Pier Paolo Pasolini

Pier Paolo Pasolini
	;
Biografia
Naixement	5 març 1922 ; Bolonya (Itàlia)
Mort	2 novembre 1975 (53 anys); Ostia (Itàlia)
Causa de mort	homicidi
Formació	Liceo Luigi Galvani (en) ; Universitat de Bolonya
Lateralitat	dretà
Activitat
Camp de treball	Direcció, activitat literària, ficció literària, poesia, interpretació, periodisme i forma dramàtica
Ocupació	director de cinema, actor de cinema, dramaturg, crític de cinema, realitzador, escriptor, prosista, novel·lista, guionista, traductor, periodista, actor, poeta, activista
Activitat	1957 -
Obra
Obres destacables	Obres destacables (1955) Ragazzi di vita (en) ; (1964) L'Evangeli segons Sant Mateu; (1966) Ocellots i ocellets; (1968) Teorema; (1975) Salò ;
Família
Cònjuge	cap valor
Parents	Nico Naldini
Premis
	(1971) Os de Plata; (1965) Nastro d'Argento; (1964) Gran Premi del Jurat de Venècia; (1959) Premi Crotona, per l'obra Violent Life (en) ; (1957) Premi Viareggio; Nastro d'Argento al millor tema, per l'obra La nit forta, Ocellots i ocellets; Premi al millor guió del Festival de Canes, per l'obra Young Husbands (en) ; Os d'Or, per l'obra Els contes de Canterbury; Nastro d'Argento a la millor direcció, per l'obra L'Evangeli segons Sant Mateu; Premi Sant Jordi de Cinematografia; Gran Premi del jurat de Canes, per l'obra Les mil i una nits; Kinema Junpo, per l'obra Èdip Rei; Jussi Awards 1968 (en) , per l'obra L'Evangeli segons Sant Mateu ;
	Signatura

Pier Paolo Pasolini (Bolonya, 5 de març del 1922 - Òstia, 2 de novembre del 1975) fou un escriptor, intel·lectual i director de cinema italià.^[1] Al llarg de la seva vida va viure fins a trenta-tres processos judicials en què va estar perseguit tant per fer l'obra artística que volia fer com per la seva condició sexual.^[2] Pasolini va bastir una obra artística diversa i polifacètica, amb varietat de gèneres i disciplines, curulla d'idees potents, crítiques i polèmiques, sempre contra l'elitisme i el conformisme i mogut per un important amor al proïsme.^[3]

Biografia

Pasolini va néixer a Bolonya, ciutat de tradició política esquerrana. Era fill d'un militar que presumia d'haver salvat la vida de Benito Mussolini.^[4] Pasolini començà a escriure poemes als set anys en furlà, llengua materna de la seva mare, i els publicà per primer cop als 19 anys mentre estudiava a la Universitat de Bolonya.

Fou reclutat durant la Segona Guerra Mundial i capturat pels alemanys, però aconseguí escapar. Després de la guerra, es va unir al Partit Comunista Italià a Ferrara, pren part en actes públics i penja els seus propis manifestos polítics juvenils, escrits en friülà del seu puny i lletra, al centre de Cjasarse, però en fou expulsat dos anys després a causa de la seva oberta homosexualitat.^[5]

El 1945 fou un dels impulsors de la Società Peética Antizorutiana, impulsora de la literatura moderna en furlà, i fundaria el 1947 el grup literari Risultive o Cortese di Furlan, amb el qual contactaria amb Novella Cantarutti o Josef Marchet. Guanyà el premi Angelo, per a poesia en friülà i publicà fins a quatre llibres de poemes en friülà, aplegats a La miôr zoventût (1954), i hi traduí autors italians, francesos, grecs i llatins.^[5]

Com a director cinematogràfic (s'inicià el 1961), va crear un tipus de segon neorealisme, explorant els aspectes de la vida quotidiana, en un to proper al de la commedia dell'arte, i on destaca el seu interès per la genuïnitat de les llengües i les seves variants dialectals.^[5]

Mercès a l'amistat que l'unia amb el poeta José Agustín Goytisolo, Pasolini va visitar en quatre ocasions Barcelona.^[6] El 1964 Pasolini va pronunciar una conferència a la Facultat de Medicina i va visitar l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual on va conèixer l'estudiant Jesús Irazoqui que protagonitzaria el film L'evangeli segons sant Mateu.^[7]

