Viatge al país dels lacets: Edició commemorativa 40è aniversari

Primera edició: abril del 1969

Primera edició digital: març del 2010

Disseny gràfic de la coberta: Azcunce/Ventura

© Hereus de Sebastià Sorribas, 1969, del text

© Pilarín Bayés, 1969 de les il·lustracions

© La Galera SAU Editorial, 2009 de l’edició en llengua catalana

La Galera SAU Editorial

Josep Pla, 95 – 08019 Barcelona

www.lagalera.cat

[email protected]

ISBN EPUB: 978-84-246-3445-2

Qualsevol mena de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra

resta rigorosament prohibida i estarà sotmesa a les sancions establertes per la llei. L’editor faculta CEDRO

(Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) perquè pugui autoritzar-ne la fotocòpia

o l’escanejat d’algun fragment a les persones que hi estiguin interessades.

Els laïtes i els lacets fan quaranta anys

Sebastià Sorribas va presentar aquesta novel·la al premi Josep Maria Folch i Torres de l’any 1968. Tot just feia tres anys que havia guanyat aquest premi amb l’esplèndida novel·la El zoo d’en Pitus . Després de moltes reimpressions, la Galera va tenir l’honor de poder editar-la en format especial com a homenatge a l’autor, l’any 2006. En Sebastià només va poder-ne gaudir un any.

Amb aquesta reedició especial, l’editorial la Galera vol tornar a retre homenatge a en Sebastià Sorribas. Però la recuperació novel·lística dels lacets, aquest 2009, es fa conjuntament amb les altres dues novel·les que també van quedar finalistes d’una convocatòria del premi Folch i Torres gairebé irrepetible: La colla dels deu, d’en Joaquim Carbó, i Dídac, Berta i la màquina de lligar boira, de l’Emili Teixidor. Va ser en Josep Vallverdú qui, aquell cop, es va endur el premi cap a casa amb Rovelló. Déu n’hi do de premi i finalistes!

Enguany, publiquem en format especial les quatre novel·les: el pòquer de clàssics de la Galera. Hem demanat a cada autor unes paraules per encapçalar les seves edicions especials. Ens hauria agradat que en Sebastià hagués pogut escriure els mots inicials per presentar uns laïtes i lacets eternament joves gràcies a la impremta. No ha pogut ser. Deixem, doncs, que cada lector se les imagini.

Ara, la feina plaent és teva, lector o lectora: les aventures dels laïtes són just aquí darrere, només et cal girar full.

EDITORIAL LA GALERA

Febrer del 2009

Cal fer un aclariment

L’aventura dels nostres amics laïtes que us conta aquest llibre és ambientada en l’època llunyana de la prehistòria (més o menys cap als temps anomenats mesolítics). És possible que un professor rigorós, lupa en mà o potser a simple vista, hi trobés certes falles, detalls que no s’ajusten... Nosaltres, però, no hem pensat pas a sofrir aquest examen sinó a brindar-vos unes aventures divertides junt amb experiències més serioses d’uns simpàtics noiets prehistòrics, probables avantpassats vostres...

Una colla de nens de la tribu dels laïtes

La terra dels laïtes

Aquesta història va passar ja fa molts, molts anys... però molts, eh!

Era en aquell temps que encara no s’havia inventat l’avió, ni els llibres, ni les sabates, ni els paraigües, ni els carros, ni tan sols la sopa d’all. Amb prou feines s’havien inventat algunes eines de pedra o d’os! I no feia pas gaire que els homes havien descobert com encendre foc, encara que, per aconseguir-ho, havien de suar de valent donant voltes i més voltes a un bastó sobre una fusta...

Tot va començar per una colla de casualitats: si en Kopi-Ell, el petit mamut, no hagués fet aquella rebequeria..., si la Bora no s’hagués enfadat tant, i no s’hagués agafat a la trompa del mamut..., si el petit Piru no hagués tingut un dels seus pressentiments poca-soltes ni el providencial encontre dels dos laïtes amb en Tunk...

Ah, si no s’haguessin esdevingut totes aquelles casualitats!... Els laïtes mai no haurien conegut la «pedra que no es trenca», ni el gust deliciós del pollastre rostit, ni sabrien com són de bones les maduixes!

Però no avancem les coses i... parlem dels laïtes.

No sabeu qui eren els laïtes? Doncs eren una gent que vivien on ara hi ha Barcelona. Eren homes primitius, però que no vivien en cavernes; en aquell temps feia molta calor i a dintre de les cavernes no s’hi podia estar: un s’hi torrava!

