L'embriaguesa de la metamorfosi

STEFAN ZWEIG

L’EMBRIAGUESA

DE LA METAMORFOSI

NOVE

L·L

A PÒSTUMA

TRADUCCIÓ DE L’ALEMANY

DE JOAN FONTCUBERTA

QUADERNS CREMA

BARCELONA 2020

Les oficines de correus d’Àustria es diferencien ben poc les unes de les altres: qui n’ha vist una ja les ha vistes totes. Equipades o, més ben dit, uniformades a la mateixa època, la de l’emperador Francesc Josep, amb el mateix pobre mobiliari provinent del mateix estoc, fan la mateixa impressió d’enuig i mal humor que regna a les oficines de l’administració pública i, fins i tot allà baix, on alenen les glaceres, als pobles més aïllats del Tirol, conserven obstinadament aquella inequívoca ferum oficial típica de la vella Àustria, feta de picadura de tabac i de pols d’expedients amuntegats en una atmosfera resclosida. A tot arreu la distribució de l’espai és la mateixa: en una proporció exactament prescrita, un envà de fusta proveït d’una finestreta divideix la peça en la banda d’ençà i la banda d’enllà, en una zona accessible al públic en general i en una altra de reservada als funcionaris. El poc interès de l’Estat per una llarga demora dels seus ciutadans a la secció accessible a tothom es fa palès en la manca de seients i de tota altra mena de comoditats. L’únic moble a l’espai públic sol ser un bellugadís pupitre porugament estintolat contra la paret, amb un revestiment d’hule ennegrit per innombrables llàgrimes de tinta, malgrat que ningú no recorda haver vist mai al tinter encastat a la fusta altra cosa que un brou espès, podrit i inservible, i si per casualitat hi ha una ploma a l’estria, inexorablement resulta espuntada i inútil. L’estalviador erari públic atorga tan poca importància a la comoditat com a l’estètica: d’ençà que la República va enretirar el retrat de Francesc Josep, l’única cosa que a tot estirar podria passar per ornament artístic són els cartells de colors llampants que, clavats a la calç bruta de les parets, conviden a exposicions clausurades fa temps, a la compra de bitllets de loteria i, en alguns despatxos desmemoriats, a signar emprèstits de guerra. Amb aquest revestiment de parets barat i potser amb el requeriment de no fumar, del qual ningú no fa cas, s’acaba la generositat de l’Estat a l’espai públic.

En canvi, imposa més respecte la secció situada a l’altre costat de la barrera oficial. Aquí l’Estat desplega simbòlicament i amb profusió els senyals inconfusibles del seu poder i de la seva grandària. En un racó protegit hi ha una caixa de cabals, i la finestra enreixada fa suposar que de tant en tant realment conté coses de valor considerable. Sobre la tauleta amb rodes resplendeix com a peça fastuosa un aparell Morse de llautó ben enllustrat i, al costat, més humil, hi dorm el telèfon dins el seu bressol de níquel negre. Tan sols a aquests dos objectes se’ls tributa un cert grau de respecte i d’interès, perquè, connectats a fils de coure, enllacen el petit i allunyat llogarret amb el vast imperi. Ara bé, els altres utensilis del servei postal han de conviure en l’estretor: la balança per als paquets i les saques de cartes, els llibres, les carpetes, els quaderns i les capses rodones i dringadisses del franqueig, platets i pesos per a les balances, llapis negres, blaus, vermells i violetes, gafets, grapes i clips, cordills, lacre, esponja i assecant d’escriptori, goma aràbiga, ganivet, tisores i plegadora, és a dir, tots els múltiples estris del servei de correus s’apinyen en una perillosa barreja damunt la superfície de l’escriptori, d’una colzada d’ample, i dins els nombrosos calaixos i capses s’amuntega un fotimer inconcebible de papers i formularis. Però l’aparent dilapidació d’aquesta escampada de material només és un miratge, puix que de sotamà l’Estat fa un recompte implacable de cada peça dels seus utensilis barats. Des del llapis desgastat fins al segell esquinçat, des del paper assecant esfilagarsat fins a la pastilla de sabó que s’ha escolat per la pica de llauna, des de la bombeta que i