Pasolini va morir a mans de Giuseppe «Pino» Pelosi, un jove marginal que el va envestir amb el seu propi cotxe al balneari popular d'Òstia. Aleshores, era un intel·lectual àmpliament reconegut i gaudia d'una posició econòmica acomodada. No obstant això, durant les primeres investigacions, les declaracions del presumpte jove assassí, que justificava el seu assassinat amb l'argument que el va matar perquè el director li va proposar de tenir relacions sexuals, no van convèncer l'opinió pública italiana i sempre van surar en l'ambient les teories que certes persones poderoses del govern desitjaven la mort del director a causa de les crítiques que feia contínuament amb les seves pel·lícules, els seus llibres i els seus discursos polítics. En el discurs elegíac del multitudinari funeral a Campo de' Fiori, l'escriptor Alberto Moravia va deixar clar que amb aquella mort Itàlia havia perdut el seu més gran poeta.^[4]

Més recentment, a l'abril del 2005, unes noves declaracions del suposat assassí, qui va assegurar que van ser, en realitat, tres joves que li van llevar la vida a Pasolini aquella fatídica nit de novembre del 1975, van provocar que un ampli sector de l'entorn polític i cultural d'Itàlia demanés la reobertura del cas per esclarir-ne el crim.^[2]

La nit abans de morir va fer una entrevista, avui famosa, a Stampa Sera, en la qual alerta del perill del feixisme.^[8]

Obra literària

La seva obra poètica, igual que la seva obra assagística i periodística, polemitza amb el marxisme oficial i el catolicisme, als quals anomenava «les dues esglésies», i els retreia no entendre la cultura de les seves pròpies bases proletàries i camperoles. També creia que el sistema cultural dominant, sobretot mitjançant la televisió, creava un model unificador que destruïa les cultures nacionals.

Ajudat per Carles Cardó, va traduir a l'italià una selecció de poesia catalana, Fiore di poeti catalani (1947).^[9] El llibre aplega nou poemes d'autors de totes les èpoques, dels quals quatre són sacerdots (Joan Roís de Corella, Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera i Carles Cardó), tres estan molt influïts per la cultura cristiana (Joan Maragall, Joan Alcover i Manuel Bertran), a més de Carles Riba i Josep Carner.^[5]

Escrits en friülès

1942: Poesie a Casarsa, Bolonya
1947: Dalla lingua al friulano, CF XXIII
1949: Dov'è la mia patria, Cjasarse
1949: Motivi vecchi e nuovi per una poesia friulana non dialettale, "Il tesaur" II
1953: Tal cour di un frut, Tresesin
1954: La meglio gioventù, Florència
1965: i 1976 Poesie dimenticate, Udine
1968: Il Friuli nella mia piccola vita, "Il Friuli", giugno
1975: i 1981 La nuova gioventù, Torí
1976: I turcs tal Friûl, Udine
1982: Amado mio, Milà
1994: L'Academiuta friulana e le sue riviste, Vicenza
1994: Romans, Parma
1996: Poèmes oubliés. Poesie dimenticate. Édition bilingue. Arles

Assaigs en italià

Le ceneri di Gramsci (Les cendres de Gramsci, 1957)
L'usignolo della Chiesa cattolica (El rossinyol de l'Església catòlica, 1958)
Passione e ideologia (1960)
La religione del mio tempo (1961) poesies

Traduccions al català

Una vida violenta. Traducció de Maria Aurèlia Capmany. Edicions 62, 1967. ISBN 978-84-297-0281-1.
Amado mio. Traducció de Joan Navarro. Llibres del Mall, 1986^[10]
El somni d'una cosa. Barcelona: Proa, 1993. ISBN 84-7739-536-5.
Nois de la vida. Barcelona: Edicions 62, 1994. ISBN 84-297-3737-5.
Teorema. Barcelona: Proa, 2001. ISBN 84-8437-012-7.
El plany de l'excavadora. Antologia poètica. Traducció de Josep Ballester i Enric Salom. Alzira: Bromera, 2001. ISBN 84-7660-644-3.
Poeta de les cendres. Pròleg de Pere Gimferrer. Traducció Gerard Cisneros. Barcelona: Edicions Poncianes, 2015. ISBN 978-84-7226-999-6.
Poema en forma de rosa. 2022. Barcelona: Edicions Poncianes, 2022. ISBN 978-84-9156-409-6. ^[11]^[12]
Actes impurs / Amado mio. Traducció de Joan Navarro i Octavi Monsonís. Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2022. ISBN 978-84-18758-70-6.
Una vida violenta. Pròleg de Layla Martínez. Traducció de Pau Vidal. Manresa: L'agulla Daurada, 2022. ISBN 978-84-19515-01-8.

