Pares i fills

1

—Suposo que els meus pensaments no són per sentir-me’n orgullosa —va admetre l’Eleanor Sullivan.

—Aleshores, sense cap mena de dubte, són diferents de la teva persona, estimada.

—Sempre vull dir el que dic, Fulbert.

El senyor Sullivan no va protestar pas.

—Si em confies els teus pensaments, els dedicaré la meva atenció —va assegurar-li, mentre es posava còmode a la seva butaca i encreuava els braços, tot adoptant el posat adient.

—Es tracta de la meva queixa de sempre: haver de viure els millors anys de la meva vida a casa dels teus pares.

—Seria pitjor si no tinguéssim casa on passar-los.

—És clar, tu de tot en fas broma.

—Em seria més difícil fer-ne broma si aquesta fos la situació. Aleshores tindries raó, de fer aquesta cara.

—Estaríem millor en una caseta nostra, i no pas com a hostes en aquesta casa esplèndida.

—Però això és impossible, amb nou fills. En una caseta no hi cabríem. I jo no soc pas un hoste, soc fill d’aquesta casa.

En Fulbert va pronunciar aquestes paraules amb una expressió molt pròpia, com si aquest rang encara el sorprengués. Quan parlava d’ell mateix tendia a posar-se una mica solemne, ja que la mort del germà gran l’havia situat en un lloc al qual no havia accedit per naixement.

—I aleshores, jo, què soc? —va preguntar l’Eleanor.

—L’esposa de l’hereu i la mare dels seus fills —va respondre el seu marit, completant la imatge.

—Això és el que soc, i no és poca cosa. Però si tu te’n vas a l’estranger, em caldrà ser molt més.

—Amb això n’hi haurà prou. La família és capaç d’adaptar-se a aquesta situació.

—Cal que te’n vagis?

—El vell hi insisteix.

—Insistir i caldre no és pas el mateix.

—Sota el seu sostre, estimada, sí, i diria que ho saps prou bé.

—El teu pare creu en el seu dret diví.

—Bé, té certs motius per fer-ho. El seu càrrec serà transmès a altres persones, en el seu moment.

—No veig que les coses que et transmetin arribin molt més enllà. Els diners s’acabaran. Aquesta casa no forma part de l’ordre essencial de les coses. I, malgrat que és casa teva, a mi no em pertany.

—Allà on sigui el vostre tresor, allà també serà el vostre cor —va recitar en Fulbert, amb el seu to deliberat i estrident.

—Això és cert. I no hi ha cap dona més fonamentalment satisfeta que jo.

—Bé, ja se sap que l’experiència més profunda és la que més s’amaga, estimada.

—Potser soc una esposa rondinaire, però no tindré la sensació que això és casa meva mentre els teus pares siguin vius. I aquest no és pas un pensament generós.

—Tampoc ho pretén —va dir en Fulbert, apujant el to de veu.

—Haig de provar de dominar-me —va admetre la seva esposa, mentre sospirava profundament.

—Com que només comptes amb les teves pròpies forces per aconseguir-ho, sembla que serà una lluita igualada.

—Déu ajuda a qui s’ajuda.

—Tal com ho veig jo, un déu que traspassa la feina als altres és un déu força garrepa, vet-ho aquí.

Arribats a aquest punt, un observador ja hauria entès que l’Eleanor seguia les creences religioses acceptades, però que aquest no era el cas del seu marit.

—M’agradaria que no empressis aquest to, Fulbert. Em demostra que dono un exemple ben pobre.

—Bé, tampoc has estat precisament modèlica, estimada.

—Ja sé que no t’agrada que parli de la meva religió.

—Les persones no estan en el seu millor moment, quan ho fan, i val més acceptar que és així.

—Suposo que els actes valen més que les paraules.

—No tinc res en contra del silenci.

L’Eleanor va entendre el missatge i va canviar de to.

—És una mica estrany que ens assignin aquesta habitació tan petita.

—No, si tenim en compte que a tu t’agradaria viure en una caseta.

—Si hem de viure en aquesta casa, com a mínim podríem treure’n tot el profit.

—La dotzena d’habitacions que ens han cedit al pis de dalt és un gran avantatge —va respondre en Fulbert, espaiant les paraules com per donar-los un valor especial.

—Continuo pensant que seríem més feliços si visquéssim dels nostres humils ingressos.

