Estimada Gris

PRIMERA PART

Capítol I

Diuen que les experiències més estressants que pot patir una persona són —l’ordre depèn del cas—: la mort d’algú que estimes, un divorci, perdre la feina i fer un trasllat.

En el primer trimestre de l’any, se’m va morir el pare, el meu marit va donar per acabada la nostra relació i no em van renovar el contracte a la feina. Només em faltava, doncs, el trasllat, per fer un pòquer d’asos.

I, tanmateix, l’únic que em venia de gust era, precisament, traslladar-me. Marxar. Marxar era l’únic camí que veia obert al meu davant en aquells dies de tristesa, una tristesa líquida i tèbia, que m’inundava sobretot als vespres i em deixava atuïda, com si tot d’una la roba pesés molt.

Necessitava canviar d’escenari, renovar amistats, allunyar-me dels carrers de Puebla, per no haver de passar constantment pel davant de casa els avis o de l’edifici de l’arxiu històric on treballava i, sobretot, del pis on encara vivia el meu exmarit (el pis era del seu oncle, que ens l’havia llogat per un preu familiar).

Volia anar-me’n i només se m’acudia un destí lògic: el país dels meus avantpassats. Em provocava una gran curiositat i, d’alguna manera, m’hi sentia vinculada, molt més que la meva germana i fins i tot que els meus pares, tots dos fills d’exiliats.

Ho vaig decidir un matí de cel blanc, que semblava de ras, ple de coloms i d’ocells més petits el nom dels quals desconec.

He de reconèixer que vaig arribar a l’adolescència sense haver-hi pensat gaire: Catalunya era una mena de país imaginari —com els regnes dels contes infantils, com l’Atlàntida o com el País de Mai Més de Peter Pan—, del qual només havia sentit a parlar escadusserament a casa dels avis Romeu. Però llavors un dia —devia tenir quinze o setze anys— l’avi Antoni em va demanar si el volia acompanyar al Casal Català. Hi feia una conferència un bon amic seu, l’historiador Andreu Xirau, arribat a Mèxic l’any 1939, en el mateix vaixell que ell.

Hi vaig anar perquè m’havia fet il·lusió que l’avi m’hagués proposat una activitat de persones adultes. I perquè m’havia promès que, en sortir, aniríem a fer un mos a una taverna que acabaven d’obrir al barri vell, a prop de la catedral.

L’Andreu Xirau va resultar un gran reclam i hi havia una gentada. L’avi va saludar pel cap baix una vintena de persones abans de triar les localitats on volia seure. Tothom el saludava amb un gran afecte i respecte i, per a sorpresa meva, tothom ho feia en català. Vaig sentir parlar més català aquell vespre que en els meus quinze anys de vida. Tot d’una, aquella llengua desconeguda —que fins aleshores em semblava seca, com si els catalans trenquessin les paraules a cops de martell— em va començar a sonar més bé: «Quin vespre més agradable, oi, senyor Romeu?». «Com et trobes, Antoni? Feia molt de temps que no teníem ocasió de saludar-nos!». Pescava paraules i, sobretot, acostumava l’oïda a una certa entonació que reconeixia d’alguna vegada que l’avi havia parlat per telèfon a casa amb algú de la família.

No vaig entendre pràcticament res de la conferència, que parlava —segons deia el títol— de l’origen i el significat de la diada de l’Onze de Setembre. L’avi, amb tota la bona fe, m’anava xiuxiuejant alguna frase de tant en tant, per resumir el que estava explicant l’historiador, però jo em perdia, m’avorria i m’interessava molt més observar tota aquella gent, la comunitat catalana a Mèxic. A primer cop d’ull no hi havia res que els distingís dels mexicans. Potser eren en general més seriosos, parlaven més fluixet i, quan va acabar la conferència, van aplaudir amb una actitud mesurada, sense escarafalls.

Tal com m’havia promès, l’avi em va portar a tastar les fajitas del nou establiment, que eren boníssimes, i, en acabat, vam passejar una mica pels carrers de la Puebla antiga, mentre ell m’anava explicant les primeres impressions que va tenir de la ciutat quan hi va arribar, l’any 39. Em va parlar de la generositat i l’amabilitat dels mexicans, de les dificultats dels catalans per acostumar el seu paladar als menjars picants, de l’arribada al port de Veracruz, ple de gent que els aplaudia —alguns es veu que fins i tot duien pancartes de benvinguda— i de la gràcia que li feia la paraula gachupines referida als espanyols immigrats.

Aquella va ser la primera vegada que vaig preguntar-me quin pes tenien els orígens catalans en la meva identitat, que fins aleshores havia considerat clara i monolítica.

Des de l’endemà mateix vaig començar a endur-me volums de la biblioteca —tots els que trobava, que no eren gaires— sobre Catalunya. La meva germana no podia amagar la seva estupefacció:

—Però què t’ha agafat, ara?

Jo anava compartint amb ella els meus descobriments, però saltava a la vista que no l’emocionaven tant com a mi.

Per això quan, després de separar-me, li vaig dir que volia anar a conèixer el lloc d’on veníem, la meva germana no va manifestar cap sorpresa. Fins i tot va animar-me:

—T’anirà bé un canvi d’aires! Un parell de setmanes de vacances i tornaràs com nova!

Però quan li vaig aclarir que la idea era passar-hi un parell de mesos i, si hi trobava feina, fins i tot més, l’Adriana va canviar l’expressió i el to de veu. Els somriures i les paraules d’ànim van deixar pas a les males cares i els retrets.

—No pots fer-ho. No pots deixar-me aquí, sola!