l·l

umina l’oficina fins a la clau de ferro que la tanca, l’erari inexorable exigeix comptes als seus empleats de cada peça utilitzada o gastada. Vora l’estufa de ferro penja, escrit a màquina, corroborat amb el segell oficial i una signatura i

l·l

egible, un detallat inventari que descriu amb rigor aritmètic l’existència de fins l’objecte més insignificant i sense valor de l’oficina de correus corresponent. Cap fòtil no inclòs en aquesta relació no pot allotjar-se a les dependències; un cop registrades, totes les peces han de ser-hi i sempre disponibles. Així ho vol l’administració, l’ordre i la normativa vigent.

Parlant estrictament, en aquesta relació d’objectes mecanografiada hi hauria de constar també aquell algú que cada matí a les vuit aixeca el vidre de la finestreta i posa en moviment els utensilis fins aleshores inanimats, obre les saques de la correspondència, timbra les cartes, paga els girs, escriu els rebuts, pesa els paquets, fa córrer damunt el paper llapis de tinta blava i vermella amb estranys i misteriosos signes, allibera l’auricular del telèfon i posa en marxa la bobina del Morse. Però, per una mena de deferència, aquest algú, a qui el públic s’adreça com a ajudant o administrador de correus, no consta a la llista de cartró. El seu nom figura en un altre full oficial, desat en un altre calaix d’una altra secció del departament de correus, però igualment no el perden d’ull i també és revisat i controlat.

Dins aquesta oficina, santificada per l’àguila estatal, no es produeix mai cap canvi. L’eterna llei d’evolució i extinció s’estavella contra la barrera del tresor públic; mentre que a fora, al voltant de la casa, els arbres floreixen i perden les fulles, els infants creixen i els vells moren, les cases s’ensorren i ressorgeixen amb altres formes, l’administració demostra el seu poder deliberadament sobrenatural mitjançant una inalterabilitat intemporal. I és que quan qualsevol objecte de dins d’aquesta esfera es gasta o desapareix, es transforma o es desintegra, l’autoritat superior exigeix que se substitueixi per un altre exemplar exactament del mateix tipus i així demostra la superioritat de l’Estat sobre la mutabilitat de la resta del món. El contingut passa, la forma roman inalterable. De la paret penja un calendari. Cada dia n’arrenquen un full, set a la setmana, trenta al mes. Quan el 31 de desembre el calendari s’ha aprimat i arriba al final, se’n demana un altre del mateix format, de la mateixa mida i del mateix tipus d’impressió: l’any ha canviat, el calendari és el mateix. Damunt la taula hi ha un llibre de comptes amb columnes. Quan la columna de l’esquerra és plena de xifres, la suma total es trasllada a la de la dreta, i així de pàgina a pàgina. Quan l’última és plena i el llibre s’ha acabat, se’n comença un altre del mateix tipus i del mateix format que en res no es diferencia de l’anterior. Allò que avui desapareix, l’endemà hi torna a ser, uniforme com el mateix servei, de manera que damunt el mateix tauler de fusta hi ha invariablement els fulls de paper, els llapis, les grapes i els formularis, tots de la mateixa forma, sempre diferents i sempre els mateixos. Res no desapareix en aquest espai de l’administració, res no s’hi afegeix, hi regna la mateixa vida o, més ben dit, la mateixa mort permanent, sense marcir-se ni florir. Tan sols canvia el ritme de desgast i de renovació del variat reguitzell d’objectes, no pas el seu destí. Un llapis dura una setmana, s’acaba i és substituït per un altre de nou però igual. Un llibre de registre dura una setmana; una bombeta, un mes; un calendari, un any. A la cadira de reixeta se li calculen tres anys de vida abans de ser restaurada; a aquell algú que hi passa la vida assegut, trenta o trenta cinc anys; després ocupa el seu lloc a la cadira un altre algú. Fet i fet, no hi ha cap diferència.