—Una família tan nombrosa com la nostra no podria viure sota aquestes condicions.

—Però, al cap i a la fi, els nostres fills són els nets dels teus pares.

—Això és el que ells consideren i el que, afortunadament, és reconegut per tothom.

—Et penses que ets molt llest, Fulbert.

—Tu també fas referència a les teves pròpies virtuts, estimada.

—No dic que no en siguis, només que n’ets conscient.

—Encara no he conegut cap home que no sigui conscient dels seus talents. En canvi, n’he conegut molts que creien posseir-ne algun que no tenien.

—I tu, de quina mena ets?

En Fulbert va mirar la seva esposa amb una expressió d’indulgència irònica. Si no es referia a les dones en relació amb els talents, no era perquè considerés que no en tenen, sinó perquè trobava que hi havia poca connexió entre aquests i les seves vides. Sentia un gran respecte per l’univers femení, però s’alegrava de no formar-ne part. Li semblava que els seus atributs particulars no hi tindrien gaire utilitat, en aquest univers que li quedava tan llunyà.

—No haig de fer cap reivindicació de la qual no estigui a l’altura —va declarar l’Eleanor.

—No, si vols que se’t reconegui.

—M’agradaria que fossis una mica més comprensiu i afectuós, Fulbert.

—A mi m’agradaria que tinguessis un espòs adequat al teu cor, estimada.

En Fulbert Sullivan era un home de cinquanta anys, prim i musculós, amb el cos dotat d’una mena de dinamisme que transmetia la impressió de controlar la seva força excessiva. Com que era un home vigorós i amb una afició considerable a l’oci, potser era la impressió encertada. L’energia continguda era visible en els seus ulls, estrets i junts, en els llavis allargats i sense forma, i fins i tot en la solidesa de les seves celles, nas i mentó. La veu, forta i metàl·lica, li pujava i baixava de manera sobtada, i el seu posat hauria pogut semblar tímid si la seva seguretat tranquil·la hagués estat menys real. Semblava sempre disposat a entomar les crítiques dels altres i a acollir aquesta actitud amb imparcialitat i bondat manifestes. La seva esposa era una dona alta i angulosa de quaranta-vuit anys, amb els ulls grossos de color gris clar, el cap estret i harmoniós, un rostre seriós, honest i vagament equí i una expressió nerviosa, tensa però controlada. Les seves mans, llargues i delicades, i el seu caminar llarg i segur, la veu greu i natural, semblaven trets menys essencials en ella que si els haguéssim trobat en altres persones. Per a aquells que la coneixien, totes les seves qualitats físiques semblaven ser-hi per casualitat. Un desconegut només trobaria indefinit el seu color de pell. Però la resta de qualitats eren definides.

—Mare —va dir una veu a la porta—, podria ocupar-se d’en Graham un moment? Li he permès fer una pausa de la feina i ara mateix no el necessito per a res més.

Un jovenet en va fer passar un altre a la sala, el va fer seure en una cadira i li va posar les mans sobre les espatlles. L’Eleanor els contemplava com si la situació li resultés familiar, i en Fulbert observava l’escena amb una atenció animada.

El noi que estava assegut es va recolzar al respatller amb un posat gairebé complaent. Era un jove alt de vint-i-un anys, d’ossos marcats i el cap, les mans i els peus massa grans per la seva complexió, amb uns ulls prominents, pàl·lids i de mirada absent, i unes faccions que eren entre belles i desmanyotades. Tenia la veu greu, que sonava a espasmes, i una rialla exempta d’alegria, la qual cosa potser era natural. El seu germà, que tenia un any més, s’assemblava en tot a l’Eleanor llevat del seu pes, la complexió i la forma més ampla i curta de la cara, que li donava un aspecte més potent. Tenia el somriure fàcil i transmetia la sensació de saber gaudir de les seves circumstàncies. L’Eleanor va contemplar els seus fills amb afecte, comprensió i interès, però amb una curiosa manca d’orgull.

—I ara, què hauríeu d’estar fent? No esteu perdent el temps?

—Avui és un dels seus pitjors dies, mare —va respondre el fill gran—. Però les paraules d’una mare poden fer algun efecte quan tota la resta fracassa. I només puc dir que ha fracassat.

En Graham va girar els ulls cap a l’Eleanor amb un gest automàtic.