Els laïtes vivien al peu de Montjuïc —que ells en deien la Muntanya Adormida—, en un poblat més o menys a l’alçada d’on ara hi ha la plaça de Sant Jaume. Habitaven en petites cabanes disposades fent rodona i fetes de branques. Al bell mig del poblat encenien un gran foc, i algú o altre vigilava tota la nit que el foc no s’apagués. D’aquesta manera, si alguna fera s’atansava al poblat, quan veia el foc, girava cua i se’n tornava. Els gats mesquers, els óssos, els porcs senglars i els linxs més d’una vegada s’havien cremat els bigotis amb el foc, i li tenien més por que a una pedregada.

Els laïtes menjaven... el que podien. Caçaven pels boscos dels entorns i pescaven en el mar; i també havien descobert que moltes plantes eren bones per menjar: les nous, les figues, el raïm, l’enciam... I havien inventat una cosa molt bona i important: l’amanida! El tip de menjar enciam, pebrot, ceba i altres plantes, tot ben barrejat, que es feien els laïtes, grans i xics!

Els laïtes treballaven, és clar. Uns feien de caçador, altres collien plantes, altres pescaven. Els més espavilats feien destrals, puntes de llança i eines amb una pedra que es diu sílex i els més grassonets encenien el foc —que costava tant— per no tenir tanta panxa.

Els nens també treballaven. Feien olles i pots de terrissa, o bé anaven a cercar aigua a les fonts... I a vegades, quan els grans tenien molta feina, també feien el dinar. Menys l’amanida. L’amanida era una cosa molt delicada i l’havia de fer el cap de la tribu. No era gens senzill barrejar aquell munt de coses i fer que tot estigués ben al punt! No, no en podia fer qualsevol, d’amanida...

La vida dels laïtes sovint era molt dura. Per començar, les eines i les armes de sílex se’ls trencaven molt sovint... i, apa!, a fer-ne de noves! Les vegades que els laïtes havien somiat una pedra que no es trenqués!

Aquells laïtes també eren una gent carregada de manies.

En primer lloc, eren molt supersticiosos, i això feia que algun espavilat els prengués el pèl tot fent-se passar per bruixot... Els laïtes pensaven que era una gran cosa tenir un bruixot a la tribu: d’aquesta manera creien que els mals esperits els deixarien tranquils... Al temps que comença aquesta història, el bruixot dels laïtes era un home molt estrafolari que es deia Tafarell. En Tafarell sempre anava tot disfressat i, a vegades, semblava creure’s les bestieses que deia i feia. Val a dir que, de tant en tant, les atzagaiades del bruixot eren tan grosses que tothom l’engegava a dida!

Una altra mania dels laïtes era que no volien tenir tractes amb els forasters. L’única manera com els laïtes entenien les relacions amb els veïns era el cop de roc o la garrotada. Això feia que la gent de les tribus veïnes se’n guardessin ben bé prou, com d’escaldar-se, de treure el nas pels entorns del poblat laïta.

Aquesta mania als forasters no la tenien pas els nens i les nenes laïtes. Els petits de la tribu somiaven en grans viatges, més enllà de les muntanyes, i a conèixer altra gent i altres terres.

Aquesta història conta com uns nens i unes nenes laïtes van fer realitat aquest somni.

La Bora i els seus amics

La història comença un bell dia d’estiu...

El poblat laïta semblava abandonat. Però no, prop d’una de les cabanes, hi havia una noia asseguda davant d’un munt d’argila.

Aquell dia a la Bora —que aquest era el nom de la noieta— li havia tocat fer terrissa, la qual cosa no li feia gens ni mica de gràcia.

—Quina murga! —rondinava mentre maurava el fang—. N’hi ha per atipar-se’n!

La Bora tenia onze anys i, per a la seva edat, era molt alta. Tenia els cabells negres i la seva pell —com, d’altra banda, la de tots els laïtes— era colrada pel sol. Per tot vestit duia una bonica pell d’ós jove, i anava descalça.

La Bora volia ser caçadora. Deia que això d’estovar i modelar el fang no feia per a ella. Ella necessitava córrer i saltar i bellugar-se. Era un argent viu, la Bora! Encara que també era una noia molt assenyada. Per això, els nens i les nenes laïtes la tenien per capdavantera.

La Bora continuà rondinant:

—Ja n’estic fins al capdamunt, de fer terrissa! Va quedar ben descansat qui la va inventar... Encara que el pare diu que és un gran invent, això de fer olles... és una olla!

En aquell moment aparegueren un noi i una noia, semblants com dues