A l’estafeta de Klein-Reifling, un llogarret insignificant de prop de Krems, a unes dues hores de tren de Viena, aquesta peça de mobiliari reemplaçable anomenat «funcionari» l’any 1926 és del gènere femení i rep per part de l’administració el títol d’ajudanta de correus, puix que aquesta oficina pertany a les de classe inferior. A través de la finestreta no es distingeix de la noia gaire més que un perfil femení simpàtic i discret, de llavis una mica estrets, galtes una mica pà

l·l

ides i ombres tirant a grises sota els ulls; al vespre, quan cal encendre el llum elèctric, que contrasta vivament amb la foscor del recinte, una mirada meticulosa descobreix alguns lleugers solcs i arrugues al front i a les temples. Tanmateix, juntament amb les malves de la finestra i el gran saüc que avui ha co

l·l

ocat a la palangana de llauna, la noia representa de bon tros l’objecte més refrescant enmig dels utensilis de despatx de Klein-Reifling i sembla que, com a mínim, podrà estar de servei vint-i-cinc anys més. Milers i milers de vegades aquesta mà femenina de dits pà

l·l

ids apujarà i abaixarà la mateixa desllorigada finestreta. Podrà llançar damunt el pupitre amb el mateix gest en angle recte centenars de milers i potser milions de cartes per timbrar-les i amb el mateix breu espetec hi estamparà centenars de milers o milions de vegades el mata-segells de llautó ja ennegrit. Probablement el canell ben entrenat funcionarà fins i tot cada vegada millor, de manera cada vegada més mecànica, més independent del cos vigilant. Els centenars de milers de cartes seran contínuament altres cartes, però sempre cartes. Els segells seran altres segells, però sempre segells. Els dies seran diferents, però cada jornada serà de vuit a dotze i de dues a sis, i durant tots els anys, des del creixement fins a la mustiguesa, el servei serà sempre el mateix, el mateix, el mateix.

Potser darrere la seva finestreta, en aquestes hores silencioses d’un matí d’estiu l’ajudanta de correus de cabells ros cendrós medita sobre les seves perspectives de futur, potser somia desperta. En qualsevol cas, les mans li han lliscat ocioses de l’escriptori a la falda, hi descansen entrellaçades, petites, cansades, pà

l·l

ides. En un migdia de juny d’un blau tan abrusador, d’una quietud tan ardorosa, poca feina ha d’esperar l’oficina de Klein-Reifling: el servei del matí s’ha acabat, el carter Hinterfellner, geperut i mastegatabac, ja fa estona que ha repartit les cartes, abans del vespre no arribaran els paquets i les mostres de fàbrica per a ser expedits i els camperols ara no tenen ganes ni temps d’escriure. Els pagesos, protegits amb barrets de palla d’un metre d’ample, rasclen les vinyes lluny del poble; la canalla, de vacances, salta i corre descalça al rierol, i el paviment reinflat de davant la porta roman buit sota la xardor vaporosa i plúmbica del migdia. Ara és bo d’estar-se a casa i poder somiar a cor què vols. A l’ombra artificial de les gelosies abaixades dormen els papers i formularis als seus calaixos i prestatges; el metall dels aparells brilla amb espurneigs mats i mandrosos a través del crepuscle daurat. El silenci jeu com una espessa capa de pols d’or damunt els objectes, tan sols entre les finestres tancades els diminuts violins dels mosquits i el violoncel bru d’un borinot fan una minúscula música estiuenca. L’única cosa que no para de moure’s a la refrescada estança és el rellotge de paret amb marc de fusta que hi ha entre les finestres. A cada segon s’empassa d’un sol glop una gota de temps, però aquesta fressa fluixa i monòtona fa adormir més que no pas desvetlla. I així, l’ajudanta de correus roman asseguda en una mena de paràlisi vigilant i agradable enmig del seu petit món adormit. En realitat tenia intenció de fer labors, es veu per l’agulla i les tisores que té preparades, però el brodat ha caigut a terra tot rebregat i ella no té prou voluntat ni forces per a collir-lo. Es repenja a la cadira amb mollesa, quasi sense alè, i, amb els ulls aclucats, es deixa amarar de la sensació rara i meravellosa de l’oci justificat.