—Que no feu mai vacances, vosaltres? —va preguntar-los en Fulbert, que semblava fascinat amb els seus fills.

—Al seu avi li agrada que treballin els matins, quan no són a Cambridge —li va explicar la seva esposa.

—Graham, com respons a aquesta confiança? —va demanar-li en Daniel—. Pensa en la fe que té en tu el teu avi.

—Em sembla que m’he perdut alguna cosa —va exclamar en Fulbert, amb una riallada sobtada—. Em pregunto on el portarà, tot aquest temps dedicat als llibres.

—A alguna mena d’independència econòmica —va dir en Daniel—. O això és el que tothom espera.

—No podeu pas ser tots dos porters d’una escola.

—És bo de saber-ho —va replicar en Graham.

—Hi ha bones feines, al món de l’ensenyament —va opinar l’Eleanor.

—I moltes més de dolentes, estimada —va apuntar el seu marit.

—Em puc imaginar a mi mateix convertit en un pobre mestre d’escola, la riota de tothom —va declarar en Graham.

—«Quan ja no queden ni terra ni diners, en l’aprenentatge és en allò que s’excel·leix» —va recitar en Fulbert, com si aquesta cita posés punt i final a la discussió.

—Tant de bo poguéssim seguir les seves passes, pare —va sospirar en Daniel.

—En quin sentit, fill meu? —va preguntar en Fulbert, amb la mirada desperta.

—Que vostè no treballa ni fila.

—El vostre pare va treballar molt, de jove —va advertir-lo l’Eleanor.

—Vaig treballar sempre que vaig tenir feina, estimada. Malgrat el que deien.

—Al col·legi d’advocats l’èxit sempre triga a arribar.

—I en el cas d’aquest servidor, va trigar massa temps.

—Vas perdre la paciència massa ràpid.

—En vaig tenir molts anys, tot i que la paciència no és la meva millor qualitat —va justificar-se en Fulbert, com si impliqués que si hagués estat el cas no se sentiria més orgullós de si mateix.

—Potser perdre l’esperança va ser l’opció més sensata.

—Era l’única. Els meus ingressos no em permetien cobrir les despeses, i la meva família les anava augmentant cada cop més.

—A mi no em sap greu esgarrapar d’aquí i d’allà per evitar tenir deutes.

—Tampoc n’hauríem tingut prou. A més, no té gaires avantatges, viure així.

—Pare —va fer una nova veu a l’altura del seu colze, on la seva filla havia estat esperant que es fes una estona de silenci—, hem de recordar que els diners de la mare ens van permetre cobrir les nostres necessitats, en aquells temps. No és just que oblidem l’origen de tantes coses que vam tenir.

—I qui ho farà? —va exclamar en Fulbert, mentre es tombava amb una expressió entre divertida i tolerant.

—Ningú mentre jo sigui aquí, pare. I m’ha semblat que calia recordar-ho.

En Fulbert es va posar dret d’un bot, va agafar el rostre de la seva filla amb les dues mans i li va plantar un petó, i després va tornar a seure a la butaca com si així hagués tancat l’assumpte.

La Lucia Sullivan tenia dos anys més que el seu germà Daniel. El seu aspecte semblava una barreja dels seus pares, però era més baixa i de complexió més arrodonida, amb els ulls i la pell més acolorits i el rostre menys definit. Els seus ulls grossos de color castany li atorgaven un aire solemne, gairebé somniador, com si el món li semblés un lloc sensacional i impressionant. Tenia la veu plena i amb un to premeditat; movia els llavis més que els altres i rarament apartava la mirada del rostre de la persona a qui s’adreçava.

—Pare —va dir, posant en evidència tots aquests atributs—, l’avi està tot sol a la biblioteca. L’àvia s’està ocupant de la casa. Cal que estigui sol?

—Pot venir a estar-se amb nosaltres sempre que ho desitgi.

—Ell no entra mai en aquesta sala, pare. La deixa per a vostè i la mare. Sempre espera que el convidem a venir.

—Si premio la seva delicadesa anant a buscar-lo, no veig pas què hi guanyo.

—No puc estar d’acord amb vostè, pare. Em sembla que no seria la mateixa situació, si ell entrés i sortís com més li plagués, pare. Aquesta petita diferència intangible és el que canvia les coses.

—Bé, doncs potser és per això, que a mi se m’escapa —va argumentar en Fulbert, sense moure’s de la butaca, per de sobte alçar-se d’un salt i córrer cap a la porta.

