dir embolcallant les tres paraules amb un somriure franc—. Una trucada inesperada.

—No es preocupi.

Es van donar la mà. L’encaixada va ser ferma. La Magda havia pensat que es trobaria amb algú més gran, d’almenys cinquanta anys, amb aire de científic. Però no. En Rossend Pedragosa devia vorejar els trenta-cinc i semblava més un executiu d’una empresa borsària que no pas el responsable d’un laboratori farmacèutic. Duia els cabells pentinats cap enrere i lluïa un bon bronzejat estival que li ressaltava encara més la blancor de les dents. Amb els ulls vius, intensos, tenia un punt d’atractiu salvatge, però només un punt. N’hi havia prou amb cinc segons perquè aquell atractiu esdevingués prevenció. Fins i tot rebuig.

També les serps eren boniques.

L’important era no apropar-s’hi gaire.

—És un plaer, senyora Ventura!

—Gràcies.

—Està còmoda, aquí? Prefereix que parlem al meu despatx?

—No, no, ja m’està bé.

—Li han ofert alguna cosa per beure, aigua, un cafè?

—Ja he esmorzat. Estic bé, gràcies.

—Perfecte, doncs... Vol seure?

Va obeir-lo i va ocupar la cadira situada en un extrem de la taula, deixant la més propera a la seva dreta, en angle recte, per a ell. En allargar la mà per agafar la bossa li va fer la pregunta.

—Li fa res que gravi?

—No, i ara —va dir en Rossend Pedragosa alçant les dues mans amb els palmells cap a ella—. M’imagino que és més còmode per a vostè.

—Suposa més feina, però sí, i també és més precís.

—Parlo molt de pressa. No és fàcil seguir-me —li va explicar—. En més d’una entrevista amb les respostes registrades a mà, després la persona ha tingut problemes per interpretar la seva pròpia lletra.

La Magda va col·locar el mòbil entre tots dos. El tenia carregat al màxim. Va prémer despreocupadament el dígit del programa de gravació. A la pantalleta, el comptador va començar a marcar els segons. Malgrat això, no es va precipitar, no va fer la primera pregunta. En una entrevista, la part principal podia ser la parlada, però també hi havia la visual, la gestual, la que marcava el ritme de les preguntes i el to de les respostes. La calma solia acabar impregnant els entrevistats, feia que se sentissin còmodes i segurs, com si ells dominessin l’escena.

I no era pas així.

El tempo el marcava ella.

—En primer lloc, vull donar-li les gràcies per atendre’m.

—La veritat és que estic una mica sorprès. Però sempre és interessant. Quan em va explicar el sentit del seu reportatge... Puc preguntar-li una cosa?

—Naturalment.

—El seu interès per aquest tema ve de lluny?, és recent...?

—Sempre n’havia sentit a parlar, no és una cosa nova. Però fa uns dies, a la farmàcia, vaig sentir que la farmacèutica deia a una dona una cosa així com que el que li venia era nou, acabat de sortir al mercat. Llavors em vaig imaginar que perquè un producte arribi al punt de venda, i més tractant-se de la salut, devia passar una infinitat de controls i, prèviament, d’assajos. Assajos en els quals participaven primer ratolins potser, però que després, al final, es devien provar per força en humans.

—I se li va encendre la bombeta.

—Diguem-ho així.

—Per què ens va triar a nosaltres?

La Magda va arronsar les espatlles fingint indiferència. Va buscar una resposta raonable, casual i pausada.

A vegades es repetia a si mateixa que el món de l’espectacle s’havia perdut una bona actriu.

—Podria dir-li: per què no? Però la veritat és que vaig pensar que seria molt més complicat arribar fins a una multinacional. Solen ser entitats gegantines. Vostès són coneguts, tenen una llarga tradició, estan instal·lats a Barcelona... Això va ser tot. La meva única intenció és parlar a la gent d’un tema que, probablement, no coneix, i encara menys en profunditat. Penso que és un món sorprenent, que existeix, però que la majoria de les persones ignoren.