Obra cinematogràfica

La carrera cinematogràfica de Pasolini es va iniciar el 1961. La seva mirada se centra en els personatges marginals, la delinqüència i la pobresa que arrossega Itàlia des de la postguerra, i estableix un estil narratiu i visual en el qual prevalen el patetisme i la ironia sobre l'humor gruixut, i de vegades sòrdid, de les seves històries.

Filmografia

1961: Accattone
1962: Mamma Roma
1963: Ro.Go.Pa.G. (fragment La ricotta)
1963: La rabbia
1964: Le mura di Sana
1964: L'evangeli segons sant Mateu (Il vangelo secondo Matteo)
1965: Sopralluoghi in Palestina per il vangelo secondo Matteo
1965: Comizi d'amore
1966: Ocellots i ocellets (Uccellacci e uccellini)
1967: Les bruixes (Le streghe) (fragmento La Terra vista dalla Luna)
1967: Èdip Rei (Edipo re)
1968: Capriccio all'italiana (fragment Che cosa sono le nuvole?)
1968: Teorema
1969: Appunti per un film sull'india
1969: Amor i ràbia (Amore e rabbia) (fragment La sequenza del fiore di carta)
1969: Cort de porcs (Porcile)
1969: Medea
1970: Apunts per a una Orestíada africana (Appunti per un'Orestiade africana)
1971: El Decameró (Il Decameron)
1972: Els contes de Canterbury (I racconti di Canterbury)
1974: Les mil i una nits (Il fiore delle mille e una notte)
1975: Salò o le 120 giornate di Sodoma

Exposicions destacades

2013 - «Pasolini Roma» (CCCB): L'exposició s'apropa a Pasolini mitjançant les seves relacions amb Roma. I aquest acostament significa entrar de dret en tot el que constitueix i defineix Pasolini: la poesia, la política, el compromís civil, el sexe, l'amistat i el cinema. «Pasolini Roma» s'estructura en sis apartats cronològics que corresponen a sis etapes vitals i creatives de l'autor. S'inicia amb l'arribada a Roma el 28 de gener del 1950 i es tanca el 2 de novembre del 1975, quan el seu cos va ser trobat sense vida prop d'Òstia. Roma no va ser només un decorat o un simple lloc de residència per a Pasolini, sinó que també va representar una veritable existència física, carnal i passional. La trobada amb Roma fou per a l'autor com una gran història d'amor, amb les seves decepcions i els seus sentiments barrejats de passió i odi, les fases d'atracció i les de rebuig i allunyament. Per al Pasolini analista de l'evolució de la societat, Roma va constituir el seu principal espai d'observació, el seu camp permanent d'estudi, de reflexió i de lluita. Va ser a partir de les transformacions d'aquesta ciutat que va analitzar els canvis de la Itàlia i els italians dels anys 1960 i 1970.^[13]

Referències

↑ García Vila, Antonio. «Pier Paolo Pasolini. Contra la modernidad» (en castellà). E Viejo Topo. [Consulta: 29 gener 2023].
↑ ^2,0 ^2,1 «Més 324 - L'aniversari de l'assassinat de Pier Paolo Pasolini amb Anna Roca i Jaume C. Pons Alorda». TV3, 02-11-2022. [Consulta: 29 gener 2023].
↑ Alcázar Serrat, Ivan. «Pier Paolo Pasolini: ja som cadàvers?». Directa, 19-06-2018. [Consulta: 29 gener 2023].
↑ ^4,0 ^4,1 Pons Alorda, Jaume C. «Les petjades de Pier Paolo Pasolini». El Temps, 28-02-2022. [Consulta: 29 gener 2023].
↑ ^5,0 ^5,1 ^5,2 ^5,3 Carod-Rovira, Josep-Lluís. «Pasolini, friülà i procatalà». El Punt Avui, 19-03-2022. [Consulta: 29 gener 2023].
↑ Safont Plumed, Joan. «Barcelona segons l’evangeli de Pier Paolo Pasolini». Vilaweb, 18-07-2022. [Consulta: 29 gener 2023].
↑ Puig Taulé, Oriol. «Pasolini a la Brossa». Núvol, 17-05-2022. [Consulta: 29 gener 2023].
↑ Intervista di Furio Colombo a Pier Paolo Pasolini
↑ «Pier Paolo Pasolini i la defensa de la llengua catalana», article de Jordi Colominas Juliàn.
↑ Aliaga, Xavier. ««El text de Pasolini em plantejava dificultats morals, no podia assumir allò que es narrava»». El Temps de les Arts, 03-10-2022. [Consulta: 29 gener 2023].
↑ «Pasolini i el Poema en forma de rosa». Catorze, 23-05-2022. [Consulta: 29 gener 2023].
↑ «Més 324 - Ricard Vinyes i Jordi Quer ens presenten la versió en català de "Poema en forma de rosa", de Pier Paolo Pasolini». TV3, 28-06-2022. [Consulta: 29 gener 2023].
↑ «Pasolini Roma». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: maig 2013].