La Lucia el va seguir amb la mirada i després es va adreçar en veu baixa a la seva mare.

—Mare, em penso que al pare no li ha agradat gaire el que he dit dels diners de vostè, però m’ha semblat que era just recordar-ho. No m’hauria sentit còmoda si no ho hagués fet.

—Era una situació en què el pare s’havia de sacrificar —va intervenir en Daniel.

—No, nois —va respondre la Luce, adreçant una mirada plena i tranquil·la als seus germans—. Només havíem de tractar-lo com un ésser normal, intel·ligent. Així és com m’agrada que em tractin també a mi.

—A mi m’agradaria que em fessin totes les concessions —va exclamar en Graham, mirant cap a la finestra.

—Està bé que el noi no se senti avergonyit per la necessitat —va opinar en Daniel.

La Luce va dedicar una mirada fugaç a en Graham i es va tornar a adreçar a l’Eleanor:

—Mare, tinc encara un petit dubte. Ha estat ben rebut, que li recordés els seus deures amb l’avi? Ho ha entomat bé? És que no em sembla bé que passi tant de temps sol.

—El teu pare ha estat d’acord amb tu, bonica. Ja ho veus, que ha anat a fer-li companyia.

L’Eleanor parlava amb una senzillesa natural. Tenia la capacitat d’apreciar les persones per les seves qualitats, i com que la Lucia era honesta i bona, la valorava per totes dues coses. A més, la seva filla tenia el do de la gratitud, i se l’aplicava especialment a ella mateixa. La seva manera de dramatitzar les coses quotidianes desconcertava molta gent, però l’Eleanor rarament es mostrava alterada per fets tan innocents.

—Luce, potser podries fer un esforç i encarregar-te d’en Graham —va proposar en Daniel—. La influència d’una germana pot tenir un efecte molt positiu.

—La mare és aquí, Daniel —va indicar-li la Luce, amb un èmfasi tranquil.

En Graham va romandre amb la mateixa expressió.

—Sereu capaços de mirar el vostre avi i dir que heu passat tot el matí fent feina? —va demanar l’Eleanor als seus fills, amb una ganyota gairebé sardònica.

—És un do que vaig adquirir fa anys —va afirmar en Graham, distretament.

—Detecto algun rastre de vacil·lació en aquest noi, malgrat la duresa de les seves paraules? —va preguntar en Daniel—. Mentre hi ha algun rastre de sentiment, hi ha esperança.

—No us penso fer costat si no sou sincers —va anunciar l’Eleanor.

—Així, doncs, la nostra mare ens fallarà —va apuntar en Graham, amb el mateix to distret.

—Au, vosaltres dos, aneu-vos-en a estudiar —va dir la Luce, mentre els feia fora amb un gest—. Haig de parlar amb la mare.

En Daniel va sortir de la sala amb el seu germà, mentre la germana se’ls mirava amb una barreja d’afecte i malfiança.

—Mare, vostè pensa que per a en Graham és bo, que el ridiculitzin i se’n riguin constantment? Perquè a mi em sembla que no.

—No crec que el perjudiqui gaire. Si ell volgués, ho podria aturar. No sembla que li sàpiga gaire greu.

—Però, mare, creu que és capaç d’aturar-ho, ell? I no creu que les coses fan molt més mal, quan es permet que passin?

—A mi no em sembla que necessiti la nostra compassió.

—Però, mare, n’està segura del que diu? —va insistir la Luce, asseguda al braç de la butaca de l’Eleanor—. No creu que hi ha sentiments que s’amaguen i es dissimulen pel simple fet de ser tan profunds i tan vius?

—És possible, però els dels nois no acostumen a ser així.

—Mare, jo crec que un noi és algú molt sensible. En alguns aspectes, gairebé més que una noia.

—La sensibilitat, per a uns i altres, és una forma de timidesa. No té relació amb els altres.

—Però no pot ser que una cosa que ens afecta sigui molt real i ens turmenti molt? Fins i tot, més?

—Sens dubte, però això no és motiu per alimentar aquests sentiments.

—Vostè no creu que negar-li la compassió podria provocar que el seus sentiments cristal·litzessin en una actitud dura i tancada?

—Ells semblen preferir que els la neguem.

La Luce es va posar a riure lentament, sense deixar de mirar la seva mare amb una gratitud melancòlica.