—Opino el mateix. I és bo que el públic sàpiga que, darrere de cada remei, de cada compost que els ajuda en la seva salut, no solament hi ha anys i anys d’investigació, sinó també l’esforç personal i la dedicació de molts éssers anònims. Els qui se sotmeten a proves i assajos no cal dir que cobren, però en la major part dels casos no és una manera de guanyar-se uns diners, que tampoc són tants si mirem l’esforç i els riscos. Parlem d’una simple compensació pel seu temps. Molts són autèntics altruistes, estudiants de medicina o, fins i tot, algú que ha perdut un familiar malalt i sent que té un deute, un compromís amb la vida. Bé, no vull avançar-me a les seves preguntes.

—No, no, està bé. Podem començar per aquí. La tipologia d’homes i dones que accepten ser conillets d’Índies per a l’avenç de la medicina i el progrés de la ciència en general.

—Majoritàriament, com li acabo de dir, són estudiants de medicina que s’ho prenen com una pràctica més. Remunerada, hi insisteixo, però una pràctica al cap i a la fi. És evident que cal separar els dos grups, els malalts que se sotmeten als assajos, i els sans, que crec que és el grup que li interessa més a vostè. —Va fer una petita pausa—. Cal que siguin majors d’edat i estiguin bé de salut, això és tot. I per descomptat que no admetríem una persona gran.

—Quin és el procés?

—Unes setmanes abans de les proves, els interessats participen en una reunió en la qual se’ls informa de tot, se’ls avisa dels riscos, i se’ls prevé seriosament de les conseqüències. Són voluntaris, ningú els hi obliga, de manera que han de conèixer bé el terreny. Un terreny movedís, és clar, perquè per això són assajos. No hi ha res segur al cent per cent. Un cop se’ls tria per a una prova determinada, té lloc una altra sessió per parlar del medicament que se’ls administrarà.

—Hi ha fases diferents?

—Sí. La primera té un risc baix. Són voluntaris sans sotmesos a tractaments experimentals. Hi ha assajos encaminats a desenvolupar nous fàrmacs i n’hi ha que es fan per estudiar-ne alguns de ja existents que, amb el pas del temps, poden haver quedat desfasats i no compleixen la funció per a la qual van ser creats o perquè les malalties ja s’hi han fet resistents. Tres de cada quatre medicaments són genèrics. Si no hi ha pacients pel mig, el que es busca és demostrar l’efectivitat del medicament en comparació amb d’altres del mateix tipus. Un exemple: el paracetamol. És d’allò més habitual, però es continua investigant per comprovar-ne l’absorció, millorar-ne l’eficàcia...

—Els voluntaris estan desemparats en el cas que succeeixi alguna cosa anòmala?

—No. Estan protegits per llei. Els centres mèdics, on els treballs majoritàriament estan dirigits per multinacionals, segueixen estrictament la normativa.

—Quants assajos clínics hi pot haver a Espanya en un any?

—La xifra varia, però pot oscil·lar entre els vuit-cents i els mil. La mitjana europea va disminuir a mitjans d’aquesta dècada i es va recuperar amb la pandèmia del 2020, però cal tenir en compte la demografia. Holanda, amb una població petita en comparació amb la nostra, fa els mateixos experiments que nosaltres. Ha sentit parlar del Big Pharma?

—No.

—És un terme que no ens agrada gaire perquè porta a confusió... preferim dir que les empreses del sector col·laborem intercanviant informació. El 2014 es va aprovar un reglament europeu per incentivar els assajos clínics i aconseguir que les grans multinacionals desenvolupin els seus estudis a Europa.

—Entenc que en la recerca no hi ha fons públics.