Aleshores, tot d’una, tac! Té un esglai. I una altra vegada, més fort, impacient: tac, tac, tac. El telègraf martelleja contumaç, el mecanisme xerrica: un telegrama—rar convidat a Klein-Reifling—vol ser rebut amb respecte. L’ajudanta de correus s’espolsa d’una revolada la sensació de mandra i nyonya, corre cap a la tauleta i connecta la tira de paper. Però, tot just ha desxifrat els primers mots de l’escrit que es va desgranant, es torna vermella fins a la rel dels cabells. I és que, d’ençà que treballa aquí, és la primera vegada que veu el seu nom en una cinta de telègraf. Llegeix una vegada, dues i tres els senyals acabats de marcar per l’aparell, sense entendre’n el sentit. I és que, ¿com? ¿Què? ¿Qui li envia un telegrama des de Pontresina? «Christine Hoflehner, Klein-Reifling, Àustria. Sincerament benvinguda. T’esperem en qualsevol moment, qualsevol dia, sols avisa arribada abans per telègraf. Cordialment Claire-Anthony». Rumia: ¿qui és aquesta o aquest Anthony que l’espera? ¿Potser és la broma innocent d’un co

l·l

ega? Però aleshores tot d’una li ve al cap que la mare li havia explicat feia unes setmanes que aquest estiu la tieta venia a Europa i, és veritat, es diu Klara. I Anthony deu ser el nom del marit, a qui la mare sempre deia Anton. Sí, ara se’n recorda més bé: uns dies abans ella mateixa havia portat a la mare una carta de Cherbourg, la mare s’havia fet la misteriosa i no havia dit res del seu contingut. Però el telegrama li ve adreçat a ella. ¿Vol dir que al capdavall hauria d’anar a Pontresina a veure la tia? Tampoc no se’n parlava. Continua amb els ulls fixos a la tira encara sense enganxar, el primer telegrama que ha rebut al seu nom, llegeix i rellegeix el curiós paper pel damunt una vegada i una altra, desconcertada, encuriosida, incrèdula i confosa. No, impossible esperar fins a migdia. Ha de preguntar immediatament a la mare què vol dir tot això. D’una revolada agafa la clau, tanca l’oficina i corre cap a casa. Amb l’excitació es descuida de desconnectar la palanca del telègraf, i el martellet de llauna no para de tamborinar a la sala buida, enrabiat pel menyspreu, sense escriure cap mot a la tira en blanc.

La velocitat de la guspira elèctrica se’ns fa sempre inconcebible, perquè és més ràpida que el nostre pensament. Aquestes vint paraules, que com un llamp blanc i silenciós van aterrar dins l’atmosfera feixuga de l’oficina de correus austríaca, havien estat escrites pocs minuts abans a tres països de distància, a l’ombra fresca i blavenca de glaceres, sota el cel d’Engiadina pur con la genciana, i la tinta encara no s’havia assecat al formulari del remitent, que el seu contingut i la seva crida ja feien impacte en un cor trasbalsat.

Havia passat el següent: l’Anthony van Boolen, holandès, però des de feia molts anys resident al sud dels Estats Units i comerciant de cotó, l’Anthony van Boolen doncs, un tros de pa, flegmàtic i en el fons força insignificant, havia acabat d’esmorzar a la terrassa—tota ella vidre i llum—de l’Hotel Palace. Ara coronava el breakfast amb una dosi de nicotina, un gruixut havà marró fosc portat expressament de la plantació en un tub de llauna hermètic. Per adelitar-se amb la primera xuclada, la més gustosa, amb la comoditat experta del fumador entès, l’home, un xic panxut, estirà les cames damunt una butaca de vímet situada davant seu, desplegà la gegantina vela quadrada de paper del New York Herald i navegà amb ell per la immensa mar de lletres que parlaven de cotitzacions i contenia comentaris dels agents de borsa. Mentrestant, la seva dona, asseguda a taula davant seu, la Claire, abans anomenada simplement Klara, destriava avorrida els grills de la seva aranja matutina. Sabia per l’experiència de molts anys que era completament inútil travessar amb una conversa el mur de paper de cada matí que la separava del marit. De manera que no la molestà gens ni mica que el gentil grum de l’hotel de galtes vermelles com una poma i abillat amb una gorra marró se li acostés de sobte brandint el correu del matí: la safata contenia una sola carta. Tanmateix, es veu que la va interessar moltíssim, perquè, desatenent l’experiència de tantes vegades, provà d’interrompre la lectura matutina del marit:

—Anthony, un moment—li demanà. El diari no es va bellugar—. No et vull molestar, Anthony, però escolta’m un moment, això porta pressa. La Mary—va dir el nom en anglès sense voler—, la Mary m’acaba d’escriure. Diu que no pot venir, tot i les ganes que en té, però és que té el cor malament, molt malament, i el metge creu que no resistiria els dos mil metres d’altura. Ni parlar-ne. Però, si hi estem d’acord, al seu lloc ens enviaria la Christine quinze dies. Ja saps qui vull dir, la més petita, la rossa. Una vegada, abans de la guerra, en vas rebre una foto. És veritat que treballa en una post office però encara no ha tingut vacances com Déu mana i, si ho so

l·l

icita, les hi donaran a l’acte, i naturalment estaria encantada, després de tants anys, de «presentar-te els meus respectes a tu, estimada Klara, i al benvolgut Anthony», etcètera, etcètera.

El diari no es bellugà. La Claire s’impacientava:

—I, doncs, ¿què hi dius? ¿La convidem…? Segur que a la pobrissona no li faran cap mal uns quants glops d’aire fresc i, al capdavall, és de justícia. Ja que sóc a Europa, hauria de conèixer la filla de la meva germana, fa temps que havíem perdut el contacte. ¿Hi tens res en contra que la deixi venir?

El diari cruixí una mica. Primer va pujar una anella de fum d’havà, blava i ben arrodonida, per damunt de la vora blanca del diari, després se sentí una veu gansonera i desmenjada:

—Not at all. Why should I?