—Mare, vostè i jo tenim una relació molt estreta —va reflexionar—. Sempre m’ha semblat molt tràgic que una mare i una filla es distanciïn, i, en canvi, em sembla que és un fet comú.

—Em pregunto si m’avindré tant amb les meves altres filles.

—Em penso que sí, mare —va declarar la Luce, mentre es gronxava endavant i enrere a la butaca, amb la mirada cap amunt—. No crec que hi hagi res en vostè que pugui repel·lir els més joves, o que els empenyi a tancar-se en ells mateixos.

—Aquesta sensibilitat juvenil em sembla un problema —va sentenciar l’Eleanor, mentre s’aixecava—. I no sé dir fins a quin punt estic preparada per enfrontar-m’hi.

—Crec que n’està, de preparada, mare —la va tranquil·litzar la Luce, mentre se la mirava amb una expressió somniadora—. Em sembla que és una virtut que l’ajudarà a sortir endavant.

—La teva àvia ha entrat a la sala d’estar —va anunciar l’Eleanor, ara canviant de tema—. Potser hauríem d’anar a fer-li companyia.

—Sap que té l’oïda més fina que jo, mare? —va exclamar la Luce, sense moure’s d’allà on era—. Jo no l’havia sentit. Em pensava que encara era a dalt, fent les seves coses.

—No triga mai més d’una hora.

—Tampoc m’hi havia fixat, en això, mare —va dir la Luce, mentre s’aixecava de la butaca—. No tenia ni idea del temps que li calia. Vostè és més aguda que jo, està més pendent de les nostres petites tasques quotidianes. Tot i que jo tampoc no em considero indiferent als altres, ni sorda a les seves demandes.

—Això no és el que diria la teva àvia.

—Penso que ho diu perquè depèn de mi, mare —va dir la Luce, mentre s’agafava al braç de l’Eleanor—. I mentre sigui així, em poso a la seva disposició. D’alguna manera, això em fa dependre també d’ella. Bé, estimada àvia, així que ja ha fet tota la feina del dia, oi?

Lady Sullivan no va semblar alterar-se per aquest límit imposat a la seva utilitat. Seia a la butaca de davant de la llar de foc, on s’estava tot l’any, com si el seu benestar depengués de si la xemeneia estava plena o buida de llenya. Era una dona robusta, gairebé feixuga, de setanta-sis anys, amb el front ample i descobert, de faccions semblants a les del seu fill sota la capa carnosa, amb uns ulls clars i boteruts que recordaven els del seu segon net, i les mans grosses, fortes i sensibles i una expressió que anava de la bondat tendra a una mena d’emoció intensa. El seu nom, Regan, havia estat triat pel seu pare, un home de gustos rústics i, sembla ser, poca cosa més, que s’havia assabentat per un article sobre Shakespeare que les dones de les seves obres eren personatges importants, i va decidir que la seva filla havia de portar el nom d’una d’elles, d’acord amb les esperances que hi havia posat. Quan la Regan va ser conscient del seu personatge homònim,1 va observar que el nom ja devia estar en ús abans que Shakespeare el triés, perquè, si no, no hauria estat un nom; però tampoc no va revelar la veritat al seu pare, que no corria el risc de descobrir-ho. Quan la gent li deia que el nom li esqueia, agraïa el compliment a aquells que li semblava que n’hi feien un, i somreia als altres, o se somreia a si mateixa, sense arriscar-se a seguir la conversa. Així, el nom no li va donar mai gaires maldecaps, i en canvi va ser motiu de felicitat quan va conèixer Sir Jesse Sullivan, perquè el nom en si i la manera en què ella el defensava van determinar el pas endavant desitjat. La Regan només estimava la seva família. Sentia un gran amor pel seu marit, un amor intens pels seus fills, un amor tendre pels seus nets, i no estimava ningú més, perquè dels altres li molestava la manca de les qualitats i els entranyables defectes de la seva parentela. I això significava que havia estimat tretze persones, una xifra que probablement estigui per sobre de la mitjana.