Bibliografia

Pier Paolo Pasolini. Sabadell: Quaderns de Versàlia IV, 2016. ISBN 978-84-617-5213-3.
«Pasolini més modern que cap modern» (Ivan Alcázar, Directa #560, 2022)

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pier Paolo Pasolini

Poesia de Pasolini (castellà)
Pier Paolo Pasolini Arxivat 2009-02-12 a Wayback Machine. a Senses of Cinema (anglès)

[1] García Vila, Antonio. «Pier Paolo Pasolini. Contra la modernidad» (en castellà). E Viejo Topo. [Consulta: 29 gener 2023].

[:0-2] 2,0 ^2,1 «Més 324 - L'aniversari de l'assassinat de Pier Paolo Pasolini amb Anna Roca i Jaume C. Pons Alorda». TV3, 02-11-2022. [Consulta: 29 gener 2023].

[3] Alcázar Serrat, Ivan. «Pier Paolo Pasolini: ja som cadàvers?». Directa, 19-06-2018. [Consulta: 29 gener 2023].

[:2-4] 4,0 ^4,1 Pons Alorda, Jaume C. «Les petjades de Pier Paolo Pasolini». El Temps, 28-02-2022. [Consulta: 29 gener 2023].

[:1-5] 5,0 ^5,1 ^5,2 ^5,3 Carod-Rovira, Josep-Lluís. «Pasolini, friülà i procatalà». El Punt Avui, 19-03-2022. [Consulta: 29 gener 2023].

[6] Safont Plumed, Joan. «Barcelona segons l’evangeli de Pier Paolo Pasolini». Vilaweb, 18-07-2022. [Consulta: 29 gener 2023].

[7] Puig Taulé, Oriol. «Pasolini a la Brossa». Núvol, 17-05-2022. [Consulta: 29 gener 2023].

[8] Intervista di Furio Colombo a Pier Paolo Pasolini

[9] «Pier Paolo Pasolini i la defensa de la llengua catalana», article de Jordi Colominas Juliàn.

[10] Aliaga, Xavier. ««El text de Pasolini em plantejava dificultats morals, no podia assumir allò que es narrava»». El Temps de les Arts, 03-10-2022. [Consulta: 29 gener 2023].

[11] «Pasolini i el Poema en forma de rosa». Catorze, 23-05-2022. [Consulta: 29 gener 2023].

[12] «Més 324 - Ricard Vinyes i Jordi Quer ens presenten la versió en català de "Poema en forma de rosa", de Pier Paolo Pasolini». TV3, 28-06-2022. [Consulta: 29 gener 2023].

[gencat1305-13] «Pasolini Roma». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: maig 2013].

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]

[12]

[13]