—Sola? No em facis riure…

L’Adriana va callar. Perquè era veritat que tenia un marit fantàstic i un nadó de pocs mesos que la tenia enamorada i una gran família que l’agombolava. Però va fer un intent desesperat:

—A mi també m’agradaria conèixer la terra dels nostres avis. Sempre ho he desitjat i sempre havia pensat que hi aniríem juntes.

—Adri…

Vaig deixar escapar una rialleta per sota el nas i, després d’un silenci breu però que deia moltes coses, vaig insistir en les meves raons:

—Has d’entendre-ho. L’avi va morir sense donar-me temps a preguntar-li tot el que vull saber. I ara ha mort el pare, el meu darrer vincle amb la seva pàtria…

Vaig haver de prometre-li que la mantindria al corrent dels meus descobriments sobre el país, els avantpassats i els membres de la família que encara eren vius (un cosí germà del pare del qual havíem sentit a parlar vagament).

L’Adriana, en justa correspondència, em va prometre que m’aniria informant de les novetats de la família mexicana. Necessitava mantenir-me connectada als tiets i cosins i, sobretot, volia estar al cas de la salut de la mare que, tot i que es trobava prou bé, havia quedat molt tocada per la mort del marit.

Així que, trenta anys després, la meva germana i jo vam tornar a fer una mena de jurament de sang. N’havíem fet un quan érem molt petites.

Va ser un dia d’hivern, al parc. Feia un dia rúfol i ens tapàvem la boca i el nas amb les bufandes, que no ens agradaven perquè picaven i, com que eren d’angora, ens entraven pèls a la boca. Dúiem les trenes llargues i l’uniforme de l’escola, amb faldilla prisada i mitjons a sota genoll.

Com sempre, ella duia les trenes impecables, com quan havíem sortit de casa al matí i les sabates com si les acabés de cirar. Les meves trenes, en canvi, estaven mig desfetes, i duia els mitjons al garró.

L’Adriana —que era més petita però més valenta— va fer uns talls als canells de l’una i l’altra i vam ajuntar les pells, perquè la sang es barregés. Després d’allò, érem més que germanes, érem pràcticament una mateixa persona i estaríem unides per sempre. No sé on devíem haver llegit o sentit aquesta bestiesa.

Després vam cobrir els talls amb esparadrap i, quan la mare va preguntar per què el dúiem, vam inventar una història estrafolària sobre una caiguda conjunta d’un arbre. Segur que no ens va creure, però no va preguntar res més.

Vaig marxar de Puebla a començament d’abril, sense bitllet de tornada, amb una maleta plena de productes mexicans i una adreça escrita al mòbil: Joan Antoni Romeu, passeig Nou, 8. Figueres.

A l’aeroport, la meva germana em va fer una abraçada llarga i em va dir, a cau d’orella: no tardis a tornar, Griselda. Mai no em diu Griselda, sempre Gris. Sap que odio el meu nom. No sé si ho va fer per donar solemnitat al moment o per provocar-me i que no m’oblidés que, com a bona germana petita, sempre la tindré amb mi, a punt per fer-me la guitza.

Em van posar Griselda perquè se’n diu la meva àvia paterna. Suposo que els pares no van pensar en mi. Quan me’n queixava, la mare em preguntava per què em desagradava tant, aquest nom. Jo li deia que era nom de fada dolenta. O de germanastra de la Ventafocs. I sempre acabava retraient-li que ella, que tenia un nom tan bonic, em carregués a mi, la seva primera filla, amb un de tan horrible.

La mare es diu Flor i és filla del mexicà Arturo Azuera Valdés i de la catalana Rosa Amorós Coma. Tot i el matrimoni mixt, la casa dels avis materns era absolutament mexicana.

L’àvia Rosa, que havia arribat a Mèxic amb només tretze anys, parlava català a casa, amb els seus pares, però tota la seva vida social es desenvolupava en castellà i, quan es va enamorar de l’Arturo Azuera —un home dominant, de caràcter volcànic i idees poc flexibles— va abandonar totalment la seva llengua materna i va criar les seves cinc filles en les tradicions mexicanes i en una llengua que també considerava pròpia. El rastre de catalanitat a casa dels Azuera Amorós era escàs, però dolç: la crema per Sant Josep, les coques amb fruita confitada per Sant Joan, els panellets per Tots Sants. L’Arturo, que era tan masclista com llaminer, renegava de la llengua de la seva dona però acceptava gustós que la Rosa conservés les tradicions de la cuina catalana.

Les cinc filles dels Azuera van ser batejades amb noms de la família paterna —Flor, Gabriela, Inés, Camila i Angélica— i eren més mexicanes que els jalapeños. Algunes de les meves ties, quan anaven a escola, van tenir contacte amb alguna de les nombroses llengües mexicanes, com el maia o el nàhuatl, però, en canvi, mai a la seva vida van sentir parlar català. Només sabien que la seva mare havia nascut al nord d’Espanya i que havia travessat l’oceà fugint amb els seus pares d’una guerra de la qual a casa no se’n parlava mai.

Els records que guardo de la casa dels avis Azuera són de colors vius. A l’entrada hi havia un altar ple de ciris blancs, grocs i vermells que encerclaven una imatge de la Virgen de Guadalupe; gerros plens de flors a qualsevol racó, damunt de les calaixeres i de la taula del menjador. Les butaques de la sala estaven cobertes amb robes gruixudes, de colors virolats. La façana de la casa era de color caldera, amb grans finestrals que l’omplien de llum, i les rajoles de terra eren vermelloses i estaven encerades, brillaven com si fossin miralls. A la cuina, els taulells eren de ceràmica blanca i blava i a les parets hi penjaven rastelleres d’alls i de pebrots verds i vermells.

També en recordo les olors: la casa feia una flaire característica, que no s’assembla a cap altra que hagi sentit. Una barreja de cítrics i picants, amb perfum de vainilla i de