Va mirar-se l’Eleanor amb una expressió prudent i neutra. No se la podia mirar amb afecte perquè entre elles no hi havia cap vincle de sang; i els motius pels quals el seu fill l’havia triat com a esposa li resultaven tan obscurs com resulten a les altres mares; però la respectava per la bona influència sobre ell, i li estava agraïda per haver-li donat els nets. I apreciava molt el fet que acceptés viure sota el seu mateix sostre. Si a l’Eleanor li semblava una decisió difícil, la mare del seu marit la considerava heroica, i n’admirava la capacitat de fer aquell gest que a ella li hauria semblat impossible. Les dues dones convivien amb una cordialitat formal que mai no havia esdevingut dependència i, malgrat que totes dues es veien com a companyes i iguals, cap d’elles hauria plorat al funeral de l’altra.

La Luce va asseure’s a terra i va reposar el cap sobre la falda de la seva àvia. La Regan li va acaronar els cabells. L’Eleanor va ocupar la seva butaca habitual amb els estris de costura. No era una dona que cosís ni tricotés per a la seva família. La seva filla va trencar el silenci, abraçada als genolls de la Regan.

—Àvia —va sospirar, mentre aixecava el cap per contemplar la labor de la vella dama—, el moviment de les seves agulles em recorda les coses que entren i surten de les nostres vides. Cada puntada un petit fet, un petit pas endavant o enrere. Goso dir que fem tantes passes endavant com enrere, però així no és com vostè tricota, oi que no?

Va seguir contemplant les agulles amb una atenció que li era natural, a jutjar per les conclusions que en treia, mentre la Regan somreia i continuava tricotant, com si no invertís gaire esforç en allò que feia.

—No tenim gaires oportunitats d’anar enrere —va afirmar l’Eleanor.

—No en el sentit que vostè diu, mare —va discrepar la Luce, sense desviar la mirada—, però a les nostres vides hi ha un cert rumb que no sempre mantenim. Molt sovint oscil·lem d’un cantó a l’altre.

—Vols dir en nosaltres mateixos, oi?

—Sí, mare, això mateix —va assentir la Luce, mirant la seva mare com si l’hagués sorprès l’agudesa de la seva reflexió.

—A mi ja em queden enrere, els temps d’avançar —va reflexionar la Regan.

—Em pregunto per què la gent diu aquestes coses amb un to tan satisfet —va expressar l’Eleanor.

—Tant per tant, millor posar-hi bona cara.

—No, àvia, no crec que sigui això —va discutir la Luce, i va girar el cap enrere per mirar la Regan a la cara—. A mi em sembla que encara tenen moltes coses per davant, tot i que moltes d’altres ja han quedat enrere. Crec que tots seguim avançant a la nostra manera, fins que arribem a alguna mena de punt àlgid que considerem el nostre objectiu.

Va dir aquelles darreres paraules amb lleugeresa, com si no estigués gaire segura de si havia fet o havia evitat una referència a la mort de la seva àvia, i va adoptar una postura més còmoda a terra per deixar clar que estava pensant en coses trivials i materials.

La Regan mantenia la mirada en les agulles, cosa que no feia sovint quan estava concentrada en la seva labor. Va pensar un moment en la seva pròpia fi. No hi pensava més sovint a mesura que s’hi acostava, però ara ho va fer amb tanta lleugeresa que de seguida es va distreure.

—On és l’avi, cuca? —va preguntar a la Luce, amb la tendresa amb què es parla a una criatura i el respecte amb què es parla a una dona.

—No ho sé, àvia. Espero que no estigui tot sol.

—El teu pare és amb ell —va intervenir l’Eleanor—. Tu li has recordat que anés a fer-li companyia.

—És veritat, mare —va admetre la Luce, mirant-la amb expressió franca.

—Per a en Fulbert serà tot un canvi, tenir una feina regular, si li arriba —va intervenir la Regan, amb un èmfasi a la veu que semblava estar alliberant certa emoció.

—I sembla que ha de ser així —va apuntar l’Eleanor.

La Luce les va mirar a totes dues, com si temés demanar la informació que no li estaven donant.

—Em sembla que el pare de vegades fa més coses per a l’avi del que sembla, mare. Sovint té l’escriptori ple de papers de comptabilitat.

L’Eleanor no l’hi va discutir.

—Aleshores sembla que tot està a la vista —va comentar la Regan, amb un somriure de pura indulgència.

—Àvia, vostè no és una mare crítica, de natural. Els seus fills la deuen haver considerat sempre com un refugi del món que els jutja.

En sentir esmentar els seus fills, dos dels quals ja eren morts, la cara de la Regan va reaccionar.