Aquesta resposta lacònica posava fi a la conversa i donava inici a un destí. Es reprenia una relació després de dècades, puix que, malgrat el cognom de ressò gairebé noble (el «van» tan sols era una partícula comuna en holandès) i malgrat la conversa en anglès de la parella, aquesta Claire van Boolen no era res més que la germana de la Marie Hoflehner i, per tant, indiscutiblement la tia de l’ajudanta de correus de Klein-Reifling. El fet que hagués sortit d’Àustria feia més d’un quart de segle havia estat conseqüència d’una història un xic fosca que ella amb prou feines recordava—a la memòria sempre li agrada de complaure’ns—i sobre la qual la seva germana tampoc mai no havia donat informació gaire precisa a les seves filles. Antany, però, l’assumpte havia fet molt d’enrenou, i hauria tingut conseqüències encara més greus si uns homes destres i assenyats no haguessin privat la curiositat general d’un bon motiu de xafarderia. En aquella època la senyora Claire van Boolen era només la senyoreta Klara que treballava en un distingit saló de moda del Kohlmarket vienès: feia de simple model. Però, servicial i d’ulls vius com era, causà una impressió devastadora en un industrial de la fusta ja d’una certa edat que acompanyava la seva dona a una emprova. Amb la fogositat desesperada del pànic de fer tard, al cap de pocs dies el ric i encara força ben conservat conseller de comerç s’enamorà bojament de la rossa grassoneta i alhora divertida, i una liberalitat poc usual fins i tot en aquells cercles accelerà el festeig. Ben aviat la maniquí de dinou anys pogué passejar, amb gran enuig per part de la família, en un fiacre de propietat, abillada amb les pells i els vestits més bonics dels quals fins aleshores només havia pogut fer gala davant del mirall per a una clientela criticaire i normalment exigent. Com més elegant es tornava, més agradava a l’envellit benefactor, i com més agradava al conseller de comerç, tot ell fet un garbuix per la inesperada sort amorosa, amb més prodigalitat equipava la noia. Al cap de poques setmanes l’havia estovat tant, que un advocat ja havia preparat en secret els papers del divorci i ella estava a punt de convertir-se en una de les dones més riques de Viena…, quan la muller, posada en guàrdia per unes cartes anònimes, hi intervingué amb estúpida energia. Furiosa a causa de la seva justificada irritació, relegada a l’estable com un cavall coix després de trenta anys de matrimoni tranquil, es va comprar un revòlver i va sorprendre la desigual parella mentre dormien en una casa de cites acabada d’inaugurar. Sense més preàmbuls, enfollida d’ira, va disparar dos trets directament a la pertorbadora de la felicitat conjugal: un no la va encertar i l’altre li tocà el braç. La ferida no era gens greu, en canvi els típics efectes concomitants van ser d’allò més desagradables: veïns que hi acudien, crits d’auxili a través de finestres trencades, portes desballestades, desmais i escenes, metges, policia, instrucció del sumari i, després de tot, aparentment inevitable, la vista del procés, temuda per tots els implicats a causa de l’escàndol. Per sort hi ha advocats murris per als rics (no sols a Viena, sinó a tot arreu) experts a tapar afers enutjosos, i el mestre de tots ells, l’expert conseller de justícia Karplus, de seguida posà fil a l’agulla per treure’ls les castanyes del foc. Va citar molt cortesament la Klara al seu bufet. La noia hi va comparèixer vestida amb gran elegància i un embenatge molt bufó al braç i va llegir encuriosida el contracte segons el qual se l’obligava, abans de la compareixença dels testimonis, a viatjar als Estats Units, on, a més d’una indemnització per danys i perjudicis, rebria al bufet d’un lawyer una determinada quantitat de diners cada primer de mes durant cinc anys, amb la condició que s’estigués quieta. La Klara, que de totes maneres poques ganes tenia de continuar fent de model a Viena després de l’escàndol i, a més, havia estat expulsada de casa per la seva família, va llegir sense immutar-se els quatre folis del contracte, va calcular ràpidament la suma, la va trobar sorprenentment alta i va proposar a l’atzar una reclamació addicional de mil florins. També li foren concedits, de manera que signà el contracte amb un ràpid somriure, travessà la gran bassa i no s’hagué de penedir de la seva decisió. Ja durant la travessia se li oferiren tota mena de possibilitats de matrimoni i aviat una de decisiva a Nova York: a la boarding house on s’estava va conèixer el seu Van Boolen, que aleshores només era un petit comissionista d’una empresa d’exportació holandesa, però ràpidament decidit a independitzar-se al sud amb el capitalet que ella aportava i del romàntic origen del qual no tenia idea. Tres anys després tenien dues criatures, al cap de cinc una casa, al cap de deu una fortuna imponent que la guerra, en comptes d’esclafar furiosament com havia fet a Europa, multiplicava amb exuberància a tots els altres continents. Els dos fills, ja granats i competents en el negoci, es feren càrrec de l’agència del pare, de manera que, al cap d’uns anys, el matrimoni pogué permetre’s un viatge llarg i còmode a Europa sense cap mena de preocupació. I cosa curiosa: tan bon punt la costa plana de Cherbourg emergia de la boira, de sobte, en el lapse d’un segon, la Claire experimentà un canvi total del seu sentiment patriòtic. Tot i sentir-se interiorment nord-americana des de feia temps, el fet que aquella franja de terra fos també Europa li clavà una mena de patac de nostàlgia de la seva joventut: a la nit va somiar els petits llitets amb barrots on ella i la seva germana havien dormit una al costat de l’altra, mil detalls li tornaren a la memòria, i tot d’un plegat s’avergonyí de no haver escrit ni una sola línia a la germana vídua i pobra durant anys. Aquest pensament la neguitejava: des del mateix pont de desembarcament envià la carta que contenia un bitllet de cent dòlars i el prec d’anar-la a veure.