—N’hi ha, però no ens enganyem, són mínims. L’Agència de Medicaments constata cada any el descens de la investigació sorgida d’universitats o societats científiques. Són les multinacionals de la indústria farmacèutica les qui ho mouen gairebé tot. Tres quartes parts del que es fa sorgeix d’iniciatives privades, que és on hi ha els diners.

—I la rivalitat? Hi deu haver grans guerres per aconseguir certs fàrmacs.

—Efectivament —va replicar l’home movent el cap de dalt a baix, apesarat—. Hi ha autèntiques guerres per les patents. Parlem de milions i més milions d’euros o de dòlars. L’espionatge industrial està a l’ordre del dia i això fa que les empreses es gastin moltíssims diners en protecció. No solament d’allò que inventen o desenvolupen, sinó també blindant els seus empleats.

—La famosa confidencialitat.

—Això i que no canviïn d’empresa per diners i s’emportin els seus secrets. Com li he dit, la farmacèutica és des de fa anys una de les indústries més potents del món. El seu creixement és enorme, un vint per cent l’últim any, la qual cosa equival a gairebé nou-cents mil milions d’euros.

—Tornem als voluntaris. Quant cobra cadascun dels participants per un experiment?

—La mitjana és d’uns cinc-cents o sis-cents euros.

—Em sembla poc.

En Rossend Pedragosa va prémer els llavis.

—Què vol que li digui —va sospirar.

—Les indústries farmacèutiques guanyen milions.

—És un preu just tenint en compte el que es fa, cregui’m. L’import també varia segons les molèsties derivades del tractament i el temps destinat a la recerca. Per exemple, si han d’estar unes hores hospitalitzats.

—S’arriba a aquest punt?

—És clar. Hi ha pacients que acudeixen a diferents cites i res més. D’altres es poden quedar entre vint-i-quatre i quaranta-vuit hores sota vigilància mèdica, no sempre seguides en la majoria dels casos, ja que poden ser espaiades en el temps. Es triga molt a seleccionar els candidats, però generalment l’assaig dura un parell de dies.

—Quants voluntaris es necessiten per a cada experiment?

—Depèn, no hi ha un nombre fix. Nosaltres hem fet assajos amb fins a cent voluntaris. A vegades n’hi ha prou amb vint-i-cinc o trenta.

—Hi ha «professionals»?

—No. Cal evitar-ho de totes passades. El màxim que una persona pot dur a terme a l’any són quatre voluntariats. Hi ha registres severs per evitar la repetició.

—Sigui com sigui, sempre hi ha risc, no? És impossible que no hi hagi complicacions.

—Són mínimes —va voler deixar clar—. Però sí, hi ha un petit risc per a la salut. El coneixement dels nous medicaments no és exhaustiu, per això se sotmeten a assaig. L’important, el que m’agradaria que transmetés en el seu article, és que sense aquests estudis no hi hauria millores en la medicina, ni es crearien els medicaments per a les noves malalties que apareixen dia a dia. Moltes persones posen el crit al cel assegurant que això no és ètic. Igual que quan es fan assajos amb animals, ximpanzés, conills... El dia que vostè tingui un càncer, voldrà curar-se. No li importarà si han mort vint micos per aconseguir el medicament en qüestió. Aquesta és la realitat.

—Ha dit «les noves malalties que apareixen dia a dia».

—Sí.

—De debò són tantes?

—Efectivament. Per què ho pregunta?

—No voldria pas fer el paper de «periodista perversa», ni que es pensés que busco un titular escabrós. No és el meu estil. Però m’he documentat abans de venir aquí i he trobat unes dades molt interessants.

—Quines? —va dir l’home arrufant el nas.

—Parlem de l’ansietat, la depressió, la bipolaritat, coses que sempre sembla que estiguin de moda al nostre món —va respondre la Magda parlant a poc a poc, com si es refresqués la memòria—. L’ansietat va ser la malaltia de la postguerra, anys quaranta i cinquanta. La depressió va ser la dels vuitanta i noranta. I ara, ja en ple segle XXI, el que abans era esquizofrènia, ara se’n diu bipolaritat. Si abans hi havia 50 malalties diagnosticades, ara n’hi ha 250, i totes amb els seus fàrmacs.