—Segur que no diries pas el mateix de la teva mare —va aventurar-se l’Eleanor.

—És clar que no, mare —va dir la Luce, amb un to deliberat, mentre aixecava la mirada amb franquesa—. Però de vostè en podríem dir altres coses.

Del passadís es va sentir una veu que cantava, i el cantant va entrar i es va dirigir a la llar de foc, on va acabar la cançó de cara a les seves oients i amb una expressió de bondat distreta. La Regan el va mirar amb una tendresa instantània, la Luce li va somriure i l’Eleanor ni es va immutar.

—Avi —va exclamar la Luce, movent tant els ulls que gairebé li van quedar en blanc—, ha sentit l’impuls de venir a veure’ns fa cosa de tres minuts?

—Més o menys, més o menys, bonica —va dir Sir Jesse, amb el to de veu adequat a les seves paraules.

—Aleshores ha estat un cas de telepatia —va afirmar la Luce, tot mirant al seu voltant—. He advertit que l’avi és sensible a aquesta mena de coses. Gairebé sempre reacciona.

—Bé, i com esteu, totes vosaltres? —va preguntar Sir Jesse, mirant les dones com si pertanyessin a tot un altre món, com ell sentia que era.

—Estem totes felices i contentes, avi —va declarar la Luce, amb un to que revelava satisfacció personal.

L’expressió de la Regan li donava la raó, i la de l’Eleanor no revelava res en absolut.

—Com s’ha portat aquesta joveneta? —va continuar Sir Jesse, tocant la gorreta de la seva dona i fent que ella fingís sentir-se’n divertida.

—S’ha portat bé, avi —va dir la Luce, mentre aixecava els ulls cap al rostre de la Regan.

—I aquesta noia, una mica més jove? —va preguntar Sir Jesse, ara referint-se a l’Eleanor, però sense tocar-la.

—Ella també s’ha portat bé, avi —va respondre la Luce, amb to assenyat.

—I la més joveneta de totes?

—També bé, avi —va seguir-li el joc la Luce, ara ja amb un fil de veu.

—Tres bones dones —va posar-se a cantussejar Sir Jesse amb una melodia coneguda, però en veure entrar els seus nets va aturar-se i va canviar el to—. Bé, si heu vingut a trobar-nos, suposo que deu ser hora de menjar alguna cosa. Quin àpat esperem, ara?

—El dinar, avi —va aclarir-li la Luce, amb el mateix to.

—És una llàstima que no podem treure-li a en Graham aquesta mania que té de menjar —va comentar en Daniel—. És un costum tan primitiu!

—Au, no diguis bajanades —va tallar-lo l’Eleanor, en veu baixa.

Sir Jesse Sullivan era un home gran i fort de setanta-nou anys, que es movia amb una agilitat sorprenent per la seva complexió i edat, potser com a resultat de la seva pràctica regular d’exercici suau, o potser com a causa d’aquest. Els seus ulls, petits i foscos, una mica enfonsats, miraven des de sota d’unes celles prominents i despentinades, i les faccions ossudes i esmolades semblaven adaptar-se als seus canvis d’humor de manera poc coherent amb la seva pròpia forma. Aquest element d’incoherència semblava impregnar-lo tot ell. Les seves mans, sòlides i envellides, tenien una flexibilitat senzilla, i la veu, plena i ronca, produïa vibracions que semblaven provenir d’una altra persona. Tenia la mirada tendra i familiar quan es dirigia a la seva dona, menys familiar i amb un aire d’admiració quan es posava en l’Eleanor, amistosa i tirant a severa cap al seu fill, indulgent amb la Luce, i aguda i penetrant quan s’adreçava als seus nets, que com a mascles dependents de la seva formació i dependents d’ell per a les seves despeses, considerava que només quan es dedicaven a l’estudi dels llibres feien el que calia. Les despeses que produïa la formació de mestres d’escola, vicaris i aquesta mena d’ocupacions tan poc lucratives sorprenien molt Sir Jesse; ell havia rebut una educació molt escassa i li semblava suficient, però no ho volia tenir present i li semblava poc considerat, gairebé ingrat, per part dels seus nets que actuessin com a recordatori.

—Avi, que està llest, el pare, per venir a dinar? —va demanar-li la Luce.

—Sí, bonica —va anunciar en Fulbert, que just entrava corrent a la sala—, i espera que el dinar també ho