Guanyadors del Premi Viareggio
1930s	Anselmo Bucci – Lorenzo Viani (1930) Corrado Tumiati (1931) Antonino Foschini (1932) Achille Campanile (1933) Raffaele Calzini (1934) Mario Massa – Stefano Pirandello (1935) Riccardo Bacchelli (1936) Guelfo Civinini (1937) Vittorio Giovanni Rossi – Enrico Pea (1938) Arnaldo Frateili – Orio Vergani – Maria Bellonci (1939)
1940s	Silvio Micheli – Umberto Saba (1946) • Antonio Gramsci (1947) • Aldo Palazzeschi – Elsa Morante – Sibilla Aleramo (1948) • Arturo Carlo Jemolo – Renata Viganò (1949)
1950s	Francesco Jovine – Carlo Bernari (1950) • Domenico Rea (1951) • Tommaso Fiore (1952) • Carlo Emilio Gadda (1953) • Rocco Scotellaro (1954) • Vasco Pratolini (1955) • Carlo Levi – Gianna Manzini (1956) • Italo Calvino – Pier Paolo Pasolini (1957) • Ernesto de Martino (1958) • Marino Moretti (1959)
1960s	Giovanni Battista Angioletti (1960) • Alberto Moravia (1961) • Giorgio Bassani (1962) • Antonio Delfini – Sergio Solmi (1963) • Giuseppe Berto (1964) • Goffredo Parise - Angelo Maria Ripellino (1965) • Ottiero Ottieri – Alfonso Gatto (1966) • Raffaello Brignetti (1967) • Libero Bigiaretti (1968) • Fulvio Tomizza (1969)
1970s	Nello Saito (1970) • Ugo Attardi (1971) • Romano Bilenchi (1972) • Achille Campanile (1973) • Clotilde Marghieri (1974) • Paolo Volponi (1975) • Mario Tobino – Dario Bellezza – Sergio Solmi (1976) • Davide Lajolo (1977) • Antonio Altomonte – Mario Luzi (1978) • Giorgio Manganelli (1979)
1980s	Stefano Terra (1980) • Enzo Siciliano (1981) • Primo Levi (1982) • Giuliana Morandini (1983) • Gina Lagorio – Bruno Gentili (1984) • Manlio Cancogni (1985) • Marisa Volpi (1986) • Mario Spinella (1987) • Rosetta Loy (1988) • Salvatore Mannuzzu (1989)
1990s	Luisa Adorno – Cesare Viviani – Maurizio Calvesi (1990) • Antonio Debenedetti (1991) • Luigi Malerba (1992) • Alessandro Baricco (1993) • Antonio Tabucchi (1994) • Maurizio Maggiani – Elio Pagliarani (1995) • Ermanno Rea – Alda Merini (1996) • Claudio Piersanti – Franca Grisoni – Corrado Stajano (1997) • Giorgio Pressburger – Michele Sovente – Carlo Ginzburg (1998) • Ernesto Franco (1999)
2000s	Giorgio van Straten – Sandro Veronesi (2000) • Niccolò Ammaniti – Michele Ranchetti – Giorgio Pestelli (2001) • Fleur Jaeggy – Jolanda Insana – Alfonso Berardinelli (2002) • Giuseppe Montesano (2003) • Edoardo Albinati – Andrea Tagliapietra – Livia Livi (2004) • Raffaele La Capria – Alberto Arbasino – Milo De Angelis (2005) • Gianni Celati – Giovanni Agosti – Giuseppe Conte – Roberto Saviano (2006) • Filippo Tuena – Paolo Mauri – Silvia Bre – Simona Baldanzi – Paolo Colagrande – Paolo Fallai (2007) • Francesca Sanvitale – Miguel Gotor – Eugenio De Signoribus (2008) • Edith Bruck – Adriano Prosperi – Ennio Cavalli (2009)
2010s	Nicola Lagioia – Michele Emmer – Pierluigi Cappello (2010) • Alessandro Mari – Mario Lavagetto – Gian Mario Villalta (2011) • Nicola Gardini – Franco Lo Piparo – Antonella Anedda (2012) • Paolo Di Stefano – Giulio Guidorizzi – Enrico Testa (2013) • Francesco Pecoraro – Alessandro Fo – Luciano Mecacci (2014) • Antonio Scurati – Massimo Bucciantini – Franco Buffoni (2015) • Franco Cordelli – Bruno Pischedda – Sonia Gentili (2016) • Gianfranco Calligarich – Giuseppe Montesano – Stefano Carrai (2017) • Fabio Genovesi – Giuseppe Lupo (2018) • Emanuele Trevi – Renato Minore – Saverio Ricci (2019)
2020s	Paolo Di Paolo – Luciano Cecchinel – Giulio Ferroni (2020) • Edith Bruck - Flavio Santi - Walter Siti (2021)

Registres d'autoritat	WorldCat CANTIC (1) BNE (1) BNF (1) GND (1) LCCN (1) VIAF (1) ISNI (1) SELIBR (1) SUDOC (1) BIBSYS (1) ULAN (1) NLA (1) NDL (1) NKC (1) ICCU (1)
Bases d'informació	GEC (1) Dialnet (1) Europeana (1)