—Les farmacèutiques tenen mala premsa, viuen enmig d’una constant batalla demagògica, però quan un està malalt, es digui com es digui el que té, vol curar-se. Aquesta és l’única realitat.

—Crec que és més que això. A mitjans dels anys noranta van expirar les patents dels principals medicaments antidepressius que hi havia. Aquests medicaments eren la panacea de les farmacèutiques. Tot el món mèdic sap que es van reunir per veure què feien i van apostar de ple per la malaltia del futur: la bipolaritat. Del maniacodepressivisme es va passar al bipolarisme. De la nit al dia les revistes mèdiques es van omplir d’informacions, articles, i es van fer congressos per mig món. El mig món que podia pagar fàrmacs, és clar. L’epidèmia de depressió que es va viure als noranta va ser produïda per l’ús massiu de tranquil·litzants. Els qui havien estat diagnosticats com a ansiosos, van rebre llavors diagnòstics de depressió. I al seu torn, aquests són els qui ara són diagnosticats com a bipolars.

—D’on ha tret aquestes dades?

—Soc periodista.

—I ha fet els deures.

—Una mica.

En Rossend Pedragosa va moure el cap amb un deix de llàstima. La seva expressió va ser condescendent, però irritada.

—Crec que vostè és massa intel·ligent per fer cas d’aquestes coses.

—El que li he dit és fals?

—Diguem que sí i no. Tot depèn de com es miri. Sens dubte, està mediatitzat —va remarcar—. El món s’ha tornat més complex, senyora Ventura. Des que va començar el segle XXI vivim un vertigen social estimulat per la implantació massiva de les xarxes socials. Nous temps, noves dependències. Portem tot el dia a la mà aquest immens forat negre que és el mòbil. Hi estem connectats, ens exigim més, cal ser a tot arreu o no ets res, no ets ningú, no existeixes, i malgrat que en aquestes xarxes socials hi ha molta porqueria, i una massa de tuiters desvagats et pot destrossar la vida amb un simple comentari, la gent jove s’hi ha abocat del tot. Si a això hi afegim la crisi global, l’energètica i la laboral, les pandèmies... No tots els caps estan preparats per suportar tant de pes. Es necessiten fàrmacs que ens equilibrin. El món d’avui no té res a veure amb el del final del segle XX.

—He llegit que per cada tres metges hi ha un venedor d’alguna farmacèutica oferint els seus productes.

—Tots els bancs ofereixen les seves millors condicions per captar clients... És el més lògic en una economia de lliure mercat. Les farmacèutiques també han de vendre els seus productes. Hi ha competència.

—Sí, però he llegit que hi ha hagut casos en què una farmacèutica ha pagat a un famós, una celebritat, per dir que pateix tal cosa o tal altra i així provocar que els seus fans hi empatitzin, creguin que tenen el mateix, i prenguin el que ells prenen.

—Això no és veritat. I si ho és, deu ser algun d’aquests escàndols a què ens tenen acostumats els americans. Perdoni —va afegir tornant a remoure’s incòmode—, aquestes últimes preguntes què tenen a veure amb el tema del seu reportatge?

—Ho sento —es va excusar ella intentant regalar-li un somriure encisador—. Suposo que tinc massa curiositat. Li juro que estic fascinada amb el tema. No volia pas molestar-lo.

—No és cap molèstia —va replicar l’home sobtadament seriós—. Però sé perfectament que Zona Interior és una revista polèmica.

—Vol dir? —va apuntar ella alçant les celles.

—Destapa escàndols, fets amb repercussió social.