Ara que calia transmetre la invitació a la filla, la senyora Van Boolen només havia de fer un gest i el grum amb lliurea acudí ràpid com una fletxa; n’hi hagué prou amb una petita indicació perquè li portés un formulari de telegrama i, amb la gorra enganxada a les orelles, sortís volant cap a correus amb el full escrit. Pocs minuts després els signes de Morse pujaven de l’espetegadís aparell fins al sostre per ficar-se dins el manyoc osci

l·l

ant de fils i, més ràpids que els trens amb el seu catric-catrac, indescriptiblement més rabents que els automòbils amb la seva polseguera, el missatge recorregué mil quilòmetres de coure a la velocitat del llamp. En un no res havia passat la frontera; un altre instant i havia travessat el Vorarlberg de mil cims, el bufó Liechtenstein i el Tirol de valls abundants, i la paraula màgicament transformada es precipitava xiulant des de les altes glaceres al bell mig de la vall del Danubi, a un transformador de Linz. Allà descansava uns segons i, en acabat, més ràpid que el temps de pronunciar el mot ràpid, el missatge queia del commutador del sostre, es llançava sobre l’esglaiat aparell receptor i d’allà, dins a un cor atordit, confós i desbordant de curiositat.

La Christine tomba la cantonada, puja unes fosques escales de fusta que grinyolen i ja és a casa, la mansarda compartida de finestres petites d’una estreta casa de pagès. Un ràfec voladís, que recull la neu a l’hivern, escatima al pis superior qualsevol bri de sol durant el dia; tan sols al vespre un raig tènue i somort s’esmuny fins als geranis a l’ampit de la finestra. Per això aquesta llòbrega cambra de les golfes sempre fa pudor de resclosit i d’aiguamoll, de fusta podrida del carener i de llençols florits; flaires antiquíssimes impregnen la fusta com fongs; és probable que en temps normals l’estança hagués servit només de graner, però la postguerra, amb la seva tremenda manca d’habitatges, va fer que la gent es conformés i donés gràcies de poder disposar, després de tot, de dos llits, una taula i un bagul vell en algun lloc entre quatre parets. Fins i tot la butaca de pell, heretada, ocupava massa espai i va anar a parar a un drapaire per quatre xavos, cosa que després es demostrà que havia estat un desencert, perquè cada vegada que a la vella senyora Hoflehner li fallaven els peus inflats i hidròpics, l’únic lloc de repòs que li quedava era el llit.

La dona, fatigada i prematurament envellida, deu als dos anys de servei al soterrani d’un hospital de campanya, al qual havia estat destinada com a majordoma (bé calia guanyar-se la vida), aquestes cames malaltes, inflades i convertides en masses deformes, voluminoses, recorregudes per venes d’un perillós color blau sota l’embenat de frane

l·l

a. Des d’aleshores el seu caminar ja no és sinó un arrossegar-se esbufegant amb penes i treballs i, cada vegada que es cansa o s’altera, la massissa senyora s’ha de posar de seguida la mà al cor. Sap que no arribarà a vella. Per això és una sort que, després del daltabaix de la guerra i el caos posterior, el cunyat, conseller àulic, fos encara a temps de trobar per a la Christine una plaça d’ajudant de correus, malgrat que fos miserablement pagat i en un poblet de mala mort a la quinta forca. Amb tot, significava un bon bocí de seguretat, unes quantes teules damunt el cap, un tros d’espai per a respirar, a penes suficient per a viure, més aviat per a començar a acostumar-se a l’estretor encara més gran del taüt.

Sempre fa olor de vinagre i d’humitat, de malaltia i de persona enllitada en un estret rectangle, i de la minúscula cuina del costat arriba a través de la porta mal ajustada la insulsa ferum i el vapor de viandes reescalfades com un vel que es consumeix lentament. Tot just entra a la cambra, el primer gest automàtic de la Christine és obrir la finestra tancada. Amb l’espetec brusc l’anciana, estirada al llit, es desperta i gemega. No ho pot evitar, cada gest li arrenca un gemec, com un bagul desballestat que cruix abans que algú el toqui, tan sols pel fet d’atansar-s’hi: és una por anticipada del cos reumàtic davant el dolor que qualsevol moviment provoca. O sigui que primer gemega i, després de l’inevitable sospir, pregunta