—Quan n’hi ha un, sí, és clar. Però els escàndols no surten com els bolets. N’hi ha més dels que ens imaginem, però no tots transcendeixen a l’àmbit públic, i sense proves... La major part de la revista són reportatges. Fets a consciència i d’interès, naturalment, però reportatges al capdavall.

—Espero tan sols que el seu enfocament sigui el que em va comentar per telèfon: salvar vides mitjançant el voluntariat que es fa en els assajos farmacològics.

—I ha estat una xerrada fructífera, l’hi ben asseguro.

—En aquest cas... —va dir en Rossend Pedragosa fent un cop d’ull al rellotge.

El temps acordat per a l’entrevista arribava a la fi.

—Gràcies per tot —va concloure la Magda agafant el mòbil i guardant-se’l a la butxaca de la jaqueta.

No el va apagar.

La gravadora va seguir funcionant.

Es van posar drets i va ser llavors quan ella va preguntar:

—Li sona el nom de Romà Castellnou Rius?

Va mirar-lo fixament a la cara.

En Rossend Pedragosa va entomar la pregunta. No va parpellejar. No va vacil·lar. L’única prova del cop va ser la contracció de les seves pupil·les.

Un rictus sec al rostre.

—Qui?

—Romà Castellnou Rius —li va repetir mentre es penjava la bossa al coll per l’altra banda, per no tapar el micròfon del mòbil.

—No —va contestar l’home fent un gest imprecís.

—Va morir fa un parell de setmanes. Era un dels seus voluntaris.

—Ah, sí?

—Va tenir un accident de cotxe sortint d’aquí, a la carretera de l’Arrabassada. Va sortir de l’asfalt en un revolt i es va estimbar. Ell i el vehicle es van cremar.

—Déu meu... —va dir l’home arrufant el nas—. La veritat és que amb la quantitat de feina que tenim, no llegeixo els diaris, i veig molt pocs informatius, per no dir cap. No en tenia ni idea. I, de tota manera, tampoc ho hauria associat amb nosaltres. Ja li he dit que a vegades assagem fàrmacs amb cent voluntaris per a una única finalitat. És impossible saber-ne els noms, i encara menys recordar-los.

La Magda va ser qui va obrir la porta de la sala.

Va sortir al passadís.

No va mirar enrere.

Sabia que tenia els ulls d’en Rossend Pedragosa clavats com barres de gel al clatell.

—Bé, li agraeixo el seu temps! —es va expressar ella amb veu riallera i satisfeta—. Segur que en sortirà un reportatge meravellós, de tot això! Fins i tot és possible que tinguin més voluntaris per a les seves proves! No troba?

2

La Concepció Rius duia la mateixa roba, endolada de cap a peus. No era una dona gran, amb prou feines sobrepassava els cinquanta anys, però el sobtat envelliment la feia semblar una anciana prematura. Se la va quedar mirant al llindar de la porta del pis, amb el llum del rebedor apagat, potser per costum o potser per estalviar. La paràlisi va durar tot just tres segons. En acabat es va enretirar per deixar-la entrar.

—Endavant, passi —va dir amb la seva característica veu ofegada.

La Magda va entrar per segona vegada a la casa. Va repetir el ritual de la primera. Esperar que la dona tanqués la porta i la precedís pel passadís fins al menjador. Les finestres, obertes de bat a bat, donaven a un pati espaiós, enclaustrat pels quatre costats de l’illa de cases.

La Concepció Rius era una ànima trencada, desfeta, i no feia res per dissimular-ho. L’alè que la mantenia amb vida i dempeus era el de la seva darrera esperança. Això no obstant, res en ella semblava accelerat o angoixat per la necessitat de saber, conèixer la veritat. Esperava. Va seure en una cadira, a l’altra banda de la taula, i es va quedar quieta mentre la Magda es treia la jaqueta i la deixava, juntament amb la bossa, en una altra de les cadires. Malgrat la finestra oberta, el silenci era